Search

La Banca d'Italia ha emès recentment una normativa nova en matèria de «transparència de les operacions i dels serveis bancaris i financers » i de «correcció de les relacions entre intermediaris i clients». A més d'establir un seguit d'obligacions de caràcter administratiu i organitzatiu adreçades a la banca, la nova regulació també conté -i això representa una novetat de rellevància indubtable- prescripcions de naturalesa lingüística: imposa l'ús d'un llenguatge clar i comprensible en la documentació adreçada als clients, i també dicta una sèrie de criteris per redactar els textos. Aquest article, després d'emmarcar breument i de manera general la nova reglamentació, se centra en les normes relatives al llenguatge. Després d'exposar les indicacions de la Banca d'Italia quant a la redacció, i d'inserir-les en el context d'iniciatives anàlogues tant italianes com estrangeres (totes més o menys pertanyents a l'anomenat plain language movement), aquest estudi analitza críticament l'enfocament adoptat, evidenciant-ne els límits i els punts forts, a la llum de la recerca en matèria de lingüística aplicada, d'escriptura i de planificació lingüística. Es dedica una àmplia reflexió a examinar els obstacles que previsiblement s'interposen en l'èxit de la normativa promulgada, recognoscibles en part en els límits intrínsecs dels instruments adoptats, que amenacen de frenarne l'eficàcia en el vessant jurídic o bé en el lingüístic i comunicatiu; i, en part, en raons socials i psicològiques, és a dir, en les actituds i les percepcions respecte al llenguatge que caracteritzen la -comunitat discursiva- bancària i que la fan esdevenir poc inclinada a modificar les pròpies modalitats comunicatives institucionalitzades.

Aquest assaig es proposa oferir una descripció crítica del llenguatge utilitzat per l’Administració pública italiana i destacar-ne sobretot els defectes que fan que sigui anticomunicatiu. Després d’una introducció que fa palesa la mala reputació que tradicionalment ha tingut i té l’italià burocràtic, l’article passa a delinear les característiques generals d’aquesta varietat de llengua, que són les següents: llenguatge sectorial no especialitzat, rígid, complex, obscur, formal i que tendeix a perpetuar-se a si mateix; té poca consideració envers el lector; estilísticament és poc acurat; té una relació directa amb el llenguatge legislatiu; és poc propens al canvi diacrònic; no diferencia el públic al qual s’adreça; té tendència a ser assumit per molts ciutadans com a model, fins i tot més enllà de l’àmbit burocràtic. Posteriorment, l’estudi se centra en detalls i tracta les característiques més específiques d’aquest llenguatge i n’afronta, per aquest ordre: • els aspectes lexicals (entre els quals l’elevada freqüència d’arcaismes, termes de registre elevat, tecnicismes reals i aparents, perífrasis, eufemismes, redundàncies, fórmules estereotipades, expressions reverencials, sigles i abreviacions); • sintàctics (especialment la tendència a fer frases llargues i complexes, a les formes implícites dels verbs i a les construccions despersonalitzadores); • textuals (l’organització informativa dels textos des de la perspectiva de l’autor i no del lector, el recurs freqüent d’expressions de referències anafòriques i catafòriques, la cohesió sovint defectuosa, els títols poc informatius, l’accentuada intertextualitat); i • pragmàtics (la performativitat dels actes administratius, la relació emissor/ receptor, les estratègies de tracte correcte, el fet que molts textos administratius són inadequats en relació amb el context). A la part final es fa referència a les iniciatives dedicades a la simplificació del llenguatge administratiu engegades pel Govern italià des del 1993 fins avui, tant en l’àmbit legislatiu com en el més pròpiament lingüístic. I es fa un balanç dels resultats aconseguits i es formulen hipòtesis sobre els motius que han impedit assolir millors resultats i sobre els problemes que queden encara per solucionar.