Search

IntroductionIBSA has been defined as taking, distributing, and/or making threats to distribute, a sexual image without a person's consent, and up to date there is still limited research on IBSA perpetration and characteristics of IBSA perpetrators. Thus, the aim of this study was to identify characteristics of IBSA perpetrators, in order to guide future intervention and prevention programs.MethodsAn online survey was conducted regarding IBSA related behaviors and psychopathology. The original sample comprised 1,370 Spanish college students (74% females).ResultsThe IBSA perpetrator subsample comprised 284 participants (49.5% females). Our findings indicate that perpetrators are more commonly males, with higher psychopathology scores, especially in hostility scales, with previous IBSA victimization experiences, and who usually target friends, to have fun or as a joke, or partners, to flirt. Furthermore, when examining intragroup differences regarding perpetration level of severity, results showed that those who reported engaging in the most severe forms of IBSA reported higher rates of psychopathology and hostility. Yet, to intervene in those who present more severe behaviors, we must also pay attention to depression, somatization and sleep disturbances.ConclusionsIBSA perpetrators share key factors that could be targeted in forensic and clinical interventions, and that should be taken into account when designing effective offender intervention programs. Intervention programs should focus on anger-management issues that help reduce perpetrators' hostility and anxiety symptoms, and should also be aimed at modifying attitudes that justify perpetration behaviors and contribute to harmful interactions with their friends or to intimate partner violent dynamics.

Binge-eating disorder (BED) is a chronic eating disturbance that affects 1.6-2.0% of people worldwide. It is characterised by recurrent episodes of consuming large amounts of food in a short period, together with a sense of loss of control without using compensatory measures. This disorder is associated with significant psychiatric comorbidity and other eating disturbances like obesity and food addiction. Thus, BED is a complex multifactorial disorder whose neurobiological mechanisms involved are still unknown. The present Thesis characterised the involvement of a specific neuronal subpopulation in the nucleus accumbens expressing the dopamine receptor type-2 in binge-like eating, by comparing different dietary conditions and using a cell-specific transcriptomic approach. The bioinformatic analysis demonstrated similarities among different disorders, such as drug addiction and memory and learning task, which suggested that repetitive episodes of compulsive overeating may produce changes in dopamine signalling that differ from those occurring in obesogenic conditions. Specific pharmacological and adenoviral gene delivery approaches provided insights into understanding the neurobiological mechanisms involved in BED, which could help identify new pharmacological approaches to address this pathology. In addition, a well-characterised rodent model that recapitulates most of the symptoms described in psychiatric manuals for BED was proposed as a preclinical tool to explore the aetiological or susceptible factors to suffer this disorder in rodents without comparing to other eating disturbances. El trastorno por atracón (TA) es un desorden alimentario crónico que afecta al 1,6-2,0% de las personas en todo el mundo. Se caracteriza por episodios recurrentes de consumo de grandes cantidades de comida en un periodo corto, junto con una sensación de pérdida de control sin utilizar medidas compensatorias. Este trastorno se asocia a una importante comorbilidad psiquiátrica y a otras alteraciones alimentarias como la obesidad y la adicción a la comida. Así pues, el TA es un complejo trastorno multifactorial cuyos mecanismos neurobiológicos implicados son aún desconocidos. La presente Tesis caracterizó la participación de una subpoblación neuronal específica en el núcleo accumbens que expresa el receptor de dopamina tipo 2 en la regulación de la alimentación compulsiva, comparando diferentes condiciones dietéticas y utilizando un enfoque transcriptómico específico de tipo celular. El análisis bioinformático demostró similitudes entre distintos trastornos patológicos, tales como la adicción a las drogas y en tareas de aprendizaje y memoria, lo que sugirió que los episodios repetitivos de sobrealimentación compulsiva pueden producir cambios en la señalización de la dopamina diferentes a los que se producen en condiciones obesogénicas. Los enfoques farmacológicos y de introducción de genes mediante vectores adenovirales específicos proporcionaron información para comprender los mecanismos neurobiológicos implicados en el TA, lo que podría ayudar a identificar nuevos enfoques farmacológicos para abordar esta patología. Además, se propuso un modelo de roedor bien caracterizado que recapitula la mayoría de los síntomas descritos en los manuales psiquiátricos para el TA como herramienta preclínica para explorar los factores etiológicos o susceptibles

Intellectual disability is a term used to describe a group of neurodevelopmental disorders defined by deficits in cognitive and adaptive functioning with onset during the developmental period. Preclinical research suggest that pharmaceutical approached might benefit people with intellectual disabilities since mouse models bearing similar genetic modifications to those in human syndromes improve cognitive performance upon treatment. This thesis focused on the therapeutic potential of two different approaches, pharmacological and electroceutical, in two mouse models of intellectual disability. First, we studied therapeutic potential of long-term treatments targeting the endocannabinoid system for memory improvement in a well-characterized mouse model of Down syndrome. Secondly, we explored a new electroceutical approach for memory enhancement in a mouse model of fragile X syndrome based on vagus nerve stimulation. Together, using behavioral, pharmacological, electrostimulation, histological and biochemical approaches, we have described two new therapeutical interventions for memory enhancement in mouse models of intellectual disability. La discapacitat intel·lectual és un terme que s'utilitza per a descriure un grup de trastorns del neurodesenvolupament definits per dèficits en el funcionament cognitiu que comencen al llarg del període de desenvolupament. Aquesta tesi es va centrar en el potencial terapèutic de dues aproximacions diferents, farmacològica i electrocèutica, en dos models de ratolí de discapacitat intel·lectual. En primer lloc, hem estudiat el potencial terapèutic dels tractaments a llarg termini dirigits al sistema endocannabinoide per a millorar la memòria en un model de ratolí de síndrome de Down. En segon lloc, hem explorat un nou enfocament electrocèutic per a la millora de la memòria en un model de ratolí de la síndrome X fràgil basat en l'estimulació del nervi vague. Conjuntament, utilitzant tècniques conductuals, farmacològics, d'electroestimulació, histològics i bioquímics, hem descrit dues noves aplicacions terapèutiques per a la millora de la memòria en models de ratolí de discapacitat intel·lectual.

Compendi d'articles, Doctorat internacional Multiple studies have found that bilinguals show the first symptoms of dementia later than monolinguals. Therefore, it is hypothesized that bilingualism could protect against dementia, but the neural bases of this protective effect are still unclear. In the works included in this thesis, we studied the neural mechanisms of bilingualism and dementia, and its implications for cognitive reserve, obtaining magnetic resonance images of bilingual and monolingual patients in different stages of Alzheimer’s disease (AD) and of healthy participants. We found that the neural bases of bilingualism’s protection against dementia could be the use of alternative brain circuits as a mechanism of compensation, in the presence of more structural atrophy in fibers and regions related to AD pathology, resulting in similar levels of cognitive impairment. This protection seems to start in prodromal AD stages and be maintained longitudinally until the disease starts. Programa de Doctorat en Psicologia

L'ansietat i la somatització són síndromes heterogenis i la seva etiologia i presentació varia entre individus. Quan es presenten simultàniament, la identificació i el tractament empitjoren. Aquesta relació és més habitual en determinats trastorns, com el d'angoixa i la síndrome de l'intestí irritable. Comparteixen diversos símptomes, com ansietat anticipatòria, símptomes autonòmics, depressió i conducta evitativa. En els últims anys han sorgit nous models que aborden aquesta comorbiditat. Aquesta investigació se centra en la relació entre la hiperlaxitut articular i l'ansietat, àmpliament estudiada en els últims 30 anys i en la teoria de l’aferrament com marcs explicatius de les dues entitats. Els resultats indiquen que, per a un subtipus de pacients, la hiperlaxitut es pot associar positivament amb la síndrome de l'intestí irritable i els estils d'aferrament poden representar el paper de mediador entre aquesta predisposició biològica i el desenvolupament de la psicopatologia. La ansiedad y la somatización son síndromes heterogéneos cuya etiología y presentación varía entre individuos. Cuando se presentan simultáneamente, la identificación y el tratamiento empeoran. Esta relación es más habitual en determinados trastornos, como el de angustia y el síndrome del intestino irritable. Comparten varios síntomas, como ansiedad anticipatoria, síntomas autonómicos, depresión y conducta evitativa. En los últimos años han surgido nuevos modelos que abordan esta comorbilidad. Esta investigación se centra en la relación entre la hiperlaxitud articular y la ansiedad, ampliamente estudiada en los últimos 30 años y en la teoría del apego como marcos explicativos de ambas entidades. Los resultados indican que, para un subtipo de pacientes, la hiperlaxitud se puede asociar positivamente con el síndrome del intestino irritable y los estilos de apego pueden representar el papel de mediador entre esta predisposición biológica y el desarrollo de la psicopatología. Anxiety and somatisation are heterogeneous syndromes whose aetiology and presentation varies between individuals. When they occur simultaneously, identification and treatment worsen. This relationship is more common in certain disorders, such as panic disorder and irritable bowel syndrome. They share several symptoms, such as anticipatory anxiety, autonomic symptoms, depression and avoidance behaviour. In recent years, new models have emerged to address this comorbidity. This research focuses on the relationship between joint hypermobility and anxiety, widely studied in the last 30 years, and on attachment theory as explanatory frameworks for both entities. The results indicate that, for a subtype of patients, hypermobility can be positively associated with irritable bowel syndrome and attachment styles can play the role of mediator between this biological predisposition and the development of psychopathology.

El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per la presència de símptomes d’inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat que generen una disfunció marcada en diversos àmbits de la vida. La seva persistència a l’edat adulta se situa en aproximadament el 65% dels casos, associant una prevalença del 2,5-3%. El trastorn d’insomni és el trastorn del son més prevalent a la nostra societat, caracteritzat per la presència d’una dificultat en la conciliació o en el manteniment del son, o bé per un despertar precoç, que es vincula a un deteriorament diürn clínicament significatiu. Aquestes dificultats es produeixen com a mínim tres nits a la setmana durant un mínim de tres mesos. En els darrers anys hi ha hagut un interès creixent per conèixer la relació entre el TDAH i l’insomni, havent-se realitzat múltiples estudis en població infantojuvenil. Tot i això, en població adulta els estudis són escassos i de vegades amb resultats contradictoris. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és aprofundir en el coneixement del trastorn d’insomni en adults amb TDAH. Això inclou descriure tant la prevalença del trastorn d’insomni com estudiar el conjunt de variables clíniques i sociodemogràfiques associades. També, mitjançant un estudi longitudinal, analitzar la relació que s’estableix entre aquestes variables i la remissió del trastorn d’insomni. El primer estudi apunta una prevalença elevada del trastorn d’insomni (44,4%) a la població adulta amb TDAH. Els resultats assenyalen que el trastorn d’insomni s’associa amb una major severitat clínica del TDAH i una major comorbiditat mèdica i psiquiàtrica, especialment amb els trastorns de l’estat d’ànim, trastorns d’ansietat, trastorns de personalitat i trastorns per ús de substàncies. Així mateix, també es relaciona amb la presentació combinada del TDAH i amb una pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut. Per contra, el tractament amb fàrmacs estimulants o l’estabilitat del tractament farmacològic del TDAH s’associen a una presència menor de trastorn d’insomni. El segon estudi valora longitudinalment la relació entre la remissió del trastorn d’insomni i les variables associades al TDAH. L’anàlisi dels resultats mostra una remissió del trastorn d’insomni als 6 mesos al 72,4% dels casos, associant-se a una reducció de la severitat clínica del TDAH, així com a una millora de la comorbiditat psiquiàtrica i de la qualitat de vida relacionada amb la salut. Aquests resultats conclouen que el trastorn d’insomni es presenta amb una elevada prevalença en els pacients adults amb TDAH i que el seu tractament i remissió condicionen una millor evolució clínica del TDAH, amb una reducció de la severitat i de la comorbiditat psiquiàtrica, així com una millora de la qualitat de vida. Aquests resultats poden contribuir a una millor aproximació clínica a ambdós trastorns, la complexa interacció dels quals no ha estat encara ben definida. El trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por la presencia de síntomas de inatención y/o hiperactividad e impulsividad que generan una marcada disfunción en diversos ámbitos de la vida. Su persistencia en la edad adulta se sitúa en aproximadamente el 65% de los casos, asociando una prevalencia del 2,5-3%. El trastorno de insomnio es el trastorno del sueño más prevalente en nuestra sociedad, caracterizado por la presencia de una dificultad en la conciliación o mantenimiento del sueño, o bien un despertar precoz, que se vincula a un deterioro clínicamente significativo durante el día. Estas dificultades se producen al menos tres noches a la semana durante un mínimo de tres meses. En los últimos años ha habido un interés creciente por conocer la relación entre el TDAH y el insomnio, habiéndose realizado múltiples estudios en población infanto-juvenil. Sin embargo, en población adulta los estudios son escasos y en ocasiones con resultados contradictorios. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento del trastorno de insomnio en adultos con TDAH. Esto incluye describir la prevalencia del trastorno de insomnio como estudiar el conjunto de variables clínicas y sociodemográficas asociadas. También, a través de un estudio longitudinal, analizar la relación que se establece entre estas variables y la remisión del trastorno de insomnio. El primer estudio apunta una elevada prevalencia del trastorno de insomnio (44,4%) en la población adulta con TDAH. Los resultados señalan que el trastorno de insomnio se asocia con una mayor severidad clínica del TDAH y una mayor comorbilidad médica y psiquiátrica, especialmente con los trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de personalidad y trastornos por uso de sustancias. Asimismo, también se relaciona con la presentación combinada del TDAH y con una peor calidad de vida relacionada con la salud. Por el contrario, el tratamiento con fármacos estimulantes o la estabilidad del tratamiento farmacológico del TDAH se asocian a una menor presencia de trastorno de insomnio. El segundo estudio valora de forma longitudinal la relación entre la remisión del trastorno de insomnio y las variables asociadas al TDAH. El análisis de los resultados muestra una remisión del trastorno de insomnio a los 6 meses en el 72,4% de los casos, asociándose a una reducción de la severidad clínica del TDAH, así como a una mejoría de la comorbilidad psiquiátrica y de la calidad de vida relacionada con la salud. Estos resultados concluyen que el trastorno de insomnio se presenta con una elevada prevalencia en los pacientes adultos con TDAH y que su tratamiento y remisión condicionan una mejor evolución clínica del TDAH, con una reducción de su severidad y de su comorbilidad psiquiátrica, así como una mejoría de la calidad de vida. Estos resultados pueden contribuir a una mejor aproximación clínica a ambos trastornos, cuya compleja interacción no ha sido todavía bien definida. Attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) is a neurodevelopmental disorder characterized by inattention and/or hyperactivity-impulsivity behavior that interfere with daily life activities. ADHD frequently persists into adulthood up to 65% with a prevalence ranging between 2.5-3%. Insomnia is the most prevalent sleep disorder in our society, characterized by difficulty in sleep-onset, sleep maintenance, or early awakening, causing daily significant discomfort or clinical impairment. These occurs at least three nights a week for a minimum of three months. In the last decades there has been an increased scientific interest in study the relationship between ADHD and insomnia. In children several research has been published; however, few studies have been conducted on this issue and their results are heterogeneous in adult ADHD. Therefore, the objective of this doctoral thesis is to increase the knowledge of the insomnia disorder in adults with ADHD. This includes describe the prevalence of insomnia disorder as well as the set of associated clinical and sociodemographic variables. Also, to analyze the relationship between these variables and the remission of the insomnia disorder through a longitudinal study. The first study points to a high prevalence of insomnia disorder (44.4%) in adult ADHD. The results shows that insomnia disorder is associated with greater ADHD clinical severity and, medical and psychiatric comorbidity, especially with mood disorders, anxiety disorders, personality disorders and substance use disorders. Likewise, it is also related to the ADHD combined presentation and poorer health-related quality of life. On the contrary, stimulant drugs or the pharmacological ADHD treatment stability are associated with a lower prevalence of insomnia disorder. The second study evaluated longitudinally the relationship between the insomnia disorder remission and the ADHD associated variables. The results show a 72.4% remission of the insomnia disorder at 6 months, associated with an ADHD clinical severity reduction, as well as an improvement of the psychiatric comorbidity and health-related quality of life. It can be concluded that insomnia disorder is high prevalent in adult ADHD, and its treatment and remission determine a better clinical ADHD evolution, associating ADHD severity and psychiatric comorbidity reduction, as well as an improvement of quality of life. These results may contribute to a better clinical approach to both disorders, whose complex interaction has not yet been well fixed. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La depressió major té una elevada prevalença en la societat actual. Una intervenció precoç vers el coneixement i maneig dels símptomes és imprescindible per a un millor pronòstic, funcionament i qualitat de vida de les persones que la pateixen. L’evidencia científica ha demostrat l’eficàcia de la teràpia en línia (a través d’Internet) en la reducció de la simptomatologia depressiva lleu i moderada. L’objectiu principal de l’estudi, un assaig clínic controlat aleatoritzat, és avaluar l’efecte terapèutic d’una eina d’autoajuda guiada en línia inspirada en la teràpia cognitiu conductual. Un recurs amb elevat potencial per proporcionar suport psicològic inicial, sense llistes d’espera, a persones que pateixen depressió i són tractades, principalment, a l’atenció primària. La depresión mayor tiene una elevada prevalencia en la sociedad actual. Una intervención precoz en el conocimiento y manejo de los síntomas es imprescindible para un mejor pronóstico, funcionamiento y calidad de vida de las personas que la padecen. La evidencia científica ha demostrado la eficacia de la terapia en línea (a través de Internet) en la reducción de la sintomatología depresiva leve y moderada. El objetivo principal del estudio, un ensayo clínico controlado, es evaluar el efecto terapéutico de una herramienta de autoayuda guiada en línea inspirada en la terapia cognitivo conductual. Un recurso con elevado potencial para proporcionar apoyo psicológico inicial, sin listas de espera, a personas que padecen depresión y son tratadas, principalmente, en atención primaria. Major depression is one of the most prevalent mental illnesses in today´s society. An early intervention in the management of the symptoms is essential for a better prognosis, functioning and quality of life of the people who suffer the illness. Scientific evidence has shown the efficacy of internet-based therapy in reducing mild and moderate depressive symptoms. This study, a randomized controlled trial, aims to evaluate the therapeutic effect of a guided self-help online tool based on cognitive behavioural therapy. A healthcare resource which can provide initial psychological support -without waiting lists- to people with depression. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

El diagnóstico de Trastorno Límite de Personalidad (TLP) permite hasta 151 combinaciones según su sintomatología. Dada esta gran variabilidad, se viene investigando en la existencia de subtipos de TLP con el fin de elaborar tratamientos más eficaces. Este trabajo persigue 1) comprobar si una muestra de 67 personas con TLP puede dividirse en subtipos según la gravedad de sus síntomas; y 2) si esos subtipos responden diferente al tratamiento de 6 meses recibido. Se obtuvieron 2 clústers: 1) “Gravemente afectados”, con mayores puntuaciones en la mayoría de las variables estudiadas; y 2) “Levemente afectados”, con menores puntuaciones en dichas variables. En efecto, parece haber una respuesta distinta al tratamiento en función del subtipo. El clúster “Gravemente afectados” mejoraron tras el tratamiento, mientras que el clúster “Levemente afectados” empeoró. Se discuten las implicaciones clínicas de esta distinta respuesta a la intervención en la dirección de tratamientos personalizados The diagnosis of Borderline Personality Disorder (BPD) allows up to 151 combinations according to its symptomatology. Given this great variability, the existence of subtypes of BPD has been investigated in order to develop more effective treatments. This work aims to 1) test whether a sample of 67 people with BPD can be divided into subtypes according to the severity of their symptoms; and 2) whether these subtypes respond differently to the 6-month treatment received. Two clusters were obtained: 1) "Severely affected", with higher scores on most of the variables studied; and 2) "Slightly affected", with lower scores on these variables. Indeed, there seems to be a different response to treatment depending on the subtype. The "Severely affected" cluster improved after treatment, while the "Slightly affected" cluster worsened. The clinical implications of this different response to intervention in the direction of personalized treatments are discussed. Programa de Doctorat en Psicologia

La present tesi explora l'heterogeneïtat cognitiva dels pacients depressius en diferents etapes de la malaltia i mostra la presència de diferents perfils cognitius, tant en un primer episodi depressiu com en la fase activa de la depressió. El fet d'observar diferents perfils cognitius ja des de l'inici i en les diferents etapes de la malaltia, obre una gran ventall de possibilitats quant a possibles trajectòries dels símptomes cognitius, i conseqüentment, possibles cursos de la malaltia. Considerar el rendiment cognitiu dels pacients depressius en els entorns clínics de forma rutinària podria ajudar a detectar aquells pacients amb majors dificultats cognitives i funcionals, i portar a terme estratègies d'intervenció més adequades per tal d'aconseguir un curs menys tòrpid de la malaltia. La remediació cognitiva (RC) és un estratègia d'intervenció procognitiva que ha mostrat resultats positius en la millora de la cognició, i en cert punt del funcionament, però fins el moment les diferències metodològiques entre estudis han fet difícil la seva transferència a la pràctica clínica. Mitjançant aquesta tesi, s'ha desenvolupat i aplicat una intervenció cognitiva integral anomenada INCREM, la qual unifica dos enfocs de RC (restauració i compensasió) que donen lloc a no només una millora en el rendiment cognitiu, sinó sobretot, una millora del funcionament psicosocial dels pacients depressius a llarg termini. El fet d'entendre la disfunció cognitiva i aprendre eines que poden ajudar a millorar la cognició en el nostre dia a dia, conjuntament amb un entrenament cognitiu continuat, permet millorar la qualitat de vida i mantenir una salut mental positiva en els pacients depressius. La presente tesis explora la heterogeneidad cognitiva de los pacientes depresivos en diferentes etapas de la enfermedad y muestra la presencia de diferentes perfiles cognitivos, tanto en un primer episodio depresivo como en la fase activa de la depresión. El hecho de observar diferentes perfiles cognitivos ya desde el inicio y en las diferentes etapas de la enfermedad, abre una gran abanico de posibilidades en cuanto a posibles trayectorias de los síntomas cognitivos, y consecuentemente, posibles cursos de la enfermedad. Considerar el rendimiento cognitivo de los pacientes depresivos en los entornos clínicos de forma rutinaria podría ayudar a detectar aquellos pacientes con mayores dificultades cognitivas y funcionales, y llevar a cabo estrategias de intervención más adecuadas para conseguir un curso menos tórpido de la enfermedad. La remediación cognitiva (RC) es un estrategia de intervención procognitiva que ha mostrado resultados positivos en la mejora de la cognición, y en cierto punto del funcionamiento, pero hasta el momento las diferencias metodológicas entre estudios han hecho difícil su transferencia a la práctica clínica. Mediante esta tesis, se ha desarrollado y aplicado una intervención cognitiva integral llamada INCREM, que unifica dos enfoques de RC (restauración y compensación) que dan lugar a no sólo una mejora en el rendimiento cognitivo, sino sobre todo, una mejora del funcionamiento psicosocial los pacientes depresivos a largo plazo. El hecho de entender la disfunción cognitiva y aprender herramientas que pueden ayudar a mejorar la cognición en nuestro día a día, conjuntamente con un entrenamiento cognitivo continuado, permite mejorar la calidad de vida y mantener una salud mental positiva en los pacientes depresivos. The present thesis explores the cognitive heterogeneity of depressive patients at different stages of the illness and shows the presence of different cognitive profiles, both in a first depressive episode and in the active phase of depression. The fact that different cognitive profiles are observed already at the onset and at different stages of the illness opens up a wide range of possibilities regarding possible trajectories of cognitive symptoms and, consequently, possible courses of the illness. Considering the cognitive performance of depressive patients in clinical settings on a routine basis could help to detect those patients with greater cognitive and functional difficulties, and to implement more appropriate intervention strategies to achieve a less torpid course of the illness. Cognitive remediation (CR) is a procognitive intervention strategy that has shown positive results in terms of improving cognition, and to some extent functioning, but to date methodological differences among studies have made difficult the transfer to clinical practice. Through this thesis, a comprehensive cognitive intervention called INCREM has been developed and applied, which combines two CR approaches (restoration and compensation) that result not only in improved cognitive performance, but above all, in improved psychosocial functioning in long-term depressive patients. Understanding cognitive dysfunction and learning tools that can help improve cognition in our daily lives, in conjunction with ongoing cognitive training, can improve quality of life and maintain positive mental health in depressive patients.

El trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per la presència de símptomes d'inatenció i/o hiperactivitat i impulsivitat que generen una disfunció marcada en diversos àmbits de la vida. La seva persistència a l'edat adulta se situa en aproximadament el 65% dels casos, associant una prevalença del 2,5-3%. El trastorn d'insomni és el trastorn del son més prevalent a la nostra societat, caracteritzat per la presència d'una dificultat en la conciliació o en el manteniment del son, o bé per un despertar precoç, que es vincula a un deteriorament diürn clínicament significatiu. Aquestes dificultats es produeixen com a mínim tres nits a la setmana durant un mínim de tres mesos. En els darrers anys hi ha hagut un interès creixent per conèixer la relació entre el TDAH i l'insomni, havent-se realitzat múltiples estudis en població infantojuvenil. Tot i això, en població adulta els estudis són escassos i de vegades amb resultats contradictoris. L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és aprofundir en el coneixement del trastorn d'insomni en adults amb TDAH. Això inclou descriure tant la prevalença del trastorn d'insomni com estudiar el conjunt de variables clíniques i sociodemogràfiques associades. També, mitjançant un estudi longitudinal, analitzar la relació que s'estableix entre aquestes variables i la remissió del trastorn d'insomni. El primer estudi apunta una prevalença elevada del trastorn d'insomni (44,4%) a la població adulta amb TDAH. Els resultats assenyalen que el trastorn d'insomni s'associa amb una major severitat clínica del TDAH i una major comorbiditat mèdica i psiquiàtrica, especialment amb els trastorns de l'estat d'ànim, trastorns d'ansietat, trastorns de personalitat i trastorns per ús de substàncies. Així mateix, també es relaciona amb la presentació combinada del TDAH i amb una pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut. Per contra, el tractament amb fàrmacs estimulants o l'estabilitat del tractament farmacològic del TDAH s'associen a una presència menor de trastorn d'insomni. El segon estudi valora longitudinalment la relació entre la remissió del trastorn d'insomni i les variables associades al TDAH. L'anàlisi dels resultats mostra una remissió del trastorn d'insomni als 6 mesos al 72,4% dels casos, associant-se a una reducció de la severitat clínica del TDAH, així com a una millora de la comorbiditat psiquiàtrica i de la qualitat de vida relacionada amb la salut. Aquests resultats conclouen que el trastorn d'insomni es presenta amb una elevada prevalença en els pacients adults amb TDAH i que el seu tractament i remissió condicionen una millor evolució clínica del TDAH, amb una reducció de la severitat i de la comorbiditat psiquiàtrica, així com una millora de la qualitat de vida. Aquests resultats poden contribuir a una millor aproximació clínica a ambdós trastorns, la complexa interacció dels quals no ha estat encara ben definida. El trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno del neurodesarrollo caracterizado por la presencia de síntomas de inatención y/o hiperactividad e impulsividad que generan una marcada disfunción en diversos ámbitos de la vida. Su persistencia en la edad adulta se sitúa en aproximadamente el 65% de los casos, asociando una prevalencia del 2,5-3%. El trastorno de insomnio es el trastorno del sueño más prevalente en nuestra sociedad, caracterizado por la presencia de una dificultad en la conciliación o mantenimiento del sueño, o bien un despertar precoz, que se vincula a un deterioro clínicamente significativo durante el día. Estas dificultades se producen al menos tres noches a la semana durante un mínimo de tres meses. En los últimos años ha habido un interés creciente por conocer la relación entre el TDAH y el insomnio, habiéndose realizado múltiples estudios en población infanto-juvenil. Sin embargo, en población adulta los estudios son escasos y en ocasiones con resultados contradictorios. El objetivo de esta tesis doctoral es profundizar en el conocimiento del trastorno de insomnio en adultos con TDAH. Esto incluye describir la prevalencia del trastorno de insomnio como estudiar el conjunto de variables clínicas y sociodemográficas asociadas. También, a través de un estudio longitudinal, analizar la relación que se establece entre estas variables y la remisión del trastorno de insomnio. El primer estudio apunta una elevada prevalencia del trastorno de insomnio (44,4%) en la población adulta con TDAH. Los resultados señalan que el trastorno de insomnio se asocia con una mayor severidad clínica del TDAH y una mayor comorbilidad médica y psiquiátrica, especialmente con los trastornos del estado de ánimo, trastornos de ansiedad, trastornos de personalidad y trastornos por uso de sustancias. Asimismo, también se relaciona con la presentación combinada del TDAH y con una peor calidad de vida relacionada con la salud. Por el contrario, el tratamiento con fármacos estimulantes o la estabilidad del tratamiento farmacológico del TDAH se asocian a una menor presencia de trastorno de insomnio. El segundo estudio valora de forma longitudinal la relación entre la remisión del trastorno de insomnio y las variables asociadas al TDAH. El análisis de los resultados muestra una remisión del trastorno de insomnio a los 6 meses en el 72,4% de los casos, asociándose a una reducción de la severidad clínica del TDAH, así como a una mejoría de la comorbilidad psiquiátrica y de la calidad de vida relacionada con la salud. Estos resultados concluyen que el trastorno de insomnio se presenta con una elevada prevalencia en los pacientes adultos con TDAH y que su tratamiento y remisión condicionan una mejor evolución clínica del TDAH, con una reducción de su severidad y de su comorbilidad psiquiátrica, así como una mejoría de la calidad de vida. Estos resultados pueden contribuir a una mejor aproximación clínica a ambos trastornos, cuya compleja interacción no ha sido todavía bien definida. Attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) is a neurodevelopmental disorder characterized by inattention and/or hyperactivity-impulsivity behavior that interfere with daily life activities. ADHD frequently persists into adulthood up to 65% with a prevalence ranging between 2.5-3%. Insomnia is the most prevalent sleep disorder in our society, characterized by difficulty in sleep-onset, sleep maintenance, or early awakening, causing daily significant discomfort or clinical impairment. These occurs at least three nights a week for a minimum of three months. In the last decades there has been an increased scientific interest in study the relationship between ADHD and insomnia. In children several research has been published; however, few studies have been conducted on this issue and their results are heterogeneous in adult ADHD. Therefore, the objective of this doctoral thesis is to increase the knowledge of the insomnia disorder in adults with ADHD. This includes describe the prevalence of insomnia disorder as well as the set of associated clinical and sociodemographic variables. Also, to analyze the relationship between these variables and the remission of the insomnia disorder through a longitudinal study. The first study points to a high prevalence of insomnia disorder (44.4%) in adult ADHD. The results shows that insomnia disorder is associated with greater ADHD clinical severity and, medical and psychiatric comorbidity, especially with mood disorders, anxiety disorders, personality disorders and substance use disorders. Likewise, it is also related to the ADHD combined presentation and poorer health-related quality of life. On the contrary, stimulant drugs or the pharmacological ADHD treatment stability are associated with a lower prevalence of insomnia disorder. The second study evaluated longitudinally the relationship between the insomnia disorder remission and the ADHD associated variables. The results show a 72.4% remission of the insomnia disorder at 6 months, associated with an ADHD clinical severity reduction, as well as an improvement of the psychiatric comorbidity and health-related quality of life. It can be concluded that insomnia disorder is high prevalent in adult ADHD, and its treatment and remission determine a better clinical ADHD evolution, associating ADHD severity and psychiatric comorbidity reduction, as well as an improvement of quality of life. These results may contribute to a better clinical approach to both disorders, whose complex interaction has not yet been well fixed.

La present tesi explora l’heterogeneïtat cognitiva dels pacients depressius en diferents etapes de la malaltia i mostra la presència de diferents perfils cognitius, tant en un primer episodi depressiu com en la fase activa de la depressió. El fet d’observar diferents perfils cognitius ja des de l’inici i en les diferents etapes de la malaltia, obre una gran ventall de possibilitats quant a possibles trajectòries dels símptomes cognitius, i conseqüentment, possibles cursos de la malaltia. Considerar el rendiment cognitiu dels pacients depressius en els entorns clínics de forma rutinària podria ajudar a detectar aquells pacients amb majors dificultats cognitives i funcionals, i portar a terme estratègies d’intervenció més adequades per tal d’aconseguir un curs menys tòrpid de la malaltia. La remediació cognitiva (RC) és un estratègia d’intervenció procognitiva que ha mostrat resultats positius en la millora de la cognició, i en cert punt del funcionament, però fins el moment les diferències metodològiques entre estudis han fet difícil la seva transferència a la pràctica clínica. Mitjançant aquesta tesi, s’ha desenvolupat i aplicat una intervenció cognitiva integral anomenada INCREM, la qual unifica dos enfocs de RC (restauració i compensasió) que donen lloc a no només una millora en el rendiment cognitiu, sinó sobretot, una millora del funcionament psicosocial dels pacients depressius a llarg termini. El fet d’entendre la disfunció cognitiva i aprendre eines que poden ajudar a millorar la cognició en el nostre dia a dia, conjuntament amb un entrenament cognitiu continuat, permet millorar la qualitat de vida i mantenir una salut mental positiva en els pacients depressius. La presente tesis explora la heterogeneidad cognitiva de los pacientes depresivos en diferentes etapas de la enfermedad y muestra la presencia de diferentes perfiles cognitivos, tanto en un primer episodio depresivo como en la fase activa de la depresión. El hecho de observar diferentes perfiles cognitivos ya desde el inicio y en las diferentes etapas de la enfermedad, abre una gran abanico de posibilidades en cuanto a posibles trayectorias de los síntomas cognitivos, y consecuentemente, posibles cursos de la enfermedad. Considerar el rendimiento cognitivo de los pacientes depresivos en los entornos clínicos de forma rutinaria podría ayudar a detectar aquellos pacientes con mayores dificultades cognitivas y funcionales, y llevar a cabo estrategias de intervención más adecuadas para conseguir un curso menos tórpido de la enfermedad. La remediación cognitiva (RC) es un estrategia de intervención procognitiva que ha mostrado resultados positivos en la mejora de la cognición, y en cierto punto del funcionamiento, pero hasta el momento las diferencias metodológicas entre estudios han hecho difícil su transferencia a la práctica clínica. Mediante esta tesis, se ha desarrollado y aplicado una intervención cognitiva integral llamada INCREM, que unifica dos enfoques de RC (restauración y compensación) que dan lugar a no sólo una mejora en el rendimiento cognitivo, sino sobre todo, una mejora del funcionamiento psicosocial los pacientes depresivos a largo plazo. El hecho de entender la disfunción cognitiva y aprender herramientas que pueden ayudar a mejorar la cognición en nuestro día a día, conjuntamente con un entrenamiento cognitivo continuado, permite mejorar la calidad de vida y mantener una salud mental positiva en los pacientes depresivos. The present thesis explores the cognitive heterogeneity of depressive patients at different stages of the illness and shows the presence of different cognitive profiles, both in a first depressive episode and in the active phase of depression. The fact that different cognitive profiles are observed already at the onset and at different stages of the illness opens up a wide range of possibilities regarding possible trajectories of cognitive symptoms and, consequently, possible courses of the illness. Considering the cognitive performance of depressive patients in clinical settings on a routine basis could help to detect those patients with greater cognitive and functional difficulties, and to implement more appropriate intervention strategies to achieve a less torpid course of the illness. Cognitive remediation (CR) is a procognitive intervention strategy that has shown positive results in terms of improving cognition, and to some extent functioning, but to date methodological differences among studies have made difficult the transfer to clinical practice. Through this thesis, a comprehensive cognitive intervention called INCREM has been developed and applied, which combines two CR approaches (restoration and compensation) that result not only in improved cognitive performance, but above all, in improved psychosocial functioning in long-term depressive patients. Understanding cognitive dysfunction and learning tools that can help improve cognition in our daily lives, in conjunction with ongoing cognitive training, can improve quality of life and maintain positive mental health in depressive patients. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Neurociències

Trauma and existential concerns are humanly universal issues, which constitute fundamental psychological aspects and whose possible associations are not completely understood. The main objective of this research was to examine the associations between various factors associated with psychological trauma and aspects of positive existential psychology, in conjunction with other aspects related to mental health. The thesis consists of two studies, which comprise six publications with specific topics and objectives. On the one hand, study I includes five articles: (1) A systematic review article on the scientific evidence of associations between adversity and existential issues, as well as four empirical articles involving Mexican university students (N = 162), focused on the associations between (2) Cognitions, posttraumatic growth and personality, (3) Resilience, clinical syndromes, attitudes towards death and religion, (4) Posttraumatic symptoms, meaning of life and family functionality; and finally, a (5) qualitative exploration of the positive facet of traumatic suffering, significant moments and the realization of the meaning of life. Among the main findings of Study I is the broadness and variety of characteristics of the possible psychological repercussions of trauma, including positive responses. In addition, the diverse and repeated associations between aspects of trauma and existential aspects stand out. On the other hand, Study II, which resulted in one publication, (6) examines the traumatic impact and meaning of life at the onset of the COVID-19 pandemic in a sample of citizens from different countries (N = 543). The findings of this study indicate considerable psychological distress following the pandemic and an inverse association between posttraumatic symptoms and meaning in life. Finally, the six publications and their corresponding findings are interpreted within the same line of research. Implications for mental health are discussed, as well as future recommendations and different areas of potentially beneficial intervention for people affected by trauma are suggested El trauma psicològic i les preocupacions existencials són assumptes humanament universals que constitueixen aspectes psicològics fonamentals, i dels que les seves possibles associacions segueixen encara sense ser compreses totalment. L'objectiu principal d'aquesta investigació va ser examinar les associacions entre aspectes vinculats al trauma psicològic i a aspectes de la psicologia existencial positiva, juntament amb altres factors relacionats amb la salut mental. La tesi està formada per dos estudis, que han donat lloc a sis publicacions, amb temes i objectius específics. D'una banda, l'estudi I inclou cinc articles: (1) un article de revisió sistemàtica sobre l'evidència científica de les associacions entre l'adversitat i els assumptes existencials, i quatre articles empírics amb una mostra d’estudiants universitaris mexicans (N = 162), enfocats a l’anàlisi de les associacions entre (2) Cognicions, creixement posttraumàtic i personalitat, (3) Resiliència, síndromes clíniques, actituds cap a la mort, i religió, (4) Símptomes posttraumàtics, sentit de la vida i funcionalitat familiar; i, per últim, (5) una exploració qualitativa de la faceta positiva del patiment traumàtic, els moments significatius i la realització del sentit de la vida. Dins de les troballes principals de l'estudi I, hi ha la gran amplitud i varietat de característiques de les possibles repercussions psicològiques del trauma, incloent-hi les respostes positives. A més, destaquen les diverses i reiterades associacions entre els aspectes del trauma i els existencials. D'altra banda, l'estudi II, que ha donat lloc a una publicació, (6) examina l’impacte traumàtic i el sentit de la vida a l'inici de la pandèmia de la COVID-19, en una mostra de ciutadans de diferents països (N = 543). Les troballes d'aquest estudi indiquen afectacions psicològiques considerables a partir de la pandèmia, així com una associació inversa entre els símptomes posttraumàtics i el sentit de la vida. Finalment, el conjunt de publicacions i les troballes corresponents són interpretats dins d'una mateixa línia de recerca. Es discuteixen les implicacions per a la salut mental, així com les recomanacions futures, i es proposen diferents àrees d'intervenció potencialment beneficioses per a persones afectades pel trauma Programa de Doctorat en Psicologia, Salut i Qualitat de Vida

Las personas con trastornos del espectro de la esquizofrenia muestran déficits sustanciales en la neurocognición y la cognición social, así como problemas relacionados con el apego. Se diseñaron cuatros estudios con el objetivo de explorar cómo estas variables se relacionan entre sí y cómo influyen en la sintomatología psicótica y el funcionamiento social. Los resultados confirman que las personas con psicosis sufren importantes déficits en varios dominios de la cognición, básica y social, y exhiben un apego adulto inseguro. Además, dichas condiciones influyen significativamente en su funcionamiento social. La presente tesis ofrece evidencia preliminar acerca de la forma en que estas dimensiones se relacionan entre ellas a partir de un modelo de red interactiva con centralidad en el apego, cómo influyen en el funcionamiento social de las personas con trastornos del espectro de la esquizofrenia, y mostrando un continuum de gravedad en los déficits a través de las condiciones clínicas. People with schizophrenia spectrum disorders show substantial deficits in neurocognition, cognitive domains, social cognition, and attachment-related problems. Four studies were designed to explore how these variables are related to each other and how they influence psychotic symptoms and social functioning. Results confirm that people with psychosis suffer significant deficits in various domains of cognition, basic and social, and exhibit insecure adult attachmente. In addition, these conditions significantly influence their social functioning.This thesis offers preliminary evidence about the way of these dimensions are related to each other from an interactive network model with centrality in secure attachment, how they influence the social functioning of people with schizophrenia spectrum disorders, and highlighting a continuum in the severity of impairments in cognition domains across the clinical conditions. Programa de Doctorat en Psicologia

The overall objective of this research project was to explore the combination of a traditional treatment for postnatal depression (PND), such as cognitive behavioral therapy (CBT), with the use of virtual reality (VR) technology. This project set out to respond to five objectives 1) to study which treatments were the most effective and frequent for the treatment of PND, 2) to identify which components of CBT were used most frequently for the treatment of PND, 3) to identify whether VR had ever been used for the treatment of PND, and whether VR could be combined with traditional therapy and implemented in a clinical setting, 4) to study the feasibility and acceptance of this CBT plus VR intervention protocol 5) to explore the preliminary efficacy of the combination of CBT with VR for the treatment of PND. El objetivo general de este proyecto de investigación era explorar la combinación de un tratamiento tradicional para la depresión postnatal (DPN), como la terapia cognitivo-conductual (TCC), con el uso de la tecnología de realidad virtual (RV). Este proyecto se propuso responder a cinco objetivos. 1) estudiar qué tratamientos eran los más eficaces y frecuentes para el tratamiento del DPN. 2) para identificar qué componentes de la TCC se utilizaban con más frecuencia para el tratamiento del DPN. 3) para identificar si la RV se había utilizado alguna vez para el tratamiento del DPN, y si la RV podía combinarse con una terapia tradicional e implementarse en un entorno clínico. 4) estudiar la viabilidad y aceptación de este protocolo de intervención de CBT más RV, es decir, identificar si la combinación de la TCC con la tecnología de RV era factible y aceptable. 5) explorar la eficacia preliminar de la combinación de la TCC con la RV para el tratamiento del DPN. Programa de Doctorat en Psicologia

El nostre grup de recerca va observar una relació entre el gen del receptor domini de la discoidina 1 (DDR1) amb la mielinització i amb l’esquizofrènia. En aquest treball vam estudiar si les variants rs1264323 i rs2267641 de DDR1 s’associaven al diagnòstic de trastorn de l’espectre de l’esquizofrènia i altres psicosis (TEEAP) en altres mostres i també si s’associaven amb una disminució de la integritat de la matèria blanca i a la velocitat de processament (VP) cognitiu. 1) Vam realitzar una revisió bibliogràfica sistemàtica sobre el paper de DDR1 en el sistema nerviós central. 2) Es va replicar l’estudi d’associació cas-control entre TEEAP i el genotip DDR1 i es va observar una combinació genotípica (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) de risc. 3) Es va explorar la relació entre els single nucleotide polymorphism (SNPs) de DDR1 i la VP en una mostra de TEEAP, trobant que els pacients amb el genotip rs2267641CC, comparat amb els AA i AC, presentaven una disminució de la VP. 4) En explorar la relació entre SNPs de DDR1 i la VP en dues mostres independents de pacients en primeres fases de la psicosi vam trobar que la combinació genotípica de risc s’associava a un increment de la VP en els pacients però no en els controls sans. 5) En un subgrup de pacients amb TEEAP mitjançant neuroimatge per diffusion tensor imaging, vam observar que els portadors del genotip rs1264323AA presentaven una disminució de la anisotropia fraccional en regions de la matèria blanca associades a una disminució de la VP. Els resultats confirmen la interacció entre variants del tipus SNP del DDR1 i el risc de presentar un TEEAP, i suggereixen que s’associen a alteracions de la microestructura de la mielina que a la vegada s’associen a la VP. Nuestro grupo de investigación observó una relación entre el gen del receptor dominio de la discoidina 1 (DDR1) con la mielinización y la esquizofrenia. En este trabajo estudiamos si las variantes rs1264323 y rs2267641 de DDR1 se asociaban al diagnóstico de trastorno del espectro de la esquizofrenia y otras psicosis (TEEOP) en otras muestras y también si se asociaban a una disminución de la integridad de la sustancia blanca y a la velocidad de procesamiento (VP) cognitivo. 1) Realizamos una revisión bibliográfica sistemática sobre el papel de DDR1 en el sistema nervioso central. 2) Se replicó el estudio de asociación caso-control entre TEEOP y el genotipo DDR1 y se observó una combinación genotípica (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) de riesgo. 3) Se exploró la relación entre los single nucleotide polymorphisms (SNPs) de DDR1 y la VP en una muestra de TEEOP, encontrando que los pacientes con el genotipo rs2267641CC, comparado con los AA y AC, presentaban una disminución de la VP. 4) Al explorar la relación entre SNPs de DDR1 y la VP en dos muestras independientes de pacientes en primeras fases de la psicosis encontramos que la combinación genotípica de riesgo se asociaba a un incremento de la VP en los pacientes pero no en los controles sanos. 5) En un subgrupo de pacientes con TEEOP a través de neuroimagen por diffusion tensor imaging, observamos que los portadores del genotipo rs1264323AA presentaban una disminución de la anisotropía fraccional en regiones de la sustancia blanca asociadas a una disminución de la VP. Los resultados confirman la interacción entre variantes del tipo SNP del DDR1 y el riesgo de presentar un TEEOP, y sugieren que se asocian a alteraciones de la microestructura de la mielina que su vez se asocian a la VP. Our research group observed that the discoidin domain receptor 1 (DDR1) gene is linked to myelination and schizophrenia. In this work we studied whether the rs1264323 and rs2267641 DDR1 variants were associated with the diagnosis of schizophrenia spectrum and other psychotic disorders (SSOPD) in other samples and also whether they were associated with a decrease in the integrity of white matter and cognitive processing speed (PS). 1) We conducted a systematic literature review on the role of DDR1 in the central nervous system. 2) The case-control association study between SSOPD and the DDR1 genotype was replicated and a genotypic combination (rs1264323AA-rs2267641AC/CC) of risk was observed. 3) The relation between DDR1 single nucleotide polymorphisms (SNPs) and PS was explored in a SSOPD sample, finding that patients with rs2267641CC genotype, compared to AA and AC, had a decreased PS. 4) By exploring the relation between DDR1 SNPs and PS in two independent samples of patients in the early phases of psychosis, we found that the genotypic combination of risk was associated with an increase in PS in patients but not in controls. 5) In a subgroup of patients with SSOPD using neuroimaging by diffusion tensor imaging, we observed that carriers of the rs1264323AA genotype showed a decrease in fractional anisotropy in white matter regions associated with a decrease in PS. The results confirm the interaction between SNP-type variants of DDR1 and the risk of developing a SSOPD, and suggest that they are associated with alterations in myelin microstructure that are in turn associated with PS.

Therapeutic conversation represents a continuous and dynamic activity of meaning construction turn by turn, based on a two-way interpretative process between therapist and patient. In particular, verbal structures and intents, vocal characteristics, and speech interruptions are indivisible and fundamental elements of therapeutic discourse; they convey psychological and emotional processes that transform the internal organization of individuals into more complex structures, fostering change. During this activity, verbal and non-verbal components interact with each other, forming a non-linear communication field that expresses the therapeutic process and the clinical function of the therapeutic relationship and fosters the development and regulation of factors such as the therapeutic alliance. This relational dimension, influenced by communicative coordination processes underlying the mutual regulation between participants, is predictive of change, especially in the early stages of psychotherapy. During the therapeutic interaction, patients experience alliance construction by manifesting different verbal and non-verbal behaviors whereby they express their psychological processes and symptoms. In particular, depressed patients present verbal, vocal, and interruption behaviors that are an expression of their symptomatology and impact on communicative exchanges with the therapist, hindering the development and maintenance of the therapeutic alliance and change. In literature, the predominance of verbal communication over the above-stated components resulted in a fragmented communicative field with distinct theories and measurement tools, which prevented the understanding of therapist-patient dynamics and their role in the construction of the early therapeutic alliance at the process level. Studies analyzing the dynamics between communication (as a single and interacting communicative field) and relational aspects in the therapist-patient interplay are absent, especially in the Italian context and in brief focal psychotherapy with depressed patients. Therefore, this doctoral thesis as a collection of two publications aims to identify the verbal, vocal, and interruption behaviors emerging turn by turn between the therapist and depressed patient within psychodynamic psychotherapy and investigate those communicative modes of each participant that foster the alliance construction by the other during mutual regulation processes. A particular case of indirect observational methodology was implemented; as a mixed method in itself, it was able to provide a fuller picture of the therapeutic interaction by supporting it with objective measures. Thirty audio recordings and transcripts of brief focal psychotherapy sessions with ten depressed patients treated by the same therapist (8,327 speaking turns) were considered. The observational design selected to guide and organize the investigation was nomothetic/follow-up/multidimensional, given its greater wealth of information and complexity among low-intensity evaluation designs. Study 1, focused on identifying communicative behaviors through a theory that unify the communicative field, resulted in the construction of an ad hoc indirect observation instrument of the therapeutic conversation based on the performative function of the Speech Act Theory. This classification system showed high intra-and inter-observer reliability and made it possible to describe the participants’ communicative modes trend. Study 2 aimed to investigate the communicative modes of the therapist and depressed patients that, according to the literature, foster the mutual construction of the early therapeutic alliance: asking, exploring, elaborating, and interrupting cooperatively for the former; affirming, exploring, expressing emotions, and interrupting cooperatively for the latter. The study showed the presence of sequential patterns and significant relationships between the selected communicative behaviors and this relational dimension during the mutual regulation processes. All this allows increasing knowledge about these dynamics, providing professionals with useful information to improve the treatment effectiveness and to advance in the application of the mixed-methods approach in the field of psychotherapy research. Durante la psicoterapia psicodinámica, los componentes verbales (estructuras e intenciones) y no verbales (voz e interrupciones) interactúan entre sí, transmitiendo procesos psicológicos y emocionales y formando un campo comunicativo no lineal en la base de la alianza terapéutica. Esta dimensión relacional predice el cambio, influenciada por los intercambios paciente-terapeuta desde las etapas iniciales del encuentro. Los pacientes deprimidos presentan comunicación verbal y no verbal específica y muestran dificultades para desarrollar y mantener la alianza terapéutica. Esta tesis doctoral tiene como objetivo identificar las conductas verbales, vocales y de interrupción que emergen turno tras turno entre el terapeuta y el paciente deprimido dentro de la psicoterapia psicodinámica e investigar aquellos modos comunicativos de cada participante que fomentan la construcción de la alianza durante la regulación mutua. Se aplicó un caso particular de metodología observacional indirecta como método mixto en sí mismo y se consideraron 30 grabaciones de audio y transcripciones de sesiones de psicoterapia con diez pacientes deprimidos tratados por la misma terapeuta (8,327 turnos de habla). El diseño observacional fue nomotético, de seguimiento y multidimensional. El estudio 1, centrado en la identificación de las conductas comunicativas a través de una teoría unificadora del campo comunicativo, produjo un instrumento de observación indirecta ad hoc de la conversación terapéutica basado en la función performativa de la Teoría de los Actos del Habla. Este sistema de clasificación mostró una alta fiabilidad intra e inter-observador y permitió describir la tendencia de los modos comunicativos de los participantes. El estudio 2 investigó los modos comunicativos del terapeuta y de los pacientes deprimidos que, según la literatura, fomentan la construcción mutua de la alianza terapéutica temprana: preguntar, explorar, elaborar e interrumpir cooperativamente para el primero; afirmar, explorar, expresar emociones e interrumpir cooperativamente para el segundo. Se detectaron patrones secuenciales y relaciones significativas entre las conductas comunicativas seleccionadas y la dimensión relacional durante los procesos de regulación mutua. Todo ello permite aumentar el conocimiento de estas dinámicas, proporcionando a los profesionales información útil para mejorar la eficacia del tratamiento y avanzar en la aplicación del enfoque de mixed methods en el campo de la investigación en psicoterapia.

L'esquizofrènia és un dels trastorns mentals més discapacitants a nivell funcional, de manera que els realitza quatre estudis, amb els següents objectius: avaluar la relació entre afectivitat i característiques sociodemogràfiques i clíniques, qualitat de vida, funcionalitat i satisfacció amb el suport social a persones amb esquizofrènia (estudi 1); adaptar i validar l'escala de percepció cognitiva de Beck (BCIS) per a la població portuguesa i comparar la percepció cognitiva dels pacients amb trastorns psicòtics institucionalitzats amb els que viuen a la comunitat (estudi 2); avaluar l'efectivitat de l'Entrenament metacognitiu, com a intervenció psicoterapèutica en infermeria, en deliris, al·lucinacions, insight cognitiu i funcionalitat en la persona amb esquizofrènia (estudi 3) i elaborar una escala de qualificació per al Brief ICF Core Set, específica per a persones amb esquizofrènia ( estudi 4). Els estudis 1 i 2 són estudis quantitatius transversals i l'estudi 3 és un estudi controlat aleatoritzat. En l'estudi abril es va utilitzar la tècnica Delphi. Els estudis 1 i 2 van contribuir a comprendre la importància d'una avaluació centrada en les necessitats de la persona, tenint en compte diferents aspectes, com ara: característiques personals i clíniques, afectivitat, funcionalitat, satisfacció amb el suport social i la percepció cognitiva. Els estudis 2 i 4 van fer una contribució a l'proporcionar validació per a la població portuguesa de BCIS (estudi 2) i a l'permetre una avaluació més rigorosa en termes funcionals, amb la construcció del conjunt bàsic funcional d'esquizofrènia (estudi 4). Pel que fa a la implementació d'intervencions psicoterapèutiques, l'estudi 3, que valida l'efectivitat de l'Entrenament metacognitiu va contribuir perquè pugui ser replicat en la pràctica clínica, com a complement a l'procés de rehabilitació psicosocial, i pugui ser aplicat per infermeres especialitzades en infermeria en salut mental i psiquiàtrica. La esquizofrenia es uno de los trastornos mentales más discapacitantes a nivel funcional, por lo que fueran realizados cuatro estúdios, con los siguientes objetivos: evaluar la relación entre afectividad y características sociodemográficas y clínicas, calidad de vida, funcionalidad y satisfacción con el apoyo social en personas con esquizofrenia (estudio 1); adaptar y validar la escala de percepción cognitiva de Beck (BCIS) para la población portuguesa y comparar la percepción cognitiva de los pacientes con trastornos psicóticos institucionalizados con los que viven en la comunidad (estudio 2); evaluar la efectividad del Entrenamiento Metacognitivo, como intervención psicoterapéutica en enfermería, en delirios, alucinaciones, insight cognitivo y funcionalidad en la persona con esquizofrenia (estúdio 3) y elaborar una escala de calificación para el Brief ICF Core Set, específica para personas con esquizofrenia (estudio 4). Los estudios 1 y 2 son estudios cuantitativos transversales y el estudio 3 es un estudio controlado aleatorizado. En el estudio 4 se utilizó la técnica Delphi. Los estudios 1 y 2 contribuyeron a comprender la importancia de una evaluación centrada en las necesidades de la persona, teniendo en cuenta diferentes aspectos, tales como: características personales y clínicas, afectividad, funcionalidad, satisfacción con el apoyo social y la percepción cognitiva. Los estudios 2 y 4 hicieron una contribución al proporcionar validación para la población portuguesa de BCIS (estudio 2) y al permitir una evaluación más rigurosa en términos funcionales, con la construcción del conjunto básico funcional de esquizofrenia (estudio 4). En cuanto a la implementación de intervenciones psicoterapéuticas, el estudio 3 que valida la efectividad del Entrenamiento Metacognitivo contribuyó para que pueda ser replicado en la práctica clínica, como complemento al proceso de rehabilitación psicosocial, y pueda ser aplicado por enfermeras especializadas en enfermería en salud mental y psiquiátrica. Schizophrenia is one of the most disabling mental disorders at the functional level. This thesis have the following objectives: to evaluate the relationship between affectivity and sociodemographic and clinical characteristics, quality of life, functionality and satisfaction with social support in schizophrenia (study 1); to evaluate the psychometric properties of the Beck Cognitive Insight Scale (BCIS) for a sample of Portuguese patients with psychotic disorders and to compare the cognitive insight of institutionalized patients with patients living in the community (study 2); to evaluate the efficacy of metacognitive group training in reducing psychotic symptoms, and improving cognitive insight and functions in people with schizophrenia (study 3) and to provide a rating scale for the ICF Core Set Brief specific for people with schizophrenia (study 4). Studies 1 and 2 are cross-sectional quantitative studies, study 3 is a randomized controlled study and in the study 4 the Delphi technique was used. In summary, in terms of diagnostic assessment, studies 1 and 2 contributed to the understanding of the importance of an assessment focused on the needs of the person, taking into account different aspects, such as: personal and clinical characteristics, affectivity, functionality, satisfaction with social support and cognitive insight. Studies 2 and 4 made a contribution by providing validation for the Portuguese population of BCIS (study 2) and by allowing a more rigorous assessment in functional terms, with the construction of the Schizophrenia Functioning Core Set (study 4). With regard to the implementation of psychotherapeutic interventions, when validating the effectiveness of MCT, the study 3 contributed so that it can be replicated in clinical practice, as an adjunct to the psychosocial rehabilitation process, and can be applied by mental health nurses.

[spa] La terapia electroconvulsiva (TEC) es un tratamiento médico esencial en la terapéutica psiquiátrica que requiere de múltiples sesiones para alcanzar la mejoría clínica. Los factores de cada sesión impactan en la convulsión obtenida y condicionan los resultados del tratamiento. El objetivo de la tesis es investigar el impacto de aspectos de la técnica del procedimiento de la TEC con potencial para optimizar el tratamiento, analizando la ventilación y la amplitud de pulso del estímulo eléctrico, así como buscar predictores de la calidad de la convulsión que puedan ser modificables en la aplicación de las sesiones. Se revisó sistemáticamente la evidencia de la hiperventilación como estrategia proconvulsiva en el ámbito de la TEC, se diseñó un protocolo de hiperventilación aplicable en la práctica clínica diaria y se realizó una modificación del mismo para su uso durante la pandemia Covid-19. Los resultados obtenidos con la aplicación dicho protocolo indican que produce una disminución de los valores de dióxido de carbono del sujeto, siendo la fase de hiperventilación voluntaria realizada por el propio sujeto la más relevante en cuanto a la producción de hipocapnia. Asimismo, los resultados muestran que la hiperventilación alarga la duración de la crisis y se asocia a una mejor calidad de la convulsión. En este sentido, los resultados sugieren que la hiperventilación puede potenciar la TEC y se podría utilizar en la práctica diaria con monitorización no invasiva de dióxido de carbono, ya sea sola o en combinación con otras estrategias de optimización. Por otra parte, la disminución de la amplitud de pulso del estímulo eléctrico aplicado a 0,5 ms en pacientes con depresión unipolar tratados con TEC bifrontotemporal mostró unos resultados de efectividad equivalente comparado con el tratamiento con pulso de 1 ms, a nivel de tasas de respuesta, tasas de remisión y número de sesiones necesarias para la mejoría clínica. Además, algunos hallazgos en cuanto a resultados del umbral convulsivo y cribaje de efectos cognitivos en el grupo de 0,5 ms sugerían potenciales ventajas de esta forma de tratamiento a corroborar en futuros estudios. Por último, al analizar las variables clínicas del paciente y del procedimiento de aplicación técnica de las sesiones de TEC que predecían una mejor calidad de la convulsión, entre los predictores significativos se encuentran algunos factores fácilmente modificables durante la aplicación de las sesiones de TEC. Por lo tanto, estos hallazgos podrían considerarse en la práctica clínica al decidir los parámetros del procedimiento, con el fin potencial de mejorar los resultados del tratamiento, y también en el ámbito investigador, para proseguir con futuros estudios en cuanto a estrategias de optimización de la TEC. En conclusión, la presente tesis presenta hallazgos clínicos en relación con el abordaje de la técnica de aplicación de la TEC, aportando información sobre factores modificables del procedimiento que pueden mejorar los resultados de cada sesión y administrar el tratamiento de forma optimizada., [eng] Electroconvulsive therapy (ECT) is an essential medical treatment in psychiatry. Each session’s factors impact on the seizure obtained and condition the treatment’s results. The objective of the thesis is to investigate the impact of aspects of the technique of the ECT procedure with potential to optimize the treatment, as well as looking for predictors of the quality of the seizure that may be modifiable in the application of the sessions. We systematically reviewed the evidence of hyperventilation as a proconvulsive strategy in the field of ECT, designed a hyperventilation protocol applicable in daily clinical practice, and made a modification of it for its use during the Covid- 19 pandemic. The application of this protocol show that it produces a decrease in the carbon dioxide values, being the voluntary hyperventilation phase performed by the subject himself the most relevant in terms of the production of hypocapnia. Hyperventilation also lengthens the duration of the crisis and is associated with seizure quality. The results suggest that hyperventilation can enhance ECT and could be used in daily practice with non-invasive carbon dioxide monitoring, either alone or in combination with other optimization strategies. Additionally, the decrease in the pulse width of the applied electrical stimulus to 0.5 ms in patients with unipolar depression treated with bifrontotemporal ECT showed similar efficacy compared to treatment with a pulse of 1 ms, at the level of response rates, remission rates, and number of treatment sessions needed. In addition, some findings regarding seizure threshold and screening of cognitive effects in the 0.5 ms group suggested potential advantages of this form of treatment to be corroborated in future studies. Finally, when analyzing the variables of the patient and the procedure of technical application of the ECT sessions that predicted a better seizure quality, among the significant predictors are some easily modifiable factors during the ECT sessions. Therefore, these findings could be considered when deciding the parameters of the procedure, with the potential to improve the results of each session and treatment outcomes, and also to continue the research with future studies in terms of ECT optimization strategies.

L’esquizofrènia és un trastorn mental sever relativament freqüent i que generalment comporta una greu discapacitat a qui el pateix. Es caracteritza per l’aparició de símptomes psicòtics i deteriorament cognitiu que es presenten de manera complexa i heterogènia. Sembla tenir el seu origen en el neurodesenvolupament degut a la combinació de factors genètics, neurobiològics i ambientals. Els estudis de neuroimatge han aportat moltes dades sobre l’estructura i la funció cerebral en l’esquizofrènia. Entre els resultats del estudis de neuroimatge funcional, existeix una creixent evidència de la disfunció de l’anomenada xarxa neuronal per defecte (DMN, de l’anglès Default Mode Network), un conjunt de regions que es desactiven en comptes d’activar-se durant la realització de tasques que requereixen d’atenció externa, en l’esquizofrènia. Específicament, els estudis han observat una fallida en la desactivació de l’escorça prefrontal medial en esquizofrènia durant la realització de tasques cognitives. Es coneix també un petit número de tasques cognitives que són capaces d’activar la DMN. Tanmateix, s’han desenvolupat molt pocs estudis examinant les activacions que produeixen aquestes tasques en l’esquizofrènia. L’objectiu principal d’aquesta tesis és estudiar el comportament de la DMN en esquizofrènia mitjançant dues tasques d’imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI, de l’anglès functional Magnetic Resonance Imaging) destinades a activar-la, la memòria autobiogràfica i l’autoreflexió. El primer experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca de memòria autobiogràfica per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els pacients van mostrar un patró d’activació similar en les regions de la DMN. Tanmateix, van mostrar una fallida en desactivar regions de fora de la DMN. El segon experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca d’autoreflexió i reflexió sobre un altre per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els dos grups van presentar un patró d’activacions similar en les regions de la DMN en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre en comparació a la condició semàntica de control. A més a més, els pacients van presentar una hiperactivació de l’escorça frontal lateral esquerra en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre. Durant la realització de la condició de reflexió sobre un altre, els pacients van presentar una disminució de l’activació de la unió temporoparietal (TPJ, de l’anglès Temporo-Parietal Junction) dreta respecte als controls sans; una regió que està involucrada en el processament d’informació social. De manera conjunta, els resultats d’ambdues publicacions mostren que els pacients són capaços en general d’activar les regions de la DMN a un nivell similar al dels controls sans durant l’execució de les tasques. Alhora, els dos estudis aporten evidència d’un patró d’activació anormal fora de la DMN en l’esquizofrènia. Aquestes troballes suggereixen que l’alteració cerebral en l’esquizofrènia podria estar en un desequilibri en les dinàmiques de les xarxes cerebrals i en la seva interacció; i no tant en una xarxa en concret o una regió específica. D’altra banda, l’alteració en la TPJ dreta recolzaria la disfunció en la diferenciació entre el jo i l’altre en esquizofrènia que podria estar darrera d’alguns dels símptomes característics de la malaltia como són les seves dificultats en cognició social. La esquizofrenia es un trastorno mental severo relativamente frecuente y que generalmente comporta una severa discapacidad a quien lo padece. Se caracteriza por la aparición de síntomas psicóticos y deterioro cognitivo que se presentan de forma compleja y heterogénea. Parece tener su origen en el neurodesarrollo debido a la combinación de factores genéticos, neurobiológicos y ambientales. Los estudios de neuroimagen han aportado muchos datos sobre la estructura y la función cerebral en la esquizofrenia. Entre los resultados de los estudios de neuroimagen funcional, existe una creciente evidencia de la disfunción de la llamada red neuronal por defecto (DMN, del inglés Default Mode Network), un conjunto de regiones que se desactivan en lugar de activarse durante la realización de tareas que requieren atención externa, en la esquizofrenia. Específicamente, los estudios han observado un fallo en la desactivación de la corteza prefontal medial en esquizofrenia durante la realización de tareas cognitivas. Se conoce también un pequeño número de tareas cognitivas que son capaces de activar la DMN. Sin embargo, se han desarrollado muy pocos estudios examinando las activaciones que producen estas tareas en la esquizofrenia. El objetivo principal de la presente tesis es estudiar el comportamiento de la DMN en esquizofrenia mediante dos novedosas tareas de imagen por resonancia magnética funcional (fMRI, del inglés functional Magnetic Resonance Imaging) destinadas a activarla, la memoria autobiográfica y la autorreflexión. El primer experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral durante la realización de una tarea de memoria autobiográfica por parte de un grupo de pacientes con esquizofrenia crónica y en comparación a un grupo de sujetos sanos. Los pacientes mostraron un patrón de activación similar en las regiones de la DMN. No obstante, mostraron un fallo en desactivar regiones fuera de la DMN. El segundo experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral en relación a la realización de un paradigma de autorreflexión y reflexión sobre el otro en pacientes con esquizofrenia crónica en comparación con un grupo de sujetos sanos. Ambos grupos presentaron un patrón de activaciones similar en regiones de la DMN en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro en comparación a la condición semántica de control. Adicionalmente, los pacientes presentaron una hiperactivación de la corteza frontal lateral izquierda en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro. Durante la realización de la tarea de reflexión sobre el otro, los pacientes presentaron una disminución de la activación de la unión temporoparietal (TPJ, del inglés Temporo-Parietal Junction) derecha respecto a los controles sanos; una región involucrada en el procesamiento de información social. De manera conjunta, los resultados de ambas publicaciones muestran que los pacientes son capaces en general de activar las regiones de la DMN a un nivel similar al de los controles sanos durante la ejecución de las tareas. Al mismo tiempo, los dos estudios aportan evidencia de un patrón de activación anormal fuera de la DMN en la esquizofrenia. Estos hallazgos sugieren que la alteración cerebral en la esquizofrenia radicaría en un desequilibrio en las dinámicas de las redes cerebrales y en su interacción; y no tanto en una red concreta o una región específica. Por otro lado, la alteración en la TPJ derecha apoya la disfunción en la diferenciación entre el yo y el otro en esquizofrenia que podría subyacer a algunos de los síntomas característicos de la enfermedad como son sus dificultades en cognición social. Schizophrenia is a relatively common psychiatric disorder that is often severely disabling. It is characterized by both psychotic symptoms and cognitive impairment which are heterogeneous in presentation, and is believed to involve disruption of brain development caused by genetic or environmental factors, or both. Neuroimaging studies have provided much data on brain structure and function in schizophrenia. Among functional neuroimaging studies, there is increasing evidence that the default mode network (DMN), a series of brain regions that de-activate rather than activate during performance of attention demanding tasks, is dysfunctional in the disorder. Specifically, these studies have found failure of de-activation during cognitive task performance, especially in the medial frontal cortex. A small number of cognitive tasks are known to activate rather than de-activate the DMN. However, relatively few studies examining activations in response to these tasks have been carried out in schizophrenia. The aim of this thesis was to examine the functionality of the default mode network in schizophrenia using two tasks that have been found to activate it, autobiographical memory and making self-judgements. The first study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients and matched healthy controls during a novel autobiographical recall task. The schizophrenic patients showed a similar pattern of activations to the controls in DMN regions. However, they showed clusters of failure of de-activation in regions outside the DMN. The second study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients during performance of a task requiring make judgments about one’s own and others’ attributes. Both the patients and healthy controls showed a similar pattern of activation in regions of the DMN during self- and other- processing compared to a baseline condition of semantic processing. Compared to the healthy subjects, the patients hyperactivated the left lateral frontal cortex during both self- and other-reflection. During other-reflection, the patients also showed reduced activation compared to the controls in the right temporo-parietal junction, a region involved in processing of social information. Overall, the results from both studies show that patients with schizophrenia show similar activations in the DMN to healthy subjects while performing tasks which normally activate this network. At the same time, both studies found evidence for abnormal activations outside the DMN in schizophrenia. These findings suggest that the brain dysfunction in schizophrenia may involve an imbalance between so-called task-positive and task-negative networks rather than a fixed alteration in a particular brain region. The alteration of the activity in the right TPJ supports a disturbance in self/other differentiation in schizophrenia, which could underlie some of its symptoms such as social cognition disturbances. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Introducció: En la literatura es descriu que la relació d'ajuda professional pot considerar-se una intervenció d'Infermeria. No obstant això, és important conèixer les seves característiques, continguts i procediments, perquè pugui ser validada com una intervenció psicoterapèutica d'infermeria. Objectius: Desenvolupar i avaluar la validesa de contingut de la relació d'ajuda professional com a intervenció psicoterapèutica d'infermeria, i desenvolupar els instruments necessaris per a una major avaluació de l'efectivitat de la relació d'ajuda professional en un context clínic. Mètodes: Aquesta recerca es va realitzar a través de quatre estudis. El primer va ser una revisió de la literatura. El segon estudi va consistir en un e-Delphi modificat. El tercer estudi va incloure un estudi psicomètric en el qual es va realitzar l'adaptació cultural i l'avaluació de les propietats psicomètriques del Resultat "Cognició" de la Classificació de Resultats d'Infermeria (NOC). El quart estudi va tenir com a objectiu desenvolupar una escala per a avaluar la qualitat de la relació terapèutica. Finalment, es va elaborar un manual per a operativitzar la relació d'ajuda com a intervenció d'Infermeria. Resultats: Los estudis van permetre consensuar l'objectiu de la relació d'ajuda professional, quins són els seus supòsits i les competències clau associades a l'infermer per a la seva implementació, amb un perfecte consens en l'empatia, comprensió, capacitat de no jutjar, honestedat i capacitat d’escoltar. També van permetre consensuar els focus d'atenció per a la pràctica d'Infermeria que poden derivar en diagnòstics d'Infermeria susceptibles de prescripció d'aquesta intervenció, sent l'autoestima, el dolor i l'ansietat els focus que van obtenir major consens entre els experts. Conclusió: El fet que s'hagi aconseguit un consens sobre el contingut i procediments de la relació d'ajuda com a intervenció psicoterapèutica en Infermeria sembla ser important per a orientar l'infermer especialitzat en la implementació d'intervencions psicoterapèutiques en Infermeria PAMS. Introducción: En la literatura se describe que la relación de ayuda profesional puede considerarse una intervención de Enfermería. Sin embargo, es importante conocer sus características, contenidos y procedimientos, para que pueda ser validada como una intervención psicoterapéutica de enfermería. Objetivos: Desarrollar y evaluar la validez de contenido de la relación de ayuda profesional como intervención psicoterapéutica de enfermería, y desarrollar los instrumentos necesarios para una mayor evaluación de la efectividad de la relación de ayuda profesional en un contexto clínico. Métodos: Esta investigación se realizó a través de cuatro estudios. El primero fue una revisión de la literatura. El segundo estudio consistió en un e-Delphi modificado. El tercer estudio incluyó un estudio psicométrico en el que se realizó la adaptación cultural y la evaluación de las propiedades psicométricas del Resultado "Cognición" de la Clasificación de Resultados de Enfermería (NOC). El cuarto estudio tuvo como objetivo desarrollar una escala para evaluar la calidad de la relación terapéutica. Finalmente, se elaboró un manual para operativizar la relación de ayuda como intervención de Enfermería. Resultados: Los estudios permitirán consensuar el objetivo de la relación de ayuda profesional, cuáles son sus supuestos y las competencias clave asociadas al enfermero para su implementación, con un perfecto consenso en la empatía, comprensión, capacidad de no juzgar, honestidad y capacidad de escuchar. También permitirán consensuar los focos de atención para la práctica de Enfermería que pueden derivar en diagnósticos de Enfermería susceptibles de prescripción de esta intervención, siendo la autoestima, el dolor y la ansiedad los focos que obtuvieron mayor consenso entre los expertos. Conclusión: El hecho de que se haya alcanzado un consenso sobre el contenido y procedimientos de la relación de ayuda como intervención psicoterapéutica en Enfermería parece ser importante para orientar al enfermero especializado en la implementación de intervenciones psicoterapéuticas en Enfermería PAMS. Introduction: In literature, professional helping relationship can be considered as a nursing intervention. However, it is important to know its characteristics, contents and procedures, in order to validate it as a nursing psychotherapeutic nursing. Aims: To develop and evaluate the content validity of the professional helping relationship as a nursing psychotherapeutic intervention, and to develop the tools which are the foundation for further evaluation of the effectiveness of the professional helping relationship in a clinical setting. Methods: This research was divided into four studies. The first study was a scoping review. The second study was a modified e-Delphi study. The third study was a psychometric study, in which cultural adaptation and evaluation of the psychometric properties of the Nursing Outcome Classification (NOC) outcome "Cognition" were carried out. The fourth study aimed to develop a scale for evaluating the quality of the therapeutic relationship. Finally, a manual for operationalising the helping relationship as a nursing intervention was prepared. Results: The studies made it possible to agree on the aim of the professional helping relationship, its assumptions and the key competences associated with the nurse for its performance, having been reached perfect consensus on empathy, understanding, the ability to not judge, honesty and the ability to listen. They also made it possible to consensualise the nursing focuses that can lead to nursing diagnoses liable to the prescription of professional helping relationship. The focuses that were more consensual were self-esteem, grief and anxiety. Conclusion: Reaching consensus on the content and procedures of the professional helping relationship, assumed as a nursing psychotherapeutic intervention, seems to be important to guide mental health nurses’ practice on the performance of nursing psychotherapeutic interventions.

Programa de doctorat: Cures Integrals i Serveis de Salut La evidencia actual sugiere una alta prevalencia de historia de maltrato infantil en los pacientes diagnosticados de trastornos del espectro psicótico. Además, los pacientes con antecedentes de trauma infantil tienen algunas diferencias clínicas: más síntomas disociativos, más comorbilidad con trastornos psiquiátricos, más intentos de suicidio y más síntomas psicóticos positivos. Presentamos un estudio transversal de 54 pacientes con trastorno del espectro esquizofrénico. Se obtuvieron datos sociodemográficos, así como datos sobre historia de trauma infantil, síntomas disociativos , antecedentes de intentos de suicidio e intensidad de los síntomas psicóticos. Más del 75% de los pacientes reportaron un historial de trauma infantil. Observamos un vínculo entre el trauma infantil y el comportamiento suicida. Los pacientes victimizados en la infancia mostraron altas tasas de disociación. Las experiencias disociativas se relacionaron con el trauma infantil tanto en términos de la intensidad del trauma como del número de tipos de trauma sufrido. Todos los tipos de trauma excepto el abandono emocional mostraron correlaciones directas con experiencias disociativas. No hemos encontrado ninguna correlación entre la intensidad de las experiencias traumáticas infantiles y la intensidad de los síntomas psicóticos positivos, pero hemos observado una correlación inversa moderada con los síntomas psicóticos negativos. Current evidence suggests a high prevalence of a history of childhood trauma in patients diagnosed with psychotic spectrum disorders. Patients with a history of childhood trauma have some clinical differences: more dissociative symptoms, more comorbidity with psychiatric disorders, more suicide attempts and more positive psychotic symptoms. We present a cross-sectional study of 54 patients with schizophrenic spectrum disorder. We obtained sociodemographic data, as well as data on childhood trauma, dissociation, history of suicide attempts and intensity of positive and negative psychotic symptoms. More than 75% of patients reported a history of childhood trauma. We observed a link between childhood trauma and suicidal behaviour. Patients victimized in childhood showed high rates of dissociation. Dissociative experiences are going to be related to childhood trauma both in terms of the intensity of the trauma and the number of types of trauma suffered. All types of trauma except emotional neglect showed direct correlations with dissociative experiences. We have not found any correlation between the intensity of childhood traumatic experiences and the intensity of positive psychotic symptoms, yet we have observed a moderate inverse correlation with negative psychotic symptoms. L’evidència actual suggereix una elevada prevalença de traumes infantils en els pacients adults diagnosticats de trastorns de l’espectre esquizofrènic. La primera part de la tesi consisteix en una revisió teòrica sobre el trauma infantil, la seva prevalença en pacients adults amb malalties del espectre esquizofrènic i les diferents hipòtesis d’aquesta relació. Seguidament ens dediquem a definir el concepte de dissociació i la seva relació amb el trauma infantil. Els pacients amb antecedents de trauma infantil tenen algunes diferències clíniques , entre elles més símptomes dissociatius, més comorbiditat amb malalties psiquiàtriques dels eixos I i II del DSM IV, més temptatives suïcides i , amb menys consens a la literatura , més símptomes psicòtics positius. Finalment tractem la relació complexa al llarg de la història de la esquizofrènia i les malalties dissociatives, especialment el trastorn dissociatiu d’identitat. En base a aquestes dificultats diagnòstiques entre el trastorn dissociatiu d’identitat i algunes esquizofrènies, diversos autors han proposat i validat en estudis empírics el concepte de "esquizofrènia dissociativa" , amb finalitat d'utilitat clínica i terapèutica. La segona part de la tesi es un estudi empíric. Presentem un estudi transversal amb 54 pacients amb trastorn de l’espectre esquizofrènic (esquizofrènia i trastorn esquizoafectiu). Vam obtenir dades sociodemogràfiques, així com dades sobre trauma infantil, dissociació, antecedents d’intents de suïcidi i intensitat dels símptomes psicòtics positius i negatius.

De moment no s'ha traçat un vincle clar entre etiologia, fisiopatologia i processos biològics en l'esquizofrènia, i la seva relació amb símptomes conductuals o cognitius específics. No obstant això, tant el sistema serotoninèrgic com el cannabinoide s'han relacionat amb la fisiopatologia de l'esquizofrènia, i estudis en ratolins mostren que CB1R i 5-HT2AR formen heteròmers que s'expressen i són funcionalment actius, mediant específicament alteracions de la memòria induïdes per cànnabis. Un desafiament addicional en la investigació neuropsiquiàtrica deriva de la manca d'accés a teixit neurològic viable en subjectes vius. No obstant això, recentment, per la seva accessibilitat i composició cel·lular, el neuroepiteli olfactori (ON) s’ha posicionat com una eina prometedora per explorar els processos cel·lulars i moleculars subjacents als trastorns neuropsiquiàtrics. Així, en aquesta tesi vam pretendre estudiar les propietats cel·lulars, moleculars i electrofisiològiques de les cèl·lules de l'ON en subjectes control sans i consumidors de cànnabis, determinar l'expressió i funcionalitat dels heteròmers CB1-5-HT2A en cèl·lules de l'ON de controls sans i consumidors de cànnabis, avaluar la formació i funcionalitat dels heteròmers CB1-5-HT2A en l'ON de pacients esquizofrènics (consumidors i no consumidors de cànnabis), en comparació amb controls sans (consumidors i no consumidors de cànnabis), correlacionar l'expressió d'heteròmers CB1-5-HT2A amb variables d'ús de cànnabis, rendiment cognitiu, signes neurològics menors (NSS) i variables clíniques, i explorar els efectes in vitro del tractament antipsicòtic en cèl·lules de l'ON de controls sans i consumidors de cànnabis sobre la funcionalitat de heteròmers CB1-5-HT2A. Després d'una exfoliació exitosa, vam trobar que les cèl·lules ON de controls sans i consumidors de cànnabis expressen proteïnes associades amb marcadors neuronals i gens relacionats amb precursors neuronals. També trobem que l'ON dels subjectes de control sans i els consumidors de cànnabis mostra una diferenciació cel·lular i una funcionalitat de canal de sodi similars, i que els heteròmers funcionals CB1R-5-HT2AR s'expressen en l'ON de controls sans, consumidors de cànnabis i els pacients amb esquizofrènia, i que la formació de heteròmers CB1R-5-HT2AR esta augmentada en consumidors de cànnabis i pacients amb esquizofrènia, amb i sense antecedents de consum crònic de cànnabis. A més, reportem que hi ha una correlació significativa entre el consum de cànnabis i la formació d'heteròmers CB1R-5-HT2AR i una correlació significativa en la població general entre l'expressió dels heteròmers CB1R-5-HT2AR i l'atenció i NSS, tot el qual mostra que el heteromer CB1R-5-HT2AR és un biomarcador potencialment rellevant d'alteracions neurocognitives en una població formada per controls sans, consumidors de cànnabis i pacients amb esquizofrènia (consumidors i no consumidors de cànnabis) i destaca el paper potencial de l'ON com una eina per explorar biomarcadors de trastorns neuropsiquiàtrics. Curiosament, la signatura molecular dels heteròmers CB1R-5-HT2AR està alterada en pacients amb esquizofrènia, i aquest efecte sembla estar revertit per l'ús de cànnabis. A més, suggerim que el tractament amb clozapina, però no aripiprazol, pot induir alteracions en la funcionalitat de CB1R-5HT2AR a través de canvis en l'estructura quaternària de l’heteròmer, i el consum de cànnabis previndria aquests canvis. En conjunt, les nostres dades plantegen que el heteròmer CB1R-5-HT2AR podria ser un marcador molecular de la interacció entre la medicació antipsicòtica i el consum de cànnabis en l'esquizofrènia amb rellevància per al rendiment neurocognitiu. Futurs estudis hauran d'incloure dissenys longitudinals, altres grups diagnòstics i pacients lliures de tractament antipsicòtic. Por el momento no se ha trazado un vínculo claro entre etiología, fisiopatología y procesos biológicos en la esquizofrenia, y su relación con síntomas conductuales o cognitivos específicos. Sin embargo, tanto el sistema serotoninérgico como el cannabinoide se han relacionado con la fisiopatología de la esquizofrenia, y estudios en ratones muestran que CB1R y 5-HT2AR forman heterómeros que se expresan y son funcionalmente activos, mediando específicamente alteraciones de la memoria inducidas por cannabis. Un desafío adicional en la investigación neuropsiquiátrica deriva de la falta de acceso a tejido neurológico viable en sujetos vivos. Sin embargo, recientemente, debido a su accesibilidad y composición celular, el neuroepitelio olfatorio (ON) ha surgido como una herramienta prometedora para explorar los procesos celulares y moleculares subyacentes a los trastornos neuropsiquiátricos. Así, en esta tesis pretendimos estudiar las propiedades celulares, moleculares y electrofisiológicas de las células del ON en sujetos control sanos y consumidores de cannabis, determinar la expresión y funcionalidad de los heterómeros CB1-5-HT2A en células del ON de controles sanos y consumidores de cannabis, evaluar la formación y funcionalidad de los heterómeros CB1-5-HT2A en el ON de pacientes esquizofrénicos (consumidores y no consumidores de cannabis), en comparación con controles sanos (consumidores y no consumidores de cannabis), correlacionar la expresión de heterómeros CB1-5-HT2A con variables de uso de cannabis, rendimiento cognitivo, signos neurológicos menores (NSS) y variables clínicas, y explorar los efectos in vitro del tratamiento antipsicótico en células del ON de controles sanos y consumidores de cannabis sobre la funcionalidad de heterómeros CB1-5-HT2A. Después de una exfoliación exitosa, encontramos que las células ON de controles sanos y consumidores de cannabis expresan proteínas asociadas con marcadores neuronales y genes relacionados con precursores neuronales. También encontramos que el ON de los sujetos de control sanos y los consumidores de cannabis muestra una diferenciación celular y una funcionalidad del canal de sodio similares, y que los heterómeros funcionales CB1R-5-HT2AR se expresan en el ON de controles sanos, consumidores de cannabis y los pacientes con esquizofrenia, y que la formación de heterómeros CB1R-5-HT2AR esta aumentada en consumidores de cannabis y pacientes con esquizofrenia, con y sin antecedentes de consumo crónico de cannabis. Además, reportamos que existe una correlación significativa entre el consumo de cannabis y la formación de heterómeros CB1R-5-HT2AR y una correlación significativa en la población general entre la expresión de los heterómeros CB1R-5-HT2AR y la atención y NSS, todo lo cual muestra que el heterómero CB1R-5-HT2AR es un biomarcador potencialmente relevante de alteraciones neurocognitivas en una población formada por controles sanos, consumidores de cannabis y pacientes con esquizofrenia (consumidores y no consumidores de cannabis) y destaca el papel potencial del ON como una herramienta para explorar biomarcadores de trastornos neuropsiquiátricos. Curiosamente, encontramos que la firma molecular de los heterómeros CB1R-5-HT2AR está alterada en pacientes con esquizofrenia, y este efecto parece estar revertido por el uso de cannabis. Además, sugerimos que el tratamiento con clozapina, pero no aripiprazol, puede inducir alteraciones en la funcionalidad de CB1R-5HT2AR a través de cambios en la estructura cuaternaria del heterómero, y el consumo de cannabis prevendría estos cambios. En conjunto, nuestros datos plantean que el heterómero CB1R-5-HT2AR podría ser un marcador molecular de la interacción entre la medicación antipsicótica y el consumo de cannabis en la esquizofrenia con relevancia para el rendimiento neurocognitivo. Futuros estudios deberán incluir diseños longitudinales, otros grupos diagnosticos y pacientes libres de tratamiento antipsicótico. A clear link between etiology, pathophysiology and biological processes in schizophrenia, and its relation to specific behavioral or cognitive symptoms, remains largely to be traced. However, both the serotoninergic and the cannabinoid system have been related to the pathophysiology of schizophrenia, and studies in mice show that CB1R and 5-HT2AR form heteromers that are expressed and functionally active in the brain, where they specifically mediate the memory impairment induced by cannabis. An additional challenge in neuropsychiatric research derives from the lack of access to viable in vivo neurological tissue. However, recently, due to its accessibility and cellular composition, the olfactory neuroepithelium (ON) has emerged as a promising tool to explore the cellular and molecular processes underlying neuropsychiatric disorders. Thus, in this thesis we aimed to study the cellular, molecular, and electrophysiological properties of olfactory neuroepithelial cells in healthy control subjects and cannabis users, determine the expression and functionality of CB1-5-HT2A heteromers in olfactory neuroepithelium cells of healthy controls and cannabis users, evaluate the formation and functionality of CB1-5-HT2A heteromers in the olfactory neuroepithelium of schizophrenic patients (cannabis users and non-cannabis users), as compared to healthy controls (cannabis users and non-cannabis users), correlate the expression of CB1-5-HT2A heteromers with features related to the use of cannabis, cognitive performance, neurological soft signs, and clinical variables, and explore the in vitro effects of antipsychotic treatment in olfactory neuroepithelium cells from healthy controls and chronic cannabis users on the functionality of CB1-5-HT2A heteromers. After successful non-invasive exfoliation, we found that ON cells of healthy control subjects and cannabis users express proteins associated with neuronal markers and genes related to neuronal precursors. We also found that the ON of healthy control subjects and cannabis users show similar cell differentiation and sodium channel functionality, and that functional CB1R-5-HT2AR heteromers are expressed in the ON of healthy controls, cannabis users and schizophrenia patients, and that CB1R-5-HT2AR heteromer formation is increased in cannabis users and schizophrenia patients, with and without a history of chronic cannabis use. Additionally, we report that a significant link exists between cannabis use and the formation of CB1R-5-HT2AR heteromers and a significant correlation occurs in the general population between the expression of CB1R-5-HT2AR heteromers and attention and NSS, all of which shows that the CB1R-5-HT2AR heteromer is a potentially relevant biomarker of neurocognitive alterations in a population consisting of healthy controls, cannabis users and schizophrenia patients (cannabis and non-cannabis users) and highlights the potential role of the ON as a tool to explore biomarkers of neuropsychiatric disorders. Interestingly, we found that the molecular signature of CB1R-5-HT2AR heteromers is altered in schizophrenia patients, and this effect is prevented by cannabis use and suggest that treatment with clozapine, but not aripiprazole, may induce alterations in the functionality of CB1R-5HT2AR heteromers through changes in the quaternary structure of the heteromer, and cannabis use prevents these changes. Taken together, our data put forward that the CB1R-5-HT2AR heteromer could be a molecular marker of the interaction between antipsychotic medication and cannabis use in schizophrenia with relevance for neurocognitive performance. Nonetheless, our design was cross-sectional, so it is unknown if results may change over time. Other neuropsychiatric control groups would have been needed to elucidate the diagnostic specificity of our findings. Lastly, future studies will need to include subjects free of antipsychotic treatment. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

En la present tesi s'analitzen diversos aspectes relacionats amb la valoració personal que realitza de l'pacient hospitalitzat en unitats d'aguts de psiquiatria com són l'autoestima, estigma interioritzat, la resistència a l'estigma i la valoració de l'experiència de l'hospitalització i està situat en un moment crucial de el procés de recuperació de l'pacient com és l'alta hospitalària. Objectiu general: Estudiar la relació que hi ha entre l'autoestima, l'estigma interioritzat, resistència a l'estigma i la valoració de l'experiència de l'pacient a l'alta de les unitats d'aguts de psiquiatria hospitalària. Per poder dur a terme aquesta investigació ens plantegem la realització de dos estudis on els objectius van ser: Estudi 1: Validar un instrument fiable i vàlid que permeti mesurar l'experiència de l'pacient durant l'ingrés hospitalari en les unitats d'aguts de psiquiatria. Estudi 2: Analitzar l'autoestima, l'estigma interioritzat, la resistència a l'estigma i l'experiència de l'ingrés hospitalari a l'alta, en pacients que han ingressat en unitats d'aguts de psiquiatria. En el primer estudi es va realitzar una adaptació trans-cultural d'una escala francesa, Satispsy 22, que mesura la satisfacció de l'pacient ingressat en sales d'aguts de psiquiatria. Així mateix, duem a terme un estudi de les propietats mètriques de l'escala tant de la seva fiabilitat com de la seva validesa inclòs una anàlisi factorial confirmatori. En el segon estudi es va realitzar una anàlisi descriptiva de la mostra (n = 311) així com una anàlisi de regressió logística, anàlisi de correlacions i anàlisi de la variància entre les variables d'estudi. Els resultats del primer estudi van mostrar una escala en espanyol Satispsy-22-I amb bones propietats mètriques, equivalents a la versió original. Els resultar-de el segon estudi van revelar, entre altres, que l'autoestima correlaciona negativament amb l'estigma interioritzat i positivament amb la resistència a l'estigma. També va mostrar que aquells que van puntuar amb baixa autoestima també puntuaren pitjor a la valoració de l'experiència de l'ingrés. Com a conclusions podem dir que, la versió espanyola de Satispsy-22 (Satispsy-22-E) es pot descriure com una eina vàlida, amb bones propietats psicomètriques, per avaluar la satisfacció de l'pacient en sales d'hospitalització de psiquiatria aguda. Els resultats de l'escala van mostrar que la preocupació dels pacients en relació a l'experiència de l'ingrés hospitalari es centra en les dimensions ""Sentiments durant la Hospitalització"" i ""Activitats"". Així mateix, aquells pacients que van presentar baixa autoestima també van mostrar puntuacions més baixes en satisfacció. Addicionalment, els resultats també van mostrar que la satisfacció no actua com una variable predictora de l'autoestima. Vam comprovar que els pacients amb baixa autoestima a l'alta presentaven nivells més alts d'estigma interioritzat i més baixos de resistència a l'estigma. Igualment, l'estigma interioritzat, l'alienació, l'auto-assignació d'estereotips i la resistència a l'estigma van mostrar capacitat predictiva de l'autoestima. En la presente tesis se analizan diversos aspectos relacionados con la valoración personal que realiza del paciente hospitalizado en unidades de agudos de psiquiatría como son la autoestima, estigma interiorizado, la resistencia al estigma y la valoración de la experiencia de la hospitalización y está situado en un momento crucial del proceso de recuperación del paciente como es el alta hospitalaria. Objetivo general: Estudiar la relación que existe entre la autoestima, el estigma interiorizado, resistencia al estigma y la valoración de la experiencia del paciente al alta de las unidades de agudos de psiquiatría hospitalaria. Para poder llevar a cabo esta investigación nos planteamos la realización de dos estudios donde los objetivos fueron: Estudio 1: Validar un instrumento fiable y válido que permita medir la experiencia del paciente durante el ingreso hospitalario en las unidades de agudos de psiquiatría. Estudio 2: Analizar la autoestima, el estigma interiorizado, la resistencia al estigma y la experiencia del ingreso hospitalario al alta, en pacientes que han ingresado en unidades de agudos de psiquiatría. En el primer estudio se realizó una adaptación trans-cultural de una escala francesa, Satispsy 22, que mide la satisfacción del paciente ingresado en salas de agudos de psiquiatría. Así mismo, llevamos a cabo un estudio de las propiedades métricas de la escala tanto de su fiabilidad como de su validez incluido un análisis factorial confirmatorio. En el segundo estudio se realizó un análisis descriptivo de la muestra (n = 311) así como un análisis de regresión logistica, análisis de correlaciones y análisis de la varianza entre las variables de estudio. Los resultados del primer estudio mostraron una escala en español Satispsy-22-E con buenas propiedades métricas , equivalentes a la versión original. Los resultaros del segundo estudio revelaron, entre otros, que la autoestima correlaciona negativamente con el estigma interiorizado y positivamente con la resistencia al estigma. También mostró que aquellos que puntuaron con baja autoestima también puntuaren peor en la valoración de la experiencia del ingreso. Como conclusiones podemos decir que, la versión española de Satispsy-22 (Satispsy-22-E) puede describirse como una herramienta válida, con buenas propiedades psicométricas, para evaluar la satisfacción del paciente en salas de hospitalización de psiquiatría aguda. Los resultados de la escala mostraron que la preocupación de los pacientes en relación a la experiencia del ingreso hospitalario se centra en las dimensiones “Sentimientos durante la Hospitalización” y “Actividades”. Asímismo, aquellos pacientes que presentaron baja autoestima también mostraron puntuaciones más bajas en satisfacción. Adicionalmente, los resultados también mostraron que la satisfacción no actúa como una variable predictora de la autoestima. Comprobamos que los pacientes con baja autoestima al alta presentaban niveles más altos de estigma interiorizado y más bajos de resistencia al estigma. Igualmente, el estigma interiorizado, la alienación, la auto-asignación de estereotipos y la resistencia al estigma mostraron capacidad predictiva de la autoestima. In this thesis, various aspects related to the personal assessment carried out by the hospitalized patient in acute psychiatric units are analyzed, such as self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma and the assessment of the hospitalization experience and is located in a crucial moment in the patient's recovery process, such as discharge from the hospital. Objective: To study the relationship between self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma, and the assessment of the patient's experience at discharge from acute hospital psychiatric units. In order to carry out this research, we planned to carry out two studies where the objectives were: Study 1: Validate a reliable and valid instrument that allows the measurement of the patient's experience during hospital admission in acute psychiatric units. Study 2: To analyze self-esteem, internalized stigma, resistance to stigma and the experience of hospital admission at discharge, in patients who have been admitted to acute psychiatric units. In the first study, a cross-cultural adaptation of a French scale, Satispsy 22, was carried out, which measures the satisfaction of patients admitted to acute psychiatric wards. Likewise, we carried out a study of the metric properties of the scale, both its reliability and its validity, including a confirmatory factor analysis. In the second study, a descriptive analysis of the sample (n = 311) was performed, as well as a logistic regression analysis, correlation analysis, and analysis of variance between the study variables. The results of the first study showed a Satispsy-22-E scale in Spanish with good metric properties, equivalent to the original version. The results of the second study revealed, among others, that self-esteem correlates negatively with internalized stigma and positively with resistance to stigma. It also showed that those who scored with low self-esteem also scored worse in the assessment of the admission experience. As conclusions we can say that the Spanish version of Satispsy-22 (Satispsy-22-E) can be described as a valid tool, with good psychometric properties, to assess patient satisfaction in acute psychiatric hospital wards. The results of the scale showed that the concern of patients in relation to the experience of hospital admission is centered on the dimensions ""Feelings during Hospitalization"" and ""Activities"". Likewise, those patients who presented low self-esteem also showed lower satisfaction scores. Additionally, the results also showed that satisfaction does not act as a predictor of self-esteem. We found that patients with low self-esteem at discharge had higher levels of internalized stigma and lower levels of resistance to stigma. Likewise, internalized stigma, alienation, self-assignment of stereotypes and resistance to stigma showed predictive capacity for self-esteem. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

[spa] INTRODUCCIÓN: Housing First es un modelo de atención a las personas en situación crónica de sin hogar con trastorno mental y/o consumo de tóxicos basado en el enfoque centrado en la persona y la reducción de daños. La clave consiste en proveer a la persona con una vivienda individual y permanente a lo largo del tiempo como el primer paso para un potencial proceso de recuperación. Coherentemente con el enfoque de reducción de daños que se utiliza, no se solicitan requisitos previos a la entrada al programa, como sobriedad o adherencia al tratamiento, lo cual contrasta con el modelo tradicional de atención utilizado en los recursos de la red de sin hogar. Esta población extremadamente vulnerable tiene más probabilidades de sufrir problemas de salud mental y relacionados con el consumo de tóxicos. Sin embargo, la investigación sobre el impacto de los programas de Housing First en el consumo de tóxicos todavía no ha mostrado resultados consistentes; en cuanto a los resultados relativos a la salud mental, hasta la fecha no se ha alcanzado consenso. OBJETIVOS: Evaluar el impacto positivo en cuanto a salud mental y consumo de tóxicos en las personas participantes del programa de alojamiento Primer la Llar para población sin hogar. METODOLOGÍA: Ensayo controlado aleatorizado realizado en Barcelona con una muestra de 87 participantes en situación de sin hogar con trastorno mental y/o consumo de tóxicos. El grupo intervención (Housing First) está formado por 46 participantes y el grupo control (seguimiento habitual), por 41 participantes. Se utilizó la escala Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS), las dimensiones fueron calculadas basándose en el modelo de cinco factores de Lindenmayer y colaboradores. Otros síntomas se evaluaron con la escala Hamilton Anxiety Rating Scale (HARS) y la escala Hamilton Depression Rating Scale (HDRS). También se recogieron datos sobre consumo de tóxicos y la escala Basic Everyday Living Skills (BELS) se utilizó para evaluar habilidades de la vida diaria. Todas las escalas y cuestionarios se aplicaron en la línea basal, a los 8 y a los 21 meses tras el inicio del programa. Se realizaron análisis descriptivos y comparativos, así como modelos de regresión lineal. RESULTADOS: El grupo intervención presentó a los 21 meses de seguimiento mejoría significativa en consumo de alcohol (p=0.002) y cannabis (p=0.001), en comparación con el grupo control. No se encontraron diferencias significativas en cuanto a sintomatología ansiosa y depresiva. Por otro lado, el subgrupo de participantes en Housing First con trastorno mental severo, que recibieron seguimiento asertivo comunitario, presentaron una mejoría significativa en sintomatología psicótica (p=0.003), ansiosa (p=0.013), depresiva (p=0.009), relaciones sociales (p=0.019) y abuso de cannabis (p=0.031), en comparación al grupo control. CONCLUSIONES: Nuestros resultados mostraron que los/as participantes en el programa Housing First reducen significativamente el consumo de alcohol y cannabis. El subgrupo de participantes con trastorno mental severo mejoran significativamente, además del consumo de cannabis, la sintomatología psiquiátrica., [eng] INTRODUCTION: Housing First is a model to aid people experiencing long-term homelessness with mental and/or substance related issues. It is based on person-centered approach and harm reduction approach. The key is providing the person with an individual and permanent housing as the first step of a potential recovery process. Consistently with the harm reduction philosophy applied, no requirements on sobriety and treatment are asked, which contrasts with traditional models used in homeless services. This extremely vulnerable population is more likely to suffer from mental health and substance-related problems. Nevertheless, research on the impact of HF interventions in substance use outcomes has not yet shown consistent results; regarding mental health outcomes, no consensus has been achieved so far. AIMS: The objective was to evaluate the positive impact in terms of mental health and toxic consumption in the participants of the Primer la Llar housing program for homeless population. METHODS: The study was a non-blind randomized controlled trial conducted in Barcelona with 87 homeless people with mental disorders and/or drug abuse. The intervention group (Housing First) was formed by 46 participants and Treatment as Usual group (TAU) by 41 participants. Positive and Negative Syndrome Scale (PANSS) scale was used; PANSS dimensions were calculated based on Lindenmayer et al's five factors; other symptoms were assessed by Hamilton Anxiety Rating Scale (HARS) and Hamilton Depression Rating Scale (HDRS). Basic Everyday Living Schedule (BELS) scale was also used and drug abuse data were collected. All measures were collected at baseline, 8 month and 21 month follow-up. Descriptive and comparative analyses were used as well as linear regression models. RESULTS: At 21 month interview, Housing First group presented significant better outcomes regarding alcohol (p=0.002) and cannabis abuse (p=0.001), in comparison with TAU group. No significant differences were found regarding anxious or depressive symptoms. Besides, the subgroup of Housing First participants with severe mental illness had a significant improvement in psychotic symptoms (p=0.003), anxiety (p=0.013), depression (p=0.009), social relations (p=0.019) and cannabis abuse (p=0.031) as compared with Treatment As Usual participants. CONCLUSIONS: Our results demostrate that Housing First participants present a significant reduction of alcohol and cannabis abuse. Those participants with severe mental illness show significant improvements regarding cannabis intake and psychiatric symptoms.

[spa] Esta tesis tiene como objetivo analizar la Reforma Psiquiátrica Brasileña, considerando el período de 1986 a 2015, es decir, desde las transformaciones de las políticas de salud pública, hasta el final de la dictadura militar (1964-1985), que dio lugar a la creación del Sistema Único de Salud (SUS). En este sentido, se describe una visión general de los cambios en la salud, sobre todo, en las políticas de salud mental, así como sus efectos, lo que significa presentar la implementación de un nuevo modelo de atención, basado en la construcción de una red de servicios de atención psicosocial. Para la investigación, se utilizaron tanto documentos oficiales, principalmente leyes y normas técnicas, como entrevistas con directores y otros trabajadores de servicios de salud mental. Finalmente, se destaca la importancia de una política de salud consistente, con visión integral del sujeto. Para ello, el SUS debe entenderse como un sistema de salud dirigido a la ciudadanía. Para fortalecer esta propuesta, debe existir la articulación entre la academia y el campo de la salud mental, con el propósito de ajustar la planificación de la capacitación crítica y la calidad técnica de los nuevos profesionales., [eng] This thesis aims to analyze the Brazilian Psychiatric Reform in the period from 1986 to 2015, that is, since the transformations of public health policies, after the end of the military dictatorship (1964-1985), which resulted in the creation of the National Health Service (SUS). In this regard, an overview of the changes in health and, above all, mental health policies is outlined, as well as their effects, which means presenting the implementation of a new model of care based on the construction of a network of psychosocial care services. For the investigation, both official documents were used, mainly laws and technical standards, as well as interviews with directors and other mental health service workers. Finally, the importance of a health policy consistent with the integral view of the subject is highlighted. For this, SUS must be understood as a health system aimed at citizenship. To strengthen this proposal, there must be an articulation between the Academy and the field of mental health, with the purpose of adjusting the planning of critical training and technical quality of new professionals.

[eng] The broad objectives of this work are the identification of genes that contribute to the susceptibility to attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) and cocaine dependence, two disorders that co-occur in patients. In this Thesis, we describe (i) the contribution to ADHD of allele-specific methylation (ASM), an epigenetic mechanism that involves single single- nucleotide polymorphisms (SNPs) correlating with differential levels of DNA methylation at CpG sites, (ii) the role of microRNA (miRNA) genes in ADHD, and (iii) a genome-wide association meta-analysis of cocaine dependence. We also explore the common genetic basis that explains the comorbidity between these disorders. The main results from the three studies include: (i) Common genetic risk variants for ADHD identified in a previous genome-wide association study (GWAS) that included 20,000 cases and 35,000 controls are enriched in SNPs that correlate with levels of DNA methylation. Eight ASM SNPs were found significantly associated with ADHD and correlated with differential methylation at six CpG sites in cis in different brain areas. These six CpG sites are located at possible promoter regions of six genes expressed in brain: ARTN, C2orf82, NEUROD6, PIDD1, RPLP2 and GAL. Based on the bioinformatic functional analyses of these genes, our study highlights the candidacy of ARTN, C2orf82 and PIDD1 genes as potential contributors to ADHD susceptibility. (ii) We conducted a case-control association study to investigate the contribution to ADHD of common genetic variation in 1,761 autosomal miRNAs using pre-existing GWAS data from 20,000 cases and 35,000 controls. We identified significant associations of SNPs with ADHD that highlight 12 miRNA genes, all located within protein-coding genes. The associated variants are located in the putative regulatory regions of the miRNA genes or in the promoter region of the host protein-coding gene. We inspected the target genes, brain expression, homologs for the miRNAs and we propose miR-7-1 and miR-3666 as promising candidates since both are brain expressed, have validated brain-expressed targets, and homologs in model species. Pathway analysis of ADHD-associated miRNAs revealed miRNA-mediated regulation of serotonin receptor genes, well-known contributors to neurological functions and diseases. (iii) We performed the largest cocaine dependence GWAS meta-analysis in individuals of European ancestry, including 2,100 cases and 4,300 controls. Although SNP-based analysis revealed no genome-wide significant associations with cocaine dependence, probably due to limited sample size, gene-based analysis identified the HIST1H2BD gene, previously associated with schizophrenia. The estimated SNP-based heritability of cocaine dependence was estimated as 30%. A significant genetic correlation was found between cocaine dependence and ADHD, schizophrenia, major depressive disorder and risk-taking behaviour, suggesting a shared genetic basis across pathologies and traits. Polygenic risk score (PRS) analysis shows that all the comorbid features analysed (ADHD, schizophrenia, major depressive disorder, aggressiveness, antisocial personality or risk-taking behaviour) can predict cocaine dependence. Overall, we identified common genetic and epigenetic risk factors that underlie the susceptibility to ADHD and to cocaine dependence. The results reinforce the idea that epigenetic mechanisms dictate the differential expression of genes that may be causal to ADHD. Cocaine dependence, which has been widely believed to occur under environmental and epigenetic influences, is also in part genetically determined. Finally, ADHD and cocaine dependence are comorbid disorders, and the observed genetic correlation between these conditions can reflect biological pleiotropy., [cat] Aquest treball té com a objectiu principal la identificació de gens que contribueixen a la susceptibilitat al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) i a la dependència de cocaïna, dos trastorns que es presenten amb freqüència conjuntament en pacients. En aquesta Tesi es descriu (i) la contribució al TDAH de la metilació específica de l’al·lel (ASM), un mecanisme epigenètic pel qual variants polimòrfiques presenten correlació amb nivells diferencials de metilació de l’ADN en llocs CpG, (ii) el paper dels gens de microRNAs (miRNAs) en el TDAH, i (iii) una meta-anàlisi d’estudis d’associació a escala genòmica de la dependència de cocaïna. També explorem la base genètica comuna que explica la comorbiditat entre aquests dos trastorns. Els principals resultats dels tres estudis són: (i) Les variants genètiques comunes de risc al TDAH identificades en un estudi previ d’associació a escala genòmica (GWAS) amb 20.000 casos i 35.000 controls estan enriquides en variants de canvi d’un sol nucleòtid (SNPs) que tenen influència sobre la metilació de l’ADN. Vuit SNPs de tipus ASM estan associats significativament amb el TDAH i presenten correlació amb la metilació diferencial de sis dinucleòtids CpG en cis en diferents àrees cerebrals. Aquests sis llocs CpG estan en possibles regions promotores de sis gens que s’expressen al cervell: ARTN, C2orf82, NEUROD6, PIDD1, RPLP2 i GAL. En base a anàlisis bioinformàtiques d’aquests gens a nivell funcional, el nostre estudi prioritza els gens ARTN, C2orf82 i PIDD1 com a possibles contribuents a la susceptibilitat al TDAH. (ii) Hem dut a terme un estudi d'associació cas-control per investigar la contribució al TDAH de la variació genètica comuna en 1.761 miRNA autosòmic s utilitzant dades GWAS preexistents de 20.000 casos i 35.000 controls. Hem identificat associacions significatives de SNPs amb el TDAH que assenyalen 12 gens de miRNAs, tots situats dins de gens que codifiquen proteïnes. Les variants associades estan situades en suposades regions reguladores dels gens de miRNA o a la regió promotora del gen hoste. Hem inspeccionat els gens diana dels miRNAs, la seva expressió en cervell i els gens homòlegs en altres espècies, i proposem els gens miR-7-1 i miR-3666 com a candidats prometedors, ja que tots dos són s’expressen al sistema nerviós central, tenen dianes validades que s’expressen també en cervell i tenen homòlegs en espècies model. L’anàlisi de vies a partir dels miRNAs associats al TDAH ha assenyalat gens de receptors de serotonina regulats pels nostres miRNAs, la relació dels quals amb funcions i malalties neurològiques és ben coneguda. (iii) Hem realitzat la metaanàlisi més gran fins ara de dades GWAS de dependència de cocaïna en individus d'ascendència europea, amb 2.100 casos i 4.300 controls. Tot i que l’anàlisi basada en SNPs no ha revelat cap associació significativa amb la dependència de cocaïna, probablement a causa de la mida mostral limitada, l’anàlisi basada en gens ha permès identificar el gen HIST1H2BD, anteriorment associat a l’esquizofrènia. Hem calculat també l'heretabilitat basada en SNPs de la dependència de cocaïna, que seria d’un 30%. Hem detectat una correlació genètica significativa entre la dependència de cocaïna i el TDAH, l’esquizofrènia, el trastorn depressiu major i els comportaments de risc, tot suggerint que hi ha una base genètica compartida entre patologies i trets. L’anàlisi de la puntuació de risc poligènic (PRS) mostra que totes les característiques comòrbides analitzades (TDAH, esquizofrènia, trastorn depressiu major, agressivitat, personalitat antisocial o comportament s de risc) prediuen la dependència de la cocaïna. En resum, hem identificat factors de risc genètics i epigenètics freqüents a la població que contribueixen a la susceptibilitat al TDAH i a la dependència de cocaïna. Els resultats reforcen la idea que els mecanismes epigenètics estan relacionats amb l'expressió diferencial de gens que poden contribuir al TDAH. La dependència de cocaïna, que fins ara s’havia relacionat amb factors de risc ambientals i epigenètics, també estaria determinada, en part, per factors genètics. Finalment, el TDAH i la dependència de la cocaïna són trastorns comòrbids i la correlació genètica observada entre aquestes afeccions pot reflectir pleiotropia biològica.

La Síndrome X Fràgil (SXF) és la segona causa més comuna de discapacitat intel·lectual de base genètica, per darrere de la trisomia 21, i la primera causa de discapacitat intel·lectual hereditària. En el cas dels homes, al comptar tan sols amb un cromosoma X, el fet de ser portadors de la mutació completa de el gen FMR1 provoca una absència total de la proteïna FMRP mentre que, en el cas de les dones, comporta una disminució parcial ja que el cromosoma amb el gen FMR1 sa serà capaç de sintetitzar certa quantitat de FMRP. Tot això implica que la clínica en homes sol expressar-se de forma més greu que en les dones. Aquest fet ha influït en què la gran majoria d'investigació científica s'hagi centrat en descriure el fenotip neurocognitiu dels homes afectes i que el nombre d'investigacions realitzades en dones sigui significativament inferior. La present tesi s'estructura en base a 4 articles. Aquests representen el nucli de la investigació que té com a objectius principals estudiar la relació entre diferents àrees del perfil neurocognitiu i la conducta adaptativa en noies amb el diagnòstic de SXF; així com el risc de patir assetjament escolar en el paper de víctima i la seva relació amb el seu nivell d'adaptació funcional. Tots ells compten amb una mostra de 26 noies amb SXF i 14 noies de grup control aparellades per edat i capacitat intel·lectual total, amb edats entre els 7 i els 16 anys. El Síndrome X Frágil (SXF) es la segunda causa más común de discapacidad intelectual de base genética, por detrás de la trisomía 21, y la primera causa de discapacidad intelectual hereditaria. En el caso de los varones, al contar tan solo con un cromosoma X, el hecho de ser portadores de la mutación completa del gen FMR1 provoca una ausencia total de la proteína FMRP mientras que, en el caso de las mujeres, conlleva una disminución parcial ya que el cromosoma con el gen FMR1 sano será capaz de sintetizar cierta cantidad de FMRP. Todo esto implica que la clínica en varones suele expresarse de forma más grave que en las mujeres. Este hecho ha influido en que la gran mayoría de investigación científica se haya centrado en describir el fenotipo neurocognitivo de los varones afectos y que el número de investigaciones realizadas en mujeres sea significativamente inferior. La presente tesis se estructura en base a 4 artículos. Éstos representan el núcleo de la investigación que tiene como objetivos principales estudiar la relación entre diferentes áreas del perfil neurocognitivo y la conducta adaptativa en chicas con el diagnóstico de SXF; así como el riesgo de sufrir acoso escolar en el papel de víctima y su relación con su nivel de adaptación funcional. Todos ellos cuentan con una muestra de 26 chicas con SXF y 14 chicas de grupo control emparejadas por edad y capacidad intelectual total, con edades comprendidas entre los 7 y los 16 años. Fragile X Syndrome (FXS) is the second most common cause of genetic-based intellectual disability, after trisomy 21, and the leading cause of inherited intellectual disability. In males, since they have only one X chromosome, the fact of being carriers of the complete mutation of the FMR1 gene causes a total absence of the FMRP protein while in females, it leads to a partial decrease, since the chromosome with the unaffected FMR1 gene will be able to synthesize a certain amount of FMRP. All this implies that the clinical manifestations in males tend to be more severe than in females. This has influenced the fact that the majority of scientific research has focused on describing the neurocognitive phenotype of affected males and that the number of investigations carried out in females is significantly lower. The present thesis is structured on the basis of 4 articles. These represent the core of the research whose main objectives are to study the relationship between different areas of the neurocognitive profile and adaptive behavior in girls diagnosed with FXS; as well as the risk of suffering bullying in the role of victim and its relationship with their level of functional adaptation. All of them have a sample of 26 girls with FXS and 14 girls of control group matched by age and total intellectual capacity, with ages between 7 and 16 years old. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Autism Spectrum Disorder (ASD) is a group of neurodevelopmental disorders, the etiology of which is unknown in the majority of cases. Little is known about complex genomic regions containing part of the missing heritability. In this thesis, we have assessed three complex genomic regions including the well-known 7q11.23 locus and unexplored 8p23.1 and 17q21.31 loci bearing common inversions. We have performed genomic and transcriptomic analyses to unravel common pathophysiological mechanisms in ASD patients with several susceptibility variants (Dup7, inv8p23.1 and inv17q21.31) and also in idiopathic patients considering a multiple-hit model. By using these strategies, we have uncovered several pathways and GO categories, including cholesterol biosynthesis, actin cytoskeletal dynamics, glutamate receptor signaling and immune-inflammatory pathways, that could partially contribute to the underlying molecular mechanism of ASD. Lastly, our data supports the implication of previously ASD-related genes and points out the potential role of novel ASD candidate genes such as NR4A3, SLC12A6 or DUSP6. El Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) és un grup de trastorns del neuro-desenvolupament, l’etiologia dels quals és desconeguda en la majoria dels casos. Se sap poc sobre les regions genòmiques complexes que podrien contenir part de l’heretabilitat perduda. En aquesta tesi, hem estudiat tres regions complexes incloent el conegut 7q11.23 locus, i els inexplorats 8p23.1 i 17q21.31 loci que contenen inversions. Hem realitzat anàlisis genòmics i transcriptòmics trobar mecanismes fisiopatològics comuns en pacients TEA amb diverses variants de susceptibilitat (Dup7, inv8p23.1 i inv17q21.31) i també en pacients idiopàtics considerant un model de multiple-hit. Hem descobert vies i categories d’ontologia gènica, com la síntesi de colesterol, la dinàmica del citoesquelet d’actina, la senyalització dels receptors de glutamat i vies immune-inflamatòries, que podrien contribuir parcialment al mecanisme fisiopatològic del TEA. Per últim, les nostres dades donen suport a la implicació de gens prèviament relacions amb TEA i assenyalen el rol potencial de nous gens candidats com NR4A3, SLC12A6 o DUSP6.

INTRODUCCIÓ: La depressió postpart (DPP) és una de les complicacions més freqüents durant la maternitat, es diagnostica en un 10% de les dones que han donat a llum, i suposa un greu problema de salut que afecta no només a les dones que la pateixen, sinó també a la seva descendència i les seves famílies. Els factors associats a la depressió postpart són diversos i d’origen biològic, psicològic i social. Els antecedents de depressió, els esdeveniments vitals estressants, certs trets de personalitat, la violència de gènere, alguns factors obstètrics i la ideació suïcida, entre d’altres, s’han associat amb la l’aparició, el curs i/o el pronòstic de la depressió postpart. OBJECTIU GENERAL: Estudiar la relació entre la depressió, la ideació suïcida, variables de personalitat i alguns factors psicosocials en dones puèrperes de la població general i en dones amb depressió postpart. MÈTODE: S’han realitzat 3 estudis. Estudi 1. Trets de personalitat com a factor de risc per a la depressió postpart: revisió sistemàtica i metaanàlisi. Estudi 2. Temperament i caràcter en la depressió postpart i la seva relació amb variables clíniques. Estudi 3. El paper de les dimensions de la personalitat, els símptomes depressius i altres variables psicosocials en la predicció de la ideació suïcida postpart: un estudi de cohorts. RESULTATS: De l’estudi 1: el neurotisme és el tret de personalitat més estudiat en relació a la DPP. El metaanàlisi realitzat en el nostre estudi va trobar que aquest tret està fortament relacionat amb la DPP. Però el neuroticisme no és l’únic tret que apunta ser un factor de risc, sinó que l’estil de personalitat vulnerable proposat per Boyce i l’ansietat tret també s’associen a un major risc de patir DPP. De l’estudi 2: les dones deprimides en el postpart, un cop la simptomatologia havia remès, van puntuar més alt en evitació del dany i més baix en autotrascendència. L’evitació del dany ha estat associada a diverses variables clíniques implicades en la gravetat de l’episodi depressiu: intensitat de la simptomatologia ansiosa i depressiva, comorbilitat, antecedents personals de DPP, episodi depressiu recurrent i ideació suïcida. De l’estudi 3: El 7% de les mares presentaven ideació suïcida durant els 8 primers mesos del postpart. El 62% de les dones amb ideació suïcida van tenir un episodi depressiu major a les 8 setmanes i el 70% a les 32 setmanes del part. El neuroticisme i el psicoticisme van resultar predictors de la ideació suïcida durant les dues primeres setmanes del postpart. També van demostrar tenir un valor predictiu de la ideació suïcida en el postpart, els símptomes depressius primerencs en el postpart i els antecedents psiquiàtrics personals. CONCLUSIONS: Per minimitzar l’impacte de la DPP en la dona i la seva descendència és una qüestió vital detectar precoçment i oferir tractament a les dones amb aquest trastorn, adoptant una actitud proactiva per part dels professionals de la salut. En aquest sentit, la ciència ha de treballar en la línia de poder assenyalar, abans que passi, aquelles dones es deprimiran al postpart. Una possible proposta seria incloure en els screenings de la DPP, una avaluació psicosocial que inclogui les variables de personalitat i la ideació suïcida, entre d’altres factors, i tenir-les en compte en l’atenció clínica de mares amb DPP. INTRODUCCIÓN: La depresión posparto (DPP) es una de las complicaciones más frecuentes durante la maternidad, se diagnostica en un 10% de las mujeres que han dado a luz, y supone un grave problema de salud que afecta no sólo a las mujeres que la sufren, sinó también a su descendencia y sus familias. Los factores asociados a la depresión posparto son múltiples y de origen biológico, psicológico y social. Los antecedentes de depresión, los acontecimientos vitales estresantes, ciertos rasgos de personalidad, la violencia de género, algunos factores obstétricos y la ideación suicida, entre otros, se han asociado con la aparición, el curso y / o el pronóstico de la depresión posparto. OBJETIVO GENERAL: Estudiar la relación entre la depresión, la ideación suicida, variables de personalidad y algunos factores psicosociales en mujeres puérperas de la población general y en mujeres con depresión posparto. MÉTODO: Se han realizado 3 estudios. Estudio 1. Rasgos de personalidad como factor de riesgo para la depresión posparto: revisión sistemática y metaanálisis. Estudio 2. Perfil de temperamento y carácter en la depresión posparto y su relación con variables clínicas. Estudio 3. El papel de las dimensiones de la personalidad, los síntomas depresivos y otras variables psicosociales en la predicción de la ideación suicida posparto: un estudio de cohortes. RESULTADOS: Del estudio 1: el neuroticismo es el rasgo de personalidad más estudiado en relación a la DPP. El metaanálisis realizado en nuestro estudio encontró que este rasgo está fuertemente relacionado con la DPP. Pero el neuroticismo no es el único ser que apunta ser un factor de riesgo, sino que el estilo de personalidad vulnerable propuesto por Boyce y la ansiedad rasgo también se asocian a un mayor riesgo de sufrir DPP. Del estudio 2: las mujeres deprimidas en el posparto, una vez la sintomatología había remitido, puntuaron más alto en evitación del daño y más bajo en autotrascendencia. La evitación del daño ha sido asociada a diversas variables clínicas implicadas en la gravedad del episodio depresivo: intensidad de la sintomatología ansiosa y depresiva, comorbilidad, antecedentes personales de DPP, episodio depresivo recurrente y ideación suicida. Del estudio 3: El 7% de las madres presentaban ideación suicida durante los 8 primeros meses del postparto. El 62% de las mujeres con ideación suicida tuvieron un episodio depresivo mayor a las 8 semanas y el 70% a las 32 semanas del parto. El neuroticismo y el psicoticismo resultaron predictores de la ideación suicida durante las dos primeras semanas del posparto. También demostraron tener un valor predictivo de la ideación suicida en el posparto, los síntomas depresivos tempranos en el posparto y los antecedentes psiquiátricos personales. CONCLUSIONES: Para minimizar el impacto de la DPP en la mujer y su descendencia es una cuestión vital detectar precozmente y ofrecer tratamiento a las mujeres con este trastorno, adoptando una actitud proactiva por parte de los profesionales de la salud. En este sentido, la ciencia tiene que trabajar en la línea de poder señalar, antes de que pase, aquellas mujeres se deprimirán el posparto. Una posible propuesta sería incluir en los screenings de la DPP, una evaluación psicosocial que incluya las variables de personalidad y la ideación suicida, entre otros factores, y tenerlas en cuenta en la atención clínica de madres con DPP. INTRODUCTION: Postpartum depression (PPD) is one of the most frequent complications during maternity, it is diagnosed in 10% of women who have given birth, and it is a serious health problem that affects not only women who have given birth. suffer, but also their descendants and their families. The factors associated with postpartum depression are biological, psychological and social origin. A history of depression, stressful life events, certain personality traits, gender-based violence, some obstetric factors, and suicidal ideation have been associated with the onset, course, and / or prognosis of postpartum depression. OBJECTIVE: To study the relationship between depression, suicidal ideation, personality variables and some psychosocial factors in postpartum women of the general population and in women with postpartum depression. METHOD: Study 1. Personality traits as a risk factor for postpartum depression: systematic review and meta-analysis. Study 2. Temperament and character profile in postpartum depression and its relationship with clinical variables. Study 3. The role of personality dimensions, depressive symptoms and other psychosocial variables in the prediction of postpartum suicidal ideation: a cohort study. RESULTS: From study 1: neuroticism is the most studied personality trait in relation to PPD. The meta-analysis carried out in our study found that this trait is strongly related to PPD. But neuroticism is not the only being that points to be a risk factor, but Boyce’s vulnerable personality style and trait anxiety are also associated with an increased risk of suffering from PPD. From study 2: postpartum depressed women, once the depressive symptoms remited, scored higher in harm avoidance and lower in self-transcendence. Harm avoidance has been associated with various clinical variables involved in the severity of the depressive episode: intensity of anxiety and depressive symptoms, comorbidity, personal history of PPD, recurrent depressive episode, and suicidal ideation. From study 3: 7% of mothers had suicidal ideation during the first 8 months postpartum. 62% of women with suicidal ideation had a major depressive episode at 8 weeks and 70% at 32 weeks after delivery. Neuroticism and psychoticism were predictors of suicidal ideation during the first two weeks postpartum. They were also shown to have predictive value for postpartum suicidal ideation, early postpartum depressive symptoms, and personal psychiatric history. CONCLUSIONS: To minimize the impact of PPD on women and their offspring, it is vital to detect early and offer treatment to women with this disorder, adopting a proactive attitude on the part of health professionals. In this sense, science has to work on the line of being able to point out, before it happens, those women will be depressed postpartum. A possible proposal would be to include in the PPD screenings, a psychosocial evaluation that includes personality variables and suicidal ideation, among other factors, and take them into account in the clinical care of mothers with PPD. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psicologia Clínica i de la Salut

A dia de avui, pocs estudis han avaluat la Intel·ligència Emocional (IE) en el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), i menys encara en les seves fases prèvies o inicials, como seria la adolescència. Igualment, molt pocs estudis ha valorat la prevalença d’aquest trastorn en adolescents institucionalitzats. Paral·lelament, molt poques investigacions en el mon han avaluat la eficàcia de una psicoteràpia en aquest col·lectiu. Aquest estudi va analitzar la prevalença del TLP en adolescents institucionalitzats, així com estudiar la eficàcia de una teràpia basada en el desenvolupament de la IE (TIE) en aquest menors. Un total de 61 participants van ser parcialment aleatoritzats per rebre, durant tres mesos, o be el Tractament Habitual (TH), o be la TIE integrada al TH (N=36). Les variables estudiades van ser el TLP, la satisfacció vital i la IE autopercebuda. Els resultats obtinguts van indicar, en la fase pre-intervenció, una gran prevalença de simptomatologia borderline en menors institucionalitzats, així com una correlació negativa entre TLP i satisfacció vital. I, en la fase post-intervenció, les dades van mostrar una clara milloria en satisfacció vital i simptomatologia associada al TLP en els participants del grup TIE+TH, mentre que no va haver-hi canvis significatius en el TH en ninguna de les variables estudiades. Els descobriments de la present investigació suggereixen, per una part, que existeix una relació entre experiències traumàtiques en la infància i elevada presencia de simptomatologia borderline i, per una altra part, que la TIE és eficaç per tractar el TLP, com a mínim en les seves fases prèvies, així com per ajudar a menors institucionalitzats per que tinguin una major satisfacció general amb la vida. A día de hoy, pocos estudios han evaluado la Inteligencia Emocional (IE) en el Trastorno Límite de la Personalidad (TLP) y menos aún en sus fases previas o iniciales, como sería la adolescencia. De igual forma, muy pocos estudios han valorado la prevalencia de este trastorno en adolescentes institucionalizados. Paralelamente, muy pocas investigaciones en el mundo han evaluado la eficacia de una psicoterapia en este colectivo. Este estudio buscó analizar la prevalencia del TLP en adolescentes institucionalizados, así como estudiar la eficacia de una terapia basada en el desarrollo de la IE (TIE) en dichos menores. Un total de 61 participantes fueron parcialmente aleatorizados para recibir, durante tres meses, o bien Tratamiento Habitual (TH; N=25), o bien la TIE integrada al TH (N=36). Las variables estudiadas fueron el TLP, la satisfacción vital y la Inteligencias Emocional autopercibida. Los resultados obtenidos indicaron, en la fase pre-intervención, una gran prevalencia de sintomatología bordelinde en menores institucionalizados, así como una correlación negativa entre Trastorno Límite de la Personalidad y satisfacción general con la vida. Y, en la fase post-intervención, los datos mostraron una clara mejoría en satisfacción vital y sintomatología asociada al TLP en los participantes que del grupo TIE+TH, mientras que no hubo cambios significativos en el TH en ninguna de las variables estudiadas. Los hallazgos de la presente investigación sugieren, por una parte, que existe una relación entre experiencias traumáticas en la infancia y elevada presencia de sintomatología borderline y, por otra parte, que la TIE es eficaz para tratar el TLP, como mínimo en sus fases previas, así como para ayudar a menores institucionalizados a que tengan una mayor satisfacción general con la vida. Nowadays, few studies have evaluated Emotional Intelligence (EI) in Borderline Personality Disorder (BPD), and even fewer studies have done it on its initial stages, like it would be teenagerhood. Moreover, few researches have investigated the prevalence of this disorder among institutionalized teenagers. Meanwhile, very few investigations all over the world have measured the effectiveness of a psychotherapy on this kind of sample. Thus, this investigation analyzed the prevalence of BPD on institutionalized teenagers, as well as the effectiveness of an emotional intelligence-based therapy (EIT) on these teenagers. 61 participants were partially randomized in order to be submitted, during three months, either to the Treatment as Usual (TAU) or to the EIT combined with TAU. The analyzed variables were BPD, life satisfaction and self-perceived EI. Results showed, on the pre-intervention stage, a great prevalence of borderline symptoms, as well as a negative correlation between BPD and life satisfaction. On the post-intervention stage, results proved a clear improvement in life satisfaction and BPD on the EIT+TAU group, whilst there were no significative changes on the TAU group in any variable. The founds on this investigation indicate, in one hand, that there is a link between traumatic experiences in childhood and high prevalence of BPD, and, in the other hand, that EIT is effective in treating BPD, at least in its early stages, as well as for helping institutionalized children in having a better life satisfaction.

Les demències constitueixen un grup de malalties d'origen multicausal, principalment associades a l'envelliment com a principal factor de risc. Les demències presenten en algun moment de la seva evolució trastorns psicològics i de comportament, com les al·lucinacions, deliris, l'agitació o la conducta agressiva que és motiu freqüent de consulta mèdica. Aquests símptomes poden obeir a múltiples causes i sol rebre tractaments diversos. La implementació de mesures no farmacològiques en aquests pacients ha estat irregularment valorada en la seva efectivitat real fins època molt recent. En el seu conjunt, les teràpies no farmacològiques per al tractament dels símptomes psicològics i conductuals (SPCD) tenen com a principals avantatges el fet que centren el seu objectiu en les causes ambientals o psicològiques de la conducta i eviten les limitacions dels psicofàrmacs. Existeixen nombroses teràpies no farmacològiques que han demostrat nivells variables d'eficàcia en les demències. Les teràpies no farmacològiques solen incidir sobre l'estat emocional del pacient, la reducció de la seva percepció de confusió i en les seves respostes conductuals. L'aplicació dels diferents tipus de teràpia sol produir millores en el rendiment cognitiu, el control de la conducta, la socialització, l'estat emocional i la capacitat funcional. L'estimulació multisensorial o Snoezelen, consisteix en l'aplicació d'estimulació visual, tàctil, auditiva i olfactòria (en càmera o en aplicació de 24 h). S'ha mostrat efectiva en SPCD especialment en depressió, apatia, agitació, conducta motora sense finalitat i en millora del contacte social. Atès que aprofita la via de comunicació sensorial en pacients amb una capacitat comunicativa severament afectada, resulta una teràpia útil especialment en demències en fase avançada. En institucions, millora també el benestar dels cuidadors en la seva aplicació en mode de 24 h. En el present treball es van avaluar inicialment 14 pacients ancians afectes de demència institucionalitzats a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Els participants en l'estudi tenien un diagnòstic de demència amb un grau moderat a sever (Escala CDR> = 2) i amb MMSE inferior a 12 punts. Presentaven trastorns de conducta en forma d'agitació, agressivitat o conducta motora sense finalitat (valorada mitjançant les subescales 3 i 10 de l'Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Es van excloure aquells amb història de retard mental, malaltia psiquiàtrica greu, traumatismes cranials associats a pèrdua de consciència i aquells amb història d'epilèpsia o malaltia somàtica concomitant severa. Els pacients van ser avaluats (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH i CDD) abans d'iniciar les sessions de teràpia multisensorial (visita basal), al mes (temps intermedi de teràpia, 4 setmanes) i als dos mesos (visita final, 8 setmanes). Es va continuar l'avaluació durant 8 setmanes més on no hi va haver intervenció terapèutica, però on es va voler comprovar si el possible efecte terapèutic s'estenia més enllà de el temps efectiu de teràpia multisensorial. De la mateixa manera es va realitzar una avaluació intermèdia a les 4 setmanes d'haver finalitzat intervenció i a les 8 setmanes com a final del seguiment. La teràpia multisensorial es va realitzar cada tres dies en sessions de 40 minuts de durada (set sessions cada 4 setmanes, amb un total de 14 sessions de tractament per pacient). Les comparacions per valorar l'eficàcia de la intervenció multisensorial es van realitzar entre la valoració basal i la realitzada a les 8 setmanes d'intervenció. Per valorar l'efecte sense intervenció després aquest es van comparar les valoracions entre l'avaluació final de tractament (setmana 8 de estudi) i l'avaluació final sense intervenció (setmana 16 estudi). El resultat va ser favorable per la intervenció, fonamentalment per a la variable de conducta agitada, encara que amb tendència a empitjorar de nou amb el pas el temps una vegada cessada la intervenció activa. Las demencias constituyen un grupo de enfermedades de origen multicausal, principalmente asociadas al envejecimiento como principal factor de riesgo. Las demencias presentan en algún momento de su evolución trastornos psicológicos y del comportamiento, como las alucinaciones, delirios, la agitación o la conducta agresiva que es motivo frecuente de consulta médica. Estos síntomas pueden obedecer a múltiples causas y suele recibir tratamientos diversos. La implementación de medidas no farmacológicas en estos pacientes ha estado irregularmente valorada en su efectividad real hasta época muy reciente. En su conjunto, las terapias no farmacológicas para el tratamiento de los síntomas psicológicos y conductuales (SPCD) tienen como principales ventajas el hecho de que centran su objetivo en las causas ambientales o psicológicas de la conducta y evitan las limitaciones de los psicofármacos. Existen numerosas terapias no farmacológicas que han demostrado niveles variables de eficacia en las demencias. Las terapias no farmacológicas suelen incidir sobre el estado emocional del paciente, la reducción de su percepción de confusión y en sus respuestas conductuales. La aplicación de los distintos tipos de terapia suele producir mejoras en el rendimiento cognitivo, el control de la conducta, la socialización, el estado emocional y la capacidad funcional. La estimulación multisensorial o Snoezelen, consiste en la aplicación de estimulación visual, táctil, auditiva y olfatoria (en cámara o en aplicación de 24 h). Se ha mostrado efectiva en SPCD especialmente en depresión, apatía, agitación, conducta motora sin finalidad y en mejora del contacto social. Dado que aprovecha la vía de comunicación sensorial en pacientes con una capacidad comunicativa severamente afectada, resulta una terapia útil especialmente en demencias en fase avanzada. En instituciones, mejora también el bienestar de los cuidadores en su aplicación en modo de 24 h. En el presente trabajo se evaluaron inicialmente 14 pacientes ancianos afectos de demencia institucionalizados en el Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Los participantes en el estudio tenían un diagnóstico de demencia con un grado moderado a severo (Escala CDR >=2) y con MMSE inferior a 12 puntos. Presentaban trastornos de conducta en forma de agitación, agresividad o conducta motora sin finalidad (valorada mediante las subescalas 3 y 10 del Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Se excluyeron aquellos con historia de retraso mental, enfermedad psiquiátrica grave, traumatismos craneales asociados a pérdida de conciencia y aquellos con historia de epilepsia o enfermedad somática concomitante severa. Los pacientes fueron evaluados (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH y CDD) antes de iniciar las sesiones de terapia multisensorial (visita basal), al mes (tiempo intermedio de terapia, 4 semanas) y a los dos meses (visita final, 8 semanas). Se continuó la evaluación durante 8 semanas más donde no hubo intervención terapéutica, pero donde se quiso comprobar si el posible efecto terapéutico se extendía más allá del tiempo efectivo de terapia multisensorial. De la misma forma se realizó una evaluación intermedia a las 4 semanas de haber finalizado intervención y a las 8 semanas como final del seguimiento. La terapia multisensorial se realizó cada tres días en sesiones de 40 minutos de duración (siete sesiones cada 4 semanas, total de 14 sesiones de tratamiento por paciente). Las comparaciones para valorar la eficacia de la intervención multisensorial se realizaron entre la valoración basal y la realizada a las 8 semanas de intervención. Para valorar el efecto sin intervención tras este se compararon las valoraciones entre la evaluación final de tratamiento (semana 8 de estudio) y la evaluación final sin intervención (semana 16 del estudio). El resultado fue favorable para intervención, fundamentalmente para la variable de conducta agitada, aunque con tendencia a empeorar de nuevo con el paso del tiempo una vez cesada la intervención activa. Dementias constitute a group of diseases of multicausal origin, mainly associated with aging as the main risk factor. At some point in their evolution, dementias present psychological and behavioral disorders, such as hallucinations, delusions, agitation or aggressive behavior, which is a frequent reason for medical consultation. These symptoms can have multiple causes and usually receive various treatments. The implementation of non-pharmacological measures in these patients has been unevenly valued in its real effectiveness until very recently. As a whole, non-pharmacological therapies for the treatment of psychological and behavioral symptoms (BPSD) have as main advantages the fact that they focus their objective on the environmental or psychological causes of behavior and avoid the limitations of psychotropic drugs. There are numerous non-pharmacological therapies that have shown varying levels of efficacy in dementias. Non-pharmacological therapies usually affect the emotional state of the patient, reducing their perception of confusion and their behavioral responses. The application of the different types of therapy usually produces improvements in cognitive performance, behavior control, socialization, emotional state and functional capacity. Multisensory stimulation or Snoezelen, consists of the application of visual, tactile, auditory and olfactory stimulation (in camera or in 24-hour application). It has been shown to be effective in SPCD especially in depression, apathy, agitation, purposeless motor behavior, or wandering, and in improving social contact. Since it takes advantage of the sensory communication pathway in patients with severely impaired communication skills, it is a useful therapy especially in advanced stage dementias. In institutions, it also improves the well-being of caregivers in its application in 24-hour mode. In the present work, 14 elderly patients with dementia institutionalized in the Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona, Spain) were initially evaluated. The study participants had a dementia diagnosis with a moderate to severe grade (CDR Scale> = 2) and with an MMSE of less than 12 points. They presented behavioral disorders in the form of agitation, aggressiveness, or purposeless motor behavior (assessed using subscales 3 and 10 of the Cummings Neuropsychiactric Inventory). Those with a history of mental retardation, severe psychiatric illness, head trauma associated with loss of consciousness, and those with a history of epilepsy or severe concomitant somatic illness were excluded. The patients were evaluated (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, Barthel scale, NPI-NH and CDD) before starting the multisensory therapy sessions (baseline visit), at one month (intermediate therapy time, 4 weeks) and at the two months (final visit, 8 weeks). The evaluation was continued for a further 8 weeks where there was no therapeutic intervention, but where it was wanted to check if the possible therapeutic effect extended beyond the effective time of multisensory therapy. In the same way, an intermediate evaluation was carried out 4 weeks after the end of the intervention and at 8 weeks as the end of the follow-up. Multisensory therapy was performed every three days in 40-minute sessions (seven sessions every 4 weeks, total of 14 treatment sessions per patient). Comparisons to assess the efficacy of the multisensory intervention were made between the baseline assessment and that carried out at 8 weeks of intervention. To assess the effect without intervention after this, the evaluations were compared between the final evaluation of treatment (week 8 of the study) and the final evaluation without intervention (week 16 of the study). The result was favorable for intervention, fundamentally for the agitated behavior variable, although with a tendency to worsen again with the passage of time once the active intervention ceased. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La salut mental és fruit de la interrelació de diferents variables genètiques, biològiques i contextuals. Des dels primers anys de vida, cada infant presenta unes característiques pròpies que permeten predir trajectòries de desenvolupament diferenciades. El seguiment del desenvolupament es realitza per part dels professionals procedents majoritàriament de l’àmbit educatiu i pediàtric. Un element clau en la prevenció de la salut mental és la identificació dels factors de risc per part d'aquests professionals. En aquest sentit, l’aplicació d’instruments de cribratge permet la identificació i la derivació als serveis de salut mental. L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral és dissenyar i aplicar un qüestionari de cribratge en salut mental per a la primera infància. La investigació es presenta en quatre estudis. Els dos primers corresponen a revisions bibliogràfiques: sobre els instruments de cribratge i sobre els factors de risc en salut mental infantil. El tercer estudi complementa les dades extretes de les revisions bibliogràfiques, amb entrevistes a professionals en actiu del nostre context, a fi de conèixer l’experiència en la identificació i la detecció dels factors de risc en aquesta etapa. En darrer lloc, es presenta el disseny del qüestionari, anomenat Detectar x Prevenir–Salut Mental Infantil–25 (DxP-SMI-25) i l’aplicació a una mostra reduïda. Les dades obtingudes indiquen que l'instrument permet millorar la detecció precoç en la primera infància i subratllar els elements crítics en el desenvolupament, partint des d’una perspectiva biopsicosocial. Aquest fet, permet oferir propostes d'atenció precoç més ajustades i millorar la qualitat de vida dels infants i les famílies, que ho requereixin. La salud mental es fruto de la interrelación de diferentes variables genéticas, biológicas y contextuales. Desde los primeros años de vida, cada niño presenta unas características propias que permiten predecir trayectorias de desarrollo diferenciadas. El seguimiento del desarrollo se realiza por parte de los profesionales procedentes mayoritariamente del ámbito educativo y pediátrico. Un elemento clave en la prevención de la salud mental es la identificación de los factores de riesgo, por parte de estos profesionales. En este sentido, la aplicación de instrumentos de cribaje permite la identificación y la derivación a los servicios de salud mental. El objetivo principal de esta tesis doctoral es diseñar y aplicar un cuestionario de cribaje en salud mental para la primera infancia. La investigación se presenta en cuatro estudios. Los dos primeros corresponden a revisiones bibliográficas: sobre los instrumentos de cribaje y sobre los factores de riesgo en salud mental infantil. El tercer estudio complementa los datos extraídos de las revisiones bibliográficas, con entrevistas a profesionales en activo de nuestro contexto, con el fin de conocer la experiencia en la identificación y la detección de los factores de riesgo en esta etapa. En último lugar, se presenta el diseño del cuestionario, denominado Detectar para Prevenir - Salud Mental Infantil - 25 (DXP-SMI-25) y la aplicación a una muestra reducida. Los datos obtenidos indican que el instrumento permite mejorar la detección precoz en la primera infancia y subrayar los elementos críticos en el desarrollo, partiendo desde una perspectiva biopsicosocial. Este hecho permite ofrecer propuestas de atención precoz más ajustadas, y mejorar la calidad de vida de los niños, las niñas y las familias, que lo requieran. Mental health is the fruit of the interrelation of different genetic, biological and contextual variables. From their first years of life, each child has its own characteristics which allow predictions to be formed in terms of differentiated developmental trajectories. The follow-up of a child’s development is carried out by professionals ranging from educational and pediatric spheres. A key element in the prevention of mental health is the identification of risk factors, established by such professionals. From this, the use of screening tools allows the identification of, and later referral to, mental health services. The main objective of this doctoral thesis is to design and apply a screening questionnaire in terms of mental health throughout the early childhood years. The research carried out is presented in four studies. The first two correspond with two bibliographic review: the screening instruments and the risk factors involved in children’s mental health. the third study complements the data of bibliographic reviews with interviews with active professionals of our context, to discover experiences in detecting and identifying risk factors at this stage. Lastly, the design of the questionnaire, called Detectar para Prevenir – Salud Mental Infantil - 25 (DxP-SMI-25) is presented and the application through a reduce sample. The results show that the instruments improve early detection of mental health during early childhood years and it also wants to highlight the critical elements within child development, starting from a biopsychosocial perspective. This fact makes it possible to offer more tailored early care proposals, and to improve the quality of life of children and families, who require it.

Introducció. L’alteració de la cognició social, inclosa la capacitat de reconèixer emocions bàsiques (processament emocional) i d’interpretar estats mentals (teoria de la ment, ToM), està documentada en el trastorn bipolar i l’esquizofrènia. Alguns estudis suggereixen que els pacients amb trastorn bipolar obtenen millors resultats que els pacients amb esquizofrènia en aquesta funció cognitiva. No obstant això, aquesta diferència no s’observa de forma consistent en tots els estudis. En persones sanes, les dones tendeixen a superar els homes en certs aspectes de la cognició social. En el trastorn bipolar i l’esquizofrènia els resultats són contradictoris. Objectius. Objectiu principal: comparar les diferències en el processament emocional i la ToM entre el trastorn bipolar, l’esquizofrènia i les persones sanes, i investigar les diferències relacionades amb el sexe. Objectius secundaris: explorar la relació entre els diferents subdominis de la cognició social i la influència que les variables sociodemogràfiques, clíniques i cognitives no socials exerceixen sobre el processament emocional i la ToM. Mètode. S’inclouen pacients amb trastorn bipolar I/II [estudis 2 i 3] i pacients amb esquizofrènia/trastorn esquizoafectiu [estudis 1, 2 i 3] aparellats per edat i anys d’educació amb un grup control de persones sanes [estudis 1 i 2]. El processament emocional s’examina mitjançant el Pictures of Facial Affect test (POFA), la ToM cognitiva de primer i segon ordre mitjançant històries de falsa creença, la ToM cognitiva d’ordre superior mitjançant la Hinting Task (HT) i la ToM afectiva mitjançant el Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Les diferències de grup i sexe s’analitzen mitjançant proves paramètriques (POFA, HT i RMET) i no paramètriques (històries de falsa creença). La relació entre els diferents subdominis de la cognició social i la influència de les variables sociodemogràfiques, clíniques i cognitives no socials s’exploren mitjançant regressions lineals/logístiques. Resultats. Ambdós grups de pacients obtenen pitjors resultats que les persones sanes en el POFA, la falsa creença de segon ordre, la HT i el RMET. Els pacients amb trastorn bipolar només obtenen millors resultats que els pacients amb esquizofrènia en la HT. Les diferències de sexe únicament s’observen en les persones sanes, sent les dones les que superen els homes en el POFA i el RMET. Més enllà de la malaltia, el POFA i la falsa creença de segon ordre emergeixen com els principals predictors del RMET. Una major edat, una intel·ligència general més baixa, els símptomes depressius subclínics, una pitjor memòria verbal i una velocitat de processament més lenta es relacionen amb dèficits més greus en la cognició social. Limitacions. El disseny transversal no permet fer inferències causals. Conclusió. Els pacients amb trastorn bipolar i esquizofrènia mostren dèficits en el processament emocional, la ToM cognitiva de segon ordre, la ToM cognitiva d’ordre superior i la ToM afectiva però no en la ToM cognitiva de primer ordre, que roman preservada en la majoria dels pacients. No obstant això, patir depressió subclínica es relaciona amb un major risc de dèficits sobrevinguts en aquesta funció cognitiva. Els pacients amb trastorn bipolar només superen els pacients amb esquizofrènia en la ToM cognitiva d’ordre superior. Per tant, les diferències entre aquestes dues poblacions clíniques poden ser més subtils del que suggereixen les investigacions anteriors i afectar únicament a aspectes específics de la ToM. Els nostres resultats indiquen que l’avantatge de les dones sanes en els aspectes emocionals i afectius de la cognició social pot perdre’s en el trastorn bipolar i l’esquizofrènia a causa de l’efecte de la malaltia. La vinculació entre el processament emocional i la ToM apunta a una possible relació jeràrquica entre els diferents subdominis de la cognició social. Introducción. La alteración de la cognición social, incluida la capacidad de reconocer emociones básicas (procesamiento emocional) y de interpretar estados mentales (teoría de la mente, ToM), está documentada en el trastorno bipolar y la esquizofrenia. Algunos estudios sugieren que los pacientes con trastorno bipolar obtienen mejores resultados que los pacientes con esquizofrenia en esta función cognitiva. Sin embargo, esta diferencia no se observa de forma consistente en todos los estudios. En personas sanas, las mujeres tienden a superar a los hombres en ciertos aspectos de la cognición social. En el trastorno bipolar y la esquizofrenia los resultados son contradictorios. Objetivos. Objetivo principal: comparar las diferencias en el procesamiento emocional y la ToM entre el trastorno bipolar, la esquizofrenia y las personas sanas, e investigar las diferencias relacionadas con el sexo. Objetivos secundarios: explorar la relación entre los diferentes subdominios de la cognición social y la influencia que las variables sociodemográficas, clínicas y cognitivas no sociales ejercen sobre el procesamiento emocional y la ToM. Método. Se incluyen pacientes con trastorno bipolar I/II [estudios 2-3] y pacientes con esquizofrenia/trastorno esquizoafectivo [estudios 1-3] emparejados por edad y años de educación con un grupo control de personas sanas [estudios 1-2]. El procesamiento emocional se examina mediante el Pictures of Facial Affect test (POFA), la ToM cognitiva de primer y segundo orden mediante historias de falsa creencia, la ToM cognitiva de orden superior mediante la Hinting Task (HT) y la ToM afectiva mediante el Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Las diferencias de grupo y sexo se analizan mediante pruebas paramétricas (POFA, HT y RMET) y no paramétricas (historias de falsa creencia). La relación entre los diferentes subdominios de la cognición social y la influencia de las variables sociodemográficas, clínicas y cognitivas no sociales se exploran mediante regresiones lineales/logísticas. Resultados. Ambos grupos de pacientes obtienen peores resultados que las personas sanas en el POFA, la falsa creencia de segundo orden, la HT y el RMET. Los pacientes con trastorno bipolar sólo obtienen mejores resultados que los pacientes con esquizofrenia en la HT. Las diferencias de sexo únicamente se observan en las personas sanas, siendo las mujeres las que superan a los hombres en el POFA y el RMET. Más allá de la enfermedad, el POFA y la falsa creencia de segundo orden emergen como los principales predictores del RMET. Una mayor edad, una menor inteligencia general, los síntomas depresivos subclínicos, una peor memoria verbal y una velocidad de procesamiento más lenta se relacionan con déficits más graves en la cognición social. Limitaciones. El diseño transversal no permite hacer inferencias causales. Conclusión. Los pacientes con trastorno bipolar y esquizofrenia muestran déficits en el procesamiento emocional, la ToM cognitiva de segundo orden, la ToM cognitiva de orden superior y la ToM afectiva pero no en la ToM cognitiva de primer orden, que permanece preservada en la mayoría de los pacientes. Sin embrago, sufrir depresión subclínica se relaciona con un mayor riesgo de déficits sobrevenidos en esta función cognitiva. Los pacientes con trastorno bipolar sólo superan a los pacientes con esquizofrenia en la ToM cognitiva de orden superior. Por lo tanto, las diferencias entre estas dos poblaciones clínicas pueden ser más sutiles de lo que sugieren las investigaciones anteriores y afectar únicamente a aspectos específicos de la ToM. Nuestros resultados indican que la ventaja de las mujeres sanas en los aspectos emocionales y afectivos de la cognición social puede perderse en el trastorno bipolar y la esquizofrenia debido al efecto de la enfermedad. La vinculación entre el procesamiento emocional y la ToM apunta a una posible relación jerárquica entre los diferentes subdominios de la cognición social. Introduction. Impaired social cognition, including the ability to recognize basic emotions (emotional processing) and to interpret mental states (theory of mind, ToM), is documented in bipolar disorder and schizophrenia. Some studies suggest that patients with bipolar disorder perform better than patients with schizophrenia in this cognitive function. However, this difference is not consistently reported across studies. In healthy people, women tend to outperform men on certain aspects of social cognition. In bipolar disorder and schizophrenia, the results are contradictory. Objectives. Primary objective: to compare differences in emotional processing and ToM between bipolar disorder, schizophrenia and healthy people, and to investigate sex-related differences. Secondary aims: to explore the relationship between the different subdomains of social cognition and the influence that sociodemographic, clinical and non-social cognitive variables exert on emotional processing and ToM. Method. Included are patients with bipolar disorder I/II [studies 2 and 3] and patients with schizophrenia/schizoaffective disorder [studies 1, 2 and 3] matched for age and years of education with a control group of healthy people [studies 1 and 2]. Emotional processing is examined using the Pictures of Facial Affect test (POFA), first- and second-order cognitive ToM using false belief stories, higher-order cognitive ToM using the Hinting Task (HT) and affective ToM using the Reading the Mind in the Eyes Test (RMET). Group and sex differences are analyzed using parametric (POFA, HT and RMET) and non-parametric (false belief stories) tests. The relationship between the different subdomains of social cognition and the influence of sociodemographic, clinical, and non-social cognitive variables are explored using linear/logistic regressions. Results. Both groups of patients perform worse than healthy people on the POFA, the second-order false belief, the HT and the RMET. Patients with bipolar disorder only perform better than patients with schizophrenia on the HT. Sex differences are only found in healthy people, with women outperforming men on the POFA and the RMET. Beyond illness, the POFA and the second-order false belief emerge as the main predictors of the RMET. Older age, lower general intelligence, subclinical depressive symptoms, worse verbal memory, and slower processing speed are related to more severe deficits in social cognition. Limitations. The cross-sectional design does not allow for causal inferences. Conclusion. Patients with bipolar disorder and schizophrenia show deficits in emotional processing, second-order cognitive ToM, higher-order cognitive ToM and affective ToM but not in first-order cognitive ToM, which remains preserved in most patients. However, suffering from subclinical depression is associated with an increased risk of supervening deficits in this cognitive function. Patients with bipolar disorder only outperform patients with schizophrenia in higher-order cognitive ToM. Thus, the differences between these two clinical populations may be subtler than previous research suggests and affect only specific aspects of ToM. Our results indicate that the advantage of healthy women in emotional and affective aspects of social cognition may be lost in bipolar disorder and schizophrenia due to the effect of the illness. The link between emotional processing and ToM points to a possible hierarchical relationship between different subdomains of social cognition. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La esquizofrènia és un trastorn psiquiàtric altament incapacitant, amb un 20-30% dels pacients que no responen als tractamnets disponibles actualment. Les tècniques de neuroimatge més recents han sigut capaces d’avançar en el coneixement de la fisiopatologia del trastorn, implicant el sistema dopaminèrgic i glutamatèrgic de diferents àrees del circuit que connecta el còrtex amb els ganglis basals. L’evidència més robusta apunta al nucli estriat com el principal protagonista de la disregulació d’aquests sistemes de neurotransmisió, que per les seves connexions recíproques amb el còrtex i el tronc de l’encèfal, produiria una alteració dels diversos circuits cortico-estriatals que podrien justificar els símptomes positius, negatius i cognitius en la esquizofrènia. Altres trastorns neuropsquiàtrics resistents al tractament convencional, com el trastorn obsessiu-comulsiu o el trastorn depressiu major, que també han mostrat alteracions d’aquest circuit, han estat tributaris de beneficiar-se de noves tècniques de neuromodulació, com la estimulació cerebral profunda (ECP). Per tant, es planteja que la ECP també seria una opció de tractament vàlida per pacients que pateixen una esquizofrènia resistent al tractmaent. A aquesta tesi es presenta el primer assaig clínic aleatoritzat i creuat al que es van incloure vuit pacients amb esquizofrènia resistent al tractament, als quals es va aleatoritzar a una de les dues dianes terapèutiques proposades: el còrtex prefrontal medial, -àrea subgenual del còrtex cingulat anterior Cg25 (sgACC)- o l’estructura límbica que forma part de l’estriat ventral, en nucli accumbens (NAc). Els resultats demostren que el 50% dels pacients intervinguts presenten una milloria de la clínica psicòtica tant positiva, con negativa i general, mesurada amb la variable principal d’eficàcia PANSS. Els resultats apuntaríen a una major eficàcia a aquells pacients estimulats al NAc que al sgACC. A més, la estimulació amb ECP comporta canvis en l’activitat metabòlica cerebral mesurada amb PET, tant al mateix lloc d’estimulacio com a àreas allunyades de la inserció dels electrodes. Els canvis metabòlics observats després de la ECP no responen a un patró homogeni, ni tan sols en aquells pacients intervinguts en la mateixa diana d’inserció de l’electrode. Tot i així, hi hauria una tendència en els pacients estimulats al NAc, que mostra un patró d’activació metabòlica a zones determinades del circuit cortico-estriatal-tàlam-cortical. Això confirmaria la seva implicació en la fisiopatologia de la malaltia i la seva potencial capacitat de neuromodulació amb ECP. Els resultats presenstats a aquesta tesi doctoral obren un nou horitzó de tractament per a alguns d’aquells pacients diagnosticats d’esquizofrènia que no han trobat benefici amb els tractaments disponibles actualment. La esquizofrenia es un trastorno psiquiátrico altamente incapacitante, con un 20-30% de pacientes que no responden a los tratamientos disponibles actualmente. Las técnicas de neuroimagen más recientes han sido capaces de avanzar en el conocimiento de la fisiopatología del trastorno, implicando el sistema dopaminérgico y glutamatérgico de diversas áreas del circuito que conecta el córtex con los ganglios basales. La evidencia más robusta apunta al núcleo estriado como el principal protagonista de la disregulación de estos sistemas de neurotransmisión, que por sus conexiones recíprocas con el córtex y el tronco del encéfalo, produciría una alteración de los diversos circuitos cortico-estriatales que podrían justificar los síntomas positivos, negativos y cognitivos en la esquizofrenia. Otros trastornos neuropsiquiátricos resistentes al tratamiento convencional, principalmente el trastorno oobsesivo-compulsivo o el trastorno depresivo mayor, que también han mostrado alteraciones en este circuito, han sido tributarios de beneficiarse de nuevas técnicas de neuromodulación, como la estimulación cerebral profunda (ECP). Por tanto, se plantea que la ECP también sería una opción de tratamiento válida para aquellos pacientes que padecen una esquizofrenia resistente al tratamiento. En esta tesis se presenta el primer ensayo clínico aleatorizado y cruzado en el que se incluyeron ocho pacientes con esquizofrenia resistente al tratamiento, a los cuales se aleatorizó a uno de los dos ‘targets’ propuestos: córtex prefrontal medial, -área subgenual del córtex cingulado anterior Cg25 (sgACC)- o la estructura límbica que forma parte del estriado ventral, el núcleo accumbens (NAc). Los resultados demuestran que el 50% de los pacientes intervenidos presentan una mejoría de la clínica psicótica tanto positiva, negativa como general, medida con la variable principal de eficacia PANSS. Los resultados apuntarían a una mayor eficacia de aquellos pacientes estimulados en NAc que en sgACC. Además la estimulación con ECP conlleva cambios en la actividad metabólica cerebral medida con PET, tanto en el mismo lugar de estimulación como en lugares alejados de la inserción de los electrodos. Los cambios metabólicos observados tras la ECP no responden a un patrón homogéneo, ni siquiera en aquellos pacientes intervenidos en la misma diana de inserción del electrodo. Aun así, habría una tendencia en aquellos pacientes estimulados en NAc, que muestra un patrón de activación metabólica en zonas determinadas del circuito cortico-estriatal-tálamo-cortical. Esto confirmaría su implicación en la fisiopatología de la enfermedad y su potencial capacidad de neuromodulación con ECP. Los resultados presentados en esta tesis doctoral abren un nuevo horizonte de tratamiento para algunos de aquellos pacientes diagnosticados de esquizofrenia que no han encontrado beneficio con los tratamientos disponibles actualmente. Schizophrenia is a highly disabling disorder, with a 20-30% of patients who do not respond to available treatments. Novel neuroimaging techniques have been able to improve knowledge of the pathophysiology of the disorder, involving dopaminergic and glutamatergic systems of several brain areas connecting the cortex with basal ganglia. The most robust evidence points towards the striatum to have a main rol in the dysregulation of those neurotransmission systems. Its reciprocal connections with the cortex and the brainstem, would lead to alterations in cortico-striatal circuits, that would justify the positive, negative and cognitive symptoms in schizophrenia. Other neuropsychiatric disorders, as the obsessive-compulsive disorder or the major depressive disorder, have shown impairments in the same circuitry and improvements with novel neuromodulation techiques, as the deep brain stmulation (DBS). Then, ECP may be a valid treatment option for treatment resistant schizophrenia. In this thesis is presented the first randomized controlled trial including eight patients with treatment resistant schizophrenia, who were randomized to one of the two proposed targets: the subgenual anterior cingulate cortex (sgACC), in the medial prefrontal cortex, or the the nucleus accumbens (NAc). The findings show that 50% of patients improved in their psychotic positive, negative and general symptoms, measured with PANSS scale. The results suggest a higher efficacy in those patients stimulated at NAc. Additionally, DBS generate PET metabolic brain changes in the area around the electrode and also in distal areas. These metabolic changes do not show an homogeneous pattern, even in those patients intervened in the same target. However, patients with NAc-DBS show a metabolic activation pattern in several areas of the cortico-striatal circuit. This would confirm its implication in the pathophysiology of the disorder and its potential capacity for neuromodulation with DBS. The results presented in this doctoral thesis open a new treatment horizon for some of those patients with schizophrenia that do no respond to current available treatment. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Un nombre important dels símptomes del trastorn límit de la personalitat es manifesten en el context interpersonal, concretament, per dificultats en la cognició social. El propòsit d'aquest estudi és analitzar la cognició social en dones amb trastorn límit de la personalitat, comparat amb un grup control, i estudiar la relació amb psicopatologia associada i maltractament en la infància. La cognició social s'avalua amb la Pel·lícula per l'Avaluació de la Cognició Social (MASC; Movie for the Assessment of Social Cognition, Dziobek et al., 2006), instrument recent amb elevada validesa ecològica i validada a l'espanyol (Lahera et al., 2014). Mètode: Mostra composta per 79 dones, 47 diagnosticades de trastorn límit de la personalitat i 32 van constituir el grup control. Es van realitzar comparacions entre pacients i grup control en relació amb la cognició social. L'associació entre trastorn límit de la personalitat, psicopatologia i maltractament es va estudiar mitjançant correlacions, comparació de mitges i regressió lineal Conclusions: Pitjor acompliment de la cognició social en les dones amb trastorn límit de la personalitat comparat amb grup control. La severitat de la simptomatologia límit es va relacionar amb pitjor funcionament de la cognició social general i absència de mentalització. L'àrea cognitiva i el malestar psíquic global es va vincular a errades en cognició social (en general i en àrees cognitives) i a errors per hipermentalización. Determinada psicopatologia en el trastorn límit de la personalitat es relacionava amb dificultats en la cognició social. Maltractament global i abús sexual es van associar a major afectació de teoria de la ment cognitiva i negligència física a errors per absència de mentalització. Finalment, l'alteració cognitiva en el trastorn límit de la personalitat va predir en un 26% les alteracions en la cognició social correcta i el psicoticisme en un 20,8% els errors per hipermentalización. Un número importante de los síntomas del trastorno límite de la personalidad se manifiestan en el contexto interpersonal, concretamente, por dificultades en la cognición social. El propósito de este estudio es analizar la cognición social en mujeres con trastorno límite de la personalidad, comparado con un grupo control, y estudiar la relación con psicopatología asociada y maltrato en la infancia. La cognición social se evalúa con la Película para la Evaluación de la Cognición Social (MASC; Movie for the Assessment of Social Cognition, Dziobek et al., 2006), instrumento reciente con elevada validez ecológica y validada al español (Lahera et al., 2014). Método: Muestra compuesta por 79 mujeres, 47 diagnosticadas de trastorno límite de la personalidad y 32 constituyeron el grupo control. Se realizaron comparaciones entre pacientes y grupo control en relación con la cognición social. La asociación entre trastorno límite de la personalidad, psicopatología y maltrato se estudió a través de correlaciones, comparación de medias y regresión lineal. Conclusiones: Peor desempeño de la cognición social en las mujeres con trastorno límite de la personalidad comparado con grupo control. La severidad de la sintomatología límite se relacionó con peor funcionamiento de la cognición social general y con ausencia de mentalización. El área cognitiva y el malestar psíquico global se vincularon a fallos en cognición social (en general y en áreas cognitivas) y a errores por hipermentalización. Determinada psicopatología en el trastorno límite de la personalidad se relacionaba con dificultades en la cognición social. Maltrato global y abuso sexual se asociaron a mayor afectación de teoría de la mente cognitiva y negligencia física a errores por ausencia de mentalización. Finalmente, la alteración cognitiva en el trastorno límite de la personalidad predijo en un 26% las alteraciones en la cognición social correcta y el psicoticismo en un 20,8% los errores por hipermentalización. A significant number of the symptoms of borderline personality disorder appear in the interpersonal context, specifically, as difficulties in social cognition. The purpose of this study is to analyse social cognition in women with borderline personality disorder, in comparison to a control group, and to study the relationship with associated psychopathology and child abuse. Social cognition was assessed with the Movie for the Assessment of Social Cognition (MASC, Dziobek et al., 2006), a recent instrument with high ecological validity and authenticated in Spanish (Lahera et al., 2014). Method: A sample of 79 women, 47 diagnosed with borderline personality disorder and the other 32 made up the control group. The association between borderline personality disorder, psychopathology and abuse was studied through correlations, comparison of averages and linear regression. Conclusions: Poorer social cognition performance by women with borderline personality disorder when compared to the control gro

La teràpia electroconvulsiva (TEC) és una tècnica útil, a la fase aguda i de manteniment, en el tractament dels trastorns mentals greus. Malgrat això, la TEC s’utilitza de forma heterogènia a nivell mundial. Existeixen estudis que conclouen que presentar una millora precoç o early improvement (EI) amb el tractament, en el Trastorn Depressiu Major (TDM), prediu el resultat final del tractament, però existeixen poques dades respecte a la TEC. En aquests estudis, per a la definició d’EI, s’han utilitzat diverses reduccions de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en diversos punts temporals, però no existeix un consens respecte la definició d’EI en la TEC. L’eficàcia de la TEC com a tractament a llarg termini (TEC de continuació i/o manteniment; TEC-c/m) ha estat contrastada, a través d’estudis de diversa metodologia i revisions, però existeixen pocs estudis aleatoritzats. Així mateix, existeixen escasses dades sobre l’evolució dels pacients al retirar la TEC-c/m i quins son els possibles factors de risc per presentar recidives. Finalment, el darrer any 2020, amb la pandèmia COVID-19, els sistemes sanitaris han estat duts al límit i molts aspectes de la pràctica clínica habitual s’han hagut de replantejar. En aquest context, l’aplicació de la TEC a tot al mon s’ha vist fortament afectada. El treball de tesi posa el focus en aprofundir en el coneixement de la TEC, per tal de garantir el bon ús, permetent, si és possible, uns millors resultats. Els objectius son: 1) Conèixer el patró d’ús i les condicions d’aplicació de la TEC a Catalunya, així com la opinió dels professionals; 2) Estudiar aspectes clínics rellevants de: a) la TEC aguda, quant a la identifació d’una possible definició d’EI a la TEC en el TDM i el possible valor predictiu d’aquesta en el resultat final o remissió, i b) la TEC-c/m, respecte el seu paper en la prevenció de recaigudes i recurrències en el TDM, així com conèixer l’evolució dels pacients al discontinuar la TEC-c/m; 3) Avaluar l’impacte de la COVID-19 en la TEC-c/m. Els resultats suggereixen que la pràctica de la TEC a Catalunya ha canviat des dels anys noranta, administrant-se amb més freqüència, de forma més estandarditzada i en un nombre major d’unitats, amb un consens considerable quant a les indicacions i condicions d’aplicació, complint amb els estàndards vigents de la pràctica clínica. La millora precoç, definida com una reducció del 30% en la puntuació de la HDRS en la setmana 2 de tractament, és un bon predictor de remissió en pacients amb TDM tractats amb TEC bilateral. La manca de millora precoç podria indicar la necessitat de contemplar canvis en l’estratègia terapèutica. Una durada de l’episodi més curta i una gravetat relativament inferior també predirien la remissió, pel que la TEC no s’hauria de considerar com a últim recurs en els algoritmes de tractament dels pacients amb TDM. Les dades no proporcionen proves estadísticament significatives que recolzin que una opció de tractament (TEC-c/m associada a fàrmacs vs. farmacoteràpia sola) tingui una eficàcia superior a l’altra, en la prevenció de recidives en el TDM (protecció moderada). La meitat dels pacients als que se’ls discontinua la TEC-c/m presenten una recidiva, la majoria d’ells durant el primer any, fet que ha de ser considerat al plantejar la retirada de la TEC-c/m, especialment en els pacients que tenen més episodis previs i en els que reben la TEC-c/m en intervals inferiors a un mes. La incapacitat de mantenir els programes de TEC-c/m, pot augmentar significativament el risc de recidives, les taxes d’hospitalització, i també pot comportar un augment dels costos sanitaris. La terapia electroconvulsiva (TEC) es una técnica útil, en la fase aguda y de mantenimiento, en el tratamiento de los trastornos mentales graves. Aun así, la TEC se utiliza de forma heterogénea a nivel mundial. Existen estudios que concluyen que presentar una mejoría precoz o early improvement (EI), en el Trastorno Depresivo Mayor (TDM), predice el resultado final del tratamiento, pero existen pocos datos respecto a la TEC. Para la definición de EI, se han utilizado varias reducciones de la Hamilton Depression Rating Scale (HDRS), en varios puntos temporales, pero no existe un consenso respecto a la definición de EI en la TEC. La eficacia de la TEC como tratamiento a largo plazo (TEC de continuación y/o mantenimiento; TEC-c/m) ha sido contrastada, a través de estudios de diversa metodología y revisiones, pero existen pocos estudios aleatorizados. Además, existen escasos datos sobre la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m y cuáles son los posibles factores de riesgo para recidivas. Finalmente, en 2020, con la pandemia COVID-19, los sistemas sanitarios han sido llevados al límite y muchos aspectos de la práctica clínica habitual se han tenido que replantear. En esto contexto, la aplicación de la TEC en todo el mundo se ha visto fuertemente afectada. El trabajo de tesis pone el foco en profundizar en el conocimiento de la TEC, para garantizar el buen uso, permitiendo unos mejores resultados. Los objetivos fueron: 1) Conocer el patrón de uso y las condiciones de aplicación de la TEC en Cataluña, así como la opinión de los profesionales; 2) Estudiar aspectos clínicos relevantes de: a) la TEC aguda, respecto a la identifación de una posible definición de EI con la TEC en el TDM y el posible valor predictivo de ésta en el resultado final o remisión, i b) la TEC-c/m, respecto a su papel en la prevención de recaídas y recurrencias en el TDM, así como conocer la evolución de los pacientes al retirar la TEC-c/m; 3) Evaluar el impacto de la COVID-19 en la TEC-c/m. Los resultados sugieren que la práctica de la TEC en Cataluña ha cambiado desde los años noventa, administrándose con más frecuencia, de forma más estandarizada y en un mayor número de unidades, con un consenso considerable en cuanto a las indicaciones y condiciones de aplicación. La mejora precoz, definida como una reducción del 30% en la puntuación de la HDRS en la semana 2 de tratamiento, es un buen predictor de remisión en pacientes con TDM tratados con TEC bilateral. La ausencia de mejora precoz podría indicar la necesidad de contemplar cambios en la estrategia terapéutica. Una duración del episodio más corta y una gravedad relativamente inferior también predecirían la remisión, por lo que la TEC no debería considerarse como último recurso en los algoritmos de tratamiento de los pacientes con TDM. Los datos no proporcionan pruebas estadísticamente significativas que apoyen que una opción de tratamiento (TEC-c/m asociada a fármacos vs. farmacoterapia sola) tenga una eficacia superior a la otra, en la prevención de recidivas en el TDM (protección moderada). La mitad de los pacientes a los que se les retira la TEC-c/m presentan una recidiva, la mayoría de ellos durante el primer año, hecho que debería ser considerado al plantear la retirada de la TEC-c/m, especialmente en los pacientes que tienen más episodios previos y en los que reciben la TEC-c/m en intervalos inferiores a un mes. La incapacidad de mantener programas de TEC-c/m, puede aumentar significativamente el riesgo de recidivas, las tasas de hospitalización, y también puede comportar un aumento de los costes sanitarios. Electroconvulsive therapy (ECT) is a useful technique in the acute and maintenance treatment of severe mental disorders. Even so, ECT is used heterogeneously worldwide. There are studies that conclude that early improvement (EI) in Major Depressive Disorder (MDD) predicts the final outcome of treatment, but there are few data regarding ECT. For the definition of EI, several reductions of the Hamilton Depression Rating Scale (HDRS) have been used at various time points, but there is no consensus regarding the definition of EI in ECT. The efficacy of ECT as a long-term treatment (continuation and/or maintenance ECT; c/m-ECT) has been contrasted, through studies of diverse methodology and reviews, but there are few randomized studies. In addition, there is little data on the evolution of patients after discontinuation of c/m-ECT and what are the possible risk factors for relapse. Finally, in 2020, with the COVID-19 pandemic, healthcare systems have been pushed to the limit and many aspects of routine clinical practice have had to be rethought. In this context, the application of ECT worldwide has been strongly affected. The thesis work focuses on deepening the knowledge of ECT, to ensure its proper use, allowing better results. The objectives were: 1) To know the pattern of use and the conditions of application of ECT in Catalonia, as well as the opinion of professionals; 2) To study relevant clinical aspects of: (a) acute ECT, regarding the identification of a possible definition of IE with ECT in MDD and the possible predictive value of this in the final outcome or remission, i (b) c/m-ECT, regarding its role in the prevention of relapses and recurrences in MDD, as well as to know the evolution of patients upon discontinuation of c/m ECT; 3) To evaluate the impact of COVID-19 on c/m ECT. The results suggest that the practice of ECT in Catalonia has changed since the 1990s, being administered more frequently, in a more standardized manner and in a greater number of units, with considerable consensus regarding the indications and conditions of application. Early improvement, defined as a 30% reduction in HDRS score at week 2 of treatment, is a good predictor of remission in patients with MDD treated with bilateral ECT. The absence of early improvement may indicate the need to consider changes in therapeutic strategy. Shorter episode duration and relatively lower severity would also predict remission, so ECT should not be considered as a last resort in treatment algorithms for patients with MDD. The data do not provide statistically significant evidence to support that one treatment option (c/m-ECT plus pharmacotherapy vs. pharmacotherapy alone) has superior efficacy over the other in preventing relapses in MDD (moderate protection). Half of the patients who are withdrawn from c/m-ECT have a relapse, most of them during the first year, a fact that should be considered when considering the discontinuation of c/m-ECT, especially in those patients who have more previous episodes and in those who receive c/m-ECT at intervals of less than one month. The inability to maintain c/m-ECT programs may significantly increase the risk of relapses, hospitalization rates, and may also lead to an increase in health care costs. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

[eng] Psychotic disorders are psychiatric conditions with a worldwide prevalence of around 4% and a tremendous personal, economic and social burden. As complex phenotypes, psychotic disorders are caused by multiple genetic variants, environmental factors and their interaction. According to this, a better understanding of the genetic and environmental influences underlying these disorders may provide a way to dissect the biology of psychosis and, ultimately, allow developing novel therapies. However, the study of the aetiological basis of schizophrenia and other psychotic disorders, though, has a serious limitation in the high biological heterogeneity underlying these pathologies. The heterogeneity of clinical profiles and the high phenotypic variability, in turn, causes uncertainty on the genetic results related to these disorders. Thus, the reduction of phenotypic complexity has become an essential step to contribute to the genetic dissection of brain complex phenotypes. The present dissertation aimed to contribute disentangling the heterogeneity of psychotic disorders by means of different approaches: the use of family-based studies, the use of psychosis-associated intermediate phenotypes and the use of gene-environment interaction studies. Three specific hypotheses related to these approaches have been tested, giving rise to six manuscripts submitted to international peer reviewed journals. The results of the present thesis reveal that the combined use of family-based designs and intermediate phenotypes related to psychosis may facilitate the identification of more homogeneous forms of psychotic disorders in terms of genetic aetiology. Thus, by means of this strategy, two different subclinical phenotypes such as schizotypy (a set of personality traits) and the cognitive dimension of attention and working memory have been identified as familial vulnerability markers for psychosis in samples of families affected with schizophrenia and bipolar disorder, respectively. The study of the familial aggregation pattern of these phenotypes have lead to the identification of subgroups of families with similar phenotypic –and, therefore also genotypic– profiles. Moreover, by using family-based association designs, different genes involved in the modulation of synaptic plasticity (DAOA, ZNF804A, AKT1) have been associated with the risk for psychosis, as measured with the expression of intermediate phenotypes, including schizotypy and cognitive performance. Also, results from this thesis provide evidence of the role genetic variability on cognitive performance and also as a modulator of the effect of cannabis use on the variance of other intermediate phenotypes. Particularly, it has been revealed the effect of AKT1 gene on attentional processes and, also, the effect of ZNF804A gene on the expression of schizotypy conditional to the cannabis use. Despite the last advances in the comprehension of the aetiology of psychosis, the identification of the involved genetic factors has still a long way to go. Thus, it is necessary to continue making efforts towards understanding the aetiopathogenic basis of psychotic disorders, taking into account both genetic and environmental factors. The present dissertation has intended to provide our grain of sand to the collective construction of knowledge on the aetiology of psychosis by means of using different strategies that have proven to contribute to elucidating the heterogeneity underlying these disorders, which in turn might lead to an improvement of the identification of the underlying causal genetic variants., [cat] Els trastorns psicòtics són trastorns mentals amb una prevalença mundial del 4% i amb una gran càrrega personal, econòmica i social associada, que estan causats per factors genètics, factors ambientals i la interacció d’ambdós durant diferents etapes del desenvolupament cerebral. Si volem disposar de noves teràpies que ajudin a millorar la qualitat de vida de les persones amb algun diagnòstic psicòtic, és evident que abans ens cal entendre millor les contribucions que la càrrega genètica i la càrrega ambiental de cada individu tenen en el desenvolupament d’aquests trastorns. Malauradament, l’estudi de les bases etiològiques de l’esquizofrènia i d’altres trastorns psicòtics està condicionada per la gran heterogeneïtat clínica que presenten aquests fenotips. Per tant, per tal de seguir avançant en la identificació dels factors genètics associats al risc per a psicosi, és necessari conèixer i abordar els factors relacionats amb aquesta heterogeneïtat. En aquest sentit, aquesta tesi pretén contribuir a abordar aquesta heterogeneïtat intrínseca als trastorns psicòtics a través de diferents estratègies: l’ús de mostres de famílies, l’ús de fenotips intermedis associats al risc per a psicosi i l’estudi de la interacció gen-ambient en l’etiologia d’aquests trastorns. En aquesta tesi s’han plantejat tres hipòtesis diferents, que han donat lloc a 6 articles publicats en revistes científiques internacionals. Els resultats inclosos en la tesi revelen que l’anàlisi de fenotips intermedis associats al risc per psicosi en mostres de famílies facilita la identificació de formes més homogènies de psicosi, en relació a la seva etiologia genètica. Així doncs, mitjançant aquesta estratègia s’han identificat dos fenotips subclínics, com són la esquizotípia (trets de personalitat) i la dimensió cognitiva de l’atenció i la memòria de treball, com a marcadors de vulnerabilitat familiar per a psicosi en una mostra de famílies afectades amb esquizofrènia i en una de famílies afectades amb trastorn bipolar, respectivament. L’estudi del patró d’agregació familiar d’aquests fenotips ha permès la identificació de subgrups de famílies amb perfils fenotípics –i, per tant, també genotípics– similars. A més, en mostres clíniques i també no-clíniques, s’ha identificat la relació d’alguns gens relacionats amb la plasticitat sinàptica (DAOA, ZNF804A, AKT1) amb el risc de patir psicosi, mesurat a través de l’expressió de diferents fenotips intermedis com els nivells d’esquizotípia o el rendiment cognitiu. Els resultats inclosos en aquesta tesi també evidencien el paper que la variabilitat genètica té sobre el rendiment cognitiu i, alhora, com a modulador de l’efecte que el consum de cannabis té sobre l’expressió de diferents fenotips intermedis. En particular, s’ha descrit l’efecte del gent AKT1 en l’atenció i també l’efecte del gen ZNF804A sobre l’expressió de l’esquizotípia condicionat al consum de cannabis. Tot i els últims avenços en la comprensió de la etiologia de la psicosi, la investigació dels factors genètics causants de la psicosi i la seva interacció amb els factors ambientals encara té un llarg camí per recórrer. Aquesta tesi ha pretès aportar un granet de sorra a la construcció col·lectiva d’aquest coneixement mitjançant l’ús de diferents estratègies, les quals han demostrat que poden ser molt útils per tal d’abordar d’una manera més eficaç l’heterogeneïtat clínica inherent als trastorns psicòtics i poder millorar la identificació de les variants genètiques i ambientals implicades.

El present treball de tesi per obtenir el títol de doctor en Psiquiatria i Psicologia Clínica per la Universitat Autònoma de Barcelona sorgeix de l’experiència clínica i investigadora de l’doctorand al llarg dels 20 anys que porta exercint com a coordinador de el Programa de Psiquiatria Transcultural de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Durant aquest temps el doctorand ha participat com a investigador principal en nombrosos projectes de recerca en l’àmbit de la salut mental i les addiccions de població culturalment diversa; la qual cosa li ha permès prendre consciència de la necessitat d’estudiar si és pertinent realitzar una adaptació sociocultural, tant dels mètodes d’investigació com de l’aplicació pràctica dels resultats d’aquest tipus d’estudis, de tal manera que s’optimitzi la seva implementació en la pràctica clínica del “món real”. Basant-se en aquesta experiència investigadora, el doctorand desenvolupa el següent treball de tesi que té com a objectiu principal, determinar si hi ha diferències socioculturals inter, i intra, subgrups d’immigrants que influeixin significativament en l’aparició de trastorns mentals o per ús de substàncies i que justifiquin l’adaptació sociocultural de les intervencions en salut mental i addiccions basades en evidències al nostre medi. Per assolir l’objectiu plantejat s’inicia el treball de tesi amb un marc conceptual que s’ha dividit en 3 apartats. En el primer apartat s’ofereix una mirada a l’fenomen migratori, el general i l’experimentat a Catalunya. En el segon s’analitza la relació entre la migració i la salut mental, així com la importància de l’context psicosocial i de l’estrès aculturatiu en aquesta complexa relació, i es conclou introduint el concepte de la competència cultural en salut mental. El marc conceptual d’aquest treball de tesi es completa amb un tercer apartat que aborda el tema de l’adaptació cultural de les intervencions basades en evidències com a potencial facilitador de la implementació d’aquestes intervencions en la pràctica clínica en salut mental, amb especial èmfasi en el que a el diagnòstic i el tractament es refereix. A continuació, s’exposa el plantejament d’aquest treball de tesi, les seves hipòtesis i els objectius. En els apartats posteriors s’introdueixen les qüestions d’índole metodològica, i els resultats amb els d’assolir els objectius d’aquest treball de tesi. En l’apartat de la discussió, el doctorand fa una extensa reflexió respecte a la pertinència de l’adaptació cultural de les evidències procedents de la seva pròpia experiència investigadora, fent referència a alguns estudis ja publicats que complementen als presentats en aquest treball de tesi i que apareixen a la fi de la feina a manera de ANNEXOS. El treball de tesi culmina en una sèrie de conclusions extretes dels resultats i que permeten fer una proposta de model d’intervenció culturalment adaptada en l’àmbit de l’atenció en salut mental i addiccions, que podria ser d’utilitat en l’atenció a la població culturalment diversa en el nostre medi. Aquest treball de tesi pretén contribuir a la implementació dels resultats de la recerca clínica en les condicions reals en què es desenvolupa la pràctica assistencial, marcada entre altres característiques per la creixent diversitat cultural; plantejant per a això un estudi sobre l’adaptació El presente trabajo de tesis para obtener el título de doctor en Psiquiatría y Psicología Clínica por la Universitat Autònoma de Barcelona surge de la experiencia clínica e investigadora del doctorando a lo largo de los 20 años que lleva ejerciendo como coordinador del Programa de Psiquiatría Transcultural del Hospital Universitari Vall d’Hebron. Durante este tiempo el doctorando ha participado como investigador principal en numerosos proyectos de investigación en el ámbito de la salud mental y las adicciones de población culturalmente diversa; lo cual le ha permitido tomar conciencia de la necesidad de estudiar si es pertinente realizar una adaptación sociocultural, tanto de los métodos de investigación como de la aplicación práctica de los resultados de este tipo de estudios, de tal manera que se optimice su implementación en la práctica clínica del “mundo real”. Basándose en esta experiencia investigadora, el doctorando desarrolla el siguiente trabajo de tesis que tiene como objetivo principal, determinar si existen diferencias socioculturales inter, e intra, subgrupos de inmigrantes que influyan significativamente en la aparición de trastornos mentales o por uso de sustancias y que justifiquen la adaptación sociocultural de las intervenciones en salud mental y adicciones basadas en evidencias en nuestro medio. Para alcanzar el objetivo planteado se inicia el trabajo de tesis con un marco conceptual que se ha dividido en 3 apartados. En el primer apartado se ofrece una mirada al fenómeno migratorio, el general y el experimentado en Catalunya. En el segundo se analiza la relación entre la migración y la salud mental, así como la importancia del contexto psicosocial y del estrés aculturativo en esta compleja relación, y se concluye introduciendo el concepto de la competencia cultural en salud mental. El marco conceptual de este trabajo de tesis se completa con un tercer apartado que aborda el tema de la adaptación cultural de las intervenciones basadas en evidencias como potencial facilitador de la implementación de dichas intervenciones en la práctica clínica en salud mental, con especial énfasis en lo que al diagnóstico y el tratamiento se refiere. A continuación, se expone el planteamiento de este trabajo de tesis, sus hipótesis y los objetivos. En los apartados posteriores se introducen las cuestiones de índole metodológica, y los resultados con los que alcanzar los objetivos de este trabajo de tesis. En el apartado de la discusión, el doctorando hace una extensa reflexión respecto a la pertinencia de la adaptación cultural de las evidencias procedentes de su propia experiencia investigadora, haciendo referencia a algunos estudios ya publicados que complementan a los presentados en este trabajo de tesis y que aparecen al final del trabajo a modo de ANEXOS. El trabajo de tesis culmina en una serie de conclusiones extraídas de los resultados y que permiten hacer una propuesta de modelo de intervención culturalmente adaptada en el ámbito de la atención en salud mental y adicciones, que podría ser de utilidad en la atención a la población culturalmente diversa en nuestro medio. Este trabajo de tesis pretende contribuir en la implementación de los resultados de la investigación clínica en las condiciones reales en que se desarrolla la práctica asistencial, marcada entre otras características por la creciente diversidad cultural; planteando para ello un estudio sobre la adaptación The present thesis work to obtain the title of Doctor in Psychiatry and Clinical Psychology at the Universitat Autònoma de Barcelona arises from the clinical and research experience of the doctoral candidate over the 20 years that he has been working as coordinator of the Transcultural Psychiatry Program at the Vall d’Hebron University Hospital. During this time the doctoral candidate has participated as principal investigator in numerous research projects in the field of mental health and addictions of culturally diverse population; which has allowed him to become aware of the need to study whether it is appropriate to make a sociocultural adaptation of both research methods and the practical application of the results of such studies, so as to optimize their implementation in the clinical practice of the “real world”. Based on this research experience, the doctoral student develops the following thesis work whose main objective is to determine whether there are inter- and intra-immigrant sociocultural differences that significantly influence the occurrence of mental or substance use disorders and that justify the sociocultural adaptation of evidence-based interventions in mental health and addictions in our environment. In order to achieve the proposed objective, the thesis work begins with a conceptual framework that has been divided into 3 sections. The first section offers a look at the migration phenomenon, the general one and the one experienced in Catalonia. The second section analyzes the relationship between migration and mental health, as well as the importance of the psychosocial context and acculturative stress in this complex relationship, and concludes by introducing the concept of cultural competence in mental health. The conceptual framework of this thesis is completed with a third section that addresses the issue of cultural adaptation of evidence-based interventions as a potential facilitator of the implementation of such interventions in clinical practice in mental health, with special emphasis on diagnosis and treatment. In the following, the approach of this thesis work, its hypotheses and objectives are presented. In the following sections, methodological issues are introduced, as well as the results with which to achieve the objectives of this thesis work. In the discussion section, the doctoral candidate makes an extensive reflection on the relevance of the cultural adaptation of the evidence from his own research experience, referring to some studies already published that complement those presented in this thesis work and that appear at the end of the work as ANNEXES. The thesis work culminates in a series of conclusions drawn from the results that allow us to make a proposal for a culturally adapted intervention model in the field of mental health care and addictions, which could be useful in the care of the culturally diverse population in our environment. This thesis aims to contribute to the implementation of the results of clinical research in the real conditions in which health care practice is developed, marked among other characteristics by the growing cultural diversity; proposing for this purpose a study on the adaptation to the needs of a culturally diverse population. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

La desmanicomialització a Espanya va tornar a les persones amb trastorn mental greu (TMG) a casa amb les seves famílies, les principals encarregades de la cura en l'actual model d'atenció ambulatòria. Aquesta investigació presenta una comparativa entre l'antic model manicomial i custodial, i la vida quotidiana de les persones diagnosticades de TMG i les seves famílies cuidadores en l'actualitat, partint de la hipòtesi que hi ha una reproducció de lògiques de custòdia i manicomials en l'espai domèstic. L'objectiu era dilucidar quantes d'aquestes dinàmiques conservem, quins són i com funcionen. El treball de camp es va dur a terme amb persones diagnosticades, famílies cuidadores i professionals, en associacions i espais d'atenció a la salut mental pública de Catalunya. Els resultats mostren nombroses dinàmiques de custòdia, pròpies de les institucions totals en l'espai domèstic, que ens permet parlar d'una «institució domèstica total», amb diversos impactes: la sobrecàrrega de cures de les mares cuidadores i la pèrdua d'autonomia de les persones diagnosticades que es troben entre una identitat de «pacient total» i una «identitat liminal». La vida tutelada i normativitzada, la vigilància, el control, l'auto-reclusió, l'aïllament, l'absència o escassa inserció social, entre altres qüestions, reprodueixen les instàncies quotidianes dels antics manicomis. La desmanicomialización en España devolvió a las personas con Trastorno Mental Grave (TMG) a casa con sus familias, las principales encargadas del cuidado en el actual modelo de atención ambulatoria. Esta investigación presenta una comparativa entre el antiguo modelo manicomial y custodial, y la vida cotidiana de las personas diagnosticadas de TMG y sus familias cuidadoras en la actualidad, partiendo de la hipótesis de que existe una reproducción de lógicas custodiales y manicomiales en el espacio doméstico. El objetivo era dilucidar cuánto de estas dinámicas conservamos, cuáles son y cómo funcionan. El trabajo de campo se llevó a cabo con personas diagnosticadas, familias cuidadoras y profesionales, en asociaciones y espacios de atención a la salud mental pública de Cataluña. Los resultados muestran numerosas dinámicas custodiales, propias de las instituciones totales en el espacio doméstico, que nos permite hablar de una «institución doméstica total», con diversos impactos: la sobrecarga de cuidados de las madres cuidadoras y la merma de autonomía de las personas diagnosticadas que se encuentran entre una identidad de «paciente total» y una «identidad liminal». La vida tutelada y normativizada, la vigilancia, el control, la autoreclusión, el aislamiento, la ausencia o escasa inserción social, entre otras cuestiones, reproducen las instancias cotidianas de los antiguos manicomios. After Spanish psychiatric reform, people diagnosed with Severe Mental Disorder (SMD) moved from being confined in mental hospitals to live at home. In the existing model of ambulatory care, adults with SMD are taken care for by their families, especially their mothers. This research presents a historiographical analysis of the old asylum model, and an ethnographic analysis of the daily lives of people diagnosed with SMD and their family caregivers. Both aspects lead to a comparison of the two models, based on the hypothesis of the custodial and asylum logic reproduction in the domestic space. The aim of this research was to elucidate how much of these dynamics are maintained, what they are and how they function in the family home. The ethnographic analysis was carried out with diagnosed people, family caregivers and professionals, in associations and facilities of the Catalonian network for public mental health care. The results show numerous custodial dynamics typically described for total institutions in the domestic space, which allow us to speak of a «total domestic institution», with many consequences: caregiving mothers have an enormous care overload that affects their well-being, and diagnosed people experience an erosion of their autonomy, while they lead in a contradictory identity of «total patient» and a «liminal identity». Tutored and regulated life, surveillance, self- reclusion and isolation, absence of or limited social insertion, among other issues that occur at present at home, are like the daily circumstances lived by the insane in the old asylums.

Introducció: L´any 2014, el 0.97% de la població catalana entre 0 i 17 anys tenia un diagnòstic de TDAH i era tractada als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ). Però la situació a Catalunya era molt heterogènia, i les dades de percentatge de diagnòstic de TDAH en els CSMIJs anaven des del 2.3 % al 56%. Els fàrmacs indicats per al TDAH s´utilitzaven només en un 20-30 % dels casos diagnosticats i els tractament psicològics i familiars eren molt irregulars. Objectius: Amb la intenció de disminuir la variabilitat clínica no justificada, i millorar l´atenció a aquest trastorn, el Departament de Salut va encarregar al Consell Assessor de Salut mental, la constitució d’un grup de treball per elaborar un Protocol pel maneig del TDAH a Catalunya, amb la indicació d’adaptar la “Guía de Práctica Clínica sobre el Trastorno por Défi cit de Atención con Hiperactividad (TDAH) en Niños y Adolescentes”. Aquest protocol es va presentar al maig del 2015 i es va dissenyar un pla d’implementació que es va dur a terme en 7 CSMIJs pilot durant l´any 2016 i 2017, i va ser posteriorment avaluat. Material i mètode: Aquest estudi, prospectiu, controlat, no aleatoritzat, avalua els efectes de la implementació del protocol en el la prevalença de diagnòstic de TDAH en les primeres visites als CSMIJs de Catalunya, i en l’ús de teràpies indicades en el TDAH. També analitza la relació entre altres variables clíniques com les visites a urgències i les fractures i el tractament prescrit. Resultats: Després de la implementació del protocol, s´objectiva una disminució de les diferències territorials inicials en la prevalença del diagnòstic de TDAH de manera estadísticament signifi cativa (p< 0,05) . No s´observen canvis signifi catius entre els dos grups en l´increment de fàrmacs indicats per al TDAH, però si una reducció signifi cativa en l’ús de benzodiacepines en els pacients amb TDAH en els centres actius (p

En l’estudi de la conducta suïcida, hi ha hagut col·lectius que han rebut menys atenció que d’altres, l’adolescència és un d’aquests col·lectius. En molts casos, les conclusions que s’apliquen a aquesta etapa vital, ve derivada d’estudis d’adults, però no sempre encaixen en una etapa tan complexa i canviant com l’adolescència. Això és especialment important, quan, entre els aspectes a valorar, contemplem la personalitat, fent més complex l’abordatge, per les controvèrsies de l’estudi de la personalitat en un període en què s’està conformant. Una altra característica de l’estudi de la conducta suïcida, especialment aquells que estudien la conducta suïcida sense resultat mortal, és la major representació de l’gènere femení, sent la conducta suïcida sense resultat mortal, més freqüent en dones que en homes, i les morts per suïcidi més freqüents en homes que en dones. Mitjançant la realització de dos estudis s’ofereix evidència empírica que pretén aportar llum a les dues preguntes que s’afronten en aquesta tesi doctoral: Hi ha diferències en la conducta suïcida que realitzen els homes i la que realitzen les dones adolescents? I ¿són explicables aquestes diferències per diferents perfils de personalitat, problemes referits, i intensitat de la clínica que presenten? Per respondre a la primera pregunta, s’ha realitzat una anàlisi retrospectiva de la població de pacients menors d’edat que van ser atesos per conducta suïcida al servei d’urgències hospitalàries de psiquiatria de l’Hospital Sant Joan de Déu des de Novembre de 2013 fins novembre de 2019. derivat dels resultats, es pot concloure que: 1) els trastorns de la conducta alimentària i la presència de trets desadaptatius de la personalitat són més prevalents en dones, mentre els trastorns de conducta, els trastorns de l’espectre autista i els trastorns per dèficit d’ atenció i hiperactivitat, són més prevalents en homes; (2) els antecedents de conducta autolesiva no suïcida i els abusos sexuals en la infància són més prevalents entre les dones; (3) les dones ateses a urgències per conducta suïcida presenten més antecedents de temptatives prèvies, i tornen a repetir un intent amb més freqüència; (4) les morts per suïcidi després de l’alta hospitalària són el doble en homes que en dones; tant homes com dones tendeixen a triar com a primer mètode de suïcidi la sobreingesta medicamentosa, però els homes escullen amb més freqüència que les dones mètodes més violents com són el penjament o la precipitació. L’anàlisi de regressió logística no va permetre identificar un perfil de repetició per a cap dels dos gèneres, però les correlacions entre la variable resposta (Reconsulta als sis mesos) eren diferents en cada gènere. Per respondre a la segona pregunta, s’ha administrat l’inventari multiaxial de personalitat de Millon (MACI). Dels resultats podem extreure que tots dos gèneres presenten puntuacions elevades en les dimensions: Introvertit, Inhibit, Pessimista, oposicionista i Autopunitivo. Així mateix, tots dos gèneres presenten puntuacions baixes en les dimensions: Histriònic, Egocèntric i Conformista. D’altra banda, els adolescents homes són més inhibits i presentació una clínica més severa en depressió, ansietat i tendència suïcida, i una major experiència d’abús referit; mentre que les dones presenten major tendència a la delinqüència. Podem concloure que caldria incloure perspectiva de gènere en tots els abordatges i la planificació d’intervencions de prevenció de l’suïcidi, tant universals, com selectives i indicades. A més, en el nostre àmbit sociocultural, es fa necessària una intervenció de prevenció universal de l’suïcidi orientada a la manca d’accés a medicació a l’almenys fins a la majoria d’edat, tant en l’àmbit familiar com en farmàcies o altres centres amb capacitat de dispensar medicació. En el estudio de la conducta suicida, ha habido colectivos que han recibido menos atención que otros, la adolescencia es uno de estos colectivos. En muchos casos, las conclusiones que se aplican a esta etapa vital, viene derivada de estudios de adultos, pero no siempre encajan en una etapa tan compleja y cambiante como la adolescencia. Esto es especialmente importante, cuando, entre los aspectos a valorar, contemplamos la personalidad, haciendo más complejo el abordaje, por las controversias del estudio de la personalidad en un periodo en el que se está conformando. Otra característica del estudio de la conducta suicida, especialmente aquellos que estudian la conducta suicida sin resultado mortal, es la mayor representación del género femenino, siendo la conducta suicida sin resultado mortal, más frecuente en mujeres que en hombres, y las muertes por suicidio más frecuentes en hombres que en mujeres. Mediante la realización de dos estudios se ofrece evidencia empírica que pretende aportar luz a las dos preguntas que se afrontan en esta tesis doctoral: ¿Hay diferencias en la conducta suicida que realizan los hombres y la que realizan las mujeres adolescentes? Y ¿son explicables estas diferencias por diferentes perfiles de personalidad, problemas referidos, e intensidad de la clínica que presentan? Para responder a la primera pregunta, se ha realizado un análisis retrospectivo de la población de pacientes menores de edad que fueron atendidos por conducta suicida en el servicio de urgencias hospitalarias de psiquiatría del Hospital Sant Joan de Déu desde Noviembre de 2013 hasta Noviembre de 2019. Derivado de los resultados, se puede concluir que: 1) los trastornos de la conducta alimentaria y la presencia de rasgos desadaptativos de la personalidad son más prevalentes en mujeres, mientras los trastornos de conducta, los trastornos del espectro autista y los trastornos por déficit de atención e hiperactividad, son más prevalentes en hombres; (2) los antecedentes de conducta autolesiva no suicida y los abusos sexuales en la infancia son más prevalentes entre las mujeres; (3) las mujeres atendidas en urgencias por conducta suicida presentan más antecedentes de tentativas previas, y vuelven a repetir un intento con más frecuencia; (4) los fallecimientos por suicidio tras el alta hospitalaria son el doble en hombres que en mujeres; tanto hombres como mujeres tienden a elegir como primer método de suicidio la sobreingesta medicamentosa, pero los hombres escogen con más frecuencia que las mujeres métodos más violentos como son el ahorcamiento o la precipitación. El análisis de regresión logística no permitió identificar un perfil de repetición para ninguno de los dos géneros, pero las correlaciones entre la variable respuesta (reconsulta a los seis meses) eran diferentes en cada género. Para responder a la segunda pregunta, se ha administrado el inventario multiaxial de personalidad de Millon (MACI). De los resultados podemos extraer que ambos géneros presentan puntuaciones elevadas en las dimensiones: Introvertido, Inhibido, Pesimista, Oposicionista y Autopunitivo. Así mismo, ambos géneros presentan puntuaciones bajas en las dimensiones: Histriónico, Egocéntrico y Conformista. Por otro lado, los adolescentes hombres son más inhibidos y presentación una clínica más severa en depresión, ansiedad y tendencia suicida, y una mayor experiencia de abuso referido; mientras que las mujeres presentan mayor tendencia a la delincuencia. Podemos concluir que sería necesario incluir perspectiva de género en todos los abordajes y la planificación de intervenciones de prevención del suicidio, tanto universales, como selectivas e indicadas. Además, en nuestro ámbito sociocultural, se hace necesaria una intervención de prevención universal del suicidio orientada a la privación de acceso a medicación al menos hasta la mayoría de edad, tanto en el ámbito familiar como en farmacias u otros centros con capacidad de dispensar medicación. In the study of suicidal behavior, there have been groups that have received less attention than others, adolescence is one of these groups. In many cases, the conclusions that apply to this life stage are derived from adult studies, but they do not always fit into a stage as complex and changing as adolescence. This is especially important when, among the aspects to be evaluated, we contemplate the personality, making the approach more complex, due to the controversies of the study of personality in a period in which it is taking shape. Another characteristic of the study of suicidal behavior, especially those that study suicidal behavior without fatal outcome, is the greater representation of the female gender, being suicidal behavior without fatal outcome, more frequent in women than in men, and deaths by suicide more frequent in men than in women. By conducting two studies, empirical evidence is offered that aims to shed light on the two questions faced in this doctoral thesis: Are there differences in the suicidal behavior of men and that of adolescent women? And are these differences explicable by different personality profiles, referred problems, and intensity of the symptoms they present? To answer the first question, a retrospective analysis has been carried out of the population of underage patients who were treated for suicidal behavior in the psychiatric hospital emergency service of the Sant Joan de Déu Hospital from November 2013 to November 2019. Derived from the results, it can be concluded that: 1) eating disorders and the presence of maladaptive personality traits are more prevalent in women, while conduct disorders, autism spectrum disorders and deficit disorders attention and hyperactivity, are more prevalent in men; (2) history of non-suicidal self-injurious behavior and childhood sexual abuse are more prevalent among women; (3) women seen in the emergency room for suicidal behavior have a more history of previous attempts, and repeat an attempt more frequently; (4) deaths from suicide after hospital discharge are twice as high in men as in women; both men and women tend to choose drug overdose as their first method of suicide, but men choose more violent methods such as hanging or precipitation more often than women. The logistic regression analysis did not allow us to identify a repetition profile for either of the two genders, but the correlations between the response variable (reconsultation at six months) were different in each gender. To answer the second question, Millon’s multiaxial personality inventory (MACI) has been administered. From the results we can extract that both genders present high scores in the dimensions: Introverted, Inhibited, Pessimistic, Oppositional and Self-punitive. Likewise, both genders present low scores in the dimensions: Histrionic, Egocentric and Conformist. On the other hand, male adolescents are more inhibited and present a more severe clinic in depression, anxiety and suicidal tendency, and a greater experience of referred abuse; while women have a greater tendency to crime. We can conclude that it would be necessary to include a gender perspective in all approaches and planning of suicide prevention interventions, both universal, selective and indicated. In addition, in our sociocultural environment, a universal suicide prevention intervention aimed at depriving access to medication is necessary at least until the age of majority, both in the family environment and in pharmacies or other centers with the capacity to dispense medication. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

L’ètica relacional, constructe distintiu i principal de la teràpia contextual, fa referència a una ètica de la cura i de la responsabilitat que hi ha entre les persones i que consisteix a reconèixer i assumir la responsabilitat d’examinar el que s’ha rebut i el que s’ha donat (fer un balanç entre els drets i les obligacions recíproques), i en comprometre’s a mantenir l’equitat d’acord amb la naturalesa de la relació. Inclou els conceptes de confiança, lleialtat i dret; i la justícia funciona com la seva potència reguladora. La diferenciació del self, constructe central de la teoria familiar sistèmica de Murray Bowen, és un tret que involucra capacitats intrapersonals (moderar la influència de les emocions en el funcionament cognitiu) i interpersonals (equilibrar les forces de separació-intimitat / autonomia i unió-vinculació) i la viabilitat per equilibrar-les. Aquesta tesi doctoral s’estructura al voltant de dos objectius generals: el primer, traduir i adaptar per a la població espanyola la Relational Ethics Scale (RES), i el segon, analitzar la relació entre ètica relacional i diferenciació del self (utilitzant l’adaptació a l’espanyol del Differentiation of Self Inventory-Revised (S-DSI)) en poblacions clíniques i no clíniques i comparar els resultats obtinguts. Per aconseguir aquests objectius, i després d’haver desenvolupat un treball de revisió de la literatura científica i reflexió teòrica, es va estructurar la tesi en dos estudis. El primer, dut a terme amb una mostra total de 1181 participants, consisteix en la traducció, adaptació i validació d’un instrument de mesura, obtenint la S-RES (Spanish-Relational Ethics Scale). El segon, realitzat amb una mostra no clínica de 1230 subjectes i una altra clínica de 241 subjectes, analitza les connexions que hi ha entre ètica relacional, diferenciació del self i determinades variables sociodemogràfiques. Gràcies a aquesta investigació, per un costat, és possible comptar amb un instrument psicomètricament vàlid en l’idioma espanyol per mesurar el nivell d’ètica relacional i per l’altre, s’han obtingut resultats empírics que suggereixen que l’ètica relacional i la diferenciació del self estan altament interconnectades i vinculades amb la salut i amb l’assoliment d’una individuació madura. Partint d’aquesta reflexió i resultats, s’ofereixen algunes orientacions per a la pràctica clínica llur aplicació podria afavorir la salut, la qualitat de vida de les persones i el benestar, individual i relacional. La ética relacional, constructo distintivo y principal de la terapia contextual, hace referencia a una ética del cuidado y de la responsabilidad que existe entre las personas y que consiste en reconocer y asumir la responsabilidad de examinar lo que se ha recibido y lo que se ha dado (hacer un balance entre los derechos y las obligaciones recíprocas), y en comprometerse a mantener la equidad de acuerdo con la naturaleza de la relación. Incluye los conceptos de confianza, lealtad y derecho; y la justicia funciona como su potencia reguladora. La diferenciación del self, constructo central en la teoría familiar sistémica de Murray Bowen, es un rasgo que involucra capacidades intrapersonales (moderar la influencia de la emocionalidad en el funcionamiento cognitivo) e interpersonales (equilibrar las fuerzas de separación-intimidad/autonomía y unión-vinculación) y la viabilidad para balancearlas. Esta tesis doctoral se estructura en torno a dos objetivos generales: el primero, traducir y adaptar para la población española la Relational Ethics Scale (RES), y el segundo, analizar la relación entre ética relacional y diferenciación del self (utilizando la adaptación al español del Differentiation of Self Inventory-Revised (S-DSI)) en poblaciones clínicas y no clínicas y comparar los resultados obtenidos. Para lograr estos objetivos, y después de haber desarrollado un trabajo de revisión de la literatura científica y reflexión teórica, se estructuró la tesis en dos estudios. El primero, llevado a cabo con una muestra total de 1181 participantes, consiste en la traducción, adaptación y validación de un instrumento de medida, obteniendo la S-RES (Spanish-Relational Ethics Scale). El segundo, realizado con una muestra no clínica de 1230 sujetos y por otra clínica de 241 sujetos, analiza las conexiones que existen entre ética relacional, diferenciación del self y determinadas variables sociodemográficas. Gracias a esta investigación, por un lado, es posible contar con un instrumento psicométricamente válido en el idioma español para medir el nivel de ética relacional y, por otro, se han obtenido resultados empíricos que sugieren que ética relacional y diferenciación del self están altamente interconectadas y vinculadas con la salud y con el logro de una individuación madura. Partiendo de esta reflexión y resultados, se ofrecen algunas orientaciones para la práctica clínica cuya aplicación podría favorecer la salud, la calidad de vida de las personas y el bienestar, individual y relacional. Relational ethics, main and distinctive construct of contextual therapy refers to the ethics of responsibility and caring that prevails among people. It involves recognizing and assuming the responsibility of evaluating what one has received and one has given (striking a balance between reciprocal rights and obligations), and making a commitment of upholding fairness according to the nature of the relationship. Relational ethics includes the concepts of trust, loyalty and entitlement; justice works as its regulating power. Differentiation of self, the key construct of Murray Bowen’s systemic family theory, is a trait that involves intrapersonal capacities (moderate the influence of emotion in cognitive functioning) and interpersonal ones (offset separation- intimacy forces/autonomy and togetherness-bonding forces), including the viability of balancing them. This doctoral dissertation is structured around two general objectives: the first, to translate and adapt the Relational Ethics Scale (RES) to the Spanish population, and the second, to analyze the connection between relational ethics and differentiation of self (using the adaptation to the Spanish population of the Differentiation of Self Inventory-Revised (S-DSI)) in clinical and non-clinical populations and compare the results obtained. To achieve these objectives, after developing a scientific literature review and theoretical reasoning, we decided to structure the dissertation in two studies. The first, performed with a total sample of 1181 participants, consists of the translation, adaptation and validation of a measuring instrument, obtaining the S-RES (Spanish-Relational Ethics Scale). The second, involving a non-clinical sample of 1230 subjects and a clinical one of 241 people, analyzes the existing connections between relational ethics, self-differentiation, and certain sociodemographic variables. On the one hand, thanks to this research it is possible to have a psychometrically valid instrument, in Spanish, to measure the level of relational ethics, and on the other, empirical results were obtained, suggesting that relational ethics and differentiation of self are highly interconnected and linked to health and to the achievement of mature individuation. Based on this reasoning and these results, a few guidelines are provided for clinical practice, whose application might benefit people’s health, quality of life, and individual and relational well-being.

[eng] Sleep is a critical part of the individual's daily performance and survival that is part of the primary sleep-wake circadian rhythm. Any sleep disturbance causes damage to wakefulness (fatigue, drowsiness) and can even lead to various health problems. The alteration of the circadian rhythm affects the quality of sleep, decreases the quality of life (QOL) and can motivate the development of various medical, neurological and mental pathologies such as major depressive disorder (MDD) and substance use disorder (SUD) The relationship between social time and endogenous rhythms is an individual difference called chronotype that classifies individuals into morning type, intermediate or no type, and evening type. There are numerous studies that point to the evening type as a risk factor for developing maladaptive behaviors, sleep disorders, psychiatric symptoms and mental disorders, among which SUD and MDD stand out. Substance use and sleep problems are mutual and feed off each other. Substance use influences sleep with detrimental effects, and the presence of a sleep problem can promote substance use as an attempt at self-medication. Although the available evidence on circadian rhythm, chronotype and SUD in the Iranian population is very limited, existing studies indicate a high prevalence of self-medication with the risk of entering a vicious cycle and developing both SUD and a more serious sleep problem. Substance use can also cause mental illness and vice versa. The presence of a mental disorder comorbid with SUD, which we refer to as dual pathology (DP), implies more clinical (hospitalizations, suicide attempt, relapses) and social problems compared to the presence of a single disorder. However, there is little research in this area and even less in the study of the affectation of circadian rhythmicity and QOL in patients with DP. The general objective of this study was to investigate the clinical characteristics and differences, circadian functioning and QOL in a sample of 238 Iranian male patients (38.14 ± 10.11 years) under treatment with a diagnosis of SUD (N = 81 ), with SUD and comorbid schizophrenia (SUD + SZ; N = 75) and with SUD and comorbid major depressive disorder (SUD + MDD; N = 82). Another objective was to create the Persian version of the Sleep Belief Scale (SBS) and explore its psychometric properties in the sample of patients studied. The history and presence of clinical symptoms were assessed together with circadian functioning, using various standardized instruments [hourly parameters for social jet-lag (SJL), the reduced morning-evening questionnaire (rMEQ), the Pittsburgh sleep quality index (PSQI) and SBS]. For QOL the scale developed by the World Health Organization (WHOQOL-BREF) was used. This study is the first investigation with clinical diagnoses and selected measurements developed in Iran. According to the sociodemographic and clinical variables, the SUD + SZ patients were much younger single people, with a higher number of substance use and an earlier age of onset of SUD compared to the other two groups. In the SUD + MDD group, there was more concomitance of organic pathology, a greater number of antecedents of psychiatric disorders and suicide attempts, as well as more illiterate individuals. SUD patients contributed the highest proportion of opium and crystal users. Both the SUD and SUD + SZ groups had a higher proportion of heroin users and polydrug users. Regarding sleep characteristics, although no differences were observed between the groups in the SJL, the SUD patients tended to go to bed later than the DP groups both during working days and on days off (weekend ) together with a greater presence of IT. In contrast, patients with SUD + MDD were more prone to the morning type and patients with SUD + SZ to the evening type. In the total sample of our study, the evening patients were those who showed the highest rate of polydrug users. The SUD + MDD group had the worst PSQI scores, even after controlling for age and age of onset of SUD, in addition to showing a greater number of drug prescriptions for sleep. In contrast, the SUD + SZ group was the one that showed the worst scores in the sleep disturbance parameter of the three. The age of onset of SUD and the severity of MDD showed a negative and positive relationship, respectively, with the total scores of the PSQI. Furthermore, since we did not find any interaction between the chronotype and the groups with respect to sleep quality, once the mental disorder has developed, it and its severity seem to be the best indicators of sleep disturbances, regardless of the patient's chronotype . The SBS in its original form did not show adequate psychometric properties in the patient sample, with unweighted items in any dimension and an internal reliability of less than 0.700. A reduced version with 13 items was created, which meets the minimum reliability criteria and requires less response time. The analyzes carried out with both the original proposal and our reduced one provided better scores for the SUD and SUD+MDD groups in both cases compared to the SUD + SZ group. This study highlights that a higher number of substance use and the greater severity of SZ or MDD are linked to poorer scores on the SBS, both on the original scale and on the reduced scale. Taking into account the dimensions of SBS (original and reduced), the severity of SZ was negatively related to the scores of Behaviors incompatible with sleep and Thoughts and attitudes towards sleep, while the number of substance use was negatively associated with the scores. Behaviors incompatible with sleep. In addition, in the SUD + MDD group, lower scores in Thoughts and attitudes towards sleep were related to a higher number of substance use, a lower age of onset of SUD and greater severity of MDD. The SUD group provided a better QOL than the DP groups in all dimensions, even after controlling for confounding factors. Except for Environmental Health in the SUD group, all QOL scores in the three groups were lower than the normative data for the healthy population. In the total sample, we found that the number of substance use was negatively related to the overall QOL score. In the SUD + SZ group, more suicide attempts and more SJL were associated with less Physical Health and Social Relationship. On the other hand, in the SUD + MDD group, the higher the SJL and the severity of MDD, the worse physical health was observed and the lower sleep latency was related to more mental health. Our results indicate that DP patients in most clinical and circadian characteristics –with an emphasis on sleep-, as well as QOL suffer more problems compared to patients with SUD. This highlights the importance of caring for these patients in treatment centers for those variables that may be modified during the therapeutic process. Future studies may consider our results for the promotion of knowledge in this area, with the aim of better understanding the associations between variables and overcoming the limitations of the present work with the ultimate aim of designing better and more effective treatments., [spa] El sueño es una parte fundamental del desempeño diario y la supervivencia del individuo que forma parte del ritmo circadiano principal de sueño-vigilia. Cualquier alteración del sueño provoca un perjuicio para la vigilia (fatiga, somnolencia) e incluso puede derivar en diversos problemas de salud. La alteración del ritmo circadiano afecta la calidad del sueño, disminuye la calidad de vida (CV) y puede motivar el desarrollo de diversas patologías médicas, neurológicas y mentales como el trastorno depresivo mayor (TDM) y el trastorno por uso de sustancias (TUS). La relación entre el tiempo social y los ritmos endógenos es una diferencia individual denominada cronotipo que clasifica a los individuos en tipo matutino, intermedio o ningún tipo y tipo vespertino. Existen numerosos estudios que apuntan al tipo vespertino como factor de riesgo para desarrollar conductas inadaptadas, trastornos del sueño, síntomas psiquiátricos y trastornos mentales, entre los que destacan el TUS y el TDM. El uso de sustancias y los problemas de sueño son mutuos y se retroalimentan. El uso de sustancias influye en el sueño con efectos perjudiciales y la presencia de un problema de sueño puede promover el consumo de sustancias como un intento de automedicación. Aunque la evidencia disponible sobre ritmo circadiano, cronotipo y TUS en la población iraní es muy limitada, los estudios existentes indican una alta prevalencia de automedicación con el riesgo de entrar en un círculo vicioso y desarrollar tanto TUS como un problema de sueño más graves. El uso de sustancias también puede causar enfermedades mentales y viceversa. La presencia de un trastorno mental comórbido con TUS, al que nos referimos como patología dual (PD), implica más problemas clínicos (hospitalizaciones, intento de suicidio, recaídas) y sociales en comparación con la presencia de un solo trastorno. Sin embargo, hay poca investigación en esta área y menos todavía en el estudio de la afectación de la ritmicidad circadiana y la CV de los pacientes con PD. El objetivo general de este estudio fue el de investigar las características y diferencias clínicas, el funcionamiento circadiano y la CV en una muestra de 238 pacientes varones iraníes (38,14 ± 10,11 años) en tratamiento con diagnóstico de TUS (N = 81), con TUS y esquizofrenia comórbida (TUS+SZ; N = 75) y con TUS y trastorno depresivo mayor comórbido (TUS+TDM; N = 82). Otro objetivo fue crear la versión persa de la Sleep Belief Scale (SBS) y explorar sus propiedades psicométricas en la muestra de pacientes estudiados. El historial y la presencia de síntomas clínicos se evaluaron junto con el funcionamiento circadiano, mediante diversos instrumentos estandarizados [parámetros horarios para el jet-lag social (JLS), el cuestionario reducido de matutinidad-vespertinidad (rMEQ), el índice de calidad del sueño de Pittsburgh (PSQI) y la SBS]. Para la CV se utilizó la escala desarrollada por la Organización Mundial de la Salud (WHOQOL- BREF). Este estudio es la primera investigación con los diagnósticos clínicos y mediciones seleccionadas desarrollado en Irán. Según las variables sociodemográficas y clínicas, los pacientes TUS+SZ eran personas solteras mucho más jóvenes, con un mayor número de consumo de sustancias y una edad más temprana de inicio del TUS en comparación a los otros dos grupos. En el grupo SUD+TDM se observó más concomitancia de patología orgánica, una mayor cantidad de antecedentes de trastornos psiquiátricos e intentos de suicidio, así como más individuos analfabetos. Los pacientes TUS aportaron la mayor proporción de consumidores de opio y cristal, mientras que los SUD+SZ mostraron la tasa más alta de número de sustancias consumidas. Tanto el grupo SUD como el SUD+SZ tenían una mayor proporción de consumidores de heroína y de policonsumidores. En cuanto a las características del sueño, si bien no se observaron diferencias entre los grupos en el JLS, los pacientes TUS tendían a una hora más tardía de acostarse que los grupos PD tanto durante los días laborales como en los días libres (fin de semana) junto a una mayor presencia del TI. En cambio, los pacientes con TUS+TDM eran más propensos al tipo matutino y los pacientes con TUS+SZ al tipo vespertino. En la muestra total de nuestro estudio, los pacientes vespertinos fueron los que mostraron la tasa más alta de policonsumidores. El grupo TUS+TDM aportó las peores puntuaciones del PSQI, incluso después de controlar la edad y la edad de inicio del TUS, además de mostrar una mayor cantidad de prescripciones farmacológicas para dormir. En cambio, el grupo SUD+SZ fue de los tres el que mostró las peores puntuaciones en el parámetro de alteración del sueño. La edad de inicio del TUS y la gravedad del TDM mostraron una relación negativa y positiva, respectivamente, con las puntuaciones totales del PSQI. Además, dado que no encontramos ninguna interacción entre la cronotipo y los grupos con respecto a la calidad del sueño, una vez desarrollado el trastorno mental éste y su severidad parecen ser los mejores indicadores de las alteraciones del sueño, con independencia de la cronotipo del paciente. La SBS en su forma original no mostró unas propiedades psicométricas adecuadas en la muestra de pacientes, con ítems sin ponderar en ninguna dimensión y una fiabilidad interna inferior a 0,700. Se creó una versión reducida con 13 ítems, que cumple con el mínimo criterio de fiabilidad y requiere menor tiempo de respuesta. Los análisis realizados tanto con la propuesta original como con la nuestra reducida aportaron en ambos casos mejores puntuaciones de los grupos TUS y TUS+TDM en comparación con el grupo TUS+SZ. Este estudio destaca que un mayor número de uso de sustancias y la mayor gravedad de SZ o MDD se vinculan a peores puntuaciones en la SBS, tanto en la escala original como en la reducida. Teniendo en cuenta las dimensiones de SBS (original y reducida), la gravedad de SZ se relacionó negativamente con las puntuaciones de Comportamientos incompatibles con el sueño y Pensamientos y actitudes hacia el sueño, mientras que el número de consumo de sustancias se asoció negativamente con los Comportamientos incompatibles con el sueño. Además, en el grupo TUS+TDM las puntuaciones más bajas en Pensamientos y actitudes hacia el sueño se relacionaron con un mayor número de consumo de sustancias, menor edad de inicio del TUS y mayor gravedad del TDM. El grupo SUD aportó una mejor CV que los grupos con PD en todas las dimensiones, incluso tras controlar los factores de confusión. A excepción de la Salud ambiental en el grupo TUS, todas las puntuaciones de CV en los tres grupos fueron inferiores a los datos normativos de la población sana. En la muestra total, encontramos que el número de consumo de sustancias se relacionó negativamente con la puntuación general de CV. En el grupo TUS+SZ, más intentos de suicidio y más SJL se asociaron a una menos Salud física y Relación social. En cambio, en el grupo TUS+TDM, a mayor JLS y gravedad del TDM se observó peor Salud física y la menor latencia del sueño se relacionaba con más Salud psíquica. Nuestros resultados indican que los pacientes con PD en la mayoría de las características clínicas y circadianas –con énfasis en el sueño-, así como la CV sufren más problemas en comparación con los pacientes con TUS. Ello resalta la importancia de la atención a estos pacientes en los centros de tratamiento de aquellas variables que puedan ser modificadas durante el proceso terapéutico. Los estudios futuros pueden considerar nuestros resultados para la promoción del conocimiento en este ámbito, con el objetivo de comprender mejor las asociaciones entre variables y superar las limitaciones del presente trabajo con la finalidad última de diseñar tratamientos mejores y más efectivos.

El consum de substàncies psicoactives té importants conseqüències sanitàries, socials, econòmiques i laborals. Tot i així, el seu consum i les seves conseqüències no es distribueixen homogèniament en tota la població, sinó que diferents factors determinen que hi hagi col·lectius més vulnerables. L’objectiu de la tesi és analitzar els factors socials individuals i contextuals relacionats amb el consum de substàncies psicoactives en persones joves i adultes a Espanya, posant un èmfasi especial en l’alcohol. S’han dissenyat tres estudis diferents, i cada un d’ells se centra en un grup d’edat: adolescents, joves adults i població adulta econòmicament activa. Dos d’aquests estudis ja han estat publicats en revistes científiques amb peer-review. Els resultats suggereixen que: 1) Variables individuals com la permissivitat i el control dels progenitors o la disponibilitat de diners per despeses personals, s’associen al “binge drinking” en la població adolescent, independentment de les variables contextuals; 2) La població adulta jove considera que hi ha diferents aspectes del seu entorn, com la pressió social o l’accés a l’alcohol, que influeixen en el seu consum d’alcohol; 3) La situació laboral i el nivell d’estudis s’associen al consum de risc d’alcohol, de cànnabis i al consum d’hipnosedants en la població econòmicament activa, haventhi diferències entre dones i homes.

The objectives were to estimate the frequency of mental disorders among Spanish university students, their association with role impairment and the use of treatment. Also, to identify risk and protective factors. The thesis is based on the UNIVERSAL project (2,118 first-year university students completed the baseline online survey and 1,253 completed at least 40% of the 12-month follow-up survey). The online measures had an adequate agreement with the MINI-International Neuropsychiatric Interview. The 12-month prevalence of any mental disorder was 35.7%. Twelve-month mental disorders were associated with role impairment (29.2%); only 12.6% of students with mental disorder received mental health treatment in the last year. At the 12-month follow-up, the first onset of major depressive episode and/or generalized anxiety disorder (MDE-GAD) was 13.3%; and persistence (among those with MDE-GAD at baseline) was 46.7%. Factors associated with MDE-GAD were prior suicidal ideation and lifetime symptoms of MDE and GAD Els objectius són estimar la freqüència dels trastorns mentals entre estudiants universitaris espanyols, la seva associació amb discapacitat i ús de tractament. També, identificar factors de risc i de protecció. Es basa en el projecte UNIVERSAL (2.118 universitaris de primer curs van completar l'enquesta en línia basal i 1.253, almenys el 40% de l'enquesta de seguiment 12-mesos). Els instruments en línia van tenir una concordança adequada amb la MINI-Entrevista Neuropsiquiàtrica Internacional. La prevalença 12-mesos de qualsevol trastorn mental va ser del 35,7%. Els trastorns mentals 12-mesos es van associar amb discapacitat (29,2%); només el 12,6% dels estudiants amb trastorn mental va rebre tractament de salut mental en l'últim any. Al seguiment, la incidència d’episodi depressiu major i/o trastorn d'ansietat generalitzada (EDM-TAG) va ser del 13,3%; i la persistència (entre aquells amb EDM-TAG basal), del 46,7%. Factors associats amb EDM-TAG van ser ideació suïcida prèvia i símptomes previs d'EDM i TAG. Programa de Doctorat en Psicologia, Salut i Qualitat de Vida

Mental disorders have become a major concern in public health, since they are one of the main causes of the overall disease burden worldwide. Depressive disorders are the most common mental illnesses, and they constitute the leading cause of disability worldwide. Language is one of the main tools on which mental health professionals base their understanding of human beings and their feelings, as it provides essential information for diagnosing and monitoring patients suffering from mental disorders. In parallel, social media platforms such as Twitter, allow us to observe the activity, thoughts and feelings of people’s daily lives, including those of patients suffering from mental disorders such as depression. Based on the characteristics and linguistic features of the tweets, it is possible to identify signs of depression among Twitter users. Moreover, the effect of antidepressant treatments can be linked to changes in the features of the tweets posted by depressive users. The analysis of this huge volume and diversity of data, the so-called “Big Data”, can provide relevant information about the course of mental disorders and the treatments these patients are receiving, which allows us to detect, monitor and predict depressive disorders. This thesis presents different studies carried out on Twitter data in the Spanish language, with the aim of detecting behavioral and linguistic patterns associated to depression, which can constitute the basis of new and complementary tools for the diagnose and follow-up of patients suffering from this disease

Les mossegades canines són un important problema de salut pública a nivell mundial. Producte d’aquest tipus d’incidents, es desprenen importants conseqüències, dins de les quals es troben les lesions físiques, traumes psicològics, transmissió de zoonosi, infeccions posteriors a les mossegades i costos econòmics, tant per l’estat de país en qüestió, com per a les pròpies víctimes d’aquests episodis. En els casos més extrems, es pot arribar fins i tot a la mort de la víctima. És així que, resulta fonamental poder abordar de manera integral aquesta problemàtica, considerant característiques epidemiològiques relacionats amb la víctima, animal agressor i context de l’atac; conseqüències d’aquest tipus d’incidents, percepció de la població sobre aquests temes i informació que nodreix a la comunitat a l’respecte per a la presa de decisions associades a la prevenció i control d’aquests accidents, així com, l’anàlisi de programes de prevenció i maneig d’aquesta problemàtica i polítiques públiques relacionades amb aquest. Aquest estudi va tenir per objectiu caracteritzar els incidents per mossegades canines en pacients atesos en els principals serveis públics de salut, d’atenció primària i urgència de Xile entre setembre de 2017 i setembre de l’any 2018; i analitzar la literatura de premsa, indexada i gris de mossegades canines publicades durant el període 2013-2017 a Xile i Espanya. En el primer estudi es van utilitzar dades provinents del “Sistema de Registre d’Animals Mossegadors” (SIRAM), pertanyent a el Ministeri de Salut de Xile. Es van analitzar 17.299 mossegades d’animals, de les quals 6.533 van ser de gossos. En relació als resultats sobre la víctima es va trobar que els més mossegats van ser les persones de gènere masculí de l’estrat etari> 40 a 64 anys (0,82 mossegades / 10,000 habitants). Els principals animals mossegadors van ser mestissos (59,99%), de grandària mitjana (41,05%) i la majoria estaven castrats (89,22%). L’estació de l’any amb major nombre d’incidents va ser hivern (31,85%), sent la llar de el gos la principal localització dels atacs (57,48%). El segon estudi va correspondre a una revisió sistemàtica de literatura científica, gris i articles de premsa escrita de Xile i Espanya, entre els anys 2013 a 2017. El primer resultat de la recerca van ser 4.920 articles, dels quals posterior a el pas per tres filtres, es van reduir a 469 articles amb els quals, es va realitzar l’anàlisi final. Les bases de literatura científica utilitzades van ser: Scopus, PubMed, Science Direct i Web of Science Core Collection. A la literatura grisa es van consultar les bases de dades Safety Lit i Lilacs. Finalment, en la literatura de premsa escrita es van revisar tres diaris espanyols (El País, El Mundo i La Vanguardia) i tres diaris xilens (El Mercuri, Les Últimes Notícies i La Tercera). A l’comparar les variables de la víctima en les tres literatures, l’estrat etari amb més nombre d’articles en la premsa escrita va ser el de 24 a 25 anys (16, 67%). Pel que fa a les variables relacionades amb l’animal agressor, les races potencialment perilloses van ser majoritàriament reportades a la premsa escrita (30,20%) i el major nombre de reports en aquesta literatura incorporaven incidents en els quals van participar animals que eren desconeguts per la víctima (80%). En relació a les variables de l’context de l’atac, el context més comú en els informes de premsa escrita va ser “la víctima anava caminant o corrent” (28,42%) i en aquesta mateixa literatura, el major nombre d’articles consignava que el gos es va aproximar a la víctima (38,94%). Finalment, pel que fa a les lesions i tractaments registrats en la literatura de mossegades canines, en la literatura indexada es van reportar més mossegades úniques (47,94%) ia la de premsa, múltiples (54,74%). Al comparar las variables de la víctima en las tres literaturas, el estrato etario con mayor número de artículos en la prensa escrita fue el de 24 a 25 años (16, 67%). Con respecto a las variables relacionadas con el animal agresor, las razas potencialmente peligrosas fueron mayoritariamente reportadas en la prensa escrita (30,20%) y el mayor número de reportes en esta literatura incorporaban incidentes en los cuales participaron animales que eran desconocidos por la víctima (80%). En relación a las variables del contexto del ataque, el contexto más común en los reportes de prensa escrita fue “la víctima iba caminando o corriendo” (28,42%) y en esta misma literatura, el mayor número de artículos consignaba que el perro se aproximó a la víctima (38,94%). Finalmente, con respecto a las lesiones y tratamientos registrados en la literatura de mordeduras caninas, en la literatura indexada se reportaron más mordeduras únicas (47,94%) y en la de prensa, múltiples (54,74%). Al comparar las tres fuentes de información, el tratamiento se reportó principalmente en la literatura indexada (80,49%). En conclusión, la información a la que los individuos de la población general de Chile tienen mayor acceso (literatura de prensa) no coinciden en la mayoría de las variables estudiadas con la literatura indexada. Los resultados obtenidos en esta investigación logran reflejar la realidad epidemiológica de las mordeduras caninas del país de estudio. Las mordeduras caninas son un importante problema de salud pública a nivel mundial. Producto de este tipo de incidentes, se desprenden importantes consecuencias, dentro de las cuales se encuentran las lesiones físicas, traumas psicológicos, transmisión de zoonosis, infecciones posteriores a las mordeduras y costos económicos, tanto para el estado del país en cuestión, como para las propias víctimas de dichos episodios. En los casos más extremos, se puede llegar incluso a la muerte de la víctima. Es así que, resulta fundamental poder abordar de manera integral dicha problemática, considerando características epidemiológicas relacionados con la víctima, animal agresor y contexto del ataque; consecuencias de este tipo de incidentes, percepción de la población acerca de estos temas e información que nutre a la comunidad al respecto para la toma de decisiones asociadas a la prevención y control de dichos accidentes, así como, el análisis de programas de prevención y manejo de esta problemática y políticas públicas relacionadas con este. Este estudio tuvo por objetivo caracterizar los incidentes por mordeduras caninas en pacientes atendidos en los principales servicios públicos de salud, de atención primaria y urgencia de Chile entre Septiembre del 2017 y Septiembre del 2018; y analizar la literatura de prensa, indexada y gris de mordeduras caninas publicadas durante el período 2013-2017 en Chile y España. En el primer estudio se utilizaron datos provenientes del “Sistema de Registro de Animales Mordedores”(SIRAM), perteneciente al Ministerio de Salud de Chile. Se analizaron 17.299 mordeduras de animales, de las cuales 6.533 fueron de perros. En relación a los resultados acerca de la víctima se encontró que los más mordidos fueron las personas de género masculino del estrato etario >40 a 64 años (0,82 mordeduras/10,000 habitantes) . Los principales animales mordedores fueron mestizos (59,99%), de tamaño mediano (41,05%) y la mayoría estaban castrados (89,22%). La estación del año con mayor número de incidentes fue invierno (31,85%), siendo el hogar del perro la principal localización de los ataques (57,48%). El segundo estudio correspondió a una revisión sistemática de literatura científica, gris y artículos de prensa escrita de Chile y España, entre los años 2013 a 2017. El primer resultado de la búsqueda fueron 4.920 artículos, de los cuales posterior al paso por tres filtros, se redujeron a 469 artículos con los cuales, se realizó el análisis final. Las bases de literatura científica utilizadas fueron: Scopus, PubMed, Science Direct y Web of Science Core Collection. En la literatura gris se consultaron las bases de datos Safety Lit y Lilacs. Finalmente, en la literatura de prensa escrita se revisaron tres periódicos españoles (El País, El Mundo y La Vanguardia) y tres periódicos chilenos (El Mercurio, Las Últimas Noticias y La Tercera). Al comparar las variables de la víctima en las tres literaturas, el estrato etario con mayor número de artículos en la prensa escrita fue el de 24 a 25 años (16, 67%). Con respecto a las variables relacionadas con el animal agresor, las razas potencialmente peligrosas fueron mayoritariamente reportadas en la prensa escrita (30,20%) y el mayor número de reportes en esta literatura incorporaban incidentes en los cuales participaron animales que eran desconocidos por la víctima (80%). En relación a las variables del contexto del ataque, el contexto más común en los reportes de prensa escrita fue “la víctima iba caminando o corriendo”(28,42%) y en esta misma literatura, el mayor número de artículos consignaba que el perro se aproximó a la víctima (38,94%). Finalmente, con respecto a las lesiones y tratamientos registrados en la literatura de mordeduras caninas, en la literatura indexada se reportaron más mordeduras únicas (47,94%) y en la de prensa, múltiples (54,74%). Al comparar las variables de la víctima en las tres literaturas, el estrato etario con mayor número de artículos en la prensa escrita fue el de 24 a 25 años (16, 67%). Con respecto a las variables relacionadas con el animal agresor, las razas potencialmente peligrosas fueron mayoritariamente reportadas en la prensa escrita (30,20%) y el mayor número de reportes en esta literatura incorporaban incidentes en los cuales participaron animales que eran desconocidos por la víctima (80%). En relación a las variables del contexto del ataque, el contexto más común en los reportes de prensa escrita fue “la víctima iba caminando o corriendo” (28,42%) y en esta misma literatura, el mayor número de artículos consignaba que el perro se aproximó a la víctima (38,94%). Finalmente, con respecto a las lesiones y tratamientos registrados en la literatura de mordeduras caninas, en la literatura indexada se reportaron más mordeduras únicas (47,94%) y en la de prensa, múltiples (54,74%). Al comparar las tres fuentes de información, el tratamiento se reportó principalmente en la literatura indexada (80,49%). En conclusión, la información a la que los individuos de la población general de Chile tienen mayor acceso (literatura de prensa) no coinciden en la mayoría de las variables estudiadas con la literatura indexada. Los resultados obtenidos en esta investigación logran reflejar la realidad epidemiológica de las mordeduras caninas del país de estudio. Dog bites are a major global public health problem. As a result of such incidents, there are significant consequences, including physical injury, psychological trauma, transmission of zoonoses, post-bite infections and economic costs, both to the state of the country concerned and to the victims of such episodes themselves. In the most extreme cases, the victim may even die. Therefore, it is essential to be able to address this problem in a comprehensive manner, considering epidemiological characteristics related to the victim, the animal aggressor and the context of the attack; consequences of this type of incident, the population’s perception of these issues and information that feeds the community in this regard for decision making associated with the prevention and control of such accidents, as well as the analysis of prevention and management programmes and public policies related to this problem. The objective of this study was to characterize dog bite incidents in patients attended at the main public health, primary care and emergency services in Chile between September 2017 and September 2018; and to analyze the press, indexed and grey literature on dog bites published during the period 2013-2017. The first study used data from the “Sistema de Registro de Animales Mordedores” (SIRAM), which belongs to the Chilean Ministry of Health. A total of 17,299 animal bites were analyzed, of which 6,533 were from dogs. In relation to the results regarding the victim, it was found that the most bitten were male people from the age group >40 to 64 years (0.82 bites/10,000 inhabitants). The main biting animals were mestizos (59.99%), of medium size (41.05%) and most were castrated (89.22%). The season of the year with the highest number of incidents was winter (31.85%), with the dog’s home being the main location of attacks (57.48%). The second study corresponded to a systematic review of scientific literature, grey literature and written press articles from Chile and Spain, between 2013 and 2017. The first result of the search was 4,920 articles, of which, after passing through three filters, were reduced to 469 articles with which the final analysis was carried out. The scientific literature bases used were Scopus, PubMed, Science Direct and Web of Science Core Collection. In the grey literature, the databases Safety Lit and Lilacs were consulted. Finally, in the written press literature, three Spanish parodic newspapers (El País, El Mundo and La Vanguardia) and three Chilean newspapers (El Mercurio, Las Últimas Noticias and La Tercera) were reviewed. When comparing the victim variables in the three literatures, the age group with the highest number of articles in the written press was 24-25 years old (16, 67%). With regard to the variables related to the aggressor animal, the potentially dangerous breeds were mostly reported in the written press (30.20%) and the highest number of reports in this literature incorporated incidents involving animals that were unknown to the victim (80%). In relation to the variables of the context of the attack, the most common context in the written press reports was ‘the victim was walking or running’ (28.42%) and in this same literature, the highest number of articles stated that the dog approached the victim (38.94%). Finally, with regard to the injuries and treatments recorded in the literature on dog bites, in the indexed literature more single bites were reported (47.94%) and in the press, multiple bites (54.74%). When comparing the three sources of information, treatment was mainly reported in the indexed literature (80.49%). In conclusion, the information to which individuals in the general population of Chile have greater access (press literature) does not coincide in most of the variables studied with the indexed literature. The results obtained in this investigation manage to reflect the epidemiological reality of dog bites in the country of study. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Mentre les alteracions cerebrals funcionals en el trastorn bipolar han estat àmpliament estudiades, els canvis que tenen lloc en les diferents fases de la malaltia i la recuperació estan menys documentats. El trastorn bipolar s’ha associat amb canvis cerebrals durant la realització de neuroimatge funcional, sobretot una reducció en l’activitat o hipoactivació en el còrtex prefrontal i d’altres regions corticals, i un augment d’activitat en estructures subcorticals com l’amígdala, hipocamp i ganglis de la base. Més recentment s’ha descobert que, a més d’aquesta sèrie de fallades a l’hora d’activar determinades regions, hi ha també un fracàs a desactivar l’àrea prefrontal medial, específicament en el node anterior de l’anomenada xarxa neuronal per defecte ( “default mode network” , DMN). En un primer estudi es van examinar les alteracions funcionals durant la realització d’una tasca de memòria de treball, en pacients amb episodi maníac versus controls sans. Per a això es van reclutar 29 pacients que complien criteris DSM-IV de trastorn bipolar tipus I, amb una puntuació de la Young Mania Rating Scale ≥18, aparellats amb 46 controls sans per edat, sexe i coeficient intel·lectual. A tots ells se’ls va realitzar RMN funcional amb el paradigma N-Back. Els pacients maníacs van presentar un fracàs en activar o hipoactivació comparats amb els controls sans en l’àrees responsables de la realització de la tasca de memòria de treball (còrtex prefrontal dorsolateral (DLPFC) i parietal entre d’altres) i un fracàs a desactivar al còrtex frontomedial i cingulado.Es disposa d’un primer article: Failure of de-activation in the medial frontal còrtex in mania: evidence for default mode network Dysfunction in the disorder. Pomarol-Clotet I, Moro N, Sarró S, Goikolea JM, Vieta E, Amann B, Fernandez-Corcuera P, Sans-Sansa B, Vaig muntar GC, Capdevila A, McKenna PJ, Salvador R. World J Biol Psychiatry. 2012 Dec; 13 (8): 616-26. doi: 10.3109 / 15622975.2011.573808. Epub 2011 May 23. PMID: 21.604.958 En un segon estudi es van examinar les alteracions funcionals durant la realització d’una tasca de memòria de treball, en pacients amb episodi maníac i posteriorment en fase de remissió (eutímia) versus controls sans. Per a això es van reclutar 26 pacients que complien criteris DSM-IV de trastorn bipolar tipus I, amb una puntuació de la Young Mania Rating Scale ≥15, aparellats amb 26 controls sans per edat, sexe i coeficient intel·lectual. A tots ells se’ls va realitzar una RMN funcional amb el paradigma N-Back tant en l’episodi maníac, com després de la remissió (eutímia). Es disposa d’un segon article: Longitudinal brain functional changes between mania and euthymia in bipolar disorder. Alonso-Llana S, Moro N, McKenna PJ, Sarró S, Romaguera A, Vaig muntar GC, Maristany T, Goikolea JM, Vieta E, Salvador R, Pomarol-Clotet I .Bipolar Disord. 2019; 21 (5): 449-457. https://doi.org/10.1111/bdi.12767. Epub 2019 abril 25. PMID: 30848539. Silvia Alonso-Llana and Noemí Moro ShareAlike equally to this work. La remissió de la mania (eutímia) es va associar amb la normalització en la hipoactivación del DLPFC i còrtex parietal, però no es va trobar una normalització de la fallada en desactivació del còrtex frontomedial i cingulat. Amb la presentació de la tesi doctoral per compendi d’aquestes 2 publicacions, es complementa l’estudi inicial amb un estudi longitudinal que permet comparar les alteracions funcionals en diferents fases de la malaltia (episodi de mania i remissió) .Les troballes del nostre segon treball suggereixen que els canvis cerebrals funcionals en el trastorn bipolar es poden dividir en alteracions d’estat, presents a la mania (hipoactivación de l’DLPFC i còrtex parietal) però no en la eutímia i marcadors de tret, presents en les diferents fases de la malaltia (fallada en desactivació de l’còrtex frontomedial i cingulat). Mientras las alteraciones cerebrales funcionales en el trastorno bipolar han sido ampliamente estudiadas, los cambios que tienen lugar en las diferentes fases de la enfermedad y la recuperación están menos documentados. El trastorno bipolar se ha asociado con cambios cerebrales durante la realización de neuroimagen funcional, sobre todo una reducción en la actividad o hipoactivación en el córtex prefrontal y de otras regiones corticales, y un aumento de actividad en estructuras subcorticales como la amígdala, hipocampo y ganglios de la base. Más recientemente se ha descubierto que, además de esta serie de fallos a la hora de activar determinadas regiones, existe también un fracaso en desactivar el área prefrontal medial, específicamente en el nodo anterior de la llamada red neuronal por defecto (“default mode network”, DMN). En un primer estudio se examinaron las alteraciones funcionales durante la realización de una tarea de memoria de trabajo, en pacientes con episodio maníaco versus controles sanos. Para ello se reclutaron 29 pacientes que cumplían criterios DSM-IV de trastorno bipolar tipo I, con una puntuación de la Young Mania Rating Scale ≥18, apareados con 46 controles sanos por edad, sexo y coeficiente intelectual. A todos ellos se les realizó RMN funcional con el paradigma N-Back. Los pacientes maníacos presentaron un fracaso en activar o hipoactivación comparados con los controles sanos en la áreas responsables de la realización de la tarea de memoria de trabajo (córtex prefrontal dorsolateral (DLPFC) y parietal entre otras) y un fracaso en desactivar en el córtex frontomedial y cingulado.Se dispone de un primer artículo: Failure of de-activation in the medial frontal cortex in mania: evidence for default mode network dysfunction in the disorder. Pomarol-Clotet E, Moro N, Sarró S, Goikolea JM, Vieta E, Amann B, Fernandez-Corcuera P, Sans-Sansa B, Monté GC, Capdevila A, McKenna PJ, Salvador R. World J Biol Psychiatry. 2012 Dec;13(8):616-26. doi: 10.3109/15622975.2011.573808. Epub 2011 May 23. PMID: 21604958 En un segundo estudio se examinaron las alteraciones funcionales durante la realización de una tarea de memoria de trabajo, en pacientes con episodio maníaco y posteriormente en fase de remisión (eutimia) versus controles sanos. Para ello se reclutaron 26 pacientes que cumplían criterios DSM-IV de trastorno bipolar tipo I, con una puntuación de la Young Mania Rating Scale ≥15, apareados con 26 controles sanos por edad, sexo y coeficiente intelectual. A todos ellos se les realizó una RMN funcional con el paradigma N-Back tanto en el episodio maníaco, como tras la remisión (eutimia). Se dispone de un segundo articulo: Longitudinal brain functional changes between mania and euthymia in bipolar disorder. Alonso-Lana S, Moro N, McKenna PJ, Sarró S, Romaguera A, Monté GC, Maristany T, Goikolea JM, Vieta E, Salvador R, Pomarol-Clotet E .Bipolar Disord. 2019;21 (5):449–457. https://doi.org/10.1111/bdi.12767. Epub 2019 Apr 25. PMID: 30848539. Silvia Alonso‐Lana and Noemí Moro contributed equally to this work. La remisión de la manía (eutimia) se asoció con la normalización en la hipoactivación del DLPFC y córtex parietal, pero no se encontró una normalización en el fallo en desactivación del córtex frontomedial y cingulado. Con la presentación de la tesis doctoral por compendio de estas 2 publicaciones, se complementa el estudio inicial con un estudio longitudinal que permite comparar las alteraciones funcionales en diferentes fases de la enfermedad (episodio de manía y remisión).Los hallazgos de nuestro segundo trabajo sugieren que los cambios cerebrales funcionales en el trastorno bipolar se pueden dividir en alteraciones de estado, presentes en la manía (hipoactivación del DLPFC y córtex parietal ) pero no en la eutimia y marcadores de rasgo, presentes en las diferentes fases de la enfermedad (fallo en desactivación del córtex frontomedial y cingulado). While the functional brain alterations in bipolar disorder have been widely studied, the changes that take place in the different phases of the disease and recovery are less documented. Bipolar disorder has been associated with brain changes during the performance of functional neuroimaging, especially a reduction in activity or hypoactivation in prefrontal cortex and other cortical regions, and an increase in activity in subcortical structures such as amygdala, hippocampus and ganglia from the base. More recently it has been discovered that, in addition to this series of failures when activating certain regions, there is also a failure to deactivate the medial prefrontal area, specifically in the previous node of the so-called “Default Mode Network” (DMN). In a first study, functional alterations were examined during carrying out a working memory task, in patients with maniac episode versus healthy controls. For this, 29 patients who met DSM-IV criteria of type I bipolar disorder were recruited, with a score of the Young Mania Rating Scale ≥18, matched with 46 healthy controls by age, sex and intellectual coefficient. All of them were performed functional RMN with the N-Back paradigm. Maniac patients presented a failure to activate or hypoactivation compared with healthy controls in the areas responsible for carrying out the work memory task (dorso lateral prefrontal cortex (DLPFC) and parietal among others) and a failure to deactivate in the fronto medial cortex and cingulate. It has a first article: Failure of De-Activation in the Medial Front Cortex in Mania: Evidence for Default Mode Network Dysfunction in the Disorder. Pomarol-Clotet E, Moro N, Sarró S, Goikolea JM, Vieta E, Amann B, Fernandez-Corcuera P, Sans-Sansa B, Monté GC, Capdevila A, McKenna PJ, Salvador R. World J Biol Psychiatry. 2012 Dec; 13 (8): 616-26. Doi: 10.3109 / 15622975.2011.573808. EPUB 2011 May 23. PMID: 21604958 In a second study, functional alterations were examined during carrying out a working memory task, in patients with maniac episode and subsequently in the remission phase (euthymia) versus healthy controls. For this, 26 patients who met DSM-IV criteria of type I bipolar disorder were recruited, with a score of the Young Mania Rating Scale ≥15, paired with 26 healthy controls by age, sex and intellectual coefficient. All of them were performed a functional MRI with the N-Back paradigm in both the maniac episode, and after remission (euthymia). A second article is available: Longitudinal Brain Functional Changes Between Mania and Euthymia in Bipolar Disorder. Alonso-Lana S, Moro N, McKenna PJ, Sarró S, Romaguera A, Monté GC, Maristany T, Goikolea JM, Vieta E, Salvador R, Pomarol-Clott and .Bipolar Disord. 2019; 21 (5): 449-457. https://doi.org/10.1111/bdi.12767. EPUB 2019 Apr 25. PMID: 30848539. Silvia Alonso-Lana and Noemi Moro contributed equally to this work. The remission of mania (euthymia) was associated with normalization in the hypoactivation of the DLPFC and parietal cortex, but no normalization was found in the deactivation of the fronto medial and cingulate cortex. With the presentation of the doctoral thesis per compendium of these 2 publications, the initial study is complemented with a longitudinal study that allows to compare functional alterations in different phases of the disease (episode of mania and remission). The findings of our second work suggests that functional brain changes in bipolar disorder can be divided into state alterations, present in the mania (hypoactivation of the DLPFC and parietal cortex) but not in the euthymia and trait markers, present in the different phases of the disease (failure in deactivation of the fronto medial and cingulate cortex). Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Introducció: El present treball exposa les característiques generals del fenomen de la immigració a Espanya i els diferents problemes que enfronten els joves en el seu procés d’adaptació i com aquests incideixen sobre la seva salut mental. Objectius: Determinar si l’exposició a factors psicosocials com la resiliència, el compromís escolar i la violència familiar incideix en la presència de problemes de salut mental i abús de substàncies addictives en adolescents immigrants i no immigrants d’Espanya. Materials i mètodes: Es va estudiar a 262 joves d’entre 12 i 17 anys de les ciutats d’Alacant i Barcelona., 139 espanyols i 123 immigrants. A tots ells se’ls va aplicar l’escala Youth Self Report (YSR) per a obtenir informació sistematitzada sobre diverses competències i problemes de conducta i el Student Engagement Instrument (SEI) per a conèixer el grau de compromís cognitiu i compromís psicològic. A més del Child and Youth Resilience Measure (CYRM-28) que mesura el nivell de resiliència individual, resiliència familiar i resiliència contextual. Posteriorment es van aplicar diferents proves estadístiques als resultats obtinguts. Resultats i conclusions: Es va trobar que existeix una incidència positiva entre factors protectors com els diferents tipus de resiliència i l’acompliment escolar i la salut mental dels joves, especialment dels nadius. D’igual forma es va trobar una incidència negativa entre la violència familiar i la salut mental dels joves, sobretot en el cas dels immigrants. Introducción: El presente trabajo expone las características generales del fenómeno de la inmigración en España y los diferentes problemas que enfrentan los jóvenes en su proceso de adaptación y cómo estos inciden sobre su salud mental. Objetivos: Determinar si la exposición a factores psicosociales como la resiliencia, el compromiso escolar y la violencia familiar incide en la presencia de problemas de salud mental y abuso de sustancias adictivas en adolescentes inmigrantes y no inmigrantes de España. Materiales y métodos: Se estudió a 262 jóvenes de entre 12 y 17 años de las ciudades de Alicante y Barcelona., 139 españoles y 123 inmigrantes. A todos ellos se les aplicó la escala Youth Self Report (YSR) para obtener información sistematizada sobre diversas competencias y problemas de conducta y el Student Engagement Instrument (SEI) para conocer el grado de compromiso cognitivo y compromiso psicológico. Además del Child and Youth Resilience Measure (CYRM-28) que mide el nivel de resiliencia individual, resiliencia familiar y resiliencia contextual. Posteriormente se aplicaron diferentes pruebas estadísticas a los resultados obtenidos. Resultados y conclusiones: Se encontró que existe una incidencia positiva entre factores protectores como los distintos tipos de resiliencia y el desempeño escolar y la salud mental de los jóvenes, en especial de los nativos. De igual forma se encontró una incidencia negativa entre la violencia familiar y la salud mental de los jóvenes, sobre todo en el caso de los inmigrantes. Introduction: This paper presents the general characteristics of the immigration phenomenon in Spain and the different problems faced by young people in their adaptation processes and how these affect their mental health. Objectives: To determine if exposure to psychosocial factors such as resilience, school commitment and family violence affects the presence of mental health problems and substance abuse of in immigrant and non-immigrant adolescents from Spain. Materials and methods: 262 young people between 12 and 17 years old from the cities of Alicante and Barcelona, ​​139 Spaniards and 123 immigrants were studied. The Youth Self Report (YSR) scale was applied to all of them to obtain systematized information on various skills and behavior problems and the Student Engagement Instrument (SEI) to know the degree of cognitive and psychological commitment. In addition to the Child and Youth Resilience Measure (CYRM-28) which measures the level of individual resilience, family resilience and contextual resilience. Subsequently, different statistical tests were applied to the results obtained. Results and conclusions: It was found that there is a positive incidence between protective factors such as different types of resilience and school performance and mental health of young people, especially of natives. Similarly, a negative incidence was found between family violence and the mental health of young people, especially in the case of immigrants. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria