Search

El Ms. 1191 de la Biblioteca de Catalunya constitueix una col·lecció factícia de goigs copiats als segles xvii-xix. Alguns estudis filològics i bibliogràfics havien situat la redacció de la part més antiga del volum, corresponent als ff. 18r-55v, entre el final del segle xv i el final de la centúria següent; però els autors d’aquest article, a partir del contingut del manuscrit i de la seva anàlisi codicològica, proposen la datació d’aquests folis entre els anys 1601 i 1610. Els divuit poemes continguts en aquesta part són documentats a partir del segle XVII en tots els casos excepte en els Goigs de la Verge del Roser (inc. «Vostres goigs ab gran plaer»), obra medieval que coneixem a través de nombrosos testimonis cinccentistes o posteriors. Onze de les divuit poesies tenen en el Ms. 1191 l’únic testimoni conegut anterior al segle xviii, i una de les peces en qüestió ha romàs inèdita fins al dia d’avui. Ens referim a uns goigs en llaors de sant Magí (inc. «Màrtir sou de gran valia»), publicats per primera vegada en aquest article.

L’article centré sur la discipline épigraphique apporte un éclairage inédit sur la formule s.t.t.l. et s’interroge sur la place que devraient tenir les falsifications dans les réflexions des épigraphistes.

In 1674, Father Diego de Rosales completed his manuscript entitled Historia General del Reino de Chile, Flandes Indiano. For almost half a century, he had been the actor and witness of the Arauco war and evangelizing of the natives. Though it was cut in its final chapters, the chronicle came up us despite trials and tribulations.

La crítica ha subratllat el caràcter metaficcional de l’obra de Pere Calders, que reelabora molts dels tòpics de la literatura fantàstica en els seus relats, sovint mitjançant l’humor i la ironia. Tanmateix, des d’una perspectiva psicoanalítica, aquest diàleg amb la tradició es pot comprendre també com una exploració del significat que la fantasia té amb les persones o la manera com la ficció modela la identitat personal i també la realitat social o la cultura. Aquesta idea es reflecteix nítidament en un dels contes de l’autor, titulat «La clau de ferro», en què un home s’inventa una personalitat misteriosa molt similar als personatges sinistres de la novel·la gòtica per crear-se una reputació social. Tal és el poder de seducció d’aquesta fantasia que al final acaba devorant els protagonistes, incapaços d’acceptar la realitat.

La "temporalité des images ne peut se décliner qu'au pluriel. Pluriel des temps sociaux et des représentations du temps, qui varient selon les époques et les manières de « vivre » le temps ; pluriel des images, qui ne sauraient exprimer le temps et le mettre ne oeuvre dans leurs propres séries que de manière toujours spécifique, comme on en fait ici la démonstration à partir de quatre miniatures en pleine page issues de deux traités différents, mais complémentaires, de l'abbesse bénédictine rhénane Hildegarde de Bingen (1098-1179). Hildegarde partage avec ses contemporains une conception dynamique de la Création, qui connaît dans le temps une alternance de phases de croissance et de décroissance, de chaleur et de froid, de sécheresse et d'humidité. Le microcosme et le macrocosme sont en étroite correspondance. Ces mouvements de la nature et du corps sont commandés par les astres, plus précisément les "sept planètes" et surtout la lune, nommée "la mère de tous les temps ". On commente et compare ici quatre images de deux manuscrits d'Hildegarde de Bingen : une du Liber Scivias (troisième quart du XIIe siècle, produit encore du vivant d'Hildegarde), trois du Liber operum divinorum (d'après le manuscrit de Lucca, daté vers 1230). Avec les temps de la nature et du corps se combine le temps de l' "histoire naturelle" de l'homme, marquée par la Chute (Hildegarde rappelle que c'est le péché originel qui a mis le firmament en mouvement), mais tendue vers la Rédemption (d'où le développement eschatologique du programme visionnaire iconographique dans le Scivias et le Liber operum divinorum). [ABSTRACT FROM AUTHOR]