Search

Reseña del libro "La imagen como experiencia"

INTRODUCCIÓ. Les ciutats enquadrades des del cinema han construït una cultura visual amb la qual s’identifiquen els seus consumidors; imatges emblemàtiques que configuren una memòria col·lectiva. Però aquestes metròpolis només existeixen en la ficció. La realitat té poc o gens a veure amb aquestes visualitats. En aquesta investigació s’ofereix un relat alternatiu sobre la ciutat de París. MÈTODE. A partir d’una metodologia de recerca basada en l’art, s’empra la deriva com a mètode d’observació i anàlisi crítica de l’entorn urbà. L’objectiu és percebre París d’una manera alternativa a l’imaginari urbà creat pel cinema, a partir de la recerca de cartells de cinema que es troben en aquesta ciutat. RESULTATS. El resultat és una narrativa personal i visual femenina des de l’experiència urbana que s’oposa als discursos hegemònics androcentristes, heteronormatius i del cinema europeu utilitzant les seves pròpies imatges. DISCUSSIÓ. Es conclou amb algunes problemàtiques que afecten aquesta metròpolis que les ciutats europees en expansió haurien de considerar en el seu creixement.

INTRODUCCIÓ. Aquesta investigació intenta descobrir les experiències de les persones que són mares i al mateix temps alumnes en l’educació superior, que miren d’equilibrar les moltes responsabilitats associades amb els seus papers de mare, membre de la família, amiga i estudiant universitària. S’aborda la problemàtica de la conciliació estudiantil familiar des d’una perspectiva de gènere. MÈTODE. En aquest estudi, a partir d’una metodologia feminista qualitativa basada en narratives mitjançant entrevistes semiestructurades, s’analitzen les creences i actituds d’un total de tretze estudiants universitàries. RESULTATS. A través del pensament narratiu, emprem les seves històries com un mitjà per interpretar les relacions pedagògiques i l’acció entre iguals, i també entre professorat i mares universitàries. DISCUSSIÓ. Arribem a la conclusió que es necessiten accions legislatives concretes i campanyes de sensibilització dirigides tant a la comunitat acadèmica com a la societat en general, per assegurar bones relacions socials entre mares i «altres» a la universitat.

Aquest estudi aborda la temàtica del desenvolupament del dibuix infantil des d'una perspectiva actualitzada que aprofundeix en els llocs dels que poden procedir nous recursos expressius i comunicatius que els nens, aproximadament a partir dels 7 anys, incorporen progressivament en les seves creacions. El principal objectiu d'aquesta investigació consisteix en detectar les influències de la Cultura Visual televisiva en els dibuixos infantils. La investigació es desenvolupa en un procés compartit amb alumnat de l'assignatura de "Didàctica de l'Educació Plàstica i Visual de l'Educació Primària". Els influxos, que alteren un suposat curs "natural" en l'evolució del dibuix infantil, s'evidencien a partir d'alguns resultats plàstics recollits i analitzats juntament amb estudiants del Grau de Mestre. Les conclusions ens mostren les aportacions d'aquest treball: generar noves mirades cap a les representacions infantils; el tipus d'elements, procedents de referents de la Cultura Visual, que s'incorporen en els dibuixos infantils; la consideració dels futurs mestres d'aprofitar el poder motivador de la Cultura Visual a les seves classes.

La educación artística en España responde a una tradición de técnicas didácticas que requieren reflexión para la mejora pedagógica. El objetivo es identificar las técnicas didácticas empleadas por el profesorado de enseñanzas artísticas universitarias durante la ejecución de sus clases en varias facultades y titulaciones de Grados y Postgrados españoles de la Universidad Miguel Hernández de Elche (UMH). La metodología cualitativa, desde la teoría fundamentada, permite analizar, mediante un estudio de caso, la práctica de 22 docentes del Dpto. de Arte. Se identifican 27 técnicas, siendo las más empleadas: uso de imágenes, muestra de referentes y realización de preguntas. Destaca que las técnicas se centralizan en el desarrollo de la sesión, mientras que se descuida la fase final de despedida como oportunidad de reflexión y metacognición. Se concluye resaltando que la enseñanza de artes emplea tanto técnicas propias de la didáctica de las artes visuales, como de la psicología, de la comunicación creativa y en menor medida técnicas activas que convendría potenciar.

Las walking methodologies, vinculadas a la A/R/Tografía, han demostrado la eficacia de la acción pedagógica del caminar como proceso indagatorio y estético para el enriquecimiento cultural, social, físico, intelectual, espiritual y emocional. Se pretende dar a conocer la pedagogía nómada de Francesco Careri como estudio de caso de interés intrínseco revelador. La metodología cualitativa permite un análisis de 4 estudios complementarios: histórico documental de sus publicaciones y entrevistas, observacional de sus clases, de historia de vida y basado en narrativas de sus estudiantes. El resultado es un informe desarrollado en base a categorías conceptuales, que se apoyan en presupuestos didácticos existentes como: critical walking methodologies, a/r/tografía, c/a/r/tografía, enseñanza del error, aprendizaje corporeizado, aprendizaje lúdico, Aprendizaje Basado en Proyecto, Aprendizaje Servicio, Pedagogía pública y enseñanza centrada en el proceso. Se concluye con diez características principales que pueden ayudar a otros docentes a implementar esta pedagogía en diferentes niveles educativos o disciplinas.

El trabajo que se presenta es la reseña del libro “Transeducar. Arte, docencia y derechos LGTB” escrito por Ricard Huerta. Se trata de una recesión con ánimo de promover la lectura del ejemplar y dar a conocer las fortalezas del mismo. En la línea de algunas otras recomendaciones de lectura que he encontrado publicadas en vuestra revista, creo que podría ser interesante para los lectores de la misma.