Cal remarcar, en el si de les federacions contemporànies, una certa tendència a la concentració dels poders resultant de l'aplicació judicial de les normes relatives a la divisió de poders entre els nivells de govern. Canadà no és una excepció en aquest sentit. Com a àrbitre últim dels conflictes federatius, el Tribunal Suprem ha infós un camí d'evolució cap a la centralització de la federació canadenca. Pel que fa als conflictes sobre el repartiment de competències legislatives, aquesta tendència es basa en una dilució del valor normatiu del principi del federalisme, l'adopció d'un concepte anomenat cooperatiu del repartiment de competències i l'hegemonia de l'enfocament interpretatiu evolutiu. Igualment cridat a jugar un paper fonamental en certs moments clau de la història constitucional del país, el Tribunal va haver d'intentar conciliar les qüestions de legitimitat i de legalitat. Si l'adopció d'un enfocament positivista de la interpretació constitucional li va donar aquesta difícil tasca en les referències sobre la repatriació del poder constituent a principis dels anys 1980, una visió més àmplia de l'ordre normatiu canadenc li va permetre, en gran mesura, de tornar-hi en la referència de 1998 sobre la secessió del Quebec. Per una col·lectivitat nacional minoritària com és la del Quebec dins de la federació canadenca, el manteniment d'un equilibri de poders és de vital importància, ja que li permet conservar la seva esfera autonòmica fonamental per a la seva expansió col·lectiva.