Search

Los conflictos políticos y bélicos que se produjeron en España durante las primeras décadas del siglo XIX provocaron el exilio de un importante número de españoles de toda condición e ideología. Entre ellos, afrancesados y liberales fueron los bandos políticos que sufrieron con mayor intensidad los sinsabores del destierro: la emigración josefina al final de la Guerra de la Independencia y los dos exilios liberales de 1814 y 1823 se convirtieron en los grandes éxodos políticos españoles de toda la centuria. Inglaterra y Francia fueron los principales países de acogida y, desde suelo extranjero, muchos de estos exiliados utilizaron la prensa como medio de supervivencia o como arma política. El presente artículo tiene como principal objetivo el estudio de uno de estos periódicos políticos publicados en el exilio liberal de 1823, concretamente, en la Francia revolucionaria: El Dardo, editada por el militar exaltado Nicolás Santiago Rotalde en 1831. De este modo, pretendemos analizar los contenidos políticos y literarios de esta publicación, teñida de crítica y sátira, con un tono mordaz y combativo, dentro del contexto del destierro liberal en esta última etapa de la Década Ominosa. Els conflictes polítics i bèl·lics que es van produir a Espanya durant les primeres dècades del segle XIX van provocar l'exili d'un important nombre d'espanyols de tota condició i ideologia. Entre ells, afrancesats i liberals van ser els bàndols polítics que van sofrir amb major intensitat els disgustos del desterrament: l'emigració josefina al final de la Guerra de la Independència i els dos exilis liberals de 1814 i 1823 es van convertir en els grans èxodes polítics espanyols de tota la centúria. Anglaterra i França van ser els principals països d'acolliment i, des de sòl estranger, molts d'aquests exiliats van utilitzar la premsa com a mitjà de supervivència o com a arma política. El present article té com a principal objectiu l'estudi d'un d'aquests periòdics polítics publicats en l'exili liberal de 1823, concretament, a la França revolucionària: El Dardo, editat pel militar exaltat Nicolás Santiago Rotalde el 1831. Així, pretenem analitzar els continguts polítics i literaris d'aquesta publicació, tenyida de crítica i sàtira, amb un to mordaç i combatiu, dins del context del desterrament liberal en aquesta última etapa de la Dècada Ominosa. The political and military conflicts that occurred in Spain during the first decades of the 19th century caused the exile of a significant number of Spanish people of all types and ideologies. Among them, the afrancesados and liberals were the political sides that suffered the problems of exile most intensively: the exile of the josefinos at the end of the Peninsular War and that of the liberals in 1814 and 1823 became the great Spanish political exodus of the 19th century. England and France were the main host countries and, from foreign soil, many of the exiled used the press as a means of survival or as a political weapon. The main objective of this article is to study one of those political newspapers published by liberals exiled in 1823 who were living in revolutionary France, El Dardo, edited by the radical military man Nicolás Santiago Rotalde in 1831. We attempt to analyse the political and literary contents of this publication, which was tinged with criticism and satire, along with a scathing and combative tone, within the context of the liberal exile in this last stage of the Ominous Decade.

El presente trabajo relaciona las trayectorias de vida de migrantes al Perú desde los tiempos de la independencia hasta la guerra del Pacífico (1821-1883). Los escritos y documentos en que se basa la investigación ponen de manifiesto la interculturalidad experimentada en carne propia - antes de que existiera el concepto- por los emigrados jóvenes procedentes de medios acomodados. La adaptación y la incomprensión ante realidades ajenas se evidencian en las cartas a los familiares archivadas desde más de un siglo y sacadas a la luz por los descendientes herederos de la memoria familiar del antepasado emigrante. Dos testimonios de mujeres brindan un acercamiento distinto a las experiencias migratorias masculinas. Se rescata el compromiso de Carlos Barroilhet, defensor de los intereses económicos del país de acogida. Aquest treball relaciona les trajectòries de vida de migrants al Perú des dels temps de la independència fins a la guerra del Pacífic (1821-1883). Els escrits i documents en què es basa la investigació posen de manifest la interculturalitat experimentada en carn pròpia -abans que existís el concepte- pels emigrats joves procedents de mitjans acomodats. L'adaptació i la incomprensió davant de realitats alienes s'evidencien a les cartes als familiars arxivades des de més d'un segle i tretes a la llum pels descendents hereus de la memòria familiar de l'avantpassat emigrant. Dos testimonis de dones brinden un apropament diferent de les experiències migratòries masculines. Es rescata el compromís de Carlos Barroilhet, defensor dels interessos econòmics del país d'acollida. This paper relates the life trajectories of migrants to Peru from the time of Independence until the War of the Pacific (1821-1883). The writings and documents on which the research is based reveal the interculturality experienced in the flesh - before the concept existed - by young emigrants from affluent backgrounds. Adaptation and incomprehension about foreign realities are evident in the letters to parents archived for more than a century and brought to light by the descendants who are heirs to the family memory of the emigrant ancestor. Two women's testimonies offer a different approach to male migratory experiences. The commitment of Carlos Barroilhet, defender of the economic interests of the host country, is especially interesting.

L’any 1856 Pròsper de Bofarull va publicar l’edició dels registres del Repartiment de València conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Malgrat la importància d’aquesta font històrica, la historiografia valenciana va trigar a fer-se ressò de l’obra. A l’inici del segle XIX el projecte d’edició del Repartiment per part de l’erudit Jaume Villanueva es va veure frustrat, però la còpia manuscrita dels registres va ser utilitzada pels estudiosos locals.Finalment, trenta anys després de la seua aparició, el Repartiment de Bofarull va ser «descobert», difós i utilitzat per una nova generació d’historiadors que unien als ideals de la Renaixença el rigor d’una història crítica i erudita basada en les evidències documentals. En aquest sentit, l’activitat del canonge i arxiver Roc Chabàs, a través del seu contacte amb l’arxiu de Barcelona, va ser determinant per a donar a conèixer l’obra de Bofarull i, fins i tot, completar-la amb els índexs que van facilitar-ne la consulta entre els estudiosos valencians., In 1856, Pròsper de Bofarull published the edition of the records of the Repartiment of Valencia preserved in the archive of the Crown of Aragon. Despite the importance of this historical source, Valencian historiography took a long time to pay attention to this work. At the beginning of the 19th century, the project of editing the Repartiment by the scholar Jaume Villanueva was thwarted, but the handwritten copy of the records would be used by local authors. Finally, thirty years after its appearance, the Repartiment of de Bofarull would be ‘discovered’, disseminated, and used by a new generation of historians who united the ideals of the Renaixença with the rigor of a critical and erudite history based on documentary evidence. In this sense, the activity of the canon and archivist Roc Chabàs, through his contact with the archive of Barcelona, was decisive in making the work of de Bofarull known, and even completing it with the indexes which facilitated consultation among Valencian scholars., El año 1856 Próspero de Bofarull publicó la edición de los registros del Reparto de València conservados al Archivo de la Corona de Aragón. A pesar de la importancia de esta fuente histórica, la historiografía valenciana tardó a hacerse eco de la obra. Al inicio del siglo XIX el proyecto de edición del Reparto por parte del erudito Jaume Villanueva se vio frustrado, pero la copia manuscrita de los registros fue utilizada por los estudiosos locales.Finalmente, treinta años después de su aparición, el Repartiment de Bofarull fue «descubierto», difundido y utilizado por una nueva generación de historiadores que unían a los ideales de la Renaixença el rigor de una historia crítica y erudita basada en las evidencias documentales. En este sentido, la actividad del canónigo y archivero Roc Chabàs, a través de su contacto con el archivo de Barcelona, fue determinante para dar a conocer la obra de Bofarull e, incluso, completarla con los índices que facilitaron la consulta entre los estudiosos valencianos.

S’han fet nombrosos estudis sobre el rol rellevant dels hereus en el desenvolupament econòmic dels masos i el rol de les dones en la gestió de la llar i en l’educació dels fi lls i les filles, però no s’ha analitzat sufi cientment quins eren els reptes que tenien les dones quan es feien càrrec de l’explotació d’un mas. En una societat en què es prioritzaven els homes en la transmissió de l’herència i les fi lles eren vistes com la darrera solució, l’única situació en què les dones podien dirigir el seu propi patrimoni o gestionar el del marit en usdefruit, o totes dues coses alhora, era quan quedaven vídues i no es tornaven a casar. Aquest article es proposa analitzar el cas de Maria Muntaner i Ardèvol, de Porrera, una dona que hagué d’enfrontar-se des de ben petita a les difi cultats derivades de la seva condició d’òrfena, primer, de pubilla, després, i de vídua amb una fi lla, fi nalment. La seva fi gura permet estudiar les estratègies que va seguir per sobreviure a les diferents situacions vitals i preservar el seu patrimoni i el de la seva fi lla, i alhora ens facilita indagar en quins moments la seva condició de dona li va comportar difi cultats addicionals., A number of studies have been published on the role male heirs played in the economic development of the country villas referred to as masos in Catalonia, and much has also been written on the role of women in managing domestic affairs in these houses and raising children. However, there has been little analysis of the challenged faced by those women who took charge of the economic activities at these estates. In a society in which men took precedence in the transmission of inheritances and daughters were seen as the heiresses of last resort, the only women who were only able to manage their own wealth or exercise the right of usufruct over their husbands’ property were widows who had not remarried. This article examines the case of Maria Muntaner Domènech, from Porrera, a women who was an orphan at a very young age, then an heiress and finally a widow with a daughter. Her story sheds lights on the strategies a woman could use to survive the sort of difficulties she faced throughout her life, all while preserving her property for herself and her daughter. The text will also take a close look at the moments in her life when being a woman caused her additional difficulties.

[spa] Esta investigación realiza una reconstrucción de la historia regional de la provincia de Caupolicán, conocida a lo largo de la época colonial bajo el nombre de territorio de Apolobamba. Ubicada en el noroeste boliviano, la región de estudio se encontraba enmarcada en unas características típicas de las regiones de tierras bajas: lejanía de otros núcleos poblacionales y de poder, aislamiento geográfico y administrativo, baja densidad poblacional y desvinculación general del resto de estructuras estatales. Estas características marcaron la construcción y el desarrollo de la provincia de Caupolicán. Para comprender la complejidad de la región del noroeste y su relevante papel en el contexto de construcción y consolidación del Estado-nación boliviano, analizamos los aspectos más significativos relativos a cuestiones administrativas, políticas y económicas de la provincia de Caupolicán desde 1826 hasta los primeros años del siglo XX. A lo largo del siglo XIX, los distintos gobiernos trataron de incorporar la región del noroeste al engranaje estatal republicano. Persiguiendo ese objetivo, se aprobó un extenso corpus legislativo y se trató de adoptar gran cantidad de medidas que en la mayoría de las ocasiones no obtuvieron un resultado significativo. Pero la incorporación de la provincia de Caupolicán al engranaje republicano respondía no solo al interés de las élites políticas, sino también al interés de las élites económicas del país. La provincia se situó como epicentro de la actividad económica extractivista desarrollada en torno a la extracción de la quina primero y de la goma elástica después. En consecuencia, el control del territorio y la población del noroeste pasó a ser una cuestión fundamental para el progreso del país en su búsqueda de la modernidad. Los cambios político-administrativos y la irrupción de los frentes económicos incidieron sobre el panorama étnico y demográfico de la región del noroeste. Los cambios más notorios guardan relación, especialmente, con los puntos de auge y caída de los sucesivos “booms” extractivos. En definitiva, en esta investigación se aborda la construcción de la demarcación de Caupolicán, analizando los aspectos más relevantes del ámbito político, económico y social a lo largo del siglo XIX y primeros años del siglo XX., [eng] This research reconstructs the regional history of the province of Caupolicán, known throughout colonial times as the territory of Apolobamba. Located in north-western Bolivia, the region was framed within typical characteristics of lowland regions: remoteness from other centres of population and power, geographical and administrative isolation, low population density and a general disengagement from the rest of the state structures. These features marked the construction and development of the province of Caupolicán. We analyse the most significant aspects of administrative, political, and economic issues in the province of Caupolicán from 1826 to the early 20th century to understand the complexity of the north-western region and its relevant role in the context of the construction and consolidation of the Bolivian nation-state. Throughout the 19th century, different governments tried to incorporate the north-western region into the republican state structure. In pursuit of this objective, an extensive corpus of laws and measures were adopted, most of which did not produce any significant results. However, the incorporation of the province of Caupolicán into the republican structure responded not only on the interest of the political elites, but also on the interest of the economic elites of the country. The province was the epicentre of the extractive economic activity developed around the extraction of cinchona and rubber. Therefore, the control of the territory and population of the northwest became a fundamental issue for the progress of the country in its search of modernity. Political-administrative changes and the irruption of economic fronts had an impact on the ethnic and demographic landscape of the northwest region. The most notorious changes are especially related to the rise and fall of the successive extractive booms. In conclusion, this research deals with the construction of the demarcation of Caupolicán, analysing the most relevant aspects of the political, economic and social spheres throughout the 19th and early 20th centuries.

L’objectiu principal d’aquest article és definir les característiques i tendències principals d’un subsistema poètic concret: la poesia per a infants publicada en llengua catalana a la Comunitat Valenciana al nou mil·lenni. Més en concret, es tracta de comprovar si les tendències definides per la literatura acadèmica com a característiques i dominants dins de la poesia per a infants de l’àmbit estatal es troben també a l’àmbit valencià. Per a arribar al nostre objectiu hem seleccionat un corpus que es correspon a l’única col·lecció de poesia diferenciada per a infants existent a la Comunitat Valenciana: «Vagó de versos», de l’editorial Andana. Així doncs, una vegada establert i descrit el corpus, farem, en primer lloc, una anàlisi bibliogràfica exhaustiva de les referències bibliogràfiques acadèmiques sobre la poesia per a infants dins de l’àmbit ibèric. A partir d’aquesta anàlisi, establirem els ítems d’estudi que utilitzarem per a l’anàlisi del corpus, que ocuparà la tercera part d’aquest estudi, i que se centrarà en aspectes peritextuals, textuals i visuals. Finalment, a les conclusions, sintetitzarem els resultats obtinguts per a confirmar la hipòtesi plantejada a l’inici.

[cat] La introducció del vapor a la navegació i del metall a la construcció naval va alterar els fonaments centenaris de l’economia litoral del Mediterrani, afectant les bases de la subsistència de moltes comunitats que vivien de la relació amb el mar. Aquesta tesi estudia la transformació que va experimentar una d’aquestes comunitats, la Barceloneta, entre els anys 1840 i 1900. Partint de la intersecció teòrica i historiogràfica dels camps de la història marítima, la història urbana i la història social, el treball aborda dues qüestions centrals. En primer lloc, si la Barceloneta va tendir a dissoldre els components que havien fonamentat la seva consolidació com a comunitat marítima fonamentada en el món de la vela i la fusta. En segon lloc, la comprensió del sentit social de les repetides nocions de crisi i decadència que es van desplegar sobre la Barceloneta a la fi del segle XIX. La tesi adopta un plantejament del canvi social entès de forma holística, i estudia els canvis que a diferents nivells va experimentar la Barceloneta en les dècades claus de la Revolució Industrial. Es segueix una aproximació que combina l’atenció als elements estructurals, tant econòmics com demogràfics, sanitaris o laborals, amb una reconstrucció microsocial del comportament de determinats grups, en especial l’elit socioeconòmica vinculada a les activitats artesanals i nàutiques. La dimensió local de l’estudi connecta amb la història global a través de l’atenció a processos generals, d’abast mundial, que tenen en la Barceloneta un impacte substancial. Per dur- lo a terme, s’ha treballat amb un ampli ventall de fonts, en especial dues bases de dades, una poblacional i una comercial-industrial, construïdes a partir del buidatge del Registre Civil, de les llistes d’ingressos hospitalaris i de les guies comercials de Barcelona. S’ha combinat amb el tractament de documentació hemerogràfica, de diverses fonts institucionals, notarials i judicials i d’una vasta sèrie de fonts secundàries contemporànies. La tesi es divideix en cinc capítols. El primer versa sobre la transformació de l’economia de la Barceloneta a nivell macro i micro, combinant un anàlisi sectorial de l’evolució econòmica amb l’estudi de processos de canvi claus com el triomf del vapor, la liberalització del comerç i la navegació o la reforma del port de Barcelona. A més, s’analitza en profunditat els canvis en aquelles activitats lligades al proveïment de productes i serveis per a la marina mercant. El segon capítol tracta sobre la construcció naval i els seus sectors auxiliars, els seus fonaments durant l’era de la vela, el rol del districte en el sistema català i el procés de desintegració gremial fins l’any 1870. Des de llavors, s’aborda l’impacte que va experimentar el triomf del vapor i el ferro en la navegació, que causà una crisi que va posar fi al model artesanal d’una activitat central en l’economia marítima catalana. El tercer capítol analitza l’evolució poblacional de la Barceloneta, incloent els seus comportaments demogràfics i els canvis en els moviments migratoris dels que el barri marítim fou destinatari. El capítol quart, per la seva banda, estudia els mercats de treball masculins i femenins i la transformació de l’estructura ocupacional, de les categories laborals i dels nivells de qualificació social del treball entre els habitants del districte. Per últim, el cinquè capítol aborda l’evolució de les condicions de vida de la població a partir de l’anàlisi de les causes socials de la mortalitat, de l’impacte de les epidèmies, del proveïment de diferents serveis públics com l’accés a l’aigua o el clavegueram i dels àmbits de l’educació i l’habitatge. La Barceloneta de fi del Vuit-cents tenia poc a veure amb la de mig segle enrere. El seu teixit econòmic es va transformar i, en conseqüència, també ho va fer la composició de la seva elit. Aquests canvis es van reflectir en la pròpia identitat de la Barceloneta, tant la projectada des de dins com la modelada per actors externs. La transformació del món laboral també va ser profunda, així com la de les seves estructures social i espacial, els seus nivells de vida o la seva relació amb la ciutat. L’interès d’aquest treball es basa en el coneixement que aporta sobre les conseqüències que, a múltiples nivells, van tenir els triomfs de la industrialització, la navegació a vapor i el capitalisme global en les societats del segle XIX., [eng] The advances of steam in navigation and metal in shipbuilding altered the centuries-old foundations of the Mediterranean coastal economy, affecting the livelihoods of many communities that depended on their relationship with the sea. This thesis studies the transformation that one of these communities, Barceloneta, underwent between 1840 and 1900. Framed in the theoretical and historiographical intersection of the fields of maritime, urban, and social history, the work addresses two central questions. Firstly, whether Barceloneta tended to dissolve the components that had underpinned its consolidation as a maritime community based on the world of sailing and wood. Secondly, to understand the social meaning of the notions of crisis and decadence deployed at the end of the 19th century towards the port district. The dissertation adopts a holistic approach to social change and studies the one that Barceloneta experienced in the decades that followed the Industrial Revolution. The method deployed combines attention to structural elements, such as demographic, labour and economic change, with a micro-social reconstruction of the behaviour of specific groups. The local dimension of the study connects with global history through attention to general, worldwide processes that had a substantial impact on Barceloneta. The thesis is divided into five chapters. The first deals with the transformation of the economy at the macro and micro levels. The second chapter addresses shipbuilding and its ancillary sectors, its foundations during the age of sail and its crisis since the 1870s. The third chapter analyses the evolution of the population of Barceloneta, including its demographic behaviour and the changes of migratory movements. The fourth chapter studies the male and female labour markets and the transformation of the occupational structure, labour categories and skill levels. Finally, the fifth chapter deals with the evolution of the living conditions of the population through the analysis of the causes of death and elements such as sanitation, hygiene, education, and housing. The Barceloneta of the late nineteenth century bore little resemblance to the Barceloneta of a half- century earlier. Its economic fabric was transformed and consequently, so was the composition of its elite. These changes were reflected in the very identity of Barceloneta, both the one projected from within and the one modelled by external actors. The labour world was also profoundly transformed, as well as its social and spatial structures, its standards of living and its relationship with the city. All of them generated far-reaching social changes. The interest of this study lies in the knowledge it provides on the consequences of the triumphs of industrialisation, steam navigation and global capitalism in 19th-century societies

La poesia nord-catalana constitueix un corpus malauradament encara desconegut avui dia per la crítica literària. Aquesta tesi doctoral pretén establir un panorama de la poesia principalment publicada en llibres, amb els nuclis culturals que han permès l’existència d’aquest gènere literari, des de 1883 fins a mitjan segle XX a la Catalunya del Nord. Al mateix temps, té com a objectiu analitzar el tractament del paisatge i de la natura com a tret definitori essencial d’aquesta poesia, ço és, de l’espai natural des d’una perspectiva general, atenent a les característiques d’aquestes entitats socials, i en la concreció de cada autor/-a i de cada obra. Northern Catalonia poetry is a corpus that is unfortunately still unknown to literary critics today. This doctoral thesis aims to establish an overview of poetry, mainly published in books, with the cultural nuclei that have allowed it from 1883 to the middle of the twentieth century in Northern Catalonia. At the same time, purpose to analyze the treatment of landscape and nature as an essential defining feature of this poetry, that is, of natural space from a general perspective, considering the characteristics of these social entities, and in the concretion of each author and each work.

L'estudi de l'evolució de la propietat de la terra al Pla de Barcelona ocupa des de fa ja uns quants anys el nostre interès. En treballs anteriors havíem seguit aquesta evolució al llarg del segle XVIII i la primera meitat del XIX, pel que fa al que hom denomina el Pla estricte, ja que la documentació conservada i localitzada no permet, per ara, referir-se al conjunt del Pla.' En canvi, els amillaraments, que començaren a elaborar-se a partir de mitjan segle XIX, sí que permeten estudiar el conjunt del Pla? A 1'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha dipositats els amillaraments del tercer quart del segle XIX de tots els municipis del Pla, llevat dels de Sant Andreu de Pal~mar

El autor repasa la creación de Turquia i de lo turco desde el siglo XVII hasta el siglo XX. El artículo incluye una tabla con los principales reformadores otomanos y turcos. L'autor repasa la creació de la imatge de Turquia i allò turc des del segle XVII fins el segle XX. L'article inclou una taula amb els principals reformadors otomans i turcs. The author reviews the creation of "Turquia" and "the Turk" since the 17th century to the 20th century. The article includes a board with the main Turkish and Ottoman reformers.

Die Kritik an den bestehenden sozialen Verhältnissen im vorrevolutionären Deutschland zählt zu den zentralen Themen des prägnanten Werks Georg Büchners. In seinen Dramen denunziert er die Heuchelei und Frivolität der oberen Klassen sowie ihre Unterdrückung der ärmeren Schichten zur Befestigung der sozialen Hierarchien. In Anlehnung an die Arbeiten Martins (2015, 2017) zur entstehungsgeschichtlichen und konzeptionellen Parallelität von Georg Büchners letzten Dramen Leonce und Lena und Woyzeck wird im vorliegenden Beitrag versucht, die Rolle der Ästhetik des Grotesken bei der Darstellung sozialer Umstände in den erwähnten Stücken Büchners zu bestimmen. Der Fokus der Untersuchung liegt auf den grotesken Elementen und Motiven bei der Darstellung der unterschiedlichen gesellschaftlichen Sphären. Dazu zählen u.a. die Automaten, die Aufhebung der Grenzen zwischen Tieren und Menschen sowie der Wahnsinn des Titelhelden in Woyzeck. Dabei werden die Theorien Kaysers und Bachtins zum Grotesken herangezogen, die exemplarisch die Ambivalenz dieser ästhetischen Kategorie zeigen., One of the main topics in Georg Büchner’s work is the critique of the stablished social circumstances in Vormärz-Germany. In his dramas, he criticises the hypocrisy and lewdness of the upper classes as well as their oppression of the lower ones to reinforce social hierarchies. Following Martin’s (2015, 2017) contribution to the historic and conceptional parallelism of Büchner’s last works Leonce und Lena and Woyzeck, this article tries to show, how the grotesque plays an important role in the depiction of social conditions in Büchner’s mentioned works. The analysis focuses on the grotesque elements and motifs which contribute to the representation of the different social spheres. These include inter alia the automats, the abolition of the limits between animals and humans as well as the madness of the main character in Woyzeck. For the analysis of grotesque motives, two different conceptions will be considered: Kayser’s and Bakhtin’s theories, since the confrontation of both exemplifies the ambivalence of this aesthetic category.

La tesi tracta la carrera artística del flautista, compositor, professor i publicista xilè Ruperto Santa Cruz (1838-1906) entre 1856 i 1891, en el context de la consolidació de l'espectacle concertístic i operático al país. Se centra, principalment, en la seva significació com a flautista, examinant el seu instrument, la flauta moderna, es a dir, la flauta de sistema Boehm, el seu repertori, d'arrel belcantista italiana, i la recepció de les seves actuacions pel territori de la República. A més, el treball aborda les seves obres per a piano, edicions musicals i escrits, els quals, en conjunt amb la seva activitat d'intèrpret, configuren una experiència musical interessant per a l'estudi de la música a Xile durant el segle XIX i que fins ara no havia estat examinada. La tesis trata la carrera artística del flautista, compositor, profesor y publicista chileno Ruperto Santa Cruz (1838-1906) entre 1856 y 1891, en el contexto de la consolidación del espectáculo concertístico y operático en el país. Se centra, principalmente, en su significación como flautista, examinando su instrumento, la flauta moderna, es decir, la flauta de sistema Boehm, su repertorio, de raíz belcantista italiana, y la recepción de sus actuaciones por el territorio de la República. Además, el trabajo aborda sus obras para piano, ediciones musicales y escritos, los cuales, en conjunto con su actividad de intérprete, configuran una experiencia musical interesante para el estudio de la música en Chile durante el siglo XIX y que hasta ahora no había sido examinada. This thesis deals with the career of the Chilean flutist, composer, teacher and publicist Ruperto Santa Cruz (1838-1906) between the years 1856-1891, in the context of the consolidation of the concert and operatic spectacle in the country. It focuses mainly on its significance as a flutist, examining his instrument, the modern flute, in other words, the Boehm system flute, its repertoire of Italian bel canto root, and the reception of his performances through the territory of the Republic. In addition, the work addresses his works for piano, musical editions and writings, which, together with his activity as a performer, configure an interesting musical experience for the study of music in Chile during the 19th century, that until now had not been examined. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

La present tesi doctoral constitueix un avanç en l'estudi del castellà de segle XIX, període corresponent a l'espanyol modern segons l'estipulat per les investigacions actuals sobre història i historiografia de la llengua espanyola (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis i Flors 2015; Carpi i García Jiménez 2017). L'estudi que s'ha realitzat és una aportació a la història de la lexicografia, d'una banda, i a la història de l'ortografia de l'espanyol, de l'altra. En concret, contribueix a la reconstrucció del procés de fixació de sistema ortogràfic de l'espanyol a través del anàlisi de les reformes en la macroestructura de les deu edicions vuitcentistes del diccionari acadèmic: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9.ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 ( 11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) i 1899 (13.ª ed.). Per aconseguir aquest objectiu, s'ha aplicat un nou model d'investigació que concep el diccionari com una font fonamental per historiar l'ortografia, ja que proporciona una perspectiva diversa i complementària a la de les obres ortogràfiques i gramaticals (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). L'ortografia és part constitutiva del propi diccionari, ja que el repertori lèxic ofereix informació ortogràfica des d'una doble vessant, com a obra metalingüística, en la qual es transmeten observacions de caràcter ortogràfic sobre les paraules, i com a text, en el qual es presenta una mostra de la llengua de el moment de la seva confecció. Per tant, les obres lexicogràfiques són necessàries per obtenir una panoràmica completa de la història de l'ortografia. Les dades que s'han analitzat comprenen la totalitat de les macroestructures de les deu edicions del diccionari de l'Acadèmia publicades al segle XIX, les quals s'han classificat en variants gràfiques i canvis gràfics (cfr. capítol 2). S'ha ampliat l'anàlisi amb el contrast de les diverses obres ortogràfiques tant acadèmiques com no acadèmiques. Els pressupostos teòrics de les quals han ajudat a comprendre la pràctica aplicada en el repertori lèxic. L'examen ha permès conèixer les idees ortogràfiques proposades per l'Acadèmia en el diccionari i la seva evolució al llarg de segle XIX, una tasca que no s'ha realitzat fins a la data en cap investigació, ja que no hi ha estudis de conjunt sobre tota la centúria vuitcentista que determinin el paper del diccionari en el procés de consolidació ortogràfica. Com es comprovarà, el segle XIX exerceix una funció concloent dins de la tradició lexicogràfica i ortogràfica, ja que, d'una banda, queden establertes les bases de la lexicografia acadèmica moderna i, de l'altra, succeeix l'oficialitat de l'ortografia de l'espanyol (cfr. capítol 3). L'estudi que s'ha desenvolupat aporta dades categòriques per a la reconstrucció de la història de la lexicografia i de la història de l'ortografia de l'espanyol. Les dues vessants metodològiques emprades "(1) l'evolució interna de cada fenomen i (2) la contribució a l'ortografia de cadascuna de les edicions vuitcentistes de el repertori acadèmic" han verificat la importància del diccionari com a promotor de la fixació ortogràfica de l'espanyol des de la solució individual de les paraules, ja que la pròpia forma gràfica del lema assenyala l'escriptura recomanada de cada vocable (cfr. capítol 4). La presente tesis doctoral constituye un avance en el estudio del castellano del siglo XIX, período correspondiente al español moderno según lo estipulado por las investigaciones actuales sobre historia e historiografía de la lengua española (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis y Flores 2015a; Carpi y García Jiménez 2017). El estudio que se ha realizado es una aportación a la historia de la lexicografía, por un lado, y a la historia de la ortografía del español, por el otro. En concreto, contribuye a la reconstrucción del proceso de fijación del sistema ortográfico del español a través del análisis de las reformas en la macroestructura de las diez ediciones decimonónicas del diccionario académico: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9. ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 (11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) y 1899 (13.ª ed.). Para conseguir dicho objetivo, se ha aplicado un nuevo modelo de investigación que concibe el diccionario como una fuente fundamental para historiar la ortografía, ya que proporciona una perspectiva diversa y complementaria a la de las obras ortográficas y gramaticales (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). La ortografía es parte constitutiva del propio diccionario, puesto que el repertorio léxico ofrece información ortográfica desde una doble vertiente, como obra metalingüística, en la que se transmiten observaciones de carácter ortográfico sobre las palabras, y como texto, en el que se presenta una muestra de la lengua del momento de su confección. Por lo tanto, las obras lexicográficas son necesarias para obtener una panorámica completa de la historia de la ortografía. Los datos que se han analizado comprenden la totalidad de las macroestructuras de las diez ediciones del diccionario de la Academia publicadas en el siglo XIX, los cuales se han clasificado en variantes gráficas y cambios gráficos (cfr. capítulo 2). Se ha ampliado el análisis con el contraste de las diversas obras ortográficas tanto académicas como no académicas cuyos presupuestos teóricos han ayudado a comprender la práctica aplicada en el repertorio léxico. El examen ha permitido conocer las ideas ortográficas propuestas por la Academia en el diccionario y su evolución a lo largo del siglo XIX, una labor que no se ha realizado hasta la fecha en ninguna investigación, puesto que no existen estudios de conjunto sobre toda la centuria decimonónica que determinen el papel del diccionario en el proceso de consolidación ortográfica. Como se comprobará, el siglo XIX desempeña una función concluyente dentro de la tradición lexicográfica y ortográfica, ya que, por un lado, quedan sentadas las bases de la lexicografía académica moderna y, por el otro, sucede la oficialización de la ortografía del español (cfr. capítulo 3). El estudio que se ha desarrollado aporta datos categóricos para la reconstrucción de la historia de la lexicografía y de la historia de la ortografía del español. Las dos vertientes metodológicas empleadas "1) la evolución interna de cada fenómeno y (2) la contribución a la ortografía de cada una de las ediciones decimonónicas del repertorio académico" han verificado la importancia del diccionario como promotor de la fijación ortográfica del español desde la solución individual de las palabras, puesto que la propia forma gráfica del lema señala la escritura recomendada de cada vocablo (cfr. capítulo 4). This thesis represents a progress in the study of the Spanish language in the 19th century, a period designated by current research on Spanish language history and historiography as modern Spanish (cf. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis and Flores 2015a; Carpi and García Jiménez 2017). The study that has been undertaken is a contribution to both the history of lexicography and orthography. Specifically, it reconstructs the establishment of the Spanish orthographic system through the analysis of the changes in the macrostructure of the ten editions of the academic dictionary that were published during said century: 1803 (4th ed.), 1817 (5th ed.), 1822 (6th ed.), 1832 (7th ed.), 1837 (8th ed.), 1843 (9th ed.), 1852 (10th ed.), 1869 (11th ed.), 1884 (12th ed.) and 1899 (13th ed.). A new research model has been implemented in order to achieve this goal, which conceives dictionaries as key sources to write the history of the orthography, as they provide a wide and complementary point of view to orthographic and grammatical works (cf. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). Orthography is a constituent part of dictionaries, since the lexical repertoire offers orthographic information from two different angles: on the one hand, as a metalinguistic work it conveys observations of the spelling of words and, on the other hand, as a text it offers a sample of the language in the moment of its confection. Thus, lexicographical works are fundamental to get a complete picture of the history of orthography. The analysed data comprises all the macrostructures from the ten editions of the academic dictionary published in the 19th century, which have been classified between graphic variants and changes (chapter 2). The investigation has been broadened with the contrast of the theoretical suppositions in other academic and non-academic orthographic works, which have given a good understanding of the practice applied in the lexical repertoire. This study has made it possible to clarify the orthographic conception postulated by the Academia in the dictionary and its evolution throughout the 19th century. This research has never been carried out, as there are no studies that approach the whole of said century that establish the role of the dictionary in the orthographic consolidation process. As will be shown, the 19th century plays a crucial function within the lexicographic and orthographic tradition as, on the one hand, the basis of the academic lexicography are established and, on the other hand, the Spanish orthography is finally officialised (chapter 3). All in all, the study that has been carried out provides categorical data that reconstructs the history of Spanish lexicography and orthography. The two methodological perspectives that have been adopted (a), the internal evolution of each phenomenon and b) the orthography followed in every edition of the academic repertoire in the nineteenth century) have verified the importance of the dictionary as a promotor of the establishment of Spanish orthography taking account of the words, because the graphic form of a lemma indicates the recommended spelling (chapter 4). Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Filologia Espanyola

L'article presenta el manuscrit inèdit del catàleg de la pinacoteca del comerciant Josep Anton de Cabanyes (1797-1852), expert viatger per l'Europa postnapoleònica. S'hi analitza el personatge i la seva afició per les col·leccions, alhora que s'hi ressegueix la fortuna de la seva col·lecció, una bona part de la qual es conserva a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú (Barcelona)., The article presents the unpublished manuscript of the catalog of the gallery belonging to the merchant Josep Anton de Cabanyes (1797-1852), an avid traveler to post- Napoleonic Europe. We analyze the collector's character and passion for art, as well as the destiny of his collection, largely preserved in the Masia d'en Cabanyes manor of Vilanova i la Geltrú in Barcelona., El artículo presenta el manuscrito inédito del catálogo de la pinacoteca del comerciante Josep Anton de Cabanyes (1797-1852), experto viajero por la Europa posnapoleónica. Se analiza el personaje y su afición por las colecciones, a la vez que se hace un recorrido por la fortuna de su colección, buena parte de la cual se conserva en la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú (Barcelona).

RESUMEN En el Perú como en el resto del mundo hispánico, el siglo XIX fue un momento de profunda transformación del ejercicio de la medicina y particularmente de la obstetricia. Unas de las actrices principales de esta evolución fueron las parteras tituladas cuya profesión nació y se asentó entonces. Hasta ahí, las matronas tradicionales eran las que se encargaban de acompañar a las parturientas, en un universo prácticamente totalmente femenino. A finales del siglo XVIII, los ilustrados peruanos comenzaron a interesarse en la maternidad y el periodo perinatal. Fustigaron principalmente la práctica de las parteras tradicionales y expusieron ante la opinión pública, la necesidad de darles una formación teórica que estuviera bajo la supervisión del cuerpo médico. El discurso ilustrado fue retomado después de la independencia por las autoridades públicas del Estado naciente. El proyecto se concretó gracias a la llegada al Perú de una partera francesa de excepción, Benita Paulina Fessel, mujer emprendedora deseosa de fundar una maternidad bajo el modelo de la de Port-Royal (París). La confluencia de estos factores permitió el nacimiento en 1826 de la primera Maternidad del mundo hispánico con un funcionamiento particular que asociaba un hospital y una escuela de partos, dirigida por Madame Fessel, ella misma ex alumna de la Maternidad de París. La maternidad limeña formó varias generaciones de parteras, que recibieron una excelente formación tanto teórica como práctica y que se impusieron como profesionales competentes. Durante la segunda mitad del siglo XIX las obstetrices, como se les llama desde esa época en Perú, acompañaron cada vez a más mujeres en el trance del parto y resistieron a la presión de los médicos por apropiarse de ese momento esencial en la vida de las mujeres. PALABRAS CLAVE: Perú, parteras, obstetricia, profesión médica, siglo XIX. Breña

L'anàlisi de l'estructura de la propietat de la terra ha estat sovint objecte d'atenció per part dels investigadors que es dediquen a temes relacionats amb la historia agrària. Sense menysvalorar altres fonts que permeten una aproximació a aquesta anàlisi, com ara el registre d'hipoteques o el de la propietat, per exemple, és evident que una de les documentacions més idònies, si més no perquè permeten una aproximació global a nivell municipal, són els amillaraments de la segona meitat del segle XIX i la primera meitat de l'actual. És per això que cada cop hi ha més investigadors que en la seva recerca fan ús d'aquesta font. En aquest article es presentaran una sèrie de reflexions sobre les característiques de la font, les seves possibilitats d'utilització i alguns dels problemes metodològics que aquest ús comporta.

The themes of medieval literature had a profound effect on the works that would follow in later generations regardless of the writer's recognition of this influence, and one can see the way Poe leaves traces of the popular medieval motif of the "Maimed King" in his short story, "The Fall of the House of Usher." This thematic device, which predates the medieval period, gained prominence in the tales of King Arthur and the Grail Quest. Although there is no clear indication that Poe intentionally set out to create a gothic rendition of this traditional theme, that does not discount the possibility of "Usher" having been conditioned in some respect by this medieval notion. Through implementing a close reading of the story and comparing it to a framework of this conception of the "Maimed King," this paper points out a number of striking similarities between the two, as well as demonstrates the far-reaching influence of medievalism in one of nineteenth-century America's preeminent fiction writers, Edgar Allan Poe. La temática de la literatura medieval tuvo un gran efecto sobre las obras de las generaciones posteriores independientemente del reconocimiento de esta influencia por parte del escritor. Este hecho se puede observar en las huellas del popular tema medieval del "Rey Tullido" que Poe deja en su relato, "La caída de la casa Usher". Dicha tendencia temática, que precede al período medieval, ganó importancia en los cuentos del rey Arturo y la búsqueda del Grial. Aunque no existan claros indicios de que Poe tuviera la intención de adoptar una interpretación gótica de este tradicional tema, eso no significa que "Usher" no haya podido ser condicionada, en cierto sentido, por este concepto medieval. A través de una lectura atenta de la historia y de su comparación con las bases de esta concepción del "Rey Tullido", este artículo señala una cantidad de asombrosos parecidos entre ambos y demuestra la gran influencia del medievalismo en uno de los escritores de ficción más relevantes del Siglo XIX en América, Edgar Allan Poe. Els temes de literatura medieval varen tenir un profund efecte als treballs que seguirien a les següents generacions malgrat el reconeixement o no d'aquesta influència per part de l'escriptor, i es pot veure cóm Poe deixa traces del motiu popular medieval del "Maimed King" en aquesta història curta, "The Fall of the House of Usher". Aquesta temàtica, que és anterior a l'època medieval, va cobrar importància als contes del Rei Artús i la recerca del Sant Graal. Tot i que no hi ha una indicació clara que Poe intencionadament intentés crear una versió gòtica d'aquest tema tradicional, això no descarta la possibilitat que "Usher" hagi estat condicionada d'alguna manera per aquesta noció medieval. Implementant una lectura acurada de la historia i comparant-la amb un marc d'aquesta concepció del "Maimed King", aquest paper senyala una sèrie de similituds entre els dos, així com demostra el llarg abast de la influència del medievalisme en un dels escriptors preeminents de l'Amèrica del Segle XIX, Edgar Allan Poe.

En aquest treball es planteja que la consciència de classe amb l'arribada de la industrialització a mitjans del segle XIX implicaria canvis en l’organització de la cultura popular i permetria la creació de nous espais organitzatius de caire social i cultural específics o particulars per a la classe treballadora. En aquest estudi es pretén veure quin paper va prendre la classe treballadora en una festivitat popular, com és el carnaval, on participaven persones de diferents condicions socials; descobrir si van protagonitzar alguna expressió que puguem considerar pròpia d’una classe particular, i analitzar quines relacions culturals es van generar en relació a la classe benestant i dominant de la ciutat de Mataró

El artículo presenta los inicios de la historia del cine en Málaga, a finales del siglo XIX, a la vez que se plantea la necesidad de realizar una historia del cine, una linea entendida como vehículo cultural y un fiel espejo de la evolución social de un territorio. A l'article es presenten els inicis de la història del cinema a Màlaga, a finals del segle XIX, alhora que es planteja la necessitat de fer una història del cinema, una línea entesa com a vehicle cultural i un fidel mirall de l'evolució social d'un territori. The article focus on the starts of the movies' history in Malaga, to ends of the 19th century, at the same time that the need to carry out a history of the movies, a line understood as cultural vehicle and a faithful mirror of the social territorial evolution.

Este artículo presenta un recorrido por la suerte crítica del sansimonismo y, más específicamente, de sus representantes femeninas, poniendo especial atención en la diversa tipología de escritos producidos por aquéllas y su tratamiento de la “cuestión de la mujer”, y destacando las aportaciones de Claire Demar y Suzanne Voilquin, This article describes the ways in which Saint-Simonianism has been reflected in criticism, paying special attention to Saint-Simonist women. It focuses particularly on the various types of texts produced by these women and their approach to the “woman’s question”. It also emphasizes the contributions of Claire Demar and Suzanne Voilquin.

La present tesi doctoral constitueix un avanç en l’estudi del castellà de segle XIX, període corresponent a l’espanyol modern segons l’estipulat per les investigacions actuals sobre història i historiografia de la llengua espanyola (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis i Flors 2015; Carpi i García Jiménez 2017). L’estudi que s’ha realitzat és una aportació a la història de la lexicografia, d’una banda, i a la història de l’ortografia de l’espanyol, de l’altra. En concret, contribueix a la reconstrucció del procés de fixació de sistema ortogràfic de l’espanyol a través del anàlisi de les reformes en la macroestructura de les deu edicions vuitcentistes del diccionari acadèmic: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9.ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 ( 11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) i 1899 (13.ª ed.). Per aconseguir aquest objectiu, s’ha aplicat un nou model d’investigació que concep el diccionari com una font fonamental per historiar l’ortografia, ja que proporciona una perspectiva diversa i complementària a la de les obres ortogràfiques i gramaticals (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). L’ortografia és part constitutiva del propi diccionari, ja que el repertori lèxic ofereix informació ortogràfica des d’una doble vessant, com a obra metalingüística, en la qual es transmeten observacions de caràcter ortogràfic sobre les paraules, i com a text, en el qual es presenta una mostra de la llengua de el moment de la seva confecció. Per tant, les obres lexicogràfiques són necessàries per obtenir una panoràmica completa de la història de l’ortografia. Les dades que s’han analitzat comprenen la totalitat de les macroestructures de les deu edicions del diccionari de l’Acadèmia publicades al segle XIX, les quals s’han classificat en variants gràfiques i canvis gràfics (cfr. capítol 2). S’ha ampliat l’anàlisi amb el contrast de les diverses obres ortogràfiques tant acadèmiques com no acadèmiques. Els pressupostos teòrics de les quals han ajudat a comprendre la pràctica aplicada en el repertori lèxic. L’examen ha permès conèixer les idees ortogràfiques proposades per l’Acadèmia en el diccionari i la seva evolució al llarg de segle XIX, una tasca que no s’ha realitzat fins a la data en cap investigació, ja que no hi ha estudis de conjunt sobre tota la centúria vuitcentista que determinin el paper del diccionari en el procés de consolidació ortogràfica. Com es comprovarà, el segle XIX exerceix una funció concloent dins de la tradició lexicogràfica i ortogràfica, ja que, d’una banda, queden establertes les bases de la lexicografia acadèmica moderna i, de l’altra, succeeix l’oficialitat de l’ortografia de l’espanyol (cfr. capítol 3). L’estudi que s’ha desenvolupat aporta dades categòriques per a la reconstrucció de la història de la lexicografia i de la història de l’ortografia de l’espanyol. Les dues vessants metodològiques emprades “(1) l’evolució interna de cada fenomen i (2) la contribució a l’ortografia de cadascuna de les edicions vuitcentistes de el repertori acadèmic” han verificat la importància del diccionari com a promotor de la fixació ortogràfica de l’espanyol des de la solució individual de les paraules, ja que la pròpia forma gràfica del lema assenyala l’escriptura recomanada de cada vocable (cfr. capítol 4). La presente tesis doctoral constituye un avance en el estudio del castellano del siglo XIX, período correspondiente al español moderno según lo estipulado por las investigaciones actuales sobre historia e historiografía de la lengua española (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis y Flores 2015a; Carpi y García Jiménez 2017). El estudio que se ha realizado es una aportación a la historia de la lexicografía, por un lado, y a la historia de la ortografía del español, por el otro. En concreto, contribuye a la reconstrucción del proceso de fijación del sistema ortográfico del español a través del análisis de las reformas en la macroestructura de las diez ediciones decimonónicas del diccionario académico: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9. ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 (11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) y 1899 (13.ª ed.). Para conseguir dicho objetivo, se ha aplicado un nuevo modelo de investigación que concibe el diccionario como una fuente fundamental para historiar la ortografía, ya que proporciona una perspectiva diversa y complementaria a la de las obras ortográficas y gramaticales (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). La ortografía es parte constitutiva del propio diccionario, puesto que el repertorio léxico ofrece información ortográfica desde una doble vertiente, como obra metalingüística, en la que se transmiten observaciones de carácter ortográfico sobre las palabras, y como texto, en el que se presenta una muestra de la lengua del momento de su confección. Por lo tanto, las obras lexicográficas son necesarias para obtener una panorámica completa de la historia de la ortografía. Los datos que se han analizado comprenden la totalidad de las macroestructuras de las diez ediciones del diccionario de la Academia publicadas en el siglo XIX, los cuales se han clasificado en variantes gráficas y cambios gráficos (cfr. capítulo 2). Se ha ampliado el análisis con el contraste de las diversas obras ortográficas tanto académicas como no académicas cuyos presupuestos teóricos han ayudado a comprender la práctica aplicada en el repertorio léxico. El examen ha permitido conocer las ideas ortográficas propuestas por la Academia en el diccionario y su evolución a lo largo del siglo XIX, una labor que no se ha realizado hasta la fecha en ninguna investigación, puesto que no existen estudios de conjunto sobre toda la centuria decimonónica que determinen el papel del diccionario en el proceso de consolidación ortográfica. Como se comprobará, el siglo XIX desempeña una función concluyente dentro de la tradición lexicográfica y ortográfica, ya que, por un lado, quedan sentadas las bases de la lexicografía académica moderna y, por el otro, sucede la oficialización de la ortografía del español (cfr. capítulo 3). El estudio que se ha desarrollado aporta datos categóricos para la reconstrucción de la historia de la lexicografía y de la historia de la ortografía del español. Las dos vertientes metodológicas empleadas "1) la evolución interna de cada fenómeno y (2) la contribución a la ortografía de cada una de las ediciones decimonónicas del repertorio académico" han verificado la importancia del diccionario como promotor de la fijación ortográfica del español desde la solución individual de las palabras, puesto que la propia forma gráfica del lema señala la escritura recomendada de cada vocablo (cfr. capítulo 4). This thesis represents a progress in the study of the Spanish language in the 19th century, a period designated by current research on Spanish language history and historiography as modern Spanish (cf. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis and Flores 2015a; Carpi and García Jiménez 2017). The study that has been undertaken is a contribution to both the history of lexicography and orthography. Specifically, it reconstructs the establishment of the Spanish orthographic system through the analysis of the changes in the macrostructure of the ten editions of the academic dictionary that were published during said century: 1803 (4th ed.), 1817 (5th ed.), 1822 (6th ed.), 1832 (7th ed.), 1837 (8th ed.), 1843 (9th ed.), 1852 (10th ed.), 1869 (11th ed.), 1884 (12th ed.) and 1899 (13th ed.). A new research model has been implemented in order to achieve this goal, which conceives dictionaries as key sources to write the history of the orthography, as they provide a wide and complementary point of view to orthographic and grammatical works (cf. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). Orthography is a constituent part of dictionaries, since the lexical repertoire offers orthographic information from two different angles: on the one hand, as a metalinguistic work it conveys observations of the spelling of words and, on the other hand, as a text it offers a sample of the language in the moment of its confection. Thus, lexicographical works are fundamental to get a complete picture of the history of orthography. The analysed data comprises all the macrostructures from the ten editions of the academic dictionary published in the 19th century, which have been classified between graphic variants and changes (chapter 2). The investigation has been broadened with the contrast of the theoretical suppositions in other academic and non-academic orthographic works, which have given a good understanding of the practice applied in the lexical repertoire. This study has made it possible to clarify the orthographic conception postulated by the Academia in the dictionary and its evolution throughout the 19th century. This research has never been carried out, as there are no studies that approach the whole of said century that establish the role of the dictionary in the orthographic consolidation process. As will be shown, the 19th century plays a crucial function within the lexicographic and orthographic tradition as, on the one hand, the basis of the academic lexicography are established and, on the other hand, the Spanish orthography is finally officialised (chapter 3). All in all, the study that has been carried out provides categorical data that reconstructs the history of Spanish lexicography and orthography. The two methodological perspectives that have been adopted (a), the internal evolution of each phenomenon and b) the orthography followed in every edition of the academic repertoire in the nineteenth century) have verified the importance of the dictionary as a promotor of the establishment of Spanish orthography taking account of the words, because the graphic form of a lemma indicates the recommended spelling (chapter 4). Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Filologia Espanyola

Las intenciones monopolistas de los veterinarios españoles a mediados del siglo XIX tuvieron un importante escollo en la existencia de los albéitares. Los veterinarios justificaron sus aspiraciones por ejercer una función preferente sobre el cuidado animal por la posesión de amplios conocimientos teóricos y de unas capacidades intelectuales abstractas que debían repercutir en una mejora de la praxis veterinaria. La retórica científica era acorde con el clima intelectual de la época, pero no se correspondió con un cambio de hábitos de los clientes ni con el apoyo de los poderes públicos, lo que forzó la búsqueda de otras vías de legitimación social. El presente artículo analiza las dinámicas de inclusión-exclusión que se produjeron en torno al proceso de monopolización de los saberes y de las prácticas veterinarias a mediados del siglo XIX en España. Las estrategias desplegadas por ambos grupos ocupacionales a través de la prensa veterinaria nos ofrecen una perspectiva original: la que se deriva del enfrentamiento entre dos figuras reconocidas legalmente para ejercer la misma función. Sobre la base de esta dicotomía, se estableció una pugna por definir el modelo de relación entre aquellos que pretendían desempeñar un papel rector en la medicina animal y los que, por su mejor encaje en la sociedad de esa época, defendían el mantenimiento de sus formas de vida tradicionales. Los primeros cambios efectivos en la organización de la actividad asistencial no vinieron refrendados por la aceptación social ni por las preferencias de los clientes, sino que estuvieron determinados por postulados estrictamente reglamentarios., Proyecto HAR2009-13389-C03-01 financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad

En el següent article es pretén analitzar els mecanismes que va emprar la premsa doctrinal carlina al llindar del segle XIX amb el XX per a autofinançar-se. Ho exemplifiquem en dos diaris lleidatans –El Almogávar Leridano i El Loredan- dirigits, respectivament, per Salvador Morales i Roger de Llúria. D’ambdòs ens interessa especialment la publicitat, font principal dels ingressos, que hi inserien així com la seva ubicació en els diaris citats. Aquestes connoten els trets essencials d’una tipologia de premsa essencialment partidista, ideològica i política cada cop més allunyada dels postulats i la gestió empresarials dels grans mitjans de comunicació escrits., En el siguiente artículo se pretende analizar los mecanismos empleados en la prensa doctrinal carlina en el umbral del siglo XIX con el XX para autofinanciarse. Lo ejemplificamos en dos diarios leridanos – El Almogávar Leridano y El Loredan- dirigidos, respectivamente, por Salvador Morales y Roger de Llúria. De ambos nos interesa especialmente la publicidad, fuente principal de los ingresos que ingresaban, así como su ubicación en los diarios citados. Estas connotan los rasgos esenciales de una tipología de prensa esencialmente partidista, ideológica y política cada vez más alejada de los postulados y de las gestiones empresariales de los grandes medios de comunicación escritos., The following article aims to analyze the mechanisms used by the doctrinal Carline press at the end of the 19th century and beginning of the twentieth in order to finance themselves. We will exemplify it with two newspapers from Lleida –El Almogávar Leridano and El Loredan- directed by Salvador Morales and Roger de Llúria respectively. We are especially interested in their advertisements -their main source of income-, the publicists’ origins and their location in the cited newspapers. They both connote the essential features of a press typology essentially biased, ideological and political, which is moving away from the postulates and the business management of the most important written media.

El recull conté diapositives majoritàriament sota el tema d’urbanisme de Barcelona al segle XIX, també hi ha plànols de Mataró, Badalona, Terrassa i la Devesa de Girona aplegades pel CRAI Biblioteca Belles Arts.

És un fet prou conegut la precarietat de coneixements sobre les condicions en que es desenvoluph la producció i la productivitat agrícola a la Catalunya moderna i contemporània i no cal insistir-hi gaire. Aquest article voldria, d'una banda, realitzar algunes aportacions empíriques sobre cultius, sistemes de conreu, producció i rendiments a partir de l'anhlisi de la comptabilitat de tres finques situades a la Catalunya interior, alt Anoia i la Segarra, durant les decades centrals del segle passat. Per un altre costat pretén també explorar les possibilitats i discutir els problemes que planteja la utilització d'aquestes fonts per a reconstruir les fluctuacions de la producció, dels rendiments i de la distribució de cultius.

A partir dels autors que es van apropar a l'estudi de la població de la ciutat de Barcelona durant els dos darrers terços de segle XIX, l'article realitza un recorregut per les seves principals aportacions bibliogràfiques, les primeres en analitzar la població de Barcelona des d'una perspectiva demogràfica. El context general de la ciutat, marcat pels intensos canvis socials, econòmics, polítics i tecnològics que l'encaminaven cap a una nova etapa, va afavorir la reflexió i l'interès pel coneixement del comportament demogràfic de la població. Els nivells de mortalitat, superiors als de la majoria de les ciutats europees amb un desenvolupament urbà i industrial similar, i la seva distribució diferencial en el territori municipal, van ser els temes que van centrar l'atenció demogràfica. En canvi, la davallada de la fecunditat o la contribució de la migració al creixement de la població, component sense el qual la ciutat de Barcelona no hauria pogut sumar cap dels 300.000 habitants que guanyà durant la segona meitat de segle XIX, van restar en un segon terme. A partir de los autores que se aproximaron al estudio de la población de la ciudad de Barcelona durante los dos últimos tercios del siglo XX, el artículo realiza un recorrido por sus principales aportaciones bibliográficas, las primeras en analizar la población de Barcelona desde una perspectiva demográfica. El contexto general de la ciudad, marcado por los intensos cambios sociales, económicos, políticos y tecnológicos que la encaminaban hacia una nueva etapa, favoreció la reflexión y el interés por el conocimiento del comportamiento demográfico de la población. Los niveles de mortalidad, superiores a los de la mayoría de las ciudades europeas con un desarrollo urbano e industrial similar, y su distribución diferencial en el territorio municipal, fueron los temas que centraron la atención demográfica. En cambio, el descenso de la fecundidad, o la contribución de la migración al crecimiento de la población, componente sin el cual la ciudad de Barcelona no hubiese podido sumar ninguno de los 300.000 habitantes que ganó durante la segunda mitad del siglo XIX, restaron en un segundo plano. This paper reviews the main works of the authors who studied the population of Barcelona during the last sixty years of the nineteenth century from a demographic approach. The period of change that the city was experiencing, defined by the intense social, economic, political, and technological transformations enhanced the reflection and the study of the demographic behavior of Barcelona's inhabitants. The level of mortality, that was higher than most of the European cities with similar levels of urban and industrial development, and its unequal distribution across the city, kept the attention of the scientists. Meanwhile, less attention was paid to the fertility decline and the effects of migration on the population growth. Without migration, Barcelona would have not experienced its dramatic population growth.

Il lavoro presenta una proposta di divisione delle vicende storiche dei dizionari italiani dei neologismi in tre fasi: (1) la prima fase, che arriva fino all'inizio del Novecento, è quella dei dizionari puristici, che hanno come obiettivo principale la registrazione dei neologismi per proporne la cancellazione dalla lingua italiana o per impedirne l'ingresso; (2) la seconda fase è quella di Panzini e Migliorini, arriva fino agli anni Sessanta e ha come obiettivo quello di registrare le parole che hanno maggiori possibilità di ambientarsi e attecchire nella lingua italiana; (3) la terza fase, che parte dalla fine degli anni Ottanta del Novecento, ha come obiettivo principale la registrazione dei neologismi mentre si formano, indipendentemente dalle previsioni future. Rientrano in quest'ultimo filone i repertori neologici che seguono da vicino le vicende politiche della cosiddetta seconda Repubblica, in particolare intorno al biennio 1992-1994. El treball presenta una proposta per dividir les vicissituds històriques dels diccionaris italians de neologismes en tres fases: (1) la primera fase, que arriba a principis del segle XX, és la dels diccionaris puristes, que tenen com a objectiu principal el registre de neologismes per proposar la seva cancel·lació de la llengua italiana o per evitar-ne l'entrada; (2) la segona fase és la de Panzini i Migliorini, fins a la dècada dels seixanta, i el seu objectiu és registrar les paraules que tenen més possibilitats d'establir-se i arrelar en la llengua italiana; (3) La tercera fase, que comença a finals dels anys vuitanta del segle XX, té com a principal objectiu el registre dels neologismes mentre es formen, independentment de les prediccions futures. Aquesta última categoria inclou els repertoris neològics que segueixen de prop els esdeveniments polítics de l'anomenada segona república, especialment al voltant dels anys 1992-1994. The work presents a proposal to divide the historical events of the Italian dictionaries of neologisms into three phases: (1) the first phase, which lasts up until the beginning of the twentieth century, is that of puristic dictionaries. Its main objective is the registration of neologisms either in order to propose their cancellation from the Italian language or to prevent their entry; (2) the second phase is that of Panzini and Migliorini, up to the Sixties. Its objective is to record the words that have the greatest chance of settling in and put down roots in the Italian language; (3) the third phase, which starts in the late eighties of the twentieth century, has as its main objective the registration of neologisms while they are formed, regardless of future forecasts. The latter category includes the neologic repertoires that closely follow the political events of the so-called Second Republic, especially around the 1992-1994 two-year period. El trabajo presenta una propuesta para dividir las vicisitudes históricas de los diccionarios italianos de neologismos en tres fases: (1) la primera fase, que llega hasta principios del siglo XX, es la de los diccionarios puristas, cuyo principal objetivo es el registro de neologismos para proponer su cancelación del idioma italiano o para evitar su entrada; (2) la segunda fase es la de Panzini y Migliorini y llega hasta los años sesenta y su objetivo es registrar las palabras que tienen mayores posibilidades de establecerse y echar raíces en el idioma italiano; (3) la tercera fase, que comienza a finales de los años ochenta del siglo XX, tiene como objetivo principal el registro de los neologismos mientras se forman, independientemente de las previsiones futuras. La última categoría incluye los repertorios neológicos que siguen de cerca los acontecimientos políticos de la llamada segunda república, especialmente en torno al período 1992-1994.

A finals del segle XVIII i principis del XIX es va establir a Catalunya un sistema nou de comunitats femenines, les germandats de la caritat, que van exercir la seva tasca assistencial en centres hospitalaris de caràcter públic. Les estructures administratives tradicionals que regien aquests centres van introduir sistemes organitzatius més eficients, entre els quals hi ha un personal més especialitzat i millor format, integrat per religioses que només havien fet vots simples. Seguint el model de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, s’analitzen les iniciatives portades a terme a Reus, Valls, Cervera, Saragossa i Osca., A finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX se estableció en Cataluña un novedoso sistema de comunidades femeninas, llamadas hermandades de la caridad, que ejercieron su labor asistencial en centros hospitalarios de carácter público. Las estructuras administrativas tradicionales que regían estos centros fueron introduciendo sistemas organizativos más eficientes, entre ellos, un personal más especializado y mejor formado, integrado por religiosas que sólo tenían los votos simples. Siguiendo el modelo del Hospital de la Santa Creu de Barcelona, se analizan las iniciativas llevadas a cabo en Reus, Valls, Cervera, Zaragoza y Huesca.

Els gravadors barcelonins formats a l’Escola Gratuïta de Dibuix i Nobles Arts durant les primeres dècades del segle XIX van trobar, en aquesta institució, la base i els mitjans necessaris per exercir el seu art. Gràcies a aquesta preparació tècnica, aparegueren uns gravadors que es dedicaren especialment a la il·lustració de llibres, amb la qual cosa donaven resposta a les demandes del mercat editorial que volia decorar les seves publicacions amb estampes. És en aquest context que estudiem la figura de Joan Amills i Costa (Ripoll, ca. 1800 – Barcelona, 1853), un artista especialitzat en el gravat de talla dolça i experimentat, des de la seva etapa de formació, en les estampes d’il·lustració de llibres. Les dades biogràfiques entorn d’aquest artista eren escasses, perquè els estudis generals de gravat i sobre l’art del gravat català en destacaven únicament les il·lustracions de novel·les i els retrats. El present article aporta diverses novetats biogràfiques que, al costat dels exemples més destacats, permeten apreciar la seva obra amb més matisos i difondre unes estampes força desconegudes., The engravers who were based in Barcelona and attended the Escola Gratuïta de Dibuix i Nobles Arts during the first decades of the 19th century obtained from the school the necessary tools to practise their art. This technical preparation led engravers to specialise in the illustration of books, thus responding to the demands of a publishing market that decorated its works with stamped illustrations. This is the context in which we study the figure of Joan Amills i Costa (Ripoll, ca. 1800–Barcelona, 1853), an engraver who specialised in an engraving technique that utilised the burin tool and who already had expertise in the creation of book illustration stamps in his formative period. Biographical data for this artist are scarce, and general studies about engraving and Catalan engraving art provide scarce information about his book illustrations and portraits.This article contributes new biographical data which, added to the more prominent examples of his work, allow more aspects of the engraver’s work to be appreciated, as well as little-known illustrations by the artist.