Search

From the viewpoint of linguistic text pragmatics, the study of sound messages produced in street demonstrations and in stadiums constitutes aviable approach to the study of musical sound events. In this paper, the author analyzes sound modulation resources which do not belong to the structural level but to the greater part of information in a musical event.

Resumen basado en el de la publicación Se ofrecen diversas aportaciones sobre las competencias para el acceso y ejercicio profesional, a la vez que se ofrecen herramientas para repensar la Educación Física teniendo en cuenta los nuevos planteamientos curriculares. Se describen los contenidos curriculares de la asignatura de 'Educación Física' para la Educación Secundaria y el Bachillerato. Se destacan las competencias profesionales del profesorado de Educación Física. Se exponen las experiencias pedagógicas para la adquisición de competencias del currículo. Cada capítulo contiene un apartado de actividades propuestas, fuentes y recurso de consulta, y referencias bibliográficas del tema correspondiente. Madrid Biblioteca de Educación del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; Calle San Agustín, 5 - 3 planta; 28014 Madrid; Tel. +34917748000; biblioteca@mecd.es ESP

La investigació se centra en l’estudi de les lògiques estructurals i sonores de les tonades orals que es fan servir en el cant dels goigs valencians, i en les situacions comunicatives i rituals en què s’entonen. Es parteix des d’una perspectiva etnomusicològica que es recolza en una fonamentació epistemològica i metodològica que ha estat aplicada en l’estudi dels processos de construcció de cants col·lectius i a veus en repertoris semblants, especialment en cants del domini lingüístic compartit; a més, es realitza una aproximació a les estructures rituals dels goigs a partir del paradigma social de la modernitat avançada, que ens permet explicar els processos de transformació que ha sofert una celebració concreta degut a les dinàmiques socials canviants de les últimes dècades, i com aquestes celebracions religioses, junt amb el cant dels goigs, han ampliat el seu camp semàntic per a donar cabuda a una àmplia pluralitat de significats dins la lògica de l’era postcristiana. La revisió i buidatge dels principals fons sonors i audiovisuals amb mostres enregistrades de goigs valencians ha permés confeccionar un corpus ampli de nou-cents cinquanta exemples que, junt amb el material procedent del treball de camp propi i les entrevistes a informants, fa possible una anàlisi sistemàtica i detallada de les tonades orals i els mecanismes expressius dels goigs. Així, ha estat possible identificar l’existència de set patrons de tonada que, amb un nombre distint de variants i una àmplia distribució geogràfica pel país, s’empren en la majoria dels cants dels goigs valencians; a més, també s’analitzen els procediments constructius i interpretatius en les tonades orals distintes dels patrons. Paral·lelament, l’estudi de cinc situacions comunicatives de cant de goigs –a la manera de situacions paradigmàtiques–, ha fet possible aprofundir en l’anàlisi i comprensió de qüestions com la participació, la distribució dels rols i els discursos de gènere, la construcció i reafirmació de les estructures de significat i els processos de revitalització i potenciació en clau identitària, tant en el moment en què s’entonen els goigs com en el ritual en conjunt. La investigación se centra en el estudio de las lógicas estructurales y sonoras de las tona-das orales que se utilizan en el canto de los gozos valencianos, y en las situaciones comu-nicativas y rituales en las cuales se entonan. Se parte desde una perspectiva etnomusico-lógica que se apoya en una fundamentación epistemológica y metodológica que ha sido aplicada en el estudio de los procesos de construcción de cantos colectivos y a voces en repertorios parecidos, especialmente en cantos del dominio lingüístico; además, se realiza una aproximación a las estructuras rituales de los gozos a partir del paradigma social de la modernidad avanzada, que nos permite explicar los procesos de transformación a que ha estado sometida una celebración concreta debido a las dinámicas sociales cambiantes de las últimas décadas, y como estas celebraciones religiosas, junto con el canto de los go-zos, han ampliado su campo semántico para dar cabida a una amplia pluralidad de signifi-cados dentro de la lógica de la era poscristiana. La revisión y vaciado de los principales fondos sonoros y audiovisuales con muestras registrada de gozos valencianos ha permitido confeccionar un corpus amplio de novecientos cincuenta ejemplos que, junto con el material procedente del trabajo de campo propio y las entrevistas a informantes, hace posible un análisis sistemático y detallado de las tonadas orales y los mecanismos expresivos de los gozos. Así, se ha identificado la existencia de siete patrones melódicos que, con un número distinto de variables y una amplia distribución geográfica por el territorio, se utilizan en la mayoría de los cantos de los gozos valencianos; además, también se analizan los procedimientos constructivos e interpretativos en las tonadas orales distintas de los patrones. Paralelamente, el estudio de cinco situaciones comunicativas de canto de gozos –a la manera de situaciones paradigmáticas–, ha hecho posible profundizar en el análisis y la comprensión de cuestiones como la participación, la distribución de los roles y los discursos de género, la construcción y reafirmación de las estructuras de significado y los procesos de revitalización y potenciación en clave identitaria, tanto en el momento en el cual se cantan los gozos como en el ritual en su conjunto. The investigation focuses on the study of the structural and sonorous logics of the oral tunes that are used in the singing of the Valencian ‘goigs’ , and in the ritual and communicative situations in which they are toned. It starts from an ethnomusicological perspective that goes on a methodological and epistemological substantiation that has been applied in the study of the construction process of collective singings and multipart singings in similar repertories, especially in singings of the Catalan linguistic domain, moreover, an approximation to the ritual structures of the ‘goigs’ is carried out using the social paradigm of the advanced modernity, which allows us to explain the transformation processes in which a concrete celebration has been submitted due to the changing social dynamics from the latest decades, and how this religious celebrations, along with the singing of the ‘goigs’ , have expanded their semantic field to include a wide plurality of meanings within the logical of the post-Christian age. The revision and clearing of the main audio-visual and sonorous fonds with registered samples of Valencian ‘goigs’ has allowed to put together a wide corpus of nine hundred and fifty examples that, together with the material coming from the fieldwork and the interviews to informers, make possible a detailed and systematic analysis of the oral tunes and the expressive mechanisms of the ‘goigs’ . With this procedure, the existence of seven melodic patterns that, with a different number of variables and a wide geographical distribution throughout the territory, are used in most of the singings of Valencian ‘goigs’ has been identified, furthermore, the different constructive and interpretative procedures in the oral tuned patterns are also analysed. At the same time, the study of five communicative situations of ‘goigs’ ’ singings -in the way of paradigmatic situations- has made possible to deeper into the analysis and comprehension of issues such as the participation, the distribution of the roles and the gender discourses, the construction and reaffirmation of the meaning structures and the processes of revitalization and potentiation in terms of identity, in both the moment in which the ‘goigs’ are singed and in the ritual as a whole. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

A mitjan del segle XIX Manuel Milà i Fontanals, que havia investigat abastament el gènere dels goigs, va concloure que estaven emparentats amb la dansa trobadoresca. Aquesta afirmació ha estat reproduïda –de vegades amb una visió distorsionada– a bona part de la historiografia del gènere. Amb la finalitat de reconduir el discurs i aportar-hi eines científiques d’anàlisi i crítica, hem pres com a premissa l’afirmació de Milà i Fontanals i hem concretat les relacions entre els goigs actuals i les danses dels segles xiii, xiv i xv. L’anàlisi dels tractats poètics i del repertori líric occitanocatalà de l’època ha estat clau per comprendre aquestes relacions i com l’estructura estròfica pròpia dels goigs moderns no s’hi ajusta completament en qüestions d’extensió, d’argument i del paper de la retronxa. L’encaix perfecte cal situar-lo al final del segle xv a l’entorn literari de Bernat Fenollar i els certàmens literaris de València. La impremta va afavorir des del primer moment la difusió i la creació d’obres del nou gènere que es consolidava. N’hem resseguit les traces en cançoners manuscrits, fulls impresos del segle xvi i en les primeres notacions musicals: una de monòdica i quatre de polifòniques. A Catalunya i a Andorra encara avui es canten diverses lletres de goigs dels segles xv i xvi i s’hi poden reconèixer alguns elements melòdics que ja eren presents a les notacions musicals d’aquells segles. L’aplec d’un corpus de mig miler goigs enregistrats en els darrers quaranta anys, complementat amb un nombre semblant de notacions escrites des de final del segle xix fins a l’actualitat, ha permès confegir per primer cop una síntesi dels models musicals de gran extensió del país. L’anàlisi de les estructures musicals dels goigs enregistrats aporta informacions significatives sobre els mecanismes i característiques musicals orals del gènere, com ara la singular alternança dels versos melòdics, el cant a veus i l’articulació rítmica giusto sil·làbic. L’estudi etnomusicològic aporta una visió global del cants dels goigs a Catalunya i Andorra i, alhora, exemples i eines per a futures recerques. A mediados del siglo XIX Manuel Milà i Fontanals, que había investigado ampliamente el género de los ‘goigs’, concluyó que estaban emparentados con la dansa trobadoresca. Esta afirmación ha sido reproducida –a veces con una visión distorsionada– en buena parte de la historiografía del género. Con la finalidad de reconducir el discurso y aportar herramientas científicas de análisis y crítica, hemos tomado como premisa la afirmación de Milà i Fontanals y hemos concretado las relaciones entre los goigs actuales y las danses de los siglos xiii, xiv y xv. El análisis de los tratados poéticos y del repertorio lírico occitano-catalán de la época ha sido clave para comprender estas relaciones y como la estructura estrófica propia de los ‘goigs’ modernos no se ajusta completamente en cuestiones de extensión, de argumento y del papel de la retroncha. El encaje perfecto lo debemos situar al final del siglo xv en el entorno literario de Bernat Fenollar y los certámenes literarios de Valencia. La imprenta favoreció desde el primer momento la difusión y la creación de obras del nuevo género que se consolidaba. Hemos recorrido sus rastros en cancioneros manuscritos, en hojas estampadas del siglo xvi y en las primeras notaciones musicales: una monódica y cuatro polifónicas. En Cataluña y en Andorra todavía hoy se cantan diferentes letras de ‘goigs’ de los siglos xv y xvi y se pueden reconocer algunos de sus elementos melódicos que ya estaban presentes en las notaciones musicales de aquellos siglos. La recopilación de un corpus de medio millar de ‘goigs’ grabados en los últimos cuarenta años, complementado con un número parecido de notaciones musicales escritas desde finales del siglo xix hasta la actualidad, han permitido confeccionar por primera vez una síntesis de los modelos musicales de gran extensión del país. El análisis de las estructuras musicales de los ‘goigs’ grabados aporta informaciones significativas sobre los mecanismos y características musicales orales del género, como la singular alternancia de los versos melódicos, el canto a voces y la articulación rítmica giusto silábico. El estudio etnomusicológico aporta una visión global del del canto de los ‘goigs’ en Cataluña y Andorra y, a su vez, ejemplos y herramientas para futuras investigaciones. In the mid-nineteenth century, Manuel Milà i Fontanals, who had extensively investigated the genre of ‘goigs’, concluded that they were related to the troubadour dances. This affirmation has been reproduced - sometimes with a distorted vision - in a good part of the historiography of the genre. In order to redirect the discourse and provide scientific tools for analysis and criticism, we have taken the statement of Milà i Fontanals as a premise and we have specified the relationships between the current goigs and the danses of the 13th, 14th and 15th centuries. The analysis of the poetic treatises and the Occitan-Catalan lyrical repertoire of the time has been key to understanding these relationships and how the verse structure proper to modern ‘goigs’ does not fully fit in questions of extension, argument and the role of the retroncha. We must place the perfect fit at the end of the 15th century in the literary environment of Bernat Fenollar and the literary contests of Valencia. The printing press favored from the first moment the diffusion and the creation of works of the new genre that was consolidated. We have traced its traces in handwritten songbooks, on sixteenth-century stamped sheets, and in the earliest musical notations: one monodic and four polyphonic. In Catalonia and Andorra, different lyrics of ‘goigs’ from the 15th and 16th centuries are still sung today and some of their melodic elements that were already present in the musical notations of those centuries can be recognized. The compilation of a corpus of half a thousand ‘goigs’ recorded in the last forty years, complemented by a similar number of musical notations written from the late nineteenth century to the present, have allowed for the first time to make a synthesis of the musical models of great extension of the country. The analysis of the musical structures of the recorded ‘goigs’ provides significant information on the mechanisms and oral musical characteristics of the genre, such as the singular alternation of melodic verses, the singing to voices and the rhythmic articulation giusto syllabic. The ethnomusicological study provides a global vision of the song of the ‘goigs’ in Catalonia and Andorra and, in turn, examples and tools for future research. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

Premi Extraordinari de Doctorat concedit pels programes de doctorat de la UAB per curs acadèmic 2020-2021 Aquesta investigació aborda el repertori, fins ara desconegut, dels cants multipart o polifonies orals de la localitat de Santa María de Ostula, una comunitat d'ètnia nàhua a l'estat de Michoacán, a l'occident de Méxic. Analitza de manera específica el repertori de Quaresma i Setmana Santa en dos vessants: el cant litúrgic en llatí, interpretat exclusivament pels cantores que actuen com els principals especialistes rituals de la comunitat; i el cant en castellà interpretat o liderat per aquests mateixos cantores, però amb la participació col·lectiva de la majoria catòlica de la comunitat. L'estudi aporta elements històrics i de context sociocultural que permeten comprendre qui va introduir a la regió aquestes pràctiques d'origen europeu i com va ser possible que arrelessin en la vida ritual d'un grup cultural amb una cosmovisió i unes característiques particulars. A més d'aquests aspectes històrics, socials i culturals, l'estudi analitza el repertori des de les perspectives èmica i ètica per tal d'establir-ne les característiques principals: cant a dues veus i -en el passat- a tres expressat en contextos religiosos, en llatí i en castellà (amb una altra part del repertori també en llengua náhuatl), la gran majoria sense cap acompanyament instrumental; i musicalment caracteritzats per una lògica modal i per una flexibilitat rítmica principalment salmòdica, aspectes que coincideixen amb altres manifestacions multipart que han estat estudiades a l'Europa mediterrània. A la vegada, assenyala elements musicals i rituals específics que singularitzen las pràctiques d'Ostula en relació a les altres tradicions multipart. Esta investigación aborda el repertorio, hasta ahora desconocido, de cantos multipartes o polifonías orales en Santa María de Ostula, una comunidad de etnia nahua en Michoacán, al occidente de México. Analiza específicamente el repertorio para Cuaresma y Semana Santa en dos vertientes: el canto litúrgico en latín, ejecutado exclusivamente por cantores que fungen como los principales especialistas rituales en la comunidad; y el canto en castellano ejecutado o encabezado por esos mismos cantores pero también de manera colectiva por la mayoría católica de la comunidad. El trabajo aporta elementos históricos y de contexto sociocultural que permiten comprender quiénes introdujeron tales prácticas de carácter europeo en la región y cómo fue que arraigaron en la vida ritual de un grupo con una cosmovisión y características particulares. Además de esos aspectos históricos, sociales y culturales, analiza desde las perspectivas émica y ética el repertorio para establecer sus características principales: cantos a dos y -en el pasado- tres partes ejecutados en contextos religiosos, en latín y en castellano (con otra parte del repertorio tambien en lengua náhuatl), en su gran mayoría sin acompañamiento instrumental; caracterizados musicalmente por una lógica modal y por una flexibilidad rítmica principalmente salmódica, aspectos que coinciden con otras manifestaciones multipartes que han sido estudiadas en la Europa mediterránea. Asimismo señala elementos musicales y rituales específicos que singularizan las prácticas ostulenses frente a aquellas tradiciones multipartes. This research addresses the hitherto ignored repertoire of multipart singing or vocal polyphonies in Santa María de Ostula, a Nahua ethnic community located in Michoacán, in the west part of Mexico. It specifically analyses Lent and Holy Week repertoire in two aspects: liturgical chant in Latin exclusively performed by chanters who serve as the main ritual specialists of the community. And the chant in Castilian led by those same chanters as well as in a collectively way by the Catholic majority of the community. The research provides historical and sociocultural elements that allow to comprehend who introduced those European practices in the area. As well as how they took root in the ritual life of a group with a unique worldview and features. In addition to those historical and sociocultural aspects, it analyses the repertoire from an emic and ethic perspectives in order to establish its main characteristics: chants in two -and in the past- three parts performed in religious contexts both in Latin and in Castilian (with another part of the repertoire sung in Nahuatl language) mostly without instrumental accompaniment. Chants musically characterized by a modal process and by a rhythmic flexibility in the psalm tone, elements that coincide with other multipart manifestations that have been studied in Mediterranean Europe. It also points out specific musical and ritual elements that distinguish the practices of the community from those traditional multivocal chants.

A partir de l’estudi dels músics i d’un corpus de cançons del col·lectiu Els Setze Jutges i Raimon realitzo l’anàlisi estilística del moviment de la Nova Cançó entre 1959 i 1975. L’estil que han aportat a la història de la música popular en català beu d’una part de la Chanson francesa però també, i això ha estat molt menys percebut, de la pròpia tradició musical catalana, i en alguns casos, com el de Raimon, de Modugno, de la Canzone italiana. L’anàlisi detallada de deu peces que avui són populars ha demostrat la diversitat d’elements musicals i socials que les ha fet perdurables i per què s’ha difós alguna cançó internacionalment, com és el cas de “L’estaca” de Lluís Llach. L’altra aportació de la tesi és l’estudi sistemàtic –més enllà de les anècdotes– de la repressió que van patir aquests músics i, especialment, dels mecanismes de la censura. Documentació inèdita i vivències dels protagonistes –censors, policies i funcionaris inclosos, a més d’organitzadors, mànagers discogràfics, públic i músics– permeten reconstruir en detall els procediments i les accions d’aquesta repressió al moviment musical. S’han localitzat els responsables executius de la censura i els corresponents informes i arguments. En l’entremig, es recuperen algunes lletres inèdites de cançons de la Nova Cançó que es prohibiren. Partiendo del estudio de los músicos y de un corpus de canciones del colectivo Els Setze Jutges y de Raimon, he realizado el análisis estilístico del movimiento de la Nova Cançó entre 1959 y 1975. El estilo que han aportado a la historia de la música popular en catalán bebe de la Chanson francesa pero también, aunque eso haya pasado muy desapercibido, de la propia tradición musical catalana, y en algunos casos, como en el de Raimon, de Modugno, de la Canzone italiana. El análisis detallado de diez canciones que hoy son populares, ha mostrado la diversidad de elementos musicales y sociales que las han hecho perdurables y por qué se ha difundido alguna canción internacionalmente, como es el caso de “L'Estaca” de Lluís Llach. La otra aportación de la tesis es el estudio sistemático – más allá de las anécdotas – de la represión que sufrieron estos músicos y, especialmente, de los mecanismos de la censura. Documentación inédita y vivencias de los protagonistas – censores, policías y funcionarios incluidos, además de organizadores, managers discográficos, público y músicos – permiten reconstruir al detalle los procedimientos y las acciones de esta represión al movimiento musical. Se han localizado los responsables ejecutivos de la censura y los correspondientes informes y argumentos. En el proceso se han recuperado algunas letras inéditas de canciones de la Nova Cançó que se prohibieron. Based on the study of the musicians and a song corpus of the group Els Setze Jutges and of Raimon I undertake the stylistic analysis of the movement Nova Cançó between 1959 and 1975. The style with which they have contributed to the history of popular music in Catalan partially drinks from the French Chanson but also, which has been less detected, from the Catalan musical tradition itself and in some cases, such as that of Raimon, also from Modugno, the Italian Canzone. The detailed analysis of ten pieces that are nowadays popular has shown the diversity of the musical and social elements that have made them perdurable and the reasons behind the international success of some, such as is the case of “L’estaca” by Lluís Llach. A second contribution of the thesis is the systematic study - beyond the anecdotes - of the repression suffered by these musicians and, especially, of the mechanisms of censorship. Unpublished documentation and experiences of the protagonists - including censors, police officers and civil servants, as well as music promoters, record managers, the audience and musicians - allow us to reconstruct the mechanisms and results of this repression of the music movement in detail. The executive agents responsible of censorship and their reports and arguments have been identified and documented. The research process also recovers some unreleased lyrics of songs from the Nova Cançó that were banned. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història Comparada, Política i Social

L’Orquestra Simfònica de Girona va presentar-se el 5 de juliol de 1929. La tardor següent va protagonitzar una petita gira per les associacions de música de Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell i Reus. El director va ser el músic militar Ismael Granero, fins que va tornar a les terres valencianes d’on era originari, a finals de 1931. A partir de 1932, el compositor barceloní Ricard Lamote de Grignon es desplaçava periòdicament a Girona per dirigir l’orquestra. En aquesta segona etapa, la formació va renovar el seu repertori i va continuar jugant un paper destacat en la vida cultural de la ciutat. Malgrat els problemes econòmics i la manca de continuïtat, va subsistir fins a la Guerra Civil Espanyola. El propòsit inicial d’aquesta tesi ha estat analitzar des de la perspectiva musicològica la trajectòria d’una entitat que restava per explorar en la majoria dels seus aspectes. La dispersió i la migradesa dels materials que podien proporcionar informació han aconsellat recórrer a tota mena de fonts: documentació oficial, programes de concert, premsa, fons personals, epistolaris i la memòria oral dels qui en van ser testimonis. D’aquesta manera, s’ha pogut resseguir l’evolució de les actuacions, la procedència i el perfil personal dels músics i el món estètic que dibuixava el repertori interpretat, així com els intents previs de fundar agrupacions similars a Girona. A partir d’aquest teixit de dades, l’existència de l’orquestra permet qüestionar a quins interessos responia, quins grups socials van impulsar-la i quins models van inspirar-la. Els lligams amb altres organitzacions cíviques i amb la política local, la presència en l’esfera pública de la ciutat i el recorregut vital dels seus gestors i dirigents demostren, com en d’altres casos, que l’activitat orquestral era una concreció més d’un programa de regeneració de la vida col·lectiva, amb voluntat que fos extensiu a tots els grups socials i que va contribuir a dignificar l’ofici de músic. D’altra banda, l’Orquestra Simfònica de Girona no va ser un cas únic; en altres ciutats catalanes es van crear entitats orquestrals amb un seguit de coincidències que no poden ser casuals. Les iniciatives encaminades a normalitzar les estructures musicals a Catalunya per equiparar-les als models europeus havien començat feia dècades: va ser un procés lent, iniciat a finals del segle xix, i que el programa del noucentisme va assumir com a propi. En un context posterior, entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i els primers temps de la II República, les orquestres poden considerar-se un fruit tardà d’aquell ideari. En un període convuls i canviant, van esdevenir institucions que projectaven una dimensió col·lectiva de la sociabilitat urbana., The Girona Symphonic Orchestra first performed a concert on the 5th of July 1929. The following autumn the orchestra undertook a small tour organized by musical associations in the towns of Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell and Reus. The orchestra’s conductor was Ismael Granero, a military musician who at the end of 1931 was assigned a new post in the Valencia region from where he originated. The new conductor was the composer Ricard Lamote de Grignon from Barcelona, who from summer 1932 onwards visited Girona periodically to conduct the orchestra. With him leading them, the group renewed its repertoire and went on taking part in the cultural life of the city. Despite financial problems and a lack of continuity, the orchestra survived until the start of the Spanish Civil War. The initial aim of this thesis is to analyse, from a musicological perspective, the development of an entity which, although it cannot be considered completely unknown, was unexplored in the majority of aspects. The material which can provide information is so widespread that a whole host of sources have been used: official documentation, concert programmes, press, private collections, letters, and personal memories. In this way, not only the evolution of their performances has been traced, but also the origin and the personal profile of its members together with the aesthetical world seen through the group’s repertoire and previous attempts to create similar orchestras in the same city. Thanks to this data collection about the Girona Symphonic Orchestra we can now study which interests it responded to, which social groups were behind it, and which models served as inspiration. The links it established with other civic organisations and with local politics along with its presence in the public life of the city and the dynamism of those in charge show that orchestral activity was a clear proof of a project of regeneration of collective life with a will extended to other social groups and which helped contribute to the dignification of music as a profession. On the other hand, the Girona Symphonic Orchestra was not an isolated case; in other Catalan cities other orchestral entities which shared a series of chronological and organisational similarities were created, fact that cannot be put down to coincidence. The slow process towards the normalization of musical life in Catalonia to bring it to the level of other European models began at the end of the 19th century, and was taken over later by the Noucentisme movement. Between the end of Primo de Rivera’s dictatorship and the beginning of the 2nd Republic, orchestras can be considered the fruit of that ideology. In a time of upheaval and change, they became institutions that projected a collective dimension of urban sociability.