Search

[cat] El trastorn per Joc Patològic (JP), definit com una conducta de joc desadaptativa, persistent i recurrent que altera el funcionament personal, familiar i/o laboral de la persona i el seu entorn, està classificat com a Trastorns relacionats amb substàncies i Trastorns addictius dins el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, quinta edició (DMS-5, 2013). Es caracterítza per en una incapacitat del jugador per controlar la conducta de joc, malgrat les conseqüències negatives que aquest fet li comporta. L’objectiu global de la Tesi Doctoral és aprofundir en el maneig dels pacients amb JP, cercant evidència sobre la prevalença del JP en determinats subgrups de risc, així com millorar el coneixement d’aquells aspectes que podrien influir en la resposta al tractament. Els objectius específics d’aquest treball de recerca son: 1) determinar la prevalença de les dificultats de joc en una mostra de pacients psiquiàtrics ingressats i comparar-la amb una mostra de pacients no psiquiàtrics ingressats, 2) analitzar la prevalença de les dificultats de joc entre els diferents trastorns psiquiàtrics i 3) determinar les principals variables clíniques, psicopatològiques o de personalitat que podrien actuar com a predictors de recaiguda i/o abandonament, en una mostra de pacients amb JP en tractament. Els dos estudis que formen part d’aquesta Tesi Doctoral s’han dut a terme en el marc de la Unitat d’Atenció al Joc Patològic i altres Addiccions no tòxiques de l’Àmbit d’Atenció a la Salut Mental del Consorci Sanitari de Terrassa. En el primer estudi, centrat en determinar la prevalença de les dificultats de joc en una mostra de pacients psiquiàtrics ingressats, comparant-la amb una de pacients ingressats sense patologia psiquiàtrica coneguda, s’inclou un total de 100 pacients ingressats a la Unitat d’Hospitalització de Psiquiatria de l’Hospital de Terrassa i 100 pacients sense patologia psiquiàtrica, ingressats en d’altres serveis del mateix centre hospitalari, emparellats per edat i sexe. Com a resultats principals trobem que els pacients amb patologia psiquiàtrica respecte els ingressats sense aquesta patologia, presenten una major prevalença de les dificultats de joc (pacients psiquiàtrics 9% vs 3% pacients no psiquiàtrics) i un patró de joc més greu (pacients psiquiàtrics: 8% JP i 1% joc problemàtic vs pacients no psiquiàtrics: 2% JP i 1% joc problemàtic). Entre els pacients amb diagnòstic psiquiàtric, els pacients amb trastorn psicòtic presenten una major prevalença de dificultats de joc. El segon estudi, te com a objectiu determinar les principals variables clíniques, psicopatològiques o de personalitat que poden actuar com a predictors de recaiguda i abandonament, després d’un període de tractament i seguiment, en una mostra de pacients en tractament per JP. S’inclouen 566 pacients amb disgnòstic de JP, atesos a la Unitat d’Atenció al Joc Patològic del Consorci Sanitari de Terrassa entre octubre de 2005 i gener de 2012. Com a resultats principals destaca que, en relació a les recaigudes, un 14,1% dels pacients presenta com a mínim una recaiguda durant tot el període de tractament i seguiment. Les recaigudes apareixen principalment durant els primers 6 mesos des de l’inici del tractament. Els pacients solters, que inverteixen quantitats entre 0 - 100€/setmana en joc i amb puntuacions elevades en la dimensió Evitació del Risc del TCI-R, presenten més risc de recaiguda durant el tractament. A més a més, aquells subjectes que a l’inici del tractament mantenen activa la conducta de joc mostren més risc de recaure durant la fase de seguiment, que els que estaven abstinents a l’inici del tractament. En relació a l’abandonament, un 27.8% han deixat d’assistir a 3 o més visites al llarg de tot el programa terapèutic. Els pacients solters, més joves i amb puntuacions elevades en l’escala Recerca de Novetat del TCI-R, presenten un major risc d’abandonar el tractament., [eng] The present Doctoral Thesis focuses its study to improve the management of patients with Pathological Gambling (PG). Specifically, the aims are: 1) to determine the prevalence of PG in a sample of psychiatric inpatients and compare it with non-psychiatric inpatients 2) analyze the prevalence of the gambling difficulties between the different psychiatric disorders and 3) determine the main clinical, psychopathological or personality variables that could predict relapse or dropout, in a sample of PG patients in treatment. Both studies that compound this Thesis have been carried out in the Pathological Gambling Unit from Consorci Sanitari de Terrassa (CST). The first study, focuses on determining the prevalence of gambling difficulties in psychiatric inpatients sample (N=100), compared with non-psiquiatric inpatients (N=100), paired by age and sex. The main results show that patients with psychiatric disorders, compared to those whithout psiquiatric disorders, present higher gambling difficulties prevalence (psychiatric inpatients 9% vs. 3% non-psychiatric inpatients) and a more severe gambling pattern (psychiatric inpatients: 8% PG and 1% problem gambling vs. non-psychiatric inpatients: 2% PG and 1% problem gambling). Among psychiatric patients, those with psychotic disorder present a higher prevalence of gambling difficulties. The second study aims to determine clinical, psychopathological or personality predictors of relapse or drop-out in a sample of PG. We inlcuded 566 patients who attended the Pathological Gambling Unit of CST, between october 2005 and January. Main results show that 14.1% of the sample had at least one relapse throughout the treatment and follow-up period. Relapses appear mainly during the first 6 months from the start of treatment. Patients that are single, and patients that spent smaller amounts of money in gambling (between 0 - € 100 / week), and with high scores in the Harm Avoidance of the TCI-R scale, are more likely to relapse during treatment. Moreover, those patients with active gambling at the start of the treatment, have more risk to relapse during the follow-up period, than those that were abstinent at the beginning of the treatment. In relation to drop-out, 27.8% of the sample had missed 3 or more therapeutic sessions during the therapeutic programe. Single marital status, younger age and high scores on the TCI-R Novelty Seeking scale, were predictors of drop-out.

OBJECTIU: determinar l’efectivitat de la infermera d’enllaç respecte al retorn a domicili i el seguiment dels malalts inclosos al Programa Infermera d’Enllaç. SUBJECTES: malalts que a l’alta de l’HCB passen a viure dins la zona d’influència del CAP Les Corts, entre l’1 d’octubre de 2011 i l’1 d’octubre de 2012. DISSENY: estudi observacional longitudinal. Es va obtenir una mostra de 345 participants: 252 en el grup control i 93 en el grup intervenció. La inclusió dels malalts en cada grup es va fer de forma seqüencial fins a completar la grandària de mostra necessària. METODOLOGIA: En entrevista semiestructurada es va aplicar el qüestionari “Full de planificació de l’alta hospitalària a l’atenció primària”, que té en compte aspectes a nivell sociodemogràfic, de fragilitat i de complexitat del malalt ingressat amb alta al seu CAP. També es va aplicar una enquesta de satisfacció (PCAS) al pacient. Es va fer un seguiment als 30, 90 i 180 dies posteriors a l’alta per estudiar els reingressos hospitalaris per la mateixa causa (utilització de recursos sanitaris). ANÀLISI DE LES DADES: es va realitzar una anàlisi univariant per determinar la freqüència de les variables i la seva distribució. Després, es va fer una anàlisi bivariant per explorar la correlació entre les variables i la seva relació amb el reingrés hospitalari i amb el temps del reingrés. Finalment, es va fer una regressió logística per determinar factors associats al reingrés i l’anàlisi de supervivència i regressió de Cox per a la variable temps al primer reingrés hospitalari. RESULTATS: en el grup intervenció, sí que hi hagué compliment terapèutic d’infermeria en el 81,72% dels pacients, i en el grup control, en el 55,56% (p, OBJECTIVE: To determine the effectiveness of nurse liaison with respect to return home and follow up of patients included in the program liaison nurse. Subjects: Patients who discharge of HCB were living within the zone of influence of the CAP Les Corts, between 1 October 2011 to 01 October 2012. Design: Longitudinal observational study. A sample of 345 participants was selected, with 252 in the control group and 93 in the intervention group. The patients were incluyed in each group progressively until the necessary size was reached. METHODOLOGY: in a semi-structured interview, a questionnaire was applied, discharge planning from the hospital to primary care, which takes into account sociodemographic, fragility and complexity aspects of the patients, admitted with hospital discharge to the primary care center. A satisfaction survey (PCAS) was also carried out on the patients. The patients were followed up at 30, 90 and 180 days after discharge in order to assess hospital readmissions for the same reason(use of healthcare resources). DATA ANALYSIS: a univariare analysis was carried out to determine the frequency of variables and their distribution. Then a bivariate analysis was made to explore the correlation between variables and their relationship to hospital readmission and time to readmission. Finally, there was an evaluation to determine factors associated with readmission and survival analysis and Cox for variable time to first hospital readmission. RESULTS: In the intervention group was compliance therapeutic nursing in 81.72% of patients and in the control group in 55.56% (p 2 hospital readmissions in the last year, emergency within 90 days related to hospital discharged diagnosis, emergency within 180 days related to hospital discharged diagnosis and non-contact visits within 180 days” showed a statistically significant relationship with the likelihood of hospital readmission. Being in the intervention or control group was not significantly associated with hospital readmission. CONCLUSIONS: Although being in the control or intervention group was not significantly associated with hospital readmission, was observed in the control group presented more readmissions than the intervention group. Also, the final multiple model suggests that variables inherent in the type of patient have greater weight in the likelihood of readmission, leaving aside those variables related to continuity of care, which were measured through the variable use of health resources and in which the figure of the link nurse has a leading role in terms of providing to patients continuity of care primary attention.