Search

La majoria de les poblacions de Cotxa Blava Luscinia svecica que es reprodueixen a Europa Occidental hivernen a l’Àfrica, la costa de Portugal i el S d’Espanya. No obstant això, l’espècie s’esmenta periòdicament com hivernant en regions més nòrdiques, com el centre d’Espanya o el SO de França. L’objectiu del nostre estudi és determinar fins a quin punt la Cotxa Blava és una espècie que hiverna a Navarra. Per a això, es van considerar les dades que es van obtenir al llarg de sis campanyes (agost 2002-abril 2008) consecutives d’anellament en un canyissar a la conca del riu Ebre (llacuna de Badina de Escudera, Navarra), en les quals es van realitzar 252 mostreigs i es van obtenir 766 captures relatives a 599 individus i 167 recaptures. Present des de l’agost fins a l’abril (tot i que des de novembre a febrer de forma escassa), es confirma la hivernada de la Cotxa Blava a la zona. Així mateix, els individus que es capturen a l’hivern apareixen a la zona ja des del mes d’agost a octubre, cosa que suggereix que de la fracció d’ocells que fan servir el canyissar com a àrea de descans en el seu camí cap a àrees d’hivernada més al sud, un escàs nombre es quedaria a la zona a l’hivern. L’increment progressiu de recaptures d’octubre a gener (que arriben al 100% al gener) dóna suport a aquesta idea, indicant, a més, un alt sedentarisme per part del contingent d’hivernants.

Es va estudiar la dieta hivernal del Mussol Banyut Asio otus a partir de les dades obtingudes en un dormidor comunal a la vall de l’Ebre (NE d’Espanya). D’una mostra d’aproximadament 400 egagròpiles es van obtenir i identificar 846 preses. Els rosegadors van constituir la major part de la dieta (98%), principalment Mus spretus (69.9%), seguit de Microtus duodecimcostatus (18.7%), Apodemus sylvaticus (8.3%), Rattus norvegicus (1.0%) i Microtus arvalis (0.4%). La resta de la dieta (1.9%) va estar constituïda per petits passeriformes. Qualitativament els nostres resultats van ser més similars als d’altres zones del N d’Espanya que als del S d’Espanya. Quantitativament, no obstant això, van ser més similars a les d’altres localitats del S d’Espanya, on l’abundància relativa de Mus spp. és major.

S’han analitzat l’evolució en la distribució i la mida de la població del Gavià Argentat a la costa basca (N d’Espanya) durant les últimes tres dècades (1982-2007). Ja que totes les colònies no es van censar simultàniament, per a cada dècada es van obtenir el nombre màxim de colònies i la mida màxima i mitjana per a cada una de les colònies. Així mateix, es va seleccionar un conjunt de colònies en les quals es va estimar la taxa de creixement anual poblacional. El nombre de colònies es va incrementar de 12 en la dècada de 1980 a 28 (probablement 29) en la de 2000, de les quals el 75% es van localitzar en la zona occidental de la costa basca (Biscaia). Només quatre de les 29 colònies es van situar en nuclis urbans, totes elles a Biscaia. En conjunt, es va passar de 1728 parelles (rang: 1574-1851) durant la dècada de 1980 a 4246 (2951-5557) en la de 2000. La taxa de creixement poblacional, no obstant això, va disminuir durant l’estudi, i en la dècada de 2000 es va detectar una taxa que, de mitjana, s’aproximava a zero. L’increment de la dècada de 1990 a la de 2000 ha estat, fonamentalment, per les colònies noves sorgides en les darreres dues dècades, així com per l’alta taxa de creixement poblacional que, encara, es registra a les colònies més grans creades en la dècada de 1990 i 2000. Finalment, és possible que el creixement poblacional de les colònies del país Basc estigui associat a la gran disponibilitat de recursos d’origen humà, principalment brossa procedent d’abocadors i descarts de pesca.

En el present estudi s’analitza l’ús de l’hàbitat pels passeriformes en el Parque Ecológico de Plaiaundi (Irún, Gipuzkoa), localitzat a l’entorn de la desembocadura del riu Bidasoa (Txingudi). Txingudi és un dels punts més rellevants d’Espanya pel que fa al pas migratori d’ocells. Es va estudiar el nombre de captures i d’espècies al llarg d’un cicle anual (abril de 2006 a març de 2007) en quatre biotops: bosc de caducifolis, prats inundats, verneda i canyissar. L’abundància va mostrar un màxim en el canyissar i els prats inundables, sense registrar diferències entre ambdós, per bé que aquest patró va mostrar variacions al llarg del cicle anual. En tot cas, els dos biotops es van trobar en tots els mesos entre els hàbitats amb un nombre màxim de captures. La riquesa va atènyer un màxim en els prats inundables, encara que hi va haver diferències entre mesos. Una anàlisi de clusters basat en el nombre d’espècies comunes trobades entre biotops va revelar dos grups de biotops afins: un format per la verneda i l’altre per la resta dels biotops. Es va desenvolupar una anàlisi de correspondències per estudiar la relació entre espècies i biotops. Finalment, mitjançant un índex basat en l’abundància de cada una de les espècies i la seva categoria SPEC, el biotop amb més puntuació va ser el canyissar.