Search

The clinical records of 70 patients seen at our hospital between 1976 and 1998 and diagnosed as suffering from chronic myelomonocytic leukaemia (CMML) were reviewed in order to confirm the validity of the classification into two forms of disease that the French-American-British Co-operative Leukaemia Group (FAB) proposed in 1994: myelodysplastic (MD) and myeloproliferative (MP), depending on the peripheral white blood cell count (WBC) (less or more than 13 x 10(9)/l, respectively). After the rejection of incomplete records and lost to follow up patients, our study population consisted of 49 records. Our results confirm that, even though this classification is useful in order to separate two classes of patients, it is not enough to predict the prognosis in an accurate manner. A lot of studies have tried to find some prognostic factors, but the results have been discordant. The multivariate analysis of our group of patients showed three prognostic factors: serum lactate dehydrogenase (LDH)1.5 times normal level, blasts in bone marrow5%, and peripheral blood leukocytes10 x 10(9)/l. A second multivariate analysis led us to distinguish two groups: high risk (2-3 risk factors) and low risk (0-1 risk factors) (median survival 7 and 44 months, respectively) with a very high statistic significance (P0.0001). This score should be applied to other series of CMML patients in order to confirm its validity.

Bone morphogenetic proteins (BMPs) are potent inhibitors of myoblast differentiation and inducers of bone formation both in vivo and in vitro. Expression of Id1, a negative regulator of basic helix-loop-helix transcription factors, is up-regulated by BMPs and contributes to the antimyogenic effects of this family of cytokines. In this report, we have identified a specific BMP-2 immediate early response enhancer in the human Id1 gene. Transcriptional activation of the enhancer was increased by overexpression of BMP-responsive Smads, and Smad4 and was completely abrogated in Smad4-deficient cells. Deletion analysis demonstrates that the responsive region is composed of two separate DNA binding elements, a set of overlapping GC boxes, which bind BMP-regulated Smads upon BMP stimulation, and three repeats of CAGAC boxes. Gel shift and oligonucleotide pull-down assays demonstrated that these two types of motifs were capable of binding their corresponding Smads. However, deletion or mutation of either DNA binding element was nonadditive, since disruption of either GC or CAGAC boxes resulted in complete or severe loss of BMP-2 responsiveness. These data suggest the simultaneous requirement of two independent DNA binding elements to allow functional cooperativity of BMP-regulated Smads and Smad4 in BMP-activated gene promoters.

El mecanisme d’acció a nivell molecular de les hormones glucagó, epinefrina i insulina constitueix el centre d'interès al qual apunta el nostre treball. Un camí especialment adequat per aproximar-nos als fets desencadenats a la cèl.lula per l’arribada dels senyals hormonals esmentats és el que es basa en emprar com a testimonis d'aquests fets les vies de síntesi i degradació del glicogen, el carbohidrat de reserva als animals i a l'home. Ben justament, car: a) aquestes vies metabòliques són molt susceptibles a les accions hormonals, b) són comunes a la majoria dels teixits de mamífer, tot i que a cadascun d’aquests hi presenten característiques particulars, c) ocupen una posició clau dins del metabolisme energètic de l'organisme. A més, hem fixat l’atenció en el teixit hepàtic. Al fetge, òrgan que té un paper cabdal en l'administració de la reserva de carbohidrats de l’organisme, el mecanisme i les particularitats del control hormonal de les vies metabòliques del glicogen presenta encara molts punts obscurs. Els coneixements actuals sobre el tema estan ben allunyats de conclusions definitives. En el transcurs dels darrers vint anys treballs notabilíssims dins la Bioquímica han reeixit a mostrar bastant clarament quin és el mecanisme utilitzat per les hormones com l'epinefrina per forçar el catabolisme i la producció d’energia al teixit muscular. Ara bé, l'extrapolació gratuïta d'aquestes troballes per al cas del fetge és una operació extremadament perillosa. El glucagó i la pròpia epinefrina impulsen la glicogenolisi hepàtica. Per la temptació de simplificar hom podria atribuir a ambdues hormones un mecanisme d'acció al fetge igual al que opera al múscul esquelètic a mercè de l'epinefrina. Durant una bona colla d'anys recents no s'ha comptat amb cap evidència experimental séria contra aquesta suposició. Però certes troballes han anat suggerint grans diferències entre la manera de fer del glucagó i de l'epinefrina al fetge, i entre la manera com actua aquesta darrera hormona al teixit muscular o a l’hepàtic. D'altra banda també cal contemplar l'acció de la insulina. L'efectivitat del control del metabolisme hepàtic per aquesta hormona ha estat motiu de controvèrsia àmpliament debatut. A aquest fet hi han contribuït la dificultat per observar efectes directes de l'hormona sobre els elements cel.lulars i el desconeixement existent sobre els detalls del seu mecanisme d'acció el qual es revel.la complexíssim. Tal estat de coses ofereix una oportunitat àmplia per a treballar-hi. Per fer-ho hem escollit la tècnica que actualment permet la millor aproximació als esdeveniments desencadenats pels estímuls hormonals sobre el metabolisme hepàtic; ens referim a l'isolament i utilització corn a material d'estudi de cèl.lules del parènquima hepàtic de mamífer (rata) intactes estructural i funcionalment. Les dades obtingudes en el present estudi clarifiquen el mecanisme d'acció del glucagó, defineixen el caràcter dels efectes de l'epinefrina i recolzen fermament la possibilitat del control del metabolisme hepàtic del glicogen per la insulina.