Search

Cet article propose une lecture de La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza (1994), d’Isabel-Clara Simó, et analyse deux concepts clefs du roman : d’un côté la sauvagerie, qui figure les personnages féminins exilés dans les marges réelles et figurées du discours, tout le long du récit ; de l’autre la domestication ou l’imposition de l’ordre masculin par le contrôle, la surveillance et la logique de l’échange. L’étude développe ces deux topoï à partir de l’analyse des personnages, mais aussi des ressorts poétiques et narratologiques les plus saillants, le tout sous l’égide théorique de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig et Judith Butler. Aquest article proposa una lectura de La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza (1994), d’Isabel-Clara Simó, i analitza dos conceptes clau de la novel·la: d'una banda, el salvatgisme, que relega els personatges femenins als marges reals i figuratius del discurs, al llarg del relat; de l’altra, la domesticació o la imposició de l’ordre masculí mitjançant el control, la vigilància i la lògica de l'intercanvi. L'estudi desenvolupa aquests dos tòpics a partir de l’anàlisi dels personatges, però també de les fonts poètiques i narratològiques més destacades, amb el marc teòric de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Judith Butler. This article proposes a reading of La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza (1994), by Isabel-Clara Simó, following two key concepts of the novel: on the one hand, that of savagery, understood as a representational exile that relegates the female characters of the story to the margins of discourse, both literally and figuratively. On the other hand, that of domestication, or imposition of the masculine order through the use of control, surveillance, and the logic of exchange. The study develops these two topics from the analysis of the characters but also in light of some of the most outstanding poetic and narratological resources of the novel, all under the theoretical frame of authors such as Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig and Judith Butler.

espanolEste articulo establece las semejanzas y diferencias entre la narrativa infantil y juvenil escrita en catalan y en euskera (1975-1990) a partir de la caracterizacion previa y por separado de ambos sistemas literarios. El periodo historico establecido para determinar tales convergencias y divergencias obedece a que tanto en los territorios de habla catalana como en los de euskera se produce un resurgimiento de la Literatura Infantil y Juvenil que coincide con el uso y estudio de la lengua historica y la literatura del territorio. La principal semejanza entre las dos narrativas estudiadas es que, como en el resto de Europa, se publican textos con unas tendencias tematicas comunes, si bien la gran divergencia entre ambas narrativas es que en Cataluna el numero de autores y titulos editados es muy superior a los autores y titulos de literatura infantil y juvenil que se publican en euskera. Las razones que explican esta desigualdad son basicamente dos: la actividad literaria en euskera destinada al publico infantil y juvenil se inicia, despues de la Guerra Civil, casi dos decadas mas tarde que en los territorios de habla catalana; por otra parte, la narrativa infantil y juvenil en euskera se nutrio en la decada de los 70 y los 80 de traducciones de obras de otros sistemas literarios, mientras la narrativa infantil y juvenil en catalan aposto por la publicacion de obras originales en lengua catalana. EnglishThis paper establishes the similarities and differences between the infantile and juvenile narrative written in Catalan and in Basque (1975-1990) from the previous characterization and separately of both literary systems. The historical period established to determine such convergences and differences obeys to which so much in the territories of Catalan speech since in those of Basque there happens a reappearance of the Infantile and Juvenile Literature that coincides with the use and study of the historical language and the literature of the territory. The principal similarity between both studied narratives is that, since in the rest of Europa, texts are published by a few thematic common trends, though the great difference between both narratives is that in Catalonia the number of authors and published titles is very superior to the authors and titles of infantile and juvenile literature that are published in Basque. The reasons that explain this inequality are basically two: the literary activity in Basque destined the infantile and juvenile public initiates, after the Civil war, almost two decades later than in the territories of Catalan speech; on the other hand, the infantile and juvenile narrative in Basque was nourished in the decade of the 70 and the 80 of translations of works of other literary systems, while the infantile and juvenile narrative in Catalan bet for the publication of original works in Catalan language. francaisCet article etablit les similitudes et les differences entre la narrative infantile et juvenile ecrite en catalan et en basque (1975-1990) a partir de la caracterisation prealable et par separe des deux systemes litteraires. La periode historique etablie pour determiner telles convergences et divergences resulte du fait que, tant dans les territoires de langue catalane comme dans ceux-la de basque, se produit une resurgence de la Litterature Infantile et Juvenile qui coincide avec l’usage et l’etude de la langue historique et la litterature du territoire. La similitude principale entre les deux narratives etudiees consiste a ce que, comme dans le reste de l’Europe, des textes sont publies avec quelques tendances thematiques communes, bien que la grande divergence entre les deux narratives consiste a ce qu’en Catalogne le nombre d’auteurs et les titres edites sont tres superieurs aux auteurs et les titres de litterature infantile et juvenile qui sont publies en basque. Il y a essentiellement deux raisons qui expliquent cette inegalite: l’activite litteraire en basque destinee au public infantile et juvenile, apres la Guerre Civile, commencait presque deux decennies plus tard que dans les territoires de langue catalane. Par ailleurs, la narrative infantile et juvenile en basque s’est nourrie dans la decennie des 70 et des 80 de traductions des oeuvres d’autres systemes litteraires, tandis que la narration infantile et juvenile en catalan a parie par la publication d’oeuvres originales en langue catalane.

En aquest article es repassa la presència del pensador Heràclit en l’obra de Llorenç Villalonga i s’analitza com funcionen els mecanismes de la tradició clàssica a través de l’exemple que forneixen les mencions al pensador d’Efes en el corpus de textos que publicà l’escriptor mallorquí. Per tal d’entendre més fàcilment el perquè de l’interès de Villalonga en Heràclit, s’estudia, primer, la formació intel·lectual i el context històric de l’escriptor. Després, es sotmeten a un examen conscient les aparicions, directes o indirectes, de les idees del pensador grec en l’obra de Villalonga.

Aquest treball pretén ser una aproximació a l’estudi de les dones que participen als Jocs Florals de Barcelona entre 1859 i 1909. Mitjançant el mètode biogràfic, es vol establir qui són les escriptores guardones en els primers cinquanta anys de la instauració del certamen, quin paper hi juguen. quines relacions literàries estableixen amb els lletraferits de l’època i si configuren xarxes de suport entre elles. El principal objectiu del treball és oferir la nòmina d’autores premiades i intentar explicar com s’insereixen en el sistema literari, tenint en compte la seva trajectòria personal i el diàleg que estableixen amb la Renaixença. En definitiva, es vol estudiar quines són les escriptores pioneres dels Jocs Florals de Barcelona que exerceixen una influència directa en la literatura catalana contemporània

Salvador Espriu fou una figura emblemàtica de la literatura catalana de la postguerra. Home de formació erudita, conreà tots els gèneres i elaborà un univers personal al voltant del mite propi de Sinera. La seva darrera obra publicada fou Les roques i el mar, el blau (1981), un llibre format per cent proses que ressegueixen el mateix nombre de mites clàssics grecollatins. En aquest treball final de grau de l'àrea de literatura catalana fem una aproximació a aquesta obra, sovint injustament oblidada o aparcada per la crítica, tenint en compte que és una peça que Espriu ja considerà complexa i no pas apta per a qualsevol tipus de lector. Partim de la hipòtesi que l'escriptor tenia altres plans literaris per als seus darrers anys d'activitat, però que la col·laboració amb el jove dibuixant Cèsar Estrany li presentà l'oportunitat de escriure Les roques i el mar, el blau i convertir-lo en el seu testament literari. A partir de la recopilació de dades sobre la seva darrera etapa creativa, situem l'obra en el seu context, en desgranem les claus sobre el títol, l'estructura, els temes i la veu narrativa i analitzem el complex entramat de mites grecs i mites propis que Espriu elabora. Aquest treball busca ser una petita contribució a la darrera obra en prosa de l'autor, tan particular i fascinant alhora. Salvador Espriu fue una figura emblemática de la literatura catalana de la posguerra. Hombre de formación erudita, cultivó todos los géneros y elaboró un universo personal alrededor del mito propio de Sinera. Su última obra publicada fue Las rocas y el mar, el moratón (1981), un libro formado por ciento prosas que resiguen el mismo número de mitos clásicos grecolatinos. En este trabajo final de grado del área de literatura catalana basura una aproximación a esta obra, a menudo injustamente olvidada o aparcada por la crítica, teniendo en cuenta que es una pieza que Espriu ya consideró compleja y no apta para cualquier tipo de lector. Partimos de la hipótesis que el escritor tenía otros planes literarios para sus últimos años de actividad, pero que la colaboración con el joven dibujando Cèsar Estrany le presentó la oportunidad de escribir Las rocas y el mar, el moratón y convertirlo en su testamento literario. A partir de la recopilación de datos sobre su última etapa creativa, situamos la obra en su contexto, desgranamos las claves sobre el título, la estructura, los temas y la voz narrativa y analizamos el complejo entramado de mitos griegos y mitos propios que Espriu elabora. Este trabajo busca ser una pequeña contribución en la última obra en prosa del autor, tan particular y fascinando a la vez. Salvador Espriu was an emblematic figure of post-war Catalan literature. A man of erudite training, he cultivated all genres and elaborated a personal universe around the myth of Sinera. His last published work was Las rocas y el mar, el moratón (1981), a book made up of one hundred prose pieces that follow the same number of classical Greco-Latin myths. In this final work of degree of the Catalan literature area, we will approach this work, often unjustly forgotten or put aside by the critics, taking into account that it is a piece that Espriu already considered complex and not suitable for any type of reader. We start from the hypothesis that the writer had other literary plans for his last years of activity, but that the collaboration with the young draftsman Cèsar Estrany presented him with the opportunity to write Las rocas y el mar, el moratón and turn it into his literary testament. From the compilation of data on his last creative stage, we place the work in its context, unravel the keys to the title, structure, themes and narrative voice and analyze the complex web of Greek myths and myths that Espriu elaborates. This work aims to be a small contribution to the author's last prose work, so particular and fascinating at the same time.

La Crònica de Ramon Muntaner, escrita entre 1325-1328, és un relat historiogràfic literari. Muntaner ha viscut proeses memorables sota les dinasties sobiranes procedents de l'estirp del casal d'Aragó i de Barcelona pertanyent, doncs, a la corona catalanoaragonesa. En aquest sentit, emportat per aquesta heroica realitat històrica, narra l'encisadora escena de la coronació d'Alfons III de Catalunya-Aragó, el Benigne, per a manifestar l'autenticitat dinàstica dels monarques catalanoaragonesos, perquè gaudeixen de l'acreditació divina en reconeixement del seu virtuós comportament de defensar la fe cristiana i, per tant, esdevenen els millors reis del món junt amb els millors vassalls, Muntaner d'entre ells. The Chronicle of Ramon Muntaner, written between 1325-1328, is a literary historiographical account. Muntaner has lived memorable feats under the sovereign dynasties coming from the lineage of the house of Aragon and Barcelona belonging, therefore, to the Catalan-Aragonese crown. In this sense, carried away by this heroic historical reality, it narrates the enchanting scene of the coronation of Alfonso III of Catalonia-Aragon, the Benign one, to manifest the dynastic authenticity of the Catalan-Aragonese monarchs, because they enjoy the divine accreditation in recognition of their virtuous behavior of defending the Christian faith and therefore becoming the best kings in the world along with the best vassals, Muntaner among them. La Crónica de Ramon Muntaner, escrita entre 1325-1328, es un relato historiográfico literario. Muntaner ha vivido proezas memorables bajo las dinastías soberanas procedentes de la estirpe del casal de Aragón y de Barcelona perteneciente, pues, en la corona catalanoaragonesa. En este sentido, llevado por esta heroica realidad histórica, narra la encantadora escena de la coronación de Alfonso III de Cataluña-Aragón, el Benigno, para manifestar la autenticidad dinástica de los monarcas catalanoaragoneses, porque disfrutan de la acreditación divina en reconocimiento de su virtuoso comportamiento de defender la fe cristiana y, por lo tanto, acontecen los mejores reyes del mundo junto con los mejores vasallos, Muntaner de entre ellos.

[cat] L’objectiu principal de la present recerca és aproximar-se a l’obra de Matfre Ermengaud, Breviari d’amor (s. XIII), a partir del conjunt de la seva tradició romànica: occitana, catalana i castellana. S’utilitza el mètode de la lectura coetània per a analitzar de manera exhaustiva el cercle d’emissió, la tradició manuscrita i la seva recepció. Les conclusions obtingudes esdevenen una síntesi de l’estat actual de la investigació i volen servir com a punt de partida per a futures contribucions., [eng] The main objective of this investigation is to approach Matfre Ermengaud’s work, Breviari d’amor (13th century), from the point of view of its Romance textual tradition in Occitan, Catalan and Castilian languages. The “coetaneous reading” theory is the methodology employed to exhaustively analyse the circle of emission of the literary work, its manuscript tradition, diffusion and reception. The conclusions reached so far are a critical synthesis of the current state of research, which is intended to serve as a starting point for future contributions.

Aquest treball vol ser una primera reflexió sobre el nou gènere digital de la instapoesia en català. La plataforma social Instagram ha permès el naixement d'una poesia jove i planera que ha irromput en l'escena de creació digital sense referents cultes i, desmarcada de l'alta escena poètica convencional, no té encara una acceptació reconeguda. Davant un xoc de coneixement desnivellat, concepcions errònies i exigències no assolides, la instapoesia es troba desemparada, incompresa i mancada de figures o entitats que la puguin reconèixer com a gènere independent i rellevant en l’escena literària, i que puguin acompanyar-la cap una bona recepció acadèmica i una posterior institucionalització. A través d'una contextualització digital i l'observació de casos reals forçada per la manca de referències especialitzades, aquest assaig busca omplir un buit en l'acadèmia catalana per incentivar l'exploració d'un nou gènere literari i la descoberta d'una sèrie d'instapoetes que, sense adonar-se'n, se n'han convertit en referents fundacionals. Este trabajo quiere ser una primera reflexión sobre el nuevo género digital de la instapoesía en catalán. La plataforma social Instagram ha permitido el nacimiento de una poesía joven que ha irrumpido en la escena de creación digital sin referentes cultos y, desmarcada del alta escena poética convencional, no tiene todavía una aceptación reconocida. Ante un choque de conocimiento desnivelado, concepciones erróneas y exigencias no logradas, la instapoesía se encuentra desamparada, incomprendida y falta de figuras o entidades que la puedan reconocer como género independiente y relevando en la escena literaria, y que puedan acompañarla cabe una buena recepción académica y una posterior institucionalización. A través de una contextualización digital y la observación de casos reales forzada por la carencia de referencias especializadas, este ensayo busca llenar un vacío en la academia catalana para incentivar la exploración de un nuevo género literario y el descubrimiento de una serie de instapoetas que, sin darse cuenta, se han convertido en referentes fundacionales. This work aims to be a first reflection on the new digital genre of instapoetry in Catalan. The social platform Instagram has allowed the birth of a young poetry that has burst onto the scene of digital creation without cultured referents and, unmarked from the conventional high poetry scene, has not yet been recognised. Faced with a clash of unbalanced knowledge, misconceptions and unfulfilled demands, instapoetry finds itself unprotected, misunderstood and lacking figures or entities that can recognise it as an independent and relevant genre in the literary scene, and that can accompany it with a good academic reception and subsequent institutionalisation. Through a digital contextualisation and the observation of real cases forced by the lack of specialised references, this essay seeks to fill a gap in the Catalan academy in order to encourage the exploration of a new literary genre and the discovery of a series of instapoets who, without realising it, have become foundational references.

Jordi Sarsanedas a été un maillon important entre la Catalogne et la France tout au long de la deuxième moitié du XXe siècle. Son engagement constant en tant qu’activiste culturel l’a amené à occuper des postes stratégiques pour la diffusion de la langue et de la littérature catalanes. Il a notamment été rédacteur en chef de Serra d’Or, doyen de l’Institució de les Lletres Catalanes, président de l’Ateneu Barcelonès et du PEN Català. La connaissance de l’anglais et de l’italien, après de longs séjours à Glasgow et à Milan, lui a fourni la préparation nécessaire pour devenir un ambassadeur littéraire exemplaire : cependant, son bagage culturel était surtout français, ce qui est manifeste tant dans son œuvre de création, en prose et en vers, que dans son travail de traducteur. During the second half of the 20th century, Jordi Sarsanedas was a relevant actor in the bilateral relationship between Catalonia and France. His engagement as a cultural activist led him to occupy strategic positions to disseminate the Catalan language and literature. Suffice to say that he was Serra d’Or editor-in-chief, dean of the Institució de les Lletres Catalanes, president of the Ateneu Barcelonès and president of the PEN Català. His knowledge of English and Italian, along with his prolonged stays in Glasgow and Milano, served him to become a literary ambassador. The cultural background that influenced him the most, however, was French, as it can be seen in his literary works — in prose and poetry — as well in his translations.

El artículo examina las principales líneas de la recepción del Canzoniere de Petrarca en la literatura catalana. Partiendo de la constatación de la inexistencia aún de una traducción completa de esta obra, se presentan algunas de las mejores traducciones parciales realizadas en el siglo XX y se analiza el petrarquismo catalán a través sobre todo de las obras de Pere Serafí (1505/1510-1567) y J.V. Foix (1984-) This article examines the main influence of Petrach's Canzoniere in Catalan litterature. Given the lack of any complete translation of this work into Catalan, this article presents some of the best partial translations made during the XX Century and analyses Catalan Petrarchism present in the works of Pere Serafí (1505/1510-1567 and J.V. Foix (1984-).

L’objectiu principal d’aquest treball és comparar les obres de Joaquim Amat-Piniella i Neus Català prenent com a punt de referència a Montserrat Roig. Compararé els diferents recursos que utilitzen: tipus de narrador i focalització. El procés a partir del qual s’han redactat les obres: mitjançant entrevistes a altres deportats o a partir de l’experiència pròpia. I la forma de l’obra: novel·la o assaig. En definitiva, el que vull és mostrar com una mateixa experiència, com són els camps de concentració, pot ser explicada de diferents formes i per persones que tenen o no un bagatge com a escriptors o escriptores i per persones que han estat o no a un camp de concentració. The main objective of this work is to compare the works of Joaquim Amat-Piniella i Neus Català taking as a reference point Montserrat Roig. I will compare the different resources they use: type of narrator and focus. The process from which the works have been written: from interviews with other deportees or from one’s own experience. And the form of the work: novel or essay. In short, what I want to show as the same experience, as are the concentration camps, can be explained in different ways and by people who have or do not have experience as writers and by people who have been or have not been in a concentration camp. Keywords: Concentration literature, Neus Català, Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella, concentration camps.

Ressenya del volum col·lectiu D. A.: Diversos autors, L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle XX, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018; «Biblioteca Milà i Fontanals» 66.

Conté: Volum 1: «Pus qu'estorts suy del lach de la mar fonda» i la memòria literària d'Andreu Febrer / Anna Alberni -- Alessandro Manzoni e l'attesa della «Colonna infame» / Giovanni Albertocchi -- Diafebus i Hipòlit, junts i en contrast / Rafael Alemany Ferrer -- La «Lletra consolatòria» di Joan Roís de Corella: qualche postilla filologica, commento, traduzione / Annamaria Annicchiarico -- Ramon de Penyafort, Alfonso el Sabio y Ramon Llull: itinerario hispánico de un milagro mariano / José Aragüés Aldaz -- Ramon Llull i la descoberta d’Amèrica / Jaume Aymar i Ragolta -- La sogra de Juvenal (Sàtira VI), l’Emperadriu de Tirant, l’Artemia de la Serafina i altres mares lascives de comèdia / Rafael Beltrán Llavador -- A qui volia adreçar-se Ramon Llull? / Anthony Bonner -- «Per menor món l'hom per tots se nomena». Sobre Ausiàs March i la filosofia natural / Lluís Cabré Ollé -- Cerverí de Girona a la premsa catalana (1835-1938) / Miriam Cabré Ollé -- La carta pròleg d'Aldonça de Montsoriu a la «Vita Christi» d'Isabel de Villena / Rosanna Cantavella -- Els sequaços literaris de Guillem Metge / Antònia Carré Pons -- La «scripta» librària catalana primitiva als primers textos mèdics en català / Lluís Cifuentes Comamala -- Notes sobre la presència del Virgili llatí al segle XVI a la Corona d’Aragó / Alejandro Coroleu Lletget -- «L’Epistola contra alchimistas» di Nicola Eimeri / Chiara Crisciani -- Els textos rituals dels temples en època babilònica tardana (s. IV - I aC) / Rocío Da Riva -- La memoria y la fe. Reflexiones seniles en clave luliana / Fernando Domínguez Reboiras -- Rere el rastre català de «Flamenca» i del «Jaufré» / Anton M. Espadaler Poch -- Galeotto fu Metge / Giorgio Faggin -- Les paraules polisèmiques «batalla» i «lliça» al «Curial» / Kálmán Faluba -- Ministrers i música al «Curial e Güelfa» / Anna Fernàndez Clot -- Els altres herois. El cas de Marc Valeri Corb / Montserrat Ferrer Santanach -- L'astròleg maligne: notes sobre les fonts d'un exemple lul·lià / Alexander Fidora -- L'obra ibèrica d'Otto Denk, historiador de la literatura catalana medieval al segle XIX / Roger Friedlein -- Un trasllat notarial i una butlla de plom de Jaume I / Francisco M. Gimeno Blay -- El deix occità de Bartomeu de Tresbens / Sebastià Giralt Soler -- «Curial in bivio», la ciència de Bacus i la iconografia de les Arts Liberals / Francesc J. Gómez -- Eiximenis a la premsa catalana dels anys 1925-1939 / David Guixeras -- Ramon Llull and the rhetoric of prayer: a brief commentary / Robert Desmond Hughes -- Una aproximació a Jean Gerson i Felip de Malla com a mestre i deixeble / Josep Izquierdo -- Algunes observacions sobre l'etimologia del mot «dessen» de l'occità antic / Francesc Xavier Lamuela García -- Civic ideals and “humanism” in the Crown of Aragon, 1383-1588 / Jeremy N. H. Lawrance -- Per l'edizione di Guittone d'Arezzo: «Tutto mi strugge, in pensero e 'n pianto» (VI) / Lino Leonardi -- Boscà, Mendoza, Cetina i March / Albert Lloret -- Postil·les musicals franceses als «Estramps» de Jordi de Sant Jordi / Marta Marfany i Simó -- Sobre els falsos profetes al «Segon del Crestià» / Sadurní Martí -- La «Història de Jacob Xalabín», trenta anys després / Llúcia Martín Pascual -- Narcís Vinyoles i els petits animals literaris / Tomàs Martínez Romero -- Higini Anglès i Rafael Patxot i Jubert / Josep Massot i Muntaner -- Llull's arguments for the existence of God: a reflection on the basis of the «Llibre del gentil» / Annemarie C. Mayer -- Arnau de Vilanova i els títols efectistes / Jaume Mensa i Valls, Lola Badia és una investigadora de la cultura medieval europea que ha exercit un mestratge especialment fructífer en l’estudi de la literatura catalana antiga. Amb motiu del seu setantè aniversari, deixebles, col·legues, amics i institucions d’arreu del món li ofereixen aquesta miscel·lània de setanta treballs que coincideixen amb els seus interessos de recerca: les literatures medievals i el seu rerefons clàssic; la medicina, l’alquímia, l’astrologia i altres manifestacions de la ciència de l’edat mitjana, i la figura de Ramon Llull. Els dos volums de «Qui fruit ne sap collir» són un homenatge a la trajectòria acadèmica i professional de Lola Badia, que, entre la cordialitat i el compromís, ha dedicat més de mig segle a les lletres amb un entusiasme indomable

L’objectiu d’aquest treball ha estat l’elaboració de l’estudi lexicogràfic de La punyalada de Marià Vayreda a partir de l’edició que en va fer Antònia Tayadella. Marià Vayreda fou un escriptor olotí i ha estat un referent per la història de la literatura catalana, un testimoni de la llengua del segle XIX i del llenguatge muntanyenc de la Garrotxa. El treball s’estructura de la següent manera: en primer lloc, faig una introducció de l’autor i de la seva trajectòria; en segon lloc, ofereixo una pinzellada de la llengua del segle XIX. Tot seguit, escric un apartat dedicat a La punyalada, a l’edició de l’obra i a la llengua. A continuació, hi trobem el cos central del treball que consisteix en el buidatge lèxic de la novel·la. Finalment, el corol·lari en el qual es farà una reflexió final per concloure el món literari de Vayreda.

En plena ocupació alemanya de França, amb la intel·lectualitat catalana fraccionada entre els escriptors de l'interior i els de l'exili, i aquests últims encara repartits entre els diversos països que van acollir la diàspora republicana, l'escriptor Ferran Canyameres va tenir la idea de crear una editorial popular per acostar al public lector de Catalunya l'obra de l'inoblidable creador del comissari Maigret. With France occupied by Nazi Germany and Catalonia's intellectuals fragmented, with some writers at home and others scattered in exile across the globe in countries that welcomed the Republican diaspora, Ferran Canyameres decided to create a publishing house to enable Catalan readers to discover the unforgettable works of the author who created Inspector Maigret.