Search

Cada vez más detalles de nuestra vida son registrados y almacenados para formar parte de lo que ha venido a llamarse big data. Nuestra vida, en todos sus aspectos, deja un rastro digital que se actualiza continuamente en función de actividades, tanto de la vida física como de la vida digital, que alimentan bases de datos en las que se refleja tanto el último libro que hemos comprado como las visitas médicas que hemos realizado. Muchos de esos datos son abiertos y accesibles, otros son propiedad de empresas privadas que comercializan con ellos. En esta publicación inicialmente introducimos y justificamos la conveniencia de utilizar el termino dataceno, entendido como una metáfora para comprender la sociedad actual como una sociedad mediada por los datos digitales. Posteriormente, realizamos una clasificación de las practicas artísticas contemporáneas con distintas aproximaciones al uso y análisis de datos complejos: desde la creación de atractivas visualizaciones bajo el propósito de acceder a la información escondida en los grandes volúmenes de datos, hasta aproximaciones más conceptuales que nos acercan a un planteamiento crítico sobre el volumen, recolección, uso y comercialización de los mismos. En la última parte de esta publicación, nos centramos en analizar las creaciones artísticas basadas en rastros digitales y en el concepto de biografía narrativa en la era del dataceno. Por último, analizamos nuestra obra Data Biography, una propuesta de diseño especulativo que cuestiona la escritura biográfica, utilizando los datos recogidos de nuestro rastro digital en redes sociales, WhatsApp, correos electrónicos, sitios web visitados, búsquedas en Google, imágenes, ubicación de gps, etc. More and more details of our lives are recorded and stored as part of what has been called big data. Our lives, in all their aspects, leave a digital trail that is continually updated in terms of activities. Our physical and digital lives are recorded in databases with the latest book we purchased and with our medical visits. Many of these data are open and accessible, others are owned by private companies that use them for marketing purposes. In this publication, we provide an initial introduction and justification of the usefulness of the term datacene understood as a metaphor to comprehend our current society mediated by digital data. Then we establish a classification of the contemporary artistic practices with different approaches to the use and analysis of complex data; from the creation of aestheticallypleasing visualizations of large volumes of data, to more conceptual approaches that critically analyze the volume, collection, use and marketing of data. In the last part of this publication we focus on artistic creations based on digital traces and the concept of narrative biography in the age of the datacene where we present our work Data Biography; a speculative design proposal that questions how we could write a current individual’s biography using the data captured from our digital trail on social networks, WhatsApp, emails, websites visited, Google searches, images, GPS location, and so forth. Cada cop es registren i s’emmagatzemen més detalls de la nostra vida per formar part d’allò que ha acabat anomenant-se big data. La nostra vida, en tots els seus aspectes, deixa un rastre que s’actualitza continuament en funció d’activitats, tant de la vida física com de la vida digital, que alimenten bases dades en les quals es reflecteix tant l’últim llibre que hem comprat com les visites mèdiques hem fet. Moltes d’aquestes dades són obertes i accessibles, d’altres són propietat d’empreses privades que hi comercialitzen. En aquesta publicació inicialment introduïm i justifiquem la conveniència de fer servir el terme datacè, entès com una metàfora per comprendre la societat actual com una societat mediada per les dades digitals. Posteriorment, fem una classificació de les pràctiques artístiques contemporànies, amb diverses aproximacions a l’ús i anàlisi de dades complexes: des de la creació de visualitzacions amb l’objectiu d’accedir a la informació amagada en els grans volums de dades, fins a aproximacions més concpetuals que ens apropen a un plantejament crític sobre el seu volum, recol·lecció, ús i comercialització. En l’última part de la publicació ens centrem a analitzar creacions artístiques basades en rastres digitals i en el concepte de biografia narrativa a l’era del datacè. Finalment, analitzem la nostra obra Data Biography, una proposta de disseny especulatiu que qüestiona l’escriptura biogràfica, fent servir les dades recollides del nostre rastre digital a xarxes socials, WhatsApp, correus electrònics, llocs web visitats, cerques de Google, imatges, ubicació de gps, etc.

Al començament de la dècada dels noranta del segle passat, amb la comercialització dels primers programes infogràfics per a la producció d'art digital, sorgeixen les primeres propostes creatives que renoven les formes narratives clàssiques. El Museu Internacional de l'Electrografia de Conca, per mitjà del seu programa d'artistes en residència i la seva obertura a noves propostes, va acollir durant l'època incipient de l'art digital artistes de tot el món que van experimentar amb aquests nous mitjans. Un dels primers que va visitar el MIDE va ser Fred Adam, artista francès, encara alumne de l'École de Beaux Arts de Nantes, que va realitzar durant la seva estada innombrables investigacions dins d'aquest camp creatiu. Una de les que va obtenir més repercussió va ser la seva aportació al desenvolupament de narracions digitals en multimèdia interactiu.Lamentablement, encara avui, gairebé trenta anys després, aquestes pioneres creacions de l'art digital no només no tenen el seu propi relat historiogràfic que les posi en valor i les contextualitzi entre les pràctiques artístiques del període entre segles, sinó que, a causa de l'obsolescència de la tecnologia amb què van ser creades, ja no són accessibles. Aquest treball persegueix la posada en valor algunes d'aquestes obres pioneres, construint el seu relat al mateix temps que es tracta de recuperar-les, preservar-les i actualitzar els seus llenguatges perquè tornin a ser accessibles. Només per mitjà d'aquest compromís institucional i personal amb la història podrem recuperar, divulgar i donar accés a l'immens patrimoni artístic que va generar i segueix generant l'art que fa servir o té com a referència els nous mitjans. Aquest treball desenvolupa aquesta investigació a l'empara de la nova disciplina anomenada media art histories, la qual empra com una de les seves eines metodològiques de normativització la media archaeology., At the beginning of the decade of the 90’s of the last century, through the commercialisation of the first infographic programs to produce digital art, the first creative proposals that renew classic narrative forms were developed. The International Museum of Electrography of Cuenca, through its artists-in-residence program and its openness to new proposals, welcomed during this historical era of Media Art artists from all over the world who experimented with these new media. One of the first to visit the MIDE was Fred Adam, a French artist and still a student at the Ecole de Beaux Arts in Nantes, who carried out during his stay countless research projects in this creative field. One of the ones that had the greatest repercussion was the creation of digital narratives in interactive multimedia.Unfortunately, even today, almost thirty years later, these pioneering creations of digital art not only do not have their own historiographical account that recognises their value and contextualizes them among the artistic practices of the period between centuries, but, due to the obsolescence of the technology with which they were created, are no longer accessible. This work seeks to recognise the value of some of these pioneering works, building and telling their story while trying to recover, preserve and update their languages to make them accessible again. Only through this institutional and personal commitment to history can we recover, divulge and give access to the immense artistic heritage that generated and continues to generate the art that uses or has the new media as a reference. The present work develops this investigation under the new discipline called Media Art Histories, which uses Media Archeology as one of its methodological tools of normativization., A comienzos de la década de los noventa del siglo pasado, con la comercialización de los primeros programas infográficos para la producción de arte digital, surgen las primeras propuestas creativas que renuevan las formas narrativas clásicas. El Museo Internacional de Electrografía de Cuenca, a través de su programa de artistas residentes y su apertura a nuevas propuestas, acogió durante la época incipiente del arte digital a artistas de todo el mundo que experimentaron con estos nuevos medios. Uno de los primeros que visitó el MIDE fue el artista francés Fred Adam (por aquel entonces todavía alumno de la École de Beaux Arts de Nantes), el cual, durante su estancia, realizó innumerables investigaciones dentro de este campo creativo. Una de las que obtuvo mayor repercusión fue la que se centró en el desarrollo de narraciones digitales en multimedia interactivo.Lamentablemente, todavía hoy, casi treinta años después, esas pioneras creaciones de arte digital no solo no tienen su propio relato historiográfico que las ponga en valor y las contextualice entre las prácticas artísticas del periodo entre siglos, sino que, debido a la obsolescencia de la tecnología con que fueron creadas, ya no son accesibles. En este trabajo se persigue la puesta en valor de algunas de estas obras pioneras, construyendo su relato a la par que recuperarlas y preservarlas, y así actualizar sus lenguajes para que vuelvan a ser accesibles. Solo a través de este compromiso institucional y personal con la historia podremos recuperar, divulgar y dar acceso al inmenso patrimonio artístico que generó y sigue generando el arte que usa o tiene como referencia los nuevos medios. El presente trabajo desarrolla esta investigación al amparo de la nueva disciplina denominada Media Art Histories, la cual emplea como una de sus herramientas metodológicas de normativización la Media Archaeology.

L'art tecnològic, que sorgeix a les albors de la segona meitat del segle xx, va treballar activament en el programa de desmantellament dels paradigmes que van sustentar durant més de cinc segles les utopies pròpies de la vella cultura. Aquest nou art va prendre el relleu en la construcció i la gestió d'aquelles utopies que van desenvolupar per a la societat industrial les avantguardes artístiques durant la primera meitat del segle passat i les va reemplaçar per les de la societat digital-cibernètica. Situats ara en ple segle xxi, podem, per fi, abordar historiogràficament l'anàlisi del programa de les utopies en què ha col·laborat activament aquest art tecnològic. Els autors del present treball posen la seva experiència en la teoria i la pràctica, i com a comissaris, gestors i docents de l'art i els nous mitjans, a fi de servir a la construcció d'aquesta necessària –però fins ara inexistent– anàlisi crítica i autocrítica. La distància i perspectiva que ara posseïm ens permet emprendre el treball necessari de valoració entorn del nivell i la transcendència d'aquestes utopies de l'art tecnològic, i també de la seva evolució i decadència o vigència actuals., The technological art emerging during the early part of the second half of the 20th century actively worked to take apart the paradigms that had supported the utopias of the old culture for over 5 centuries. This new art took over the construction and management of these utopias that had been developed for the industrial society by the artistic avant-garde during the first half of last century and replaced them with those for the digital-cybernetic society. Now, in the 21st century, we can finally analyze the utopias of technological art in historiographical terms. The article’s authors provide their experience in the theory and practice, and as curators, managers and professors of new media and art in order to produce this highly needed, though to date non-existent, critical and self-critical analysis. The necessary distance and perspective that we now have allows us to finally undertake the necessary assessment of the level and significance of these utopias of technological art, and their evolution, fall or current validity., El arte tecnológico, que surge en los albores de la segunda mitad del siglo xx, trabajó activamente en el programa de desmantelamiento de los paradigmas que sustentaron durante más de cinco siglos las utopías propias de la vieja cultura. Este nuevo arte tomó el relevo en la construcción y la gestión de aquellas utopías que desarrollaron para la sociedad industrial las vanguardias artísticas durante la primera mitad del siglo pasado y las reemplazó por las de la sociedad digital-cibernética. Ubicados ahora en pleno siglo xxi, podemos, por fin, abordar historiográficamente el análisis del programa de las utopías en las que ha colaborado activamente este arte tecnológico. Los autores del presente trabajo ponen su experiencia en la teoría y la práctica, y como comisarios, gestores y docentes del arte y los nuevos medios, al objeto de servir a la construcción de este necesario –pero hasta ahora inexistente– análisis crítico y autocrítico. La distancia perspectiva que ahora poseemos nos permite acometer el necesario trabajo de valoración en torno al nivel y la trascendencia de estas utopías del arte tecnológico, así como de su evolución, y de su decadencia o vigencia actuales.