Search

Aquest article analitza l’estat actual de l’ensenyament de la geografia, i ho fa a partir de l’experiència de l’autor com a professor d’aquesta matèria, com a formador de futurs professors de geografia i com a investigador d’aquest camp científic. L’escrit mostra la preocupació envers els darrers debats sobre la qualitat del professorat, que incideixen en la manera com cal ensenyar i no pas a tenir un bon coneixement disciplinari. Davant d’aquesta tendència, ens hem de preguntar què és el que provoca que un professor de geografia perseveri per voler ser-ho. Perquè, per abordar temes geogràfics complexos amb solvència, com ara el Brèxit, cal un coneixement geogràfic conceptual específic i d’una certa profunditat. En canvi, l’anàlisi de la formació inicial que ha rebut el professorat al llarg de les darreres tres dècades mostra un abandonament progressiu de l’atenció vers el contingut acadèmic i les complexitats del coneixement. L’article acaba amb una reflexió sobre les aportacions del realisme social i sobre què pot significar retornar el coneixement disciplinari als programes de formació del professorat.

L’escultor Josep Cardona i Furró (Barcelona, 1878 – Moià, 1922) és poc conegut en l’actualitat, si bé a la seva època va gaudir d’un gran prestigi. S’ha considerat que s’integra dins de la segona generació d’escultors modernistes. Es formà a l’Escola de Llotja i va ser amic de Pablo Picasso, amb qui va compartir taller. Va realitzar estades a París, centre artístic del moment que va esdevenir visita obligada per conèixer la modernitat imperant. També va treballar a l’Argentina, on realitzà estàtues monumentals, i a Madrid. El fet que la bibliografia s’hagi ocupat poc d’aquest artista ha fet necessari realitzar un estudi profund del seu treball. En aquest article, ens proposem recuperar-ne la figura i donar-ne a conèixer l’obra, a més de contextualitzar-la dins del panorama de l’escultura catalana de final del segle XIX i començament del XX. Les últimes dècades del segle XIX van significar una renovació dins de l’àmbit de l’escultura, tant en referència als aspectes formals com a la temàtica. L’aparició de figures com Rodin o Meunier, conegudes a Catalunya, van influir molt en els artistes catalans, entre ells Josep Cardona, que es distingí per ser un excel·lent retratista a la manera de l’escultor d’origen rus Troubetzkoy. L’altra faceta de la seva obra, el costumisme, en particular el món del treball, ens ha permès endinsar-nos en un tema tan interessant com és el realisme social a través de noms tan significatius com Meunier o Dalou. Així mateix, recollim la participació de Cardona en exposicions i en institucions artístiques que configuraven el panorama creador del moment.

Resum: Travel books have outstanding protagonism in the Spanish literature of the 1950s and 60s because of their aptness for the prevailing objective that “reality must be told”. The influence of C. J. Cela’ s model and the special conception of the genre in Flistorical Realism constitute the two main axes on which the production develops. José M. Espinás’ first two books, «Viatge al Pirineu de Lleida» («Journey to the Pyrenees of Lleida», 1957) i «Viatge al Priorat» («Journey to the Priorat», 1962), are placed within this reference frame: the former is in the line opened up by Cela with his «Viaje a la Alcarria» («Journey to the Alcarria»), and the latter is closer to the interest for social and economic realism as defended by Social Realism, although without its charactersitc critical intentionality.Paraules clau: llibres de viatges; literatura anys cinquanta i seixanta; Camilo José Cela; Josep M. Espinàs; realisme social

Resum: The present paper analyses the production of novéis, short stories and tales of the so-called social or historical realism. After surveying the latest analytical views of its twin Spanish movement, this paper comes to a definition of the so often debated objectivism, aware of the difficulties involved, and proposes a model of story-telling the neo-realistic and of the social realism. Then it studies the authors and works separately in each category. Finally it concludes with an assessment, defends the suitability of a distinction of two trends: neo-realism and the social realism; and points to peculiarities with regard the Spanish counterparts. Paraules clau: realisme social; relat breu; objectivisme; neorealisme