Search

IntroductionIBSA has been defined as taking, distributing, and/or making threats to distribute, a sexual image without a person's consent, and up to date there is still limited research on IBSA perpetration and characteristics of IBSA perpetrators. Thus, the aim of this study was to identify characteristics of IBSA perpetrators, in order to guide future intervention and prevention programs.MethodsAn online survey was conducted regarding IBSA related behaviors and psychopathology. The original sample comprised 1,370 Spanish college students (74% females).ResultsThe IBSA perpetrator subsample comprised 284 participants (49.5% females). Our findings indicate that perpetrators are more commonly males, with higher psychopathology scores, especially in hostility scales, with previous IBSA victimization experiences, and who usually target friends, to have fun or as a joke, or partners, to flirt. Furthermore, when examining intragroup differences regarding perpetration level of severity, results showed that those who reported engaging in the most severe forms of IBSA reported higher rates of psychopathology and hostility. Yet, to intervene in those who present more severe behaviors, we must also pay attention to depression, somatization and sleep disturbances.ConclusionsIBSA perpetrators share key factors that could be targeted in forensic and clinical interventions, and that should be taken into account when designing effective offender intervention programs. Intervention programs should focus on anger-management issues that help reduce perpetrators' hostility and anxiety symptoms, and should also be aimed at modifying attitudes that justify perpetration behaviors and contribute to harmful interactions with their friends or to intimate partner violent dynamics.

Segons la literatura prèvia publicada, els nens i adolescents amb discapacitat intel·lectual (DI) presenten dificultats a nivell cognitiu i conductual. Primerament, s'ha realitzat un estudi de la literatura científica publicada sobre l'ús de les noves tecnologies en aquesta població. Posteriorment, s’han recollit dades socio-demogràfiques, clíniques, sobre hàbits digitals, qualitat de vida i s’ha realitzat una valoració conductual i neuropsicològica a través de proves estandarditzades administrades a familiars, professionals i als mateixos participants. Els participants han sigut nens i joves d’edats compreses entre 6-17 de Centres d’Educació Especial (CEE). S’ha dissenyat i aplicat un programa d’entrenament cognitiu amb la plataforma digital NeuronUp als mateixos CEE que ha constat de 24 sessions amb una durada cada una de 20 minuts. Posteriorment, s’han avaluat els efectes després de la intervenció amb la re-administració d’algunes de les proves. D'aquest estudi es conclou que: la revisió de la literatura ha permès determinar que les noves tecnologies aporten millores en el funcionament executiu (FE); l'ABC és un instrument vàlid i fiable per avaluar el comportament en nens i joves amb DI; les FE més afectades han estat inhibició, supervisió de sí mateix, índex de regulació conductual, flexibilitat, control emocional, índex de regulació emocional i índex general de FE; després d’entrenament amb NeuronUp tots els subjectes han millorat i ha sigut en els dominis d’atenció, velocitat de processament i memòria de treball. Según la literatura previa publicada, los niños y adolescentes con discapacidad intelectual (DI) presentan dificultades a nivel cognitivo y conductual. En primer lugar, se ha realizado un estudio de la literatura científica publicada sobre el uso de las nuevas tecnologías en esta población. Posteriormente, se han recogido datos socio-demográficos, clínicos, sobre hábitos digitales, calidad de vida y se ha realizado una valoración conductual y neuropsicológica a través de pruebas estandarizadas administradas a familiares, profesionales ya los propios participantes. Los participantes han sido niños y jóvenes de edades comprendidas entre 6-17 de Centros de Educación Especial (CEE). Se ha diseñado y aplicado un programa de entrenamiento cognitivo con la plataforma digital NeuronUp en los mismos CEE que ha constado de 24 sesiones con una duración cada una de 20 minutos. Posteriormente, se han evaluado los efectos después de la intervención con la readministración de algunas de las pruebas. De este estudio se concluye que: la revisión de la literatura ha permitido determinar que las nuevas tecnologías aportan mejoras en el funcionamiento ejecutivo (FE); el ABC es un instrumento válido y fiable para evaluar el comportamiento en niños y jóvenes con DI; las FE más afectadas han sido inhibición, supervisión de sí mismo, índice de regulación conductual, flexibilidad, control emocional, índice de regulación emocional e índice general de FE; después de entrenamiento con NeuronUp, todos los sujetos han mejorado y ha sido en los dominios de atención, velocidad de procesamiento y memoria de trabajo. According to the previous published literature, children and adolescents with intellectual disabilities (ID) have cognitive and behavioral difficulties. First, a study of the published scientific literature on the use of new technologies in this population has been carried out. Subsequently, socio-demographic and clinical data were collected on digital habits, quality of life, and behavioral and neuropsychological assessment was performed through standardized tests administered to family members, professionals, and the participants themselves. Participants were children and young people aged 6-17 from Special Education Schools. A cognitive training program with NeuronUp digital platform has been designed and implemented in the same schools and consisted of 24 sessions each lasting 20 minutes. Subsequently, the effects were evaluated after the intervention with the re-administration of some of the tests. From this study it is concluded that: the review of the literature has allowed to determine that the new technologies contribute improvements in the executive function (FE); ABC is a valid and reliable tool for assessing behavior in children and young people with ID; the most affected FEs have been inhibition, self-monitoring, behavioral regulation index, flexibility, emotional control, emotional regulation index, and general FE index; after training with NeuronUp all subjects have improved and have been in the areas of attention, processing speed and working memory.

Compendi d'articles, Doctorat internacional This doctoral thesis aims to contribute to the knowledge of Internet-delivered treatments for specific phobias. With this purpose, a systematic review and preliminary meta-analysis of Internet- and mobile-delivered treatments for this problem was conducted. Secondly, a feasibility pilot study was conducted to explore the acceptability of 360º images in exposure scenarios of an Internet-delivered treatment for flying phobia. In addition, the potential effectiveness of this treatment was analyzed and compared to a waiting list control group, and the sense of presence and reality judgment in the different types of images were explored. Finally, a qualitative study was conducted to explore the reasons why participants dropped out of the intervention with the aim of improving the treatment program in the future. Programa de Doctorat en Psicologia

Les complicacions que poden ocórrer durant el lliurament són factors estressadors per a les mares i famílies que les sofreixen. Quan un nen neix prematur o presenta una patologia congènita, se sol separar de la seva mare i membres de la seva família i és admès en una Unitat de Cura Intensiva Neonatal on els especialistes atendre les seves necessitats vitals. L'objectiu d'aquesta dissertació era dissenyar i avaluar l'efectivitat d'una intervenció amb els germans dels nounats que són admesos en una UCIN per a la reducció dels símptomes estressants presentats per la seva mare, així com per millorar la seva percepció materna del nadó. L'estudi es va dur a terme a la Unitat de Cura Intensiva Neonatal de l'Hospital Vall d'Hebron i va incloure la participació de 161 mares de nounats prematurs o nounats que presentaven una patologia congènita. Els resultats van demostrar que la intervenció genera millores significatives del nivell general d'estrès de les mares, específicament en els seus nivells d'estrès causats per la comunicació i el comportament del nounat i per la relació amb ell. La intervenció també va ser efectiva en la millora de les percepcions maternals, augmentant els nivells de confiança de les mares i reduint la seva necessitat de suport. La inclusió dels membres de la família en el UCIN és de gran importància per a la salut de les mares, així com per a la resta de la família. El projecte presentat sobre aquesta tesi ha conduït al que actualment es coneix com A alemanys de la Unió Europea (EEI), que encara està actiu i ha estat replicat com un model d'humanització de la UCIN en diversos hospitals de l'Estat espanyol. Las complicaciones que se dan en el momento del parto son un factor de estrés para las madres y familias afectadas. Cuando un niño nace de forma prematura o presenta alguna patología congénita suelen separarle de su madre y sus familiares y es ingresado en una Unidad de Cuidados Intensivos Neonatales para que los especialistas puedan atender sus necesidades vitales esenciales. El objetivo de esta tesis fue diseñar y evaluar la efectividad de una intervención con los hermanos de recién nacidos ingresados en una UCIN para la reducción de sintomatología estresante presentada por la madre y la mejora de su percepción materna sobre el bebé. El estudio se llevó a cabo en la Unidad de Cuidados Intensivos Neonatales del Hospital Universitario Vall d'Hebrón que contó con la participación de 161 madres de recién nacidos prematuros o que presentaban alguna patología congénita. Los resultados obtenidos ponen de manifiesto que la intervención genera mejoras significativas en los niveles de estrés generales de las madres, específicamente en el estrés generado por la comunicación y el comportamiento del RN y por la relación con el mismo. La intervención también mejora significativamente las percepciones maternas, incrementando los niveles de seguridad de las madres y disminuyendo su necesidad de apoyo. La inclusión de los familiares en situaciones de ingreso de RN es de gran importancia para la salud de la madre como para la del resto de la familia. El proyecto que se presenta en esta tesis ha derivado en lo que se conoce actualmente como Projecte Germans, el cual sigue en funcionamiento, siendo replicado como modelo de humanización de las Unidades Neonatales en diversos hospitales del Estado Español. Complications that may occur during delivery are stressors for the mothers and families who suffer them. When a child is born premature or presents any congenital pathology, he is usually separated from his mother and family members and is admitted to a Neonatal Intensive Care Unit where specialists will attend their vital needs. The aim of this dissertation was to design and evaluate the effectiveness of an intervention with the siblings of the newborns who are admitted into a NICU for the reduction of the stressful symptoms presented by its mother as well as to improve their maternal perception of the baby. The study was carried out in the Neonatal Intensive Care Unit of Vall d'Hebron Hospital and included the participation of 161 mothers of premature newborns or newborns that presented a congenital pathology. Results showed that the intervention generates significant improvements of the mothers' general level of stress, specifically on their stress levels caused by the communication and the behavior of the newborn and by the relationship with it. The intervention was also effective in the improvement of maternal perceptions, increasing mothers' confident levels and decreasing their need of support. The inclusion of the family members in the NICU is of great importance for the mothers' health as well as for the rest of the family. The project presented on this thesis has led to what is currently known as Projecte Germans, which is still active and has been replicated as a model of humanization of NICU in various hospitals across the Spanish State.

Binge-eating disorder (BED) is a chronic eating disturbance that affects 1.6-2.0% of people worldwide. It is characterised by recurrent episodes of consuming large amounts of food in a short period, together with a sense of loss of control without using compensatory measures. This disorder is associated with significant psychiatric comorbidity and other eating disturbances like obesity and food addiction. Thus, BED is a complex multifactorial disorder whose neurobiological mechanisms involved are still unknown. The present Thesis characterised the involvement of a specific neuronal subpopulation in the nucleus accumbens expressing the dopamine receptor type-2 in binge-like eating, by comparing different dietary conditions and using a cell-specific transcriptomic approach. The bioinformatic analysis demonstrated similarities among different disorders, such as drug addiction and memory and learning task, which suggested that repetitive episodes of compulsive overeating may produce changes in dopamine signalling that differ from those occurring in obesogenic conditions. Specific pharmacological and adenoviral gene delivery approaches provided insights into understanding the neurobiological mechanisms involved in BED, which could help identify new pharmacological approaches to address this pathology. In addition, a well-characterised rodent model that recapitulates most of the symptoms described in psychiatric manuals for BED was proposed as a preclinical tool to explore the aetiological or susceptible factors to suffer this disorder in rodents without comparing to other eating disturbances. El trastorno por atracón (TA) es un desorden alimentario crónico que afecta al 1,6-2,0% de las personas en todo el mundo. Se caracteriza por episodios recurrentes de consumo de grandes cantidades de comida en un periodo corto, junto con una sensación de pérdida de control sin utilizar medidas compensatorias. Este trastorno se asocia a una importante comorbilidad psiquiátrica y a otras alteraciones alimentarias como la obesidad y la adicción a la comida. Así pues, el TA es un complejo trastorno multifactorial cuyos mecanismos neurobiológicos implicados son aún desconocidos. La presente Tesis caracterizó la participación de una subpoblación neuronal específica en el núcleo accumbens que expresa el receptor de dopamina tipo 2 en la regulación de la alimentación compulsiva, comparando diferentes condiciones dietéticas y utilizando un enfoque transcriptómico específico de tipo celular. El análisis bioinformático demostró similitudes entre distintos trastornos patológicos, tales como la adicción a las drogas y en tareas de aprendizaje y memoria, lo que sugirió que los episodios repetitivos de sobrealimentación compulsiva pueden producir cambios en la señalización de la dopamina diferentes a los que se producen en condiciones obesogénicas. Los enfoques farmacológicos y de introducción de genes mediante vectores adenovirales específicos proporcionaron información para comprender los mecanismos neurobiológicos implicados en el TA, lo que podría ayudar a identificar nuevos enfoques farmacológicos para abordar esta patología. Además, se propuso un modelo de roedor bien caracterizado que recapitula la mayoría de los síntomas descritos en los manuales psiquiátricos para el TA como herramienta preclínica para explorar los factores etiológicos o susceptibles

Davant la necessitat de facilitar la detecció i el diagnòstic en mitjans assistencials i de recerca de la patologia psiquiàtrica en consumidors de substàncies, s'ha dut a terme la implementació informàtica i validació de l'instrument de diagnòstic de patologia dual "*Psychiatric *Research *Interview *for *Substance *and Mental *Disorders" segons criteris del *DSM 5 (*PRISM 5). S'ha realitzat un estudi transversal amb 197 pacients que consultaven o estaven ingressats per addicció a substàncies en l'àmbit assistencial del *Parc de *Salut Mar o en algun dels centres col·laboradors. Es va desenvolupar en 3 fases: 1) Adaptació de l'instrument *PRISM als criteris del *DSM 5; 2) Informatització en espanyol de la *PRISM 5; 3) Validació de l'instrument *PRISM 5, mitjançant el *gold *standard "Longitudinal *assessment, doni *by *Expert *diagnosticians, *using *All Data *that llauri *available" (*LEAD), i Anàlisi de dades. Després de l'actualització als criteris *DSM 5 de la *PRISM es va procedir al reclutament de pacients. Es van obtenir els diagnòstics mitjançant l'administració de la versió informatitzada de la *PRISM 5 i mitjançant l'avaluació dels metges experts utilitzant el mètode *LEAD. Per a la validació de l'entrevista *PRISM 5 es va utilitzar el Coeficient *kappa de Cohen (k) mitjançant l'anàlisi de concordança entre els diagnòstics obtinguts a *traves de l'entrevista *PRISM 5 i els obtinguts pel mètode *LEAD. D'aquesta manera es va mesurar la Fiabilitat de la *PRISM 5. A més, es va mesurar la Validesa, amb la Sensibilitat (S) i l'Especificitat (E), la Seguretat, amb el Valor Predictiu Positiu (*VPP) i el Valor Predictiu Negatiu (VPN), i també es va obtenir la Raó de Versemblança Positiva (*RVP) i la Raó de Versemblança Negativa (*RVN), estadístics que no estan condicionats per la prevalença com ocorre amb el *VPP i el VPN. En resultats la *PRISM 5 ha obtingut en Fiabilitat un k≥0,7 en la majoria dels Trastorns per Consum de Substàncies, en el Trastorn Depressiu Major Primari actual, en el grup de Qualsevol Trastorn de l'Espectre Psicòtic Primari passat, en el Trastorn de Pànic actual i en el Trastorn de la Personalitat Antisocial. En Validesa la *PRISM 5 ha obtingut excel·lents resultats, sent millors en Especificitat que en Sensibilitat; en Seguretat ha presentat molt bons resultats en el *VPP, sent excel·lents en el VPN, encara que hem de ser cauts en la interpretació d'aquests dos estadístics (*VPP i VPN) atès que depenen de la prevalença; i en la *RVP la *PRISM 5 ha presentat excel·lents resultats sent més modestos en la *RVN. Ante la necesidad de facilitar la detección y el diagnóstico en medios asistenciales y de investigación de la patología psiquiátrica en consumidores de sustancias, se ha llevado a cabo la implementación informática y validación del instrumento de diagnóstico de patología dual "Psychiatric Research Interview for Substance and Mental Disorders" según criterios del DSM 5 (PRISM 5). Se ha realizado un estudio transversal con 197 pacientes que consultaban o estaban ingresados por adicción a sustancias en el ámbito asistencial del Parc de Salut Mar o en alguno de los centros colaboradores. Se desarrolló en 3 fases: 1) Adaptación del instrumento PRISM a los criterios del DSM 5; 2) Informatización en español de la PRISM 5; 3) Validación del instrumento PRISM 5, mediante el gold standard "Longitudinal assessment, done by Expert diagnosticians, using All Data that are available" (LEAD), y Análisis de datos. Tras la actualización a los criterios DSM 5 de la PRISM se procedió al reclutamiento de pacientes. Se obtuvieron los diagnósticos mediante la administración de la versión informatizada de la PRISM 5 y mediante la evaluación de los médicos expertos utilizando el método LEAD. Para la validación de la entrevista PRISM 5 se utilizó el Coeficiente kappa de Cohen (k) mediante el análisis de concordancia entre los diagnósticos obtenidos a traves de la entrevista PRISM 5 y los obtenidos por el método LEAD. De esta manera se midió la Fiabilidad de la PRISM 5. Además, se midió la Validez, con la Sensibilidad (S) y la Especificidad (E), la Seguridad, con el Valor Predictivo Positivo (VPP) y el Valor Predictivo Negativo (VPN), y también se obtuvo la Razón de Verosimilitud Positiva (RVP) y la Razón de Verosimilitud Negativa (RVN), estadísticos que no están condicionados por la prevalencia como ocurre con el VPP y el VPN. En resultados la PRISM 5 ha obtenido en Fiabilidad un k≥0,7 en la mayoría de los Trastornos por Consumo de Sustancias, en el Trastorno Depresivo Mayor Primario actual, en el grupo de Cualquier Trastorno del Espectro Psicótico Primario pasado, en el Trastorno de Pánico actual y en el Trastorno de la Personalidad Antisocial. En Validez la PRISM 5 ha obtenido excelentes resultados, siendo mejores en Especificidad que en Sensibilidad; en Seguridad ha presentado muy buenos resultados en el VPP, siendo excelentes en el VPN, aunque hemos de ser cautos en la interpretación de estos dos estadísticos (VPP y VPN) dado que dependen de la prevalencia; y en la RVP la PRISM 5 ha presentado excelentes resultados siendo más modestos en la RVN. Given the need to facilitate the detection and diagnosis of psychiatric pathology in substance users in healthcare and research settings, we have carried out the computer implementation and validation of the diagnostic instrument for dual pathology "Psychiatric Research Interview for Substance and Mental Disorders" according to DSM 5 criteria (PRISM 5). A cross-sectional study was carried out with 197 patients who consulted or were admitted for substance addiction in the Parc de Salut Mar healthcare setting or in one of the collaborating centres. It was carried out in 3 phases: 1) Adaptation of the PRISM instrument to the DSM 5 criteria; 2) Computerisation in Spanish of the PRISM 5; 3) Validation of the PRISM 5 instrument, using the gold standard "Longitudinal assessment, done by Expert diagnosticians, using All Data that are available" (LEAD), and Data analysis. After updating the PRISM to DSM 5 criteria, patients were recruited. Diagnoses were obtained by administration of the computerised version of the PRISM 5 and by assessment by medical experts using the LEAD method. For the validation of the PRISM 5 interview, Cohen's kappa coefficient (k) was used by analysing the concordance between the diagnoses obtained through the PRISM 5 interview and those obtained by the LEAD method. In this way, the Reliability of PRISM 5 was measured. In addition, Validity was measured, with Sensitivity (S) and Specificity (S), Safety, with Positive Predictive Value (PPV) and Negative Predictive Value (NPV), and the Positive Likelihood Ratio (PLR) and Negative Likelihood Ratio (NLR), statistics that are not conditioned by prevalence as occurs with the PPV and NPV, were also obtained. In results, PRISM 5 obtained a k≥0.7 in Reliability in most of the Substance Use Disorders, in current Primary Major Depressive Disorder, in the group of any past Primary Psychotic Spectrum Disorder, in current Panic Disorder and in Antisocial Personality Disorder. In Validity PRISM 5 has obtained excellent results, being better in Specificity than in Sensitivity; in Confidence it has presented very good results in PPV, being excellent in NPV, although we must be cautious in the interpretation of these two statistics (PPV and NPV) since they depend on prevalence; and in PSVR PRISM 5 has presented excellent results being more modest in NPV.

Intellectual disability is a term used to describe a group of neurodevelopmental disorders defined by deficits in cognitive and adaptive functioning with onset during the developmental period. Preclinical research suggest that pharmaceutical approached might benefit people with intellectual disabilities since mouse models bearing similar genetic modifications to those in human syndromes improve cognitive performance upon treatment. This thesis focused on the therapeutic potential of two different approaches, pharmacological and electroceutical, in two mouse models of intellectual disability. First, we studied therapeutic potential of long-term treatments targeting the endocannabinoid system for memory improvement in a well-characterized mouse model of Down syndrome. Secondly, we explored a new electroceutical approach for memory enhancement in a mouse model of fragile X syndrome based on vagus nerve stimulation. Together, using behavioral, pharmacological, electrostimulation, histological and biochemical approaches, we have described two new therapeutical interventions for memory enhancement in mouse models of intellectual disability. La discapacitat intel·lectual és un terme que s'utilitza per a descriure un grup de trastorns del neurodesenvolupament definits per dèficits en el funcionament cognitiu que comencen al llarg del període de desenvolupament. Aquesta tesi es va centrar en el potencial terapèutic de dues aproximacions diferents, farmacològica i electrocèutica, en dos models de ratolí de discapacitat intel·lectual. En primer lloc, hem estudiat el potencial terapèutic dels tractaments a llarg termini dirigits al sistema endocannabinoide per a millorar la memòria en un model de ratolí de síndrome de Down. En segon lloc, hem explorat un nou enfocament electrocèutic per a la millora de la memòria en un model de ratolí de la síndrome X fràgil basat en l'estimulació del nervi vague. Conjuntament, utilitzant tècniques conductuals, farmacològics, d'electroestimulació, histològics i bioquímics, hem descrit dues noves aplicacions terapèutiques per a la millora de la memòria en models de ratolí de discapacitat intel·lectual.

Immunologische Ursachen für psychiatrische Erkrankungen geraten zunehmend in den Fokus der aktuellen Forschung. Entsprechend konnten proinflammatorische Zellen und Botenstoffe im Hirnparenchym aber auch im peripheren Blut und Liquor von Schizophrenen und Patienten mit affektiven Störungen nachgewiesen werden. Ähnlich anderer neuroimmunologischer Erkrankungen scheint dabei die Permeabilität der Bluthirnschranke für immunreaktive Zellen relevant zu sein. In der vorliegenden Post-mortem-Studie wurden koronare Ganzhirnschnitte des Frontal- und vorderen Temporalhirns von 20 Schizophrenen (paranoid und residual), 19 Depressiven (unipolar und bipolar), sowie 19 psychisch gesunden Kontrollfällen untersucht. Nach immunhistochemischer Einfärbung der Hirnschnitte wurden diese auf Vorhandensein von T- und B-Lymphozyten, als Hinweis auf neuroinflammatorische Prozesse, überprüft. Es kamen zwei unterschiedliche Methoden zur Anwendung: ein semiquantitativer Ansatz, bei der eine manuelle mikroskopische Durchsicht aller Hirnschnitte mit anschließender Einordung in mengenmäßige Kategorien erfolgte, und ein quantitatives Verfahren, mit automatisierter Registrierung von Zellzahlen mittels Bildanalyseprogramm. Beide Methoden zeigten signifikante oder nahezu signifikante Erhöhungen von CD20-positiven (B-) Zellen bei Depressiven im Vergleich zu Gesunden im orbitalen und hochfrontalen Kortex, sowie im temporalen Marklager. Auch nach Analyse des Einflusses möglicher konfundierender Variablen wie Fixationszeit, Krankheitsdauer und Suizid durch Strangulation deuten die Ergebnisse auf einen immunologischen Faktor, als neuroinflammatorische Teilursache, von affektiven Erkrankungen bei gestörter Bluthirnschranke hin.

Compendi d'articles, Doctorat internacional Multiple studies have found that bilinguals show the first symptoms of dementia later than monolinguals. Therefore, it is hypothesized that bilingualism could protect against dementia, but the neural bases of this protective effect are still unclear. In the works included in this thesis, we studied the neural mechanisms of bilingualism and dementia, and its implications for cognitive reserve, obtaining magnetic resonance images of bilingual and monolingual patients in different stages of Alzheimer’s disease (AD) and of healthy participants. We found that the neural bases of bilingualism’s protection against dementia could be the use of alternative brain circuits as a mechanism of compensation, in the presence of more structural atrophy in fibers and regions related to AD pathology, resulting in similar levels of cognitive impairment. This protection seems to start in prodromal AD stages and be maintained longitudinally until the disease starts. Programa de Doctorat en Psicologia

L'ansietat i la somatització són síndromes heterogenis i la seva etiologia i presentació varia entre individus. Quan es presenten simultàniament, la identificació i el tractament empitjoren. Aquesta relació és més habitual en determinats trastorns, com el d'angoixa i la síndrome de l'intestí irritable. Comparteixen diversos símptomes, com ansietat anticipatòria, símptomes autonòmics, depressió i conducta evitativa. En els últims anys han sorgit nous models que aborden aquesta comorbiditat. Aquesta investigació se centra en la relació entre la hiperlaxitut articular i l'ansietat, àmpliament estudiada en els últims 30 anys i en la teoria de l’aferrament com marcs explicatius de les dues entitats. Els resultats indiquen que, per a un subtipus de pacients, la hiperlaxitut es pot associar positivament amb la síndrome de l'intestí irritable i els estils d'aferrament poden representar el paper de mediador entre aquesta predisposició biològica i el desenvolupament de la psicopatologia. La ansiedad y la somatización son síndromes heterogéneos cuya etiología y presentación varía entre individuos. Cuando se presentan simultáneamente, la identificación y el tratamiento empeoran. Esta relación es más habitual en determinados trastornos, como el de angustia y el síndrome del intestino irritable. Comparten varios síntomas, como ansiedad anticipatoria, síntomas autonómicos, depresión y conducta evitativa. En los últimos años han surgido nuevos modelos que abordan esta comorbilidad. Esta investigación se centra en la relación entre la hiperlaxitud articular y la ansiedad, ampliamente estudiada en los últimos 30 años y en la teoría del apego como marcos explicativos de ambas entidades. Los resultados indican que, para un subtipo de pacientes, la hiperlaxitud se puede asociar positivamente con el síndrome del intestino irritable y los estilos de apego pueden representar el papel de mediador entre esta predisposición biológica y el desarrollo de la psicopatología. Anxiety and somatisation are heterogeneous syndromes whose aetiology and presentation varies between individuals. When they occur simultaneously, identification and treatment worsen. This relationship is more common in certain disorders, such as panic disorder and irritable bowel syndrome. They share several symptoms, such as anticipatory anxiety, autonomic symptoms, depression and avoidance behaviour. In recent years, new models have emerged to address this comorbidity. This research focuses on the relationship between joint hypermobility and anxiety, widely studied in the last 30 years, and on attachment theory as explanatory frameworks for both entities. The results indicate that, for a subtype of patients, hypermobility can be positively associated with irritable bowel syndrome and attachment styles can play the role of mediator between this biological predisposition and the development of psychopathology.

El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per la presència de símptomes d’inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat que generen una disfunció marcada en diversos àmbits de la vida. La seva persistència a l’edat adulta se situa en aproximadament el 65% dels casos, associant una prevalença del 2,5-3%. El trastorn d’insomni és el trastorn del son més prevalent a la nostra societat, caracteritzat per la presència d’una dificultat en la conciliació o en el manteniment del son, o bé per un despertar precoç, que es vincula a un deteriorament diürn clínicament significatiu. Aquestes dificultats es produeixen com a mínim tres nits a la setmana durant un mínim de tres mesos. En els darrers anys hi ha hagut un interès creixent per conèixer la relació entre el TDAH i l’insomni, havent-se realitzat múltiples estudis en població infantojuvenil. Tot i això, en població adulta els estudis són escassos i de vegades amb resultats contradictoris. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és aprofundir en el coneixement del trastorn d’insomni en adults amb TDAH. Això inclou descriure tant la prevalença del trastorn d’insomni com estudiar el conjunt de variables clíniques i sociodemogràfiques associades. També, mitjançant un estudi longitudinal, analitzar la relació que s’estableix entre aquestes variables i la remissió del trastorn d’insomni. El primer estudi apunta una prevalença elevada del trastorn d’insomni (44,4%) a la població adulta amb TDAH. Els resultats assenyalen que el trastorn d’insomni s’associa amb una major severitat clínica del TDAH i una major comorbiditat mèdica i psiquiàtrica, especialment amb els trastorns de l’estat d’ànim, trastorns d’ansietat, trastorns de personalitat i trastorns per ús de substàncies. Així mateix, també es relaciona amb la presentació combinada del TDAH i amb una pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut. Per contra, el tractament amb fàrmacs estimulants o l’estabilitat del tractament farmacològic del TDAH s’associen a una presència menor de trastorn d’insomni. El segon estudi valora longitudinalment la relació entre la remissió del trastorn d’insomni i les variables associades al TDAH. L’anàlisi dels resultats mostra una remissió del trastorn d’insomni als 6 mesos al 72,4% dels casos, associant-se a una reducció de la severitat clínica del TDAH, així com a una millora de la comorbiditat psiquiàtrica i de la qualitat de vida relacionada amb la salut. Aquests resultats conclouen que el trastorn d’insomni es presenta amb una elevada prevalença en els pacients adults amb TDAH i que el seu tractament i remissió condicionen una millor evolució clínica del TDAH, amb una reducció de la severitat i de la comorbiditat psiquiàtrica, així com una millora de la qualitat de vida. Aquests resultats poden contribuir a una millor aproximació clínica a ambdós trastorns, la complexa interacció dels quals no ha estat encara ben definida. El trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por la presencia de síntomas de inatención y/o hiperactividad e impulsividad que generan una marcada disfunción en diversos ámbitos de la vida. Su persistencia en la edad adulta se sitúa en aproximadamente el 65% de los casos, asociando una prevalencia del 2,5-3%. El trastorno de insomnio es el trastorno del sueño más prevalente en nuestra sociedad, caracterizado por la presencia de una dificultad en la conciliación o mantenimiento del sueño, o bien un despertar precoz, que se vincula a un deterioro clínicamente significativo durante el día. Estas dificultades se producen al menos tres noches a la semana durante un mínimo de tres meses. En los últimos años ha habido un interés creciente por conocer la relación entre el TDAH y el insomnio, habiéndose realizado múltiples estudios en población infanto-juvenil. Sin embargo, en población adulta los estudios son escasos y en ocasiones con resultados contradictorios. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento del trastorno de insomnio en adultos con TDAH. Esto incluye describir la prevalencia del trastorno de insomnio como estudiar el conjunto de variables clínicas y sociodemográficas asociadas. También, a través de un estudio longitudinal, analizar la relación que se establece entre estas variables y la remisión del trastorno de insomnio. El primer estudio apunta una elevada prevalencia del trastorno de insomnio (44,4%) en la población adulta con TDAH. Los resultados señalan que el trastorno de insomnio se asocia con una mayor severidad clínica del TDAH y una mayor comorbilidad médica y psiquiátrica, especialmente con los trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de personalidad y trastornos por uso de sustancias. Asimismo, también se relaciona con la presentación combinada del TDAH y con una peor calidad de vida relacionada con la salud. Por el contrario, el tratamiento con fármacos estimulantes o la estabilidad del tratamiento farmacológico del TDAH se asocian a una menor presencia de trastorno de insomnio. El segundo estudio valora de forma longitudinal la relación entre la remisión del trastorno de insomnio y las variables asociadas al TDAH. El análisis de los resultados muestra una remisión del trastorno de insomnio a los 6 meses en el 72,4% de los casos, asociándose a una reducción de la severidad clínica del TDAH, así como a una mejoría de la comorbilidad psiquiátrica y de la calidad de vida relacionada con la salud. Estos resultados concluyen que el trastorno de insomnio se presenta con una elevada prevalencia en los pacientes adultos con TDAH y que su tratamiento y remisión condicionan una mejor evolución clínica del TDAH, con una reducción de su severidad y de su comorbilidad psiquiátrica, así como una mejoría de la calidad de vida. Estos resultados pueden contribuir a una mejor aproximación clínica a ambos trastornos, cuya compleja interacción no ha sido todavía bien definida. Attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) is a neurodevelopmental disorder characterized by inattention and/or hyperactivity-impulsivity behavior that interfere with daily life activities. ADHD frequently persists into adulthood up to 65% with a prevalence ranging between 2.5-3%. Insomnia is the most prevalent sleep disorder in our society, characterized by difficulty in sleep-onset, sleep maintenance, or early awakening, causing daily significant discomfort or clinical impairment. These occurs at least three nights a week for a minimum of three months. In the last decades there has been an increased scientific interest in study the relationship between ADHD and insomnia. In children several research has been published; however, few studies have been conducted on this issue and their results are heterogeneous in adult ADHD. Therefore, the objective of this doctoral thesis is to increase the knowledge of the insomnia disorder in adults with ADHD. This includes describe the prevalence of insomnia disorder as well as the set of associated clinical and sociodemographic variables. Also, to analyze the relationship between these variables and the remission of the insomnia disorder through a longitudinal study. The first study points to a high prevalence of insomnia disorder (44.4%) in adult ADHD. The results shows that insomnia disorder is associated with greater ADHD clinical severity and, medical and psychiatric comorbidity, especially with mood disorders, anxiety disorders, personality disorders and substance use disorders. Likewise, it is also related to the ADHD combined presentation and poorer health-related quality of life. On the contrary, stimulant drugs or the pharmacological ADHD treatment stability are associated with a lower prevalence of insomnia disorder. The second study evaluated longitudinally the relationship between the insomnia disorder remission and the ADHD associated variables. The results show a 72.4% remission of the insomnia disorder at 6 months, associated with an ADHD clinical severity reduction, as well as an improvement of the psychiatric comorbidity and health-related quality of life. It can be concluded that insomnia disorder is high prevalent in adult ADHD, and its treatment and remission determine a better clinical ADHD evolution, associating ADHD severity and psychiatric comorbidity reduction, as well as an improvement of quality of life. These results may contribute to a better clinical approach to both disorders, whose complex interaction has not yet been well fixed. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La depressió major té una elevada prevalença en la societat actual. Una intervenció precoç vers el coneixement i maneig dels símptomes és imprescindible per a un millor pronòstic, funcionament i qualitat de vida de les persones que la pateixen. L’evidencia científica ha demostrat l’eficàcia de la teràpia en línia (a través d’Internet) en la reducció de la simptomatologia depressiva lleu i moderada. L’objectiu principal de l’estudi, un assaig clínic controlat aleatoritzat, és avaluar l’efecte terapèutic d’una eina d’autoajuda guiada en línia inspirada en la teràpia cognitiu conductual. Un recurs amb elevat potencial per proporcionar suport psicològic inicial, sense llistes d’espera, a persones que pateixen depressió i són tractades, principalment, a l’atenció primària. La depresión mayor tiene una elevada prevalencia en la sociedad actual. Una intervención precoz en el conocimiento y manejo de los síntomas es imprescindible para un mejor pronóstico, funcionamiento y calidad de vida de las personas que la padecen. La evidencia científica ha demostrado la eficacia de la terapia en línea (a través de Internet) en la reducción de la sintomatología depresiva leve y moderada. El objetivo principal del estudio, un ensayo clínico controlado, es evaluar el efecto terapéutico de una herramienta de autoayuda guiada en línea inspirada en la terapia cognitivo conductual. Un recurso con elevado potencial para proporcionar apoyo psicológico inicial, sin listas de espera, a personas que padecen depresión y son tratadas, principalmente, en atención primaria. Major depression is one of the most prevalent mental illnesses in today´s society. An early intervention in the management of the symptoms is essential for a better prognosis, functioning and quality of life of the people who suffer the illness. Scientific evidence has shown the efficacy of internet-based therapy in reducing mild and moderate depressive symptoms. This study, a randomized controlled trial, aims to evaluate the therapeutic effect of a guided self-help online tool based on cognitive behavioural therapy. A healthcare resource which can provide initial psychological support -without waiting lists- to people with depression. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

El diagnóstico de Trastorno Límite de Personalidad (TLP) permite hasta 151 combinaciones según su sintomatología. Dada esta gran variabilidad, se viene investigando en la existencia de subtipos de TLP con el fin de elaborar tratamientos más eficaces. Este trabajo persigue 1) comprobar si una muestra de 67 personas con TLP puede dividirse en subtipos según la gravedad de sus síntomas; y 2) si esos subtipos responden diferente al tratamiento de 6 meses recibido. Se obtuvieron 2 clústers: 1) “Gravemente afectados”, con mayores puntuaciones en la mayoría de las variables estudiadas; y 2) “Levemente afectados”, con menores puntuaciones en dichas variables. En efecto, parece haber una respuesta distinta al tratamiento en función del subtipo. El clúster “Gravemente afectados” mejoraron tras el tratamiento, mientras que el clúster “Levemente afectados” empeoró. Se discuten las implicaciones clínicas de esta distinta respuesta a la intervención en la dirección de tratamientos personalizados The diagnosis of Borderline Personality Disorder (BPD) allows up to 151 combinations according to its symptomatology. Given this great variability, the existence of subtypes of BPD has been investigated in order to develop more effective treatments. This work aims to 1) test whether a sample of 67 people with BPD can be divided into subtypes according to the severity of their symptoms; and 2) whether these subtypes respond differently to the 6-month treatment received. Two clusters were obtained: 1) "Severely affected", with higher scores on most of the variables studied; and 2) "Slightly affected", with lower scores on these variables. Indeed, there seems to be a different response to treatment depending on the subtype. The "Severely affected" cluster improved after treatment, while the "Slightly affected" cluster worsened. The clinical implications of this different response to intervention in the direction of personalized treatments are discussed. Programa de Doctorat en Psicologia

La present tesi explora l'heterogeneïtat cognitiva dels pacients depressius en diferents etapes de la malaltia i mostra la presència de diferents perfils cognitius, tant en un primer episodi depressiu com en la fase activa de la depressió. El fet d'observar diferents perfils cognitius ja des de l'inici i en les diferents etapes de la malaltia, obre una gran ventall de possibilitats quant a possibles trajectòries dels símptomes cognitius, i conseqüentment, possibles cursos de la malaltia. Considerar el rendiment cognitiu dels pacients depressius en els entorns clínics de forma rutinària podria ajudar a detectar aquells pacients amb majors dificultats cognitives i funcionals, i portar a terme estratègies d'intervenció més adequades per tal d'aconseguir un curs menys tòrpid de la malaltia. La remediació cognitiva (RC) és un estratègia d'intervenció procognitiva que ha mostrat resultats positius en la millora de la cognició, i en cert punt del funcionament, però fins el moment les diferències metodològiques entre estudis han fet difícil la seva transferència a la pràctica clínica. Mitjançant aquesta tesi, s'ha desenvolupat i aplicat una intervenció cognitiva integral anomenada INCREM, la qual unifica dos enfocs de RC (restauració i compensasió) que donen lloc a no només una millora en el rendiment cognitiu, sinó sobretot, una millora del funcionament psicosocial dels pacients depressius a llarg termini. El fet d'entendre la disfunció cognitiva i aprendre eines que poden ajudar a millorar la cognició en el nostre dia a dia, conjuntament amb un entrenament cognitiu continuat, permet millorar la qualitat de vida i mantenir una salut mental positiva en els pacients depressius. La presente tesis explora la heterogeneidad cognitiva de los pacientes depresivos en diferentes etapas de la enfermedad y muestra la presencia de diferentes perfiles cognitivos, tanto en un primer episodio depresivo como en la fase activa de la depresión. El hecho de observar diferentes perfiles cognitivos ya desde el inicio y en las diferentes etapas de la enfermedad, abre una gran abanico de posibilidades en cuanto a posibles trayectorias de los síntomas cognitivos, y consecuentemente, posibles cursos de la enfermedad. Considerar el rendimiento cognitivo de los pacientes depresivos en los entornos clínicos de forma rutinaria podría ayudar a detectar aquellos pacientes con mayores dificultades cognitivas y funcionales, y llevar a cabo estrategias de intervención más adecuadas para conseguir un curso menos tórpido de la enfermedad. La remediación cognitiva (RC) es un estrategia de intervención procognitiva que ha mostrado resultados positivos en la mejora de la cognición, y en cierto punto del funcionamiento, pero hasta el momento las diferencias metodológicas entre estudios han hecho difícil su transferencia a la práctica clínica. Mediante esta tesis, se ha desarrollado y aplicado una intervención cognitiva integral llamada INCREM, que unifica dos enfoques de RC (restauración y compensación) que dan lugar a no sólo una mejora en el rendimiento cognitivo, sino sobre todo, una mejora del funcionamiento psicosocial los pacientes depresivos a largo plazo. El hecho de entender la disfunción cognitiva y aprender herramientas que pueden ayudar a mejorar la cognición en nuestro día a día, conjuntamente con un entrenamiento cognitivo continuado, permite mejorar la calidad de vida y mantener una salud mental positiva en los pacientes depresivos. The present thesis explores the cognitive heterogeneity of depressive patients at different stages of the illness and shows the presence of different cognitive profiles, both in a first depressive episode and in the active phase of depression. The fact that different cognitive profiles are observed already at the onset and at different stages of the illness opens up a wide range of possibilities regarding possible trajectories of cognitive symptoms and, consequently, possible courses of the illness. Considering the cognitive performance of depressive patients in clinical settings on a routine basis could help to detect those patients with greater cognitive and functional difficulties, and to implement more appropriate intervention strategies to achieve a less torpid course of the illness. Cognitive remediation (CR) is a procognitive intervention strategy that has shown positive results in terms of improving cognition, and to some extent functioning, but to date methodological differences among studies have made difficult the transfer to clinical practice. Through this thesis, a comprehensive cognitive intervention called INCREM has been developed and applied, which combines two CR approaches (restoration and compensation) that result not only in improved cognitive performance, but above all, in improved psychosocial functioning in long-term depressive patients. Understanding cognitive dysfunction and learning tools that can help improve cognition in our daily lives, in conjunction with ongoing cognitive training, can improve quality of life and maintain positive mental health in depressive patients.

Antecedents: La misofonia és un trastorn neurofisiològic i comportamental complex d'origen multifactorial, caracteritzat per una resposta fisiològica i emocional intensa produïda per la intolerància a estímuls auditius/moviments d'un mateix patró, amb independència de les seves propietats físiques. Afecta de manera important el funcionament quotidià i la qualitat de vida, però se'n desconeixen les causes. A més, no tenen prou instruments vàlids que avaluïn la severitat de la misofonia, així com d'estratègies de tractament eficaces que millorin la seva simptomatologia. Objectius: Proposar un nou paradigma per a la comprensió i la representació de la misofonia tenint en compte variables emocionals, fisiològiques, morfològiques i socials, sobre la base de sis objectius: 1) realitzar una revisió teòrica sobre la base de tres hipòtesis: la misofonia era una nova àrea clínica en gran part desconeguda, el nombre d'evidències confirmaven que era un trastorn de severitat important i afectava la qualitat de vida de les persones que el patien i la dels seus familiars. 2) investigar i validar l'associació que existia entre la misofonia i les alteracions craneomandibulars; ansietat i depressió. 4) estudiar la relació entre la misofonia i la seva representació social i 5) l'autopercepció i la percepció que es tenia de les persones que patien aquest trastorn. 6) estudiar si el confinament derivat de la pandèmia COVID-19 havia alterat les respostes psicofísiques i emocionals de persones amb misofonia, sota la hipòtesi segons la qual el confinament forçat havia afectat greument les persones que patien misofonia, i els que hi convivien. Mètodes: Es va dur a terme la revisió sistemàtica amb el mètode PRISMA des dels inicis de la misofonia fins a l' actualitat. Després es van realitzar mesures qualitatives i quantitatives de morfologia craneoencefàlica per determinar la relació entre la misofonia i els sistemes craneomandibulars, i escales psiquiàtriques per a l'ansietat i la depressió. La representació social de la misofonia, l'autoconcepte dels pacients i el que els seus familiars en tenien es va estudiar mitjançant IRaMuTeQ i es va recopilar una llista de disparadors misofònics. Finalment, l'impacte del confinament durant la pandèmia pel COVID-19 es va estudiar analitzant les consultes clíniques, paràmetres neurofisiològics de coherència cardíaca davant d'estímuls disparadors i escala LSB-50 per a símptomes psicològics i psicosomàtics. Resultats: 1) hi ha una relació entre l'estructura crani-mandibular i la misofonia; 2) hi ha relació entre el grau de desviació de les mesures craneomandibulars i el grau de misofonia; 3) hi ha una relació positiva entre el diagnòstic de misofonia i la presència d'ansietat; 4) la depressió també té una relació amb el grau de misofonia més sever, però no amb el diagnòstic en general; 5) la Representació Social de la misofonia en facilita el reconeixement i 6) es confirma que les situacions estressants, com el confinament, provoquen una disminució en la Variabilitat de la Freqüència Cardíaca i un augment en els trastorns psicològics com l'ansietat i la depressió en els pacients diagnosticats de misofonia. Conclusions: Aquesta tesi doctoral presenta un nou paradigma en la investigació de misofonia, el qual estableix les bases per a un nou mètode com a primer diagnòstic. A més, aquest treball exposa la importància del reconeixement social de la misofonia perquè tant pacients com a familiars i personal mèdic tinguin un concepte unificat que permeti el desenvolupament en els àmbits de diagnòstic i tractament de la misofonia. Finalment, ressalta la importància d'entendre com les situacions extremes com un confinament obligat afecten nodridament les persones amb misofonia. Antecedentes: La misofonía es un trastorno neurofisiológico y comportamental complejo de origen multifactorial, caracterizado por una intensa respuesta fisiológica y emocional producida por la intolerancia a estímulos auditivos/movimientos de un mismo patrón, con independencia de sus propiedades físicas. Afecta de forma importante al funcionamiento cotidiano y la calidad de vida, pero se desconocen sus causas. Además, se carece de suficientes instrumentos válidos que evalúen la severidad de la misofonía, así como de estrategias de tratamiento eficaces que mejoren su sintomatología. Objetivos: Proponer un nuevo paradigma para la comprensión y la representación de la misofonía teniendo en cuenta variables emocionales, fisiológicas, morfológicas y sociales, en base a seis objetivos: 1) realizar una revisión teórica en base a tres hipótesis: la misofonía era una nueva área clínica en gran parte desconocida, el número de evidencias confirmaban que era un trastorno de severidad importante y afectaba a la calidad de vida de las personas que lo padecían y a la de sus familiares. 2) investigar y validar la asociación que existía entre la misofonía y las alteraciones craneomandibulares y 3) estudiar su relación con los trastornos de ansiedad y depresión, bajo las hipótesis de que a mayor desviación craneomandibular mayor grado de misofonía y mayor afectación en los trastornos de ansiedad y depresión. 4) estudiar la relación entre la misofonía y su Representación Social y 5) la autopercepción y la percepción que se tenía de las personas que padecían este trastorno. 6) estudiar si el confinamiento derivado de la pandemia COVID-19 había alterado las respuestas psicofísicas y emocionales de personas con misofonía, bajo la hipótesis según la cual el confinamiento forzado había afectado gravemente a las personas que sufrían misofonía, y a quienes convivían con ellas. Método: Se llevó a cabo la revisión sistemática con el método PRISMA desde los inicios de la misofonia hasta la actualidad. Después se realizaron medidas cualitativas y cuantitativas de morfología craneoencefálica para determinar la relación entre la misofonía y los sistemas craneomandibulares, y escalas psiquiátricas para la ansiedad y depresión. La representación social de la misofonía, el autoconcepto de los pacientes y el que sus familiares tenían de ellos se estudió mediante IRaMuTeQ y se recopiló una lista de disparadores misofónicos. Finalmente, el impacto del confinamiento durante la pandemia por el COVID-19 se estudió analizando las consultas clínicas, parámetros neurofisiológicos de coherencia cardíaca frente a estímulos disparadores y escala LSB-50 para síntomas psicológicos y psicosomáticos. Resultados: 1) existe una relación entre la estructura cráneomandibular y la misofonía; 2) hay relación entre el grado de desviación de las medidas craneomandibulares y el grado de misofonía; 3) se encuentra una relación positiva entre el diagnóstico de misofonía y la presencia de ansiedad; 4) la depresión también tiene una relación con el grado de misofonía más severo, pero no con el diagnóstico en general; 5) la Representación Social de la misofonía facilita su reconocimiento y 6) se confirma que las situaciones estresantes, como el confinamiento, provocan una disminución en la Variabilidad de la Frecuencia Cardiaca y un aumento en los trastornos psicológicos como la ansiedad y la depresión en los pacientes diagnosticados de misofonía. Conclusiones: Esta tesis doctoral presenta un nuevo paradigma en la investigación de misofonía, el cual sienta las bases para un novedoso método como primer diagnóstico. Además, este trabajo expone la importancia del reconocimiento social de la misofonía para que tanto pacientes como familiares y personal médico tengan un concepto unificado que permita el desarrollo en los ámbitos de diagnóstico y tratamiento de la misofonía. Finalmente, resalta la importancia de entender cómo las situaciones extremas como un confinamiento obligado afectan nutridamente a las personas con misofonía. Background: Misophonia is a complex neurophysiological and behavioral disorder of multifactorial origin, characterized by an intense physiological and emotional response produced by intolerance to auditory stimuli/movements of the same pattern, regardless of their physical properties. It significantly affects daily functioning and quality of life, but its causes are unknown. Moreover, there is a lack of valid instruments to assess the severity of misophonia, as well as a lack of effective treatment strategies to improve its symptomatology. Objectives: To propose a new paradigm for the understanding and representation of misophonia, taking into account emotional, physiological, morphological and social variables, based on six objectives: 1) to perform a theoretical review based on three hypotheses: misophonia was a new clinical area largely unknown, the number of evidence confirmed that it was a disorder of important severity and affected the quality of life of the sufferers and their relatives. 2) to investigate and validate the association between misophonia and craniomandibular disorders and 3) to study its relationship with anxiety and depression disorders, under the hypothesis that the greater the craniomandibular deviation, the greater the degree of misophonia and the greater the affectation in anxiety and depression disorders. 4) to study the relationship between misophonia and its Social Representation and 5) the self-perception and the perception of people suffering from this disorder. 6) to study whether the confinement derived from the COVID-19 pandemic had altered the psychophysical and emotional responses of people with misophonia, under the hypothesis that forced confinement had severely affected people suffering from misophonia, and those who lived with them. Methods: Systematic review was carried out with the PRISMA method from the beginning of misophonia to the present. Qualitative and quantitative measures of cranioencephalic morphology were then performed to determine the relationship between misophonia and craniomandibular systems and psychiatric scales for anxiety and depression. The social representation of misophonia, the patients' self-concept and that of their relatives was studied using IRaMuTeQ and a list of misophonic triggers was compiled. Finally, the impact of confinement during the pandemic by COVID-19 was studied by analyzing clinical consultations, neurophysiological parameters of cardiac coherence against trigger stimuli, and LSB-50 scale for psychological and psychosomatic symptoms. Results: 1) there is a relationship between craniomandibular structure and misophonia; 2) there is a relationship between the degree of deviation of craniomandibular measurements and the degree of misophonia; 3) a positive relationship is found between the diagnosis of misophonia and the presence of anxiety; 4) depression also has a relationship with the most severe degree of misophonia, but not with the diagnosis in general; 5) the Social Representation of misophonia facilitates its recognition and 6) it is confirmed that stressful situations, such as confinement, cause a decrease in Heart Rate Variability and an increase in psychological disorders such as anxiety and depression in patients diagnosed with misophonia. Conclusions: This doctoral thesis presents a new paradigm in misophonia research, which lays the foundation for a novel method as a first diagnosis. In addition, this work exposes the importance of social recognition of misophonia so that patients, families, and medical personnel have a unified concept that allows the development in the fields of diagnosis and treatment of misophonia. Finally, it highlights the importance of understanding how extreme situations such as forced confinement affect people with misophonia.

El trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per la presència de símptomes d'inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat que generen una disfunció marcada en diversos àmbits de la vida. La seva persistència a l'edat adulta se situa en aproximadament el 65% dels casos, associant una prevalença del 2,5-3%. El trastorn d'insomni és el trastorn del son més prevalent a la nostra societat, caracteritzat per la presència d'una dificultat en la conciliació o en el manteniment del son, o bé per un despertar precoç, que es vincula a un deteriorament diürn clínicament significatiu. Aquestes dificultats es produeixen com a mínim tres nits a la setmana durant un mínim de tres mesos. En els darrers anys hi ha hagut un interès creixent per conèixer la relació entre el TDAH i l'insomni, havent-se realitzat múltiples estudis en població infantojuvenil. Tot i això, en població adulta els estudis són escassos i de vegades amb resultats contradictoris. L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és aprofundir en el coneixement del trastorn d'insomni en adults amb TDAH. Això inclou descriure tant la prevalença del trastorn d'insomni com estudiar el conjunt de variables clíniques i sociodemogràfiques associades. També, mitjançant un estudi longitudinal, analitzar la relació que s'estableix entre aquestes variables i la remissió del trastorn d'insomni. El primer estudi apunta una prevalença elevada del trastorn d'insomni (44,4%) a la població adulta amb TDAH. Els resultats assenyalen que el trastorn d'insomni s'associa amb una major severitat clínica del TDAH i una major comorbiditat mèdica i psiquiàtrica, especialment amb els trastorns de l'estat d'ànim, trastorns d'ansietat, trastorns de personalitat i trastorns per ús de substàncies. Així mateix, també es relaciona amb la presentació combinada del TDAH i amb una pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut. Per contra, el tractament amb fàrmacs estimulants o l'estabilitat del tractament farmacològic del TDAH s'associen a una presència menor de trastorn d'insomni. El segon estudi valora longitudinalment la relació entre la remissió del trastorn d'insomni i les variables associades al TDAH. L'anàlisi dels resultats mostra una remissió del trastorn d'insomni als 6 mesos al 72,4% dels casos, associant-se a una reducció de la severitat clínica del TDAH, així com a una millora de la comorbiditat psiquiàtrica i de la qualitat de vida relacionada amb la salut. Aquests resultats conclouen que el trastorn d'insomni es presenta amb una elevada prevalença en els pacients adults amb TDAH i que el seu tractament i remissió condicionen una millor evolució clínica del TDAH, amb una reducció de la severitat i de la comorbiditat psiquiàtrica, així com una millora de la qualitat de vida. Aquests resultats poden contribuir a una millor aproximació clínica a ambdós trastorns, la complexa interacció dels quals no ha estat encara ben definida. El trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por la presencia de síntomas de inatención y/o hiperactividad e impulsividad que generan una marcada disfunción en diversos ámbitos de la vida. Su persistencia en la edad adulta se sitúa en aproximadamente el 65% de los casos, asociando una prevalencia del 2,5-3%. El trastorno de insomnio es el trastorno del sueño más prevalente en nuestra sociedad, caracterizado por la presencia de una dificultad en la conciliación o mantenimiento del sueño, o bien un despertar precoz, que se vincula a un deterioro clínicamente significativo durante el día. Estas dificultades se producen al menos tres noches a la semana durante un mínimo de tres meses. En los últimos años ha habido un interés creciente por conocer la relación entre el TDAH y el insomnio, habiéndose realizado múltiples estudios en población infanto-juvenil. Sin embargo, en población adulta los estudios son escasos y en ocasiones con resultados contradictorios. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento del trastorno de insomnio en adultos con TDAH. Esto incluye describir la prevalencia del trastorno de insomnio como estudiar el conjunto de variables clínicas y sociodemográficas asociadas. También, a través de un estudio longitudinal, analizar la relación que se establece entre estas variables y la remisión del trastorno de insomnio. El primer estudio apunta una elevada prevalencia del trastorno de insomnio (44,4%) en la población adulta con TDAH. Los resultados señalan que el trastorno de insomnio se asocia con una mayor severidad clínica del TDAH y una mayor comorbilidad médica y psiquiátrica, especialmente con los trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de personalidad y trastornos por uso de sustancias. Asimismo, también se relaciona con la presentación combinada del TDAH y con una peor calidad de vida relacionada con la salud. Por el contrario, el tratamiento con fármacos estimulantes o la estabilidad del tratamiento farmacológico del TDAH se asocian a una menor presencia de trastorno de insomnio. El segundo estudio valora de forma longitudinal la relación entre la remisión del trastorno de insomnio y las variables asociadas al TDAH. El análisis de los resultados muestra una remisión del trastorno de insomnio a los 6 meses en el 72,4% de los casos, asociándose a una reducción de la severidad clínica del TDAH, así como a una mejoría de la comorbilidad psiquiátrica y de la calidad de vida relacionada con la salud. Estos resultados concluyen que el trastorno de insomnio se presenta con una elevada prevalencia en los pacientes adultos con TDAH y que su tratamiento y remisión condicionan una mejor evolución clínica del TDAH, con una reducción de su severidad y de su comorbilidad psiquiátrica, así como una mejoría de la calidad de vida. Estos resultados pueden contribuir a una mejor aproximación clínica a ambos trastornos, cuya compleja interacción no ha sido todavía bien definida. Attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) is a neurodevelopmental disorder characterized by inattention and/or hyperactivity-impulsivity behavior that interfere with daily life activities. ADHD frequently persists into adulthood up to 65% with a prevalence ranging between 2.5-3%. Insomnia is the most prevalent sleep disorder in our society, characterized by difficulty in sleep-onset, sleep maintenance, or early awakening, causing daily significant discomfort or clinical impairment. These occurs at least three nights a week for a minimum of three months. In the last decades there has been an increased scientific interest in study the relationship between ADHD and insomnia. In children several research has been published; however, few studies have been conducted on this issue and their results are heterogeneous in adult ADHD. Therefore, the objective of this doctoral thesis is to increase the knowledge of the insomnia disorder in adults with ADHD. This includes describe the prevalence of insomnia disorder as well as the set of associated clinical and sociodemographic variables. Also, to analyze the relationship between these variables and the remission of the insomnia disorder through a longitudinal study. The first study points to a high prevalence of insomnia disorder (44.4%) in adult ADHD. The results shows that insomnia disorder is associated with greater ADHD clinical severity and, medical and psychiatric comorbidity, especially with mood disorders, anxiety disorders, personality disorders and substance use disorders. Likewise, it is also related to the ADHD combined presentation and poorer health-related quality of life. On the contrary, stimulant drugs or the pharmacological ADHD treatment stability are associated with a lower prevalence of insomnia disorder. The second study evaluated longitudinally the relationship between the insomnia disorder remission and the ADHD associated variables. The results show a 72.4% remission of the insomnia disorder at 6 months, associated with an ADHD clinical severity reduction, as well as an improvement of the psychiatric comorbidity and health-related quality of life. It can be concluded that insomnia disorder is high prevalent in adult ADHD, and its treatment and remission determine a better clinical ADHD evolution, associating ADHD severity and psychiatric comorbidity reduction, as well as an improvement of quality of life. These results may contribute to a better clinical approach to both disorders, whose complex interaction has not yet been well fixed.

El trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per la presència de símptomes d'inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat que generen una disfunció marcada en diversos àmbits de la vida. La seva persistència a l'edat adulta se situa en aproximadament el 65% dels casos, associant una prevalença del 2,5-3%. El trastorn d'insomni és el trastorn del son més prevalent a la nostra societat, caracteritzat per la presència d'una dificultat en la conciliació o en el manteniment del son, o bé per un despertar precoç, que es vincula a un deteriorament diürn clínicament significatiu. Aquestes dificultats es produeixen com a mínim tres nits a la setmana durant un mínim de tres mesos. En els darrers anys hi ha hagut un interès creixent per conèixer la relació entre el TDAH i l'insomni, havent-se realitzat múltiples estudis en població infantojuvenil. Tot i això, en població adulta els estudis són escassos i de vegades amb resultats contradictoris. L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és aprofundir en el coneixement del trastorn d'insomni en adults amb TDAH. Això inclou descriure tant la prevalença del trastorn d'insomni com estudiar el conjunt de variables clíniques i sociodemogràfiques associades. També, mitjançant un estudi longitudinal, analitzar la relació que s'estableix entre aquestes variables i la remissió del trastorn d'insomni. El primer estudi apunta una prevalença elevada del trastorn d'insomni (44,4%) a la població adulta amb TDAH. Els resultats assenyalen que el trastorn d'insomni s'associa amb una major severitat clínica del TDAH i una major comorbiditat mèdica i psiquiàtrica, especialment amb els trastorns de l'estat d'ànim, trastorns d'ansietat, trastorns de personalitat i trastorns per ús de substàncies. Així mateix, també es relaciona amb la presentació combinada del TDAH i amb una pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut. Per contra, el tractament amb fàrmacs estimulants o l'estabilitat del tractament farmacològic del TDAH s'associen a una presència menor de trastorn d'insomni. El segon estudi valora longitudinalment la relació entre la remissió del trastorn d'insomni i les variables associades al TDAH. L'anàlisi dels resultats mostra una remissió del trastorn d'insomni als 6 mesos al 72,4% dels casos, associant-se a una reducció de la severitat clínica del TDAH, així com a una millora de la comorbiditat psiquiàtrica i de la qualitat de vida relacionada amb la salut. Aquests resultats conclouen que el trastorn d'insomni es presenta amb una elevada prevalença en els pacients adults amb TDAH i que el seu tractament i remissió condicionen una millor evolució clínica del TDAH, amb una reducció de la severitat i de la comorbiditat psiquiàtrica, així com una millora de la qualitat de vida. Aquests resultats poden contribuir a una millor aproximació clínica a ambdós trastorns, la complexa interacció dels quals no ha estat encara ben definida. El trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por la presencia de síntomas de inatención y/o hiperactividad e impulsividad que generan una marcada disfunción en diversos ámbitos de la vida. Su persistencia en la edad adulta se sitúa en aproximadamente el 65% de los casos, asociando una prevalencia del 2,5-3%. El trastorno de insomnio es el trastorno del sueño más prevalente en nuestra sociedad, caracterizado por la presencia de una dificultad en la conciliación o mantenimiento del sueño, o bien un despertar precoz, que se vincula a un deterioro clínicamente significativo durante el día. Estas dificultades se producen al menos tres noches a la semana durante un mínimo de tres meses. En los últimos años ha habido un interés creciente por conocer la relación entre el TDAH y el insomnio, habiéndose realizado múltiples estudios en población infanto-juvenil. Sin embargo, en población adulta los estudios son escasos y en ocasiones con resultados contradictorios. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento del trastorno de insomnio en adultos con TDAH. Esto incluye describir la prevalencia del trastorno de insomnio como estudiar el conjunto de variables clínicas y sociodemográficas asociadas. También, a través de un estudio longitudinal, analizar la relación que se establece entre estas variables y la remisión del trastorno de insomnio. El primer estudio apunta una elevada prevalencia del trastorno de insomnio (44,4%) en la población adulta con TDAH. Los resultados señalan que el trastorno de insomnio se asocia con una mayor severidad clínica del TDAH y una mayor comorbilidad médica y psiquiátrica, especialmente con los trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de personalidad y trastornos por uso de sustancias. Asimismo, también se relaciona con la presentación combinada del TDAH y con una peor calidad de vida relacionada con la salud. Por el contrario, el tratamiento con fármacos estimulantes o la estabilidad del tratamiento farmacológico del TDAH se asocian a una menor presencia de trastorno de insomnio. El segundo estudio valora de forma longitudinal la relación entre la remisión del trastorno de insomnio y las variables asociadas al TDAH. El análisis de los resultados muestra una remisión del trastorno de insomnio a los 6 meses en el 72,4% de los casos, asociándose a una reducción de la severidad clínica del TDAH, así como a una mejoría de la comorbilidad psiquiátrica y de la calidad de vida relacionada con la salud. Estos resultados concluyen que el trastorno de insomnio se presenta con una elevada prevalencia en los pacientes adultos con TDAH y que su tratamiento y remisión condicionan una mejor evolución clínica del TDAH, con una reducción de su severidad y de su comorbilidad psiquiátrica, así como una mejoría de la calidad de vida. Estos resultados pueden contribuir a una mejor aproximación clínica a ambos trastornos, cuya compleja interacción no ha sido todavía bien definida. Attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) is a neurodevelopmental disorder characterized by inattention and/or hyperactivity-impulsivity behavior that interfere with daily life activities. ADHD frequently persists into adulthood up to 65% with a prevalence ranging between 2.5-3%. Insomnia is the most prevalent sleep disorder in our society, characterized by difficulty in sleep-onset, sleep maintenance, or early awakening, causing daily significant discomfort or clinical impairment. These occurs at least three nights a week for a minimum of three months. In the last decades there has been an increased scientific interest in study the relationship between ADHD and insomnia. In children several research has been published; however, few studies have been conducted on this issue and their results are heterogeneous in adult ADHD. Therefore, the objective of this doctoral thesis is to increase the knowledge of the insomnia disorder in adults with ADHD. This includes describe the prevalence of insomnia disorder as well as the set of associated clinical and sociodemographic variables. Also, to analyze the relationship between these variables and the remission of the insomnia disorder through a longitudinal study. The first study points to a high prevalence of insomnia disorder (44.4%) in adult ADHD. The results shows that insomnia disorder is associated with greater ADHD clinical severity and, medical and psychiatric comorbidity, especially with mood disorders, anxiety disorders, personality disorders and substance use disorders. Likewise, it is also related to the ADHD combined presentation and poorer health-related quality of life. On the contrary, stimulant drugs or the pharmacological ADHD treatment stability are associated with a lower prevalence of insomnia disorder. The second study evaluated longitudinally the relationship between the insomnia disorder remission and the ADHD associated variables. The results show a 72.4% remission of the insomnia disorder at 6 months, associated with an ADHD clinical severity reduction, as well as an improvement of the psychiatric comorbidity and health-related quality of life. It can be concluded that insomnia disorder is high prevalent in adult ADHD, and its treatment and remission determine a better clinical ADHD evolution, associating ADHD severity and psychiatric comorbidity reduction, as well as an improvement of quality of life. These results may contribute to a better clinical approach to both disorders, whose complex interaction has not yet been well fixed.

La present tesi explora l’heterogeneïtat cognitiva dels pacients depressius en diferents etapes de la malaltia i mostra la presència de diferents perfils cognitius, tant en un primer episodi depressiu com en la fase activa de la depressió. El fet d’observar diferents perfils cognitius ja des de l’inici i en les diferents etapes de la malaltia, obre una gran ventall de possibilitats quant a possibles trajectòries dels símptomes cognitius, i conseqüentment, possibles cursos de la malaltia. Considerar el rendiment cognitiu dels pacients depressius en els entorns clínics de forma rutinària podria ajudar a detectar aquells pacients amb majors dificultats cognitives i funcionals, i portar a terme estratègies d’intervenció més adequades per tal d’aconseguir un curs menys tòrpid de la malaltia. La remediació cognitiva (RC) és un estratègia d’intervenció procognitiva que ha mostrat resultats positius en la millora de la cognició, i en cert punt del funcionament, però fins el moment les diferències metodològiques entre estudis han fet difícil la seva transferència a la pràctica clínica. Mitjançant aquesta tesi, s’ha desenvolupat i aplicat una intervenció cognitiva integral anomenada INCREM, la qual unifica dos enfocs de RC (restauració i compensasió) que donen lloc a no només una millora en el rendiment cognitiu, sinó sobretot, una millora del funcionament psicosocial dels pacients depressius a llarg termini. El fet d’entendre la disfunció cognitiva i aprendre eines que poden ajudar a millorar la cognició en el nostre dia a dia, conjuntament amb un entrenament cognitiu continuat, permet millorar la qualitat de vida i mantenir una salut mental positiva en els pacients depressius. La presente tesis explora la heterogeneidad cognitiva de los pacientes depresivos en diferentes etapas de la enfermedad y muestra la presencia de diferentes perfiles cognitivos, tanto en un primer episodio depresivo como en la fase activa de la depresión. El hecho de observar diferentes perfiles cognitivos ya desde el inicio y en las diferentes etapas de la enfermedad, abre una gran abanico de posibilidades en cuanto a posibles trayectorias de los síntomas cognitivos, y consecuentemente, posibles cursos de la enfermedad. Considerar el rendimiento cognitivo de los pacientes depresivos en los entornos clínicos de forma rutinaria podría ayudar a detectar aquellos pacientes con mayores dificultades cognitivas y funcionales, y llevar a cabo estrategias de intervención más adecuadas para conseguir un curso menos tórpido de la enfermedad. La remediación cognitiva (RC) es un estrategia de intervención procognitiva que ha mostrado resultados positivos en la mejora de la cognición, y en cierto punto del funcionamiento, pero hasta el momento las diferencias metodológicas entre estudios han hecho difícil su transferencia a la práctica clínica. Mediante esta tesis, se ha desarrollado y aplicado una intervención cognitiva integral llamada INCREM, que unifica dos enfoques de RC (restauración y compensación) que dan lugar a no sólo una mejora en el rendimiento cognitivo, sino sobre todo, una mejora del funcionamiento psicosocial los pacientes depresivos a largo plazo. El hecho de entender la disfunción cognitiva y aprender herramientas que pueden ayudar a mejorar la cognición en nuestro día a día, conjuntamente con un entrenamiento cognitivo continuado, permite mejorar la calidad de vida y mantener una salud mental positiva en los pacientes depresivos. The present thesis explores the cognitive heterogeneity of depressive patients at different stages of the illness and shows the presence of different cognitive profiles, both in a first depressive episode and in the active phase of depression. The fact that different cognitive profiles are observed already at the onset and at different stages of the illness opens up a wide range of possibilities regarding possible trajectories of cognitive symptoms and, consequently, possible courses of the illness. Considering the cognitive performance of depressive patients in clinical settings on a routine basis could help to detect those patients with greater cognitive and functional difficulties, and to implement more appropriate intervention strategies to achieve a less torpid course of the illness. Cognitive remediation (CR) is a procognitive intervention strategy that has shown positive results in terms of improving cognition, and to some extent functioning, but to date methodological differences among studies have made difficult the transfer to clinical practice. Through this thesis, a comprehensive cognitive intervention called INCREM has been developed and applied, which combines two CR approaches (restoration and compensation) that result not only in improved cognitive performance, but above all, in improved psychosocial functioning in long-term depressive patients. Understanding cognitive dysfunction and learning tools that can help improve cognition in our daily lives, in conjunction with ongoing cognitive training, can improve quality of life and maintain positive mental health in depressive patients. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Neurociències

Trauma and existential concerns are humanly universal issues, which constitute fundamental psychological aspects and whose possible associations are not completely understood. The main objective of this research was to examine the associations between various factors associated with psychological trauma and aspects of positive existential psychology, in conjunction with other aspects related to mental health. The thesis consists of two studies, which comprise six publications with specific topics and objectives. On the one hand, study I includes five articles: (1) A systematic review article on the scientific evidence of associations between adversity and existential issues, as well as four empirical articles involving Mexican university students (N = 162), focused on the associations between (2) Cognitions, posttraumatic growth and personality, (3) Resilience, clinical syndromes, attitudes towards death and religion, (4) Posttraumatic symptoms, meaning of life and family functionality; and finally, a (5) qualitative exploration of the positive facet of traumatic suffering, significant moments and the realization of the meaning of life. Among the main findings of Study I is the broadness and variety of characteristics of the possible psychological repercussions of trauma, including positive responses. In addition, the diverse and repeated associations between aspects of trauma and existential aspects stand out. On the other hand, Study II, which resulted in one publication, (6) examines the traumatic impact and meaning of life at the onset of the COVID-19 pandemic in a sample of citizens from different countries (N = 543). The findings of this study indicate considerable psychological distress following the pandemic and an inverse association between posttraumatic symptoms and meaning in life. Finally, the six publications and their corresponding findings are interpreted within the same line of research. Implications for mental health are discussed, as well as future recommendations and different areas of potentially beneficial intervention for people affected by trauma are suggested El trauma psicològic i les preocupacions existencials són assumptes humanament universals que constitueixen aspectes psicològics fonamentals, i dels que les seves possibles associacions segueixen encara sense ser compreses totalment. L'objectiu principal d'aquesta investigació va ser examinar les associacions entre aspectes vinculats al trauma psicològic i a aspectes de la psicologia existencial positiva, juntament amb altres factors relacionats amb la salut mental. La tesi està formada per dos estudis, que han donat lloc a sis publicacions, amb temes i objectius específics. D'una banda, l'estudi I inclou cinc articles: (1) un article de revisió sistemàtica sobre l'evidència científica de les associacions entre l'adversitat i els assumptes existencials, i quatre articles empírics amb una mostra d’estudiants universitaris mexicans (N = 162), enfocats a l’anàlisi de les associacions entre (2) Cognicions, creixement posttraumàtic i personalitat, (3) Resiliència, síndromes clíniques, actituds cap a la mort, i religió, (4) Símptomes posttraumàtics, sentit de la vida i funcionalitat familiar; i, per últim, (5) una exploració qualitativa de la faceta positiva del patiment traumàtic, els moments significatius i la realització del sentit de la vida. Dins de les troballes principals de l'estudi I, hi ha la gran amplitud i varietat de característiques de les possibles repercussions psicològiques del trauma, incloent-hi les respostes positives. A més, destaquen les diverses i reiterades associacions entre els aspectes del trauma i els existencials. D'altra banda, l'estudi II, que ha donat lloc a una publicació, (6) examina l’impacte traumàtic i el sentit de la vida a l'inici de la pandèmia de la COVID-19, en una mostra de ciutadans de diferents països (N = 543). Les troballes d'aquest estudi indiquen afectacions psicològiques considerables a partir de la pandèmia, així com una associació inversa entre els símptomes posttraumàtics i el sentit de la vida. Finalment, el conjunt de publicacions i les troballes corresponents són interpretats dins d'una mateixa línia de recerca. Es discuteixen les implicacions per a la salut mental, així com les recomanacions futures, i es proposen diferents àrees d'intervenció potencialment beneficioses per a persones afectades pel trauma Programa de Doctorat en Psicologia, Salut i Qualitat de Vida

L'objectiu d'aquesta investigació és identificar factors predictius, fàcilment reconeixibles durant el cribratge i les avaluacions al servei d'urgències, que permetin diferenciar els intents de suïcidi segons el pronòstic. També pretenem reconèixer quines variables socio-familiars de risc i protectores es podrien abordar per prevenir i/o evitar conductes suïcides en adolescents, amb l'objectiu final de dissenyar i prioritzar intervencions en pacients amb alt risc de recaiguda de conductes suïcides. El objetivo de esta investigación es identificar factores predictivos, fácilmente reconocibles durante el cribado y las evaluaciones en el servicio de urgencias, que permitan diferenciar los intentos de suicidio según el pronóstico. También pretendemos reconocer qué variables sociofamiliares de riesgo y protectoras podrían abordarse para prevenir y/o evitar conductas suicidas en adolescentes, con el objetivo final de diseñar y priorizar intervenciones en pacientes con alto riesgo de recaída de conductas suicidas. the objective of this research was to identify predictive factors, easily recognizable during screening and evaluations in the emergency department, which allow differentiating suicide attempts according to prognosis. We also aim to recognize which risk and protective socio-family variables could be addressed to prevent and/or avoid suicide behaviors in adolescents, with the final aim of designing and prioritizing interventions in patients at high risk of relapse of suicidal behavior.

Tant en el moment de diseñar com publicar aquest estudi, les metodologies utilitzades per estudiar el fenòmen de les Noves Substàncies Psicoactives (NPS) no han estat capaces de proporcionar dades fiables a temps per a la presa de decisions crítiques. Per aquest motiu, aquest estudi té com a objectiu omplir aquest persistent buit en el mapa d'evidència científica. per a fer-ho, s'ha desenvolupat una nova metodologia basada en les noves tecnologies, el reclutament d'una població sentinella de psiconautes i el seu empoderament per la producció quasi autònoma de coneixement científic. L'estudi s'ha dissenyat com a un seguiment online longitudinal amb ús de qüestionaris, forums i servei gratuït d'anàlisi de mostres de les substàncies consumides. D'aquesta manera es pretèn equilibrar la velocitat dels questionaris online aïllats amb la fiabilitat dels assaigs clínics. Usuaris compromesos de diferents comunitats virtuals es van reclutar i seguir per un periode total de 14 mesos. En aquest temps, els participants enviaven mostres de les substàncies que pretenien consumir i reportaven els seus efectes en cas de consumir-les. L'anàlisi de les substàncies gratuït s'oferia com a compensació a la participació. Durant la fase d'anàlisi de dades, es va decidir, post hoc, incorporar una revisió sistemàtica de la literatura previa de cada una de les substàncies identificades. De les 184 evaluacions de candidats, 17 particpants van completar tot el protocol de l'estudi. Aquests participants van reportar 64 consums de NPS sobre els que prèviament havien enviat correctament una mostra per a ser analitzada. Això va resultar en la identificació de 40 NPS diferents, de les quals 13 (32,5%) no havien estat mencionades previament en la literatura científica, d'acord amb la revisió realitzada. Unes altres 12 (30,0%) substàncies si s'havien identificat prèviament però sense reportar dades sobre els seus efectes subjectius en humans. A nivell d'adulteracíó, la majoria de substàncies (n=90; 93.8%) conteníen exclusivament allò que el participant esperava. Finalment, les dades obtenides sobre els efectes subjectius eren consistents amb els efectes coneguts al agregar-les per categories: estimulants, psicodèlics, dissociatius i depressors. Aquestes dades constitueixen una prova preliminar de la viabilitat i utilitat d'aquesta metodologia per a monitoritzar noves tendències en el mercat d'NPS i obtenir informació mínimament fiable i ràpida sobre els seus efectes subjectius. En el momento de diseño y publicación de este estudio, las metodologías utilizadas para estudiar el fenómeno de las nuevas sustancias psicoactivas (NPS) no han sido capaces de proporcionar datos a tiempo para informar decisiones críticas, y en el caso de proporcionarlos, éstos no contaban con suficiente validez científica. Por este motivo, este estudio tiene como objetivo cubrir este conocido vacío en el conocimiento científico. Para ello se ha desarrollado una nueva metodología basada en las nuevas tecnologías, el reclutamiento de una población centinela de psiconautas y su empoderamiento en la producción de conocimiento científico. Usando pues un diseño longitudinal con seguimiento online y comprovación por servicios de análisis de drogas, ese estudio pretende producir evidencia balanceando la la velocidad de la producida por enquestas y la fiabilidad de la producida por los ensayos clínicos. Se realizó reclutamiento secuencial de psiconautas en comunidades dónde ya había presencia de servicios de anàlisis de drogas, para realizar un seguimiento durante 14 meses de las NPS que consumían, tanto por su confirmación analitica en el laboratorio tras el envío de muesras por correo postal, cómo por el autoreporte de sus características y efectos usando cuestionarios online. El análisis de laboratorio gratuito se ofrecía cómo compensación a la participacón. Una revisión de la literatura para cada una de las sustancias identificadas se realizó post-hoc. A nivel de resultados, se realizaron 184 evaluaciones de candidatos, con 17 participantes acabando el protocolo en su totalidad. Los participantes reportaron 64 consumos de nuevas sustancias, sobre las que había confirmación analítica. Esto resultó en la identificación de 40 NPS distintas, de las cuales 13 (32,5%) no estaban previamente mencionadas en la literatura científica revisada en el estudio. Otras 12 sustancias (30,0%), estaban ya identificadas en la literatura, pero sin datos sobre sus efectos en humanos. A nivel de adulteración, la mayoría de las sustancias (n=90; 93.8%) contenían sólo lo que esperaba el participante, con una minoría adulteradas y/o sustituidas. Finalmente, los datos obtenidos sobre los efectos subjetivos de las sustancias reportadas y analizadas fueron consistentes con los efectos esperados al analizarlos agregados en las categorías de estimulantes, psicodélicos, disociativos y depresores. Como conclusión cabe destacar la viabilidad de esta nueva metodologia para generar los datos esperados, a pesar de las limitaciones en su interpretación. Los participantes cumplían las características de la población centinela objetivo y proporcionaron muestras de NPS para su análisis a la vez que reportaron en sus efectos subjetivos. Esto implica la importancia de usar este tipo de diseños para sacar datos precoces y fiables sobre nuevas tendencias en el mercado de las NPS y sus efectos subjetivos. Background: Current scientific methodologies have failed to provide enough reliable data regarding the use and effects of New Psychoactive Substances (NPS) in the timeframe when critical decisions must be made. Thus, this study aims to fill the current evidence gap using a new methodology to empower e-psychonauts to produce more reliable data than the obtained using online surveys, but with far less resources and time than data from randomized controlled trials. Methods: To do so, a longitudinal and observational study design has been adopted, recruiting e-psychonauts and following their NPS self-use for 14 months, allowing them to send samples of the NPS they intend to use for analytical confirmation of the expected substances. The drug checking services will be provided for free as compensation for their dedication in reporting how they use these substances and their subjective effects, using a series of structured questionnaires provided by the research team. A systematic literature review was performed for each identified substance. Results: From 184 screened candidates, 17 participants reported at least once on an analytically confirmed substance sample. A total of 64 confirmed reports were collected, identifying 40 different substances. From those, 13 (32.5%) had not been previously reported in the scientific literature, and 12 (30.0%) had been reported but without descriptions of their subjective effects. Most of the analyzed substances (n=90; 93.8%) contained what the user expected, with only 8 samples (8.3%) containing the expected substance and others and only 6 samples (6.3%) containing only other substances than the ones expected. Finally, the chosen measurements to assess the substances' subjective effects were consistent with previous literature when assessed by substance class. No individual analysis was made due to the small sample size for each substance. Conclusion: The feasibility of this methodology has been proven, despite some limitations that could be apparently addressed when replicated. The participants matched with the targeted population and were able to provide information about market trends not yet available through other methods, in addition, to providing information regarding the subjective effects of 25 substances without the previous description of their psychological effects.

[spa] El trauma psicológico ha sido identificado como un factor de riesgo para el inicio, curso y pronostico de los trastornos relacionados con sustancias (TRS). Sin embargo, los datos sobre su prevalencia e impacto clínico en los trastornos duales son escasos y poco concluyentes. Además, existe poca evidencia de intervenciones centradas en el trauma psicológico en esta población. Estudios previos en los que se ha aplicado la terapia de desensibilización y reprocesamiento por movimientos oculares (EMDR) han mostrado resultados positivos en cuanto a la mejora de los síntomas clínicos en los pacientes con TRS, sin embargo, hasta la fecha no hay ningún estudio realizado con pacientes duales. Asimismo, estos estudios presentan limitaciones metodológicas importantes por lo que es necesario llevar a cabo mas ensayos clínicos controlados aleatorizados con muestras mas amplias. Esta tesis pretende profundizar en el conocimiento de la prevalencia del trauma psicológico y su tratamiento en pacientes tanto diagnosticados con un TRS como con un trastorno dual. Para ello se han llevado a cabo dos estudios independientes, ambos multicéntricos. El objetivo del primer estudio ha sido analizar las tasas de prevalencia de trauma psicológico en pacientes con patología dual y compararlos con pacientes con solo un TRS, así como analizar las características del trauma psicológico y su relación con variables clínicas y de consumo. El objetivo del segundo estudio ha sido probar la eficacia de la terapia EMDR, en pacientes con TRS o un trastorno dual y antecedentes de trauma psicológico, en relación con la reducción del consumo de sustancias como en la mejora de los síntomas psicológicos relacionados con el trauma, los síntomas psicopatológicos y la funcionalidad general de estos pacientes. En el primer estudio se reclutaron 150 pacientes hospitalizados en 3 unidades de patología dual y se evaluaron transversalmente en relación con la gravedad del consumo de sustancias, los síntomas de trauma psicológico, las comorbilidades y la gravedad clínica. 100 pacientes cumplieron los criterios de un diagnostico dual y 50 pacientes fueron diagnosticados solo de un TRS. La muestra del segundo estudio incluyo 37 pacientes ambulatorios con un TRS y antecedentes de trauma psicológico que fueron aleatorizados y asignados a la rama EMDR+TAU (n=19} o de tratamiento habitual (TAU} (n=18}. La aleatorización se realizo teniendo en cuenta el centro, la edad, el sexo, el diagnostico (duales vs no duales) y el numero de sustancias consumidas en el ultimo mes. Los pacientes del grupo EMDR+TAU recibieron 20 sesiones de 60 minutos de duración durante 6 meses. La evaluación se realizó en el momento basal, post-tratamiento y en la visita de seguimiento al año. Adicionalmente, el uso de sustancias se midió a los 3 meses de la inclusion en el estudio. Los resultados del primer trabajo mostraron que de toda la muestra un 94% refirió haber sufrido como mínimo un evento estresante a lo largo de la vida y un 20% cumplió criterios diagnosticas para el trastorno de estrés postraumático (TEPT}. Los pacientes con patología dual presentaron mas eventos adversos, mas trauma infantil, mas síntomas disociativos y un perfil clínico mas grave que los pacientes con solo un TRS. Los datos mostraron que el maltrato infantil fue un predictor para desarrollar un diagnostico dual. Los resultados del segundo estudio mostraron una disminución significativa tanto en los niveles de perturbación y del impacto del trauma como en los síntomas de evitación, de hiperactivación y de disociación en el grupo EMDR+TAU en comparación con el grupo TAU en la visita postratamiento. Sin embargo, no se hallaron diferencias significativas en la reducción del consumo de sustancias entre los grupos. En conclusion, nuestros resultados desafían la practica clínica habitual, al demostrar el impacto negativo que tiene el trauma psicológico en los pacientes diagnosticados de un trastorno dual o solo un TRS. Por ello, hay que destacar la importancia de implementar evaluaciones exhaustivas e incorporar terapias adicionales centradas en el trauma para mejorar el pronostico y el curso de la enfermedad en estos pacientes., [eng] Psychological trauma has been identified as a risk factor far the initiation, course, and prognosis of substance-related disorders (SRD). However, data on its prevalence and clinical impact in dual disorders are scarce and inconclusive. Furthermore, there is little evidence of interventions focused on psychological trauma in this population. Previous studies, in which eye movement desensitization and reprocessing therapy (EMDR) has been applied, have shown positive results in terms of improving clinical symptoms in patients with SRD however, to date there have been no studies with dual patients. Likewise, these studies have important methodological limitations, which is why it is necessary to carry out more randomized controlled clinical trials with larger samples. This thesis aims to deepen the knowledge of the prevalence of psychological trauma and its treatment in patients both diagnosed with SRD and with a dual disorder. Far this, two independent studies have been carried out, both múltiple centers. The objective of the first study was to analyze the prevalence rates of psychological trauma in patients with dual pathology and to compare them with patients with only SRD, as well as to analyze the characteristics of psychological trauma and its relationship with clinical and consumption variables. The objective of the second study was to test the efficacy of EMDR therapy, in patients with SRD ora dual disorder as well as a history of psychological trauma, in relation to the reduction of substance use, the improvement of trauma-related psychological symptoms, the psychopathological symptoms and the general functionality of these patients. In the first study, 150 inpatients in 3 dual pathology units were recruited and cross-sectionally evaluated in relation to the severity of substance use, symptoms of psychological trauma, comorbidities, and clinical severity. 100 patients met the criteria far a dual diagnosis and 50 patients were diagnosed with SRD alone. The sample from the second study included 37 outpatients with SRD anda history of psychological trauma who were randomized and assigned to the EMDR+TAU (n=19) or usual treatment (TAU) (n=18). The randomization was carried out taking into account the center, age, sex, diagnosis (dual vs. non-dual) and the number of substances consumed in the last month. Patients in the EMDR+TAU group received twenty 60-minute sessions over 6 months. The evaluation was carried out at baseline, post-treatment, and at the one-year fallow-up visit. Additionally, substance use was measured 3 months after inclusion in the study. The results of the first study showed that, of the entire sample, 94% reported having suffered at least one stressful event throughout their lives and 20% met diagnostic criteria far post-traumatic stress disorder (PTSD). Patients with dual pathology presented more adverse events, more childhood trauma, more dissociative symptoms, and a more severe clinical profile than patients with only SRD. The data showed that child abuse was a predictor far developing a dual diagnosis. The results of the second study showed a significant decrease in both the levels of disturbance and the impact of trauma, and in the symptoms of avoidance, hyperarousal and dissociation in the EMDR+TAU group compared to the TAU group at the post-treatment visit. However, no significant differences were found in the reduction of substance use between the groups. In conclusion, our results challenge routine clinical practice, by demonstrating the negative impact that psychological trauma has on patients diagnosed with a dual disorder or justa SRD. Therefore, the importance of implementing comprehensive evaluations and incorporating additional trauma-focused therapies to improve the prognosis and course of the disease in these patients should be emphasized.

Cotutela This dissertation describes a way of organising the ample existing evidence in the field of digital mental health. For that purpose the DIU framework is presented (D for dissemination, I for improvement and U for understanding). This framework is applied to the specific field of emotion regulation in emotional disorders. In that sense, it presents a description of the current psychopathological transformation in order to outline the role of emotion regulation (ER) as a transdiagnostic and transtheorical mechanism of change. A review of all the existing developments in each of the categories of the DIU framework are described. Each section presents novel empirical results that show how digital interventions may serve to improve ER in emotional disorders. These empirical contributions used a variety of research designs and statistical solutions depending on the different contexts in which the studies were conducted. Esta tesis describe una forma de organizar la evidencia existente en el campo de la salud mental digital. Para ello se presenta el marco DIU por sus siglas en inglés. Este marco se aplica al campo específico de la regulación emocional en los trastornos emocionales. En este sentido, se presenta una descripción de la transformación psicopatológica actual para describir el papel de la regulación emocional como mecanismo transdiagnóstico y transteórico de cambio. Se describe una revisión de todos los desarrollos existentes en cada una de las categorías del marco DIU. Cada sección presenta resultados empíricos novedosos que muestran cómo las intervenciones digitales pueden servir para mejorar la RE en los trastornos emocionales. Estas contribuciones empíricas utilizaron una variedad de diseños de investigación y soluciones estadísticas en función de los diferentes contextos en los que se realizaron los estudios. Programa de Doctorat en Psicologia

Las personas con trastornos del espectro de la esquizofrenia muestran déficits sustanciales en la neurocognición y la cognición social, así como problemas relacionados con el apego. Se diseñaron cuatros estudios con el objetivo de explorar cómo estas variables se relacionan entre sí y cómo influyen en la sintomatología psicótica y el funcionamiento social. Los resultados confirman que las personas con psicosis sufren importantes déficits en varios dominios de la cognición, básica y social, y exhiben un apego adulto inseguro. Además, dichas condiciones influyen significativamente en su funcionamiento social. La presente tesis ofrece evidencia preliminar acerca de la forma en que estas dimensiones se relacionan entre ellas a partir de un modelo de red interactiva con centralidad en el apego, cómo influyen en el funcionamiento social de las personas con trastornos del espectro de la esquizofrenia, y mostrando un continuum de gravedad en los déficits a través de las condiciones clínicas. People with schizophrenia spectrum disorders show substantial deficits in neurocognition, cognitive domains, social cognition, and attachment-related problems. Four studies were designed to explore how these variables are related to each other and how they influence psychotic symptoms and social functioning. Results confirm that people with psychosis suffer significant deficits in various domains of cognition, basic and social, and exhibit insecure adult attachmente. In addition, these conditions significantly influence their social functioning.This thesis offers preliminary evidence about the way of these dimensions are related to each other from an interactive network model with centrality in secure attachment, how they influence the social functioning of people with schizophrenia spectrum disorders, and highlighting a continuum in the severity of impairments in cognition domains across the clinical conditions. Programa de Doctorat en Psicologia

Tese (Doutorado) - Pontifícia Universidade Católica de Minas Gerais, Programa de Pós-Graduação em Psicologia. Bibliografia: f. 127-131 O presente estudo objetivou investigar as contribuições dos mobilizadores sociais e militantes para a reforma psiquiátrica do município de Barbacena. Até início dos anos 2000, Barbacena contava com cerca de 1.336 leitos psiquiátricos. Deste quantitativo, mais de 700 leitos estavam ocupados por pacientes com longa trajetória de internação psiquiátrica. A transposição do modelo manicomial para os serviços alternativos inseridos na cidade foi fundamental para reduzir a violência produzida nessas instituições e transpor a prática do cuidado asilar para o processo de reabilitação psicossocial. Como estratégia de coleta de informações, utilizou-se a história oral para resgatar as trajetórias dos sujeitos que tiveram participação relevante durante o processo de reformulação da assistência à saúde mental do município. Buscou-se identificar a influência da Psiquiatria Democrática Italiana presente nas narrativas dos sujeitos entrevistados. depoimentos orais, possibilitou a compreensão dos enfrentamentos necessários pelos sujeitos entrevistados para a reformulação das políticas de saúde mental do município de Barbacena, sob um novo olhar. Podemos destacar, por exemplo, que o grupo de mobilizadores que iniciaram esses debates no município teve a sua gênese no hospital público da cidade, que, ao final da década de 1970, iniciam as suas mobilizações ainda dentro das instituições psiquiátricas. No entanto, esse movimento ganha força e sentido no início dos anos 2000, quando alguns profissionais assumem postos estratégicos na gestão municipal e estadual, possibilitando a efetivação de projetos que culminaram na reforma psiquiátrica de Barbacena. Entre os colaboradores mencionados para a implantação da reforma psiquiátrica de Barbacena, destacamos os movimentos de militância, o Movimento dos Trabalhadores em Saúde Mental (MTSM) e o Fórum Mineiro de Saúde Mental, responsáveis por polarizar as mobilizações sociais e apoiar os profissionais de saúde mental que estavam à frente desses debates nos diversos espaços institucionais. Apesar de termos identificado discursos semelhantes entre os países Brasil e Itália, durante as narrativas dos sujeitos entrevistados, identificou-se um caráter ?militológico" com a presença de Franco Basaglia em Barbacena e, talvez, podemos dizer, no Brasil. Há inúmeros relatos da importância da Psiquiatria Democrática Italiana para o cenário brasileiro. Palavras-chaves: História Oral; Reforma Psiquiátrica; Psiquiatria Democrática Italiana; Saúde Mental; Barbacena. This doctoral thesis aimed to investigate the contributions of social mobilizers and activists to the psychiatric reform of the municipality of Barbacena. Until the early 2000s, Barbacena had about 1,336 psychiatric beds. Of this amount, more than 700 beds were occupied by patients with a long trajectory of psychiatric hospitalization. The transposition of the asylum model to alternative services inserted in the city was fundamental to reduce the violence produced in these institutions and to transpose the practice of asylum care to the psychosocial rehabilitation process. As a strategy for collecting information, the oral history was used to retrieve the trajectories of the subjects who had relevant participation during the process of reformulation of mental health care in the municipality. We sought to identify the influence of Italian Democratic Psychiatry present in the narratives of the interviewed subjects. The reconstruction of the history of the psychiatric reform of Barbacena through oral testimonies made it possible to understand the confrontations required by the interviewed subjects for the reformulation of mental health policies in the municipality of Barbacena under a new perspective. We can highlight, for example, that the group of mobilizers that initiated these debates in the municipality had its genesis in the city's public hospital, which, at the end of the 1970s, started their mobilizations still within psychiatric institutions. However, this movement gained strength and meaning in the early 2000s, when some professionals took on strategic positions in municipal and state management, enabling the realization of projects that culminated in Barbacena's psychiatric reform. Among the collaborators mentioned for the implementation of the psychiatric reform in Barbacena, we highlight - the militancy movements, the Mental Health Workers Movement (MTSM), and the Minas Gerais Mental Health Forum, responsible for polarizing social mobilizations and supporting mental health professionals that were at the forefront of these debates in the various institutional spaces. Although we have identified similar discourses between countries - Brazil and Italy, during the narratives of the interviewed subjects, a ?mythological? character was identified with the presence of Franco Basaglia in Barbacena and, perhaps, we can say, in Brazil. There are countless reports of the importance of Italian Democratic Psychiatry for the Brazilian scenario. Keywords: Oral History; Psychiatric Reform; Italian Democratic Psychiatry; Mental Health; Barbacena.

L'alteració de la identitat és un criteri clau en la definició del trastorn límit de la personalitat (TLP). Aquest criteri simptomàtic ocupa un lloc central des de la perspectiva dimensional per a la resta dels trastorns de la personalitat a la nova proposta de l'DSM-5. L’ Identity Disturbance Questionnaire (IDQ) (Wilkinson-Ryan i Westen, 2000) és un qüestionari hetero-aplicat que avalua quatre dimensions de la identitat pertorbada: l'absorció de rol, la incoherència dolorosa, la inconsistència i la manca de compromís. L'objectiu d'aquest treball ha estat traduir, adaptar i validar a l'espanyol la versió americana de l'IDQ, i analitzar la relació de l'alteració de la identitat amb la simptomatologia clínica del TLP, la seva simptomatologia general, la comorbiditat amb altres trastorns de la personalitat i amb la seva història de maltractament infantil. La mostra va estar composta per 36 dones amb diagnòstic de TLP i 195 subjectes no pacients. La versió espanyola de l'IDQ ha mostrat una adequada fiabilitat i validesa. El model de quatre factors segueix sent el més adequat per explicar el constructe de l'escala. La presència d'alteració de la identitat avaluada per l’IDQ en el TLP implica confusió de rols, patiment per un sentit d'incoherència i inconsistència en pensaments, així com comportaments i falta de compromís vocacional, i ocupacional. Una major alteració de la identitat implica major presència de pensaments estranys i experiències perceptuals no habituals, paranoides no delirants, i pseudopsicòtiques, i major presència de depressió, ansietat, irascibilitat i altres estats disfòrics. L'alteració de la identitat implica major comorbiditat amb trets de personalitat passiu- agressius, paranoides, depressius, esquizoides i esquizotípics, i en menor mesura narcisistes i evitatius així com, més simptomatologia de tipus sensitivitat interpersonal, hostilitat, ideació paranoide, psicoticisme i obsessions. Els antecedentes de maltractament en la infància, en concret l'abús emocional, físic i sexual i la negligència emocional i física, s'han relacionat amb l'alteració de la identitat. La alteración de la identidad es un criterio clave en la definición del trastorno límite de la personalidad (TLP). Este criterio sintomático ocupa un lugar central desde la perspectiva dimensional para el resto de los trastornos de la personalidad en la nueva propuesta del DSM-5. El Identity Disturbance Questionnaire (IDQ) (Wilkinson-Ryan y Westen, 2000) es un cuestionario hetero-aplicado que evalúa cuatro dimensiones de la identidad perturbada: la absorción de rol, la incoherencia dolorosa, la inconsistencia y la falta de compromiso. El objetivo de este trabajo ha sido traducir, adaptar y validar al español la versión americana del IDQ, y analizar la relación de la alteración de la identidad con la sintomatología clínica del TLP, su sintomatología general, la comorbilidad con otros trastornos de la personalidad y con su historia de maltrato infantil. La muestra estuvo compuesta por 36 mujeres con diagnóstico de TLP y 195 sujetos no pacientes. La versión española del IDQ ha mostrado una adecuada fiabilidad y validez. El modelo de cuatro factores sigue siendo el más adecuado para explicar el constructo de la escala. La presencia de alteración de la identidad evaluada por el IDQ en el TLP implica confusión de roles, sufrimiento por un sentido de incoherencia e inconsistencia en pensamientos, así como comportamientos y falta de compromiso vocacional, y ocupacional. Una mayor alteración de la identidad implica mayor presencia de pensamientos extraños y experiencias perceptuales no habituales, paranoides no delirantes, y pseudopsicóticas y mayor presencia de depresión, ansiedad, irascibilidad y otros estados disfóricos. La alteración de la identidad implica mayor comorbilidad con rasgos de personalidad pasivo- agresivos, paranoides, depresivos, esquizoides y esquizotípicos, y en menor medida narcisistas y evitativos así como, más sintomatología de tipo introversión social, hostilidad, ideación paranoide, psicoticismo y obsesiones. Los antecedentes de maltrato en la infancia, en concreto el abuso emocional, físico y sexual y la negligencia emocional y física, se han relacionado con problemas de identidad. Identity disturbance is a key criterion in defining borderline personality disorder (BPD). This symptomatic criterion occupies a central place from the dimensional perspective for the rest of the personality disorders in the new DSM-5 proposal. Identity Disturbance Questionnaire (IDQ) (Wilkinson-Ryan & Westen, 2000) is a hetero-applied questionnaire that assesses four dimensions of disturbed identity: role absorption, painful incoherence, inconsistency, and lack of commitment. The objective of this work has been to translate, adapt and validate the American version of the IDQ into Spanish, and to analyze the relationship between identity disturbance with clinical symptoms of BPD, its general symptoms, comorbidity with other personality disorders and with her history of child abuse. The sample consisted in 36 women diagnosed with BPD and 195 non-patient subjects. The Spanish version of the IDQ has shown reliability and validity. The four-factor model is still the most suitable to explain the scale construct. The presence of identity disturbance appears by the IDQ in the BPD implies role confusion, suffering due to a sense of incoherence and inconsistency in thoughts, as well as behaviors and lack of vocational and occupational commitment. A greater of identity disturbance implies a greater presence of strange thoughts and unusual perceptual experiences, non-delusional paranoids, and pseudo-psychotic and greater presence of depression, anxiety, irritability and other dysphoric states. Identity disturbance implies greater comorbidity with passive-aggressive, paranoid, depressive, schizoid and schizotypal personality traits, and to a lesser extent narcissistic and avoidant, as well as more symptoms of interpersonal sensitivity, hostility, paranoid ideation, psychoticism and obsessions. A history of abuse in childhood, specifically emotional, physical and sexual abuse and emotional and physical neglect, have been linked to identity disturbance.

The overall objective of this research project was to explore the combination of a traditional treatment for postnatal depression (PND), such as cognitive behavioral therapy (CBT), with the use of virtual reality (VR) technology. This project set out to respond to five objectives 1) to study which treatments were the most effective and frequent for the treatment of PND, 2) to identify which components of CBT were used most frequently for the treatment of PND, 3) to identify whether VR had ever been used for the treatment of PND, and whether VR could be combined with traditional therapy and implemented in a clinical setting, 4) to study the feasibility and acceptance of this CBT plus VR intervention protocol 5) to explore the preliminary efficacy of the combination of CBT with VR for the treatment of PND. El objetivo general de este proyecto de investigación era explorar la combinación de un tratamiento tradicional para la depresión postnatal (DPN), como la terapia cognitivo-conductual (TCC), con el uso de la tecnología de realidad virtual (RV). Este proyecto se propuso responder a cinco objetivos. 1) estudiar qué tratamientos eran los más eficaces y frecuentes para el tratamiento del DPN. 2) para identificar qué componentes de la TCC se utilizaban con más frecuencia para el tratamiento del DPN. 3) para identificar si la RV se había utilizado alguna vez para el tratamiento del DPN, y si la RV podía combinarse con una terapia tradicional e implementarse en un entorno clínico. 4) estudiar la viabilidad y aceptación de este protocolo de intervención de CBT más RV, es decir, identificar si la combinación de la TCC con la tecnología de RV era factible y aceptable. 5) explorar la eficacia preliminar de la combinación de la TCC con la RV para el tratamiento del DPN. Programa de Doctorat en Psicologia

El nostre grup de recerca va observar una relació entre el gen del receptor domini de la discoidina 1 (DDR1) amb la mielinització i amb l’esquizofrènia. En aquest treball vam estudiar si les variants rs1264323 i rs2267641 de DDR1 s’associaven al diagnòstic de trastorn de l’espectre de l’esquizofrènia i altres psicosis (TEEAP) en altres mostres i també si s’associaven amb una disminució de la integritat de la matèria blanca i a la velocitat de processament (VP) cognitiu. 1) Vam realitzar una revisió bibliogràfica sistemàtica sobre el paper de DDR1 en el sistema nerviós central. 2) Es va replicar l’estudi d’associació cas-control entre TEEAP i el genotip DDR1 i es va observar una combinació genotípica (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) de risc. 3) Es va explorar la relació entre els single nucleotide polymorphism (SNPs) de DDR1 i la VP en una mostra de TEEAP, trobant que els pacients amb el genotip rs2267641CC, comparat amb els AA i AC, presentaven una disminució de la VP. 4) En explorar la relació entre SNPs de DDR1 i la VP en dues mostres independents de pacients en primeres fases de la psicosi vam trobar que la combinació genotípica de risc s’associava a un increment de la VP en els pacients però no en els controls sans. 5) En un subgrup de pacients amb TEEAP mitjançant neuroimatge per diffusion tensor imaging, vam observar que els portadors del genotip rs1264323AA presentaven una disminució de la anisotropia fraccional en regions de la matèria blanca associades a una disminució de la VP. Els resultats confirmen la interacció entre variants del tipus SNP del DDR1 i el risc de presentar un TEEAP, i suggereixen que s’associen a alteracions de la microestructura de la mielina que a la vegada s’associen a la VP. Nuestro grupo de investigación observó una relación entre el gen del receptor dominio de la discoidina 1 (DDR1) con la mielinización y la esquizofrenia. En este trabajo estudiamos si las variantes rs1264323 y rs2267641 de DDR1 se asociaban al diagnóstico de trastorno del espectro de la esquizofrenia y otras psicosis (TEEOP) en otras muestras y también si se asociaban a una disminución de la integridad de la sustancia blanca y a la velocidad de procesamiento (VP) cognitivo. 1) Realizamos una revisión bibliográfica sistemática sobre el papel de DDR1 en el sistema nervioso central. 2) Se replicó el estudio de asociación caso-control entre TEEOP y el genotipo DDR1 y se observó una combinación genotípica (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) de riesgo. 3) Se exploró la relación entre los single nucleotide polymorphisms (SNPs) de DDR1 y la VP en una muestra de TEEOP, encontrando que los pacientes con el genotipo rs2267641CC, comparado con los AA y AC, presentaban una disminución de la VP. 4) Al explorar la relación entre SNPs de DDR1 y la VP en dos muestras independientes de pacientes en primeras fases de la psicosis encontramos que la combinación genotípica de riesgo se asociaba a un incremento de la VP en los pacientes pero no en los controles sanos. 5) En un subgrupo de pacientes con TEEOP a través de neuroimagen por diffusion tensor imaging, observamos que los portadores del genotipo rs1264323AA presentaban una disminución de la anisotropía fraccional en regiones de la sustancia blanca asociadas a una disminución de la VP. Los resultados confirman la interacción entre variantes del tipo SNP del DDR1 y el riesgo de presentar un TEEOP, y sugieren que se asocian a alteraciones de la microestructura de la mielina que su vez se asocian a la VP. Our research group observed that the discoidin domain receptor 1 (DDR1) gene is linked to myelination and schizophrenia. In this work we studied whether the rs1264323 and rs2267641 DDR1 variants were associated with the diagnosis of schizophrenia spectrum and other psychotic disorders (SSOPD) in other samples and also whether they were associated with a decrease in the integrity of white matter and cognitive processing speed (PS). 1) We conducted a systematic literature review on the role of DDR1 in the central nervous system. 2) The case-control association study between SSOPD and the DDR1 genotype was replicated and a genotypic combination (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) of risk was observed. 3) The relation between DDR1 single nucleotide polymorphisms (SNPs) and PS was explored in a SSOPD sample, finding that patients with rs2267641CC genotype, compared to AA and AC, had a decreased PS. 4) By exploring the relation between DDR1 SNPs and PS in two independent samples of patients in the early phases of psychosis, we found that the genotypic combination of risk was associated with an increase in PS in patients but not in controls. 5) In a subgroup of patients with SSOPD using neuroimaging by diffusion tensor imaging, we observed that carriers of the rs1264323AA genotype showed a decrease in fractional anisotropy in white matter regions associated with a decrease in PS. The results confirm the interaction between SNP-type variants of DDR1 and the risk of developing a SSOPD, and suggest that they are associated with alterations in myelin microstructure that are in turn associated with PS.

Therapeutic conversation represents a continuous and dynamic activity of meaning construction turn by turn, based on a two-way interpretative process between therapist and patient. In particular, verbal structures and intents, vocal characteristics, and speech interruptions are indivisible and fundamental elements of therapeutic discourse; they convey psychological and emotional processes that transform the internal organization of individuals into more complex structures, fostering change. During this activity, verbal and non-verbal components interact with each other, forming a non-linear communication field that expresses the therapeutic process and the clinical function of the therapeutic relationship and fosters the development and regulation of factors such as the therapeutic alliance. This relational dimension, influenced by communicative coordination processes underlying the mutual regulation between participants, is predictive of change, especially in the early stages of psychotherapy. During the therapeutic interaction, patients experience alliance construction by manifesting different verbal and non-verbal behaviors whereby they express their psychological processes and symptoms. In particular, depressed patients present verbal, vocal, and interruption behaviors that are an expression of their symptomatology and impact on communicative exchanges with the therapist, hindering the development and maintenance of the therapeutic alliance and change. In literature, the predominance of verbal communication over the above-stated components resulted in a fragmented communicative field with distinct theories and measurement tools, which prevented the understanding of therapist-patient dynamics and their role in the construction of the early therapeutic alliance at the process level. Studies analyzing the dynamics between communication (as a single and interacting communicative field) and relational aspects in the therapist-patient interplay are absent, especially in the Italian context and in brief focal psychotherapy with depressed patients. Therefore, this doctoral thesis as a collection of two publications aims to identify the verbal, vocal, and interruption behaviors emerging turn by turn between the therapist and depressed patient within psychodynamic psychotherapy and investigate those communicative modes of each participant that foster the alliance construction by the other during mutual regulation processes. A particular case of indirect observational methodology was implemented; as a mixed method in itself, it was able to provide a fuller picture of the therapeutic interaction by supporting it with objective measures. Thirty audio recordings and transcripts of brief focal psychotherapy sessions with ten depressed patients treated by the same therapist (8,327 speaking turns) were considered. The observational design selected to guide and organize the investigation was nomothetic/follow-up/multidimensional, given its greater wealth of information and complexity among low-intensity evaluation designs. Study 1, focused on identifying communicative behaviors through a theory that unify the communicative field, resulted in the construction of an ad hoc indirect observation instrument of the therapeutic conversation based on the performative function of the Speech Act Theory. This classification system showed high intra-and inter-observer reliability and made it possible to describe the participants’ communicative modes trend. Study 2 aimed to investigate the communicative modes of the therapist and depressed patients that, according to the literature, foster the mutual construction of the early therapeutic alliance: asking, exploring, elaborating, and interrupting cooperatively for the former; affirming, exploring, expressing emotions, and interrupting cooperatively for the latter. The study showed the presence of sequential patterns and significant relationships between the selected communicative behaviors and this relational dimension during the mutual regulation processes. All this allows increasing knowledge about these dynamics, providing professionals with useful information to improve the treatment effectiveness and to advance in the application of the mixed-methods approach in the field of psychotherapy research. Durante la psicoterapia psicodinámica, los componentes verbales (estructuras e intenciones) y no verbales (voz e interrupciones) interactúan entre sí, transmitiendo procesos psicológicos y emocionales y formando un campo comunicativo no lineal en la base de la alianza terapéutica. Esta dimensión relacional predice el cambio, influenciada por los intercambios paciente-terapeuta desde las etapas iniciales del encuentro. Los pacientes deprimidos presentan comunicación verbal y no verbal específica y muestran dificultades para desarrollar y mantener la alianza terapéutica. Esta tesis doctoral tiene como objetivo identificar las conductas verbales, vocales y de interrupción que emergen turno tras turno entre el terapeuta y el paciente deprimido dentro de la psicoterapia psicodinámica e investigar aquellos modos comunicativos de cada participante que fomentan la construcción de la alianza durante la regulación mutua. Se aplicó un caso particular de metodología observacional indirecta como método mixto en sí mismo y se consideraron 30 grabaciones de audio y transcripciones de sesiones de psicoterapia con diez pacientes deprimidos tratados por la misma terapeuta (8,327 turnos de habla). El diseño observacional fue nomotético, de seguimiento y multidimensional. El estudio 1, centrado en la identificación de las conductas comunicativas a través de una teoría unificadora del campo comunicativo, produjo un instrumento de observación indirecta ad hoc de la conversación terapéutica basado en la función performativa de la Teoría de los Actos del Habla. Este sistema de clasificación mostró una alta fiabilidad intra e inter-observador y permitió describir la tendencia de los modos comunicativos de los participantes. El estudio 2 investigó los modos comunicativos del terapeuta y de los pacientes deprimidos que, según la literatura, fomentan la construcción mutua de la alianza terapéutica temprana: preguntar, explorar, elaborar e interrumpir cooperativamente para el primero; afirmar, explorar, expresar emociones e interrumpir cooperativamente para el segundo. Se detectaron patrones secuenciales y relaciones significativas entre las conductas comunicativas seleccionadas y la dimensión relacional durante los procesos de regulación mutua. Todo ello permite aumentar el conocimiento de estas dinámicas, proporcionando a los profesionales información útil para mejorar la eficacia del tratamiento y avanzar en la aplicación del enfoque de mixed methods en el campo de la investigación en psicoterapia.

L'esquizofrènia és un dels trastorns mentals més discapacitants a nivell funcional, de manera que els realitza quatre estudis, amb els següents objectius: avaluar la relació entre afectivitat i característiques sociodemogràfiques i clíniques, qualitat de vida, funcionalitat i satisfacció amb el suport social a persones amb esquizofrènia (estudi 1); adaptar i validar l'escala de percepció cognitiva de Beck (BCIS) per a la població portuguesa i comparar la percepció cognitiva dels pacients amb trastorns psicòtics institucionalitzats amb els que viuen a la comunitat (estudi 2); avaluar l'efectivitat de l'Entrenament metacognitiu, com a intervenció psicoterapèutica en infermeria, en deliris, al·lucinacions, insight cognitiu i funcionalitat en la persona amb esquizofrènia (estudi 3) i elaborar una escala de qualificació per al Brief ICF Core Set, específica per a persones amb esquizofrènia ( estudi 4). Els estudis 1 i 2 són estudis quantitatius transversals i l'estudi 3 és un estudi controlat aleatoritzat. En l'estudi abril es va utilitzar la tècnica Delphi. Els estudis 1 i 2 van contribuir a comprendre la importància d'una avaluació centrada en les necessitats de la persona, tenint en compte diferents aspectes, com ara: característiques personals i clíniques, afectivitat, funcionalitat, satisfacció amb el suport social i la percepció cognitiva. Els estudis 2 i 4 van fer una contribució a l'proporcionar validació per a la població portuguesa de BCIS (estudi 2) i a l'permetre una avaluació més rigorosa en termes funcionals, amb la construcció del conjunt bàsic funcional d'esquizofrènia (estudi 4). Pel que fa a la implementació d'intervencions psicoterapèutiques, l'estudi 3, que valida l'efectivitat de l'Entrenament metacognitiu va contribuir perquè pugui ser replicat en la pràctica clínica, com a complement a l'procés de rehabilitació psicosocial, i pugui ser aplicat per infermeres especialitzades en infermeria en salut mental i psiquiàtrica. La esquizofrenia es uno de los trastornos mentales más discapacitantes a nivel funcional, por lo que fueran realizados cuatro estúdios, con los siguientes objetivos: evaluar la relación entre afectividad y características sociodemográficas y clínicas, calidad de vida, funcionalidad y satisfacción con el apoyo social en personas con esquizofrenia (estudio 1); adaptar y validar la escala de percepción cognitiva de Beck (BCIS) para la población portuguesa y comparar la percepción cognitiva de los pacientes con trastornos psicóticos institucionalizados con los que viven en la comunidad (estudio 2); evaluar la efectividad del Entrenamiento Metacognitivo, como intervención psicoterapéutica en enfermería, en delirios, alucinaciones, insight cognitivo y funcionalidad en la persona con esquizofrenia (estúdio 3) y elaborar una escala de calificación para el Brief ICF Core Set, específica para personas con esquizofrenia (estudio 4). Los estudios 1 y 2 son estudios cuantitativos transversales y el estudio 3 es un estudio controlado aleatorizado. En el estudio 4 se utilizó la técnica Delphi. Los estudios 1 y 2 contribuyeron a comprender la importancia de una evaluación centrada en las necesidades de la persona, teniendo en cuenta diferentes aspectos, tales como: características personales y clínicas, afectividad, funcionalidad, satisfacción con el apoyo social y la percepción cognitiva. Los estudios 2 y 4 hicieron una contribución al proporcionar validación para la población portuguesa de BCIS (estudio 2) y al permitir una evaluación más rigurosa en términos funcionales, con la construcción del conjunto básico funcional de esquizofrenia (estudio 4). En cuanto a la implementación de intervenciones psicoterapéuticas, el estudio 3 que valida la efectividad del Entrenamiento Metacognitivo contribuyó para que pueda ser replicado en la práctica clínica, como complemento al proceso de rehabilitación psicosocial, y pueda ser aplicado por enfermeras especializadas en enfermería en salud mental y psiquiátrica. Schizophrenia is one of the most disabling mental disorders at the functional level. This thesis have the following objectives: to evaluate the relationship between affectivity and sociodemographic and clinical characteristics, quality of life, functionality and satisfaction with social support in schizophrenia (study 1); to evaluate the psychometric properties of the Beck Cognitive Insight Scale (BCIS) for a sample of Portuguese patients with psychotic disorders and to compare the cognitive insight of institutionalized patients with patients living in the community (study 2); to evaluate the efficacy of metacognitive group training in reducing psychotic symptoms, and improving cognitive insight and functions in people with schizophrenia (study 3) and to provide a rating scale for the ICF Core Set Brief specific for people with schizophrenia (study 4). Studies 1 and 2 are cross-sectional quantitative studies, study 3 is a randomized controlled study and in the study 4 the Delphi technique was used. In summary, in terms of diagnostic assessment, studies 1 and 2 contributed to the understanding of the importance of an assessment focused on the needs of the person, taking into account different aspects, such as: personal and clinical characteristics, affectivity, functionality, satisfaction with social support and cognitive insight. Studies 2 and 4 made a contribution by providing validation for the Portuguese population of BCIS (study 2) and by allowing a more rigorous assessment in functional terms, with the construction of the Schizophrenia Functioning Core Set (study 4). With regard to the implementation of psychotherapeutic interventions, when validating the effectiveness of MCT, the study 3 contributed so that it can be replicated in clinical practice, as an adjunct to the psychosocial rehabilitation process, and can be applied by mental health nurses.

[spa] La terapia electroconvulsiva (TEC) es un tratamiento médico esencial en la terapéutica psiquiátrica que requiere de múltiples sesiones para alcanzar la mejoría clínica. Los factores de cada sesión impactan en la convulsión obtenida y condicionan los resultados del tratamiento. El objetivo de la tesis es investigar el impacto de aspectos de la técnica del procedimiento de la TEC con potencial para optimizar el tratamiento, analizando la ventilación y la amplitud de pulso del estímulo eléctrico, así como buscar predictores de la calidad de la convulsión que puedan ser modificables en la aplicación de las sesiones. Se revisó sistemáticamente la evidencia de la hiperventilación como estrategia proconvulsiva en el ámbito de la TEC, se diseñó un protocolo de hiperventilación aplicable en la práctica clínica diaria y se realizó una modificación del mismo para su uso durante la pandemia Covid-19. Los resultados obtenidos con la aplicación dicho protocolo indican que produce una disminución de los valores de dióxido de carbono del sujeto, siendo la fase de hiperventilación voluntaria realizada por el propio sujeto la más relevante en cuanto a la producción de hipocapnia. Asimismo, los resultados muestran que la hiperventilación alarga la duración de la crisis y se asocia a una mejor calidad de la convulsión. En este sentido, los resultados sugieren que la hiperventilación puede potenciar la TEC y se podría utilizar en la práctica diaria con monitorización no invasiva de dióxido de carbono, ya sea sola o en combinación con otras estrategias de optimización. Por otra parte, la disminución de la amplitud de pulso del estímulo eléctrico aplicado a 0,5 ms en pacientes con depresión unipolar tratados con TEC bifrontotemporal mostró unos resultados de efectividad equivalente comparado con el tratamiento con pulso de 1 ms, a nivel de tasas de respuesta, tasas de remisión y número de sesiones necesarias para la mejoría clínica. Además, algunos hallazgos en cuanto a resultados del umbral convulsivo y cribaje de efectos cognitivos en el grupo de 0,5 ms sugerían potenciales ventajas de esta forma de tratamiento a corroborar en futuros estudios. Por último, al analizar las variables clínicas del paciente y del procedimiento de aplicación técnica de las sesiones de TEC que predecían una mejor calidad de la convulsión, entre los predictores significativos se encuentran algunos factores fácilmente modificables durante la aplicación de las sesiones de TEC. Por lo tanto, estos hallazgos podrían considerarse en la práctica clínica al decidir los parámetros del procedimiento, con el fin potencial de mejorar los resultados del tratamiento, y también en el ámbito investigador, para proseguir con futuros estudios en cuanto a estrategias de optimización de la TEC. En conclusión, la presente tesis presenta hallazgos clínicos en relación con el abordaje de la técnica de aplicación de la TEC, aportando información sobre factores modificables del procedimiento que pueden mejorar los resultados de cada sesión y administrar el tratamiento de forma optimizada., [eng] Electroconvulsive therapy (ECT) is an essential medical treatment in psychiatry. Each session’s factors impact on the seizure obtained and condition the treatment’s results. The objective of the thesis is to investigate the impact of aspects of the technique of the ECT procedure with potential to optimize the treatment, as well as looking for predictors of the quality of the seizure that may be modifiable in the application of the sessions. We systematically reviewed the evidence of hyperventilation as a proconvulsive strategy in the field of ECT, designed a hyperventilation protocol applicable in daily clinical practice, and made a modification of it for its use during the Covid- 19 pandemic. The application of this protocol show that it produces a decrease in the carbon dioxide values, being the voluntary hyperventilation phase performed by the subject himself the most relevant in terms of the production of hypocapnia. Hyperventilation also lengthens the duration of the crisis and is associated with seizure quality. The results suggest that hyperventilation can enhance ECT and could be used in daily practice with non-invasive carbon dioxide monitoring, either alone or in combination with other optimization strategies. Additionally, the decrease in the pulse width of the applied electrical stimulus to 0.5 ms in patients with unipolar depression treated with bifrontotemporal ECT showed similar efficacy compared to treatment with a pulse of 1 ms, at the level of response rates, remission rates, and number of treatment sessions needed. In addition, some findings regarding seizure threshold and screening of cognitive effects in the 0.5 ms group suggested potential advantages of this form of treatment to be corroborated in future studies. Finally, when analyzing the variables of the patient and the procedure of technical application of the ECT sessions that predicted a better seizure quality, among the significant predictors are some easily modifiable factors during the ECT sessions. Therefore, these findings could be considered when deciding the parameters of the procedure, with the potential to improve the results of each session and treatment outcomes, and also to continue the research with future studies in terms of ECT optimization strategies.

L’esquizofrènia és un trastorn mental sever relativament freqüent i que generalment comporta una greu discapacitat a qui el pateix. Es caracteritza per l’aparició de símptomes psicòtics i deteriorament cognitiu que es presenten de manera complexa i heterogènia. Sembla tenir el seu origen en el neurodesenvolupament degut a la combinació de factors genètics, neurobiològics i ambientals. Els estudis de neuroimatge han aportat moltes dades sobre l’estructura i la funció cerebral en l’esquizofrènia. Entre els resultats del estudis de neuroimatge funcional, existeix una creixent evidència de la disfunció de l’anomenada xarxa neuronal per defecte (DMN, de l’anglès Default Mode Network), un conjunt de regions que es desactiven en comptes d’activar-se durant la realització de tasques que requereixen d’atenció externa, en l’esquizofrènia. Específicament, els estudis han observat una fallida en la desactivació de l’escorça prefrontal medial en esquizofrènia durant la realització de tasques cognitives. Es coneix també un petit número de tasques cognitives que són capaces d’activar la DMN. Tanmateix, s’han desenvolupat molt pocs estudis examinant les activacions que produeixen aquestes tasques en l’esquizofrènia. L’objectiu principal d’aquesta tesis és estudiar el comportament de la DMN en esquizofrènia mitjançant dues tasques d’imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI, de l’anglès functional Magnetic Resonance Imaging) destinades a activar-la, la memòria autobiogràfica i l’autoreflexió. El primer experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca de memòria autobiogràfica per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els pacients van mostrar un patró d’activació similar en les regions de la DMN. Tanmateix, van mostrar una fallida en desactivar regions de fora de la DMN. El segon experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca d’autoreflexió i reflexió sobre un altre per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els dos grups van presentar un patró d’activacions similar en les regions de la DMN en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre en comparació a la condició semàntica de control. A més a més, els pacients van presentar una hiperactivació de l’escorça frontal lateral esquerra en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre. Durant la realització de la condició de reflexió sobre un altre, els pacients van presentar una disminució de l’activació de la unió temporoparietal (TPJ, de l’anglès Temporo-Parietal Junction) dreta respecte als controls sans; una regió que està involucrada en el processament d’informació social. De manera conjunta, els resultats d’ambdues publicacions mostren que els pacients són capaços en general d’activar les regions de la DMN a un nivell similar al dels controls sans durant l’execució de les tasques. Alhora, els dos estudis aporten evidència d’un patró d’activació anormal fora de la DMN en l’esquizofrènia. Aquestes troballes suggereixen que l’alteració cerebral en l’esquizofrènia podria estar en un desequilibri en les dinàmiques de les xarxes cerebrals i en la seva interacció; i no tant en una xarxa en concret o una regió específica. D’altra banda, l’alteració en la TPJ dreta recolzaria la disfunció en la diferenciació entre el jo i l’altre en esquizofrènia que podria estar darrera d’alguns dels símptomes característics de la malaltia como són les seves dificultats en cognició social. La esquizofrenia es un trastorno mental severo relativamente frecuente y que generalmente comporta una severa discapacidad a quien lo padece. Se caracteriza por la aparición de síntomas psicóticos y deterioro cognitivo que se presentan de forma compleja y heterogénea. Parece tener su origen en el neurodesarrollo debido a la combinación de factores genéticos, neurobiológicos y ambientales. Los estudios de neuroimagen han aportado muchos datos sobre la estructura y la función cerebral en la esquizofrenia. Entre los resultados de los estudios de neuroimagen funcional, existe una creciente evidencia de la disfunción de la llamada red neuronal por defecto (DMN, del inglés Default Mode Network), un conjunto de regiones que se desactivan en lugar de activarse durante la realización de tareas que requieren atención externa, en la esquizofrenia. Específicamente, los estudios han observado un fallo en la desactivación de la corteza prefontal medial en esquizofrenia durante la realización de tareas cognitivas. Se conoce también un pequeño número de tareas cognitivas que son capaces de activar la DMN. Sin embargo, se han desarrollado muy pocos estudios examinando las activaciones que producen estas tareas en la esquizofrenia. El objetivo principal de la presente tesis es estudiar el comportamiento de la DMN en esquizofrenia mediante dos novedosas tareas de imagen por resonancia magnética funcional (fMRI, del inglés functional Magnetic Resonance Imaging) destinadas a activarla, la memoria autobiográfica y la autorreflexión. El primer experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral durante la realización de una tarea de memoria autobiográfica por parte de un grupo de pacientes con esquizofrenia crónica y en comparación a un grupo de sujetos sanos. Los pacientes mostraron un patrón de activación similar en las regiones de la DMN. No obstante, mostraron un fallo en desactivar regiones fuera de la DMN. El segundo experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral en relación a la realización de un paradigma de autorreflexión y reflexión sobre el otro en pacientes con esquizofrenia crónica en comparación con un grupo de sujetos sanos. Ambos grupos presentaron un patrón de activaciones similar en regiones de la DMN en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro en comparación a la condición semántica de control. Adicionalmente, los pacientes presentaron una hiperactivación de la corteza frontal lateral izquierda en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro. Durante la realización de la tarea de reflexión sobre el otro, los pacientes presentaron una disminución de la activación de la unión temporoparietal (TPJ, del inglés Temporo-Parietal Junction) derecha respecto a los controles sanos; una región involucrada en el procesamiento de información social. De manera conjunta, los resultados de ambas publicaciones muestran que los pacientes son capaces en general de activar las regiones de la DMN a un nivel similar al de los controles sanos durante la ejecución de las tareas. Al mismo tiempo, los dos estudios aportan evidencia de un patrón de activación anormal fuera de la DMN en la esquizofrenia. Estos hallazgos sugieren que la alteración cerebral en la esquizofrenia radicaría en un desequilibrio en las dinámicas de las redes cerebrales y en su interacción; y no tanto en una red concreta o una región específica. Por otro lado, la alteración en la TPJ derecha apoya la disfunción en la diferenciación entre el yo y el otro en esquizofrenia que podría subyacer a algunos de los síntomas característicos de la enfermedad como son sus dificultades en cognición social. Schizophrenia is a relatively common psychiatric disorder that is often severely disabling. It is characterized by both psychotic symptoms and cognitive impairment which are heterogeneous in presentation, and is believed to involve disruption of brain development caused by genetic or environmental factors, or both. Neuroimaging studies have provided much data on brain structure and function in schizophrenia. Among functional neuroimaging studies, there is increasing evidence that the default mode network (DMN), a series of brain regions that de-activate rather than activate during performance of attention demanding tasks, is dysfunctional in the disorder. Specifically, these studies have found failure of de-activation during cognitive task performance, especially in the medial frontal cortex. A small number of cognitive tasks are known to activate rather than de-activate the DMN. However, relatively few studies examining activations in response to these tasks have been carried out in schizophrenia. The aim of this thesis was to examine the functionality of the default mode network in schizophrenia using two tasks that have been found to activate it, autobiographical memory and making self-judgements. The first study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients and matched healthy controls during a novel autobiographical recall task. The schizophrenic patients showed a similar pattern of activations to the controls in DMN regions. However, they showed clusters of failure of de-activation in regions outside the DMN. The second study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients during performance of a task requiring make judgments about one’s own and others’ attributes. Both the patients and healthy controls showed a similar pattern of activation in regions of the DMN during self- and other- processing compared to a baseline condition of semantic processing. Compared to the healthy subjects, the patients hyperactivated the left lateral frontal cortex during both self- and other-reflection. During other-reflection, the patients also showed reduced activation compared to the controls in the right temporo-parietal junction, a region involved in processing of social information. Overall, the results from both studies show that patients with schizophrenia show similar activations in the DMN to healthy subjects while performing tasks which normally activate this network. At the same time, both studies found evidence for abnormal activations outside the DMN in schizophrenia. These findings suggest that the brain dysfunction in schizophrenia may involve an imbalance between so-called task-positive and task-negative networks rather than a fixed alteration in a particular brain region. The alteration of the activity in the right TPJ supports a disturbance in self/other differentiation in schizophrenia, which could underlie some of its symptoms such as social cognition disturbances. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Introducció: En la literatura es descriu que la relació d'ajuda professional pot considerar-se una intervenció d'Infermeria. No obstant això, és important conèixer les seves característiques, continguts i procediments, perquè pugui ser validada com una intervenció psicoterapèutica d'infermeria. Objectius: Desenvolupar i avaluar la validesa de contingut de la relació d'ajuda professional com a intervenció psicoterapèutica d'infermeria, i desenvolupar els instruments necessaris per a una major avaluació de l'efectivitat de la relació d'ajuda professional en un context clínic. Mètodes: Aquesta recerca es va realitzar a través de quatre estudis. El primer va ser una revisió de la literatura. El segon estudi va consistir en un e-Delphi modificat. El tercer estudi va incloure un estudi psicomètric en el qual es va realitzar l'adaptació cultural i l'avaluació de les propietats psicomètriques del Resultat "Cognició" de la Classificació de Resultats d'Infermeria (NOC). El quart estudi va tenir com a objectiu desenvolupar una escala per a avaluar la qualitat de la relació terapèutica. Finalment, es va elaborar un manual per a operativitzar la relació d'ajuda com a intervenció d'Infermeria. Resultats: Los estudis van permetre consensuar l'objectiu de la relació d'ajuda professional, quins són els seus supòsits i les competències clau associades a l'infermer per a la seva implementació, amb un perfecte consens en l'empatia, comprensió, capacitat de no jutjar, honestedat i capacitat d’escoltar. També van permetre consensuar els focus d'atenció per a la pràctica d'Infermeria que poden derivar en diagnòstics d'Infermeria susceptibles de prescripció d'aquesta intervenció, sent l'autoestima, el dolor i l'ansietat els focus que van obtenir major consens entre els experts. Conclusió: El fet que s'hagi aconseguit un consens sobre el contingut i procediments de la relació d'ajuda com a intervenció psicoterapèutica en Infermeria sembla ser important per a orientar l'infermer especialitzat en la implementació d'intervencions psicoterapèutiques en Infermeria PAMS. Introducción: En la literatura se describe que la relación de ayuda profesional puede considerarse una intervención de Enfermería. Sin embargo, es importante conocer sus características, contenidos y procedimientos, para que pueda ser validada como una intervención psicoterapéutica de enfermería. Objetivos: Desarrollar y evaluar la validez de contenido de la relación de ayuda profesional como intervención psicoterapéutica de enfermería, y desarrollar los instrumentos necesarios para una mayor evaluación de la efectividad de la relación de ayuda profesional en un contexto clínico. Métodos: Esta investigación se realizó a través de cuatro estudios. El primero fue una revisión de la literatura. El segundo estudio consistió en un e-Delphi modificado. El tercer estudio incluyó un estudio psicométrico en el que se realizó la adaptación cultural y la evaluación de las propiedades psicométricas del Resultado "Cognición" de la Clasificación de Resultados de Enfermería (NOC). El cuarto estudio tuvo como objetivo desarrollar una escala para evaluar la calidad de la relación terapéutica. Finalmente, se elaboró un manual para operativizar la relación de ayuda como intervención de Enfermería. Resultados: Los estudios permitirán consensuar el objetivo de la relación de ayuda profesional, cuáles son sus supuestos y las competencias clave asociadas al enfermero para su implementación, con un perfecto consenso en la empatía, comprensión, capacidad de no juzgar, honestidad y capacidad de escuchar. También permitirán consensuar los focos de atención para la práctica de Enfermería que pueden derivar en diagnósticos de Enfermería susceptibles de prescripción de esta intervención, siendo la autoestima, el dolor y la ansiedad los focos que obtuvieron mayor consenso entre los expertos. Conclusión: El hecho de que se haya alcanzado un consenso sobre el contenido y procedimientos de la relación de ayuda como intervención psicoterapéutica en Enfermería parece ser importante para orientar al enfermero especializado en la implementación de intervenciones psicoterapéuticas en Enfermería PAMS. Introduction: In literature, professional helping relationship can be considered as a nursing intervention. However, it is important to know its characteristics, contents and procedures, in order to validate it as a nursing psychotherapeutic nursing. Aims: To develop and evaluate the content validity of the professional helping relationship as a nursing psychotherapeutic intervention, and to develop the tools which are the foundation for further evaluation of the effectiveness of the professional helping relationship in a clinical setting. Methods: This research was divided into four studies. The first study was a scoping review. The second study was a modified e-Delphi study. The third study was a psychometric study, in which cultural adaptation and evaluation of the psychometric properties of the Nursing Outcome Classification (NOC) outcome "Cognition" were carried out. The fourth study aimed to develop a scale for evaluating the quality of the therapeutic relationship. Finally, a manual for operationalising the helping relationship as a nursing intervention was prepared. Results: The studies made it possible to agree on the aim of the professional helping relationship, its assumptions and the key competences associated with the nurse for its performance, having been reached perfect consensus on empathy, understanding, the ability to not judge, honesty and the ability to listen. They also made it possible to consensualise the nursing focuses that can lead to nursing diagnoses liable to the prescription of professional helping relationship. The focuses that were more consensual were self-esteem, grief and anxiety. Conclusion: Reaching consensus on the content and procedures of the professional helping relationship, assumed as a nursing psychotherapeutic intervention, seems to be important to guide mental health nurses’ practice on the performance of nursing psychotherapeutic interventions.

Programa de doctorat: Cures Integrals i Serveis de Salut La evidencia actual sugiere una alta prevalencia de historia de maltrato infantil en los pacientes diagnosticados de trastornos del espectro psicótico. Además, los pacientes con antecedentes de trauma infantil tienen algunas diferencias clínicas: más síntomas disociativos, más comorbilidad con trastornos psiquiátricos, más intentos de suicidio y más síntomas psicóticos positivos. Presentamos un estudio transversal de 54 pacientes con trastorno del espectro esquizofrénico. Se obtuvieron datos sociodemográficos, así como datos sobre historia de trauma infantil, síntomas disociativos , antecedentes de intentos de suicidio e intensidad de los síntomas psicóticos. Más del 75% de los pacientes reportaron un historial de trauma infantil. Observamos un vínculo entre el trauma infantil y el comportamiento suicida. Los pacientes victimizados en la infancia mostraron altas tasas de disociación. Las experiencias disociativas se relacionaron con el trauma infantil tanto en términos de la intensidad del trauma como del número de tipos de trauma sufrido. Todos los tipos de trauma excepto el abandono emocional mostraron correlaciones directas con experiencias disociativas. No hemos encontrado ninguna correlación entre la intensidad de las experiencias traumáticas infantiles y la intensidad de los síntomas psicóticos positivos, pero hemos observado una correlación inversa moderada con los síntomas psicóticos negativos. Current evidence suggests a high prevalence of a history of childhood trauma in patients diagnosed with psychotic spectrum disorders. Patients with a history of childhood trauma have some clinical differences: more dissociative symptoms, more comorbidity with psychiatric disorders, more suicide attempts and more positive psychotic symptoms. We present a cross-sectional study of 54 patients with schizophrenic spectrum disorder. We obtained sociodemographic data, as well as data on childhood trauma, dissociation, history of suicide attempts and intensity of positive and negative psychotic symptoms. More than 75% of patients reported a history of childhood trauma. We observed a link between childhood trauma and suicidal behaviour. Patients victimized in childhood showed high rates of dissociation. Dissociative experiences are going to be related to childhood trauma both in terms of the intensity of the trauma and the number of types of trauma suffered. All types of trauma except emotional neglect showed direct correlations with dissociative experiences. We have not found any correlation between the intensity of childhood traumatic experiences and the intensity of positive psychotic symptoms, yet we have observed a moderate inverse correlation with negative psychotic symptoms. L’evidència actual suggereix una elevada prevalença de traumes infantils en els pacients adults diagnosticats de trastorns de l’espectre esquizofrènic. La primera part de la tesi consisteix en una revisió teòrica sobre el trauma infantil, la seva prevalença en pacients adults amb malalties del espectre esquizofrènic i les diferents hipòtesis d’aquesta relació. Seguidament ens dediquem a definir el concepte de dissociació i la seva relació amb el trauma infantil. Els pacients amb antecedents de trauma infantil tenen algunes diferències clíniques , entre elles més símptomes dissociatius, més comorbiditat amb malalties psiquiàtriques dels eixos I i II del DSM IV, més temptatives suïcides i , amb menys consens a la literatura , més símptomes psicòtics positius. Finalment tractem la relació complexa al llarg de la història de la esquizofrènia i les malalties dissociatives, especialment el trastorn dissociatiu d’identitat. En base a aquestes dificultats diagnòstiques entre el trastorn dissociatiu d’identitat i algunes esquizofrènies, diversos autors han proposat i validat en estudis empírics el concepte de "esquizofrènia dissociativa" , amb finalitat d'utilitat clínica i terapèutica. La segona part de la tesi es un estudi empíric. Presentem un estudi transversal amb 54 pacients amb trastorn de l’espectre esquizofrènic (esquizofrènia i trastorn esquizoafectiu). Vam obtenir dades sociodemogràfiques, així com dades sobre trauma infantil, dissociació, antecedents d’intents de suïcidi i intensitat dels símptomes psicòtics positius i negatius.

De moment no s'ha traçat un vincle clar entre etiologia, fisiopatologia i processos biològics en l'esquizofrènia, i la seva relació amb símptomes conductuals o cognitius específics. No obstant això, tant el sistema serotoninèrgic com el cannabinoide s'han relacionat amb la fisiopatologia de l'esquizofrènia, i estudis en ratolins mostren que CB1R i 5-HT2AR formen heteròmers que s'expressen i són funcionalment actius, mediant específicament alteracions de la memòria induïdes per cànnabis. Un desafiament addicional en la investigació neuropsiquiàtrica deriva de la manca d'accés a teixit neurològic viable en subjectes vius. No obstant això, recentment, per la seva accessibilitat i composició cel·lular, el neuroepiteli olfactori (ON) s’ha posicionat com una eina prometedora per explorar els processos cel·lulars i moleculars subjacents als trastorns neuropsiquiàtrics. Així, en aquesta tesi vam pretendre estudiar les propietats cel·lulars, moleculars i electrofisiològiques de les cèl·lules de l'ON en subjectes control sans i consumidors de cànnabis, determinar l'expressió i funcionalitat dels heteròmers CB1-5-HT2A en cèl·lules de l'ON de controls sans i consumidors de cànnabis, avaluar la formació i funcionalitat dels heteròmers CB1-5-HT2A en l'ON de pacients esquizofrènics (consumidors i no consumidors de cànnabis), en comparació amb controls sans (consumidors i no consumidors de cànnabis), correlacionar l'expressió d'heteròmers CB1-5-HT2A amb variables d'ús de cànnabis, rendiment cognitiu, signes neurològics menors (NSS) i variables clíniques, i explorar els efectes in vitro del tractament antipsicòtic en cèl·lules de l'ON de controls sans i consumidors de cànnabis sobre la funcionalitat de heteròmers CB1-5-HT2A. Després d'una exfoliació exitosa, vam trobar que les cèl·lules ON de controls sans i consumidors de cànnabis expressen proteïnes associades amb marcadors neuronals i gens relacionats amb precursors neuronals. També trobem que l'ON dels subjectes de control sans i els consumidors de cànnabis mostra una diferenciació cel·lular i una funcionalitat de canal de sodi similars, i que els heteròmers funcionals CB1R-5-HT2AR s'expressen en l'ON de controls sans, consumidors de cànnabis i els pacients amb esquizofrènia, i que la formació de heteròmers CB1R-5-HT2AR esta augmentada en consumidors de cànnabis i pacients amb esquizofrènia, amb i sense antecedents de consum crònic de cànnabis. A més, reportem que hi ha una correlació significativa entre el consum de cànnabis i la formació d'heteròmers CB1R-5-HT2AR i una correlació significativa en la població general entre l'expressió dels heteròmers CB1R-5-HT2AR i l'atenció i NSS, tot el qual mostra que el heteromer CB1R-5-HT2AR és un biomarcador potencialment rellevant d'alteracions neurocognitives en una població formada per controls sans, consumidors de cànnabis i pacients amb esquizofrènia (consumidors i no consumidors de cànnabis) i destaca el paper potencial de l'ON com una eina per explorar biomarcadors de trastorns neuropsiquiàtrics. Curiosament, la signatura molecular dels heteròmers CB1R-5-HT2AR està alterada en pacients amb esquizofrènia, i aquest efecte sembla estar revertit per l'ús de cànnabis. A més, suggerim que el tractament amb clozapina, però no aripiprazol, pot induir alteracions en la funcionalitat de CB1R-5HT2AR a través de canvis en l'estructura quaternària de l’heteròmer, i el consum de cànnabis previndria aquests canvis. En conjunt, les nostres dades plantegen que el heteròmer CB1R-5-HT2AR podria ser un marcador molecular de la interacció entre la medicació antipsicòtica i el consum de cànnabis en l'esquizofrènia amb rellevància per al rendiment neurocognitiu. Futurs estudis hauran d'incloure dissenys longitudinals, altres grups diagnòstics i pacients lliures de tractament antipsicòtic. Por el momento no se ha trazado un vínculo claro entre etiología, fisiopatología y procesos biológicos en la esquizofrenia, y su relación con síntomas conductuales o cognitivos específicos. Sin embargo, tanto el sistema serotoninérgico como el cannabinoide se han relacionado con la fisiopatología de la esquizofrenia, y estudios en ratones muestran que CB1R y 5-HT2AR forman heterómeros que se expresan y son funcionalmente activos, mediando específicamente alteraciones de la memoria inducidas por cannabis. Un desafío adicional en la investigación neuropsiquiátrica deriva de la falta de acceso a tejido neurológico viable en sujetos vivos. Sin embargo, recientemente, debido a su accesibilidad y composición celular, el neuroepitelio olfatorio (ON) ha surgido como una herramienta prometedora para explorar los procesos celulares y moleculares subyacentes a los trastornos neuropsiquiátricos. Así, en esta tesis pretendimos estudiar las propiedades celulares, moleculares y electrofisiológicas de las células del ON en sujetos control sanos y consumidores de cannabis, determinar la expresión y funcionalidad de los heterómeros CB1-5-HT2A en células del ON de controles sanos y consumidores de cannabis, evaluar la formación y funcionalidad de los heterómeros CB1-5-HT2A en el ON de pacientes esquizofrénicos (consumidores y no consumidores de cannabis), en comparación con controles sanos (consumidores y no consumidores de cannabis), correlacionar la expresión de heterómeros CB1-5-HT2A con variables de uso de cannabis, rendimiento cognitivo, signos neurológicos menores (NSS) y variables clínicas, y explorar los efectos in vitro del tratamiento antipsicótico en células del ON de controles sanos y consumidores de cannabis sobre la funcionalidad de heterómeros CB1-5-HT2A. Después de una exfoliación exitosa, encontramos que las células ON de controles sanos y consumidores de cannabis expresan proteínas asociadas con marcadores neuronales y genes relacionados con precursores neuronales. También encontramos que el ON de los sujetos de control sanos y los consumidores de cannabis muestra una diferenciación celular y una funcionalidad del canal de sodio similares, y que los heterómeros funcionales CB1R-5-HT2AR se expresan en el ON de controles sanos, consumidores de cannabis y los pacientes con esquizofrenia, y que la formación de heterómeros CB1R-5-HT2AR esta aumentada en consumidores de cannabis y pacientes con esquizofrenia, con y sin antecedentes de consumo crónico de cannabis. Además, reportamos que existe una correlación significativa entre el consumo de cannabis y la formación de heterómeros CB1R-5-HT2AR y una correlación significativa en la población general entre la expresión de los heterómeros CB1R-5-HT2AR y la atención y NSS, todo lo cual muestra que el heterómero CB1R-5-HT2AR es un biomarcador potencialmente relevante de alteraciones neurocognitivas en una población formada por controles sanos, consumidores de cannabis y pacientes con esquizofrenia (consumidores y no consumidores de cannabis) y destaca el papel potencial del ON como una herramienta para explorar biomarcadores de trastornos neuropsiquiátricos. Curiosamente, encontramos que la firma molecular de los heterómeros CB1R-5-HT2AR está alterada en pacientes con esquizofrenia, y este efecto parece estar revertido por el uso de cannabis. Además, sugerimos que el tratamiento con clozapina, pero no aripiprazol, puede inducir alteraciones en la funcionalidad de CB1R-5HT2AR a través de cambios en la estructura cuaternaria del heterómero, y el consumo de cannabis prevendría estos cambios. En conjunto, nuestros datos plantean que el heterómero CB1R-5-HT2AR podría ser un marcador molecular de la interacción entre la medicación antipsicótica y el consumo de cannabis en la esquizofrenia con relevancia para el rendimiento neurocognitivo. Futuros estudios deberán incluir diseños longitudinales, otros grupos diagnosticos y pacientes libres de tratamiento antipsicótico. A clear link between etiology, pathophysiology and biological processes in schizophrenia, and its relation to specific behavioral or cognitive symptoms, remains largely to be traced. However, both the serotoninergic and the cannabinoid system have been related to the pathophysiology of schizophrenia, and studies in mice show that CB1R and 5-HT2AR form heteromers that are expressed and functionally active in the brain, where they specifically mediate the memory impairment induced by cannabis. An additional challenge in neuropsychiatric research derives from the lack of access to viable in vivo neurological tissue. However, recently, due to its accessibility and cellular composition, the olfactory neuroepithelium (ON) has emerged as a promising tool to explore the cellular and molecular processes underlying neuropsychiatric disorders. Thus, in this thesis we aimed to study the cellular, molecular, and electrophysiological properties of olfactory neuroepithelial cells in healthy control subjects and cannabis users, determine the expression and functionality of CB1-5-HT2A heteromers in olfactory neuroepithelium cells of healthy controls and cannabis users, evaluate the formation and functionality of CB1-5-HT2A heteromers in the olfactory neuroepithelium of schizophrenic patients (cannabis users and non-cannabis users), as compared to healthy controls (cannabis users and non-cannabis users), correlate the expression of CB1-5-HT2A heteromers with features related to the use of cannabis, cognitive performance, neurological soft signs, and clinical variables, and explore the in vitro effects of antipsychotic treatment in olfactory neuroepithelium cells from healthy controls and chronic cannabis users on the functionality of CB1-5-HT2A heteromers. After successful non-invasive exfoliation, we found that ON cells of healthy control subjects and cannabis users express proteins associated with neuronal markers and genes related to neuronal precursors. We also found that the ON of healthy control subjects and cannabis users show similar cell differentiation and sodium channel functionality, and that functional CB1R-5-HT2AR heteromers are expressed in the ON of healthy controls, cannabis users and schizophrenia patients, and that CB1R-5-HT2AR heteromer formation is increased in cannabis users and schizophrenia patients, with and without a history of chronic cannabis use. Additionally, we report that a significant link exists between cannabis use and the formation of CB1R-5-HT2AR heteromers and a significant correlation occurs in the general population between the expression of CB1R-5-HT2AR heteromers and attention and NSS, all of which shows that the CB1R-5-HT2AR heteromer is a potentially relevant biomarker of neurocognitive alterations in a population consisting of healthy controls, cannabis users and schizophrenia patients (cannabis and non-cannabis users) and highlights the potential role of the ON as a tool to explore biomarkers of neuropsychiatric disorders. Interestingly, we found that the molecular signature of CB1R-5-HT2AR heteromers is altered in schizophrenia patients, and this effect is prevented by cannabis use and suggest that treatment with clozapine, but not aripiprazole, may induce alterations in the functionality of CB1R-5HT2AR heteromers through changes in the quaternary structure of the heteromer, and cannabis use prevents these changes. Taken together, our data put forward that the CB1R-5-HT2AR heteromer could be a molecular marker of the interaction between antipsychotic medication and cannabis use in schizophrenia with relevance for neurocognitive performance. Nonetheless, our design was cross-sectional, so it is unknown if results may change over time. Other neuropsychiatric control groups would have been needed to elucidate the diagnostic specificity of our findings. Lastly, future studies will need to include subjects free of antipsychotic treatment. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

En la present tesi s'analitzen diversos aspectes relacionats amb la valoració personal que realitza de l'pacient hospitalitzat en unitats d'aguts de psiquiatria com són l'autoestima, estigma interioritzat, la resistència a l'estigma i la valoració de l'experiència de l'hospitalització i està situat en un moment crucial de el procés de recuperació de l'pacient com és l'alta hospitalària. Objectiu general: Estudiar la relació que hi ha entre l'autoestima, l'estigma interioritzat, resistència a l'estigma i la valoració de l'experiència de l'pacient a l'alta de les unitats d'aguts de psiquiatria hospitalària. Per poder dur a terme aquesta investigació ens plantegem la realització de dos estudis on els objectius van ser: Estudi 1: Validar un instrument fiable i vàlid que permeti mesurar l'experiència de l'pacient durant l'ingrés hospitalari en les unitats d'aguts de psiquiatria. Estudi 2: Analitzar l'autoestima, l'estigma interioritzat, la resistència a l'estigma i l'experiència de l'ingrés hospitalari a l'alta, en pacients que han ingressat en unitats d'aguts de psiquiatria. En el primer estudi es va realitzar una adaptació trans-cultural d'una escala francesa, Satispsy 22, que mesura la satisfacció de l'pacient ingressat en sales d'aguts de psiquiatria. Així mateix, duem a terme un estudi de les propietats mètriques de l'escala tant de la seva fiabilitat com de la seva validesa inclòs una anàlisi factorial confirmatori. En el segon estudi es va realitzar una anàlisi descriptiva de la mostra (n = 311) així com una anàlisi de regressió logística, anàlisi de correlacions i anàlisi de la variància entre les variables d'estudi. Els resultats del primer estudi van mostrar una escala en espanyol Satispsy-22-I amb bones propietats mètriques, equivalents a la versió original. Els resultar-de el segon estudi van revelar, entre altres, que l'autoestima correlaciona negativament amb l'estigma interioritzat i positivament amb la resistència a l'estigma. També va mostrar que aquells que van puntuar amb baixa autoestima també puntuaren pitjor a la valoració de l'experiència de l'ingrés. Com a conclusions podem dir que, la versió espanyola de Satispsy-22 (Satispsy-22-E) es pot descriure com una eina vàlida, amb bones propietats psicomètriques, per avaluar la satisfacció de l'pacient en sales d'hospitalització de psiquiatria aguda. Els resultats de l'escala van mostrar que la preocupació dels pacients en relació a l'experiència de l'ingrés hospitalari es centra en les dimensions ""Sentiments durant la Hospitalització"" i ""Activitats"". Així mateix, aquells pacients que van presentar baixa autoestima també van mostrar puntuacions més baixes en satisfacció. Addicionalment, els resultats també van mostrar que la satisfacció no actua com una variable predictora de l'autoestima. Vam comprovar que els pacients amb baixa autoestima a l'alta presentaven nivells més alts d'estigma interioritzat i més baixos de resistència a l'estigma. Igualment, l'estigma interioritzat, l'alienació, l'auto-assignació d'estereotips i la resistència a l'estigma van mostrar capacitat predictiva de l'autoestima. En la presente tesis se analizan diversos aspectos relacionados con la valoración personal que realiza del paciente hospitalizado en unidades de agudos de psiquiatría como son la autoestima, estigma interiorizado, la resistencia al estigma y la valoración de la experiencia de la hospitalización y está situado en un momento crucial del proceso de recuperación del paciente como es el alta hospitalaria. Objetivo general: Estudiar la relación que existe entre la autoestima, el estigma interiorizado, resistencia al estigma y la valoración de la experiencia del paciente al alta de las unidades de agudos de psiquiatría hospitalaria. Para poder llevar a cabo esta investigación nos planteamos la realización de dos estudios donde los objetivos fueron: Estudio 1: Validar un instrumento fiable y válido que permita medir la experiencia del paciente durante el ingreso hospitalario en las unidades de agudos de psiquiatría. Estudio 2: Analizar la autoestima, el estigma interiorizado, la resistencia al estigma y la experiencia del ingreso hospitalario al alta, en pacientes que han ingresado en unidades de agudos de psiquiatría. En el primer estudio se realizó una adaptación trans-cultural de una escala francesa, Satispsy 22, que mide la satisfacción del paciente ingresado en salas de agudos de psiquiatría. Así mismo, llevamos a cabo un estudio de las propiedades métricas de la escala tanto de su fiabilidad como de su validez incluido un análisis factorial confirmatorio. En el segundo estudio se realizó un análisis descriptivo de la muestra (n = 311) así como un análisis de regresión logistica, análisis de correlaciones y análisis de la varianza entre las variables de estudio. Los resultados del primer estudio mostraron una escala en español Satispsy-22-E con buenas propiedades métricas , equivalentes a la versión original. Los resultaros del segundo estudio revelaron, entre otros, que la autoestima correlaciona negativamente con el estigma interiorizado y positivamente con la resistencia al estigma. También mostró que aquellos que puntuaron con baja autoestima también puntuaren peor en la valoración de la experiencia del ingreso. Como conclusiones podemos decir que, la versión española de Satispsy-22 (Satispsy-22-E) puede describirse como una herramienta válida, con buenas propiedades psicométricas, para evaluar la satisfacción del paciente en salas de hospitalización de psiquiatría aguda. Los resultados de la escala mostraron que la preocupación de los pacientes en relación a la experiencia del ingreso hospitalario se centra en las dimensiones “Sentimientos durante la Hospitalización” y “Actividades”. Asímismo, aquellos pacientes que presentaron baja autoestima también mostraron puntuaciones más bajas en satisfacción. Adicionalmente, los resultados también mostraron que la satisfacción no actúa como una variable predictora de la autoestima. Comprobamos que los pacientes con baja autoestima al alta presentaban niveles más altos de estigma interiorizado y más bajos de resistencia al estigma. Igualmente, el estigma interiorizado, la alienación, la auto-asignación de estereotipos y la resistencia al estigma mostraron capacidad predictiva de la autoestima. In this thesis, various aspects related to the personal assessment carried out by the hospitalized patient in acute psychiatric units are analyzed, such as self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma and the assessment of the hospitalization experience and is located in a crucial moment in the patient's recovery process, such as discharge from the hospital. Objective: To study the relationship between self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma, and the assessment of the patient's experience at discharge from acute hospital psychiatric units. In order to carry out this research, we planned to carry out two studies where the objectives were: Study 1: Validate a reliable and valid instrument that allows the measurement of the patient's experience during hospital admission in acute psychiatric units. Study 2: To analyze self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma and the experience of hospital admission at discharge, in patients who have been admitted to acute psychiatric units. In the first study, a cross-cultural adaptation of a French scale, Satispsy 22, was carried out, which measures the satisfaction of patients admitted to acute psychiatric wards. Likewise, we carried out a study of the metric properties of the scale, both its reliability and its validity, including a confirmatory factor analysis. In the second study, a descriptive analysis of the sample (n = 311) was performed, as well as a logistic regression analysis, correlation analysis, and analysis of variance between the study variables. The results of the first study showed a Satispsy-22-E scale in Spanish with good metric properties, equivalent to the original version. The results of the second study revealed, among others, that self-esteem correlates negatively with internalized stigma and positively with resistance to stigma. It also showed that those who scored with low self-esteem also scored worse in the assessment of the admission experience. As conclusions we can say that the Spanish version of Satispsy-22 (Satispsy-22-E) can be described as a valid tool, with good psychometric properties, to assess patient satisfaction in acute psychiatric hospital wards. The results of the scale showed that the concern of patients in relation to the experience of hospital admission is centered on the dimensions ""Feelings during Hospitalization"" and ""Activities"". Likewise, those patients who presented low self-esteem also showed lower satisfaction scores. Additionally, the results also showed that satisfaction does not act as a predictor of self-esteem. We found that patients with low self-esteem at discharge had higher levels of internalized stigma and lower levels of resistance to stigma. Likewise, internalized stigma, alienation, self-assignment of stereotypes and resistance to stigma showed predictive capacity for self-esteem. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

[spa] INTRODUCCIÓN: Housing First es un modelo de atención a las personas en situación crónica de sin hogar con trastorno mental y/o consumo de tóxicos basado en el enfoque centrado en la persona y la reducción de daños. La clave consiste en proveer a la persona con una vivienda individual y permanente a lo largo del tiempo como el primer paso para un potencial proceso de recuperación. Coherentemente con el enfoque de reducción de daños que se utiliza, no se solicitan requisitos previos a la entrada al programa, como sobriedad o adherencia al tratamiento, lo cual contrasta con el modelo tradicional de atención utilizado en los recursos de la red de sin hogar. Esta población extremadamente vulnerable tiene más probabilidades de sufrir problemas de salud mental y relacionados con el consumo de tóxicos. Sin embargo, la investigación sobre el impacto de los programas de Housing First en el consumo de tóxicos todavía no ha mostrado resultados consistentes; en cuanto a los resultados relativos a la salud mental, hasta la fecha no se ha alcanzado consenso. OBJETIVOS: Evaluar el impacto positivo en cuanto a salud mental y consumo de tóxicos en las personas participantes del programa de alojamiento Primer la Llar para población sin hogar. METODOLOGÍA: Ensayo controlado aleatorizado realizado en Barcelona con una muestra de 87 participantes en situación de sin hogar con trastorno mental y/o consumo de tóxicos. El grupo intervención (Housing First) está formado por 46 participantes y el grupo control (seguimiento habitual), por 41 participantes. Se utilizó la escala Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS), las dimensiones fueron calculadas basándose en el modelo de cinco factores de Lindenmayer y colaboradores. Otros síntomas se evaluaron con la escala Hamilton Anxiety Rating Scale (HARS) y la escala Hamilton Depression Rating Scale (HDRS). También se recogieron datos sobre consumo de tóxicos y la escala Basic Everyday Living Skills (BELS) se utilizó para evaluar habilidades de la vida diaria. Todas las escalas y cuestionarios se aplicaron en la línea basal, a los 8 y a los 21 meses tras el inicio del programa. Se realizaron análisis descriptivos y comparativos, así como modelos de regresión lineal. RESULTADOS: El grupo intervención presentó a los 21 meses de seguimiento mejoría significativa en consumo de alcohol (p=0.002) y cannabis (p=0.001), en comparación con el grupo control. No se encontraron diferencias significativas en cuanto a sintomatología ansiosa y depresiva. Por otro lado, el subgrupo de participantes en Housing First con trastorno mental severo, que recibieron seguimiento asertivo comunitario, presentaron una mejoría significativa en sintomatología psicótica (p=0.003), ansiosa (p=0.013), depresiva (p=0.009), relaciones sociales (p=0.019) y abuso de cannabis (p=0.031), en comparación al grupo control. CONCLUSIONES: Nuestros resultados mostraron que los/as participantes en el programa Housing First reducen significativamente el consumo de alcohol y cannabis. El subgrupo de participantes con trastorno mental severo mejoran significativamente, además del consumo de cannabis, la sintomatología psiquiátrica., [eng] INTRODUCTION: Housing First is a model to aid people experiencing long-term homelessness with mental and/or substance related issues. It is based on person-centered approach and harm reduction approach. The key is providing the person with an individual and permanent housing as the first step of a potential recovery process. Consistently with the harm reduction philosophy applied, no requirements on sobriety and treatment are asked, which contrasts with traditional models used in homeless services. This extremely vulnerable population is more likely to suffer from mental health and substance-related problems. Nevertheless, research on the impact of HF interventions in substance use outcomes has not yet shown consistent results; regarding mental health outcomes, no consensus has been achieved so far. AIMS: The objective was to evaluate the positive impact in terms of mental health and toxic consumption in the participants of the Primer la Llar housing program for homeless population. METHODS: The study was a non-blind randomized controlled trial conducted in Barcelona with 87 homeless people with mental disorders and/or drug abuse. The intervention group (Housing First) was formed by 46 participants and Treatment as Usual group (TAU) by 41 participants. Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS) scale was used; PANSS dimensions were calculated based on Lindenmayer et al's five factors; other symptoms were assessed by Hamilton Anxiety Rating Scale (HARS) and Hamilton Depression Rating Scale (HDRS). Basic Everyday Living Schedule (BELS) scale was also used and drug abuse data were collected. All measures were collected at baseline, 8 month and 21 month follow-up. Descriptive and comparative analyses were used as well as linear regression models. RESULTS: At 21 month interview, Housing First group presented significant better outcomes regarding alcohol (p=0.002) and cannabis abuse (p=0.001), in comparison with TAU group. No significant differences were found regarding anxious or depressive symptoms. Besides, the subgroup of Housing First participants with severe mental illness had a significant improvement in psychotic symptoms (p=0.003), anxiety (p=0.013), depression (p=0.009), social relations (p=0.019) and cannabis abuse (p=0.031) as compared with Treatment As Usual participants. CONCLUSIONS: Our results demostrate that Housing First participants present a significant reduction of alcohol and cannabis abuse. Those participants with severe mental illness show significant improvements regarding cannabis intake and psychiatric symptoms.

La manca de consciència de malaltia mental és una característica prevalent en l’esquizofrènia, i la seva relació amb altres variables clíniques, cognitives i / o neuroanatòmiques ha estat un tema freqüent de recerca, tot i que els resultats són inconsistents. Segons la concepció multidimensional que preval actualment, el insight està compost per tres facetes que poden aparèixer dissociades. En aquest context, ha augmentat l’interès per valorar una altra faceta potencial, el grau de consciència que els pacients amb esquizofrènia tenen dels seus dèficits cognitius. La consciència de dèficit cognitiu en l’esquizofrènia és un aspecte relativament poc investigat, i la seva relació amb la consciència de malaltia mental i amb els seus possibles variables etiològiques encara no s’ha aclarit. L’objectiu general d’aquesta tesi va ser estudiar la consciència de dèficit en l’esquizofrènia i la seva relació amb l’insight clínic. Es va examinar també la relació de les dues dimensions amb variables clíniques, cognitives i d’estructura cerebral amb la intenció d’identificar possibles patrons diferencials de relació amb les dues classes de falta de consciència. En el primer estudi es va examinar la consciència de dèficit cognitiu en una mostra de 42 pacients amb esquizofrènia crònica hospitalitzats i la seva relació amb la simptomatologia, la funció executiva, la memòria, l’insight clínic i l’estructura cerebral. La valoració de la consciència de dèficit es va dur a terme comparant l’autoinforme del pacient i l’avaluació cognitiva objectiva, i amb el càlcul de la puntuació de discrepància entre l’autoinforme del pacient i el de l’informant sobre el funcionament cognitiu de el primer. El insight clínic va ser valorat mitjançant l’escala SUMD (Scale to Assess Unawareness of Mental Disorder). Els resultats indicaven que la majoria dels pacients eren poc conscients dels dèficits cognitius presents, sense que aquesta manca de consciència estigués relacionada amb variables clíniques ni cognitives. Els resultats també reflectien una independència entre la consciència de dèficit cognitiu i el insight clínic. En aquest estudi, es van examinar també els correlats d’imatge estructural cerebral de la dimensió de consciència de dèficit cognitiu mitjançant l’anàlisi de morfometria basada en vòxels. En una submostra de 22 pacients, no es van trobar clústers de correlació significativa entre alteracions del volum cerebral i cap de les mesures de consciència de dèficit utilitzades. El segon estudi es va centrar en l’anàlisi dels correlats d’imatge estructural de l’insight clínic en una mostra de 73 pacients amb esquizofrènia. A l’igual que en el primer estudi per mesurar el volum de la substància grisa es va usar la ressonància magnètica i es van analitzar les imatges mitjançant anàlisi de morfometria basada en vòxels de tot el cervell. Els resultats, de manera similar al que s’ha observat en l’estudi anterior, no indicaven clústers de correlació significativa entre el volum cerebral i la dimensió d’insight clínic en l’esquizofrènia. La discussió de les troballes del primer estudi se centra en la seva integració amb els resultats d’estudis previs i posteriors, amb els quals són majoritàriament consistents. Es revisa especialment el mètode utilitzat per a la valoració de la consciència de dèficit, d’ús infreqüent en l’àmbit de l’esquizofrènia. Finalment, es comenten les implicacions a nivell conceptual de la independència entre les dues dimensions de la consciència en l’esquizofrènia i les limitacions de la feina. Pel que fa al segon estudi, no vam replicar les troballes d’estudis previs, de manera que la discussió se centra en la integració dels resultats negatius en l’evidència disponible. Es revisen finalment les limitacions metodològiques i els problemes conceptuals presents en la investigació dels factors etiològics de el pobre insight clínic en l’esquizofrènia. La falta de conciencia de enfermedad mental es una característica prevalente en la esquizofrenia, y su relación con otras variables clínicas, cognitivas y/o neuroanatómicas ha sido un tema frecuente de investigación, aunque los resultados son inconsistentes. Según la concepción multidimensional que prevalece actualmente, el insight está compuesto por tres facetas que pueden aparecer disociadas. En este contexto, ha aumentado el interés por valorar otra faceta potencial, el grado de conciencia que los pacientes con esquizofrenia tienen de sus déficits cognitivos. La conciencia de déficit cognitivo en la esquizofrenia es un aspecto relativamente poco investigado, y su relación con la conciencia de enfermedad mental y con sus posibles variables etiológicas aún no se ha clarificado. El objetivo general de esta tesis fue estudiar la conciencia de déficit en la esquizofrenia y su relación con el insight clínico. Se examinó también la relación de ambas dimensiones con variables clínicas, cognitivas y de estructura cerebral con la intención de identificar posibles patrones diferenciales de relación con las dos clases de falta de conciencia. En el primer estudio se examinó la conciencia de déficit cognitivo en una muestra de 42 pacientes con esquizofrenia crónica hospitalizados y su relación con la sintomatología, la función ejecutiva, la memoria, el insight clínico y la estructura cerebral. La valoración de la conciencia de déficit se llevó a cabo comparando el autoinforme del paciente y la evaluación cognitiva objetiva, y con el cálculo de la puntuación de discrepancia entre el autoinforme del paciente y el del informante sobre el funcionamiento cognitivo del primero. El insight clínico fue valorado mediante la escala SUMD (Scale to Assess Unawareness of Mental Disorder). Los resultados indicaban que la mayoría de los pacientes eran poco conscientes de los déficits cognitivos presentes, sin que dicha falta de conciencia estuviera relacionada con variables clínicas ni cognitivas. Los resultados también reflejaban una independencia entre la conciencia de déficit cognitivo y el insight clínico. En este estudio, se examinaron también los correlatos de imagen estructural cerebral de la dimensión de conciencia de déficit cognitivo mediante el análisis de morfometría basada en vóxeles. En una submuestra de 22 pacientes, no se encontraron clústeres de correlación significativa entre alteraciones del volumen cerebral y ninguna de las medidas de conciencia de déficit utilizadas. El segundo estudio se centró en el análisis de los correlatos de imagen estructural del insight clínico en una muestra de 73 pacientes con esquizofrenia. Al igual que en el primer estudio para medir el volumen de la sustancia gris se usó la resonancia magnética y se analizaron las imágenes mediante análisis de morfometría basada en vóxeles de todo el cerebro. Los resultados, de manera similar a lo observado en el estudio anterior, no indicaban clústeres de correlación significativa entre el volumen cerebral y la dimensión de insight clínico en la esquizofrenia. La discusión de los hallazgos del primer estudio se centra en su integración con los resultados de estudios previos y posteriores, con los que son en su mayoría consistentes. Se revisa especialmente el método utilizado para la valoración de la conciencia de déficit, de uso infrecuente en el ámbito de la esquizofrenia. Por último, se comentan las implicaciones a nivel conceptual de la independencia entre ambas dimensiones de la conciencia en la esquizofrenia y las limitaciones del trabajo. Respecto al segundo estudio, no replicamos los hallazgos de estudios previos, por lo que la discusión se centra en la integración de los resultados negativos en la evidencia disponible. Se revisan por último las limitaciones metodológicas y los problemas conceptuales presentes en la investigación de los factores etiológicos del pobre insight clínico en la esquizofrenia. Lack of awareness of mental illness or poor insight is prevalent in schizophrenia, and its relationship with other clinical, cognitive and/or neuroanatomical variables has been the subject of significant investigation, although the results are inconsistent. According to a widely held current vies, insight is a multidimensional construct whose different aspects may be dissociated from one another, ie awareness of illness, awareness of the need for treatment and ability to label symptoms as pathological. In this context, there has recently been increased interest in another potential aspect of lack of insight in schizophrenia, the lack of awareness that patients have concerning their cognitive deficits. Nevertheless, awareness of cognitive deficit in schizophrenia remains relatively under-researched, and its relationship with awareness of mental illness and its possible etiological variables remains unclear. The general objective of this thesis was to examine lack of awareness of cognitive deficit in schizophrenia and its relationship with clinical insight. The relationship of both aspects of insight with clinical, cognitive, and neuroanatomical variables was also examined with the intention of identifying possible differential patterns between the two types of symptom. The first study examined cognitive deficit awareness in a sample of 42 hospitalized chronic schizophrenia patients, in relation to symptoms, memory and executive function, clinical insight and brain structure. Symptoms were evaluated using the Positive and Negative Symptom Scale (PANSS), obtaining scores for positive, negative, disorganized syndromes and depressive symptoms. Executive function and memory were assessed using two test batteries, the Behavioral Assessment of the Dysexecutive Syndrome (BADS) and the Rivermead Behavioral Memory Test (RBMT), respectively. Assessment of awareness of cognitive deficit was carried out by means of comparison between the patient’s self-report and objective cognitive assessment, and calculation of the discrepancy score between the patient- and informant-rated versions of questionnaires designed to assess patient’s cognitive deficit. Clinical insight was evaluated using the SUMD (Scale to Assess Unawareness of Mental Disorder). The results indicated that while a majority of the patients showed unawareness of cognitive deficits, this lack of awareness was unrelated to clinical or cognitive variables. No significant correlation was found between insight into cognitive impairment and insight into illness, as measured using the SUMD. In this study brain structural correlates of unawareness of cognitive impairment were also examined, using voxel-based morphometry. In a subset of 22 patients, no clusters of significant correlation with altered brain volume were found with any of the measures unawareness of cognitive impairment used. The second study examined brain structural correlates of clinical insight, evaluated using the SUMD scale, in a sample of 73 patients with schizophrenia. As in the previous study, magnetic resonance imaging was used to measure the volume of the gray matter, and the images were analysed by voxel-based morphometric analysis of the whole brain. No clusters of significant correlation between brain volume and clinical insight were found. The discussion of the findings of the first study focuses on their integration with the results of existing studies, which they were found to be mostly consistent with. A particular focus is on the method used in the study to assess unawareness of cognitive impairment. Finally, some conceptual implications of the independence between clinical insight and insight into cognitive impairment in schizophrenia are reviewed, and the limitations of study are discussed. The second study discusses potential reasons which the findings were different from those of previous structural imaging studies of clinical insight in schizophrenia. Finally, possible methodological limitations and conceptual problems in the investigation of factors underlying poor clinical insight in schizophrenia are reviewed. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

[spa] Esta tesis tiene como objetivo analizar la Reforma Psiquiátrica Brasileña, considerando el período de 1986 a 2015, es decir, desde las transformaciones de las políticas de salud pública, hasta el final de la dictadura militar (1964-1985), que dio lugar a la creación del Sistema Único de Salud (SUS). En este sentido, se describe una visión general de los cambios en la salud, sobre todo, en las políticas de salud mental, así como sus efectos, lo que significa presentar la implementación de un nuevo modelo de atención, basado en la construcción de una red de servicios de atención psicosocial. Para la investigación, se utilizaron tanto documentos oficiales, principalmente leyes y normas técnicas, como entrevistas con directores y otros trabajadores de servicios de salud mental. Finalmente, se destaca la importancia de una política de salud consistente, con visión integral del sujeto. Para ello, el SUS debe entenderse como un sistema de salud dirigido a la ciudadanía. Para fortalecer esta propuesta, debe existir la articulación entre la academia y el campo de la salud mental, con el propósito de ajustar la planificación de la capacitación crítica y la calidad técnica de los nuevos profesionales., [eng] This thesis aims to analyze the Brazilian Psychiatric Reform in the period from 1986 to 2015, that is, since the transformations of public health policies, after the end of the military dictatorship (1964-1985), which resulted in the creation of the National Health Service (SUS). In this regard, an overview of the changes in health and, above all, mental health policies is outlined, as well as their effects, which means presenting the implementation of a new model of care based on the construction of a network of psychosocial care services. For the investigation, both official documents were used, mainly laws and technical standards, as well as interviews with directors and other mental health service workers. Finally, the importance of a health policy consistent with the integral view of the subject is highlighted. For this, SUS must be understood as a health system aimed at citizenship. To strengthen this proposal, there must be an articulation between the Academy and the field of mental health, with the purpose of adjusting the planning of critical training and technical quality of new professionals.

[eng] The broad objectives of this work are the identification of genes that contribute to the susceptibility to attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) and cocaine dependence, two disorders that co-occur in patients. In this Thesis, we describe (i) the contribution to ADHD of allele-specific methylation (ASM), an epigenetic mechanism that involves single single- nucleotide polymorphisms (SNPs) correlating with differential levels of DNA methylation at CpG sites, (ii) the role of microRNA (miRNA) genes in ADHD, and (iii) a genome-wide association meta-analysis of cocaine dependence. We also explore the common genetic basis that explains the comorbidity between these disorders. The main results from the three studies include: (i) Common genetic risk variants for ADHD identified in a previous genome-wide association study (GWAS) that included 20,000 cases and 35,000 controls are enriched in SNPs that correlate with levels of DNA methylation. Eight ASM SNPs were found significantly associated with ADHD and correlated with differential methylation at six CpG sites in cis in different brain areas. These six CpG sites are located at possible promoter regions of six genes expressed in brain: ARTN, C2orf82, NEUROD6, PIDD1, RPLP2 and GAL. Based on the bioinformatic functional analyses of these genes, our study highlights the candidacy of ARTN, C2orf82 and PIDD1 genes as potential contributors to ADHD susceptibility. (ii) We conducted a case-control association study to investigate the contribution to ADHD of common genetic variation in 1,761 autosomal miRNAs using pre-existing GWAS data from 20,000 cases and 35,000 controls. We identified significant associations of SNPs with ADHD that highlight 12 miRNA genes, all located within protein-coding genes. The associated variants are located in the putative regulatory regions of the miRNA genes or in the promoter region of the host protein-coding gene. We inspected the target genes, brain expression, homologs for the miRNAs and we propose miR-7-1 and miR-3666 as promising candidates since both are brain expressed, have validated brain-expressed targets, and homologs in model species. Pathway analysis of ADHD-associated miRNAs revealed miRNA-mediated regulation of serotonin receptor genes, well-known contributors to neurological functions and diseases. (iii) We performed the largest cocaine dependence GWAS meta-analysis in individuals of European ancestry, including 2,100 cases and 4,300 controls. Although SNP-based analysis revealed no genome-wide significant associations with cocaine dependence, probably due to limited sample size, gene-based analysis identified the HIST1H2BD gene, previously associated with schizophrenia. The estimated SNP-based heritability of cocaine dependence was estimated as 30%. A significant genetic correlation was found between cocaine dependence and ADHD, schizophrenia, major depressive disorder and risk-taking behaviour, suggesting a shared genetic basis across pathologies and traits. Polygenic risk score (PRS) analysis shows that all the comorbid features analysed (ADHD, schizophrenia, major depressive disorder, aggressiveness, antisocial personality or risk-taking behaviour) can predict cocaine dependence. Overall, we identified common genetic and epigenetic risk factors that underlie the susceptibility to ADHD and to cocaine dependence. The results reinforce the idea that epigenetic mechanisms dictate the differential expression of genes that may be causal to ADHD. Cocaine dependence, which has been widely believed to occur under environmental and epigenetic influences, is also in part genetically determined. Finally, ADHD and cocaine dependence are comorbid disorders, and the observed genetic correlation between these conditions can reflect biological pleiotropy., [cat] Aquest treball té com a objectiu principal la identificació de gens que contribueixen a la susceptibilitat al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) i a la dependència de cocaïna, dos trastorns que es presenten amb freqüència conjuntament en pacients. En aquesta Tesi es descriu (i) la contribució al TDAH de la metilació específica de l’al·lel (ASM), un mecanisme epigenètic pel qual variants polimòrfiques presenten correlació amb nivells diferencials de metilació de l’ADN en llocs CpG, (ii) el paper dels gens de microRNAs (miRNAs) en el TDAH, i (iii) una meta-anàlisi d’estudis d’associació a escala genòmica de la dependència de cocaïna. També explorem la base genètica comuna que explica la comorbiditat entre aquests dos trastorns. Els principals resultats dels tres estudis són: (i) Les variants genètiques comunes de risc al TDAH identificades en un estudi previ d’associació a escala genòmica (GWAS) amb 20.000 casos i 35.000 controls estan enriquides en variants de canvi d’un sol nucleòtid (SNPs) que tenen influència sobre la metilació de l’ADN. Vuit SNPs de tipus ASM estan associats significativament amb el TDAH i presenten correlació amb la metilació diferencial de sis dinucleòtids CpG en cis en diferents àrees cerebrals. Aquests sis llocs CpG estan en possibles regions promotores de sis gens que s’expressen al cervell: ARTN, C2orf82, NEUROD6, PIDD1, RPLP2 i GAL. En base a anàlisis bioinformàtiques d’aquests gens a nivell funcional, el nostre estudi prioritza els gens ARTN, C2orf82 i PIDD1 com a possibles contribuents a la susceptibilitat al TDAH. (ii) Hem dut a terme un estudi d'associació cas-control per investigar la contribució al TDAH de la variació genètica comuna en 1.761 miRNA autosòmic s utilitzant dades GWAS preexistents de 20.000 casos i 35.000 controls. Hem identificat associacions significatives de SNPs amb el TDAH que assenyalen 12 gens de miRNAs, tots situats dins de gens que codifiquen proteïnes. Les variants associades estan situades en suposades regions reguladores dels gens de miRNA o a la regió promotora del gen hoste. Hem inspeccionat els gens diana dels miRNAs, la seva expressió en cervell i els gens homòlegs en altres espècies, i proposem els gens miR-7-1 i miR-3666 com a candidats prometedors, ja que tots dos són s’expressen al sistema nerviós central, tenen dianes validades que s’expressen també en cervell i tenen homòlegs en espècies model. L’anàlisi de vies a partir dels miRNAs associats al TDAH ha assenyalat gens de receptors de serotonina regulats pels nostres miRNAs, la relació dels quals amb funcions i malalties neurològiques és ben coneguda. (iii) Hem realitzat la metaanàlisi més gran fins ara de dades GWAS de dependència de cocaïna en individus d'ascendència europea, amb 2.100 casos i 4.300 controls. Tot i que l’anàlisi basada en SNPs no ha revelat cap associació significativa amb la dependència de cocaïna, probablement a causa de la mida mostral limitada, l’anàlisi basada en gens ha permès identificar el gen HIST1H2BD, anteriorment associat a l’esquizofrènia. Hem calculat també l'heretabilitat basada en SNPs de la dependència de cocaïna, que seria d’un 30%. Hem detectat una correlació genètica significativa entre la dependència de cocaïna i el TDAH, l’esquizofrènia, el trastorn depressiu major i els comportaments de risc, tot suggerint que hi ha una base genètica compartida entre patologies i trets. L’anàlisi de la puntuació de risc poligènic (PRS) mostra que totes les característiques comòrbides analitzades (TDAH, esquizofrènia, trastorn depressiu major, agressivitat, personalitat antisocial o comportament s de risc) prediuen la dependència de la cocaïna. En resum, hem identificat factors de risc genètics i epigenètics freqüents a la població que contribueixen a la susceptibilitat al TDAH i a la dependència de cocaïna. Els resultats reforcen la idea que els mecanismes epigenètics estan relacionats amb l'expressió diferencial de gens que poden contribuir al TDAH. La dependència de cocaïna, que fins ara s’havia relacionat amb factors de risc ambientals i epigenètics, també estaria determinada, en part, per factors genètics. Finalment, el TDAH i la dependència de la cocaïna són trastorns comòrbids i la correlació genètica observada entre aquestes afeccions pot reflectir pleiotropia biològica.

La Síndrome X Fràgil (SXF) és la segona causa més comuna de discapacitat intel·lectual de base genètica, per darrere de la trisomia 21, i la primera causa de discapacitat intel·lectual hereditària. En el cas dels homes, al comptar tan sols amb un cromosoma X, el fet de ser portadors de la mutació completa de el gen FMR1 provoca una absència total de la proteïna FMRP mentre que, en el cas de les dones, comporta una disminució parcial ja que el cromosoma amb el gen FMR1 sa serà capaç de sintetitzar certa quantitat de FMRP. Tot això implica que la clínica en homes sol expressar-se de forma més greu que en les dones. Aquest fet ha influït en què la gran majoria d'investigació científica s'hagi centrat en descriure el fenotip neurocognitiu dels homes afectes i que el nombre d'investigacions realitzades en dones sigui significativament inferior. La present tesi s'estructura en base a 4 articles. Aquests representen el nucli de la investigació que té com a objectius principals estudiar la relació entre diferents àrees del perfil neurocognitiu i la conducta adaptativa en noies amb el diagnòstic de SXF; així com el risc de patir assetjament escolar en el paper de víctima i la seva relació amb el seu nivell d'adaptació funcional. Tots ells compten amb una mostra de 26 noies amb SXF i 14 noies de grup control aparellades per edat i capacitat intel·lectual total, amb edats entre els 7 i els 16 anys. El Síndrome X Frágil (SXF) es la segunda causa más común de discapacidad intelectual de base genética, por detrás de la trisomía 21, y la primera causa de discapacidad intelectual hereditaria. En el caso de los varones, al contar tan solo con un cromosoma X, el hecho de ser portadores de la mutación completa del gen FMR1 provoca una ausencia total de la proteína FMRP mientras que, en el caso de las mujeres, conlleva una disminución parcial ya que el cromosoma con el gen FMR1 sano será capaz de sintetizar cierta cantidad de FMRP. Todo esto implica que la clínica en varones suele expresarse de forma más grave que en las mujeres. Este hecho ha influido en que la gran mayoría de investigación científica se haya centrado en describir el fenotipo neurocognitivo de los varones afectos y que el número de investigaciones realizadas en mujeres sea significativamente inferior. La presente tesis se estructura en base a 4 artículos. Éstos representan el núcleo de la investigación que tiene como objetivos principales estudiar la relación entre diferentes áreas del perfil neurocognitivo y la conducta adaptativa en chicas con el diagnóstico de SXF; así como el riesgo de sufrir acoso escolar en el papel de víctima y su relación con su nivel de adaptación funcional. Todos ellos cuentan con una muestra de 26 chicas con SXF y 14 chicas de grupo control emparejadas por edad y capacidad intelectual total, con edades comprendidas entre los 7 y los 16 años. Fragile X Syndrome (FXS) is the second most common cause of genetic-based intellectual disability, after trisomy 21, and the leading cause of inherited intellectual disability. In males, since they have only one X chromosome, the fact of being carriers of the complete mutation of the FMR1 gene causes a total absence of the FMRP protein while in females, it leads to a partial decrease, since the chromosome with the unaffected FMR1 gene will be able to synthesize a certain amount of FMRP. All this implies that the clinical manifestations in males tend to be more severe than in females. This has influenced the fact that the majority of scientific research has focused on describing the neurocognitive phenotype of affected males and that the number of investigations carried out in females is significantly lower. The present thesis is structured on the basis of 4 articles. These represent the core of the research whose main objectives are to study the relationship between different areas of the neurocognitive profile and adaptive behavior in girls diagnosed with FXS; as well as the risk of suffering bullying in the role of victim and its relationship with their level of functional adaptation. All of them have a sample of 26 girls with FXS and 14 girls of control group matched by age and total intellectual capacity, with ages between 7 and 16 years old. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Autism Spectrum Disorder (ASD) is a group of neurodevelopmental disorders, the etiology of which is unknown in the majority of cases. Little is known about complex genomic regions containing part of the missing heritability. In this thesis, we have assessed three complex genomic regions including the well-known 7q11.23 locus and unexplored 8p23.1 and 17q21.31 loci bearing common inversions. We have performed genomic and transcriptomic analyses to unravel common pathophysiological mechanisms in ASD patients with several susceptibility variants (Dup7, inv8p23.1 and inv17q21.31) and also in idiopathic patients considering a multiple-hit model. By using these strategies, we have uncovered several pathways and GO categories, including cholesterol biosynthesis, actin cytoskeletal dynamics, glutamate receptor signaling and immune-inflammatory pathways, that could partially contribute to the underlying molecular mechanism of ASD. Lastly, our data supports the implication of previously ASD-related genes and points out the potential role of novel ASD candidate genes such as NR4A3, SLC12A6 or DUSP6. El Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) és un grup de trastorns del neuro-desenvolupament, l’etiologia dels quals és desconeguda en la majoria dels casos. Se sap poc sobre les regions genòmiques complexes que podrien contenir part de l’heretabilitat perduda. En aquesta tesi, hem estudiat tres regions complexes incloent el conegut 7q11.23 locus, i els inexplorats 8p23.1 i 17q21.31 loci que contenen inversions. Hem realitzat anàlisis genòmics i transcriptòmics trobar mecanismes fisiopatològics comuns en pacients TEA amb diverses variants de susceptibilitat (Dup7, inv8p23.1 i inv17q21.31) i també en pacients idiopàtics considerant un model de multiple-hit. Hem descobert vies i categories d’ontologia gènica, com la síntesi de colesterol, la dinàmica del citoesquelet d’actina, la senyalització dels receptors de glutamat i vies immune-inflamatòries, que podrien contribuir parcialment al mecanisme fisiopatològic del TEA. Per últim, les nostres dades donen suport a la implicació de gens prèviament relacions amb TEA i assenyalen el rol potencial de nous gens candidats com NR4A3, SLC12A6 o DUSP6.

La teràpia electroconvulsiva (TEC) és una tècnica útil, a la fase aguda i de manteniment, en el tractament dels trastorns mentals greus. Malgrat això, la TEC s'utilitza de forma heterogènia a nivell mundial. Existeixen estudis que conclouen que presentar una millora precoç o early improvement (EI) amb el tractament, en el Trastorn Depressiu Major (TDM), prediu el resultat final del tractament, però existeixen poques dades respecte a la TEC. En aquests estudis, per a la definició d'EI, s'han utilitzat diverses reduccions de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en diversos punts temporals, però no existeix un consens respecte la definició d'EI en la TEC. L'eficàcia de la TEC com a tractament a llarg termini (TEC de continuació i/o manteniment; TEC-c/m) ha estat contrastada, a través d'estudis de diversa metodologia i revisions, però existeixen pocs estudis aleatoritzats. Així mateix, existeixen escasses dades sobre l'evolució dels pacients al retirar la TEC-c/m i quins son els possibles factors de risc per presentar recidives. Finalment, el darrer any 2020, amb la pandèmia COVID-19, els sistemes sanitaris han estat duts al límit i molts aspectes de la pràctica clínica habitual s'han hagut de replantejar. En aquest context, l'aplicació de la TEC a tot al mon s'ha vist fortament afectada. El treball de tesi posa el focus en aprofundir en el coneixement de la TEC, per tal de garantir el bon ús, permetent, si és possible, uns millors resultats. Els objectius son: 1) Conèixer el patró d'ús i les condicions d'aplicació de la TEC a Catalunya, així com la opinió dels professionals; 2) Estudiar aspectes clínics rellevants de: a) la TEC aguda, quant a la identifació d'una possible definició d'EI a la TEC en el TDM i el possible valor predictiu d'aquesta en el resultat final o remissió, i b) la TEC-c/m, respecte el seu paper en la prevenció de recaigudes i recurrències en el TDM, així com conèixer l'evolució dels pacients al discontinuar la TEC-c/m; 3) Avaluar l'impacte de la COVID-19 en la TEC-c/m. Els resultats suggereixen que la pràctica de la TEC a Catalunya ha canviat des dels anys noranta, administrant-se amb més freqüència, de forma més estandarditzada i en un nombre major d'unitats, amb un consens considerable quant a les indicacions i condicions d'aplicació, complint amb els estàndards vigents de la pràctica clínica. La millora precoç, definida com una reducció del 30% en la puntuació de la HDRS en la setmana 2 de tractament, és un bon predictor de remissió en pacients amb TDM tractats amb TEC bilateral. La manca de millora precoç podria indicar la necessitat de contemplar canvis en l'estratègia terapèutica. Una durada de l'episodi més curta i una gravetat relativament inferior també predirien la remissió, pel que la TEC no s'hauria de considerar com a últim recurs en els algoritmes de tractament dels pacients amb TDM. Les dades no proporcionen proves estadísticament significatives que recolzin que una opció de tractament (TEC-c/m associada a fàrmacs vs. farmacoteràpia sola) tingui una eficàcia superior a l'altra, en la prevenció de recidives en el TDM (protecció moderada). La meitat dels pacients als que se'ls discontinua la TEC-c/m presenten una recidiva, la majoria d'ells durant el primer any, fet que ha de ser considerat al plantejar la retirada de la TEC-c/m, especialment en els pacients que tenen més episodis previs i en els que reben la TEC-c/m en intervals inferiors a un mes. La incapacitat de mantenir els programes de TEC-c/m, pot augmentar significativament el risc de recidives, les taxes d'hospitalització, i també pot comportar un augment dels costos sanitaris. La terapia electroconvulsiva (TEC) es una técnica útil, en la fase aguda y de mantenimiento, en el tratamiento de los trastornos mentales graves. Aun así, la TEC se utiliza de forma heterogénea a nivel mundial. Existen estudios que concluyen que presentar una mejoría precoz o early improvement (EI), en el Trastorno Depresivo Mayor (TDM), predice el resultado final del tratamiento, pero existen pocos datos respecto a la TEC. Para la definición de EI, se han utilizado varias reducciones de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en varios puntos temporales, pero no existe un consenso respecto a la definición de EI en la TEC. La eficacia de la TEC como tratamiento a largo plazo (TEC de continuación y/o mantenimiento; TEC-c/m) ha sido contrastada, a través de estudios de diversa metodología y revisiones, pero existen pocos estudios aleatorizados. Además, existen escasos datos sobre la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m y cuáles son los posibles factores de riesgo para recidivas. Finalmente, en 2020, con la pandemia COVID-19, los sistemas sanitarios han sido llevados al límite y muchos aspectos de la práctica clínica habitual se han tenido que replantear. En esto contexto, la aplicación de la TEC en todo el mundo se ha visto fuertemente afectada. El trabajo de tesis pone el foco en profundizar en el conocimiento de la TEC, para garantizar el buen uso, permitiendo unos mejores resultados. Los objetivos fueron: 1) Conocer el patrón de uso y las condiciones de aplicación de la TEC en Cataluña, así como la opinión de los profesionales; 2) Estudiar aspectos clínicos relevantes de: a) la TEC aguda, respecto a la identifación de una posible definición de EI con la TEC en el TDM y el posible valor predictivo de ésta en el resultado final o remisión, i b) la TEC-c/m, respecto a su papel en la prevención de recaídas y recurrencias en el TDM, así como conocer la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m; 3) Evaluar el impacto de la COVID-19 en la TEC-c/m. Los resultados sugieren que la práctica de la TEC en Cataluña ha cambiado desde los años noventa, administrándose con más frecuencia, de forma más estandarizada y en un mayor número de unidades, con un consenso considerable en cuanto a las indicaciones y condiciones de aplicación. La mejora precoz, definida como una reducción del 30% en la puntuación de la HDRS en la semana 2 de tratamiento, es un buen predictor de remisión en pacientes con TDM tratados con TEC bilateral. La ausencia de mejora precoz podría indicar la necesidad de contemplar cambios en la estrategia terapéutica. Una duración del episodio más corta y una gravedad relativamente inferior también predecirían la remisión, por lo que la TEC no debería considerarse como último recurso en los algoritmos de tratamiento de los pacientes con TDM. Los datos no proporcionan pruebas estadísticamente significativas que apoyen que una opción de tratamiento (TEC-c/m asociada a fármacos vs. farmacoterapia sola) tenga una eficacia superior a la otra, en la prevención de recidivas en el TDM (protección moderada). La mitad de los pacientes a los que se les retira la TEC-c/m presentan una recidiva, la mayoría de ellos durante el primer año, hecho que debería ser considerado al plantear la retirada de la TEC-c/m, especialmente en los pacientes que tienen más episodios previos y en los que reciben la TEC-c/m en intervalos inferiores a un mes. La incapacidad de mantener programas de TEC-c/m, puede aumentar significativamente el riesgo de recidivas, las tasas de hospitalización, y también puede comportar un aumento de los costes sanitarios. Electroconvulsive therapy (ECT) is a useful technique in the acute and maintenance treatment of severe mental disorders. Even so, ECT is used heterogeneously worldwide. There are studies that conclude that early improvement (EI) in Major Depressive Disorder (MDD) predicts the final outcome of treatment, but there are few data regarding ECT. For the definition of EI, several reductions of the Hamilton Depression Rating Scale (HDRS) have been used at various time points, but there is no consensus regarding the definition of EI in ECT. The efficacy of ECT as a long-term treatment (continuation and/or maintenance ECT; c/m-ECT) has been contrasted, through studies of diverse methodology and reviews, but there are few randomized studies. In addition, there is little data on the evolution of patients after discontinuation of c/m-ECT and what are the possible risk factors for relapse. Finally, in 2020, with the COVID-19 pandemic, healthcare systems have been pushed to the limit and many aspects of routine clinical practice have had to be rethought. In this context, the application of ECT worldwide has been strongly affected. The thesis work focuses on deepening the knowledge of ECT, to ensure its proper use, allowing better results. The objectives were: 1) To know the pattern of use and the conditions of application of ECT in Catalonia, as well as the opinion of professionals; 2) To study relevant clinical aspects of: (a) acute ECT, regarding the identification of a possible definition of IE with ECT in MDD and the possible predictive value of this in the final outcome or remission, i (b) c/m-ECT, regarding its role in the prevention of relapses and recurrences in MDD, as well as to know the evolution of patients upon discontinuation of c/m ECT; 3) To evaluate the impact of COVID-19 on c/m ECT. The results suggest that the practice of ECT in Catalonia has changed since the 1990s, being administered more frequently, in a more standardized manner and in a greater number of units, with considerable consensus regarding the indications and conditions of application. Early improvement, defined as a 30% reduction in HDRS score at week 2 of treatment, is a good predictor of remission in patients with MDD treated with bilateral ECT. The absence of early improvement may indicate the need to consider changes in therapeutic strategy. Shorter episode duration and relatively lower severity would also predict remission, so ECT should not be considered as a last resort in treatment algorithms for patients with MDD. The data do not provide statistically significant evidence to support that one treatment option (c/m-ECT plus pharmacotherapy vs. pharmacotherapy alone) has superior efficacy over the other in preventing relapses in MDD (moderate protection). Half of the patients who are withdrawn from c/m-ECT have a relapse, most of them during the first year, a fact that should be considered when considering the discontinuation of c/m-ECT, especially in those patients who have more previous episodes and in those who receive c/m-ECT at intervals of less than one month. The inability to maintain c/m-ECT programs may significantly increase the risk of relapses, hospitalization rates, and may also lead to an increase in health care costs.

INTRODUCCIÓ: La depressió postpart (DPP) és una de les complicacions més freqüents durant la maternitat, es diagnostica en un 10% de les dones que han donat a llum, i suposa un greu problema de salut que afecta no només a les dones que la pateixen, sinó també a la seva descendència i les seves famílies. Els factors associats a la depressió postpart són diversos i d’origen biològic, psicològic i social. Els antecedents de depressió, els esdeveniments vitals estressants, certs trets de personalitat, la violència de gènere, alguns factors obstètrics i la ideació suïcida, entre d’altres, s’han associat amb la l’aparició, el curs i/o el pronòstic de la depressió postpart. OBJECTIU GENERAL: Estudiar la relació entre la depressió, la ideació suïcida, variables de personalitat i alguns factors psicosocials en dones puèrperes de la població general i en dones amb depressió postpart. MÈTODE: S’han realitzat 3 estudis. Estudi 1. Trets de personalitat com a factor de risc per a la depressió postpart: revisió sistemàtica i metaanàlisi. Estudi 2. Temperament i caràcter en la depressió postpart i la seva relació amb variables clíniques. Estudi 3. El paper de les dimensions de la personalitat, els símptomes depressius i altres variables psicosocials en la predicció de la ideació suïcida postpart: un estudi de cohorts. RESULTATS: De l’estudi 1: el neurotisme és el tret de personalitat més estudiat en relació a la DPP. El metaanàlisi realitzat en el nostre estudi va trobar que aquest tret està fortament relacionat amb la DPP. Però el neuroticisme no és l’únic tret que apunta ser un factor de risc, sinó que l’estil de personalitat vulnerable proposat per Boyce i l’ansietat tret també s’associen a un major risc de patir DPP. De l’estudi 2: les dones deprimides en el postpart, un cop la simptomatologia havia remès, van puntuar més alt en evitació del dany i més baix en autotrascendència. L’evitació del dany ha estat associada a diverses variables clíniques implicades en la gravetat de l’episodi depressiu: intensitat de la simptomatologia ansiosa i depressiva, comorbilitat, antecedents personals de DPP, episodi depressiu recurrent i ideació suïcida. De l’estudi 3: El 7% de les mares presentaven ideació suïcida durant els 8 primers mesos del postpart. El 62% de les dones amb ideació suïcida van tenir un episodi depressiu major a les 8 setmanes i el 70% a les 32 setmanes del part. El neuroticisme i el psicoticisme van resultar predictors de la ideació suïcida durant les dues primeres setmanes del postpart. També van demostrar tenir un valor predictiu de la ideació suïcida en el postpart, els símptomes depressius primerencs en el postpart i els antecedents psiquiàtrics personals. CONCLUSIONS: Per minimitzar l’impacte de la DPP en la dona i la seva descendència és una qüestió vital detectar precoçment i oferir tractament a les dones amb aquest trastorn, adoptant una actitud proactiva per part dels professionals de la salut. En aquest sentit, la ciència ha de treballar en la línia de poder assenyalar, abans que passi, aquelles dones es deprimiran al postpart. Una possible proposta seria incloure en els screenings de la DPP, una avaluació psicosocial que inclogui les variables de personalitat i la ideació suïcida, entre d’altres factors, i tenir-les en compte en l’atenció clínica de mares amb DPP. INTRODUCCIÓN: La depresión posparto (DPP) es una de las complicaciones más frecuentes durante la maternidad, se diagnostica en un 10% de las mujeres que han dado a luz, y supone un grave problema de salud que afecta no sólo a las mujeres que la sufren, sinó también a su descendencia y sus familias. Los factores asociados a la depresión posparto son múltiples y de origen biológico, psicológico y social. Los antecedentes de depresión, los acontecimientos vitales estresantes, ciertos rasgos de personalidad, la violencia de género, algunos factores obstétricos y la ideación suicida, entre otros, se han asociado con la aparición, el curso y / o el pronóstico de la depresión posparto. OBJETIVO GENERAL: Estudiar la relación entre la depresión, la ideación suicida, variables de personalidad y algunos factores psicosociales en mujeres puérperas de la población general y en mujeres con depresión posparto. MÉTODO: Se han realizado 3 estudios. Estudio 1. Rasgos de personalidad como factor de riesgo para la depresión posparto: revisión sistemática y metaanálisis. Estudio 2. Perfil de temperamento y carácter en la depresión posparto y su relación con variables clínicas. Estudio 3. El papel de las dimensiones de la personalidad, los síntomas depresivos y otras variables psicosociales en la predicción de la ideación suicida posparto: un estudio de cohortes. RESULTADOS: Del estudio 1: el neuroticismo es el rasgo de personalidad más estudiado en relación a la DPP. El metaanálisis realizado en nuestro estudio encontró que este rasgo está fuertemente relacionado con la DPP. Pero el neuroticismo no es el único ser que apunta ser un factor de riesgo, sino que el estilo de personalidad vulnerable propuesto por Boyce y la ansiedad rasgo también se asocian a un mayor riesgo de sufrir DPP. Del estudio 2: las mujeres deprimidas en el posparto, una vez la sintomatología había remitido, puntuaron más alto en evitación del daño y más bajo en autotrascendencia. La evitación del daño ha sido asociada a diversas variables clínicas implicadas en la gravedad del episodio depresivo: intensidad de la sintomatología ansiosa y depresiva, comorbilidad, antecedentes personales de DPP, episodio depresivo recurrente y ideación suicida. Del estudio 3: El 7% de las madres presentaban ideación suicida durante los 8 primeros meses del postparto. El 62% de las mujeres con ideación suicida tuvieron un episodio depresivo mayor a las 8 semanas y el 70% a las 32 semanas del parto. El neuroticismo y el psicoticismo resultaron predictores de la ideación suicida durante las dos primeras semanas del posparto. También demostraron tener un valor predictivo de la ideación suicida en el posparto, los síntomas depresivos tempranos en el posparto y los antecedentes psiquiátricos personales. CONCLUSIONES: Para minimizar el impacto de la DPP en la mujer y su descendencia es una cuestión vital detectar precozmente y ofrecer tratamiento a las mujeres con este trastorno, adoptando una actitud proactiva por parte de los profesionales de la salud. En este sentido, la ciencia tiene que trabajar en la línea de poder señalar, antes de que pase, aquellas mujeres se deprimirán el posparto. Una posible propuesta sería incluir en los screenings de la DPP, una evaluación psicosocial que incluya las variables de personalidad y la ideación suicida, entre otros factores, y tenerlas en cuenta en la atención clínica de madres con DPP. INTRODUCTION: Postpartum depression (PPD) is one of the most frequent complications during maternity, it is diagnosed in 10% of women who have given birth, and it is a serious health problem that affects not only women who have given birth. suffer, but also their descendants and their families. The factors associated with postpartum depression are biological, psychological and social origin. A history of depression, stressful life events, certain personality traits, gender-based violence, some obstetric factors, and suicidal ideation have been associated with the onset, course, and / or prognosis of postpartum depression. OBJECTIVE: To study the relationship between depression, suicidal ideation, personality variables and some psychosocial factors in postpartum women of the general population and in women with postpartum depression. METHOD: Study 1. Personality traits as a risk factor for postpartum depression: systematic review and meta-analysis. Study 2. Temperament and character profile in postpartum depression and its relationship with clinical variables. Study 3. The role of personality dimensions, depressive symptoms and other psychosocial variables in the prediction of postpartum suicidal ideation: a cohort study. RESULTS: From study 1: neuroticism is the most studied personality trait in relation to PPD. The meta-analysis carried out in our study found that this trait is strongly related to PPD. But neuroticism is not the only being that points to be a risk factor, but Boyce’s vulnerable personality style and trait anxiety are also associated with an increased risk of suffering from PPD. From study 2: postpartum depressed women, once the depressive symptoms remited, scored higher in harm avoidance and lower in self-transcendence. Harm avoidance has been associated with various clinical variables involved in the severity of the depressive episode: intensity of anxiety and depressive symptoms, comorbidity, personal history of PPD, recurrent depressive episode, and suicidal ideation. From study 3: 7% of mothers had suicidal ideation during the first 8 months postpartum. 62% of women with suicidal ideation had a major depressive episode at 8 weeks and 70% at 32 weeks after delivery. Neuroticism and psychoticism were predictors of suicidal ideation during the first two weeks postpartum. They were also shown to have predictive value for postpartum suicidal ideation, early postpartum depressive symptoms, and personal psychiatric history. CONCLUSIONS: To minimize the impact of PPD on women and their offspring, it is vital to detect early and offer treatment to women with this disorder, adopting a proactive attitude on the part of health professionals. In this sense, science has to work on the line of being able to point out, before it happens, those women will be depressed postpartum. A possible proposal would be to include in the PPD screenings, a psychosocial evaluation that includes personality variables and suicidal ideation, among other factors, and take them into account in the clinical care of mothers with PPD. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psicologia Clínica i de la Salut

A dia de avui, pocs estudis han avaluat la Intel·ligència Emocional (IE) en el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), i menys encara en les seves fases prèvies o inicials, como seria la adolescència. Igualment, molt pocs estudis ha valorat la prevalença d’aquest trastorn en adolescents institucionalitzats. Paral·lelament, molt poques investigacions en el mon han avaluat la eficàcia de una psicoteràpia en aquest col·lectiu. Aquest estudi va analitzar la prevalença del TLP en adolescents institucionalitzats, així com estudiar la eficàcia de una teràpia basada en el desenvolupament de la IE (TIE) en aquest menors. Un total de 61 participants van ser parcialment aleatoritzats per rebre, durant tres mesos, o be el Tractament Habitual (TH), o be la TIE integrada al TH (N=36). Les variables estudiades van ser el TLP, la satisfacció vital i la IE autopercebuda. Els resultats obtinguts van indicar, en la fase pre-intervenció, una gran prevalença de simptomatologia borderline en menors institucionalitzats, així com una correlació negativa entre TLP i satisfacció vital. I, en la fase post-intervenció, les dades van mostrar una clara milloria en satisfacció vital i simptomatologia associada al TLP en els participants del grup TIE+TH, mentre que no va haver-hi canvis significatius en el TH en ninguna de les variables estudiades. Els descobriments de la present investigació suggereixen, per una part, que existeix una relació entre experiències traumàtiques en la infància i elevada presencia de simptomatologia borderline i, per una altra part, que la TIE és eficaç per tractar el TLP, com a mínim en les seves fases prèvies, així com per ajudar a menors institucionalitzats per que tinguin una major satisfacció general amb la vida. A día de hoy, pocos estudios han evaluado la Inteligencia Emocional (IE) en el Trastorno Límite de la Personalidad (TLP) y menos aún en sus fases previas o iniciales, como sería la adolescencia. De igual forma, muy pocos estudios han valorado la prevalencia de este trastorno en adolescentes institucionalizados. Paralelamente, muy pocas investigaciones en el mundo han evaluado la eficacia de una psicoterapia en este colectivo. Este estudio buscó analizar la prevalencia del TLP en adolescentes institucionalizados, así como estudiar la eficacia de una terapia basada en el desarrollo de la IE (TIE) en dichos menores. Un total de 61 participantes fueron parcialmente aleatorizados para recibir, durante tres meses, o bien Tratamiento Habitual (TH; N=25), o bien la TIE integrada al TH (N=36). Las variables estudiadas fueron el TLP, la satisfacción vital y la Inteligencias Emocional autopercibida. Los resultados obtenidos indicaron, en la fase pre-intervención, una gran prevalencia de sintomatología bordelinde en menores institucionalizados, así como una correlación negativa entre Trastorno Límite de la Personalidad y satisfacción general con la vida. Y, en la fase post-intervención, los datos mostraron una clara mejoría en satisfacción vital y sintomatología asociada al TLP en los participantes que del grupo TIE+TH, mientras que no hubo cambios significativos en el TH en ninguna de las variables estudiadas. Los hallazgos de la presente investigación sugieren, por una parte, que existe una relación entre experiencias traumáticas en la infancia y elevada presencia de sintomatología borderline y, por otra parte, que la TIE es eficaz para tratar el TLP, como mínimo en sus fases previas, así como para ayudar a menores institucionalizados a que tengan una mayor satisfacción general con la vida. Nowadays, few studies have evaluated Emotional Intelligence (EI) in Borderline Personality Disorder (BPD), and even fewer studies have done it on its initial stages, like it would be teenagerhood. Moreover, few researches have investigated the prevalence of this disorder among institutionalized teenagers. Meanwhile, very few investigations all over the world have measured the effectiveness of a psychotherapy on this kind of sample. Thus, this investigation analyzed the prevalence of BPD on institutionalized teenagers, as well as the effectiveness of an emotional intelligence-based therapy (EIT) on these teenagers. 61 participants were partially randomized in order to be submitted, during three months, either to the Treatment as Usual (TAU) or to the EIT combined with TAU. The analyzed variables were BPD, life satisfaction and self-perceived EI. Results showed, on the pre-intervention stage, a great prevalence of borderline symptoms, as well as a negative correlation between BPD and life satisfaction. On the post-intervention stage, results proved a clear improvement in life satisfaction and BPD on the EIT+TAU group, whilst there were no significative changes on the TAU group in any variable. The founds on this investigation indicate, in one hand, that there is a link between traumatic experiences in childhood and high prevalence of BPD, and, in the other hand, that EIT is effective in treating BPD, at least in its early stages, as well as for helping institutionalized children in having a better life satisfaction.

Les demències constitueixen un grup de malalties d'origen multicausal, principalment associades a l'envelliment com a principal factor de risc. Les demències presenten en algun moment de la seva evolució trastorns psicològics i de comportament, com les al·lucinacions, deliris, l'agitació o la conducta agressiva que és motiu freqüent de consulta mèdica. Aquests símptomes poden obeir a múltiples causes i sol rebre tractaments diversos. La implementació de mesures no farmacològiques en aquests pacients ha estat irregularment valorada en la seva efectivitat real fins època molt recent. En el seu conjunt, les teràpies no farmacològiques per al tractament dels símptomes psicològics i conductuals (SPCD) tenen com a principals avantatges el fet que centren el seu objectiu en les causes ambientals o psicològiques de la conducta i eviten les limitacions dels psicofàrmacs. Existeixen nombroses teràpies no farmacològiques que han demostrat nivells variables d'eficàcia en les demències. Les teràpies no farmacològiques solen incidir sobre l'estat emocional del pacient, la reducció de la seva percepció de confusió i en les seves respostes conductuals. L'aplicació dels diferents tipus de teràpia sol produir millores en el rendiment cognitiu, el control de la conducta, la socialització, l'estat emocional i la capacitat funcional. L'estimulació multisensorial o Snoezelen, consisteix en l'aplicació d'estimulació visual, tàctil, auditiva i olfactòria (en càmera o en aplicació de 24 h). S'ha mostrat efectiva en SPCD especialment en depressió, apatia, agitació, conducta motora sense finalitat i en millora del contacte social. Atès que aprofita la via de comunicació sensorial en pacients amb una capacitat comunicativa severament afectada, resulta una teràpia útil especialment en demències en fase avançada. En institucions, millora també el benestar dels cuidadors en la seva aplicació en mode de 24 h. En el present treball es van avaluar inicialment 14 pacients ancians afectes de demència institucionalitzats a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Els participants en l'estudi tenien un diagnòstic de demència amb un grau moderat a sever (Escala CDR> = 2) i amb MMSE inferior a 12 punts. Presentaven trastorns de conducta en forma d'agitació, agressivitat o conducta motora sense finalitat (valorada mitjançant les subescales 3 i 10 de l'Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Es van excloure aquells amb història de retard mental, malaltia psiquiàtrica greu, traumatismes cranials associats a pèrdua de consciència i aquells amb història d'epilèpsia o malaltia somàtica concomitant severa. Els pacients van ser avaluats (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH i CDD) abans d'iniciar les sessions de teràpia multisensorial (visita basal), al mes (temps intermedi de teràpia, 4 setmanes) i als dos mesos (visita final, 8 setmanes). Es va continuar l'avaluació durant 8 setmanes més on no hi va haver intervenció terapèutica, però on es va voler comprovar si el possible efecte terapèutic s'estenia més enllà de el temps efectiu de teràpia multisensorial. De la mateixa manera es va realitzar una avaluació intermèdia a les 4 setmanes d'haver finalitzat intervenció i a les 8 setmanes com a final del seguiment. La teràpia multisensorial es va realitzar cada tres dies en sessions de 40 minuts de durada (set sessions cada 4 setmanes, amb un total de 14 sessions de tractament per pacient). Les comparacions per valorar l'eficàcia de la intervenció multisensorial es van realitzar entre la valoració basal i la realitzada a les 8 setmanes d'intervenció. Per valorar l'efecte sense intervenció després aquest es van comparar les valoracions entre l'avaluació final de tractament (setmana 8 de estudi) i l'avaluació final sense intervenció (setmana 16 estudi). El resultat va ser favorable per la intervenció, fonamentalment per a la variable de conducta agitada, encara que amb tendència a empitjorar de nou amb el pas el temps una vegada cessada la intervenció activa. Las demencias constituyen un grupo de enfermedades de origen multicausal, principalmente asociadas al envejecimiento como principal factor de riesgo. Las demencias presentan en algún momento de su evolución trastornos psicológicos y del comportamiento, como las alucinaciones, delirios, la agitación o la conducta agresiva que es motivo frecuente de consulta médica. Estos síntomas pueden obedecer a múltiples causas y suele recibir tratamientos diversos. La implementación de medidas no farmacológicas en estos pacientes ha estado irregularmente valorada en su efectividad real hasta época muy reciente. En su conjunto, las terapias no farmacológicas para el tratamiento de los síntomas psicológicos y conductuales (SPCD) tienen como principales ventajas el hecho de que centran su objetivo en las causas ambientales o psicológicas de la conducta y evitan las limitaciones de los psicofármacos. Existen numerosas terapias no farmacológicas que han demostrado niveles variables de eficacia en las demencias. Las terapias no farmacológicas suelen incidir sobre el estado emocional del paciente, la reducción de su percepción de confusión y en sus respuestas conductuales. La aplicación de los distintos tipos de terapia suele producir mejoras en el rendimiento cognitivo, el control de la conducta, la socialización, el estado emocional y la capacidad funcional. La estimulación multisensorial o Snoezelen, consiste en la aplicación de estimulación visual, táctil, auditiva y olfatoria (en cámara o en aplicación de 24 h). Se ha mostrado efectiva en SPCD especialmente en depresión, apatía, agitación, conducta motora sin finalidad y en mejora del contacto social. Dado que aprovecha la vía de comunicación sensorial en pacientes con una capacidad comunicativa severamente afectada, resulta una terapia útil especialmente en demencias en fase avanzada. En instituciones, mejora también el bienestar de los cuidadores en su aplicación en modo de 24 h. En el presente trabajo se evaluaron inicialmente 14 pacientes ancianos afectos de demencia institucionalizados en el Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Los participantes en el estudio tenían un diagnóstico de demencia con un grado moderado a severo (Escala CDR >=2) y con MMSE inferior a 12 puntos. Presentaban trastornos de conducta en forma de agitación, agresividad o conducta motora sin finalidad (valorada mediante las subescalas 3 y 10 del Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Se excluyeron aquellos con historia de retraso mental, enfermedad psiquiátrica grave, traumatismos craneales asociados a pérdida de conciencia y aquellos con historia de epilepsia o enfermedad somática concomitante severa. Los pacientes fueron evaluados (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH y CDD) antes de iniciar las sesiones de terapia multisensorial (visita basal), al mes (tiempo intermedio de terapia, 4 semanas) y a los dos meses (visita final, 8 semanas). Se continuó la evaluación durante 8 semanas más donde no hubo intervención terapéutica, pero donde se quiso comprobar si el posible efecto terapéutico se extendía más allá del tiempo efectivo de terapia multisensorial. De la misma forma se realizó una evaluación intermedia a las 4 semanas de haber finalizado intervención y a las 8 semanas como final del seguimiento. La terapia multisensorial se realizó cada tres días en sesiones de 40 minutos de duración (siete sesiones cada 4 semanas, total de 14 sesiones de tratamiento por paciente). Las comparaciones para valorar la eficacia de la intervención multisensorial se realizaron entre la valoración basal y la realizada a las 8 semanas de intervención. Para valorar el efecto sin intervención tras este se compararon las valoraciones entre la evaluación final de tratamiento (semana 8 de estudio) y la evaluación final sin intervención (semana 16 del estudio). El resultado fue favorable para intervención, fundamentalmente para la variable de conducta agitada, aunque con tendencia a empeorar de nuevo con el paso del tiempo una vez cesada la intervención activa. Dementias constitute a group of diseases of multicausal origin, mainly associated with aging as the main risk factor. At some point in their evolution, dementias present psychological and behavioral disorders, such as hallucinations, delusions, agitation or aggressive behavior, which is a frequent reason for medical consultation. These symptoms can have multiple causes and usually receive various treatments. The implementation of non-pharmacological measures in these patients has been unevenly valued in its real effectiveness until very recently. As a whole, non-pharmacological therapies for the treatment of psychological and behavioral symptoms (BPSD) have as main advantages the fact that they focus their objective on the environmental or psychological causes of behavior and avoid the limitations of psychotropic drugs. There are numerous non-pharmacological therapies that have shown varying levels of efficacy in dementias. Non-pharmacological therapies usually affect the emotional state of the patient, reducing their perception of confusion and their behavioral responses. The application of the different types of therapy usually produces improvements in cognitive performance, behavior control, socialization, emotional state and functional capacity. Multisensory stimulation or Snoezelen, consists of the application of visual, tactile, auditory and olfactory stimulation (in camera or in 24-hour application). It has been shown to be effective in SPCD especially in depression, apathy, agitation, purposeless motor behavior, or wandering, and in improving social contact. Since it takes advantage of the sensory communication pathway in patients with severely impaired communication skills, it is a useful therapy especially in advanced stage dementias. In institutions, it also improves the well-being of caregivers in its application in 24-hour mode. In the present work, 14 elderly patients with dementia institutionalized in the Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona, Spain) were initially evaluated. The study participants had a dementia diagnosis with a moderate to severe grade (CDR Scale> = 2) and with an MMSE of less than 12 points. They presented behavioral disorders in the form of agitation, aggressiveness, or purposeless motor behavior (assessed using subscales 3 and 10 of the Cummings Neuropsychiactric Inventory). Those with a history of mental retardation, severe psychiatric illness, head trauma associated with loss of consciousness, and those with a history of epilepsy or severe concomitant somatic illness were excluded. The patients were evaluated (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, Barthel scale, NPI-NH and CDD) before starting the multisensory therapy sessions (baseline visit), at one month (intermediate therapy time, 4 weeks) and at the two months (final visit, 8 weeks). The evaluation was continued for a further 8 weeks where there was no therapeutic intervention, but where it was wanted to check if the possible therapeutic effect extended beyond the effective time of multisensory therapy. In the same way, an intermediate evaluation was carried out 4 weeks after the end of the intervention and at 8 weeks as the end of the follow-up. Multisensory therapy was performed every three days in 40-minute sessions (seven sessions every 4 weeks, total of 14 treatment sessions per patient). Comparisons to assess the efficacy of the multisensory intervention were made between the baseline assessment and that carried out at 8 weeks of intervention. To assess the effect without intervention after this, the evaluations were compared between the final evaluation of treatment (week 8 of the study) and the final evaluation without intervention (week 16 of the study). The result was favorable for intervention, fundamentally for the agitated behavior variable, although with a tendency to worsen again with the passage of time once the active intervention ceased. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La salut mental és fruit de la interrelació de diferents variables genètiques, biològiques i contextuals. Des dels primers anys de vida, cada infant presenta unes característiques pròpies que permeten predir trajectòries de desenvolupament diferenciades. El seguiment del desenvolupament es realitza per part dels professionals procedents majoritàriament de l’àmbit educatiu i pediàtric. Un element clau en la prevenció de la salut mental és la identificació dels factors de risc per part d'aquests professionals. En aquest sentit, l’aplicació d’instruments de cribratge permet la identificació i la derivació als serveis de salut mental. L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral és dissenyar i aplicar un qüestionari de cribratge en salut mental per a la primera infància. La investigació es presenta en quatre estudis. Els dos primers corresponen a revisions bibliogràfiques: sobre els instruments de cribratge i sobre els factors de risc en salut mental infantil. El tercer estudi complementa les dades extretes de les revisions bibliogràfiques, amb entrevistes a professionals en actiu del nostre context, a fi de conèixer l’experiència en la identificació i la detecció dels factors de risc en aquesta etapa. En darrer lloc, es presenta el disseny del qüestionari, anomenat Detectar x Prevenir–Salut Mental Infantil–25 (DxP-SMI-25) i l’aplicació a una mostra reduïda. Les dades obtingudes indiquen que l'instrument permet millorar la detecció precoç en la primera infància i subratllar els elements crítics en el desenvolupament, partint des d’una perspectiva biopsicosocial. Aquest fet, permet oferir propostes d'atenció precoç més ajustades i millorar la qualitat de vida dels infants i les famílies, que ho requereixin. La salud mental es fruto de la interrelación de diferentes variables genéticas, biológicas y contextuales. Desde los primeros años de vida, cada niño presenta unas características propias que permiten predecir trayectorias de desarrollo diferenciadas. El seguimiento del desarrollo se realiza por parte de los profesionales procedentes mayoritariamente del ámbito educativo y pediátrico. Un elemento clave en la prevención de la salud mental es la identificación de los factores de riesgo, por parte de estos profesionales. En este sentido, la aplicación de instrumentos de cribaje permite la identificación y la derivación a los servicios de salud mental. El objetivo principal de esta tesis doctoral es diseñar y aplicar un cuestionario de cribaje en salud mental para la primera infancia. La investigación se presenta en cuatro estudios. Los dos primeros corresponden a revisiones bibliográficas: sobre los instrumentos de cribaje y sobre los factores de riesgo en salud mental infantil. El tercer estudio complementa los datos extraídos de las revisiones bibliográficas, con entrevistas a profesionales en activo de nuestro contexto, con el fin de conocer la experiencia en la identificación y la detección de los factores de riesgo en esta etapa. En último lugar, se presenta el diseño del cuestionario, denominado Detectar para Prevenir - Salud Mental Infantil - 25 (DXP-SMI-25) y la aplicación a una muestra reducida. Los datos obtenidos indican que el instrumento permite mejorar la detección precoz en la primera infancia y subrayar los elementos críticos en el desarrollo, partiendo desde una perspectiva biopsicosocial. Este hecho permite ofrecer propuestas de atención precoz más ajustadas, y mejorar la calidad de vida de los niños, las niñas y las familias, que lo requieran. Mental health is the fruit of the interrelation of different genetic, biological and contextual variables. From their first years of life, each child has its own characteristics which allow predictions to be formed in terms of differentiated developmental trajectories. The follow-up of a child’s development is carried out by professionals ranging from educational and pediatric spheres. A key element in the prevention of mental health is the identification of risk factors, established by such professionals. From this, the use of screening tools allows the identification of, and later referral to, mental health services. The main objective of this doctoral thesis is to design and apply a screening questionnaire in terms of mental health throughout the early childhood years. The research carried out is presented in four studies. The first two correspond with two bibliographic review: the screening instruments and the risk factors involved in children’s mental health. the third study complements the data of bibliographic reviews with interviews with active professionals of our context, to discover experiences in detecting and identifying risk factors at this stage. Lastly, the design of the questionnaire, called Detectar para Prevenir – Salud Mental Infantil - 25 (DxP-SMI-25) is presented and the application through a reduce sample. The results show that the instruments improve early detection of mental health during early childhood years and it also wants to highlight the critical elements within child development, starting from a biopsychosocial perspective. This fact makes it possible to offer more tailored early care proposals, and to improve the quality of life of children and families, who require it.

Introducció. L’alteració de la cognició social, inclosa la capacitat de reconèixer emocions bàsiques (processament emocional) i d’interpretar estats mentals (teoria de la ment, ToM), està documentada en el trastorn bipolar i l’esquizofrènia. Alguns estudis suggereixen que els pacients amb trastorn bipolar obtenen millors resultats que els pacients amb esquizofrènia en aquesta funció cognitiva. No obstant això, aquesta diferència no s’observa de forma consistent en tots els estudis. En persones sanes, les dones tendeixen a superar els homes en certs aspectes de la cognició social. En el trastorn bipolar i l’esquizofrènia els resultats són contradictoris. Objectius. Objectiu principal: comparar les diferències en el processament emocional i la ToM entre el trastorn bipolar, l’esquizofrènia i les persones sanes, i investigar les diferències relacionades amb el sexe. Objectius secundaris: explorar la relació entre els diferents subdominis de la cognició social i la influència que les variables sociodemogràfiques, clíniques i cognitives no socials exerceixen sobre el processament emocional i la ToM. Mètode. S’inclouen pacients amb trastorn bipolar I/II [estudis 2 i 3] i pacients amb esquizofrènia/trastorn esquizoafectiu [estudis 1, 2 i 3] aparellats per edat i anys d’educació amb un grup control de persones sanes [estudis 1 i 2]. El processament emocional s’examina mitjançant el Pictures of Facial Affect test (POFA), la ToM cognitiva de primer i segon ordre mitjançant històries de falsa creença, la ToM cognitiva d’ordre superior mitjançant la Hinting Task (HT) i la ToM afectiva mitjançant el Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Les diferències de grup i sexe s’analitzen mitjançant proves paramètriques (POFA, HT i RMET) i no paramètriques (històries de falsa creença). La relació entre els diferents subdominis de la cognició social i la influència de les variables sociodemogràfiques, clíniques i cognitives no socials s’exploren mitjançant regressions lineals/logístiques. Resultats. Ambdós grups de pacients obtenen pitjors resultats que les persones sanes en el POFA, la falsa creença de segon ordre, la HT i el RMET. Els pacients amb trastorn bipolar només obtenen millors resultats que els pacients amb esquizofrènia en la HT. Les diferències de sexe únicament s’observen en les persones sanes, sent les dones les que superen els homes en el POFA i el RMET. Més enllà de la malaltia, el POFA i la falsa creença de segon ordre emergeixen com els principals predictors del RMET. Una major edat, una intel·ligència general més baixa, els símptomes depressius subclínics, una pitjor memòria verbal i una velocitat de processament més lenta es relacionen amb dèficits més greus en la cognició social. Limitacions. El disseny transversal no permet fer inferències causals. Conclusió. Els pacients amb trastorn bipolar i esquizofrènia mostren dèficits en el processament emocional, la ToM cognitiva de segon ordre, la ToM cognitiva d’ordre superior i la ToM afectiva però no en la ToM cognitiva de primer ordre, que roman preservada en la majoria dels pacients. No obstant això, patir depressió subclínica es relaciona amb un major risc de dèficits sobrevinguts en aquesta funció cognitiva. Els pacients amb trastorn bipolar només superen els pacients amb esquizofrènia en la ToM cognitiva d’ordre superior. Per tant, les diferències entre aquestes dues poblacions clíniques poden ser més subtils del que suggereixen les investigacions anteriors i afectar únicament a aspectes específics de la ToM. Els nostres resultats indiquen que l’avantatge de les dones sanes en els aspectes emocionals i afectius de la cognició social pot perdre’s en el trastorn bipolar i l’esquizofrènia a causa de l’efecte de la malaltia. La vinculació entre el processament emocional i la ToM apunta a una possible relació jeràrquica entre els diferents subdominis de la cognició social. Introducción. La alteración de la cognición social, incluida la capacidad de reconocer emociones básicas (procesamiento emocional) y de interpretar estados mentales (teoría de la mente, ToM), está documentada en el trastorno bipolar y la esquizofrenia. Algunos estudios sugieren que los pacientes con trastorno bipolar obtienen mejores resultados que los pacientes con esquizofrenia en esta función cognitiva. Sin embargo, esta diferencia no se observa de forma consistente en todos los estudios. En personas sanas, las mujeres tienden a superar a los hombres en ciertos aspectos de la cognición social. En el trastorno bipolar y la esquizofrenia los resultados son contradictorios. Objetivos. Objetivo principal: comparar las diferencias en el procesamiento emocional y la ToM entre el trastorno bipolar, la esquizofrenia y las personas sanas, e investigar las diferencias relacionadas con el sexo. Objetivos secundarios: explorar la relación entre los diferentes subdominios de la cognición social y la influencia que las variables sociodemográficas, clínicas y cognitivas no sociales ejercen sobre el procesamiento emocional y la ToM. Método. Se incluyen pacientes con trastorno bipolar I/II [estudios 2-3] y pacientes con esquizofrenia/trastorno esquizoafectivo [estudios 1-3] emparejados por edad y años de educación con un grupo control de personas sanas [estudios 1-2]. El procesamiento emocional se examina mediante el Pictures of Facial Affect test (POFA), la ToM cognitiva de primer y segundo orden mediante historias de falsa creencia, la ToM cognitiva de orden superior mediante la Hinting Task (HT) y la ToM afectiva mediante el Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Las diferencias de grupo y sexo se analizan mediante pruebas paramétricas (POFA, HT y RMET) y no paramétricas (historias de falsa creencia). La relación entre los diferentes subdominios de la cognición social y la influencia de las variables sociodemográficas, clínicas y cognitivas no sociales se exploran mediante regresiones lineales/logísticas. Resultados. Ambos grupos de pacientes obtienen peores resultados que las personas sanas en el POFA, la falsa creencia de segundo orden, la HT y el RMET. Los pacientes con trastorno bipolar sólo obtienen mejores resultados que los pacientes con esquizofrenia en la HT. Las diferencias de sexo únicamente se observan en las personas sanas, siendo las mujeres las que superan a los hombres en el POFA y el RMET. Más allá de la enfermedad, el POFA y la falsa creencia de segundo orden emergen como los principales predictores del RMET. Una mayor edad, una menor inteligencia general, los síntomas depresivos subclínicos, una peor memoria verbal y una velocidad de procesamiento más lenta se relacionan con déficits más graves en la cognición social. Limitaciones. El diseño transversal no permite hacer inferencias causales. Conclusión. Los pacientes con trastorno bipolar y esquizofrenia muestran déficits en el procesamiento emocional, la ToM cognitiva de segundo orden, la ToM cognitiva de orden superior y la ToM afectiva pero no en la ToM cognitiva de primer orden, que permanece preservada en la mayoría de los pacientes. Sin embrago, sufrir depresión subclínica se relaciona con un mayor riesgo de déficits sobrevenidos en esta función cognitiva. Los pacientes con trastorno bipolar sólo superan a los pacientes con esquizofrenia en la ToM cognitiva de orden superior. Por lo tanto, las diferencias entre estas dos poblaciones clínicas pueden ser más sutiles de lo que sugieren las investigaciones anteriores y afectar únicamente a aspectos específicos de la ToM. Nuestros resultados indican que la ventaja de las mujeres sanas en los aspectos emocionales y afectivos de la cognición social puede perderse en el trastorno bipolar y la esquizofrenia debido al efecto de la enfermedad. La vinculación entre el procesamiento emocional y la ToM apunta a una posible relación jerárquica entre los diferentes subdominios de la cognición social. Introduction. Impaired social cognition, including the ability to recognize basic emotions (emotional processing) and to interpret mental states (theory of mind, ToM), is documented in bipolar disorder and schizophrenia. Some studies suggest that patients with bipolar disorder perform better than patients with schizophrenia in this cognitive function. However, this difference is not consistently reported across studies. In healthy people, women tend to outperform men on certain aspects of social cognition. In bipolar disorder and schizophrenia, the results are contradictory. Objectives. Primary objective: to compare differences in emotional processing and ToM between bipolar disorder, schizophrenia and healthy people, and to investigate sex-related differences. Secondary aims: to explore the relationship between the different subdomains of social cognition and the influence that sociodemographic, clinical and non-social cognitive variables exert on emotional processing and ToM. Method. Included are patients with bipolar disorder I/II [studies 2 and 3] and patients with schizophrenia/schizoaffective disorder [studies 1, 2 and 3] matched for age and years of education with a control group of healthy people [studies 1 and 2]. Emotional processing is examined using the Pictures of Facial Affect test (POFA), first- and second-order cognitive ToM using false belief stories, higher-order cognitive ToM using the Hinting Task (HT) and affective ToM using the Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Group and sex differences are analyzed using parametric (POFA, HT and RMET) and non-parametric (false belief stories) tests. The relationship between the different subdomains of social cognition and the influence of sociodemographic, clinical, and non-social cognitive variables are explored using linear/logistic regressions. Results. Both groups of patients perform worse than healthy people on the POFA, the second-order false belief, the HT and the RMET. Patients with bipolar disorder only perform better than patients with schizophrenia on the HT. Sex differences are only found in healthy people, with women outperforming men on the POFA and the RMET. Beyond illness, the POFA and the second-order false belief emerge as the main predictors of the RMET. Older age, lower general intelligence, subclinical depressive symptoms, worse verbal memory, and slower processing speed are related to more severe deficits in social cognition. Limitations. The cross-sectional design does not allow for causal inferences. Conclusion. Patients with bipolar disorder and schizophrenia show deficits in emotional processing, second-order cognitive ToM, higher-order cognitive ToM and affective ToM but not in first-order cognitive ToM, which remains preserved in most patients. However, suffering from subclinical depression is associated with an increased risk of supervening deficits in this cognitive function. Patients with bipolar disorder only outperform patients with schizophrenia in higher-order cognitive ToM. Thus, the differences between these two clinical populations may be subtler than previous research suggests and affect only specific aspects of ToM. Our results indicate that the advantage of healthy women in emotional and affective aspects of social cognition may be lost in bipolar disorder and schizophrenia due to the effect of the illness. The link between emotional processing and ToM points to a possible hierarchical relationship between different subdomains of social cognition. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La esquizofrènia és un trastorn psiquiàtric altament incapacitant, amb un 20-30% dels pacients que no responen als tractamnets disponibles actualment. Les tècniques de neuroimatge més recents han sigut capaces d’avançar en el coneixement de la fisiopatologia del trastorn, implicant el sistema dopaminèrgic i glutamatèrgic de diferents àrees del circuit que connecta el còrtex amb els ganglis basals. L’evidència més robusta apunta al nucli estriat com el principal protagonista de la disregulació d’aquests sistemes de neurotransmisió, que per les seves connexions recíproques amb el còrtex i el tronc de l’encèfal, produiria una alteració dels diversos circuits cortico-estriatals que podrien justificar els símptomes positius, negatius i cognitius en la esquizofrènia. Altres trastorns neuropsquiàtrics resistents al tractament convencional, com el trastorn obsessiu-comulsiu o el trastorn depressiu major, que també han mostrat alteracions d’aquest circuit, han estat tributaris de beneficiar-se de noves tècniques de neuromodulació, com la estimulació cerebral profunda (ECP). Per tant, es planteja que la ECP també seria una opció de tractament vàlida per pacients que pateixen una esquizofrènia resistent al tractmaent. A aquesta tesi es presenta el primer assaig clínic aleatoritzat i creuat al que es van incloure vuit pacients amb esquizofrènia resistent al tractament, als quals es va aleatoritzar a una de les dues dianes terapèutiques proposades: el còrtex prefrontal medial, -àrea subgenual del còrtex cingulat anterior Cg25 (sgACC)- o l’estructura límbica que forma part de l’estriat ventral, en nucli accumbens (NAc). Els resultats demostren que el 50% dels pacients intervinguts presenten una milloria de la clínica psicòtica tant positiva, con negativa i general, mesurada amb la variable principal d’eficàcia PANSS. Els resultats apuntaríen a una major eficàcia a aquells pacients estimulats al NAc que al sgACC. A més, la estimulació amb ECP comporta canvis en l’activitat metabòlica cerebral mesurada amb PET, tant al mateix lloc d’estimulacio com a àreas allunyades de la inserció dels electrodes. Els canvis metabòlics observats després de la ECP no responen a un patró homogeni, ni tan sols en aquells pacients intervinguts en la mateixa diana d’inserció de l’electrode. Tot i així, hi hauria una tendència en els pacients estimulats al NAc, que mostra un patró d’activació metabòlica a zones determinades del circuit cortico-estriatal-tàlam-cortical. Això confirmaria la seva implicació en la fisiopatologia de la malaltia i la seva potencial capacitat de neuromodulació amb ECP. Els resultats presenstats a aquesta tesi doctoral obren un nou horitzó de tractament per a alguns d’aquells pacients diagnosticats d’esquizofrènia que no han trobat benefici amb els tractaments disponibles actualment. La esquizofrenia es un trastorno psiquiátrico altamente incapacitante, con un 20-30% de pacientes que no responden a los tratamientos disponibles actualmente. Las técnicas de neuroimagen más recientes han sido capaces de avanzar en el conocimiento de la fisiopatología del trastorno, implicando el sistema dopaminérgico y glutamatérgico de diversas áreas del circuito que conecta el córtex con los ganglios basales. La evidencia más robusta apunta al núcleo estriado como el principal protagonista de la disregulación de estos sistemas de neurotransmisión, que por sus conexiones recíprocas con el córtex y el tronco del encéfalo, produciría una alteración de los diversos circuitos cortico-estriatales que podrían justificar los síntomas positivos, negativos y cognitivos en la esquizofrenia. Otros trastornos neuropsiquiátricos resistentes al tratamiento convencional, principalmente el trastorno oobsesivo-compulsivo o el trastorno depresivo mayor, que también han mostrado alteraciones en este circuito, han sido tributarios de beneficiarse de nuevas técnicas de neuromodulación, como la estimulación cerebral profunda (ECP). Por tanto, se plantea que la ECP también sería una opción de tratamiento válida para aquellos pacientes que padecen una esquizofrenia resistente al tratamiento. En esta tesis se presenta el primer ensayo clínico aleatorizado y cruzado en el que se incluyeron ocho pacientes con esquizofrenia resistente al tratamiento, a los cuales se aleatorizó a uno de los dos ‘targets’ propuestos: córtex prefrontal medial, -área subgenual del córtex cingulado anterior Cg25 (sgACC)- o la estructura límbica que forma parte del estriado ventral, el núcleo accumbens (NAc). Los resultados demuestran que el 50% de los pacientes intervenidos presentan una mejoría de la clínica psicótica tanto positiva, negativa como general, medida con la variable principal de eficacia PANSS. Los resultados apuntarían a una mayor eficacia de aquellos pacientes estimulados en NAc que en sgACC. Además la estimulación con ECP conlleva cambios en la actividad metabólica cerebral medida con PET, tanto en el mismo lugar de estimulación como en lugares alejados de la inserción de los electrodos. Los cambios metabólicos observados tras la ECP no responden a un patrón homogéneo, ni siquiera en aquellos pacientes intervenidos en la misma diana de inserción del electrodo. Aun así, habría una tendencia en aquellos pacientes estimulados en NAc, que muestra un patrón de activación metabólica en zonas determinadas del circuito cortico-estriatal-tálamo-cortical. Esto confirmaría su implicación en la fisiopatología de la enfermedad y su potencial capacidad de neuromodulación con ECP. Los resultados presentados en esta tesis doctoral abren un nuevo horizonte de tratamiento para algunos de aquellos pacientes diagnosticados de esquizofrenia que no han encontrado beneficio con los tratamientos disponibles actualmente. Schizophrenia is a highly disabling disorder, with a 20-30% of patients who do not respond to available treatments. Novel neuroimaging techniques have been able to improve knowledge of the pathophysiology of the disorder, involving dopaminergic and glutamatergic systems of several brain areas connecting the cortex with basal ganglia. The most robust evidence points towards the striatum to have a main rol in the dysregulation of those neurotransmission systems. Its reciprocal connections with the cortex and the brainstem, would lead to alterations in cortico-striatal circuits, that would justify the positive, negative and cognitive symptoms in schizophrenia. Other neuropsychiatric disorders, as the obsessive-compulsive disorder or the major depressive disorder, have shown impairments in the same circuitry and improvements with novel neuromodulation techiques, as the deep brain stmulation (DBS). Then, ECP may be a valid treatment option for treatment resistant schizophrenia. In this thesis is presented the first randomized controlled trial including eight patients with treatment resistant schizophrenia, who were randomized to one of the two proposed targets: the subgenual anterior cingulate cortex (sgACC), in the medial prefrontal cortex, or the the nucleus accumbens (NAc). The findings show that 50% of patients improved in their psychotic positive, negative and general symptoms, measured with PANSS scale. The results suggest a higher efficacy in those patients stimulated at NAc. Additionally, DBS generate PET metabolic brain changes in the area around the electrode and also in distal areas. These metabolic changes do not show an homogeneous pattern, even in those patients intervened in the same target. However, patients with NAc-DBS show a metabolic activation pattern in several areas of the cortico-striatal circuit. This would confirm its implication in the pathophysiology of the disorder and its potential capacity for neuromodulation with DBS. The results presented in this doctoral thesis open a new treatment horizon for some of those patients with schizophrenia that do no respond to current available treatment. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria