Search

Segons la literatura prèvia publicada, els nens i adolescents amb discapacitat intel·lectual (DI) presenten dificultats a nivell cognitiu i conductual. Primerament, s'ha realitzat un estudi de la literatura científica publicada sobre l'ús de les noves tecnologies en aquesta població. Posteriorment, s’han recollit dades socio-demogràfiques, clíniques, sobre hàbits digitals, qualitat de vida i s’ha realitzat una valoració conductual i neuropsicològica a través de proves estandarditzades administrades a familiars, professionals i als mateixos participants. Els participants han sigut nens i joves d’edats compreses entre 6-17 de Centres d’Educació Especial (CEE). S’ha dissenyat i aplicat un programa d’entrenament cognitiu amb la plataforma digital NeuronUp als mateixos CEE que ha constat de 24 sessions amb una durada cada una de 20 minuts. Posteriorment, s’han avaluat els efectes després de la intervenció amb la re-administració d’algunes de les proves. D'aquest estudi es conclou que: la revisió de la literatura ha permès determinar que les noves tecnologies aporten millores en el funcionament executiu (FE); l'ABC és un instrument vàlid i fiable per avaluar el comportament en nens i joves amb DI; les FE més afectades han estat inhibició, supervisió de sí mateix, índex de regulació conductual, flexibilitat, control emocional, índex de regulació emocional i índex general de FE; després d’entrenament amb NeuronUp tots els subjectes han millorat i ha sigut en els dominis d’atenció, velocitat de processament i memòria de treball. Según la literatura previa publicada, los niños y adolescentes con discapacidad intelectual (DI) presentan dificultades a nivel cognitivo y conductual. En primer lugar, se ha realizado un estudio de la literatura científica publicada sobre el uso de las nuevas tecnologías en esta población. Posteriormente, se han recogido datos socio-demográficos, clínicos, sobre hábitos digitales, calidad de vida y se ha realizado una valoración conductual y neuropsicológica a través de pruebas estandarizadas administradas a familiares, profesionales ya los propios participantes. Los participantes han sido niños y jóvenes de edades comprendidas entre 6-17 de Centros de Educación Especial (CEE). Se ha diseñado y aplicado un programa de entrenamiento cognitivo con la plataforma digital NeuronUp en los mismos CEE que ha constado de 24 sesiones con una duración cada una de 20 minutos. Posteriormente, se han evaluado los efectos después de la intervención con la readministración de algunas de las pruebas. De este estudio se concluye que: la revisión de la literatura ha permitido determinar que las nuevas tecnologías aportan mejoras en el funcionamiento ejecutivo (FE); el ABC es un instrumento válido y fiable para evaluar el comportamiento en niños y jóvenes con DI; las FE más afectadas han sido inhibición, supervisión de sí mismo, índice de regulación conductual, flexibilidad, control emocional, índice de regulación emocional e índice general de FE; después de entrenamiento con NeuronUp, todos los sujetos han mejorado y ha sido en los dominios de atención, velocidad de procesamiento y memoria de trabajo. According to the previous published literature, children and adolescents with intellectual disabilities (ID) have cognitive and behavioral difficulties. First, a study of the published scientific literature on the use of new technologies in this population has been carried out. Subsequently, socio-demographic and clinical data were collected on digital habits, quality of life, and behavioral and neuropsychological assessment was performed through standardized tests administered to family members, professionals, and the participants themselves. Participants were children and young people aged 6-17 from Special Education Schools. A cognitive training program with NeuronUp digital platform has been designed and implemented in the same schools and consisted of 24 sessions each lasting 20 minutes. Subsequently, the effects were evaluated after the intervention with the re-administration of some of the tests. From this study it is concluded that: the review of the literature has allowed to determine that the new technologies contribute improvements in the executive function (FE); ABC is a valid and reliable tool for assessing behavior in children and young people with ID; the most affected FEs have been inhibition, self-monitoring, behavioral regulation index, flexibility, emotional control, emotional regulation index, and general FE index; after training with NeuronUp all subjects have improved and have been in the areas of attention, processing speed and working memory.

La teràpia electroconvulsiva (TEC) és una tècnica útil, a la fase aguda i de manteniment, en el tractament dels trastorns mentals greus. Malgrat això, la TEC s'utilitza de forma heterogènia a nivell mundial. Existeixen estudis que conclouen que presentar una millora precoç o early improvement (EI) amb el tractament, en el Trastorn Depressiu Major (TDM), prediu el resultat final del tractament, però existeixen poques dades respecte a la TEC. En aquests estudis, per a la definició d'EI, s'han utilitzat diverses reduccions de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en diversos punts temporals, però no existeix un consens respecte la definició d'EI en la TEC. L'eficàcia de la TEC com a tractament a llarg termini (TEC de continuació i/o manteniment; TEC-c/m) ha estat contrastada, a través d'estudis de diversa metodologia i revisions, però existeixen pocs estudis aleatoritzats. Així mateix, existeixen escasses dades sobre l'evolució dels pacients al retirar la TEC-c/m i quins son els possibles factors de risc per presentar recidives. Finalment, el darrer any 2020, amb la pandèmia COVID-19, els sistemes sanitaris han estat duts al límit i molts aspectes de la pràctica clínica habitual s'han hagut de replantejar. En aquest context, l'aplicació de la TEC a tot al mon s'ha vist fortament afectada. El treball de tesi posa el focus en aprofundir en el coneixement de la TEC, per tal de garantir el bon ús, permetent, si és possible, uns millors resultats. Els objectius son: 1) Conèixer el patró d'ús i les condicions d'aplicació de la TEC a Catalunya, així com la opinió dels professionals; 2) Estudiar aspectes clínics rellevants de: a) la TEC aguda, quant a la identifació d'una possible definició d'EI a la TEC en el TDM i el possible valor predictiu d'aquesta en el resultat final o remissió, i b) la TEC-c/m, respecte el seu paper en la prevenció de recaigudes i recurrències en el TDM, així com conèixer l'evolució dels pacients al discontinuar la TEC-c/m; 3) Avaluar l'impacte de la COVID-19 en la TEC-c/m. Els resultats suggereixen que la pràctica de la TEC a Catalunya ha canviat des dels anys noranta, administrant-se amb més freqüència, de forma més estandarditzada i en un nombre major d'unitats, amb un consens considerable quant a les indicacions i condicions d'aplicació, complint amb els estàndards vigents de la pràctica clínica. La millora precoç, definida com una reducció del 30% en la puntuació de la HDRS en la setmana 2 de tractament, és un bon predictor de remissió en pacients amb TDM tractats amb TEC bilateral. La manca de millora precoç podria indicar la necessitat de contemplar canvis en l'estratègia terapèutica. Una durada de l'episodi més curta i una gravetat relativament inferior també predirien la remissió, pel que la TEC no s'hauria de considerar com a últim recurs en els algoritmes de tractament dels pacients amb TDM. Les dades no proporcionen proves estadísticament significatives que recolzin que una opció de tractament (TEC-c/m associada a fàrmacs vs. farmacoteràpia sola) tingui una eficàcia superior a l'altra, en la prevenció de recidives en el TDM (protecció moderada). La meitat dels pacients als que se'ls discontinua la TEC-c/m presenten una recidiva, la majoria d'ells durant el primer any, fet que ha de ser considerat al plantejar la retirada de la TEC-c/m, especialment en els pacients que tenen més episodis previs i en els que reben la TEC-c/m en intervals inferiors a un mes. La incapacitat de mantenir els programes de TEC-c/m, pot augmentar significativament el risc de recidives, les taxes d'hospitalització, i també pot comportar un augment dels costos sanitaris. La terapia electroconvulsiva (TEC) es una técnica útil, en la fase aguda y de mantenimiento, en el tratamiento de los trastornos mentales graves. Aun así, la TEC se utiliza de forma heterogénea a nivel mundial. Existen estudios que concluyen que presentar una mejoría precoz o early improvement (EI), en el Trastorno Depresivo Mayor (TDM), predice el resultado final del tratamiento, pero existen pocos datos respecto a la TEC. Para la definición de EI, se han utilizado varias reducciones de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en varios puntos temporales, pero no existe un consenso respecto a la definición de EI en la TEC. La eficacia de la TEC como tratamiento a largo plazo (TEC de continuación y/o mantenimiento; TEC-c/m) ha sido contrastada, a través de estudios de diversa metodología y revisiones, pero existen pocos estudios aleatorizados. Además, existen escasos datos sobre la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m y cuáles son los posibles factores de riesgo para recidivas. Finalmente, en 2020, con la pandemia COVID-19, los sistemas sanitarios han sido llevados al límite y muchos aspectos de la práctica clínica habitual se han tenido que replantear. En esto contexto, la aplicación de la TEC en todo el mundo se ha visto fuertemente afectada. El trabajo de tesis pone el foco en profundizar en el conocimiento de la TEC, para garantizar el buen uso, permitiendo unos mejores resultados. Los objetivos fueron: 1) Conocer el patrón de uso y las condiciones de aplicación de la TEC en Cataluña, así como la opinión de los profesionales; 2) Estudiar aspectos clínicos relevantes de: a) la TEC aguda, respecto a la identifación de una posible definición de EI con la TEC en el TDM y el posible valor predictivo de ésta en el resultado final o remisión, i b) la TEC-c/m, respecto a su papel en la prevención de recaídas y recurrencias en el TDM, así como conocer la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m; 3) Evaluar el impacto de la COVID-19 en la TEC-c/m. Los resultados sugieren que la práctica de la TEC en Cataluña ha cambiado desde los años noventa, administrándose con más frecuencia, de forma más estandarizada y en un mayor número de unidades, con un consenso considerable en cuanto a las indicaciones y condiciones de aplicación. La mejora precoz, definida como una reducción del 30% en la puntuación de la HDRS en la semana 2 de tratamiento, es un buen predictor de remisión en pacientes con TDM tratados con TEC bilateral. La ausencia de mejora precoz podría indicar la necesidad de contemplar cambios en la estrategia terapéutica. Una duración del episodio más corta y una gravedad relativamente inferior también predecirían la remisión, por lo que la TEC no debería considerarse como último recurso en los algoritmos de tratamiento de los pacientes con TDM. Los datos no proporcionan pruebas estadísticamente significativas que apoyen que una opción de tratamiento (TEC-c/m asociada a fármacos vs. farmacoterapia sola) tenga una eficacia superior a la otra, en la prevención de recidivas en el TDM (protección moderada). La mitad de los pacientes a los que se les retira la TEC-c/m presentan una recidiva, la mayoría de ellos durante el primer año, hecho que debería ser considerado al plantear la retirada de la TEC-c/m, especialmente en los pacientes que tienen más episodios previos y en los que reciben la TEC-c/m en intervalos inferiores a un mes. La incapacidad de mantener programas de TEC-c/m, puede aumentar significativamente el riesgo de recidivas, las tasas de hospitalización, y también puede comportar un aumento de los costes sanitarios. Electroconvulsive therapy (ECT) is a useful technique in the acute and maintenance treatment of severe mental disorders. Even so, ECT is used heterogeneously worldwide. There are studies that conclude that early improvement (EI) in Major Depressive Disorder (MDD) predicts the final outcome of treatment, but there are few data regarding ECT. For the definition of EI, several reductions of the Hamilton Depression Rating Scale (HDRS) have been used at various time points, but there is no consensus regarding the definition of EI in ECT. The efficacy of ECT as a long-term treatment (continuation and/or maintenance ECT; c/m-ECT) has been contrasted, through studies of diverse methodology and reviews, but there are few randomized studies. In addition, there is little data on the evolution of patients after discontinuation of c/m-ECT and what are the possible risk factors for relapse. Finally, in 2020, with the COVID-19 pandemic, healthcare systems have been pushed to the limit and many aspects of routine clinical practice have had to be rethought. In this context, the application of ECT worldwide has been strongly affected. The thesis work focuses on deepening the knowledge of ECT, to ensure its proper use, allowing better results. The objectives were: 1) To know the pattern of use and the conditions of application of ECT in Catalonia, as well as the opinion of professionals; 2) To study relevant clinical aspects of: (a) acute ECT, regarding the identification of a possible definition of IE with ECT in MDD and the possible predictive value of this in the final outcome or remission, i (b) c/m-ECT, regarding its role in the prevention of relapses and recurrences in MDD, as well as to know the evolution of patients upon discontinuation of c/m ECT; 3) To evaluate the impact of COVID-19 on c/m ECT. The results suggest that the practice of ECT in Catalonia has changed since the 1990s, being administered more frequently, in a more standardized manner and in a greater number of units, with considerable consensus regarding the indications and conditions of application. Early improvement, defined as a 30% reduction in HDRS score at week 2 of treatment, is a good predictor of remission in patients with MDD treated with bilateral ECT. The absence of early improvement may indicate the need to consider changes in therapeutic strategy. Shorter episode duration and relatively lower severity would also predict remission, so ECT should not be considered as a last resort in treatment algorithms for patients with MDD. The data do not provide statistically significant evidence to support that one treatment option (c/m-ECT plus pharmacotherapy vs. pharmacotherapy alone) has superior efficacy over the other in preventing relapses in MDD (moderate protection). Half of the patients who are withdrawn from c/m-ECT have a relapse, most of them during the first year, a fact that should be considered when considering the discontinuation of c/m-ECT, especially in those patients who have more previous episodes and in those who receive c/m-ECT at intervals of less than one month. The inability to maintain c/m-ECT programs may significantly increase the risk of relapses, hospitalization rates, and may also lead to an increase in health care costs.

[cat] El concepte de Qualitat de Vida (QV) apareix per a definir l’estat de benestar de les persones d’una societat i s’incorpora a la medicina quan, atesa la millora de l’efectivitat dels tractaments i l’expectativa de vida, comença a ser important no tan sols quant viu una persona sinó com de bé viu. El concepte de Qualitat de Vida Relacionada amb la Salut (QVRS) té diverses definicions, però el podem entendre com la percepció que té una persona sobre com la salut influeix en el seu benestar. La QVRS es pot mesurar amb instruments genèrics, que es poden utilitzar en qualsevol tipus de poblacions, o instruments específics per a un trastorn, dissenyats per a tenir en compte específicament els problemes associats a una determinada patologia. Els objectius d’aquesta tesi són descriure els factors sociodemogràfics i clínics que influencien la QVRS en persones amb esquizofrènia, mesurada tant amb escales específiques de QV com amb escales genèriques; i comparar els resultats en aquests dos tipus d’escales, amb el propòsit d’entendre millor el seu ús en persones que pateixen esquizofrènia. El present treball està basat en l’estudi Pattern, un estudi observacional multicèntric prospectiu, amb un any de seguiment, que va avaluar l’atenció i els resultats clínics de 1.345 persones majors de 18 anys, en situació clínica estable i tractament ambulatori per esquizofrènia a 8 països. L’avaluació va consistir en l’Escala de la Síndrome Positiva i Negativa (PANSS), l’Escala d’Impressió Clínica Global - Esquizofrènia (CGI-SCH), el qüestionari EuroQol (EQ-5D i EQ-EVA), el Short Form-36 (SF-36), i l’Escala de Qualitat de Vida en l’Esquizofrènia (SQLS). Les dones en general van referir tenir una pitjor QVRS en totes les escales, tant en els valors absoluts com ajustats en els models estadístics multivariants, excepte en la tarifa de l’escala EQ-5D en què les diferències no es mantenien en el model estadístic. Aquestes diferències són més remarcables perquè no es van trobar diferències importants en la gravetat dels símptomes positius i negatius, encara que sí en els depressius. Entre els símptomes psiquiàtrics, els símptomes depressius foren els més fortament associats xii una pitjor QV en general en totes les escales, tant en el grup global com en cada gènere. Tanmateix, van existir diferències de gènere en la influència dels símptomes positius i negatius, doncs els primers van ser rellevants en el grup global i els homes, i els segons només en les dones. La nostra troballa de símptomes depressius com a factor determinant de la QVRS és coherent amb molts altres estudis de QV. Amb tot, les relacions entre símptomes positius i negatius i QVRS ha estat menys consistent, existint una important diversitat de resultats. Una gravetat més alta dels símptomes cognitius en l’escala PANSS es va associar amb una millor QV en les escales EQ-EVA i SF-36, component mental. Va existir una alta correlació entre les puntuacions de les escales genèriques i específiques, el que reforça la utilitat dels dos tipus d’escales en les persones amb esquizofrènia. En el seguiment a un any, vam observar canvis menors en els símptomes i la QV, probablement a conseqüència que la selecció de la mostra es va limitar a persones que presentaven estabilitat clínica. En resum, els resultats d’aquesta tesi mostren que la QVRS, mesurada tant amb escales genèriques com específiques, està altament associada a la simptomatologia depressiva i presenta diferències de gènere, específicament que les dones perceben una pitjor QV que els homes i que en les dones, però no en els homes, la simptomatologia negativa està associada a pitjor QV., [eng] The objectives of this thesis are to describe the sociodemographic and clinical factors that influence HRQoL in people with schizophrenia, measured with both QoL specific and generic scales; and compare the results on these two types of scales with the aim of better understanding their use in people with schizophrenia. The present work is based on the Pattern study, a prospective multicenter observational study, with one year of follow-up, which evaluated the care and clinical outcomes of 1,345 people over 18 years of age in stable clinical situation and outpatient treatment for schizophrenia in 8 countries. The evaluation consisted of the Positive and Negative Syndromes Scale (PANSS), the EuroQol questionnaire (EQ-5D and EQ-VAS), the Short Form-36 (SF-36), and the Schizophrenia Quality of Life Scale (SQLS). Women generally reported having a worse HRQoL in all scales in both absolute and adjusted values in multivariate statistical models, except in the EQ-5D scale score, where differences were not maintained in the model. Among psychiatric symptoms, depressive symptoms were the most strongly associated with a poorer overall QoL at all scales, both in the global group and in xiv each gender. However, there were gender differences in the influence of positive and negative symptoms, as the former were relevant in the global group and men, and the latter only in women. A higher severity of cognitive symptoms in the PANSS scale was associated with a better QoL as measured with the EQ-EVA scale and the SF-36 scale, mental component. There was a high correlation between the scores of the generic and specific scales, which reinforces the usefulness of the two types of scales in people with schizophrenia. At one-year follow-up, we observed minor changes in symptoms and QoL, probably as a result of sample selection being limited to people with clinical stability. In summary, the results of this thesis show that HRQoL, measured with both generic and specific scales, is highly associated with depressive symptoms and presents gender differences, specifically that women perceive a worse QoL than men and that in women, but not in men, negative symptoms are associated with a worse QoL.

L’esquizofrènia és una malaltia complexa que s’origina per una alteració del neurodesenvolupament causada per la interacció de factors genètics i ambientals al llarg de les diferents etapes de la vida . El primer episodi psicòtic succeeix en èpoques primerenques, entre la adolescència i l’adultesa jove. La probabilitat de patir un episodi psicòtic per tant, té a veure amb la interacció de la vulnerabilitat genètica individual i els diferents factors ambientals. L’ estrès és un dels principals factors ambientals implicats en la etiologia de la psicosi dins el model diàtesis–estrès i per tant te especial rellevància la seva relació amb mesures de l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal (HHA). En el nostre estudi hem volgut també centrar-nos en un dels principals riscos ambientals evitables , que és el consum del cànnabis i veure la seva interacció amb factors estressants com son el trauma a la infància i els esdeveniments vitals estressants en pacients amb psicosi d’inici control comparats amb grup control. Posteriorment em valorat l’efecte d’aquests factors ambientals sobre mesures biològiques de l’eix HHA. Per continuar hem explorat l’efecte del cànnabis i del gènere en les variables clíniques de pacients ingressats per un Primer Episodi Psicòtic ( PEP), així com les diferencies en raons de consum de cànnabis entre homes i dones. Finalment hem explorat si existien diferències en prevalença de consum de cànnabis, esdeveniments estressants i també en les variables clíniques principals entre PEPs immigrants d’origen marroquí i PEPs població autòctona. En conjunt aquests tesi posa en evidencia que existeix un efecte acumulatiu i un efecte dosi-resposta dels factors de risc ambientals estudiats en el risc de psicosi , essent el trauma a la infància el factor de risc més important. Alhora , el consum de cànnabis es va associar amb una alteració en les mesures de l’eix HHA però sense diferencies entre pacients i controls. Vàrem trobar diferencies de gènere en les raons de consum de cànnabis i una interacció de gènere i cànnabis en el funcionament. Finalment , no vàrem trobar diferencies en la prevalença de esdeveniments estressants entre PEPs d’origen marroquí i PEPs de població autòctona i una menor tendència a consumir cànnabis en aquesta població i un pitjor funcionament. La esquizofrenia es una enfermedad compleja que se origina por una alteración del neurodesarrollo causada por la interacción de factores genéticos y ambientales a lo largo de las diferentes etapas de la vida. El primer episodio psicótico sucede en épocas tempranas, entre la adolescencia o los adultos jóvenes. La probabilidad de sufrir un primer episodio psicótico tiene que ver con la interacción de la vulnerabilidad genética individual y los factores ambientales. El estrés es uno de los principales factores implicados en la etiología de las psicosis dentro del modelo diátesis-estrés y por tanto tiene especial relevancia la relación de las medidas del eje hipotálamo-hipofisario-adrenal. En nuestro estudio hemos querido centrarnos también en unos de los principales riesgos ambientales evitables, que es el consumo de cannabis. Y ver su interacción con los factores estresantes como son el trauma infantil y los acontecimientos vitales estresantes en pacientes con psicosis de inicio reciente comparados con controles. Posteriormente hemos valorado el efecto de estos factores ambientales sobre las medidas del eje hipotálamo-hipofisario-adrenal. Para continuar hemos explorado las características clínicas de los pacientes de origen marroquí versus la población autóctona, siempre en una muestra de primeros episodios y observando el uso de cannabis. Y para finalizar, las diferencias de género, el consumo de cannabis y las razones para continuar el consumo. En conjunto, nuestro estudio muestra que el principal factor de riesgo para desarrollar una psicosis es el maltrato infantil (de los factores que hemos estudiado), potenciándose junto al consumo de cánnabis que incrementa el riesgo. En cambio, no hemos encontrado relación con el cortisol en los primeros episodios que consumían cannabis. Y en nuestros pacientes marroquíes que tienden más a ser hombres, a llevar más tratamiento inyectable y a consumir menos cannabis que la población autóctona. En cuanto al género, No hemos encontrado diferencias clínicas en el consumo de cánnabis, salvo mayor consumo para relajarse y mayor GAF al alta en mujeres. The aetiology of schizophrenia is multi-factorial, consisting of interactions between genetic vulnerability and environmental risk factors. Schizophrenia is considerer as an illness of the neurodevelopment. The probability of suffering a first psychosis episode is an interaction between the genetic vulnerability and the environmental factors. According to the model of diathesis-stress, stress is one of the most important risk factors i the aetiology of schizophrenia, given relevance to obtain the measures of the hypothalamic-pituitary-adrenal axis function. In our study we want to study one of the most avoidable environmental risk, cannabis use. Cannabis is the third most common drug of dependence in the world, after tobacco and alcohol. There is now strong evidence that cannabis use is a risk factor for the development of psychosis. And determine whether the risk of psychosis depends on the severity of exposure to childhood trauma, recent life events and cannabis use and to determine whether there is an interaction and/or a cumulative effect among these environmental factors. In conclusion, our study provides evidence for a cumulative and a dose–response effect of environmental factors in the development of early psychosis. We did not find a relationship between HPA axis and first episodes. We find that our Moroccan patients tend to be male and tend to have LAI prescription more than native population. Considering gender, female show more "relax” as reason of use and a higher GAF at discharge.

Els fàrmacs antidepressius necessiten unes quantes setmanes per aconseguir una resposta clínica (Trivedi et al., 2006). Una possible explicació és que l’augment de la concentració de serotonina (5-HT) extracel·lular produïda pels inhibidors de la recaptació de serotonina (ISRS) estigui limitada per l’activació dels autoreceptors 5-HT1A. La utilització de molècules que antagonitzin el receptor 5-HT1A i el dessensibilitzin podria escurçar la resposta antidepressiva i/o augmentar-ne l’efecte. Es realitzen dos assajos clínics utilitzant dues molècules amb acció sobre el 5-HT1A: el Pindolol, un fàrmac amb acció antagonista parcial del receptor 5-HT1A i el DU125530 un nou fàrmac amb acció antagonista completa del receptor 5-HT1A. Es revisa la rellevància del receptor 5-HT1A en el tractament antidepressiu que s’exposa al llarg de la introducció. També es realitza un estudi de metaanàlisi dels assajos clínics controlats realitzats amb pindolol afegit al tractament antidepressiu amb ISRS per l’escurçament i potenciació de la resposta antidepressiva en pacients amb depressió no resistent., Antidepressant drugs require several weeks to achieve a clinically meaningful improvement of depression. One explanation is that the extracellular serotonin (5-HT) concentration produced by reuptake blockade of selective serotonin reuptake inhibitors (SSRI) is limited by the activation of autoreceptors (5-HT1A). Molecules with an antagonism action on 5-HT1A may be useful to enhance or accelerate antidepressive response of SSRI. Two clinical trial are conducted: one with pindolol, a partial 5-HT1A antagonist and one with DU125530 a new full 5-HT1A antagonist. A review about the relevance of 5-HT1A receptor in the SSRI response is also done exposed too in the introduction part of the thesis. A meta-analysis of randomized controlled trials of pindolol augmentation in patients with nonresistant depression is also performed.

Els models de l’aprenentatge de la por tenen un important rol en la comprensió dels trastorns d’ansietat i el seu tractament. Un dels paradigmes més emprats per la recerca de la por és el condicionament clàssic, en el que un estímul inicialment neutre, després de ser associat repetidament amb un estímul incondicionat, es converteix en un estímul condicionat que genera una resposta de por (adquisició de la por). Si l’estímul condicionat es presenta repetidament sense l’estímul incondicionat, la resposta de por disminueix (extinció dins la sessió). Quan el participant torna al context on es va donar l’extinció dins la sessió, apareix de nou la memòria de l’extinció de la por (record de l’extinció). L’extinció de la por (extinció dins la sessió i record de l’extinció) tradicionalment s’ha considerat un procés equivalent a la teràpia d’exposició (el tractament més eficaç per la majoria de trastorns d’ansietat) però aquesta relació pràcticament no ha estat estudiada. Per altra banda, un concepte que ha guanyat reconeixement en relació als trastorns d’ansietat és el control atencional (l’habilitat de regular la distribució atencional, incloent les habilitats per a mantenir l’atenció sostinguda, ignorar distractors i desplaçar el focus atencional entre diferents tasques). En aquest estudi hem explorat, per una banda, si les diferències individuals en l’extinció dins la sessió i el record de l’extinció estaven associades amb els resultats de la teràpia d’exposició. En segon lloc, vam estudiar la relació entre les diferències individuals en l’extinció dins la sessió i el record de l’extinció i el control atencional en condicions no emocionals. 50 participants amb por de les aranyes van participar en un paradigma d’aprenentatge de la por de dos dies, en una breu teràpia d’exposició així com en un tasca que mesurava el control atencional. Els resultats indicaven que una millor extinció dins la sessió estava relacionada amb millors resultats durant la teràpia d’exposició. Per altra banda, alguns components del control atencional van predir una major capacitat d’extinció dins la sessió i record de l’extinció. Els nostres resultats donen suport a la relació entre extinció de la por i teràpia d’exposició i fan una primera aportació a la relació entre l’extinció de la por i el control atencional en condicions no emocionals. Futures investigacions són necessàries per poder cercar aplicacions clíniques que millorin els resultats de la teràpia d’exposició., Fear learning models have a key role in our understanding of anxiety disorders and their treatment. One of the more established paradigms in the research on fear is classical conditioning, in which an initially neutral stimulus, after being repeatedly associated with an unconditioned stimulus, becomes a conditioned stimulus and elicits a fear response (fear acquisition). If the conditioned stimulus is presented repeatedly without the unconditioned stimulus, the fear response shows a decrease (extinction learning). If the subject comes back to the context where extinction learning took place, usually shows a recovery of the fear extinction memory (extinction recall). Fear extinction (extinction learning and recall) has been considered a form of exposure therapy (the most effective treatment for most anxiety disorders) but this is an assumption that has not been tested experimentally. Another concept that has gained recognition among anxiety is attentional control (the ability to regulate attention allocation, including our ability to maintain sustained attention, ignore distractors, and shift attention between tasks). Here, we tested whether individual differences in fear extinction (learning and recall) in the laboratory were associated with the outcomes of an exposure therapy. Furthermore, we studied whether individual differences in fear extinction (learning and recall) were associated with individual differences in non-emotional attentional control. 50 participants with fear of spiders participated in a two-day fear-learning paradigm, and then underwent a brief exposure therapy and performed an attentional control task. Results showed that enhanced extinction learning was associated with better exposure therapy outcome. Moreover, some components of attentional control predicted enhanced extinction learning and recall. Our results support the idea that individual differences in fear extinction learning may be associated with exposure therapy outcome, and provide first evidence about the association between fear extinction and non-emotional attentional control. Future research is necessary to search for clinical applications that improve exposure therapy outcomes.

Les patologies musculoesquelètiques són una de les causes més comunes de discapacitat degut al dolor. Dues de les patologies on el dolor crònic (DC) està típicament present són l’artrosi (OA), de genoll com a més freqüent, i la fibromiàlgia (FM). És obvi que l'OA i la FM són diferents tot i que, a més del DC, pot haver-hi una característica comú, la sensibilització, en concret la del Sistema Nerviós Central (SC), definida com hipersensibilitat al dolor, alodínia tàctil, hiperalgèsia a pressió i sumació temporal. Diferents estudis mostren relació entre les característiques psicològiques i trastorns psicopatològics i les malalties com l’OA i la FM, centrant-se en ansietat i depressió. Els trets de personalitat també són rellevants en malalties cròniques, però no s’ha estudiat tant com a síndrome de SC, i menys en la OA. La percepció del dolor relacionada amb la personalitat, no s’ha estudiat profundament en presència de SC. Així, els objectius principals d’aquesta tesi són definir el perfil psicopatològic, el patró de personalitat i el lligam de la percepció del dolor amb la personalitat en un grup de pacients amb DC, amb i sense el fenomen de SC. Metodologia. L’estudi va ser dut a terme als Serveis de Reumatologia de l’Hospital del Mar i l’Hospital CIMA-Sanitas, a Barcelona, durant 18 mesos. La selecció dels pacients es va fer segons els criteris de l’American College of Rheumatology per FM i OA. Els grups van formar-se per pacients amb artrosi amb SC (OA-SC), sense ella (OA-noSC), amb FM i grup control (C). Es van emprar l’Inventari Clínic Multiaxial de Millon, l’Inventari de Temperament i Caràcter de Cloninger i el Qüestionari de Dolor McGill, en l’avaluació psicopatològica, de personalitat i percepció subjetiva del dolor, respectivament. Es van dur a terme anàlisis de la variància, de regressió logística, de correlacions i de regressió lineal. Resultats. Els resultats mostren que el perfil del grup OA respecte el grup C emfatitza en les escales Histriònica, Passiu-Agressiu, Antisocial, Compulsiva, Esquizotípica i Somatoforme. En el grup OA-SC versus OA-noSC ho són l’escala Límit i Depressió Major. En el grup FM respecte al grup OA-noSC destaquen les escales Esquizoide, Depressiva, Histriònica i Sàdica, Límit, Somatoforme, Trastorn per Estrès Post-traumàtic i Depressió Major. I, finalment, en el grup FM respecte l’OA-SC, grups que presenten SC al dolor, ho són les escales Somatoforme i Depressió Major. La dimensió de temperament d’ED és típicament característica de pacients amb DC, sempre i quan, aquests pacients presentin SC. Les dimensions d’Evitació del Dany (ED) i Auto-Direcció (AD) són les més rellevants en la diferenciació del grup de FM. La percepció del dolor es correlaciona amb Cerca de Novetat (CN) (positiva i negativament), ED, Dependència a la Recompensa (DR) i Persistència (P) (totes tres en sentit positiu), és a dir, totes les dimensions de temperament. La percepció de dolor es correlaciona amb les dimensions de caràcter d’AD i Cooperació (CO), en sentit negatiu i positiu, respectivament. Les dimensions ED i CO de la personalitat prediuen en un 37,2% la percepció del dolor espontàni. Conclusions. El perfil psicopatològic dels grups sensibilitzats se centra especialment en trets somatoformes i de depressió major. El fenomen de SC sembla determinar la importància de la dimensió ED en pacients amb DC. Els nivells de percepció del dolor referits es correlacionen amb diverses dimensions de la personalitat, destacant l’ED. Les dimensions d’ED i AD prediuen en un 37,2% els resultats en percepció subjetiva del dolor espontàni. Així, es continua augmentant el gruix de literatura a favor de la importància de la psicopatologia i la personalitat per tractar millor als pacients amb DC, i especialment, en pacients que presentin SC., Musculoskeletal pathologies are one of the most common causes of disability due to pain. Two pathologies where chronic pain (CP) is typically present are osteoarthritis (OA), of the knee as most common, and fibromyalgia (FM). Obviously, OA and FM are different, although, in addition to CP, there is a mutual characteristic, central sensitization (CS), defined as pain hypersensitivity, tactile allodynia, hyperalgesia by pressure and temporal summation. Research shows the relationship between psychological characteristics and diseases such as OA and FM, focusing on anxiety and depression. Personality traits are also relevant in chronic diseases, but have not been studied in patients with CS, nor in OA. Perception of pain related to personality has not been neither studied deeply in the presence of CS. Thus, the main objectives of this thesis are to define the psychopathological profile, the personality pattern and the link pain perception with personality in a group of patients with CP, of ​​which 2 subgroups present the CS phenomenon. Methodology. The study was carried out at the Rheumatology Services of the Hospital del Mar and the Hospital CIMA-Sanitas in Barcelona, during 18 months. The patient selection was done according to the criteria of the American College of Rheumatology for FM and OA. The groups were formed by patients with osteoarthritis with CS (OA-CS), without it (OA-noCS), with FM and control group (C). The Millon Clinical Multiaxial Inventory, Temperament and Character Inventory of Cloninger, and the McGill Pain Questionnaire, were used in psychopathological and personality assessment. Analysis of the variance, logistic regression, correlation and linear regression were carried out. Results. The results show that the profile of OA group versus C group emphasizes the Histrionic, Passive-Aggressive, Antisocial, Compulsive, Schizotypal and Somatoform scales. In the OA-CS group versus OA-noCS highlights Limit and Major Depression scales. In the FM group versus OA-noCS group, the Schizoid, Depressive, Histrionic, Sadistic, Borderline, Somatoform, Posttraumatic Stress Disease and Major Depression scales are the most relevant. And, finally, in the FM group versus OA-CS, both sensitized, Somatoform and Major Depression scales are the most important. The temperament dimension of Harm Avoidance (HA) is typically characteristic of patients with CP, as long as these patients present CS. The dimensions of HA and Self-Directedness (SD) are the most relevant in the differentiation of the FM group. The perception of pain is correlated with Novelty Seeking (NS) (positively and negatively), HA, Reward Dependence (RD) and Persistence (P) (all three in the positive way), that is, all dimensions of temperament. The perception of pain is correlated with the character dimensions of SD and Cooperativeness (CO), in negative and positive sense, respectively. The HA and CO dimensions of the personality predict 37.2% of the perception of pain. Conclusions. The psychopathological profile of the sensitized groups focuses especially on somatoform and major depression. The CS phenomenon seems to determine the importance of the HA dimension in patients with CP. The levels of pain perception are correlated with different dimensions of personality, highlighting the HA dimension. The dimensions of HA and SD predict 37.2% of the results regarding subjective perception of spontaneuos pain. Thus, the amount of literature continues to increase in favor of the importance of psychopathology and personality to better treat patients with CP, and especially in patients who present CS.

El deliri és una síndrome greu i freqüent que poden presentar les persones d'edat avançada ingressades a les unitats d'hospitalització d’aguts. En l’explicació del deliri, el model multifactorial és el més acceptat i desenvolupat. Entre els principals factors de risc descrits hi ha l'edat avançada, el deteriorament cognitiu previ, el deteriorament funcional, la comorbiditat, entre molts altres. Tot i l’interès actual, l’abordatge del problema continua sent difícil, lent i retardat. Optar per un enfoc preventives basat en programes amb intervencions de múltiples components en pacients de risc ha demostrat ser l’estratègia més eficaç. OBJECTIUS: 1) Identificar l'associació existent entre determinades manifestacions de dependència recollides des de la valoració d’infermeria i la presència de deliri. 2) Analitzar les diferències entre les persones de > i < 80 anys en la freqüència d’aquestes manifestacions recollides des de la VI dels pacients grans hospitalitzats en els vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS). MÈTODE: L'estudi s'ha desenvolupat en dues. Fase 1: estudi retrospectiva de disseny cas (deliri)-control (no deliri). Fase 2: descriptiva, transversal a partir de l’avaluació retrospectiva dels registres de la valoració infermera dels pacients hospitalitzats. RESULTATS: S'han trobat diferències significatives en l’edat i en 89% de les manifestacions estudiades. Han resultat predictors de deliri: incontinència fecal, retenció d'orina, immobilitat en llit, dificultat per dormir i demència prèvia (deteriorament cognitiu previ). El valor de la corba ROC del model proposat és de 0,853. Les persones de >80 anys presenten més dependència en totes les necessitats estudiades. CONCLUSIONS: La valoració d’infermeria del model de necessitats ha demostrat ser un instrument d’utilitat per identificar els factors de risc de deliri. El model predictiu que s’ha obtingut presenta una alta capacitat predictiva és conegut, resulta d’aplicació fàcil i és d’ús generalitzat entre les infermeres dels hospitals de l'ICS., El delirio es un síndrome grave y frecuente que pueden presentar las personas de edad avanzada ingresadas en las unidades de hospitalización de agudos. En la explicación del delirio, el modelo multifactorial es el más aceptado y desarrollado. Entre los principales factores de riesgo descritos hay la edad avanzada, el deterioro cognitivo previo, el deterioro funcional, la comorbilidad, entre muchos otros. A pesar del interés actual, el abordaje del problema sigue siendo difícil, lento y retrasado. Optar por un enfoque preventivas basado en programas con intervenciones de múltiples componentes en pacientes de riesgo ha demostrado ser la estrategia más eficaz. OBJETIVOS: 1) Identificar la asociación existente entre determinadas manifestaciones de dependencia recogidas desde la valoración de enfermería y la presencia de delirio. 2) Analizar las diferencias entre las personas de> y 80 años presentan más dependencia en todas las necesidades estudiadas. CONCLUSIONES: La valoración de enfermería del modelo de necesidades ha demostrado ser un instrumento de utilidad para identificar los factores de riesgo de delirio. El modelo predictivo que se ha obtenido presenta una alta capacidad predictiva, es conocido, resulta de aplicación fácil y es de uso generalizado entre las enfermeras de los hospitales del ICS., Delirium is a common and serious syndrome which can present in elderly people admitted to acute inpatient units. In the explanation of delirium, the multifactorial model is the most accepted and developed. Among the risk factors described are advanced age, prior cognitive impairment, functional impairment, comorbidity, among many others. Despite the current interest, tackling the problem remains difficult, slow and delayed. Opting for a preventive approach based on programs with multiple components of interventions in risk patients has proven to be the most effective strategy. OBJECTIVES: 1) To identify the association between certain forms of dependency collected from the nursing assessment and the presence of delirium. 2) To analyze the differences between people> and 80 years have more dependence on the needs study. CONCLUSIONS: The nursing assessment model needs, has proved a useful tool for identifying risk factors for delirium. The predictive model which is known to have a high predictive power is easy to apply and is widely used among hospital nurses ICS.

En aquesta Tesi es presenten quatre estudis que tenien l’objectiu de validar les rates romanes (RHA-I i RLA-I) com a model animal d’alguns símptomes rellevants per a l’esquizofrènia. L’Estudi 1 tenia com a objectiu principal fer la caracterització conductual de les rates romanes d’alta i baixa evitació (RHA-I i RLA-I, respectivament) i de les rates genèticament heterogènies NIH-HS en dues tasques relacionades amb els símptomes de l’esquizofrènia, com són els dèficits de filtratge atencional, mesurats amb la inhibició de la resposta de sobresalt per un prepols (PPI), i els dèficits de memòria de treball. A l’Estudi 2 es van investigar els efectes de l’aïllament social, sobre diverses conductes/fenotips: el filtratge atencional (PPI), l’ansietat, la hiperactivitat motora i la memòria. A l’Estudi 3 es van avaluar els efectes de substàncies antipsicòtiques (haloperidol i clozapina) i propsicòtiques (apomorfina, MK-801, DOI) sobre la PPI i l’activitat motora. Finalment, el quart estudi tenia l’objectiu d’estudiar les diferències d’expressió gènica de HTR1A i HTR2A entre les soques romanes, i entre rates NIH-HS seleccionades pel seus nivells extrems de PPI. Els resultats de l’Estudi 1 mostren que les rates RHA-I, comparades amb les RLA-I i les NIH-HS, tenen dèficits de PPI i de memòria de treball, i que les rates NIH-HS presenten valors alts (semblants als de les rates RLA-I) tant de PPI com de memòria de treball. A més a més, els resultats mostren correlacions positives entre la PPI i la memòria de treball. A l’Estudi 2, les rates RHA-I aïllades socialment manifesten dèficits de PPI, augment de l’ansietat, hiperactivitat i dèficits d’aprenentatge. A l’Estudi 3 vam observar que les rates RHA-I són més sensibles als efectes dels agonistes/antagonistes dopaminèrgics (apomorfina/haloperidol) sobre la PPI. Per altra banda, les rates RLA-I són més sensibles als efectes dels fàrmacs agonistes/antagonistes serotoninèrgics (DOI/clozapina) i a l’ antagonista NMDA (MK-801) sobre la PPI. Els resultats de l’Estudi 4 mostren diferències entre soques en l’expressió gènica al còrtex prefrontal (dels gens HTR1A i HTR2A) i a l’estriat (del gen HTR2A), on les rates RHA-I mostren un increment de l’expressió en ambdós casos. Les rates NIH-HS seleccionades pels seus nivells de PPI també mostren diferències d’expressió del gen HTR1A al còrtex prefrontal. Globalment, els estudis augmenten la validesa aparent (Estudi 1 i 2), la validesa predictiva (Estudi 3) i la validesa de constructe (Estudi 4 i el 2 en menor mesura) de les rates RHA-I com a model animal d’alguns dels símptomes relacionats amb l’esquizofrènia., In this Thesis we present four studies that were aimed at validating the Roman rat strains (RHA-I and RLA-I) as an animal model of some schizophrenia-relevant symptoms. Study 1 was devoted to behaviorally characterize the Roman high- (RHA-I) and low-avoidance (RLA-I) rats, and the genetically heterogeneous rats (NIH-HS), in two tasks related to some schizophrenia-relevant symptoms, i.e. prepulse inhibition of the startle response (PPI, a measure of sensorimotor gating) and spatial working memory measured in the Morris water maze. In Study 2, we investigated the effects of chronic social isolation on several behaviours/phenotypes in the Roman rats: sensorimotor gating (PPI), anxiety, locomotor hyperactivity and spatial memory. In Study 3 we evaluated the effects of several antipsychotics (haloperidol and clozapine) and propsychotics (apomorphine, DOI and MK-801) on PPI and locomotor activity. Finally, Study 4 was aimed to evaluate whether there are differences in gene expression (of the HTR1A and HTR2A genes) between the Roman rat strains, and to see if these differences also appear between NIH-HS rats selected for their extremely high or low levels of PPI. The results of Study 1 show that RHA-I rats have PPI and working memory deficits and that NIH-HS rats present high levels of PPI and working memory. There are positive associations between PPI and working memory, since rats with high PPI (RLA-I and NIH-HS) also have a better performance in the working memory task. In Study 2, the socially-isolated RHA-I rats exhibit PPI deficits, increased anxiety, locomotor hyperactivity and spatial learning deficits. Study 3 shows that RHA-I rats are more sensitive to the effects of dopamine agonists/antagonists (apomorphine/haloperidol) on PPI, whereas RLA-I rats are more sensitive to the effects of serotonin agonists/antagonists (DOI/clozapine) and to the NMDA antagonist (MK-801) in the PPI test. The results of Study 4 show differences in gene expression between the Roman rats in the prefrontal cortex (HTR1A and HTR2A genes) and in the striatum (HTR2A gene), with RHA-I rats having enhanced expression of these genes. The NIH-HS rats selected for their extreme PPI levels also show differences of expression of the HTR1A gene in the prefrontal cortex. As a whole, the studies of the present Thesis increase the apparent validity (Study 1 and 2), the predictive validity (Study 3) and construct validity (Study 4 and Study 2 to a lesser extent) of the RHA-I rats as an animal model of some of the symptoms related to schizophrenia.

Els trastorns d'ansietat suposen una gran càrrega social i econòmica, i una davallada molt important en la qualitat de vida dels pacients afectats. Per sort, actualment es disposa de tractaments eficaços per aquests trastorns, com per exemple els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina o la teràpia cognitivoconductual. Tanmateix, un part considerable dels pacients no milloren amb aquests tractaments. Per aquest motiu, la identificació dels factors implicats en una pitjor resposta terapèutica és ara per ara una prioritat en el món de la recerca. Emmarcada en aquest context, i des d'una òptica translacional, aquesta tesi pretén ser una contribució a l'estudi dels predictors de resposta. En primer lloc, es van avaluar les propietats psicomètriques i l'estructura factorial de la versió castellana de la Panic Disorder Severity Scale - Self Report (PDSS-SR) -estudi 1-. Els resultats obtinguts confirmen que la versió castellana de la PDSS-SR és un instrument adequat per valorar símptomes de pànic/agorafòbia en contextos de parla castellana. El fet que es tracti d'un instrument fàcil d'utilitzar ha de permetre la seva aplicació de forma àmplia, i poder portar a terme comparacions entre diferents cultures, cosa que fins ara no era possible degut a l'absència d'una versió en castellà validada. En segon lloc, es va avaluar si el polimorfisme Val66Met del BDNF i/o el maltractament infantil s’associen a una pitjor trajectòria de resposta durant la teràpia cognitivoconductual pel trastorn de pànic -estudi 2-. Basant-nos en recerca prèvia, la nostra hipòtesi era que tant l'al·lel Met del gen del BDNF com el maltractament infantil s'associarien amb una trajectòria de resposta menys favorable. Tanmateix, a partir de les nostres dades no vam obtenir un resultat positiu entre aquestes variables i la resposta al tractament. Tot i tractar-se de resultats negatius, aquestes dades s'afegeixen al creixent cos de coneixement sobre predictors de resposta en els trastorns d'ansietat, informació que ha d'acabar derivant en un futur cap a intervencions més ajustades a determinats perfils de pacients. A més, donat que la hipòtesi de partida no es va poder confirmar, aquest treball orienta la recerca en aquest camp cap a altres variables (p.e., epigenètiques) que podrien modular la resposta al tractament psicològic en el TP, i possiblement també en altres trastorns., Anxiety disorders cause a huge social and economic burden, and result in low quality of life of those affected. Fortunately, there are effective treatments for anxiety disorders, such as the selective serotonin reuptake inhibitors or cognitive-behavioural therapy. However, a substantial proportion of patients does not respond to these treatments, and identifying which factors are associated with poor treatment outcome is now a research priority. In this context, and from a translational perspective, the present Ph D dissertation seeks to be a contribution to the study of predictors of outcome. Firstly, we assessed the psychometric properties and factorial structure of the Spanish version of the Panic Disorder Severity Scale - Self Report (PDSS-SR) -study 1-. Our results confirm that the Spanish version of the PDSS-SR is a suitable instrument for assessing panic/agoraphobia symptoms in Spanish-speaking contexts. Given that it is an easy-to-administer tool, it can be broadly applied and it should allow to carry out cross-cultural research, which was not possible because a validated Spanish version was not available. Secondly, we tested whether the BDNF Val66Met polymorphism and/or childhood maltreatment are associated with a worse response trajectory during cognitive-behavioural therapy for panic disorder -study 2-. Prompted by previous evidence, we hypothetised that both the Met allele of the BDNF gene and childhood maltreatment would be associated with a less favorable response trajectory. However, we found no evidence to support an association between treatment outcome and either of these variables. Despite the negative results, our data add to the expanding body of evidence on which predictors of treatment outcome are clinically relevant for anxiety disorders, and this type of information will ultimately lead to better interventions that are more precisely tailored to patient profiles. In addition, since our hypothesis could not be confirmed, this work guides research in this field to other variables (e.g., epigenetic) that may modulate the response to psychological treatment in panic disorder, and possibly in other disorders as well.

Introducció: Estudis previs han demostrat que una edat d'inici de psicosi (EIP) precoç s'associa a major gravetat clínica i funcional i pitjor pronòstic. El coneixement en profunditat de l'EIP pot contribuir a una milloria del coneixement de l'etiopatogènia i a poder dirigir de forma específica el tractament precoç de la psicosi. Hi ha diversos factors genètics i ambientals que s'ha demostrat poden fer variar l'EIP, com l’edat de la pubertat, complicacions obstètriques, antecedents familiars o ús de substàncies. Objectius: Amb el present projecte es vol estudiar com es relacionen aquests factors i l'EIP en una mostra de pacients amb un primer episodi de psicosi. Al primer treball l’objectiu és relacionar, en la submostra de dones, l’edat de menarquia, com a mesura de pubertat, amb l’EIP, i estudiar la relació entre l’edat de menarquia i la gravetat i el pronòstic clínics. Al segon treball, determinar la relació entre EIP i antecedents de complicacions de tipus obstètric i dades al néixer com el baix pes o la prematuritat fetal, i avaluar com es relacionen amb l'EIP els antecedents familiars de psicosi i l’edat del pare i de la mare. Mètodes: Es van reclutar per aquest estudi pacients d'entre 10 i 65 anys amb un primer episodi psicòtic, atesos tant a serveis de salut mental comunitaris com d’hospitalització i pertanyents a les xarxes d'adults o d'infanto-juvenil. La mostra final va ser de 90 pacients. Per a realitzar aquest estudi es va crear un qüestionari sòcio-demogràfic, completat a través d'entrevista clínica, i es varen administrar les següents escales: PANSS (Positive and Negative Syndrome Scale), ICG-ESQ (Clinical Global Impression – Schizophrenia Scale), GAF (Global Assessment of Functioning), DAS-sv (Disability Assessment Schedule versió curta), escala d'Intel·ligència de Wechsler, i escala EuroQol 5D de qualitat de vida. Es va obtenir l'edat decimal del/la pacient en l'inici dels primers símptomes psicòtics, en el primer contacte amb psiquiatria i en el primer ingrés a hospital psiquiàtric, si n’era el cas. L'edat de menarquia es va obtenir de forma retrospectiva. Mitjançant entrevista clínica i el qüestionari dissenyat per a l'estudi es va obtenir a més a més l'edat del pare i de la mare en el moment del naixement del fill/a i l'ús de substàncies previ al debut de psicosi (criteris d'abús i dependència del DSM-IV). Els antecedents de psicosi en la mare o pare es varen recollir seguint el model d'Andreasen i els antecedents obstètrics utilitzant l'escala de complicacions obstètriques de Lewis i Murray. També es recollí el pes i edat gestacional del o la pacient al néixer, i si la mare havia patit avortaments previs o havia consumit substàncies durant l'embaràs. Resultats: No es va trobar una correlació estadísticament significativa entre l’edat de menarquia i EIP. Tampoc es varen trobar dades significatives en quant a la relació entre l'edat de menarquia i l'escala PANNS, ICG-ESQ, GAF, DAS total o EuroQol. La pre-eclàmpsia, la necessitat d'ús d'incubadora en néixer, l'ús de fòrceps, l'antecedent patern de psicosi i un pes baix en néixer, es van relacionar amb una edat de EIP més primerenca. L’ús de fòrceps i el pes en néixer eren les variables que millor predeien l’EIP. Conclusions: Els resultats obtinguts suggereixen una major complexitat de la hipòtesi estrogènica, involucrant altres factors com biològics i psicosocials, i posen en relleu el rol del període prenatal en el desenvolupament de la psicosi i la importància de monitoritzar de forma adequada l'embaràs i el part, especialment en casos de mares i pares amb antecedents de psicosi. Factors de risc com la càrrega familiar i genètica, complicacions al part i embaràs i l’ús de tòxics durant l’adolescència podrien ser utilitzats de forma efectiva com predictors de trastorns psicòtics., Introduction: Previous studies have shown that age at onset of psychosis (AOP) is associated with higher clinical and functional severity and worse prognosis. An in-depth study of AOP can contribute to the improvement of knowledge of psychosis pathogenesis and help improve its early and specific treatment. There are several genetic and environmental factors that have been related to AOP variations such as age of puberty, obstetric complications, family history or substance use. Objectives: The purpose of this project is to study how these factors relate to AOP in a sample of patients with a first episode of psychosis. The objective of the first study is to relate, in the women subsample, the age of menarche, as a measure of puberty, with AOP, and to study the relationship between age of menarche and clinical severity and prognosis. In the second study, the objective is to determine the relationship between AOP and history of obstetric complications, low birth weight and preterm birth and to evaluate how family history of psychosis and age of parents relate to AOP. Methods: Patients included in the the study were aged between 10 and 65 years old, with a first psychotic episode, both recruited in community and hospital facilities, and belonging to adults or children and adolescent mental health services. The final sample was of 90 patients. For this study a socio-demographic questionnaire was designed, completed through clinical interview, and the following scales were administered: PANSS (Positive and Negative Syndrome Scale) ICG-ESQ (Clinical Global Impression - Schizophrenia Scale), GAF (Global Assessment of Functioning) sv-DAS (Disability Assessment Schedule short version), Wechsler Intelligence scale and EuroQol 5D quality of life scale. We obtained the decimal ages of onset of psychotic symptoms, of first contact with psychiatry and of first admission to a psychiatric hospital, if that was the case. Age of menarche was obtained retrospectively. Through clinical interview and the questionnaire designed for the study, ages of the father and the mother at time of child birth and substance use prior to the psychosis onset (DSM-IV abuse and dependence criteria) were also obtained. The history of psychosis in the mother or father was collected following the Andreasen model and obstetric antecedents using the scale of Lewis and Murray obstetric complications. Also weight and gestational age of the patient at time of birth were collected, and whether the mother had experienced previous miscarriages or had used any substances during pregnancy. Results: A significant correlation between age of menarche and AOP, PANSS scale, ICG-ESQ, GAF, total DAS or EuroQol was not found. Pre-eclampsia, need of incubator at birth, use of forceps, paternal history of psychosis and low birth weight, were associated with an earlier AOP. Use of forceps and birth weight were the variables that best predicted AOP. Conclusions: The results suggest a greater complexity of estrogen hypothesis, involving other factors such as biological and psychosocial ones, and highlight the role of the prenatal period in the development of psychosis and the importance of adequately monitor pregnancy and delivery, especially in cases of parents with a history of psychosis. Risk factors such as genetic and family burden, pregnancy and childbirth complications and the use of substances during adolescence could be used effectively to predict psychotic disorders.

Early life experiences play a key role in brain function and behaviour. Maternal separation produced negative early life experiences that induce emotional alterations. Contrary, the communal nest has been proposed as a protective model that may reduce the vulnerability of individuals to suffer psychiatric disorders. Moreover, early-life stress enhances the vulnerability to develop substance use disorders, principally during adolescence. Hence, depressive states are associated with drug use disorders and abuse vulnerability since depressed patients could consume drugs to alleviate their symptoms. Our results lead us to propose that detrimental early life events such as maternal neglect reproduces most of the behavioural and neurochemical alterations associated with emotional disorders in mice. In addition, maternal separation could be useful to study the comorbidity between depression and substance use disorder since induces alterations in emotional and cocaine addictive behaviours as well as in the dopaminergic system. However, in our conditions, we cannot confirm the protective role of communal nest due to the behavioural alterations found in these mice, probably because this breeding condition involves energetic cost and increases the competition for food in pups., Las experiencias tempranas tienen un papel importante en el desarrollo cerebral y las respuestas emocionales. La separación maternal supone un factor de riesgo de desarrollar enfermedades psiquiátricas, mientras que el modelo de nido en comuna se ha propuesto como una condición protectora. Además, el estrés crónico durante la infancia aumenta la vulnerabilidad a desarrollar trastornos por uso de sustancias, principalmente durante la adolescencia. Por ello, los estados depresivos están asociados con una mayor vulnerabilidad para el uso de drogas puesto que los pacientes depresivos podrían consumir drogas para aliviar sus síntomas. Nuestros resultados demuestran que las experiencias adversas durante la infancia reproducen la mayoría de las alteraciones comportamentales y neuroquímicas relacionadas con depresión en el ratón. Además, la separación maternal puede considerarse como un modelo conveniente para el estudio de la comorbilidad psiquiátrica entre depresión y el trastorno por uso de drogas, ya que reproduce alteraciones emocionales y motivacionales en el animal de experimentación, así como en el sistema dopaminérgico. Sin embargo, no podemos confirmar el papel protector del nido en comuna debido a las alteraciones comportamentales que hemos encontrado en nuestros estudios, probablemente debido a que dicho modelo origina costes energéticos y aumenta la competencia por la comida entre las crías.

La presente tesis tiene como finalidad describir la investigación llevada a cabo en la ciudad de Murcia por un grupo de profesionales de salud mental con el apoyo de la Asociación Murciana de Salud Mental. El objetivo de esta investigación era analizar la realidad de la situación las personas sin hogar con problemas de salud mental o consumo de tóxicos en la ciudad de Murcia, así como conocer la prevalencia, describir las características de este colectivo e identificar las barreras de acceso a recursos de atención socio-sanitaria. Las variables centrales del estudio han sido: tipo de vivienda, tiempo en la calle, diagnóstico y uso de recursos; cruzándose entre sí y con los datos descriptivos básicos (sexo, edad, estado civil, fuente de ingresos, etc.). El grupo de trabajo se encargó del diseño, selección de la muestra y recogida de datos. Se realizaron 196 entrevistas, correspondiendo a la totalidad del universo de las personas a entrevistar. Los resultados obtenidos demuestran la alta prevalencia de enfermedad mental y/o dependencia a tóxicos (80% de la población presenta un enfermedad mental, siendo el 40% un trastorno mental grave) y elevada dificultad de acceso a recursos de inserción social, recursos sanitarios y en especial a recursos de salud mental. En este sentido se evidencia la necesidad de implementar en la ciudad de Murcia un programa específico de intervención en salud mental para personas sin hogar., The present thesis is intended to describe the research carried out in the city of Murcia by a work group of mental health professionals with the support of the Murcian Mental Health Association. The purpose of this investigation has been to analyse the reality of the situation of homeless people with problems of mental health and/or drug addiction in the city of Murcia, as well as to describe the prevalence of these problems and their characteristics, and to identify the barriers impeding access to proper social-healthcare attention. The main variables of this study have been: type of housing, time spent on the street, diagnostics and use of resources; used in combination with basic descriptive data (sex, age, civil status, source of income, etc.). The work group was responsible for the design and selection of the sample group and data recollection. 196 interviews were carried out, corresponding to the total universe of people to be interviewed. The results obtained have come to prove a high prevalence of mental illness and/or substance dependence (80% of the population presented mental illness, with 40% presenting serious mental illness) as well as large difficulties to gain access to social insertion resources, healthcare and, particularly, mental healthcare resources. Considering these factors it becomes evident that there is a need to implement a specific mental health intervention programme for homeless people in the city of Murcia.

La recerca en els darrers anys ha demostrat que el pacient amb trastorn bipolar (TB) no està lliure d'afectació neurocognitiva i que aquesta pot tenir una repercussió important en el seu funcionament quotidià. Pel que fa al trastorn bipolar tipus II (TB-II), atès que ha patit una manca d'atenció i durant molt de temps ha estat un subtipus infradiagnosticat, els treballs dirigits a aspectes neuropsicològics han estat escassos amb resultats discrepants i no concloents. Per tant, cal dur a terme estudis centrats en aquesta població específica per tal d'establir de manera adequada el seu perfil neurocognitiu donades les implicacions clíniques i terapèutiques que se'n poden derivar. En aquesta tesi es du a terme una revisió sistemàtica (primer estudi) de la literatura existent per a veure quin és l'estat actual d'aquesta temàtica. A partir d'aquesta s'estableixen les bases per a la recerca posterior, amb l'objectiu de determinar els principals dèficits neurocognitius associats al TB-II avaluant pacients amb criteris rigorosos d'eutímia. Amb el segon estudi es va detectar que els pacients TB-II en remissió presenten un rendiment neurocognitiu inferior als subjectes sans tant en el domini d'atenció com en els de memòria verbal, memòria de treball i funció executiva. En segon lloc s'intentaven identificar possibles predictors del funcionament psicosocial a partir de l'estudi de variables clíniques, sociodemogràfiques i neurocognitives. Es va observar que les disfuncions executives i la presència de simptomatologia subclínica de caire depressiu podrien ser útils com a predictors d'un major deteriorament funcional en aquest grup. Posteriorment, ens varem proposar estudiar si existeix heterogeneïtat neurocognitiva entre aquesta subpoblació amb un tercer estudi. Es va observar que existeixen diversos subgrups amb perfils neurocognitius diferenciats entre els pacients; pacients amb un rendiment neurocognitiu totalment preservat, pacients amb alteracions moderades-greus en tots els dominis cognitius (amb excepció de la memòria verbal amb dèficit lleu) i pacients amb un rendiment intermedi amb alteracions (leus. Més d'un 50% dels pacients TB-II presentaven dificultats neurocognitives. Cap variable clínica relacionada amb la severitat o cronicitat de la malaltia podia explicar les diferències entre subgrups. Aquells pacients amb un rendiment neurocognitiu deficitari global presentaven un QI més baix, un pitjor funcionament psicosocial global i majors dificultats per a realitzar i gaudir de les activitats de lleure. En darrer lloc, cal tenir present que és necessari oferir als pacients un tractament integral de la malaltia on es contemplin també les dificultats neurocognitives i de funcionalitat, oferint, per tant, noves estratègies d’intervenció que permetin millorar aquests aspectes. D’aquesta manera, amb el darrer estudi (quart estudi) s’avaluava l’eficàcia d’una nova estratègia d’intervenció neurocognitiva, la rehabilitació funcional, específicament en un grup de pacients TB‐II també eutímics, valorant l’impacte que aquesta intervenció podia exercir sobre el funcionament psicosocial dels pacients. La rehabilitació funcional va mostrar ser efectiva no només millorant el funcionament general sinó també reduint la simptomatologia subclínica depressiva dels pacients TB‐II., Patients with Bipolar Disorder (BD) show broad cognitive impairments that persist during euthymia despite remission of mood symptoms. Cognitive deficits in BD are associated with impairments in functional outcome and quality of life. Thus, improving cognitive functioning is an important treatment goal in people with BD. Bipolar II disorder subtype (BD-II) has been underdiagnosed in clinical practice, therefore, many aspects of BD-II are still understudied such as neurocognitive functioning. In the present thesis, a systematic review of literature regarding neurocognition in BD-II was carried out. Then, we assessed a sample of strictly defined BD-II euthymic patients to compare it with a sample of healthy controls (HC) to elucidate the neuropsychological profile of this bipolar subtype. A second objective was to study the relationship between neurocognitive performance and functional outcome. BD-II patients showed a significantly lower performance on several measures of attention, learning and verbal memory, and executive function compared with HC. The presence of subthreshold depressive symptomatology and one measure related to executive function and working memory were the variables that best predicted psychosocial functioning. After that, we attempted to analyse cognitive variability also in a sample of euthymic BD-II patients, using a cluster analysis to provide groups of different neurocognitive patterns. Three clusters were detected: an intact neurocognitive group, an intermediate or selectively impaired and a globally impaired group. Approximately one-half of the patients were cognitively impaired. The 3 clusters statistically differed in the premorbid intelligence quotient, the global functional outcome and leisure activities. The globally impaired cluster showed the lowest attainments concerning these 3 variables, which are considered proxies of cognitive reserve. No differences in other clinical characteristics were found among the groups. Taking all these data into account, it seems necessary to implement therapies focused on enhancing functional outcome in bipolar II disorder patients. Hence, we carried out a subanalysis aimed to assess the efficacy of an intervention called Functional Remediation specifically in a sample of BD-II patients. Our results suggest that the Functional remediation appears to be effective in improving the overall functional outcome in BPII, as well as in reducing subclinical depressive symptoms.

[cat] El trastorn per Joc Patològic (JP), definit com una conducta de joc desadaptativa, persistent i recurrent que altera el funcionament personal, familiar i/o laboral de la persona i el seu entorn, està classificat com a Trastorns relacionats amb substàncies i Trastorns addictius dins el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, quinta edició (DMS-5, 2013). Es caracterítza per en una incapacitat del jugador per controlar la conducta de joc, malgrat les conseqüències negatives que aquest fet li comporta. L’objectiu global de la Tesi Doctoral és aprofundir en el maneig dels pacients amb JP, cercant evidència sobre la prevalença del JP en determinats subgrups de risc, així com millorar el coneixement d’aquells aspectes que podrien influir en la resposta al tractament. Els objectius específics d’aquest treball de recerca son: 1) determinar la prevalença de les dificultats de joc en una mostra de pacients psiquiàtrics ingressats i comparar-la amb una mostra de pacients no psiquiàtrics ingressats, 2) analitzar la prevalença de les dificultats de joc entre els diferents trastorns psiquiàtrics i 3) determinar les principals variables clíniques, psicopatològiques o de personalitat que podrien actuar com a predictors de recaiguda i/o abandonament, en una mostra de pacients amb JP en tractament. Els dos estudis que formen part d’aquesta Tesi Doctoral s’han dut a terme en el marc de la Unitat d’Atenció al Joc Patològic i altres Addiccions no tòxiques de l’Àmbit d’Atenció a la Salut Mental del Consorci Sanitari de Terrassa. En el primer estudi, centrat en determinar la prevalença de les dificultats de joc en una mostra de pacients psiquiàtrics ingressats, comparant-la amb una de pacients ingressats sense patologia psiquiàtrica coneguda, s’inclou un total de 100 pacients ingressats a la Unitat d’Hospitalització de Psiquiatria de l’Hospital de Terrassa i 100 pacients sense patologia psiquiàtrica, ingressats en d’altres serveis del mateix centre hospitalari, emparellats per edat i sexe. Com a resultats principals trobem que els pacients amb patologia psiquiàtrica respecte els ingressats sense aquesta patologia, presenten una major prevalença de les dificultats de joc (pacients psiquiàtrics 9% vs 3% pacients no psiquiàtrics) i un patró de joc més greu (pacients psiquiàtrics: 8% JP i 1% joc problemàtic vs pacients no psiquiàtrics: 2% JP i 1% joc problemàtic). Entre els pacients amb diagnòstic psiquiàtric, els pacients amb trastorn psicòtic presenten una major prevalença de dificultats de joc. El segon estudi, te com a objectiu determinar les principals variables clíniques, psicopatològiques o de personalitat que poden actuar com a predictors de recaiguda i abandonament, després d’un període de tractament i seguiment, en una mostra de pacients en tractament per JP. S’inclouen 566 pacients amb disgnòstic de JP, atesos a la Unitat d’Atenció al Joc Patològic del Consorci Sanitari de Terrassa entre octubre de 2005 i gener de 2012. Com a resultats principals destaca que, en relació a les recaigudes, un 14,1% dels pacients presenta com a mínim una recaiguda durant tot el període de tractament i seguiment. Les recaigudes apareixen principalment durant els primers 6 mesos des de l’inici del tractament. Els pacients solters, que inverteixen quantitats entre 0 - 100€/setmana en joc i amb puntuacions elevades en la dimensió Evitació del Risc del TCI-R, presenten més risc de recaiguda durant el tractament. A més a més, aquells subjectes que a l’inici del tractament mantenen activa la conducta de joc mostren més risc de recaure durant la fase de seguiment, que els que estaven abstinents a l’inici del tractament. En relació a l’abandonament, un 27.8% han deixat d’assistir a 3 o més visites al llarg de tot el programa terapèutic. Els pacients solters, més joves i amb puntuacions elevades en l’escala Recerca de Novetat del TCI-R, presenten un major risc d’abandonar el tractament., [eng] The present Doctoral Thesis focuses its study to improve the management of patients with Pathological Gambling (PG). Specifically, the aims are: 1) to determine the prevalence of PG in a sample of psychiatric inpatients and compare it with non-psychiatric inpatients 2) analyze the prevalence of the gambling difficulties between the different psychiatric disorders and 3) determine the main clinical, psychopathological or personality variables that could predict relapse or dropout, in a sample of PG patients in treatment. Both studies that compound this Thesis have been carried out in the Pathological Gambling Unit from Consorci Sanitari de Terrassa (CST). The first study, focuses on determining the prevalence of gambling difficulties in psychiatric inpatients sample (N=100), compared with non-psiquiatric inpatients (N=100), paired by age and sex. The main results show that patients with psychiatric disorders, compared to those whithout psiquiatric disorders, present higher gambling difficulties prevalence (psychiatric inpatients 9% vs. 3% non-psychiatric inpatients) and a more severe gambling pattern (psychiatric inpatients: 8% PG and 1% problem gambling vs. non-psychiatric inpatients: 2% PG and 1% problem gambling). Among psychiatric patients, those with psychotic disorder present a higher prevalence of gambling difficulties. The second study aims to determine clinical, psychopathological or personality predictors of relapse or drop-out in a sample of PG. We inlcuded 566 patients who attended the Pathological Gambling Unit of CST, between october 2005 and January. Main results show that 14.1% of the sample had at least one relapse throughout the treatment and follow-up period. Relapses appear mainly during the first 6 months from the start of treatment. Patients that are single, and patients that spent smaller amounts of money in gambling (between 0 - € 100 / week), and with high scores in the Harm Avoidance of the TCI-R scale, are more likely to relapse during treatment. Moreover, those patients with active gambling at the start of the treatment, have more risk to relapse during the follow-up period, than those that were abstinent at the beginning of the treatment. In relation to drop-out, 27.8% of the sample had missed 3 or more therapeutic sessions during the therapeutic programe. Single marital status, younger age and high scores on the TCI-R Novelty Seeking scale, were predictors of drop-out.

L’anosognòsia és un trastorn associat a la MA que es defineix globalment com un dèficit de consciència de malaltia, de l’afectació i el grau d’aquesta. L’objectiu d’aquesta recerca va ser determinar la prevalença d’anosognòsia en la MA, establir la comorbilitat clínica amb altres característiques dels pacients, comparar dues metodologies d’avaluació i analitzar l’efecte sobre la qualitat de vida de pacients i sobre la càrrega dels familiars cuidadors. La mostra de l’estudi va estar formada per pacients i cuidadors procedents de l’Hospital Santa Caterina de Salt i de l’Hospital universitari de Bellvitge. La presència d’anosognòsia es va determinar mitjançant l’Anosognosia Questionnaire in Dementia (AQ-D). La prevalença d’anosognòsia global va ser de 46.7%, 28,4% en casos lleus i en casos moderats i greus va ser 64,6% i 91,4%, respectivament. L’anàlisi comparativa entre l’avaluació clínica i l’AQ-D va demostrar bona correlació (índex kappa = 0,7). Les diferències observades es van atribuir a l’amplitud de valoració que inclou l’AQ-D (capacitats físiques i trastorns de conducta). La presència d’anosognòsia s’ha associat als trastorns d’apatia, desinhibició i irritabilitat i a la depressió de forma inversa. La valoració de la qualitat de vida en els pacients va mantenir-se estable mentre els cuidadors la van puntuar pitjor a major anosognòsia. Alhora, els cuidadors de pacients amb anosognòsia van presentar major sobrecàrrega física i aïllament social, desgast emocional i sentiments de dependència. L’anàlisi de l’anosognòsia pot prevenir una mala adherència als tractaments, limitar conductes de risc i facilitar les tasques assistencials dels cuidadors, reduir el consum de recursos i, per tant, millorar la qualitat de vida de pacients i cuidadors, i retardant la institucionalització., Anosognosia is a common disorder in Alzheimer disease (AD), and is defined as an overall lack of awareness of the disease and the degree of involvement of this. The aim of this research was to determine the prevalence of anosognosia in AD patients, establishing the comorbidities with other patient’s clinical characteristics, compared two methodologies for assessing anosognosia and analyzing the consequences on the quality of life (QOL) of patients and on burden of family caregivers. The study sample was comprised of patients and caregivers from Sta. Caterina's Hospital in Salt (Girona) and from Hospital Universitari de Bellvitge (Barcelona). The presence of anosognosia was mainly determined by Anosognosia in Dementia Questionnaire (AQ-D). The prevalence of anosognosia was 46.7%, 28.4% in mild cases, 64.6% in moderate and 91.4% in severe cases. The comparative analysis between clinical assessment of anosognosia and AQ-D score showed good correlation (kappa = 0.7). These observed differences were attributed to the breadth of assessment includes on the AQ-D (physical abilities and behavioural disorders). The presence of anosognosia was associated with increased disorders as apathy, disinhibition and irritability; and decreased depression. Assessing QOL in patients remained stable while the caregivers scored worse at higher anosognosia. Moreover, caregivers of patients with anosognosia showed greater burden expressed as social isolation, emotional exhaustion and feelings of dependency. The presence of anosognosia is associated with dementia’s severity but it is already present in early stages. The analysis of anosognosia can prevent risk behaviors, can facilitate the work of careers, and improve the quality of life of patients and caregivers.

[cat] La depressió s’associa a múltiples alteracions biològiques. En aquesta tesi s’analitza les alteracions que es presenten en els pacients depressius respecte als subjectes controls i els canvis que s’observen durant el tractament amb un inhibidor de la recaptació de la serotonina (ISRS). S’ha proposat que els pacients amb depressió presentarien uns nivells de neurotrofines perifèriques inferiors als subjectes sans el que indicaria una disminució de la neuroplasticitat cerebral que es corregiria amb el tractament antidepressiu. Una altra alteració observada en els pacients depressius és la major activació plaquetària i les alteracions en els paràmetres hemostàtics. Aquestes alteracions podrien explicar la predisposició als esdeveniments cardiovasculars en pacients depressius. Els estudis avaluen els nivells de BDNF en plasma i en plaquetes en pacients amb depressió sense tractament respecte al controls sans i valorar els canvis observat en els nivells de BDNF en les diferents fases (8 i 24 setmanes) del tractament amb escitalopram. També es avaluar la funcions adhesives, cohesives i procoagulants plaquetàries en els pacients amb trastorn depressiu major i en les diferents fases del tractament amb ISRSs i comparat amb subjectes sans. Els resultats dels estudis presentats a la tesi mostren que els pacients amb depressió major abans del tractament presenten nivells de BDNF en plaquetes inferiors i nivells en plasma pobre en plaquetes superiors als controls sans. El tractament amb un ISRS (escitalopram) modifica els nivells de BDNF tendint als paràmetres similars als controls, però a les 8 setmanes de tractament solament s’observa un increment significatiu del BDNF plaquetari, aconseguint-se nivells similars als controls, pel que s’ha suposat que el BDNF plaquetari podria ser un marcador de resposta al tractament en fases inicials. A les 24 setmanes de tractament els nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic no mostren diferències respecte als controls. També es va observar una correlació negativa entre les nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic. Respecte als paràmetres de l’hemostàsia s’observa que els pacients depressius sense tractament presenten un endofenotip protrombòtic amb un increment significatiu del volum de les plaquetes, un increment dels paràmetres d’activació plaquetària, un increment de la fermesa del coàgul, un increment de l’activitat del factor tissular associat a plaquetes, un increment de la formació fibrina i trombina quan s’exposa a una superfície trombogènica en condicions de flux i un increment de l’agregació de les plaquetes en resposta a àcid araquidònic. El tractament amb ISRS normalitza de forma ràpida i eficaç aquests paràmetres, excepte que s’observa un increment de GPIIbIIIa i no es modifiquen les propietats viscoelàstiques dels trombes formats en condicions de cisalla reduïda. Els resultats observats sobre la coagulació amb el tractament amb ISRS podria explicar el major risc de sagnat en els pacients que reben tractament amb aquest grup d’antidepressius. En la discussió es valoren els resultats respecte a estudis previs, alhora que s’analitza la utilitat actual del BDNF com a marcador biològic de depressió a nivell perifèric, la relació entre el BDNF plaquetari i l’activació plaquetària i la possible relació entre BDNF i malaltia cardiovascular. També s’analitza la relació entre depressió i malaltia cardiovascular i els canvis observats amb el tractament amb ISRSs., [eng] Depression is associated with multiple biological alterations. It has been proposed that patients with depression show lower levels of peripheral neurotrophin than healthy subjects, indicating a decrease in brain neuroplasticity and these levels are corrected with antidepressant treatment. Another alteration observed in depressive patients is increased platelet activation and alterations in the hemostatic parameters. These alterations could explain the predisposition to cardiovascular events in depressive patients. These studies evaluate the levels of BDNF in plasma and platelets in patients with untreated depression compared to healthy controls and assess the changes observed in the levels of BDNF in the different stages of treatment with escitalopram (8 to 24 weeks). Also evaluate adhesive, cohesive and procoagulant platelet functions in patients with major depressive disorder and at different stages of treatment with SSRIs and compared with healthy subjects. The study results show that patients with depression before treatment have lower levels of BDNF in platelets and higher plasma levels compared to healthy controls. Treatment with SSRIs (escitalopram) modifies BDNF levels tending to parameters similar to controls, but at 8 weeks of treatment, platelet BDNF achieving levels similar to controls. So, platelet BDNF could be a marker of response to treatment in early stages. At 24 weeks of treatment the levels of platelet and plasma BDNF showed no differences from controls. Also it has been observed a negative correlation between the levels of platelet and plasma BDNF. Regarding the parameters of hemostasis is observed that untreated depressed patients exhibit a prothrombotic endophenotypes with a significant increase platelet volume, platelet activation parameters, clot firmness, tissue factor activity associated with platelets, an increase in thrombin and fibrin formation when exposed to a thrombogenic surface under flow conditions and increased platelet aggregation in response to arachidonic acid. SSRI treatment normalizes quickly and effectively these parameters, but persist an increase in GPIIbIIIa and alterations in thromboelastometric parameters. The results observed on coagulation treatment with SSRIs could explain the increased risk of bleeding in these patients. In discussing, the results are compared with previous studies. The usefulness of current BDNF in peripheral levels as a biological marker of depression, the relationship between platelet activation and BDNF and the possible relationship between BDNF and cardiovascular disease are discussed. We also analyze the relationship between depression and cardiovascular disease and the changes observed with SSRI treatment.

Introducció: Cuidar una persona amb esquizofrènia genera en la cuidadora canvis en l'estil de vida, amb importants repercussions sobre l'àrea personal i social. La Teoria d'Infermeria del Dèficit d’Autocura de D. Orem té en compte l’atenció a la cuidadora com a agent de cura depenent. Seguint la seva línia d'investigació, perquè Infermeria pugui dur a terme els cuidatges necessaris i potenciar l’autonomia i el benestar de la cuidadora, recomana la valoració de la salut mental positiva. Objectiu: Valorar l'estat de salut de les cuidadores de persones amb esquizofrènia. Metodologia: Estudi multicèntric, transversal, descriptiu, correlacional i mètric, amb metodologia quantitativa. Es va realitzar a la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre, Centre de Salut Mental Adults 1 de Badalona, i Associació Família i Salut Mental de Girona i comarques. La mostra va estar formada per 77 cuidadores. Per mesurar les variables d'estudi, es van utilitzar el formulari de dades sociodemogràfiques i clíniques Escala de Requisitos de Autocuidado i el Cuestionario de Salud Mental Positiva. Es va realitzar una anàlisi descriptiva a totes les variables; per a l'anàlisi univariant es va utilitzar la prova de comparació de mitjanes per a mostres independents, prova t de Student o l'anàlisi de variança ANOVA; en la relació entre la SM+ i l'autocura s'utilitzà la correlació de Pearson i la Rho de Spearman. Resultats i conclusions: Les cuidadores de persones amb esquizofrènia tenen coberts els requisits d'autocura general i obtenen uns bons nivells de SM+. Els constructes de dèficit d'autocura i SM+ estan correlacionats: a mesura que disminueix el dèficit d'autocura, augmenta la SM+, i viceversa. El model bifactorial ens delimita quins són els requisits d'autocura i els factors de SM+ que estan més interrelacionats i que s’hauran de tenir en compte en el disseny de futures intervencions infermeres., Introducción: Cuidar a una persona con esquizofrenia genera en la cuidadora cambios en el estilo de vida, con importantes repercusiones sobre el área personal y social. La Teoría de Enfermería del Déficit de Autocuidado de D. Orem tiene en cuenta la atención a la cuidadora como agente de cuidado dependiente. Siguiendo su línea de investigación, para que Enfermería pueda llevar a cabo los cuidados necesarios y potenciar la autonomía y el bienestar de la cuidadora, recomienda la valoración de la salud mental positiva. Objetivo: Valorar el estado de salud de las cuidadoras de personas con esquizofrenia. Metodología: Estudio multicéntrico, transversal, descriptivo, correlacional y métrico, con metodología cuantitativa. Se realizó en la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre, Centre de Salut Mental Adults 1 de Badalona, y Associació Família i Salut Mental de Girona i comarques. La muestra estuvo formada por 77 cuidadores. Para medir las variables de estudio, se utilizaron el formulario de datos sociodemográficos y clínicos Escala de Requisitos de Autocuidado y el Cuestionario de Salud Mental Positiva (SM+). Se realizó un análisis descriptivo a todas las variables; para el análisis univariante se utilizó la prueba de comparación de medias para muestras independientes, prueba t de Student o el análisis de varianza ANOVA; en la relación entre la SM + y el autocuidado se utilizó la correlación de Pearson y la Rho de Spearman. Resultados y conclusiones: Las cuidadoras de personas con esquizofrenia tienen cubiertos los requisitos de autocuidado general y obtienen unos buenos niveles de SM +. Los constructos de déficit de autocuidado y SM + están correlacionados: a medida que disminuye el déficit de autocuidado, aumenta la SM +, y viceversa. El modelo bifactorial nos delimita cuáles son los requisitos de autocuidado y los factores de SM + que están interrelacionados y que deberán tenerse en cuenta en el diseño de futuras intervenciones enfermeras., Introduction: Caring for a person with schizophrenia will generate the caregiver lifestyle changes with significant impact over the personal and social area. The Theory of Self-care Deficit Nursing by D. Orem, considers attention to the caregiver as a "dependent care agent". Following her research, so that nurses can perform the necessary caring and promote the autonomy and well-being of the caregiver, she recommends evaluating positive mental health. Objective: To evaluate the health status of caregivers of people with schizophrenia. Methodology: A multicenter, transversal, descriptive, correlational and metric study, with quantitative methodology. It was performed in the Foundation Pere Mata Terres de l'Ebre, Adult Mental Health Center 1 in Badalona and Family and Mental Health Association of Girona and regions. The sample was formed by 77 caregivers. To measure the study variables, we used the clinical and sociodemographic data Form, the " Escala de Requisitos de Autocuidado" (Range of requirements for self caring) and "Cuestionario de Salud Mental Positiva” (Positive Mental Health Questionnaire). There was a descriptive analysis of all variables; for the univariant analysis we used the test for independent samples comparison of averages, Student's T test or ANOVA analysis of variance; the relationship between self-care and SM + using the Pearson correlation and Spearman's Rho. Results and conclusions: caregivers of people with schizophrenia have generally covered the requirements of self care and obtain high levels of SM +. The constructs of self-care deficit and SM + are correlated: as self-care deficit decreases, SM + increases and vice versa. The bifactorial model defines which aret he requirements for self caring and SM+ factors that are more interconnected and will be considered in the design of future nursing interventions.

[cat] ANTECEDENTS La prevalença de tabaquisme en els pacients ingressats en unitats hospitalàries de salut mental pot arribar fins a un 80% i poden arribar a morir uns 25-30 anys de mitjana abans que la població general, habitualment per malalties causades o agreujades pel tabac. No obstant, l’abordatge del tabaquisme als centres de salut mental ha estat habitualment ignorat i d’altra banda, les lleis de prohibició de fumar han estat més permissives amb les unitats d’ingrés de psiquiatria. OBJECTIUS 1. Examinar les estratègies de control del tabaquisme implementades a les institucions d'hospitalització psiquiàtrica de Catalunya i identificar àrees de millora. 2. Avaluar el nivell de fum ambiental del tabac (FAT) a les unitats de salut mental hospitalària de Catalunya segons el tipus de normativa de control del consum de tabac. 3. Comparar la percepció de nivell de FAT per part de treballadors i pacients amb els resultats obtinguts mitjançant una mesura objectiva i descriure la preferència per les diferents normatives de control del consum de tabac. 4. Avaluar la possible associació entre malestar psicològic i exposició al FAT en la població adulta espanyola. METODOLOGIA Les dades d’aquesta tesi provenen de tres estudis transversals diferents. En el primer estudi es va utilitzar una enquesta sobre quatre dimensions del control del tabaquisme (intervenció clínica sobre el consum de tabac, formació i compromís dels professionals, control dels espais on es permet/prohibeix fumar i comunicació de les normatives sense fum). L’enquesta es va enviar als caps d’unitats d’ingrés hospitalari i centres de dia en salut mental de Catalunya (n=186). En el segon estudi es va mesurar el nivell de FAT a les unitats hospitalàries de salut mental de Catalunya (n=64) mitjançant les PM2.5 (partícules aèries PM2.5, com a marcador de l’exposició ambiental). A la vegada, es va passar una enquesta als pacients i professionals d’aquestes unitats (n=600 i n=575, respectivament) sobre l’exposició percebuda al FAT i sobre les preferències per diferents tipus de normatives de control del consum de tabac als dispositius de salut mental. El tercer estudi utilitza les dades de població adulta mai-fumadora (n=11.214) de la Encuesta Nacional de Salud de España (2011-2012). RESULTATS El control del tabaquisme als dispositius de salut mental era generalment baix, especialment quant a la intervenció clínica en el consum de tabac sobre aquests pacients, la manca de disponibilitat de fàrmacs per deixar de fumar i la poca formació dels professionals en aquest tema. Aquests resultats eren especialment baixos en el cas dels Centres de Dia. D’altra banda, es va detectar que només aquells dispositius amb normatives de prohibició de fumar tant en els interiors com en els exteriors tenien nivells de PM2.5 dins dels nivells recomanats per l’OMS i que els dispositius que permetien als pacients fumar a zones exteriors o interiors podien doblar o quintuplicar aquests nivells recomanats. No obstant, els professionals i pacients tenien una baixa percepció d’estar exposats al FAT. En el cas dels professionals, aquesta percepció d’estar exposats al FAT era més baixa en metges que en infermeres, en canvi els metges tenien una prevalença de consum de tabac per sota de la població general i les infermeres per sobre. Així mateix, una majoria de pacients i professionals apostaven per deixar fumar als pacients als exteriors dels dispositius, tot i que no als interiors. Finalment, es va detectar que l’exposició passiva al FAT a la llar podria augmentar el malestar psicològic de les persones mai-fumadores. CONCLUSIONS El control del tabaquisme als dispositius de salut mental hospitalaris és baix. Aquells dispositius que prohibeixen fumar en interiors i exteriors són els únics que protegeixen adequadament del FAT. Els professionals i els pacients generalment infravaloren el nivell de FAT als interiors dels dispositius hospitalaris, i per tant el seu efecte perjudicial sobre la salut. Això podria tenir alguna influència en la major preferència per normatives de prohibició de fumar menys restrictives. El FAT podria afectar el malestar psicològic dels pacients ingressats en dispositius de mitjana i llarga estada, on encara es permet fumar als interiors., [eng] Smoking prevalence can rise to 80% in patients admitted in mental health wards. However, tobacco control has usually been neglected in mental health settings. OBJECTIVES a) To examine tobacco control strategies undertaken in psychiatric units in Catalonia, b) to objectively evaluate the levels of second-hand smoke (SHS) in these units, c) to compare objectively assessed SHS to self-reported levels of exposure to SHS of patients and staff; and to describe preferences for different types of smoking bans, and d) to examine the potential association between SHS exposure and psychological distress. METHODS The data derives from three cross-sectional studies. For the first objective we used a questionnaire sent to the managers of mental health units (n=186). For the second and third objective we measured the level of SHS in the mental health wards of Catalonia (n=64) through the measurement of PM2.5 as a marker of SHS. At the same time, we administered a questionnaire to the inpatients and professionals of these 64 wards (n=600 and n=575, respectively) about their self-perceived exposure to SHS and their preference on different types of smoking bans. For the last objective we used a sample of adult never-smokers (n=11,214) from the Spanish National Health Interview Survey (2011-2012). RESULTS Tobacco control in mental healthcare services was usually low, especially with respect to the clinical intervention on patients’ tobacco use and the lack of professionals’ training in this field. Moreover, it was found that only those services with total smoking bans had levels of PM2.5 concentrations within the WHO recommended levels. The services with partial bans implemented (allowing smoking only outdoors or allowing indoor smoking) were two or five times over the recommended WHO levels. However, patients and professionals had a low perception of being exposed to SHS at harmful levels. A majority of patients and professionals agreed with allowing patients smoke outdoors. Finally, we found that passive exposure to SHS is associated with psychological distress in never-smokers exposed to SHS in their homes. CONCLUSIONS Tobacco control in hospital mental health services is low. Only wards with total smoking bans protect against SHS. Patients and staff generally underestimate the level of SHS in the wards. This could influence the preference of patients and staff for less restrictive smoking bans. SHS could affect psychological distress of patients in medium- and long-stay patients units, where smoking is still allowed indoors.

El trastorn bipolar és una malaltia crònica i recurrent, caracteritzada per l’aparició d’episodis d´(hipo)mania i/o estats mixtes, que alternen, de manera irregular, amb episodis de depressió. Tot i que l’elevació i expansió de l’estat d’ànim és la principal característica clínica que permet distingir el trastorn bipolar del trastorn depressiu recurrent, és la depressió, més que la mania, la principal causa de discapacitat i mort en els pacients bipolars. A més, els pacients amb trastorn bipolar passen més temps amb simptomatologia depressiva que amb simptomatologia (hipo)maníaca o mixta. D’altra banda, el tractament de la depressió bipolar és complex i el número d’opcions terapèutiques basades en l’evidència és molt limitat. L’ús d’antidepressius com a tractament de la depressió bipolar és àmpliament debatut. Les dades que recolzen el seu ús són metodològicament pobres i insuficients; i, de la mateixa manera, existeix una extesa creença que els antidepressius poden induir nous episodis d´(hipo)mania (viratges), que estan relacionats amb el desenvolupament de fases mixtes o que poden accelerar la taxa de ciclació, afirmacions que no han estat ni confirmades ni rebutjades per estudis controlats amb placebo. Tot i això, en la pràctica clínica són àmpliament usats, tant associats amb fàrmacs estabilitzadors de l’estat d’ànim com en monoteràpia. Les fases mixtes es caracteritzen per la presència concomitant de símptomes d’ambdós pols afectius i representen un dels principals reptes del maneig dels pacients amb trastorn bipolar tipus I (prevalença del 40% al llarg de la vida, dificultat diagnòstica, alta complexitat terapèutica). Per aportar informació innovadora en la relació entre l’ús d’antidepressius i el desenvolupament de fases mixtes, estudiàrem una mostra de 144 pacients bipolars tipus I, els quals foren seguits durant un període de fins a 20 anys. Tots aquests pacients havien estat tractats, al menys una vegada al llarg de l’evolució de la seva malaltia, amb antidepressius. D’aquesta manera vam poder determinar el percentatge de pacients que desenvolupava una fase mixta i aclarir les característiques clíniques associades a aquest fet, així com el rol dels antidepressius en el curs i l’evolució de la malaltia. L’estudi identificà que prop del 40% dels pacients desenvolupava al menys un episodi mixte al llarg del curs de la malaltia. Així mateix, vam determinar que l’ocurrència d’episodis mixtes està associada a cronicitat, a una pitjor evolució clínica, a un major número d’episodis depressius previs i a un major ús d’antidepressius, especialment Inhibidors de la Recaptació de Serotonina i Noradrenalina. Molt pocs estudis s’han focalitzat en l´impacte dels antidepressius en el curs i l´evolució del trastorn bipolar, especialment pel que es refereix al desenvolupament de viratges, i a les característiques clíniques associades. Per això, vam portar a terme un segon estudi de cohorts, prospectiu, combinat amb avaluacions retrospectives, i amb una mostra de 221 pacients bipolar tipus I i II deprimits. Els pacients van ser seguits des del primer dia de la introducció d’un antidepressiu a la pauta psicofarmacològica prèvia (estabilitzadors de l’estat d’ànim i/o antipsicòtics atípics) i durant sis mesos. L’estudi determinà que una quarta part dels pacients desenvolupava un viratge de depressió a (hipo)mania o a estat mixte associat al tractament antidepressiu, i que els principals factors de risc eren un debut precoç de la malaltia i un curs clínic caracteritzat per baixes taxes de resposta i altes taxes de viratge amb antidepressius. Així mateix, l’estudi no trobà una associació estadísticament significativa entre l’ús d’un nombre elevat d’antidepressius i el desenvolupament de viratges., Treatment of bipolar depression with antidepressants is strongly debated on the basis of the methodologically poor and insufficient data supporting their use and the widely held belief that antidepressants can induce switch into hypomania, mania, or mixed states, or accelerate the rate of cycling. On the other hand, in clinical practice, antidepressants are frequently used either as monotherapy or as adjuncts to mood stabilizing medication for the treatment of bipolar depression, despite the limited evidence of the short- and long-term benefits and potential risks. In fact, the most common treatment of bipolar depression appears to be antidepressant monotherapy. The first study aimed at identifying clinical risk factors for switch into hypomania, mania, or mixed states, within 8 weeks after introduction of an antidepressant or after increasing its dosage, in a prospective, longitudinal design. 221 depressed bipolar I and II disorder patients were treated with antidepressants, which were added to previously prescribed mood stabilizers and/or atypical antipsychotics. Both groups were compared with analysis of variance and χ2 procedures. Treatment-emergent affective switch was detected in 54 patients, while 176 did not. After performing logistic regression analysis, we concluded that bipolar patients with an earlier age at onset and an illness course characterized by lower rate of response to antidepressants and higher rate of switches into mania or hypomania were found to be the ones with higher switch risk. Nevertheless, a greater number of previous antidepressant exposures was not associated with the occurrence of an antidepressant-associated switch. The aim of the second study was to elucidate the factors associated with the occurrence of mixed episodes, characterized by the presence of concomitant symptoms of both affective poles, during the course of illness in bipolar I disorder patients treated with an antidepressant, as well as the role of antidepressants in the course and outcome of the disorder.We enrolled a sample of 144 patients followed for up to 20 years and compared subjects who had experienced at least one mixed episode during the follow-up (n = 60) with subjects who had never experienced a mixed episode (n = 84) regarding clinical variables. Several differences regarding clinical variables were found between the two groups, but after performing logistic regression analysis, we concluded that the occurrence of mixed episodes is associated with a tendency to chronicity, with a poorer outcome, a higher number of depressive episodes, and greater use of antidepressants.

El resum presentat es basa en els resultats dels següents treballs: ­Relationship between clinical and neuropsychological characteristics in child and adolescent first degree relatives of subjects with schizophrenia. de la Serna E, Baeza I, Toro J, Andrés S, Puig O, Sánchez­Guistau V, Romero S, Bernardo M, Castro­Fornieles J. Schizophr Res. 2010 Feb;116(2­3):159­67. PMID:19783124 ­Comparison between young siblings and offspring of subjects with schizophrenia: Clinical and neuropsychological characteristics. de la Serna E, Baeza I, Andrés S, Puig O, Sánchez­Guistau V, Romero S, Bernardo M, Moreno D, Noguera A, Castro­Fornieles J. Schizophr Res. 2011 Jul 6. [Epub ahead of print] PMID: 21741217 INTRODUCCIÓ En els últims anys, han estat molts els estudis que han aportat proves de l'existència d'una base genètica per a l'esquizofrènia (Gottesman i cols., 1991). La heretabilitat del trastorn es situa entre el 60­80% (Gottesman i cols., 1991; Kendl i cols., 2002; Keshav i cols., 2005). Tenint en compte aquests percentatges, els familiars de pacients amb esquizofrènia tenen un risc significativament major de presentar el trastorn. Aquest risc s'eleva a mesura que augmenta la proximitat familiar o el nombre de familiars afectats (Gottesman et al. 2010; McGue et al. 1983; Risch 1990). Bona part dels estudis de l'última dècada parteixen de la hipòtesi del neurodesenvolupament que postula que l'esquizofrènia seria el resultat d'un neurodesenvolupament anòmal (Weinberger, 1995). Aquest model implica que les anomalies estan presents des del naixement i poden observar­se al llarg de tota la vida. Tenint en compte la base genètica del trastorn i la hipòtesi del neurodesenvolupament, es considera que una forma d'estudiar els marcadors de vulnerabilitat és estudiar als familiars de primer grau de pacients amb esquizofrènia. OBJECTIU Els objectius d'aquest estudi van ser dos: 1) L'estudi clínic i neuropsicològic d'una mostra de familiars de primer grau (fills i germans) de pacients diagnosticats d'esquizofrènia en comparació amb una mostra de controls sans. 2) Avaluar si hi ha diferències entre els fills i els germans dels pacients pel que fa a les seves característiques clíniques i neuropsicològiques versus un grup de controls sans. RESULTATS Al primer estudi, que compara una mostra de nens i adolescents (fills i germans de pacients) d'alt risc per esquizofrènia es van observar elevades taxes de simptomatologia prodròmica i psicopatologia. Concretament el 42,6% de la mostra tenia algun diagnòstic psiquiàtric, sent els més freqüents el trastorn per dèficit d'atenció (TDAH) amb un 34,6% i l'angoixa amb un 3,8%. A més, la mostra de nens d'alt risc tenia més dificultats cognitives, obtenint puntuacions més baixes que els controls en coeficient intel•lectual, memòria de treball i memòria lògica memòria que els controls. Tenint en compte les elevades taxes de psicopatologia es van repetir les anàlisis dividint el grup d'alt risc entre els que tenien TDAH i els que no. Els resultats van mostrar puntuacions més elevades en els nens d'alt risc amb TDAH en algunes escales clíniques com la de símptomes prodròmics, problemes de conducta i ajust premòrbid. No es van trobar diferències significatives entre els grups d'alt risc amb i sense TDAH en cap àrea cognitiva, encara que si que es van trobar entre els dos grups d'alt risc i els controls en l'índex de comprensió verbal, raonament perceptiu, memòria de treball i índex de capacitat global de les escales Wechsler. En el segon estudi, es comparen dos grups diferents de familiars de primer grau, els fills de pacients versus els germans de pacients i els controls. Els resultats van mostrar no hi havien diferències significatives entre els grups d'alt risc (fills i germans) en els diagnòstics DSM­IV. El diagnòstic més freqüent en ambdues mostres d'alt risc va tornar a ser el trastorn per dèficit d'atenció / hiperactivitat (TDAH), seguit del trastorn negativista desafiant i del trastorn d'ansietat generalitzada. Tots dos grups d'alt risc (fills i germans) van obtenir pitjors resultats que els controls en símptomes prodròmics, ajust premòrbid i en les escales de problemes de conducta. Pel que fa a l'àrea cognitiva, els fills dels pacients van obtenir pitjors puntuacions que els controls en la majoria d'índexs del WISC­IV, en memòria lògica, memòria visual i en organització perceptiva, mentre que els germans dels pacients només van mostrar més dificultats que els controls en els índexs del WISC­IV, memòria lògica i organització perceptiva. La majoria d'aquestes diferències es van mantenir estables després de controlar pel TDAH. La comparació entre els fills i els germans va mostrar diferències significatives en l'escala de símptomes prodròmics i memòria de treball fins i tot després de controlar per TDAH. CONCLUSIÓ Els nens i adolescents d'alt risc mostren elevades taxes de psicopatologia, sobretot TDAH i trastorns d'ansietat. S’observen també més dificultats cognitives als nens d’alt risc en comparació amb els controls sans. Del primer estudi es desprèn també que els nens d'alt risc amb TDAH semblen tenir un patró clínic més greu, però un perfil cognitiu similar als nens d’alt risc sense TDAH, el que suggereix que aquests dèficits són independents del diagnòstic clínic. Del segon estudi es conclou que fills i germans de pacients amb esquizofrènia tenen patrons similars clínics i neuropsicològics. No obstant això aquests perfils no són totalment idèntics observant-­se majors dificultats en el grup de fills de pacients en algunes àrees clíniques i neuropsicològiques., INTRODUCTION Studies have shown higher rates of psychopathology and cognitive difficulties among relatives of schizophrenia patients than among the general population. The first study aimed to analyze the relationship between clinical and neuropsychological characteristics in children and adolescents at high genetic risk for schizophrenia. The second study aimed to examine clinical and neuropsychological characteristics in two different groups of first degree relatives of patients with schizophrenia — one of siblings (HRs), and one of offspring (HRo)— and compare them with healthy controls (HC). METHODS Participants were child and adolescent first-degree relatives of subjects diagnosed with schizophrenia (high-risk [HR] group) and controls whose parents and siblings did not meet DSM-IV criteria for any psychotic disorder. RESULTS Among HR children 42.3% were diagnosed with one or more DSM-IV axis I psychiatric disorders. The most common diagnoses were attention deficit/hyperactivity disorder (ADHD and generalized anxiety disorder. There were significant differences between HR children and controls with respect to prodromal symptoms, behavioral problems and premorbid adjustment, as well as on the majority of intelligence subscales, working memory and logical memory. When differences between HR with ADD (HR-ADD), HR without ADD (HR-NADD) and controls were analyzed, significantly higher scores on clinical scales of prodromal symptoms, behavioral problems and premorbid adjustment were found in HR-ADD than in HR-NADD or controls. There were no significant differences in cognitive domains between HR-ADD and HR-NADD, but there were between HR-ADD and controls and between HR-NADD and controls on the Verbal Comprehension Index, Perceptual Reasoning Index, Working Memory Index and GAI. Regarding cognitive areas, HRo performed worse than HC on most WISC-IV index scores, logical memory, visual memory and perceptual organization, whereas HRs only performed worse in WISC-IV indexes, logical memory and perceptual organization. Most of these differences remained stable after controlling for ADHD. The comparison between HRo and HRs showed significant differences in prodromal symptoms and working mermory after controlling for ADHD. CONCLUSIONS Compared to controls, HR children showed more clinical symptoms and cognitive abnormalities. HR children with ADD had worse clinical symptoms than did HR without ADD, although there were no differences in terms of cognitive abnormalities. Both HR groups seem to have similar deficits in neuropsychological performance. Similar abnormalities in HRo and HRs were found in relation to clinical and neuropsychological variables. Subtle differences were found between HR groups with HRo showing difficulties in more clinical and neuropsychological areas than HRs and HC. This suggests that, the specific kind of family relationship should to be taken into account in future HR research.

La autolesión –descrita como el acto a través del que determinadas personas cortan, queman o arañan su cuerpo sin que exista voluntad de muerte- ha tenido en los últimos cinco años un impacto social importante. A pesar de que el hecho de lesionarse a uno mismo sin que exista deseo de muerte no es un fenómeno nuevo, la incomprensión del acto y el hecho de ser considerada una epidemia silenciosa que afecta sobre todo a mujeres jóvenes (Truth Hurts, 2006 y informe CASE -Comparative Findings From the Child & Adolescent Self-harm in Europe-, 2008) ha contribuido a la creación de una mayor alarma social y ha dado lugar al surgimiento de trabajos -principalmente de corte cuantitativo- centrados en concretar en cifras la magnitud del fenómeno e identificar comorbilidades y elementos facilitadores de la autolesión. En este marco, este trabajo trata sobre los sentidos de las acciones corporales autolesivas en jóvenes a partir de un posicionamiento hermenéutico y etnográficamente multisituado, que incorpora las variables de construcción de la identidad, vivencia emocional y representación corporal de aflicciones y malestares en jóvenes. La interpretación del cuerpo como un campo de fuerzas con capacidad expresiva -o de reproducción normativa- y reactiva -ligado a las representaciones de las autolesiones corporales y su lectura como procesos subversivos- son el eje analítico a partir del cual se desarrolla este trabajo. Tangencialmente a las representaciones y formas de sentir que se manifiestan en la individualidad de los cuerpos, el análisis de las comunidades virtuales pro self-harm permite abordar la cuestión de la creación de redes sociales que operan única y exclusivamente online y en donde contrariamente a lo esperado, el cuerpo y sus representaciones continúan jugando un papel determinante que excede la categoría cyborg y que nos obliga a resignificar los sentidos de los cuerpos lesionados exhibidos., The act of bodily self-harm–defined as the way in which some people deliberately cut, burn or scratch their bodies with non fatal desires –have had a profound impact on public opinion in last five years. Even the act of self-harm without the intention of dying is not a new phenomenon in Spain, the incomprehension of a self-made action and its consideration as an underground epidemic affecting mainly young women (Truth Hurts, 2006 and CASE report –comparative Findings From the Child and Adolescent Self-Harm in Europe-, 2008), have promoted an upsurge of studies –mainly quantitative- which are essentially interested in concretising in numbers the magnitude of the phenomenon as well as trying to identify co morbidities and enabling conditions of self-harm. In this framework this work approaches bodily self-harm from a hermeneutic perspective and trough a multi-sited ethnography in order to analyse the relation between identity construction, emotional experience and bodily representations of affliction and malaise in young people. The point of departure is the concept of the individual body as a field with expressive possibilities that may either reproduce or subvert the normative body through strategies that may be interpreted on various levels as subaltern body images, forms of agency that defy hegemonic models of the body and canons of beauty, or responses to embodied feelings of alienation. The analysis of virtual communities that promote self-harm allows me to address the question of social support networks that exist only in an online space where the body and its representations, contrary to expectations, are still playing a crucial role that exceeds the cyborg category and forces us to redefine and reevaluate the meanings of injured virtual bodies.

[cat] La cefalea o mal de cap és un dels motius de consulta més freqüents als serveis de neurologia i molt prevalent a la població general. Sovint, el maneig és difícil perquè a vegades poden coexistir més d’un tipus de cefalea, no es posa suficient atenció a la comorbilitat (psicopatologia) o a altres factors que poden empitjorar la progressió de la cefalea com per exemple l’abús farmacològic. Aquest treball té per objectius (1) comparar els perfils psicopatològics de pacients amb cefalea crònica (CC), cefalea episòdica (CE) i controls (C); (2) comparar els perfils psicopatològics segons la resposta o no al tractament farmacològic preventiu; (3) analitzar si existeix una possible variable psicopatològica que pugui predir la resposta al tractament farmacològic; (4) comparar els perfils psicopatològics dels pacients amb cefalea crònica que fan abús farmacològic o no. (5) S’estudia un grup de 23 dones amb cefalea crònica resistents als tractaments preventius i s’assaja amb toxína botulínica (TB). Els pacients (CC, n=34; CE, n=47) acudien al servei de neurologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona per mal de cap. Eren explorats i diagnosticats segons els criteris diagnòstics de la Societat Internacional de Cefalees. Tant els pacients com el grup control (n=58) varen completar una bateria de test per avaluar els símptomes d’ansietat (STAI), depressió (BDI), obsessió-compulsió (MOCI) i perfil psicopatològic (MMPI-2, SCL-90-R). Es registrava la resposta al tractament preventiu als tres i sis mesos així com també la presència o no d’abús farmacològic. En el cas de ser resistents a tots els tractaments preventius se’ls proposava tractament amb TB i es realitzava un seguiment als tres mesos. Els resultats mostren que els pacients amb CC presenten puntuacions significativament superiors als pacients amb CE i al grup control en símptomes d’ansietat i depressió. Les dones amb CC presenten puntuacions significativament superiors en obsessió-compulsió que les dones amb CE i C. El perfil psicopatològic dels pacients amb CC presenta puntuacions significativament més elevades de forma global en relació al grup amb CE i al C. Dins el grup amb CC, el grup que no presenta resposta mostra puntuacions significativament superiors en la triada neuròtica del MMPI (hipocondriasi, depressió, histèria), paranoia i psicastenia que el grup de cefalees cròniques que presenta bona resposta al tractament farmacològic. No s’obté una variable psicopatològica clarament predictora de bona o sense resposta al tractament farmacològic en pacients amb cefalea crònica. No s’aprecien canvis significatius en la freqüència i intensitat dels símptomes d’ansietat i depressió al llarg del tractament amb TB en el grup que presenta resposta o no resposta al tractament farmacològic. El perfil psicopatològic dels pacients que fan abús o no de medicació difereix en funció del sexe i del tipus de cefalea inicial., [eng] Headache is one of the most common reasons for consultation in neurological departments. Management of this disorder is difficult due to the coexistence of different types of cephaleas, psychopathological comorbidity and pharmacological overuse. The aims of this study were (1) to compare the psychopathological profile (PSYP) of chronic headache (CH) with episodic headache (EH) and a healthy control group (C), (2) to study possible differences in the PSYP between patients who respond to medication and those who do not, (3) to seek a possible psychopathological trait that could predict response to medication (4), to determine any differences in the PSYP between patients with chronic headache and medication overuse (CHO) and patients without medication overuse, and (5), to study a sample of 23 women with CH resistant to medication who received botulinum toxin (BT). Patients (CH, n=340; EH, n=47) were visited at the neurology department of a tertiary hospital for headache complaints. Clinical diagnosis was made using International Headache Society Clinical Criteria. A psychopathological test battery was administered to all patients and the control group (n=58) to assess anxiety (STAI), depression (BDI), obsession-compulsion (MOCI) and psychopathological personality symptoms (MMPI-2, SCL-90-R). At three and six months we recorded the pharmacological response to the preventive treatment and the presence or not of medication overuse. Patients who did not respond to any treatment received BT and response was monitored at three months. Results showed that patients with CH had higher scores than the EH and control groups concerning anxiety and depression, obsession-compulsion, and global PSYP scores. In the CH group, patients without treatment response had higher scores in hypochondriasis, depression, hysteria, paranoia and psychasthenia (MMPI) than patients with good treatment response. We did not find any psychological variable that could clearly predict treatment response in CH patients. There were no statistically significant variations in frequency and intensity of anxiety and depression symptoms after any BT treatment between the groups with a good response to treatment and the group with no response. The PSYP of the group with medication overuse differed from that in patients without overuse regarding gender and the type of initial headache.

La prevalencia de las enfermedades del aparato locomotor,y, en concreto, la artrosis ha ido en aumento con el paso de los años. Esta situación condiciona una problemática socio-económica creciente.En el tratamiento de de esta enfermedad se hace necesario obtener la máxima satisfacción por parte del paciente. Esta satisfacció irá ligada a la calidad de la información que se proporciona al enfermo y, en este sentido, el enfermo puede modificar sus expectativas y por lo tanto incrementar su satisfacción final.Según se observa en la literatura el hecho de adaptar las expectativas del paciente al resultado estándar final condiciona la máxima satisfacción por parte del enfermo.En este trabajo de tesis doctoral se plante un estudio prospectivo, randomizado y comparativo con un nivel de evidencia I segun los criterios descritos en el Journal of Bone and Joint Surgery en el año 2005.Se describen una serie de factores de inclusión y exclusión obteniendo un grupo estudio con 42 pacientes y un grupo control con 50 pacientes. El diseño del estudio se plantea iniciandose en el momento de la indicación quirúrgica, pasando por la administración de un soportye audiovisual en el grupo estudio añadido a la información verbal clásica. Se utilizan diversos intrumentos de medida, siendo el elemento clave el test de expectativas que se administra a ambos grupos antes y después de la administración del soporte audiovisual.A nivel global no se observan diferencias estadísticamente significativas en los dos grupos.Encontramos un perfil de paciente con cierta tendencia a mejorar sus expectativas con la visualización del soporte audiovisual, sin encontrar diferencias estadísticamente significativas.Finalment se observa que en determinados aspectos del test de expectativas existen diferencias esytadísticamente significativas entre los dos grupos. Estos aspectos hacen referencia básicamente a los ítems de función de la articulación que contempla dicho test.La conclusión de este trabajo es que a nivel global el soporte audiovisual en las expectativas del paciente no provoca ninguna modificación significativa. No obstante se observa que existe un cierto perfil de paciente y ciertos aspectos de la información que se da al enfermo en los que el soporte audiovisual actua de forma que las expectativas se ven modificadas para adaptarse al resultado estándar final., Objective: Disparities in expectations about surgical outcomes may be responsible for low good results rates relative to total knee replacement (TKR) surgery in patients deemed suitable for it. The primary goal of this study was to test, in a randomized prospective clinical trial, the efficacy of an educational videodisc and how it influenced patient's expectations. Another objective of the study was to determine the approximate profile of the most apt videodisc pre-surgery viewing patient.Design: Randomized prospective comparative trial. Evidence: Level I, therapeutic study.Methods: Ninety-two patients from 50 to 90 years of age with moderate to severe knee osteoarthritis (OA) were recruited. Forty-two patients (study group) viewed a videodisc on the total knee arthroplasty (TKA) implantation process and fifty patients didn't view it (control group). Both groups were comparable with regard to all the studied variables. The videodisc included the first visit to the orthopaedic surgeon, all aspects of the hospital stay, the surgical intervention and the post-operative clinical situation at two, six and twelve months. Patients completed baseline and post-videodisc session questionnaires with regard to their expectations (Hospital for Special Surgery Knee Replacement Expectation Survey questionnaire). The same surgical technique and controlled rehabilitation were carried out on both groups. Results: After the videodisc session, all patients in both groups improved their overall expectations. There were significant differences relative to three aspects of the HSS questionnaire in patients who visualised the videodisc. Expectations in terms of climbing and lowering stairs and the range of motion were the items that had a significant modification in the study group. After analysing all the variables, the ideal profile was encountered in a male less than seventy-five years of age without signs of depression, less radiological observed deformity, cited pain in WOMAC scale and a punctuation under 50 points in the mental domain of SF-36 scale. Discusion: The information that we give to the patient before surgery is very important in order to reach a better satisfaction at the end of the surgical process. When the expectations before surgery are similar to the final result, the satisfaction is high. As better is the congruence between both aspects, higher is satisfaction. If the information we give to the patient can modify the expectations before surgery, in order to adapt them to the final result, the satisfaction can be modified in the way to improve it. The results of our study show that the application of an educational videodisk support, for the pre-operative information, can be a good tool in order to increase the patient satisfaction. Conclusion: TKR expectations may be enhanced with the combined educational videodisc and the classical information interview.

Els articles de la Tesis formen part del projecte "PsyCoBarcelona", l'objectiu del qual ha estat estudiar l'epidemiologia de la comorbiditat psiquiàtrica en consumidors de drogues il·legals, en tractament o no, a Barcelona.Els dos treballs s'han portat a terme amb consumidors de drogues que sol·licitaren tractament de desintoxicació hospitalària (UDH) o tractament amb metadona (TMM). Els objectius han estat: 1) avaluar la presència de la comorbiditat psiquiàtrica i 2) valorar les implicacions en la gravetat de l'addicció, les complicacions mèdiques i la qualitat de vida en consumidors de drogues que demanen tractament. En consumidors de drogues ingressats en una UDH, la prevalença actual de comorbiditat psiquiàtrica és del 59%. Els diagnòstics més freqüents són: els trastorns de la personalitat (33%), els trastorns afectius (27%) i els trastorns d'ansietat (12%). Els malalts comòrbids ingressats tenen pitjor funcionament social i major prevalença d'altres diagnòstics per ús de substàncies respecte aquells pacients no comòrbids. Els pacients amb dependència d'opiacis, admesos en un TMM, presenten una prevalença del 32% de comorbiditat psiquiàtrica actual. Els diagnòstics més freqüents són: els trastorns de la personalitat (15%), els trastorns d'ansietat (14%) i els trastorns afectius (7%). Els pacients comòrbids són principalment dones, han treballat menys mesos en els sis mesos previs al TMM, presenten més infeccions pel VHC i VHB i han rebut més tractaments psiquiàtrics previs que els pacients no comòrbids. Els dependents d'heroïna que inicien un TMM tenen pitjor qualitat de vida que la població general i la població psiquiàtrica sense dependència d'opiacis, independentment de la presència o no de comorbiditat psiquiàtrica.Els resultats globals han demostrat l'elevada prevalença de comorbiditat psiquiàtrica entre consumidors de drogues que demanen tractament. Al comparar-ho amb consumidors que no demanen tractament, no es van trobar diferències en les prevalences globals. Els consumidors de drogues, en tractament o no, presenten majors prevalences vida de trastorns afectius i trastorns d'ansietat que la població general espanyola i europea.Els resultats suggereixen que la presència de comorbiditat psiquiàtrica no és un factor que incrementa la demanda de tractament i que els recursos assistencials disponibles no són suficientment atractius per als consumidors amb problemes psiquiàtrics comòrbids i per aquest motiu no arriben a tractament., The articles of the Thesis are part of the project "PsyCoBarcelona", the goal of which has been to study the epidemiology of the psychiatric comorbidity in illegal substance drug users, in treatment or not, in Barcelona.Both works have been carried out with substance drug users that requested treatment of inpatient detoxication (HDU) or treatment with methadone (MMT). The goals have been: 1) to evaluate the presence of the psychiatric comorbidity and 2) the implications in the severity of the addiction, the medical complications and the quality of life in substance drug users that ask for treatment. In substance drug users admitted in a HDU, the current prevalence of psychiatric comorbidity is 59%. The most frequent diagnoses are: personality disorders (33%), mood disorders (27%) and anxiety disorders (12%). Comorbid inpatients have worse social functioning and higher prevalence of other diagnoses for substance use respect to those patients without comorbidity. The opiate dependent patients, accepted in a MMT, present a prevalence of 32% of current psychiatric comorbidity. The most frequent diagnoses are: personality disorders (15%), anxiety disorders (14%) and mood disorders (7%). Comorbid patients are mainly women, they have worked less months in the six months previous to the MMT, show more infections for the HVC and HVB and have received more previous psychiatric treatments than the patients without comorbidity. The opiate dependent patients who initiate a MMT have worse quality of life than the general population and the psychiatric population without dependence from opiates, independently of the presence or not of psychiatric comorbidity. The global results have demonstrated the high prevalence of psychiatric comorbidity among substance drug users that ask for treatment. Comparing these results with substance drug users that they did not seek for treatment, differences were not found in psychiatric comorbidity global prevalences. The substance drug users, who were in treatment or not, show higher life prevalence of mood disorders and anxiety disorders that the Spanish and European general population. The results suggest that the presence of psychiatric comorbidity is not a relevant factor to ask for treatment and that the medical resources available are not enough attractive for the substance drug users with psychiatric comorbidity and for this reason do not arrive at treatment.

Cada vegada hi ha més preocupació en molts països pel baix nombre de metges que escullen psiquiatria com a especialitat a la fi de la llicenciatura. Això ha comportat un interès en la literatura especialitzada, amb estudis centrats en els següents objectius: analitzar les opinions i actituds dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria; avaluar els factors que intervenen en l'elecció de psiquiatria com a futur professional; i, finalment, observar la influència de la formació en psiquiatria en aquestes opinions i actituds. En aquest sentit, diversos autors han observat ja, habitualment, actituds crítiques cap a la psiquiatria o cap a la funció del psiquiatre. Les queixes més freqüents són en relació a la manca de rigor científic de la psiquiatria, la ineficàcia del tractament, la baixa gratificació de l'assistència i el baix status social dels psiquiatres en relació a les altres especialitats. Per a una millor comprensió, hem classificat els possibles factors que influeixen en l'elecció de psiquiatria en factors extrínsecs, que depenen de zones geogràfiques o motius històrics que influencien el present, i intrínsecs, relacionats amb les característiques del subjecte i amb les tasques docents exercides pel mateix departament de psiquiatria. Tot i que alguns estudis assenyalen la dificultat per modificar les opinions i actituds crítiques cap a la psiquiatria durant la formació, cada cop és més evident que la formació millora l'opinió global cap a l'especialitat. Entre els canvis més habituals, es troben les opinions cap a la cura del malalt mental, l'eficàcia del tractament, la funció del psiquiatre, la satisfacció laboral o el futur de l'especialitat.Hem escollit l'ordre dels capítols d'aquesta tesi doctoral per compendi de publicacions seguint, com a criteri, l'ordre temporal en què van ser dissenyats i portats a terme els quatre estudis presentats. Entre el primer dels estudis, dissenyat i portat a terme l'any 1997, i l'últim, dissenyat i portat a terme l'any 2006, ha transcorregut gairebé una dècada. Això ha fet que, en l'intent de donar al cos d'aquesta tesi per compendi una visió global dels resultats i, donada la importància del moment històric en què són recollides les opinions i actituds en aquest tipus d'estudis, els treballs s'ordenessin sense tenir en compte si formen part fonamental o annexa del cos de la tesi segons l'avaluació de la subcomissió de postgrau (marc regulador RD 1393/2007). De tota manera, hem indicat aquesta última especificació a l'índex de capítols per a cadascun dels estudis presentats. Al primer capítol, presentem un estudi on es descriu l'opinió de 151 estudiants de medicina de segon cicle de la UAB, mitjançant un qüestionari de 33 ítems basat en el model de Balon i cols. de 1999, sobre diversos aspectes de la psiquiatria. A més a més, inclou una estimació, en forma de percentatge, de l'interès dels alumnes cap a les diverses especialitats, inclosa la psiquiatria. Als resultats s'observa que fins a un 40% dels estudiants consideren que la psiquiatria no està en expansió o que un 80% opina a favor de la seva eficàcia. Un terç dels alumnes resta pes a la funció del psiquiatre i, també, un terç opta per una psiquiatria que contempli tant aspectes biològics com psicològics i socials. A part d'aquestes dades, també s'observen algunes actituds crítiques, que poden haver influït en major o menor grau en l'elecció de l'especialitat, entre les quals destaquen la por al poc prestigi social de la psiquiatria i el status baix entre el col·lectiu mèdic. Malgrat aquestes opinions i actituds, el percentatge d'alumnes que mostren interès en psiquiatria com a possible especialitat es situa entorn al 6%, la sisena més escollida, per davant d'especialitats com oftalmologia, anatomia patològica, neurologia o dermatologia. Al segon capítol presentem un estudi que té per objectiu comparar les opinions i actituds cap a la psiquiatria de 151 estudiants de medicina de tres unitats docents de la UAB amb 479 estudiants de medicina nord-americans de cinc universitats diferents (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine i Wayne State University Detroit School of Medicine). Les opinions i actituds es recullen en ambdós grups mitjançant el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observa que, tot i que, en general, les opinions i les actituds d'ambdós grups són favorables, hi ha diferències al voltant de la percepció del model biopsicosocial d'emmalaltir, d'estar ben o mal remunerat econòmicament o de les pressions socials pel fet d'escollir psiquiatria. Finalment, es discuteix si aquestes diferències, juntament amb altres factors, poden o no ser les responsables del major nombre d'estudiants de la UAB (6%) que voldrien ser psiquiatres en un futur professional en comparació amb els Estats Units (4,5%). Al tercer capítol, presentem un estudi que prova d'esbrinar quins canvis a les actituds, opinions i tendències vocacionals dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria es produeixen després d'haver fet l'assignatura. Amb aquesta finalitat, passem el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999 a 48 estudiants de medicina de la UAB abans i després de completar l'assignatura. Els resultats comparatius abans-després mostren que es produeix una reducció significativa en el nombre d'estudiants que opinen que els psiquiatres abusen del seu poder legal, que la majoria de psiquiatres no tenen vocació per ser-ho, que aquells estudiants interessats en psiquiatria corren el risc d'ésser considerats estranys o peculiars, i que la psiquiatria es una frontera de la medicina en expansió. El percentatge d'estudiants que consideraren escollir psiquiatria com a futur professional va créixer del 4,2% al 10,4% després de l'assignatura. Aquests resultats mostren que les opinions i les actituds cap a la psiquiatria canvien amb el contacte de l'assignatura. La direcció d'aquest canvi és cap a una posició més "profunda" o realista, reduint, per tant, l'estigmatització prèvia. A més, en aquest estudi, l'increment en el percentatge d'estudiants que consideren esdevenir psiquiatres dóna a entendre que el procés docent en psiquiatria incrementa el nombre de tendències vocacionals cap a aquesta especialitat. Al quart i últim capítol, exposem un estudi on comparem les opinions, actituds i tendències vocacionals cap a la psiquiatria d'una mostra d'estudiants de primer amb una de cinquè curs de medicina. La mostra va incloure un total de 207 estudiants (117 de primer i 90 de cinquè) i les opinions es van recollir amb el mateix qüestionari de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observen diferències en relació a l'eficàcia i lloc de la psiquiatria entre les altres especialitats mèdiques, sobre algunes funcions i possibles abusos ètics del psiquiatre i, finalment, sobre algunes característiques de la carrera professional. Aquests resultats suggereixen que el procés d'aprenentatge mèdic pot modificar les opinions i actituds cap a la psiquiatria. Per acabar, a la discussió s'analitzen també els factors que poden influir en la vocació cap a la psiquiatria, com pot ser la sensació d'haver adquirit una bona preparació pràctica, la convivència amb pacients psiquiàtrics o el fet de percebre l'elecció de l'especialitat com un repte., In many countries there is an increasing concern regarding the low number of medical students who choose psychiatry at graduation, and specialised literature has focused on studies to: analyse opinions and attitudes of medical students towards psychiatry; assess factors that intervene in the choice of psychiatry as professional future; and, finally, observe how psychiatry training can affect these opinions and attitudes.In this respect many authors have already observed usual negative attitudes towards psychiatry or the psychiatrist's role. The most frequent complaints are related to the lack of scientific rigour of psychiatry, inefficacy of treatment, the low reward from patients, and the low social status of psychiatrists compared to other specialities. The possible factors influencing on the choice of psychiatry have been classified as extrinsic (factors depending on geographical areas, or historical reasons that affect the present), and intrinsic (factors related to the subject's characteristics and the educational task carried out by the psychiatry department). Although some studies point out the difficulty to modify negative opinions and attitudes towards psychiatry during training, it is becoming increasingly obvious that the global opinion of students towards psychiatry improves after training. For example, among the most usual changes are the opinions towards treatment of mentally ill patients, efficacy of treatment, the psychiatrist's role, work satisfaction, or the future of psychiatry. Chapters of this doctoral thesis were organised according to the timing of design and the completion of the four compiled studies. Almost a decade has passed between the design and completion of the first study, in 1997, and the last one, in 2006. In this field it is important to record the historical moment when opinions and attitudes are collected. In order to present a global vision of the results, the studies (chapters) were ordered without taking into account if they are a fundamental part or an annexed part of the thesis' body according to the evaluation of the postgraduate subcommittee (RD 1393/2007). Anyway, this last specification is pointed out in the index of the chapters containing the studies presented. In the first chapter, a study gathers the opinion about various aspects of psychiatry of 151 medical students of Universitat Autònoma de Barcelona having attended psychiatry lessons, by means of a 33-item questionnaire based on the model by Balon et al. of 1999. There is also an estimate of the percentage of students choosing the various specialities, including psychiatry. Results show that up to 40% of students do not consider psychiatry an expanding speciality, and that 80% of students agree with its efficacy. One third of students minimise the role of the psychiatrist and another third favour a psychiatry that considers biological aspects together with psychological and social aspects. On the other hand, we also observed some critical attitudes that they could have influenced to some extent the process of choosing psychiatry: the low social prestige and the low status of psychiatry among the medical staff. Despite these attitudes and opinions the percentage of students showing interest in becoming psychiatrists reaches 6% in our study, the sixth most chosen speciality, ahead of other specialities like ophthalmology, pathology, neurology or dermatology. In the second chapter, the attitudes and opinions of 151 medical students of the Universitat Autònoma de Barcelona (Spain) are compared with 479 medical students of five universities in the U.S. (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine, and Wayne State University Detroit School of Medicine). Attitudes and opinions were collected with the same 33-item questionnaire by Balon et al. 1999. Although in general attitudes and opinions in both samples are favourable, results show that there are some differences regarding the biopsychosocial perspective of illness, the perception of economic reward, or the social pressure if a student decided to choose psychiatry. Finally, we discuss whether the influences of these differences, together with some other factors, could be responsible for the higher proportion of vocational tendencies towards psychiatry among Spanish students (6%) compared to U.S. students (4.5%).In the third chapter we present a study about the changes in attitudes, opinions and vocational tendencies of medical students towards psychiatry before and after training in psychiatry. Data were collected with the same 33-item Balon et al.'s questionnaire from 48 medical students before and after training in psychiatry. Comparison results show that there is a significant reduction in the number of students who expressed that psychiatrists abuse their legal power to hospitalise patients, that most psychiatrists lack vocation, that those students expressing interest in becoming a psychiatrist could be considered by others as odd or peculiar, and that psychiatry is a rapidly expanding frontier of medicine. The percentage of students who considered becoming a psychiatrist grew from 4.2% to 10.4% after training. Results show that after psychiatry training attitudes and opinions towards psychiatry changed to a more "realistic" or "deep" position and reduced the previous stigmatisation. Furthermore, the increase in the percentage of students willing to become psychiatrists shows that psychiatry training increases the number of vocational tendencies towards psychiatry. In the fourth and last chapter, we compare the attitudes, opinions, and vocational tendencies towards psychiatry in a sample of first-year medical students with a sample of medical students in their fifth year. The sample included a total of 207 students (117 freshmen students and 90 in their fifth year) and opinions were collected by the questionnaire of Balon et al. 1999. Results show differences in relation to the efficacy and role of psychiatry with other medical specialities, to some functions and potential ethical abuse of the psychiatrists and, finally, to some features of the career. Results suggest that the medical learning process could change the opinions and attitudes towards psychiatry. Finally, we discuss and analyse factors that could influence vocational tendencies towards psychiatry, like the perception of being well prepared for attending patients, living together with a mentally-ill patient or viewing the process of choosing psychiatry as a challenge.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) tenen una etiologia complexa en la que hi intervenen factors de predisposició socioculturals, ambientals i genètics. S'ha aprofundit en les bases moleculars dels TCA mitjançant estudis en pacients i en models murins. S'ha descrit una alteració en la concentració de BDNF en plasma de pacients, una correlació d'aquests nivells amb trets psicopatològics, i una associació de determinats polimorfismes a bulímia nerviosa i als nivells de BDNF en plasma. Un estudi d'associació en vàries poblacions ha demostrat una forta associació de variants del gen NTRK3, amb epistasi amb NGF, a TCA. Un model de sobreexpressió de BDNF confirma el seu paper en la regulació del pes corporal i estableix un possible vincle entre BDNF i la fisiopatologia de les tremolors. La caracterització del ratolí anx/anx suggereix que pot ser un model de la síndrome caquètica que acompanya malalties com el càncer, la SIDA o les malalties autoimmunitàries., Eating disorders (ED) are complex disorders were environmental, sociocultural and genetic factors are involved. We have improved the knowledge of the genetic basis of ED through studies involving ED patients and murine models. Altered BDNF blood levels have been linked to ED and its related psychopathological traits. In addition several polymorphisms in the BDNF gene have been associated to bulimia nervosa and BDNF plasma levels. A family based association study has shown a strong association of NTRK3 variants to ED which show epistasis with NGF. The generation of an overexpression mouse model for BDNF confirms its role in body weight regulation and establishes a possible link between BDNF and the pathophysiology of tremors. The characterization of the anx/anx mouse model suggests that it may be a good model for the cachexia syndrome that accompanies certain chronic or inflammatory diseases such as cancer, AIDS or autoimmune diseases.

Objectiu: L'estudi pretén valorar en quina mesura la simptomatologia i el funcionament cognitiu poden predir el nivell de discapacitat de pacients comunitaris amb diagnòstic d'esquizofrènia. Mètode: Es van seleccionar aleatòriament 231 pacients comunitaris amb diagnòstic d'esquizofrènia (criteris DSM-IV) del registre informatitzat que recull tots els pacients en tractament en qualsevol dels 5 centres de Salut Mental de Sant Joan de Déu-Serveis de Salut Mental. Els pacients van ser avaluats en un primer moment amb l'Escala de les Síndromes Positiva i Negativa (PANSS) i un qüestionari sociodemogràfic que incloïa l'escala d'Avaluació de la Discapacitat (DAS) i l'escala d'Avaluació del Funcionament Global (GAF). Es va realitzar una segona avaluació a la qual es va afegir una bateria neuropsicològica que incorporava mesures de memòria verbal, atenció, memòria operativa i funció d'abstracció i flexibilitat. Amb la finalitat de descriure com s'estructurava la simptomatologia de la mostra es va realitzar una anàlisi de components principals amb rotació oblimin amb els ítems de la PANSS. Per a avaluar com es relacionaven els factors clínics, amb la discapacitat i el funcionament cognitiu es van calcular els coeficients de correlació de Pearson. Per a establir la capacitat predictiva de les variables clíniques, simptomatològiques i cognitives sobre el grau de discapacitat es van desenvolupar models de regressió lineal. Resultats: Els quatre components principals seleccionats explicaven un 56.22% de la variància i es van identificar com Negatiu (32.48%), Excitatiu (11.29%), Afectiu (7.45%) i Positiu (5.01%). Una gravetat major de la simptomatologia negativa es va associar amb majors dèficits cognitius. Totes les àrees de discapacitat llevat de la discapacitat en el funcionament ocupacional es van explicar parcialment per la dimensió negativa. Conclusió: Els dominis Positiu i negatiu són comuns en tots els resultats previs d'anàlisis de components principals. La simptomatologia negativa és la major font de discapacitat de la nostra mostra i també s'associa amb un pitjor funcionament cognitiu., Objetivo: El estudio pretende valorar en qué medida la sintomatología y el funcionamiento cognitivo pueden predecir el nivel de discapacidad de pacientes comunitarios con diagnóstico de esquizofrenia. Método: Se seleccionaron aleatoriamente 231 pacientes comunitarios con diagnostico de esquizofrenia (criterios DSM-IV) del registro informatizado que recoge todos los pacientes en tratamiento en cualquiera de los 5 centros de Salud Mental de Sant Joan de Déu-Serveis de Salut Mental. Los pacientes fueron evaluados en un primer momento con la la Escala de los Síndromes Positivo y Negativo (PANSS), y un cuestionario socio demográfico que incluía la escala de Evaluación de la Discapacidad (DAS) y la escala de Evaluación del Funcionamiento Global (GAF). Se realizó una segunda evaluación a la que se añadió una batería neuropsicológica que incorporaba medidas de memoria verbal, atención, memoria operativa y función de abstracción y flexibilidad. Con la finalidad de describir como se estructuraba la sintomatología de la muestra se realizó un análisis de componentes principales con rotación oblimin con los ítems de la PANSS. Para evaluar como se relacionaban los factores clínicos, con la discapacidad y el funcionamiento cognitivo se calcularon los coeficientes de correlación de Pearson. Para establecer la capacidad predictiva de las variables clínicas, sintomatológicas y cognitivas sobre el grado de discapacidad de desarrollaron modelos de regresión lineal. Resultados: Los cuatro componentes principales seleccionados explicaban un 56.22% de la varianza y se identificaron como Negativo (32.48%), Excitativo (11.29%), Afectivo (7.45%) y Positivo (5.01%). Una gravedad mayor de la sintomatología negativa se asoció con mayores déficits cognitivos. Todas las áreas de discapacidad a excepción de la discapacidad en el funcionamiento ocupacional se explicaron parcialmente por la dimensión negativa. Conclusión: Los dominios Positivo y negativo son comunes en todos los resultados previos de análisis de componentes principales. La sintomatología negativa es la mayor fuente de discapacidad de nuestra muestra y también se asocia con un peor funcionamiento cognitivo., Objective: The study aims to assess the load of symptoms and cognitive functioning when predicting disability of outpatients with diagnosis of schizophrenia. Method: 231 outpatients a diagnose of schizophrenia (DSM-IV criteria) were randomly selected from a computerized register that included all patients under treatment in any of the 5 Mental Health Centers of Sant Joan of Déu-Serveis of Salut Mental. Patients were assessed at baseline with the Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS), and a sociodemographic questionnaire that included the Disability Assessment Scale (DAS) and the Global Assessment of Functioning Scale (GAF). A second evaluation which also included a neuropsychological battery was conducted. The battery included measures verbal memory, attention, operative memory and abstraction and flexibility functions. In order to describe how symptoms structured a principal component analyses with oblimin rotation was conducted with the PANSS items. To assess the associations between clinical factors, disability and cognitive functioning Pearson correlation coefficients were computed. In order to establish the predictive capacity of the cognitive, clinical and symptom variables on disability linear regression models were fitted. Results: The four principal components accounted for 56.22% of the variance. These factors were identified as Negative (32.48%), Excitement (11.29%), Affective (7.45%) and Positive (5.01%). More severity of negative symptoms was associated with worse cognitive functioning. All disability areas except for occupational disability were partially explained by the negative dimension. Conclusion: The Positive and negative components are common in all previous results of principal components analysis. Negative symptoms are the major source of disability of our sample and also associate with a worse cognitive functioning.

Hi ha nombrosos estudis que fan constar la diversitat de déficits cognitius que pateixen les persones amb esquizofrènia. Aquests déficit es troben en diverses àrees (atenció, llenguatge, memòria i especialment les funcions executives = FE), i conseqüentment afecta al funcionament de la vida diària d'aquestes persones.Muñoz i Tirapu (2001) definiren "la síndrome disexecutiva" com una constel.lació d'alteracions cognitiva-conductuals relacionades amb l'afectació de les FE i que en persones amb esquizofrènia afecta als següents elements: dificultat per centrar-se en una tasca i finalitzar-la sense un control ambiental extern; presència d'un comportament rígid, perseverant i en ocasions amb conductes estereotipades; dificultats en l'establiment de nous repertoris conductuals juntament amb una absència d'estratègies operatives, de creativitat i amb una mancança de flexibilitat cognitiva. Entre els diferents models de rehabilitació, hi ha autors com (Roder i cols. 1996) que proposen models integradors (programa ITP) suggerint un programa terapèutic tenint present la influència interactiva de les variables biològiques, cognitives i ambientals.Els objectius generals d'aquest estudi són: avaluar l'eficàcia del programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives i el manteniment dels resultats obtinguts després del programa al cap de sis mesos d'haver finalitzat aquest. Els criteris d'inclusió dels subjectes a l'estudi són: diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IVTR). La mostra estava formada per 19 subjectes: el grup d'estimulació cognitiva (GEC) amb 12 pacients i el grup control (GC) format per 7 pacients. Els dos grups només es diferenciaven perquè en el grup GEC es va aplicar el programa d'entrenament cognitiu de sis mesos, i el grup GC no va rebre cap tipus de programa terapèutic.Es va administrar a tots els subjectes tres avaluacions cognitives aplicant les mateixes proves en tres moments diferents (la primera avaluació: abans d'iniciar el programa, la segona avaluació que s'administrava immediatament després d'haver finalitzat el programa, i la tercera avaluació administrada sis mesos després d'haver finalitzat els sis mesos de programa d'entrenament cognitiu). Les proves consistien en diferents mesura d'avaluació, entre d'altres, de la qualitat de vida, simptomatologia, rendiment executiu i funcional (DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London i WCST).El programa d'entrenament de sis mesos de duració administrat al grup GEC consistia en tres fases: la primera fase estava formada per exercicis de raonament abstracte i formació conceptual; la segona fase per tasques de planificació i seqüenciació de diverses accions; i la tercera consistia en la resolució de problemes reals dels pacients.Els resultats obtinguts mostra efectivitat en el programa d'entrenament cognitiu de les funcions executives, i en concret, en el raonament conceptual i abstracte, planificació i seqüenciació, i resolució de problemes. Aquesta millora es manté sis mesos després d'haver finalitzat el programa.Probablement els efectes obtinguts en el programa han generat una influència positiva en la disminució de la simptomatologia i un augment en el rendiment funcional executiu i de qualitat de vida., "Study of the efficacy of an executive training program (ETP) applied to people with schizophrenia"TEXT:It was carried out/applied a cognitive training program to schizophrenic people. Muñoz i Tirapu (2001) defined the "disexecutive syndrome" in reference to the fact that these patients have difficulties in concentrating on an activity, in planning and in having lack of creativity and mental flexibility. Some authors propose integrating models (Roder et al. 1996). Following this approach, this training program of the executive functions has been developed (ETP). The objectives of this study were two: firstly to evaluate the efficiency of an ETP applied to people with schizophrenia and secondly to evaluate the maintenance of the results after the program.To people with schizophrenia were divided into two groups (19 patients): the cognitive training group (CTG) (12 patients) and the control group (CG) (7 patients). All subjects underwent three cognitive evaluations (initial, 6 months and 12 months) that assessed symptoms, quality of life, functional performance and executive functions. The tests carried out, among others, were: DEX, PANSS, QLS, Test of Porteus, Tower of London and WCST.The ETP lasted 6 months and included exercises of planning, problem solving and abstract reasoning. For example, several exercises of planning (journeys, culinary dishes and some other sequential actions), and reasoning exercises about daily life situations and problem-solving trainingThe CTG obtained better scores immediately after the ETP. The patients of this group partially maintained these results in the evaluation done 6 months after the finishing of the program. These positive results are mainly observed in the capacity of planning, mental flexibility, abstract reasoning and problem solving. An improvement was also observed in the rest of parameters that were evaluated.The results show the effectiveness of the cognitive training program that not only appeared immediately after the program, but with the 12 months followup.The effects of the ETP may have had a positive influence in the decreased of the schizophrenic symptomathology and, therefore, an increase of quality of life and functional performance.

Diversos resultats experimentals, tant en animals com en humans han assenyalat la rellevància dels ritmes corticals en el processament cognitiu cerebral. Aquests resultats mostren com l'activitat neuronal oscil.latòria representa un bon marc de treball per entendre com els grups neuronals coordinen la seva activitat per tal de respondre amb efectivitat davant situacions funcionals específiques. Tots ells suggereixen que l'activitat neuronal oscil.latòria pot representar un enllaç determinant d'unió entre el dinamisme cerebral amb els processos cognitius.En aquest sentit, un cos creixent d'evidències experimentals dóna suport a la perspectiva que les oscil.lacions de l'EEG són subjacents a la generació dels Potencials associats a un Esdeveniment (ERPs). Aquests resultats mostren com la naturalesa oscil.latòria de l'activitat neuronal resultant en una interacció amb l'esdeveniment entrant manifesta diversos patrons de resposta que poden ser estudiats mitjançant la modulació de l'espectre de potència i la realineació de la fase espectral. Aquest dos tipus de mesures ofereixen informació complementària de la dinàmica cortical evocada i, per tant, permeten aprofundir en l'estudi dels mecanismes neuronals subjacents a respostes cerebrals evocades en situacions experimentals específiques. Malgrat tot, actualment encara no és clara la implicació d'aquests processos neuronals oscil.latoris en els ERPs.El present treball aporta evidències experimentals que els patrons oscil.latoris associats a certs ERPs auditius poden ser diferenciats, mostrant com alguns ERPs comparteixen modulacions d'espectre de potència i realineació de fase concurrent, mentre que altres apareixen únicament per la concentració de fase de components freqüencials que es produeix com a conseqüència de l'entrada d'un esdeveniment. En relació a la hipòtesi de la participació de mecanismes neuronals oscil.latoris en l'aparició de certs ERPs, els resultats que aquí es mostren donen suport a que, efectivament, les oscil.lacions neuronals de certs components freqüencials hi tenen un paper determinant.En conclusió, aquest treball posa de relleu que l'anàlisi de la dinàmica témporo-freqüencial cerebral en respostes neuronals evocades (ERPs) estudiades assaig-assaig, permet posar de manifest fenòmens neuronals que queden encoberts amb els procediments clàssics d'estudi dels ERPs, i que poden ser de rellevància per tal d'establir les bases neurofisiològiques de l'activitat cerebral en relació a funcions neuronals específiques. Els resultats aquí presentats aporten evidències experimentals a la perspectiva d'acord amb la qual la dinàmica cerebral subjacent a certes funcions està fonamentada en activitat neuronal oscil.latòria, pel que permet estudiar els mecanismes d'interacció entre estats neuronals espontanis (EEG) i patrons de desposta neuronal evocada (ERPs).

INTRODUCCIÓN: La hostilidad se ha estudiado tradicionalmente en muestras masculinas o mixtas como un factor de riesgo de enfermar, especialmente de enfermedades cardiovasculares (Fredickson, 2000; Christensen, 2004; Olson et al., 2005). La reactividad cardiovascular (aumento significativo de TA y FC respecto a la línea base) ante una condición de estrés se ha observado como un posible marcador de riesgo de enfermedades cardiovasculares (ECV), especialmente de HTA (Lovallo y Gerin, 2003; Treiber, 2003; Linden, 2003; Matthews, 2003; Ming, 2004, Moseley y Linden, 2006 ). La reactividad cardiovascular (RCV) podría ser uno de los mecanismos que vincularía la hostilidad a las ECV. La falta de estudios concluyentes sobre la relación entre hostilidad, RCV, y riesgo de ECV en mujeres, y la evidencia de diferencias género en la expresión de la hostilidad (Davidson y Hall, 1995), y en RCV (Lawler, 2001), justifican el estudio del impacto de estas variables en la salud de las mujeres.OBJETIVOS:1. Analizar el complejo hostilidad y el Patrón de Conducta Tipo A (PCTA) en un grupo de mujeres de población general (n= 254). 2. Analizar la RCV ante una condición de estrés interpersonal (EE, Entrevista Estructurada del PCTA) según el nivel de hostilidad (n= 70). 3. Determinar la relación de la hostilidad con hábitos tóxicos y antecedentes médicos y psicopatológicos.RESULTADOS: El grupo de elevada hostilidad presenta mayor reactividad de la TAD (t= -2.35; pCONCLUSIONES: Las mujeres hostiles presentan mayor TA basal y mayor reactividad de la TAD que las no hostiles. Además, la hostilidad influye significativamente en la reactividad de la TA. Las mujeres impacientes presentan mayor reactividad de la TAD, y la impaciencia influye significativamente en la TAS basal. Por lo tanto, las mujeres hostiles, impacientes, así como las que presentan puntuaciones elevadas en PCTA, someten a su sistema cardiovascular a cambios más bruscos ante estresores interpersonales. La hostilidad influye en la aparición y mantenimiento de las ECV no sólo por la vía de la RCV, sino también aumentando la exposición a factores de riesgo directamente implicados como el tabaquismo y la obesidad.La hostilidad de la EE evalúa en esta muestra de mujeres aspectos diferentes de lo observado en hombres. Infravalora el componente más tóxico, la hostilidad antagónica (elementos conductuales como la agresividad verbal). En cambio, evalúa en mayor proporción hostilidad neurótica (componentes emocional y cognitivo). Esto explicaría la falta de resultados con la hostilidad de la EE. La escala hostilidad del JAS y el Cuestionario de Agresión de Buss-Perry podrán ser instrumentos útiles para detectar individuos más reactivos ante estresores interpersonales y, por lo tanto, con mayor probabilidad de presentar una HTA posterior. Los resultados contribuyen al abordaje multicisciplinar de las ECV.

Tesi presentada com a compendi de sis publicacions internacionals realitzades entre els anys 2002 a 2006, i amb un factor d'impacte total de 35,9 segons l'ISI JCR del 2005.- La investigació presenta un disseny prospectiu i fou realitzada de juliol de 1994 a agost de 1997. La mostra d'estudi inclou 220 pacients afectats de càncer hematològic i que reberen un trasplantament de medul·la òssia (TMO) a l'Hospital Clínic de Barcelona. Durant l'hospitalització per a realitzar el TMO, s'avaluaren de forma setmanal diversos aspectes de qualitat de vida i patologia psiquiàtrica segons criteris diagnòstics psiquiàtrics DSM-IV. Es realitzaren un total de 1062 valoracions psiquiàtriques.- Entre els resultats i conclusions principals de cada publicació cal destacar:1) Es demostra la validesa i fiabilitat de les quatre escales de qualitat de vida dissenyades pel nostre grup de recerca pel seu ús en la fase hospitalització per a realitzar el TMO.2) El nivell d'ansietat és màxim en el moment d'ingrés hospitalari mentre el nivell de depressió ho és en la segona setmana posterior a l'ingrés. El curs evolutiu durant la fase d'hospitalització de paràmetres físics segueix un evolució paral·lela als nivells de depressió. En comparació amb el grup de trasplantats al·logènics, els grup de trasplantats autòlegs presenta un curs evolutiu més favorable a nivell físic sense evidenciar-se diferències en relació als símptomes depressius i d'ansietat. En base a aquests resultats es pot orientar en l'adopció de determinades decisions de tractament, facilitar l'afrontament al procés de trasplantament i millorar en el disseny d'estratègies de prevenció i tractament.3) Entre múltiples factors de risc significatius, la variable símptomes depressius és el factor que s'associa amb el més alt nivell de significació i consistència amb la variable fatiga durant la fase hospitalària del TMO. Es subratlla la importància de realitzar un cribatge acurat de la depressió en aquells pacients amb càncer que presentin queixes de fatiga.4) Durant la fase d'hospitalització pel TMO un 44.1% de la població d'estudi presenta un trastorn psiquiàtric segons criteris DSM-IV. El trastorn adaptatiu es diagnostica en un 22.7% dels pacients, el trastorn de l'estat d'ànim en un 14.1%, el trastorn d'ansietat en un 8.2% i el delirium en un 7.3%. Després d'ajustar per múltiples factors de confusió, el diagnòstic de trastorn psiquiàtric (trastorn adaptatiu, de l'estat d'ànim o d'ansietat) s'associa de forma significativa amb un increment de l'estada hospitalària. En relació a aquests resultats, es fa especial esment a la necessitat d'una detecció precoç i d'un tractament efectiu de la patologia psiquiàtrica.5) Després d'ajustar per múltiples variables de confusió, els factors associats amb un increment de risc de patir un trastorn psiquiàtric durant la fase hospitalària del trasplantament són: edat jove, dona, antecedents d'historial psiquiàtric, baix estat funcional, dolor, retirada del consum de tabac, i elevada toxicitat del tractament citotòxic. Els resultats d'aquest estudi poden facilitar una millora en el reconeixement d'aquells pacients amb risc de desenvolupar un trastorn psiquiàtric durant la fase de TMO.6) Divuit (9.0%) pacients compleixen criteris DSM-IV de depressió major i disset (8.5%) de depressió menor durant la fase d'hospitalització pel TMO. Després de controlar l'efecte de múltiples factors de confusió, la depressió major prediu de forma significativa un increment de la mortalitat a l'any i al tercer any, sense cap influència en la mortalitat al cinquè any posttrasplantament. La depressió menor no demostra cap efecte en la mortalitat. En base als resultats d'aquest estudi, es fa especialment esment a la importància de diagnosticar i tractar de forma adequada la depressió major., Doctoral thesis presented as a compendium of six international medical publications, representing a total impact factor of 35,9 (ISI JCR 2005)- In a prospective inpatient study, 220 patients aged 16-65 years received hematopoietic stem cell transplantation (SCT) for hematologic cancer at a single institution. Patients were assessed at hospital admission and then on a weekly basis during hospitalization until discharge or death. The assessment included different quality of life aspects and structured psychiatric interviews applying standardized diagnostic criteria. A total of 1,062 psychiatric interviews were performed.- Summary of main findings for each publication:1) The results demonstrated the instruments' reliability and validity of the four patient-rated scales specifically devised by the authors to be used during hospitalization for SCT.2) Anxiety was highest at hospital admission; a marked worsening in physical health status variables corresponded with a sharp increase in depression during the first two weeks after admission. Compared to allogeneic SCT, a better physical outcome was demonstrated for autologous SCT. These findings have implications for treatment decision making, coping with the transplantation process, and improving prevention and treatment strategies.3) After adjusting for multiple risk factors, we found that depression was the variable most consistently and strongly associated with fatigue. Our findings may help to shed light on the mechanisms underlying fatigue and may also guide future interventions.4) Overall psychiatric disorder prevalence was 44.1%; an adjustment disorder was diagnosed in 22.7% of patients, a mood disorder in 14.1%, and anxiety disorder in 8.2%. After adjusting for multiple risk factors, diagnosis of any mood, anxiety, or adjustment disorder was associated with a longer length of hospital stay. Our data underscores the need for early recognition and effective treatment of psychiatric morbidity.5) After adjusting for multiple confounders, we found that younger age, women, a past psychiatric history, lower functional status, pain, smoking cessation, and higher regimen-related toxicity were significantly associated with psychiatric disorder risk.6) After adjusting for multiple factors, major depression predicted higher 1- and 3-year mortality among cancer patients after SCT, underscoring the importance of adequate diagnosis and treatment of major depression.

La present tesi doctoral consta de tres estudis sobre les alteracions neurofisiològiques en el processament auditiu subjacents a dues patologies del llenguatge del desenvolupament: la disfèmia verbal i la dislèxia. Aquests estudis s'han portat a terme mitjançant el registre de potencials evocats cerebrals (PECs). El primer estudi investigà les possibles alteracions auditives en la disfèmia del desenvolupament persistent, utilitzant el potencial evocat de disparitat (Mismatch Negativity, MMN). Els resultats mostraren l'existència d'un dèficit de processament auditiu específic dels estímuls de la parla manifestat per diferències entre el grup de disfèmics i els controls en l'amplitud del generador supratemporal esquerre del PEC auditiu MMN. A més, es trobà una correlació negativa entre el grau de fluïdesa de la parla i l'amplitud del generador supratemporal esquerre de MMN. Amb tot, aquest estudi mostrà que els disfèmics del desenvolupament persistent presenten alteracions específiques en el processament auditiu dels estímuls de la parla. El segon estudi investigà les possibles alteracions auditives en la dislèxia del desenvolupament, utilitzant el potencial MMN. Els resultats d'aquest estudi mostraren una demora en la latència del potencial MMN davant de contrastos auditius simples i també davant d'estímuls de la parla, és a dir, fonemes. A més, els resultats van revelar en els dislèctics l'existència d'alteracions en la discriminació temporal dels estímuls, manifestat per les diferències d'amplitud en el component MMN i del subseqüent component P3a trobades entre grups davant contrastos auditius de durada. Així doncs, els resultats d'aquest estudi revelaren que els subjectes amb dislèxia del desenvolupament presenten un dèficit específic de processament de la informació temporal auditiva. El tercer estudi investigà les possibles alteracions atencionals auditives en la dislèxia del desenvolupament, utilitzant el potencial evocat P3a o novelty-P3. Aquest estudi es va dur a terme mitjançant la realització d'una tasca de distracció en la que els subjectes havien de discriminar estímuls visuals i ignorar sons distractors novedosos irrellevants. Els resultats mostraren l'existència d'un dèficit de processament auditiu primari en els subjectes dislèctics manifestat per un augment de l'amplitud i una demora dels components N1/MMN davant de tots els estímuls auditius, i alteracions en els processos atencionals dels dislèctics, mostrat per un pitjor rendiment i un augment del temps de reacció en la tasca conductual, i d'una disminució de l'amplitud i una demora del potencial P3a davant dels estímuls novedosos, especialment davant els estímuls novedosos familiars pel subjecte. Amb tot, aquest estudi demostrà alteracions atencionals auditives en els subjectes amb dislèxia del desenvolupament.

L'electroencefalografia (EEG) és una tècnica no invasiva que permet l'estudi de l'activitat elèctrica espontània cerebral, i que es caracteritza per oferir una elevada resolució temporal que es situa en l'ordre dels mil·lisegons. Aquesta tècnica permet obtenir informació sobre les respostes neuronals gràcies al fet que capta l'activitat electromagnètica relacionada amb els corrents elèctrics desencadenats per la circulació de ions a través dels canals iònics de la membrana de la neurona. La limitació principal d'aquesta tècnica és que estudiada amb els procediments tradicionals presenta una pobra resolució espacial, deguda entre altres raons a que les mesures es prenen en el cuir cabellut, molt lluny de les fonts cerebrals que generen els potencials elèctrics mesurats, el que implica una gran atenuació dels senyals elèctrics cerebrals originals, ja que el senyal elèctric ha de travessar diferents teixits.L'activitat elèctrica cerebral pot ser també provocada (evocada) constituint els potencials evocats, que són un senyal que s'obté amitjant fragments de l'EEG, que es produeixen com a conseqüència de l'activitat neuronal relacionada amb el processament cerebral d'un estímul sensorial, activitat motora o una activitat cognitiva. Aquest treball posa en evidència que es poden aconseguir guanys quantitatius amb l'aplicació de tècniques matemàtiques en a l'estudi dels potencials evocats cerebrals, i també avenços rellevants en la seva interpretació. També es fonamenta l'interès de no centrar els estudis de les característiques de la resposta evocada en les mesures tradicionals (latència, amplitud), i la necessitat d'estudiar la dinàmica espacio-temporal de les fonts. Aquest enfocament permet aconseguir nova informació crucial tant en el coneixement de la resposta cerebral en subjectes normals, com en la possibilitat de detectar alteracions funcionals cerebrals en una patologia determinada, en concret en l'alcoholisme. L'abordatge proposat per analitzar les respostes elèctriques cerebrals evocades, permet obtenir informació sobre el funcionalisme cerebral que d'altra manera no és accessible. Finalment es descriu que els potencials evocats estan generats per nombrosos components independents que poden presentar multiplicitat de fonts cerebrals. En conclusió, aquest treball posa de relleu l'interès i la necessitat de l'aplicació d'algorismes matemàtics en l'estudi dels potencials evocats, que siguin capaços d'augmentar la resolució espacial, d'estudiar la dinàmica de les fonts que generen els potencials evocats, i de comparar diferències en la l'evolució temporal d'aquestes fonts per l'estudi de del funcionament cerebral. A més, obre una via per estudiar les fonts dels components estadísticament independents dels potencials evocats estudiant els "trials" originals, evitant així la pèrdua d'informació relacionada amb l'amitjat que tradicionalment s'utilitza per l'estudi dels potencials evocats. Finalment es demostra l'aplicabilitat dels nous enfocaments proposats tant en l'estudi del funcionalisme cerebral normal, com en un trastorn mental de tanta transcendència com l'alcoholisme.

PROBLEMES PSICOLÒGICS, TEMPERAMENT I CAPACITAT COGNITIVA A L'EDAT DE 6 ANYS: FACTORS PREDICTORS I FACTORS ASSOCIATS. Des de la perspectiva de la psicopatologia del desenvolupament, es considera que la psicopatologia és el producte d'un procés continu, on han intervingut i interaccionat entre ells una sèrie de factors biopsicosocials i que dóna lloc, al mateix temps, tant a la anormalitat com a la normalitat de la conducta. L'estudi d'aquest procés és un objectiu fonamental des d'aquesta perspectiva, i les investigacions longitudinals ens permeten detectar canvis i estabilitats al llarg del desenvolupament, així com factors predictors de futures anomalies. En aquesta tesi, presentem en un primer capítol els conceptes referents a aquest marc teòric i pràctic de la psicopatologia del desenvolupament. Centrat ja aquest marc, els capítols segon i tercer s'han dedicat a l'epidemiologia i a la descripció estructurada i resumida de factors de risc. El temperament i la capacitat cognitiva han estat tractats específicament en els darrers capítols de la introducció perquè s'han considerat importants en relació als objectius de la tesi.El present estudi té com a objectiu investigar els factors associats i els factors predictors de psicopatologia a l'edat de sis anys, així com també els diferents factors predictors de característiques del temperament i de capacitat cognitiva als sis anys. La mostra estudiada consisteix en 130 nens de població no clínica, dels quals 80 han estat seguits des del naixement fins als 6 anys i les seves mares des del període pre-concepcional fins al període postpart. La resta de nens han estat avaluats únicament a l'edat de 6 anys.Les mesures obtingudes de la mare són: el nivell socio-econòmic, l'EPQ-A, l'STAI i el BDI. Les mesures obtingudes durant el primer any de vida en els nens són: l'NBAS de Brazelton, el test de Bayley i el test de Fagan. Als 6 anys s'han avaluat els problemes psicològics i les competències, a través del CBCL (pares) i el test de IOWA (mestres). S'han obtingut els trets de temperament a través de l'escala DOTS, i el QI a través de la prova de WPPSI.Els resultats indiquen diferències entre sexes, observant a l'edat de 6 anys un major número de factors associats a la psicopatologia en el sexe masculí. També observem diferències entre sexes en l'efecte que tenen els factors predictors sobre els problemes psicològics, el temperament i el QI. En el sexe masculí s'ha observat una millor capacitat predictiva de les variables estudiades. Els factors temperamentals neonatals són importants predictors de psicopatologia en nens.Únicament en els problemes psicològics observem una capacitat predictiva de les característiques psicològiques maternes. Els clústers del NBAS prediuen problemes psicològics únicament en nens. Per altra part, també prediuen diferents dimensions de temperament en els dos sexes i el QI verbal i manipulatiu, en nens i nenes respectivament. El test de Bayley es mostra predictor sobre les característiques temperamentals i la capacitat cognitiva en els dos sexes. El test de Fagan únicament prediu el QI en el sexe masculí. De la mateixa manera, la percepció neonatal dels pares mostra major capacitat predictiva en el sexe masculí.En conclusió, observem diferències entre sexes en l'efecte dels factors estudiats sobre les diferents característiques psicològiques avaluades, trobant-se una major influència dels factors associats i predictors sobre els problemes psicològics en el sexe masculí. Per altra part també s'han trobat diferències entre sexes en la predicció de QI i =?ûçjomltemperament., PSYCHOLOGICAL PROBLEMS, TEMPERAMENT AND COGNITIVE CAPACITY AT 6 YEARS OF AGE: PREDICT FACTORS AND ASSOCIATED FACTORS.In the development of psychopathology it is considered as a continuous procedure. In this procedure, factors inter-react between themselves and they produce the normality and anormality conduct. The study of this procedure is an important objective in this perspective and the longitudinal dimensions allowed us to detect changes, stability in the development and predictor factors. In the first chapter of this thesis we show development psychopathology concepts. Second and thirth chapter are based on epidemiology and risk factors. The primary goals of the study are: a) to investigate psychopathology associated factors and psychopathology predictor factors at the age of six years old, and b) to investigate predictor factors of temperament and intellectual capacity at six years. The sample consist of 130 non-clinical children. 80 of them 130 have been followed from birth until the age of six years, and their mothers have been followed from preconceptional to postpartum period. The rest of children have been followed only at the age of six years old.Mother measures are: socioeconomic status; EPQ-A; STAI; and BDI. Child measures in the first year of life are: NBAS; Bayley test and Fagan test. Child measures at the age of 6 years old are: CBCL; IOWA; DOTS and WPPSI. We found differences between the sexes. In boys there were more links between psychopathology and individual and environmental factors. We found also sex differences in the predictor factors effect on psychopathology, temperament and IQ. In boys there were more predictive capacity. Temperamental neonatal factors are important predictor factor of psychopathology in boys. We found predictive capacity of mother psychological characteristics only on psychological problems. NBAS clusters predict psychological problems, only in boys, and temperament and IQ in boys and girls. Bayley test predict temperamental characteristics and cognitive capacity in boys and girls.Fagan test only predict IQ in boys. Also, neonatal perception of parents, show more predictive capacity in masculine sex. In conlusion, we found differences between sexes in the predictive and associated factors on psychological problems, temperament and IQ. In boys there are more links between associated factors and psychological problems and there are more efect of predictive factors on psychological problems.

Les persones amb una historia d'abús i maltractaments presenten una prevalència alta de comportaments parasuïcides. Malauradament però, hi ha una manca d'informació en voltant de la prevalència de les experiències d'abús en aquelles que han presentat comportaments parasuïcides.En aquest treball hem utilitzat versions modificades de qüestionaris estandarditzats d'autocomplexió d'abús sexual, físic i psicològic. També mides de psicopatologia general, i de l'estil parental. Aquests, varen ser administrats a una mostra de 257 dones que havien estat admeses de manera consecutiva durant un any a un hospital general d'Anglaterra, desprès de prendre una sobredosi intencionada de fàrmacs.Per l'estudi cas-control, la mostra foren 36 dones que havien estat admeses de manera consecutiva al mateix hospital i per la mateixa raó. Aquestes, varen ser aparellades amb la següent admissió (per motiu diferent a una sobredosis) en el mateix hospital, controlant sis variables: sexe, edat, zona de residència, origen ètnic, classe social, i estat civil. Per la anàlisi de la informació vàrem utilitzar correlacions i models de regressió logística.Aquest treball suggereix que l'abús sexual és molt prevalent en les dones que es prenen sobredosis de fàrmacs, demostrant que les experiències d'abús (sexual -tant intra com extrafamiliar-, físic, i psicològic) es donen amb major freqüència en dones que s'han pres una sobredosi de medicaments, que en controls.Va resultar molt interessant el constatar que les dones que s'havien pres un mínim de cinc sobredosis havien estat abusades amb major gravetat en els tres tipus d'abús. Aquestes repetidores majors havien estat abusades amb major freqüència abans dels tretze anys d'edat, durant períodes de temps més llargs, i era més probable que l'abús es tornés a patir en l'edat adulta (després dels setze anys). A més, a més, la gravetat dels tres tipus d'abús es trobava clarament relacionada amb la freqüència dels comportaments parasuïcides. També era més probable que l'abús s'hagués donat més aviat durant la infància, que haguessin estat exposades a determinats estils parentals, i que mostressin altres conductes autolesives.En aquest treball hem demostrat que abús sexual amb alts nivells d'intrusió es dona de manera molt freqüent en dones que es prenen sobredosis de fàrmacs. A més, a més demostrem que l'abús sexual prediu la repetició dels comportaments parasuïcides. Així, podem cloure aquesta síntesi afirmant que és molt important que preguntem sobre experiències d'abús durant la valoració psiquiàtrica rutinària desprès d'una sobredosi de fàrmacs., We know that women with a history of abuse present a higher prevalence of deliberate self-harm, a term that includes overdoses and deliberate self-injury. However, there is a lack of information around the prevalence of the experiences of abuse in those who present with deliberate self-harm.In this study we have used modified versions of standardised self-reported questionnaires of sexual, physical and psychological abuse. Also, measures of general psychopathology and parental style. Those, were administered to a sample of 257 women that had been consecutively admitted over 12 months to a General Hospital in England, after taking a medical overdose.For the case-control study, the sample were 36 women that had been consecutively admitted to the same hospital and for the same reason. Those, were matched with the next admission (for a reason other than an overdose) to the same hospital, controlling for six variables: sex, age, area of residence, ethnical origin, social class, and civil status. To analyse the information we used correlations and models of logistic regression.This work suggests that sexual abuse is very prevalent amongst women who take medical overdoses, showing that the experiences of abuse (sexual -both intra and extrafamilial-, physical, and psychological) take place more frequently in women that have taken a drug overdose, than in controls.It was very interesting to establish that women who had taken a minimum of five overdoses had been more severely abused in the three types of abuse. These grand repeaters had been more frequently abused before the age of thirteen years, for longer periods, and it was more likely that the abuse was suffered again in adulthood (after the age of sixteen). Moreover, the severity of the three types of abuse was clearly related to the frequency of the deliberate self-harm. Also, it was more likely that the abuse took place earlier in childhood, that they were exposed to certain types of parenting ("affectionless control"), and that they showed other episodes of deliberate self-injury.In this thesis we show that contact sexual abuse is very prevalent in women that take overdoses. Furthermore, we demonstrate that sexual abuse predicts the repetition of deliberate self-harm. Therefore we can conclude that it is very important that we ask for any unwanted sexual experiences during our psychiatric assessment after a drug overdose.

Algunos estudios realizados con modelos animales han permitido describir en detalle los circuitos cerebrales implicados en las llamadas "respuestas de medio condicionado", mientras que recientes revisiones de la literatura científica han propuesto que la alteraciones de circuitos similares podrían hallarse en la base de los trastornos de ansiedad, especialmente en el trastorno de angustia (TA). Con el objetivo de estudiar la posible implicación de algunas regiones cerebrales -en particular la corteza prefrontal medial (CPM), la región amígdala-hipocámpica derecha (RAHD) y sus proyecciones eferentes), se procedió a medir el metabolismo de la CPM y de la RAHD en pacientes con TA con agorafobia en estado de reposo (es decir, sin una crisis de angustia activa durante la exploración) mediante una técnica de neuroimagen relativamente nueva, denominada "espectroscopia por resonancia magnética de protones" (ERMP), que permite el estudio anátomo-bioquímico del cerebro "in vivo".

D'entre tots els canvis cognititus evidenciables durant l'envelliment les pèrdues de memòria són les més destacades. La dificultat per evocar noms, números de telèfon o recordar a quin lloc es col·loquen els objectes quotidians constitueixen queixes de memòria freqüents a mesura que avança l'edat (Bolla i col. 1991). L'alteració de la memòria a l'edat adulta genera alarma social degut, en part, al coneixement popular que pot tractar-se d'un símptoma inicial de demència (Junqué i Jurado, 1994). Malgrat diversos estudis indiquen que el baix rendiment cognitiu associat a l'envelliment pot ser un bon predictor de demència (Katzman i col., 1989; Fuld i col., 1990; Linn i col., 1995; Locascio i col., 1995; Masur i col., 1994; Jacobs i col., 1995), no sempre l'afectació de la memòria, ja sigui quant a queixes subjectives o objectives mitjançant proves neuropsicològiques, ha d'indicar un preludi de demència, ja que com s'ha comentat, es tracta d'una funció que mostra en part un cert declivi fisiològic amb l'edat. En aquest sentit, la recerca realitzada per a identificar variables biològiques i conductuals que permetin ajudar a diferenciar entre el declivi cognitiu associat a l'envlliment normal, d'una banda, i a les condicions patològiques, d'una altra, és un camp de creixent interès i producció científica.En la present tesi doctoral es pretenen caracteritzar algunes de les variables biològiques (troballes de neuroimatge i factors genètics) que influeixen en el perfil neuropsicològic d'una mostra de subjectes amb alteracions de memòria, no demenciats. La identificació de variables moduladores del rendiment cognitiu en poblacions d'aquestes característiques pot ser fins i tot d'interès clínic, donat que les baixes puntuacions en memòria constitueixen un dels primers indicadors de demència (Katzman i col., 1989; Fuld i col., 1990; Masur i col., 1994; Petersen i col., 1994; Linn i col., 1995; Locascio i col., 1995; Jacobs i col., 1995). En el present treball les persones amb problemes de memòria s'han seleccionat d'acord amb els criteris de l'entitat AMAE (Crook i col., 1986) per ser la més ben establerta i la que ha generat més quantitat de recerca fins a l'actualitat (Crook i col., 1986; Soininen i col., 1994; Koivisto i col., 1995; Hànninen i col., 1995; Parnetti i col., 1996; Hànninen i col., 1997a, 1997b; Helkala i col., 1997; Nielsen i col., 1998; Palumbo i col., 1997; Palumbo i col., 1999). No obstant i degut a que l'ACLL també representa una entitat amb creixent interès científic (Petersen i col., 1995, 1999; Smith i col., 1998; Jack i col., 1999; Daly i col., 2000) s'han comparat algunes de les característiques genètiques i neuropsicològiques entre els subjectes AMAE que també poden rebre un diagnòstic de ACLL i els que no.

El meu interès en el tema que centra aquesta tesi data de la meva participació, a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, en dues Taules sobre Suïcidi, amb una diferència d'un any aproximadament. Era també un temps en què acudien, cada cop amb major freqüència, a la consulta del Servei de Psicologia i Psiquiatria Infantil i de l'Adolescent de l'Hospital de la Creu Roja on treballo, nens que havien atemptat contra llur vida, els quals em donaven elements per a l'estudi i l'aprofundiment del tema.Però el meu interès no és únicament i exclusivament científic i investigador, sinó sobretot humà. En veure el gran sofriment que comporten per a tots els membres de la família, les situacions límits a les quals pot dur un fill que ha intentat posar fi a la seva vida, el meu desig seria de fer alguna petita aportació que contribuís a mitigar aquest dolor mental i si fos possible, a la detecció i posterior tractament dels nens i de les famílies que tenen un alt risc.Aquests dos vessants, el científic i l'humà, per a mi són indissociables i es troben presents no sols en aquest treball, sinó també al llarg de la meva vida professional. Per altra banda, he de dir que la finalitat d'aquest treball no és fer un simple estudi estadístic, sinó un estudi de les característiques personals, emocionals i familiars dels nens i adolescents que atempten contra llur vida.Les hipòtesis que plantejo sòn les següents:1.- El suïcidi no és una entitat psicopatològica per si mateix, sinó un símptoma amb unes representacions determinades.2.- No hi ha unes característiques definitòries í típiques de la personalitat del suïcida, que la defineixin per si mateixa, en tot cas, la conjunció d'algunes d'elles.3.- La detecció de diversos trets coincidents en analitzar la personalitat d'aquests joves, trets com la utilització de la dissociació, la tendència a 1' "acting out" i el pensament màgic, ens duen a pensar en l'existència d'una àrea de la personalitat amb un funcionament psicòtic, encara que la resta de la personalitat es mantingui més integrada.4.- Hem pogut constatar, ja abans d'iniciar aquest treball, la dificultat de contacte afectiu en els membres de la família, especialment en els pares. Estan lluny d'entendre la conflictivat interna del fill, i llur dificultat per a suportar l'angoixa fa que vagin minimitzant els problemes, fins que molt sovint acaben abandonant el tractament.