Search

Text en català; pròleg en català i anglès Descripció del recurs: 27 maig 2021 Les característiques dels fragments de l’espai urbà habitable definides mitjançant el projecte urbà de l’espai residencial determinen les condicions d’entorn en què es desenvolupa la vida individual i la vida social, del qual depèn en bona part la qualitat de vida dels ciutadans, sigui quina en sigui la condició o la ubicació. Crear entorns urbans saludables, eficients i equitatius és l’objectiu d’aquest tipus de projecte, sense oblidar la importància que té la generació d’espais amables, confortables i agradables. En definitiva, dissenyar espais bons i espais bonics. Aquest tipus de projecte, pel seu desenvolupament i formulació, ha consolidat al llarg dels anys un mètode i uns instruments, que s’arrelen en una tradició cultural, construïda a partir d’una experiència llarga de praxi i esforç de teorització disciplinària. Aquest llibre recull els resultats a través d’una mostra d’exercicis dels últims anys que permeten il·lustrar l’aprenentatge de les eines útils per abordar-lo, a través d’un procés de reflexió personal sobre un cas concret. Aprendre a projectar fent projectes. Mostra també la reflexió metodològica i instrumental que acompanya la docència i que permet a l’estudiantat adquirir una sèrie de criteris, referents, habilitats i recursos útils, tant per a la projectació urbanística com per a l’arquitectònica.

Enric Batlle i Durany (Barcelona, 1956) és arquitecte i paisatgista. És professor titular del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’any 2002 va obtenir el títol de doctor amb la seva tesi “El jardí de la metròpoli”, amb què va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat i el Premi Lluís Domènech i Montaner de Teoria i Crítica d’Arquitectura. La tesi ha estat publicada recentment per l’editorial Gustavo Gili i va rebre el Premi FAD de Teoria i Crítica d’Arquitectura 2012. Des de l’any 1981 comparteix oficina amb Joan Roig. Ens trobem al seu despatx per parlar sobre l’espai obert a la metròpoli contemporània.

Today, urbanity is a growing phenomenon and it is expected to be the most populated human habitat during this century. In this context, a series of large metropolis with contents and attributes stand out over smaller cities. To test a critical definition of one of the constituent elements that form part of the specific qualities of big contemporary metropolises, as it is in this case, its related central parks, is the objective of this study. Without this being a necessary element or even being present in all cities of the world, it can be found a significant presence of these large parks in its interior, as well as a definition of their content and pending composition, given the differences that exist between the different cases and the live process of consolidation in which the majority are found. Thus, in order to define the urban entity of these free spaces with a preferent role among all the open space systems of the metropolis, as particularly suitable spaces at the metropolitan scale for collective leisure satisfaction, the present study addresses this goal through three distinct and interrelated pathways. In the first chapter the state of affairs on four-core subject areas related to partial aspects of the nature of central parks of the metropolis are displayed. The four content areas are addressed: the role of green urban spaces and the cultural drift that from urban gardens to the central park have become part of the city. The role played by the major international urban events in the constitution and composition of these unique spaces. The concept of urban collective leisure that these large parks aim to satisfy with metropolitan projection as the main utility. The significant and potential contributions of large parks to the environmental balance of the metropolis. The second chapter explores the origin of the metropolitan central park. Through the study of the history of several cases of varied nature, an open panoramic overview of how and when these great urban parks were born, about the ways in which the land became public property or on the various chosen objectives in the formation of these vast open spaces, as well as the effect that each particular history has in its architecture. Finally, the third chapter deals with the response to the main hypothesis guiding this research. Through the use of a varied selected set of partial arguments, a critical and personal definition of the concept of central park is proposed, while trying to clarify the qualities of its architecture and the urban conflict associated with this particular metropolitan piece: It caters to a first group of arguments related to a diverse range of reasons that served as a sprouting seed for the constitution of a central park. Furthermore, the definition of the urban condition of the central park is approached in terms of urban general entity and its internal balance: the openness, public, equipment, strategic and artistic status of these great parks are discovered. It incorporates, in turn, a reflection on the exerted effect by the different construction modes of in the internal architecture of the resulting park effect. That's how this thesis proposes a critical definition of the concept of the metropolitan central park, discovering in the specificity of a few varied cases those solids qualitative assorted arguments that demonstrate their uniqueness. Furthermore, the definition of the central park is completed with an exposition of its promotional character of findings and innovations that contribute to the enrichment of the architecture of the metropolis and the progress of urbanism. However, the described attributes or qualities that are an indispensable condition of any central park do not fulfill this entire description. It is precisely in the differences that cases that are different have when conjugated, and the emphasis in each case is placed in each of the various arguments., Avui, allò urbà és un fenomen en expansió i es preveu que arribi a ser l’hàbitat humà majoritari durant aquest segle. En aquest context, segueixen destacant amb qualitats i continguts propis una sèrie de grans metròpolis per sobre de les ciutats menors. Estudiar, clarificar i assajar una definició crítica d’un dels elements constitutius propis que formen part de les qualitats específiques de les grans metròpolis contemporànies, com són en aquest cas els seus respectius parcs centrals, és l’objectiu d’aquest estudi. Sense ser aquest un element necessari ni present a totes les metròpolis del món, l’estudi de les majors aglomeracions urbanes d’arreu demostra una presència notable d’aquests grans parcs al seu interior, així i com una definició dels seus continguts i composició encara pendent, ateses les diferències que hi ha entre els diferents casos i el procés viu de consolidació en què es troba la majoria. Així, amb l’objectiu de definir l’entitat urbanística d’aquests espais lliures amb rol preferent entre tot el sistema d’espais oberts de la metròpoli, com a espais especialment adients per a la satisfacció de l’oci col·lectiu a escala metropolitana, el present estudi aborda aquesta fita a través de tres vies diferenciades i interrelacionades. En el primer capítol s’exposa un estat de la qüestió de quatre àrees temàtiques bàsiques, referides a aspectes parcials del caràcter essencial del parc central de la metròpoli. Els quatre continguts temàtics abordats són: El paper del verd urbà i les derives culturals que l’han portat a formar part de la ciutat des del jardí urbà fins al parc central. La responsabilitat dels grans esdeveniments urbans internacionals en la constitució i composició d’aquests espais singulars. El concepte de l’oci col·lectiu urbà amb projecció metropolitana com a principal utilitat que els grans parcs pretenen satisfer. Les aportacions efectives i potencials dels grans parcs a l’equilibri mediambiental de la metròpoli, qüestió que pren cada dia major rellevància i major calada a la consciència ciutadana. El segon capítol indaga en l’origen del parc central metropolità. A través de l'estudi de la història de diversos casos de naturalesa variada, s'exposa una oberta panoràmica sobre com i quan han nascut aquests grans parcs urbans, sobre les diferències entre aquells que resulten herències d'espais verds privats i els que es construeixen amb clara iniciativa i vocació col·lectiva. Els modes en què el sòl passa a propietat pública o els diversos objectius perseguits en la constitució d'aquests vasts espais oberts destinats a satisfer necessitats de lleure naixents a les majors aglomeracions urbanes del món formen part d’aquesta definició. La particular història de cada cas té un paper determinant en les qualitats de la seva composició . Finalment, al tercer capítol es desgrana la resposta a la hipòtesi principal que guia la recerca. Així, és a través del desentrellat d'un conjunt variat d'arguments parcials seleccionats que es proposa una definició crítica i personal del concepte de parc central, mirant d'aclarir les qualitats de la seva composició i el conflicte urbanístic associat a aquesta particular peça metropolitana.S’atén a un primer grup d'arguments relatius a un ventall divers de motius que serveixen de germen per a la constitució del parc central: El valor dels antecedents històrics associats a l’espai ide les qualitats paisatgístiques i ambientals preexistents, el paper de la forma i agents de la propietat del sòl en la seva constitució, o altres motius derivats de la forma del territori són alguns d'aquests arguments germinals proposats.Per altra banda s'aborda la definició de la condició urbanística del parc central, tant pel que fa la seva entitat urbana en general com pel que fa la seva composició interna: la condició oberta, pública, equipada i estratègica d’aquests grans parcs es descobreix a través de l’anàlisi dels seus continguts interns i de l’específica relació d’aquests amb el cos de la metròpoli. S’incorpora també una reflexió sobre l’efecte que tenen els diferents modes en què aquests han estat construïts en la constitució interna del parc, ja sigui a través de l'acumulació sostinguda d'accions o de la urbanització per etapes successives, per exemple. Així és com aquesta tesi proposa una definició crítica del concepte de parc central metropolità, descobrint en l’especificitat d’alguns casos diversos arguments qualitatius sòlids que demostren l’excepcionalitat d’aquests espais. Es defineix, doncs, a partir dels aprenentatges parcials extrets de diversos casos estudiats que es poden agrupar en qüestions relatives al seu germen, a la seva condició urbanística, o al mode en què van ser construïts. Altrament, la definició de la composició i conflicte urbanístic associat al parc central metropolità es completa amb l’exposició del caràcter promotor de troballes i innovacions d’aquests espais capital, que contribueixen a l’enriquiment de la composició de la metròpoli i al progrés de la urbanística. Els diversos arguments en què s’indaga composen una definició del que un parc central és o pot ser en el futur. Tanmateix, no tots els que es descriuen són atributs o qualitats que resultin condició indispensable de la naturalesa de qualsevol parc central. És precisament en les diferències que té cada cas a l’hora de conjugar-los, i en l’èmfasi que els diversos parcs posen a cada un dels diversos arguments, on resideix l’expressió i identitat pròpies de cada parc central, on hi ha oportunitats per a la significació, la singularitat, i la contribució a la identitat pròpia de la metròpoli contemporània., Hoy, lo urbano es un fenómeno en expansión y se prevé que llegue a ser el hábitat humano mayoritario durante este siglo. En este contexto, siguen destacando con cualidades y contenidos propios una serie de grandes metrópolis por encima de las ciudades menores. Estudiar, clarificar y ensayar una definición crítica de uno de los elementos constitutivos propios que forman parte de las cualidades específicas de las grandes metrópolis contemporáneas, como es en este caso sus respectivos parques centrales, es el objetivo de este estudio. Sin ser éste un elemento necesario ni presente en todas las metrópolis del mundo, el estudio de las mayores aglomeraciones urbanas demuestra una presencia significativa de estos grandes parques en su interior, así como una definición de sus contenidos y composición todavía pendiente, dadas las diferencias que existen entre los casos y el proceso vivo de consolidación en que se encuentra la mayoría. Así, con el objetivo de definir la entidad urbanística de estos espacios libres con rol preferente entre todo el sistema de espacios abiertos de la metrópolis, como espacios especialmente adecuados para la satisfacción del ocio colectivo a escala metropolitana, el presente estudio aborda esta meta a través de tres vías diferenciadas e interrelacionadas. En el primer capítulo se expone un estado de la cuestión acerca de cuatro áreas temáticas básicas, referidas a aspectos parciales de la naturaleza propia del parque central de la metrópolis. Los cuatro contenidos temáticos abordados son: El papel del verde urbano y las derivas culturales que lo han llevado a formar parte de la ciudad desde el jardín urbano hasta el parque central. El papel jugado por los grandes eventos urbanos internacionales en la constitución y composición de estos espacios singulares. El concepto del ocio colectivo urbano con proyección metropolitana como principal utilidad que los grandes parques pretenden satisfacer. Las aportaciones efectivas y potenciales de los grandes parques al equilibrio medioambiental de la metrópolis, cuestión que toma cada día mayor relevancia y mayor calado en la conciencia ciudadana. El segundo capítulo indaga en el origen del parque central metropolitano. A través del estudio de la historia de casos de naturaleza variada, se expone una abierta panorámica sobre cómo y cuándo han nacido estos grandes parques urbanos, sobre las diferencias entre aquellos que resultan herencias de espacios verdes privados y los que se construyen con clara iniciativa y vocación colectiva, sobre los modos en que el suelo pasó a propiedad pública o sobre los diversos objetivos perseguidos en la constitución de estos vastos espacios abiertos destinados a satisfacer necesidades de ocio nacientes en las mayores aglomeraciones urbanas del mundo, así como el efecto que tiene la particular historia de cada caso en su composición. Finalmente, el tercer capítulo aborda la respuesta a la hipótesis principal que guía la investigación. A través del manejo de un conjunto variado de argumentos parciales seleccionados, se propone una definición crítica y personal del concepto de parque central, tratando de aclarar las cualidades de su composición y el conflicto urbanístico asociado a esta particular pieza metropolitana.Se atiende a un primer grupo de argumentos relativos a un abanico diverso de motivos que sirvieron de germen para la constitución del parque central: el valor de los antecedentes históricos asociados al espacio y de sus cualidades paisajísticas y ambientales heredadas, el papel de la forma y agentes de la propiedad del suelo en su constitución u otros motivos derivados de la forma del territorio son algunos de estos argumentos germinales propuestos. Por otro lado, se aborda la definición de la condición urbanística del parque central, en lo que se refiere a su entidad urbana en general y a su composición interna: la condición abierta, pública, equipada, estratégica y artística de estos grandes parques se descubre a través del análisis de sus contenidos internos y de la específica relación de éstos con el cuerpo de la metrópolis. Se incorpora,a su vez, una reflexión sobre el efecto ejercido por los diferentes modos de su construcción en la constitución interna resultante del parque. Así es como esta tesis propone una definición crítica del concepto de parque central metropolitano, descubriendo en la especificidad de algunos casos variados aquellos argumentos cualitativos sólidos que demuestran su excepcionalidad. Se define, pues, a partir de los aprendizajes parciales extraídos de diversos casos estudiados,pudiéndose agrupar éstos en cuestiones relativas a su germen, a su condición urbanística, o al modo en que fueron construidos. Además, la definición de la composición y el conflicto urbanístico asociado al parque central metropolitano se completa con la exposición de su carácter promotor de hallazgos e innovaciones que contribuyen al enriquecimiento de la composición de la metrópolis y al progreso de la urbanística. Con todo, se compone una definición de lo que un parque central es o puede ser en el futuro. Sin embargo, no son todos los descritos atributos o cualidades que resulten condición indispensable de la naturaleza de cualquier parque central. Es precisamente en las diferencias que mantienen los casos a la hora de conjugarlos, y en el énfasis que en cada caso se pone en cada uno de los diversos argumentos, donde reside la expresión e identidad propias de cada parque central, donde hay oportunidades para la significación, la singularidad, y la contribución a la identidad de la metrópolis contemporánea.

A resultes d’una àmplia i variada casuística existent en el panorama urbà mundial, el parc central s’està revelant com a component de gran valor per a les més grans i importants metròpolis. Aconsegueix aportar identitat a aquestes aglomeracions humanes ingents, facilita l’equilibri de la concentració urbana o permet a la ciutat oferir-se com a hàbitat complert. A més, el que s’exposa aquí és el paper d’aquests parcs com a vehicle d’importants innovacions que gràcies a la seva existència s’arriben a produir. A través d’exemples seleccionats es mostra com resulten actius en la creació i transmissió de coneixement i donen a llum algunes innovacions rellevants per a la constitució de la metròpoli i el capital urbà. Taking into account a wide and varied case-study sample, it can be said that Central Parks are emerging as a component with a great value to the largest and most important metropolis in the world. They provide identity to the most huge and crowded agglomerations, they help to balance the urban concentration and also allow the great city to be offered as a complete habitat. Therefore, what is exposed here through some selected examples is the role of these parks as a vehicle for major innovations that, thanks to its existence, come into production. The text focuses on how great parks can play an active role in the creation and transmission of knowledge and innovations on the metropolis’ constitution.

En els nuclis primitius de la ciutat europea no existien els espais verds, tant per l'escassetat d'espai disponible com perquè l'oci no es considerava una necessitat per a la població. El treball tracta de conèixer l'origen i evolució dels espais verds en la ciutat europea a partir de l'estudi de cinc ciutats destacades en el període de transformació urbana que experimenta Europa a mitjans del segle XIX.

Un element important del paisatge és el sòl, que ha estat modulat per l’acció de diferents elements reològics, pels agents atmosfèrics i, també, per l’acció dels humans. El sòl ha estat utilitzat, al llarg de la història, com a element principal de suport de l’activitat humana i, per tant, de les seves construccions. Però a l’interior d’aquest hi ha grans oportunitats, ja que a través dels processos de formació naturals, s’han generat buits que tenen unes característiques físiques i espacials que, a través de l’arquitectura, i sobre la base dels seus valors intrínsecs, s’han treballat i potenciat. D’altra banda també hi ha preexistències en superfície que ofereixen possibilitats a l’arquitectura per desenvolupar-hi construccions de buits. En ambdós casos, a partir de diferents preexistències de materialitat i d’ubicació, s’aconsegueix crear espais singulars i únics que respecten l’entorn i el potencien. Aquesta recerca s’ha realitzat partint de la relació inicial dels humans amb l’entorn i el paisatge, amb la utilització de construccions naturals per formar el primer hàbitat, establint una relació entre ells i els elements preexistents dins del sòl, que han estat emprades al llarg dels anys. La base de la recerca s’ha fet sobre cinc temes: El projecte de l’espai, l’emplaçament i el paisatge, la materialitat, la circulació i la llum. Aquests temes s’han analitzat individualment a través de la recerca d’informació i la creació de tota la documentació gràfica dels cinc casos d’estudi: l’església Temppeliaukio (1969), SRMS House (2018), La Fundació César Manrique (1968), Els Jameos del Agua (1966), i la proposta arquitectònica de la primera escenografia de Schinkel per l’òpera de la Flauta Màgica. Un elemento importante del paisaje es el suelo, que ha sido modulado por la acción de distintos elementos reológicos, por los agentes atmosféricos y, también, por la acción de los humanos. El suelo ha sido utilizado, a lo largo de la historia, como elemento principal de apoyo de la actividad humana y, por tanto, de sus construcciones. Pero en el interior de éste existen grandes oportunidades, ya que a través de los procesos de formación naturales, se han generado vacíos que tienen unas características físicas y espaciales que, a través de la arquitectura, y en base a los sus valores intrínsecos, se han trabajado y potenciado. Por otra parte, también existen preexistencias en superficie que ofrecen posibilidades a la arquitectura para desarrollar construcciones de vacíos. En ambos casos, a partir de diferentes preexistencias de materialidad y ubicación, se consigue crear espacios singulares y únicos que respeten el entorno y lo potencien. Esta investigación se ha realizado partiendo de la relación inicial de los humanos con el entorno y el paisaje, utilizando construcciones naturales para formar el primer hábitat, estableciendo una relación entre ellos y los elementos preexistentes dentro del suelo, que han sido utilizadas a lo largo de los años. La base de la investigación se ha realizado sobre cinco temas: El proyecto del espacio, el emplazamiento y el paisaje, la materialidad, la circulación y la luz. Estos temas se han analizado individualmente a través de la búsqueda de información y la creación de toda la documentación gráfica de los cinco casos de estudio: la iglesia Temppeliaukio (1969), SRMS House (2018), La Fundació César Manrique (1968), Los Jameos del Agua (1966), y la propuesta arquitectónica de la primera escenografía de Schinkel por la ópera de la Flauta Mágica. An important element of the landscape is the soil, which has been modulated by the action of different rheological elements, by atmospheric agents and also by the action of humans. Throughout history, the soil has been used as the main support element for human activity and, therefore, for its constructions. But inside this there are great opportunities, since through natural formation processes, voids have been generated that have physical and spatial characteristics that, through architecture, and on the basis of their intrinsic values, have been worked on and enhanced. On the other hand, there are also pre-existences on the surface that offer possibilities to architecture to develop void constructions. In both cases, based on different pre-existences of materiality and location, it is possible to create singular and unique spaces that respect the environment and enhance it. This research has been carried out starting from the initial relationship of humans with the environment and the landscape, with the use of natural constructions to form the first habitat, establishing a relationship between them and the pre-existing elements within the soil, which have been used along the years. The research was based on five themes: The project of space, location and landscape, materiality, circulation and light. These topics have been analyzed individually through the search for information and the creation of all the graphic documentation, for the five case studies: Temppeliaukio Church (1969), SRMS House (2018), The Foundation César Manrique (1968), Els Jameos del Agua (1966), and the architectural proposal for Schinkel’s first scenography for the opera La Flauta Mágica.

La següent recerca es centra en un material i un nom propi, el cartró estructural o “fusta millorada” una alternativa a la fusta, com la defineix el mateix Shigeru Ban. Per tant, es tracta de contrastar les possibilitats d’aquests materials en les estructures permanents i no permanents a l’arquitectura. En un primer moment, s’ estudia la fusta i el cartró per separat, des de les seves propietats macroscòpiques fins les microscòpiques: com s’obtenen, quines propietats constructives tenen, quines propietats microestructurals, com es comporten davant els esforços... per posteriorment, comprendre i comparar de forma sistematitzada les estructures dels projectes representatius de l’arquitecte, estudiar i definir les necessitats i, en conseqüència, les solucions que ofereix dissenyar aquest tipus d'estructures. Així doncs, aquest estudi va des de dins cap enfora per tal d’arribar a concloure la viabilitat del cartró estructural com a material vegetal alternatiu a la fusta. La siguiente investigación se centra en un material y un nombre propio, el cartón estructural o "madera mejorada", una alternativa a la madera, como lo define el mismo Shigeru Ban. Por lo tanto, se trata de contrastar las posibilidades de estos materiales en las estructuras permanentes y no permanentes en la arquitectura. En un primer momento, se estudia la madera y el cartón por separado, desde sus propiedades macroscópicas hasta las microscópicas: cómo se obtienen, qué propiedades constructivas tienen, qué propiedades microestructurales, cómo se comportan ante los esfuerzos... para posteriormente, comprender y comparar de forma sistematizada las estructuras de los proyectos representativos del arquitecto, estudiar y definir las necesidades y, en consecuencia, las soluciones que ofrece diseñar este tipo de estructuras. Así pues, este estudio va desde dentro hacia afuera para concluir la viabilidad del cartón estructural como material vegetal alternativo a la madera. The following research focuses on a material and a proper noun, structural cardboard or "improved wood" as defined by Shigeru Ban himself, as an alternative to wood. Therefore, the aim is to contrast the possibilities of these materials in permanent and non-permanent structures in architecture. Initially, wood and cardboard are studied separately, from their macroscopic to microscopic properties: how they are obtained, what constructive properties they have, what microstructural properties they have, how they behave under stress... and subsequently, to systematically understand and compare the structures of representative projects by the architect, study and define the needs, and consequently, the solutions that designing such structures offers. Thus, this study goes from the inside out in order to conclude the viability of structural cardboard as an alternative plant-based material to wood.

La manera més sostenible de mantenir una ciutat viva i el seu record és reaprofitant l’arquitectura dels cossos dels quals la seva activitat ja s’ha fos. Tornar-los a aprofitar segons les necessitats de la societat actual. A Sant Vicenç dels Horts tenim la sort de mantenir edificis emblemàtics, amb una arquitectura molt viva que ens explica la història del nostre poble. Malauradament, algunes d’aquestes construccions es troben sense ús i en deteriorament. Per tal de poder tornar a donar vida a aquests edificis, cal una fase de projecte prèvia de coneixement i anàlisi de l’estat en què es troba la construcció. Alhora d’un estudi social per a donar-li l’ús més adequat i necessari a aquell espai. En aquest sentit, el treball se centra en l’estudi d’alguns dels edificis de patrimoni arquitectònic diferenciats en dos grups. El primer, edificis rehabilitats i actualment en funcionament per a la ciutat a partir d’una anàlisi de l’estratègia utilitzada en la fase de projecte, i el segon, edificis sense ús amb potencial arquitectònic per a intervenir, on s’analitza l’estat actual de la construcció i es fa un estudi sobre els possibles usos a implantar. The most sustainable way to keep a city alive and its memory is by reusing the architecture of bodies whose activity has already melted away. Reuse them according to the needs of today’s society. In Sant Vicenç dels Horts we are lucky to maintain emblematic buildings, with a very lively architecture that tells us the history of our town. Unfortunately, some of these constructions are unused and deteriorating. In order to be able to bring these buildings back to life, a prior project phase of knowledge and analysis of the state in which the construction is found is necessary. At the same time a social study to give the most appropriate and necessary use to that space. In this sense, the work focuses on the study of some of the architectural heritage buildings differentiated into two groups. The first, buildings rehabilitated and currently in operation for the city based on an analysis of the strategy used in the project phase, and the second, unused buildings with architectural potential to intervene, where the current state of the construction is analyzed and a study is made on the possible uses to be implemented.

Es tracta d'una exploració i investigació de casos d'ocupacions sota viaductes urbans, per tal de recobrar l'activitat a la zona i recosir la continuïtat del traçat urbà.

Des de mitjans del segle XVIII, la indústria tèxtil esdevé un dels motors de l’activitat econòmica de la ciutat de Mataró, només per darrere de la pesca i altres activitats marítimes. Els obrers omplien les filatures, fàbriques de teles, indianes i estampats que suposaven un percentatge important de l’activitat econòmica de la ciutat. L’any 1839, la instal·lació de la primera fàbrica de vapor, la Vapor Gordils, canviarà per complet la indústria tèxtil de Mataró i modularà un paisatge urbà que durant la segona meitat del segle XVIII es tenyirà de negre a causa del fum negre que exhalen les xemeneies de les fàbriques que dominen la ciutat. Gairebé dos segles després, xemeneies i fàbriques són el vestigi d’aquest passat tèxtil de la ciutat que els últims anys s’està intentant recuperar, però suposen un repte a l’hora de donar un nou ús a aquests edificis que, després de molts anys abandonats, esdevenen una oportunitat per a la rehabilitació. Així doncs, aquest estudi té com objecte analitzar els casos d’èxit on l’arquitectura ha sigut capaç de donar un nous ús, a través de la rehabilitació, a les fàbriques tèxtils de Mataró, i alhora, aplicar una mirada crítica davant dels casos on el llegat arquitectònic s’ha perdut o han quedat desvirtuats els valors històrics i identitaris. From the middle of the 18th century, the textile industry became one of the engines of economic activity in the city of Mataró, only behind fishing and other maritime activities. The workers filled the spinning, cloth and printed factories that accounted for a significant percentage of the city’s economic activity. In 1839, the installation of the first steam factory, Vapor Gordils, will completely change the textile industry of Mataró and modulate an urban landscape that during the second half of the 18th century will be dyed black due to black smoke exhalated by the chimneys of the factories of the city. Almost two centuries later, chimneys and factories are the vestige of this textile past of the city that in recent years is trying to recover, but they represent a challenge when it comes to giving new use to these buildings which, after been abandoned many years, become an opportunity for rehabilitation. So, this study aims to analyse the successful cases where architecture has been able to give a new use, through rehabilitation, to the textile factories of Mataró, and at the same time, to apply a critical look to the cases where the architectural legacy has been lost or the historical and identity values have been distorted.

Una manera senzilla de definir què és una llar és descriure’n les parts; descompondre-la en una seqüència de cambres concatenades amb proporcions i mides variants, connectades a través de portes o llindars. Aquest escrit tractarà sobre un dels espais que participen d’aquesta seqüència, que permet agafar aire i gaudir d’un espai exterior dins d’un habitatge en altura: La peça del balcó. En certa manera, podem entendre’l com la reducció d’un jardí a la seva essència més pura, una representació de la domesticació de la natura dins les ciutats. Som éssers que necessitem la llum del sol i l’aire dels arbres, i disposar d’una porció d’espai exterior connectat a l’habitatge ens és essencial per sobreviure. Un balcó és també un element que conforma la façana, i així ha estat definit durant molts anys. Es tracta d’un espai que es troba a cavall entre l’exterior i l’interior, entre la ciutat i la casa, i com a tal, té la capacitat de domesticar els carrers amb les preocupacions d’una societat canviant. És a través dels objectes que cadascú exhibeix al seu balcó que decideix com es mostra cap als altres; i és a través de la instal·lació de banderes o pancartes que es pot percebre l’estat d’ànim col·lectiu d’una ciutat. Històricament, els balcons han estat plataformes des de les quals dirigir-se a grans masses de caràcter religiós o profà, a la vegada que també són capaços de transformar un edifici residencial en un públic in potentia. Aquest escrit tractarà d’aquestes qüestions i d’altres que en derivin, des d’una òptica personal i intencionada. Entenent que aquesta peça disposa sempre de dues cares, partirem del balcó entès com a component de la façana, la cara de la ciutat, i a poc a poc ens endinsarem en el seu costat més íntim, per acabar estudiant les possibilitats que ofereix entendre’l com una estança més dins la seqüència espacial de la casa. Una forma sencilla de definir qué es un hogar es describir sus partes; descomponerlo en una secuencia de estancias concatenadas con proporciones y tamaños variantes, conectadas a través de puertas o umbrales. Este escrito tratará sobre uno de los espacios que participan de esta secuencia, que permite tomar aire y disfrutar de un espacio exterior dentro de una vivienda en altura: La pieza del balcón. En cierto modo, podemos entenderlo como la reducción de un jardín a su esencia más pura, una representación de la domesticación de la naturaleza en las ciudades. Somos seres que necesitamos la luz del sol y el aire de los árboles, y disponer de una porción de espacio exterior conectado a la vivienda nos es esencial para sobrevivir. Un balcón también es un elemento que conforma la fachada, y así ha sido definido durante muchos años. Se trata de un espacio que está a caballo entre el exterior y el interior, entre la ciudad y la casa, y como tal, tiene la capacidad de domesticar las calles con las preocupaciones de una sociedad cambiante. Es a través de los objetos que cada uno exhibe en su balcón que decide cómo se muestra hacia los demás; y es a través de la instalación de banderas o pancartas que puede percibirse el estado de ánimo de una ciudad. Históricamente, los balcones han sido plataformas desde las que dirigirse a grandes masas de carácter religioso o profano, a la vez que también son capaces de transformar un edificio residencial en un público in potentia. Este escrito tratará de estas cuestiones y de otras que deriven, desde una óptica personal e intencionada. Entendiendo que esta pieza dispone siempre de dos caras, partiremos del balcón entendido como elemento de fachada, la cara de la ciudad, y poco a poco nos adentraremos en su lado más íntimo, para acabar estudiando las posibilidades que ofrece entenderlo como una estancia más en la secuencia espacial de la casa. One of the ways in which we can define what a home is, is by describing its parts; a sequence of concatenated rooms with varying proportions and sizes connected through doors and thresholds. This paper will address one of the spaces that participate in this sequence and allows the inhabitant to take a breath of fresh air in an outdoor space within a high-rise dwelling: The balcony. In a sort of way, the balcony can be conceived as the reduction of a garden to its purest essence, a representation of the domestication of nature in urban settlements. As human beings, we need the access to sunlight and the breeze from trees, and having a portion of outdoor space connected to our house is essential for our health. A balcony is also a component of the facade and has long been regarded as such. It is a space that lies between the exterior and the interior, between the city and the house, and it has the power to fill the streets with the concerns of a changing society. The items that the citizens display on their balcony show how they decide to show themselves to others. It is through the installation of flags or banners that the mood of a city can be perceived. Historically, balconies have been used as platforms from which to address large religious or profane crowds, while also being able to transform a residential building into a public in potentia. This research will address these issues and many others that might be related from a personal and intentional perspective. Considering that the balcony can always be regarded from two sides, we will begin by studying the balcony as a facade component, the face of the city, and we will thereafter slowly dive into its more intimate side, and explore the possibility to envision it as one more room, that contributes to the spatial organization of the house. Award-winning

A Josep Maria Sostres se l’ha reconegut per ser un arquitecte que projecta a partir d’arquitectures ja existents: ell no inventava, ell reproduïa, combinava i posava en pràctica el que ja es va fer en un moment, allò que algun cop va ser nou, i deixava constància d’això en els seus dibuixos. En els croquis inicials de les seves obres ens regala la prova de que ha visitat el passat, tant un passat llunyà com un passat més recent (ja que també es fixava en obres contemporànies a la seva època) en més d’una ocasió, de que l'ha examinat i assimilat, i de que ha sabut demostrar que el projecte és l’anàlisi i la reconstrucció d’una arquitectura ja construïda. L’objectiu d’aquest treball és estudiar aquests esborranys, classificar-los per projectes i crear un arxiu gràfic dels referents de Sostres. Un cop fet això es reuneixen tots els dibuixos i es reagrupen i reorganitzen de manera que se’n pugui extreure una guia visual del pensament de l’arquitecte, endinsar-se en la seva manera de projectar i poder categoritzar els seus mentors segons les estratègies projectuals en les que es fixava. Aquest anàlisi inclou també una reflexió sobre el dibuix, concretament sobre la importància dels croquis en el procés projectual d’un arquitecte, degut a que es consideren l’inici de tota activitat creadora. La paraula croquis engloba un seguit d’atributs que poden semblar arbitraris a simple vista, però no ho són, com per exemple la rapidesa o l’escala amb la que s’ha dibuixat. A Josep Maria Sostres se lo ha reconocido para ser un arquitecto que proyecta a partir de arquitecturas ya existentes: él no inventaba, él reproducía, combinaba y ponía en práctica lo que ya se hizo en un momento, aquello que alguna vez fue nuevo, y dejaba constancia de esto en sus dibujos. En los croquis iniciales de sus obras nos regala la prueba de que ha visitado el pasado, tanto un pasado lejano como un pasado más reciente (puesto que también se fijaba en obras contemporáneas a su época) en más de una ocasión, de que lo ha examinado y asimilado, y de que ha sabido demostrar que el proyecto es el análisis y la reconstrucción de una arquitectura ya construida. El objetivo de este trabajo es estudiar estos borradores, clasificarlos por proyectos y crear un archivo gráfico de los referentes de Sostres. Una vez hecho esto se reúnen todos los dibujos y se reagrupan y reorganizan de manera que se pueda extraer una guía visual del pensamiento del arquitecto, adentrarse en su manera de proyectar y poder categorizar sus mentores según las estrategias proyectuales en las que se fijaba. Este análisis incluye también una reflexión sobre el dibujo, concretamente sobre la importancia de los croquis en el proceso proyectual de un arquitecto, debido a que se consideran el inicio de toda actividad creadora. La palabra croquis engloba una serie de atributos que pueden parecer arbitrarios a simple vista, pero no lo son, como por ejemplo la rapidez o la escala con la que se ha dibujado. Josep Maria Sostres has been recognized for being an architect who projects from existing architectures: he did not invent, he reproduced, combined and put into practice what had already been done in a moment, what once was new, and he left evidence of this in his drawings. In the initial sketches of his works, he gives us proof that he has visited the past, both a distant past and a more recent past (since he also looked at works contemporary to his time) on more than one occasion, that he has examined and assimilated it, and that he has been able to demonstrate that the project is the analysis and reconstruction of an already built architecture. The aim of this work is to study these drafts, classify them by projects and create a graphic archive of Sostres references. Once this is done, all the drawings are gathered, regrouped and reorganized so that a visual guide of the architect’s thinking can be extracted, delving into his way of projecting and being able to categorize his mentors according to project strategies in which he was focused on. This analysis also includes a reflection on drawing, specifically on the importance of sketches in the design process of an architect, due to the fact that they are considered the beginning of all creative activity. The word sketch includes a series of attributes that may seem arbitrary at first glance, but they are not, such as the speed or the scale with which it has been drawn.