Search

L’article proposa una anàlisi de les diferents propostes de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya d’incidència en matèria lingüística. En conseqüència esbossa les principals qüestions que planegen en el debat polític i parlamentari. Per un ampli sector de l’arc parlamentari català, el tractament que rep la llengua a l’Estatut hauria de ser revisat. Diferents partits polítics representats al Parlament de Catalunya (ciu, erc, psc-cpc i icv) han presentat propostes de millora de l’Estatut d’autonomia que es projecten en l’àmbit juridicolingüístic per millorar-ne la redacció, blindar els èxits assolits per la legislació, petrificar les decisions del Tribunal Constitucional favorables a l’extensió del coneixement i els usos de la llengua catalana i occitana. Formalment, l’article s’estructura en tres parts; la primera descriu el contingut i l’abast del debat sobre l’increment de l’autogovern de Catalunya en matèria lingüística. Identifica quines són les propostes dels experts que han comparegut davant la Comissió parlamentària d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern i avança els postulats que figuren a les iniciatives subscrites pels partits catalans en aquest àmbit. L’estudi d’aquestes iniciatives partidistes es troba desplegat a la segona part de l’article, on s’estudia el contingut de les diferents propostes dels partits per modificar el marc estatutari actualment vigent. L’objectiu compartit per totes les propostes se centra a garantir, en seu estatutària, una plena normalització de la llengua catalana, tenint present la dimensió identitària, simbòlica i cultural de l’idioma. A partir d’aquesta base, els partits plantegen diferents mesures, algunes de les quals no són del tot noves. De fet, en certs casos, les propostes lingüístiques que consten als projectes estudiats ja figuraven a l’agenda política de les formacions des de fa anys, algunes fins i tot van quedar a la discussió dels treballs parlamentaris de l’Estatut vigent, l’any 1979. Una anàlisi dels programes electorals i un buidatge dels treballs parlamentaris dels partits permet concloure que part de les propostes que es formulen en certs documents ja s’havien plantejat i debatut temps enrere. Finalment, s’estudia l’oportunitat, el procediment i els punts comuns de les modificacions estatutàries proposades. Un estudi comparat del conjunt de propostes permet concloure que hi ha un catàleg de temes compartits pels diferents projectes, en els quals existeix un consens ampli favorable a la seva modificació. Entre aquestes qüestions destaca la concernent a la inclusió específica de la llengua com a matèria competencial; el reconeixement del plurilingüisme en els àmbits estatal, comunitari europeu i internacional; la definició del contingut i l’abast dels estatuts de llengua pròpia i llengua oficial a Catalunya o la proposta de garantir, via estatutària, l’oficialitat de la llengua aranesa a la Val d’Aran.

Tras una breve introducción, en la que se pone de manifiesto la falta de interés verdadero por parte de las instituciones centrales hacia la realidad multilingüe en un Estado que se predica democrático y plurilingüe, el autor analiza los principios constitucionales y estatutarios referentes al objeto del presente estudio. En este apartado se lleva a cabo un exhaustivo comentario del artículo 3 de la Constitución española, que establece el régimen jurídico del hecho lingüístico. Según el autor, cuatro principios básicos, fruto de la lectura de dicho artículo, explican las previsiones constitucional y estatutarias: el principio de diversidad de tratamiento; el principio de territorialización impura; el principio plurilingüístico y el principio de oficialidad. Mediante un estudio por separado de la normativa estatal de aplicación en todo el Estado y vigente en las comunidades autónomas con régimen de doble oficialidad, de la normativa aplicable fuera de dichas comunidades, del régimen lingüístico de las instituciones del Estado, y de la denominación de las diferentes lenguas oficiales, el autor pone de relieve la falta de compromiso y previsión de las instituciones centrales en la normalización, tanto dentro como fuera de las comunidades autónomas con lengua oficial propia. Ante este panorama tan sombrío (desatención al hecho multilingüe, sistema estatal que báscula entre el monolingüismo castellano y el bilingüismo en sede autonómica, etc), y a modo de conclusión, el autor propone medidas que rompan con la inercia del régimen político anterior y que hagan efectivo el reconocimiento del principio plurilingüe, con la intención de que en un futuro se pudiera proclamar la oficialidad en el ámbito estatal de las cuatro lenguas actualmente oficiales en determinados territorios.