Search

OBJECTIUS: Identificar si existeix efectivitat amb l’entrenament visual en la millora de la neuroadaptació en la qualitat de la funció visual en pacients implantats amb lent intraocular multifocal (LIOm). Identificar quin tipus d’entrenaments visuals permeten una transferència en la millora de l’agudesa visual i la sensibilitat al contrast. MÈTODE: S’ha realitzat una cerca bibliogràfica sistemàtica a través de les bases de dades PubMed, Biomed, Core i Europe, seguint la metodologia PRISMA, d’articles científics publicats des de l’any 2000 fins a l’actualitat. DISCUSSIÓ: La neuroadaptació és un mecanisme neural/sensorial que apareix quan un pacient no pot adaptar-se a les noves característiques òptiques de les LIOm. Els efectes visuals secundaris que poden afectar la qualitat de vida dels pacients, limiten l’agudesa visual, apareixen disfotòpsies i enlluernaments, a part de la disminució de la sensibilitat al contrast. Existeixen diferents tipus d’estratègies i exercicis d’entrenaments visuals que permeten una millora de la neuroadaptació i reduir els efectes secundaris d’aquestes lents. CONCLUSIONS: Els entrenaments visuals són efectius si combinem l’entrenament d’aprenentatge perceptiu amb tècniques dicòptiques, especialment amb l’ús de videojocs. No obstant això, són necessaris més estudis per poder tenir més evidència de la seva eficàcia en pacients amb diferents LIOm OBJETIVOS: Identificar si existe efectividad con el entrenamiento visual en la mejora de la neuroadaptación en la calidad de la función visual en pacientes implantados con lente intraocular multifocal (LIOm). Identificar qué tipo de entrenamientos visuales permiten una transferencia en la mejora de la agudeza visual y la sensibilidad al contraste. MÉTODO: Se ha realizado una busca bibliográfica sistemática a través de las bases de datos PubMed, Biomed, Core y Europe, siguiendo la metodología PRISMA, de artículos científicos publicados desde el año 2000 hasta la actualidad. DISCUSIÓN: La neuroadaptación es un mecanismo neural/sensorial que aparece cuando un paciente no puede adaptarse a las nuevas características ópticas de las LIOm. Los efectos visuales secundarios que pueden afectar la calidad de vida de los pacientes, limitan la agudeza visual, aparecen disfotopsias y deslumbramientos, aparte de la disminución de la sensibilidad al contraste. Existen diferentes tipos de estrategias y ejercicios de entrenamientos visuales que permiten una mejora de la neuroadaptación y reducir los efectos secundarios de estas lentes. CONCLUSIONES: Los entrenamientos visuales son efectivos si combinamos el entrenamiento de aprendizaje perceptivo con técnicas dicòpticas, especialmente con el uso de videojuegos. Sin embargo, son necesarios más estudios para poder tener más evidencia de su eficacia en pacientes con diferentes LIOm. OBJECTIVE: To identify whether there is effectiveness with of visual training in the improvement of neuroadaptation on the quality of visual function in patients implanted with multifocal intraocular lenses (IOLs). To identify which types of visual training allow memory transfer of visual acuity and contrast sensitivity. METHOD: A systematic bibliographic search was carried out using the databases PubMed, Biomed, Core and Europe, following the PRISMA methodology, of scientific articles published from 2000 to the present day. DISCUSSION: Neuroadaptation is a neural/sensory mechanism that appears when a patient cannot adapt to the new optical characteristics of IOLs. The visual side effects can affect the quality of life of patients, limiting visual acuity, dysphotopsias and enlluernaments, as well as a decrease in contrast sensitivity. There are different types of strategies and visual training exercises that improve neuroadaptation and reduce the side effects of these lenses. CONCLUSIONS: Visual training is effective if we combine perceptual training with dichoptic techniques, especially with the use of video games. However, more studies are needed to have more evidence of their efficacy in patients with different IOLs.

L’astigmatisme és un defecte refractiu el qual provoca que la imatge d’un mateix punt no es formi sobre un mateix pla ja que els meridians principals del nostre sistema òptic no tenen la mateixa potència. Això provoca que la persona que el pateix experimenti: visió borrosa, astenopia i altres símptomes. En aquest treball parlarem majoritàriament de l’astigmatisme induït quirúrgicament i del residual. La magnitud i direcció d’aquest dependrà de la mida de la incisió, l’edat del pacient, la biomecànica corneal, càlcul de la lent i altres factors. La finalitat d’aquest treball és fer una recerca bibliogràfica sobre els efectes que té aquest astigmatisme en pacients que s’han sotmès a una cirurgia de cataractes i han estat implantats amb lents monofocals o multifocals. Es determina la importància de considerar la compensació òptica de l’astigmatisme del pacient al preoperatori en la LIO quan aquest és de 0,75 Diòptries cilíndriques o més. S’observa que les persones implantades amb lents intraoculars tòriques obtenen bons resultats d’agudesa visual postoperatòria i que tenen una major independència a portar correcció després de la cirurgia. Per altre banda es troba que l’astigmatisme influeix de manera diferent sobre l’agudesa visual de persones implantades amb LIO monofocal a les que s’implanten LIO monofocal segons la distància a la que es valori la seva agudesa visual. Dins de les opcions de LIO multifocals s’observa que la que té un major rang de tolerància a astigmatismes postoperatoris es tracta de la LIO de focus extens. Es vol esmentar també que es tracta d’un tema que està en constant evolució i que es segueix investigant

Al llarg de la vida el sistema visual experimenta canvis tant funcionals com estructurals. Els principals canvis dels que podem parlar són: pèrdua de la capacitat acomodativa (presbícia) i pèrdua de transparència del cristal·lí (cataractes). Amb la cirurgia de cataractes aconseguim extreure el cristal·lí, aquest el substituïm per una lent intraocular, que és una lent artificial transparent que s’implanta dins del globus ocular. Tenim diferents tipus de lents intraoculars, les podem diferenciar entre lents fàquiques i pseudofàquiques, en funció del disseny òptic tenim les lents monfocals esfèriques i asfèriques i les lents intraoculars multifocals, que aquestes han tingut un avanç molt significatiu, ja què podem trobar moltes variants, ja sigui com les bifocals, trifocals, acomodatives, etc... Podem dir que l’objectiu de les lents intraoculars és aconseguir que els pacients siguin menys dependents de les ulleres a partir de la cirurgia, donada l’agudesa visual sense correcció que s’aconsegueix, podem dir que són una via exitosa especialment per l’agudesa visual llunyana.

Objectius: Comparar l’efecte en la percepció visual, mesurat amb l’instrument VirtIOL, de tres tipus de lents intraoculars quan es roten diferents graus. Disseny: Estudi prospectiu, randomitzat i cec simple. Mètode: Es va mesurar la sensibilitat al contrast (SC) i l’agudesa visual (AV) en visió llunyana (VL), intermèdia (VI) i propera (VP) amb la millor correcció, en 10 pacients (entre 50 i 66 anys) amb una AV igual o superior a 0.8. Les tres lents intraoculars que es van fer servir van ser la monofocal Artisan Aphakia de la casa Ophtec, la bifocal MPlus de Oculentis i la de més de dos focus SN6AD1 de Alcon. Les multifocals es van girar 0º, ±15º i ±30º i es van realitzar les mesures. Resultats: No es van trobar diferències significatives en el rendiment visual sense rotació en els tres grups de LIOs. En les corbes de desenfocament amb les rotacions de la SN6AD1 no hi van haver canvis significatius, però en la MPlus el rendiment variava per cada grau de rotació. Conclusions: Totes les LIOs es comporten segons el seu corresponent disseny. En el moment de les rotacions les diferències són més grans en la MPlus degut al seu disseny asimètric que en la SN6AD1 que és simètrica. Objetivos: Comparar el efecto en la percepción visual, medido con el instrumento VirtIOL, de tres tipos de lentes intraoculares cuando se rotan diferentes grados. Diseño: Estudio prospectivo, randomizado y ciego simple. Método: Se midió la sensibilidad al contraste (SC) y la agudeza visual (AV) en visión lejana (VL), intermedia (VI) y cercana (VP) con la mejor corrección, en 10 pacientes (entre 50 y 66 años) con una AV igual o superior a 0.8. Las tres lentes intraoculares que se utilizaron fueron la monofocal Artisan Aphakia de la casa Ophtec, la bifocal MPlus de Oculentis y la de más de dos focos SN6AD1 de Alcon. Las multifocals se giraron 0º, ± 15º y ± 30º y se realizaron las medidas. Resultados: No se encontraron diferencias significativas en el rendimiento visual sin rotación en los tres grupos de LIOs. En las curvas de desenfoque con las rotaciones de la SN6AD1 no hubo cambios significativos, pero en la MPlus el rendimiento variaba para cada grado de rotación. Conclusiones: Todas las LIOs se comportan según su correspondiente diseño. En el momento de las rotaciones las diferencias son más grandes en la MPlus debido a su diseño asimétrico que en SN6AD1 que es simétrica. Objectives: Compare the effect on visual performance, measured with the instrument VirtIOL, with three types of intraocular lenses when are rotated different degrees. Design: Prospective, random and single-blind study Method: The contrast sensibility (CS) and visual acuity (VA) for far (FV), intermediate (IV) and near vision (NV) was measured with the best correction, in 10 patients (age range: 50 to 66 years) with a VA equal or higher to 0.8. The three intraocular lenses which were used were the monofocal Artisan Aphakia from Opthec, the bifocal MPlus from Oculentis and the more than two focuses SN6AD1 from Alcon. Multifocal IOL were rotated 0º, ±15º and ±30º and then the measures were performed. Results: Significant differences were not found in the visual performance without rotation within the three groups of IOLs. In the defocus curves of the SN6AD1, there were not significant changes with different rotations, but on the MPlus its performance varied for each rotation degree. Conclusions: All they behave according to their respective design. At the moment the LIO is rotated, the MPlus differs more due to its asymmetrical design than the SN6AD1 which is symmetric.

La tècnica del doble pas s’ha mostrat clínicament efectiva per avaluar el grau de cataractes com ho demostren diferents estudis publicats en els darrers anys. No obstant, la literatura descriu una alta dependència del coeficient de difusió segons la longitud d’ona de la font utilitzada per la mesura. La mida, l’índex de refracció i la densitat de les partícules difusores són altres paràmetres que també intervenen en el coeficient de difusió d’un medi transparent. En el cas concret de les cataractes, les partícules responsables poden ser molt diverses i en ocasions desconegudes o poc clares. L’edat també és un factor important en l’augment de la difusió intraocular en persones sanes, encara que les partícules responsables són diferents a les que es donen per les diferents tipologies de cataractes. Per tal de conèixer la variabilitat i la naturalesa d’aquesta dependència, s’han fet mesures amb un nou muntatge experimental per obtenir les imatges de doble pas que incorpora la possibilitat de treballar amb dos fonts làser de diferents longituds d’ona (780 i 630nm). L’instrument ha estat validat utilitzant un ull artificial. Posteriorment es va dur a terme un estudi clínic amb pacients seleccionats diagnosticats amb diferents graus de cataractes nuclears i amb un grup control format per pacients de diferents estrats d’edat sense patologies oculars. El tractament estadístic de les dades ha permès tenir un millor coneixement de com influeix la longitud d’ona de la font emprada per mesurar la difusió intraocular. S’ha observat que els valors de difusió (OSI) obtinguts per la longitud d’ona de 780nm són més elevats que els de 630nm tan per al grup control com per als grups amb diferent grau de cataractes, però aquesta relació no segueix un patró definit. D’altra banda quan s’analitzen els resultats individu a individu es pot veure com alguns presenten un comportament completament diferent, inclús en alguns casos la difusió a 630nm és més elevada que a 780nm, obrint la hipòtesi que hi ha algun altre paràmetre que influeix en la difusió intraocular i no ha estat controlat, com podria ser la pigmentació de l’iris o les diferències en les estructures de la retina que hi pugui haver entre els diferents pacients.

INTRODUCCIÓ: Les lents intraoculars fàquiques (PIOL) de fixació a l’iris són lents d’elecció en pacients joves amb error refractiu moderat o sever, o quan la còrnia és massa prima i no és possible realitzar una cirurgia refractiva corneal. Aquestes lents han estat dissenyades per a mantenir una distància de seguretat amb l’endoteli corneal i evitar una pèrdua de densitat cel·lular endotelial. La introducció de noves tècniques d’imatge del segment anterior, com ara la càmera de Scheimpflug, ha suposat una millora important per a l’exploració d’aquests pacients. OBJECTIUS: L’objectiu del present treball final de màster és determinar la relació entre els paràmetres de la càmera anterior (profunditat, volum, angle i distàncies entre lent i endoteli) i l’estat de l’endoteli, en pacients implantats amb lents intraoculars de fixació a l’iris. MÈTODES: L’endoteli ha estat avaluat a la zona central i a 4 punts perifèrics mitjançant el microscopi especular SP3000 (Topcon), en 42 ulls implantats amb 2 tipus de PIOL (rígida i flexible) i en 21 ulls controls. Els paràmetres utilitzats per a la valoració endotelial han estat la densitat cel·lular (ECD), el coeficient de variació (CV) i l’hexagonalitat (HEX). Per altra banda, s’han registrat imatges de la càmera anterior amb el Pentacam (Oculus) i posteriorment s’han analitzat per tal de determinar les distàncies entre la lent i les estructures oculars (endoteli i cristal·lí), així com també el volum, la profunditat i l’angle de la càmera anterior. S’han utilitzat també dades retrospectives, com ara la profunditat de la càmera anterior o la densitat cel·lular prèvies a la cirurgia. RESULTATS: S’han trobat canvis estadísticament significatius en la distribució endotelial del grup implantat amb PIOL respecte el grup control. Els ulls implantats amb PIOL mostren menors densitats cel·lulars perifèriques, relatives al centre, que els ulls controls, augmentant aquesta diferència amb el temps des de la cirurgia. No obstant, només hem trobat una disminució estadísticament significativa (p2.7mm és segur i que les lents implantades mantenen distàncies segures amb l’endoteli.