Search

El nostre article estudia el tractament de la superfície dels interiors de les cases de les famílies benestants de Barcelona entre final del segle XVIIi inici del segle XIX. Ens hem centrat en les estances més valorades i representatives de la casa, que són els salons i, quan ha estat possible, també hem estudiat algunes altres dependències, com ara les estrades (sales de recepció que precedeixen els salons) o les sales amb alcova. A final del segle XVIII, es va manifestar una sensibilitat renovada, per part de la noblesa i de la burgesia que havia assolit una posició destacada en la societat catalana, vers les residències i els seus interiors. En l’escrit, hi mostrem i hi analitzem alguns exemples per tal d’entendre com va ser el tractament de la superfície d’aquests interiors: quins van ser els valors i les expectatives que s’hi van tenir en compte; quin paper van tenir els artistes i els artesans en la seva definició; com van intervenir els arquitectes en la concepció d’aquests espais, si només es van centrar en la composició dels buits i plens o si hi va haver una participació molt més activa. D’altra banda, també apuntem a partir de quines tècniques es van resoldre aquests aspectes i quin va ser el grau de sistematització., This article studies the interiors of houses of the wealthy people of Barcelona in the late 18th and early 19th centuries. We focus on the rooms that were most valued and representative of the house—the drawing rooms—and when possible other rooms such as the estrades (antechambers to the drawing rooms) and rooms with alcoves. In the late 18th century the nobility and the bourgeoisie who had attained an outstanding position in Catalan society showed a renewed sensitivity towards their residences and interiors. We present and analyse some examples of this in order to analyse the treatment of interiors: the values and expectations that are placed in them, the role of artists and craftsmen in defining them, and the intervention of architects in the conception of the spaces. We consider whether the architects only concentrated on the composition of voids and solids or played a more active role. We also discuss the techniques that are used in these interiors and the extent to which they are systematised.

Understanding the urban development of the industrial city means to have in mind a specific narrative that evokes and captures the multifaceted metropolitan scenario. The depiction of the city in the guidebooks is the finest encounter between words and spaces; it’s an essential witness for the analysis of the different social, economic and cultural factors that give meaning and relevance to urban shape -especially for understanding the relationship between these processes and the transformations of the territory over time.The spread of guidebooks in the mid-nineteenth century is a symptom of visual and narrative excitement focused in the metropolis as an object of large-scale exhibition. Specifically in Barcelona, the commercial possibilities of this narrative increased since the second half of the century and developed itself at the same time as the definition of a specific imaginary for the modern city was taking shape. This background determines the boundaries of this study (1839-1912), which follows the path of a series of city guides and its fitting in the essential period of modernization of Barcelona. The way these works are closely related to the emergence of the new metropolitan scenery raises them to the grade of city's founding narrative.

The purpose of this paper is to analyze the stylistic responses of Catalan fin-de-siècle architecture as an effort to strengthen national identity. This research will focus on the Catalan scenario as a case study for the general perceived condition of international efforts to create national modern styles that represents the local character in a word that suffers the effects of changes in the late modern age. Some examples include: the annex of Scotland to the UK in the 1700’s, the Belgian division between Walloons and Flemings, the newly unified Italy and Germany, the Austro-Hungarian Empire in process of division, and Turkey's modernization process. The names associated with these movements and the criticism they prompted reflects a need to establish a new style, partly based on hybrid mythologies between the popular tradition and romantic creations, on a Wagnerian way. This condition can be seen throughout Belgium and Turkey’s Art Nouveau, Germany’s Jungendstill, the Austro-Hungary Sezession, Italy’s Liberty, Scotland’s Modern Style or Catalonia’s Modernisme. The investigation’s approach will implement the study of relationships between relevant Catalan architects of the Fi-de-Segle - Antoni Gaudí and Lluís Domènech i Montaner, among others - with the Catalan cultural project. The Catalan expression Fi-de-Segle is adopted here to refer the specific situation in Catalonia, in contrast to the european ambience that the term Fin-de-Siècle represent. The scope of the study will focus on the Ateneo Barcelonés. While not directly related to any official institution of conservative catalanism, like the Catalan League, the Ateneo is a representative sample of the thoughts of Barcelona architects during the period, several of then directly or indirectly linked to the Catalan ideals. Part of the research methodology for this study will focus on conducting a thorough review of the Ateneo’s records on open sessions of academic courses imparted in the years between 1860 and 1914, all the while looking for clear allusions to the use of architecture and style as a instrument for building Catalan national identity. The founding of the Ateneo in 1860, though it was first named Ateneo Catalan, coincides with several of the discussions that formed the basis of conservative catalanist ideology during the fi-de-segle. More so, the year 1914 coincides with the end of the presidency of the architect Domènech i Montaner in the Ateneo, the Great World War in Europe, and the emergence of a more left-wing political orientation in Catalonia, that ended with the hegemony of conservative catalanism. Within these records is contained a detailed review of the activities of the institution in the previous academic year - relating to architecture or fine arts - and official documents, such as the speeches given by the presidents elected each year, which serves as an thermometer for reading a general ideology of the Ateneo. Also, program records are available that describe courses, contests and awards granted there. Many works and projects show a distinct relationship with the disciplines of architecture and applied arts, and it is this investigation’s purpose to study these relations and better comprehend how architecture helped shape the Catalan national identity project.

Conversa amb Carlota Subirós Bosch, una de les directores escèniques més importants del teatre català actual, sobre el seu treball i la seva visió de l’espai escènic.

The development of modern water supply systems has varied widely in terms of speed, paths and results, and each supply system has been strongly conditioned by its spatial, socio-economic and cultural context. Barcelona provides a useful illustration of how such a modern system came into being in a particularly dynamic southern European setting. Despite being Spain's leading industrial centre, the driving force behind the introduction of its new water supply system did not come from an industrial imperative but rather from the city's expansion plan, approved in 1859, which gave rise to a proliferation of private initiatives. Later, decisive changes around the turn of the twentieth century led to a concentration of water companies, sewer renewal projects and the entry of water into the domestic sphere, and the extension of the water supply to people's homes. The development of a modern water supply system in Barcelona, however, required a period of a hundred years – from 1867, when the first steam-powered pumping station was built, to 1967, when the water from the Ter River transfer reached the city, allowing new consumption patterns to spread rapidly.

A partir del análisis de un conjunto de guías turísticas dedicadas a la ciudad de Barcelona durante el período de su máxima expansión urbana (1888-1929), el estudio plantea una revisión histórica de la percepción y la difusión pública de la imagen de la arquitectura modernista. Se trata de detectar las fluctuaciones, las derivas y la fortuna del modernisme en un contexto singular, alejado de cualquier especialización académica y de sus habituales estrategias de comunicación. This study proposes a historical review of diffusion and perceptions of the public image of Modernist architecture, based on the analysis of a set of touristic guides published in the city of Barcelona during the time of its maximum urban development. This particular urban narrative will allow us to detect the fluctuations, drifts and fortune of Modernisme in a singular context, far away from the academic background and its regular communicative strategies.

[CASTELLÀ] La presente comunicación se centra en los edificios industriales de pisos construidos en el barrio de Poblenou de Barcelona durante los años sesenta y setenta del siglo XX (aunque en algunos casos, como veremos más adelante, la construcción de alguno de los edificios se prolonga más allá de 1980). En este período se produce una reorganización de la industria en la ciudad de Barcelona, algunas de las grandes industrias pesadas que estaban asentadas hasta entonces en la zona se trasladan a otras localidades del área metropolitana de modo que el suelo liberado por estas industrias es ocupado por unos edificios dirigidos a una industria más ligera, de carácter pequeño y mediano, y a zonas de almacenaje. Los nuevos edificios industriales, con un marcado carácter urbano, se integran perfectamente en la trama de la ciudad, dándole continuidad, incluso desde el planteamiento formal. Encontramos estos edificios repartidos de manera puntual en una área muy amplia del Poblenou pero en una zona concreta tienen un presencia muy significativa, se trata del área del Poblenou más cercana al centro de Barcelona, la zona que el Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic històric artístic de la ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí denomina como zona Pere IV ponent. Nuestro trabajo pretende, en primer lugar, indagar en el contexto en el que se dieron estos edificios. Recoger el planeamiento urbanístico que era vigente y las transformaciones urbanas que se dieron en la zona durante el período de manera que podamos conocer las vinculaciones de las transformaciones urbanísticas con la presencia de estos edificios. En segundo lugar, estudiar a fondo unos edificios industriales que hasta ahora no han sido objeto de análisis sistemático, con la finalidad de averiguar las claves del momento de cambio que representan dentro de la arquitectura industrial urbana. Al mismo tiempo, que se propone indagar en los referentes arquitectónicos de los que parten. Se trata de edificios altos, normalmente de seis plantas más ático, planteados mayoritariamente a partir de una estructura de pilares de hormigón armado que permiten una fachada ligera. El modelo arquitectónico de alguno de estos edificios entronca con los primeros edificios industriales de hormigón armado construidos en Europa y EEUU a finales del XIX e inicios del XX a los que se mira desde la perspectiva de los años sesenta y setenta. Finalmente se propone, poner en valor un tipo industrial arquitectónico que se ha adaptado perfectamente a la morfología urbana y que confiere una fisonomía muy característica de una zona y un momento concreto en la evolución del patrimonio industrial barcelonés. Muchos de estos edificios siguen en activo pero la situación económica actual conlleva a la paralización de algunas de estas actividades por lo que es importante conocer y valorar el papel que juegan estos edificios para poder afrontar posibles transformaciones. [ENGLISH]This paper focuses on the multi-occupier industrial buildings constructed in the El Poblenou neighbourhood of Barcelona during the 1960s and 1970s (though the construction of some of the buildings stretched into the 1980s). In this period there was a reorganization of industry in the city of Barcelona: heavy industries that were previously located in the area moved to other locations in the metropolitan area and the land released by them was occupied by buildings for a lighter, small and medium-sized industry and for storage. The new industrial buildings were clearly urban in nature and integrated perfectly in the fabric of the city, even in terms of formal continuity. We find these buildings scattered over a large area of El Poblenou but they are more numerous in the area closest to the centre of Barcelona. In the Special Plan for the Protection of the Historic and Artistic Heritage of the City of Barcelona, District of Sant Martí, this area is known as “Pere IV ponent”. In our study we aim first to investigate the context in which these buildings emerged. We studied the planning regulations that were in force when these buildings were constructed, and analysed their relationship with urban transformation at the time. Second, we study in depth some industrial buildings that have so far not been systematically analysed in order to find the keys to this turning point in urban industrial architecture. We also look into the architectural references on which they are based. The buildings are normally tall, with six floors plus an attic, and mostly have a structure of reinforced concrete columns that enables a light façade to be used. The architectural model of some of these buildings is connected with the first reinforced concrete industrial buildings in Europe and the USA dating from the late nineteenth and early twentieth centuries, which are viewed from the perspective of the 1960s and 1970s. Finally, we highlight the value of an industrial architecture that is perfectly adapted to the urban morphology and that characterizes a specific area and a specific moment in the evolution of Barcelona’s industrial heritage. Though many of these buildings are still in use, the current economic situation has led to the closure of some businesses, so it is important to consider how these buildings can adapt to future changes. Peer Reviewed _

The building, found in 25th Ripoll Street, in Barcelona, is listed by the Special Plan for protection of architectural heritage of the Barcelona district, Ciutat Vella. In 2005, the Ca la Dona association with support from all Catalan public administrations, starts a restoration process under a sustainability criteria. An innovative structural intervention is performed consisting in a functional replacement of the existing floorings with cross-laminated timber panel, which, doesn’t change the overall load state of the building, making compatible the structural continuity of the existing load-bearing walls. This project opens a way to the prefabrication of solutions used in architectural restoration, allowing to adapt to regulatory constraints, along with considering current issues, such as, sustainability., El edificio de la calle Ripoll nº25 de Barcelona está catalogado por el Plan especial de protección del patrimonio arquitectónico del distrito barcelonés de Ciutat Vella. En 2005 la asociación Ca la Dona con el apoyo de todas las administraciones públicas catalanas inicia un proceso de rehabilitación con criterios de sostenibilidad. Se realiza una intervención estructural innovadora consistente en una sustitución funcional de forjados existentes con panel de madera contralaminada, que en general no modifica el estado de cargas del edificio haciendo compatible la continuidad estructural de los muros de carga existentes. Este proyecto abre un camino a la prefabricación en la rehabilitación arquitectónica, que permite su adaptación a los requerimientos normativos actuales y a su vez integra consideraciones tan actuales como la sostenibilidad.

El Santuari de Nostra Sra. de la Misericòrdia de Canet de Mar: història i arquitectura

[...] más allá de los resultados académicos, el tiempo que Cortina pasó en Barcelona coincidió con un período decisivo para la consolidación de la Escuela de Arquitectura y para la modernización de sus métodos de enseñanza.

L'autora de l'artícle determinà les transformacions que es produïren en els interiors de l'arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer el 23 de gener de 2011, dins d'un cicle de conferències sobre la importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XIX, organitzat per l'associació d'amics d'Unesco

Descripció del recurs: 21 de febrer del 2012 Treball realitzat dins del projecte de recerca HAR 2010-19160 atorgat pel Ministerio de Ciencia e Innovación Aquesta monografia sobre les Vivendes del Congrés Eucarístic forma part d'un treball de recerca sobre la formació del teixit residencial de la Barcelona contemporània que s'està elaborant d'ençà de l'any 2007, amb l'ajut de dos projectes de recerca successius, concedits pel Ministeri de Ciència i Innovació. En aquest treball de recerca, s'examina com, en el període comprès entre les operacions de creació massiva d'habitatge que es produeixen encara dins el nucli murallat de la ciutat a partir de mitjan segle XIX, fins a les actuacions dels anys vuitanta del segle XX, la necessitat d'adequar Barcelona a les dinàmiques de creixement modernes i de satisfer els requeriments d'habitatge dels seus ciutadans (o, si més no, els d'uns sectors prou diversos i significatius) ha fet necessari plantejar-se, de manera ininterrompuda, l'organització del teixit residencial de la ciutat, la configuració dels edificis que el constitueixen, les tipologies dels habitatges que contenen aquests edificis, els sistemes constructius que els fan possibles, les formes de promoció a què responen i la relació que han establert amb la trama viària. Les Vivendes del Congrés Eucarístic constitueixen un dels sectors que han estat objecte del treball de recerca de referència, i la manera com s'ha dut a terme aquest treball ens permet ara que una de les parts que el constitueixen pugui aparèixer sense gaire distorsions com una monografia autònoma que es justifica plenament per l'atractiu i l'interès d'aquesta part de la nostra ciutat.

La comunicación presenta la experiencia de una investigación en torno a la influencia de los medios de comunicación en la construcción de la cultura, de la crítica y de la teoría de la arquitectura. El estudio de las diversas estrategias de difusión destinadas a transmitir los principales valores de la arquitectura moderna, no se limita únicamente al análisis del discurso textual sino que, especialmente, intenta comprender su relación con el proceso de construcción de un imaginario particular, vinculado a la producción y al consumo popular del espacio doméstico. En este sentido, el trabajo destila una obstinada voluntad por equiparar el valor de las imágenes al de las palabras, afirmando la convicción de que únicamente una interpretación conjunta, ayudará a descifrar las claves de una ideología moderna del habitar construida bajo la forma de intensa tutela. // The paper introduces the experience of a research on the influence of the media in the construction of culture, criticism and theory of architecture. The study of various outreach strategies designed to convey the core values of modern architecture is not limited to textual discourse analysis but, especially, tries to understand their relationship with the process of building a particular imagery linked to the production and mass consumption of domestic space. In this sense, the work exudes a stubborn desire to equate the value of images to words, affirming the conviction that only a joint interpretation, will help to decipher the key to a modern ideology of dwelling built in the form of an intense guardianship.

La comunicació que proposem vol examinar la formació del teixit residencial de Barcelona en el cas de l’Eixample de Cerdà i en el període comprès entre els anys finals del segle XIX i la Guerra Civil Espanyola. Dins d’aquest context, volem mostrar la gradual definició i diversitat dels edificis d’habitatges que configuraren l’Eixample. En el seu intent d’esdevenir una metròpoli moderna a partir de mitjan segle XIX, Barcelona va haver d’efectuar un conjunt d’estratègies diferents i complementàries en el que la definició del seu teixit residencial va tenir un paper molt significatiu. La necessitat de dotar Barcelona d’uns edificis residencials adequats a les dinàmiques de la ciutat moderna i als requeriments dels seus habitants (o almenys a les d’uns sectors prou diversos i significatius) va fer necessari que s’hagués d’anar plantejant de manera ininterrompuda l’organització general d’aquests edificis, les tipologies dels habitatges que havien de contenir, les infraestructures i serveis amb què havien d’estar equipats i l’adient relació que havien de mantenir amb una trama viària racionalitzada i funcional. Sens dubte, la formació del teixit residencial de Barcelona va obeir a impulsos, idees i models similars als que es troben en moltes de les ciutats occidentals. Així i tot, creiem que posar de manifest les particularitats que es poden detectar en el teixit barceloní és un dels camins que ens permeten d’entendre, d’una banda, la manera específica amb què la ciutat s’ha inserit en el procés de formació de les metròpolis modernes, i de l’altra, les connexions que manté amb els plantejaments teòrics i les estratègies a les quals responen aquestes metròpolis. El nostre examen vol contribuir a la reflexió sobre les estratègies d’inserció i interconnexió de Barcelona com a metròpoli moderna que planteja el Congrés, i alhora, ajudar a comprendre com, per sobre de les manifestacions estilístiques, a l’Eixample es realitzà un treball pacient i continu, el resultat del qual és un teixit residencial molt coherent que permet de donar una resposta flexible a requeriments molt diferenciats.

La cuidada traducción al castellano de los Entretiens sur l’architecture de Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc realizada recientemente nos ha acercado un texto influyente y polémico de la segunda mitad del siglo XIX. Un escrito donde el autor reflexiona acerca del estatuto de la arquitectura en relación al arte, la técnica, la historia y la enseñanza de la arquitectura. El artículo rastrea la génesis del libro, vinculándolo con la biografía y el pensamiento de Viollet; según Sir John Summerson unos de los faros de la arquitectura moderna.

L’exposició “La Casa Escofet, Mosaics per als interiors:1900” realitzada al Col•legi d’Aparelladors i inaugurada el 27 de noviembre de 2008, il•lustra els trenta primers anys de l’empresa, entre 1886 i 1916. La producció de la Casa Escofet, fundada l’any 1886 per Jaume Escofet i Milà, s’exposa per mitjà dels catàlegs de mosaic hidràulic realitzat durant aquests anys. Els terres són una metàfora de les catifes per als interiors dels habitatges de l’Eixample barceloní i de molts altres indrets del nostre país. La cultura del fundador, provinent d’una nissaga pagesa, era la comuna a la personalitat emprenedora que caracteritza la Catalunya del segle XIX. Com remarca Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya, els valors eren: la casa, l’eina i la feina, la cultura del treball i de l’ofici. El procés de fabricació del mosaic hidràulic era molt complex i requeria un ofici de virtuós per assolir l’excel•lència del material. Jaume Escofet fou un gran coneixedor de l’ofici i va posar a punt la necessària infraestructura industrial. Si calia una capacitat industrial amb el primor de l’ofici, també calia transcendir el material del mosaic, el morter, mitjançant la simbiosi amb les arts. Fou l’època d’esplendor del Modernisme quan s’inicià l’empresa Escofet, des de bon començament en Jaume Escofet i, a partir de 1905, el seu nebot Emili Farré i Escofet que el va rellevar al capdavant de l’empresa, van entendre que era fonamental vincular la qualitat del material amb l’aportació dels millors dibuixants, pintors i arquitectes. La feliç simbiosi entre art i ofici, entre arquitectura i indústria donà lloc a un material que excel•lia la tècnica i esdevenia el mirall de l’evolució de les arts. The exhibition “La Casa Escofet, Mosaics per als interiors:1900” (the Escofet Company, mosaics for interiors: 1900) which was inaugurated at the Col•legi d’Aparelladors (Association of Architectural Engineers) on 27 November 2008, shows the company’s first thirty years, from 1886 to 1916. The products manufactured by the Escofet Company, which was founded in 1886 by Jaume Escofet i Milà, are displayed in its catalogues of hydraulic mosaic produced during these years. The floors, which have the appearance of carpets, were designed for the homes in the Eixample district of Barcelona and other parts of the country. The philosophy of the founder, a country man, is typical of many entrepreneurs living in 19th-century Catalonia. Jaume Vicens Vives in Notícia de Catalunya, described his values as those of: home, tools and work, the culture of work and craftsmanship. The manufacturing process for hydraulic mosaics was extremely complex and highly-skilled craftsmen were required to achieve a quality product. Jaume Escofet had extensive knowledge of this craft and incorporated all the necessary industrial infrastructure into it. He not only combined industrial expertise with the craftsman’s delicate touch but also turned the material (mortar) into a work of art. The Escofet Company was founded during the flourishing of the Art Nouveau period. From its beginnings under the management of Jaume Escofet and, from 1905 on, under the leadership of his nephew, Emili Farré i Escofet, the company understood the importance of combining quality materials with the work of the finest draftsmen, painters and architects. The happy marriage of art and craft, architecture and industry, produced the finest examples of the technique, reflecting the developments in the different artistic movements of that time.

En la comunicació que presentem ens proposem mostrar, posant en paral·lel els interiors de l’arquitectura de l’habitatge al voltant del canvi de segle XIX al XX i la producció de mosaics hidràulics de la Casa Escofet, els valors que s’esmercen en aquests interiors i el debat entorn a la qualitat de la producció industrial que caracteritza aquest període. Ens cenyim al període comprés entre 1886, l’any en que es funda la Casa Escofet, i 1916, any en que la Casa Escofet publica dos catàlegs, un que segueix la línia dels catàlegs anteriors i l’altre que mostra uns models completament nous.

A partir de les dècades centrals del segle XIX, l’habitatge de l’alta burgesia barcelonina esdevé un reflex de la posició adquirida per una classe social que s’ha enriquit arran de la seva participació activa en el desenvolupament econòmic. L’interior de l’habitatge els permet mostrar que, alhora que s’ha produït un enriquiment econòmic, es va accedint a un món cultivat, sensible a les arts, a la moda i a les normes del gust. El luxe i l’enriquiment es palesen a partir del joc d’estímuls sensorials i de la presència d’objectes evocadors de la nova sensibilitat cultural. Cap a final de segle la valoració de l’experiència sensible s’incrementa i adquireix una força esclatant. El joc cromàtic es fa més intens, els estímuls lumínics i tàctils es reforcen i es multipliquen. Aquests estímuls els proporciona tot l’arranjament de l’estança, des dels paviments, les cortines i el mobiliari, fins als objectes i els records que, alhora que proporcionen referents sensorials, tenen un marcat caràcter autobiogràfic. Aquest procés d’intensificació de la voluntat expressiva dels interiors coincideix amb un període de fort creixement de l’Eixample. Amb aquest es configura a Barcelona un centre burgès més compacte, degut, per una banda, a les noves ordenances de 1891, que permeten augmentar l’edificabilitat i, per l’altra, al fet que en aquest moment tant la classe benestant com les classes mitjanes i els professionals s’hi traslladen decididament. El ventall d’habitatges esdevé molt més ampli, des del propi de les elits fins al més estandarditzat. En uns i altres s’hi troba ara la voluntat de gaudir dels valors expressius dels interiors. Per donar resposta a aquesta demanda són necessaris uns sistemes de producció que proporcionin un ampli ventall de solucions, des de les de gran categoria fins a les més assequibles. En aquest sentit, artesans i artistes revitalitzen tècniques tradicionals i s’impliquen en la seva renovació formal, alhora que la indústria assumeix solucions més estandarditzades i, amb la incorporació d’artistes en el procés del disseny, també assumeix aquella renovació formal. La indústria és la que proporciona els materials necessaris, com ara paviments, papers pintats, teixits, etc., assequibles per molta més gent. Per mostrar algunes de les aportacions de la indústria, ens centrem, en primer lloc, en dues solucions per a paviments, el mosaic de gres monocrom, conegut com mosaic Nolla, i el mosaic hidràulic; en segon lloc, recollim algunes de les aportacions que es fan en paper pintat; i, finalment, analitzarem l’aportació de les rajoles de cartró pedra.

La present publicació recull una part dels treballs realitzats a partir dels projectes de recerca La arquitectura de la vivienda en Barcelona. HUM 2007-64221 y La arquitectura de la vivienda en Barcelona: entre la autarquía y el desarrollismo, 1939-1976. HAR 2010-19160. Els treballs que ara donem a conèixer són els que corresponen als estudis referents al període comprès entre 1840 i 1936. Paral·lelament, amb la publicació de la monografia Les Vivendes del Congrés Eucarístic de Barcelona hem començat a donar a conèixer la part dels treballs actualment en curs i centrats en el període posterior a la Guerra Civil.