Search

La capella de Notre Dame-du-Haut, a Ronchamp, projectada per Le Corbusier i inaugurada el 1955, és, sens dubte, una de les obres d’arquitectura més importants del segle XX i de la història de l’arquitectura. La seva construcció representa un abans i un després, tant per a la vida i obra de l’arquitecte com per a la construcció d’esglésies i espais de culte. El tractament de la llum i el seu paper protagonista a l’edifici han estat analitzats infinites vegades. El seu ús per explicar l’espai i elevar l’arquitectura al terreny espiritual i els mecanismes que permeten aquest joc també han estat definits i descrits. Tot i la dificultat d’afegir noves reflexions i perspectives a aquesta qüestió, aquest Treball de Final de Grau proposa demostrar que la capella de Ronchamp és una crítica implícita a l’orientació lumínica de les esglésies cristianes de creu llatina. També s’explora el paper de la llum i de l’orientació solar en la gènesi del projecte. Per una banda, analitzant la documentació on es testimonia el desenvolupament de l’església i per altra, perfilant l’evolució tipològica de la planta basilical per comprendre quin paper juga l’església preexistent i el seu traçat a l’hora de projectar la nova –aparentment- radicalment oposada., La capilla de Notre Dame-du-Haut, en Ronchamp, diseñada por Le Corbusier e inaugurada en 1955, es sin duda una de las obras de arquitectura más importantes del siglo XX y de la historia de la arquitectura. Su construcción representa un antes y un después, tanto para la vida y obra del arquitecto como para la construcción de iglesias y espacios de culto. El tratamiento de la luz y su papel protagonista en el edificio han sido analizados infinitas veces. Su uso para explicar el espacio y elevar la arquitectura al terreno espiritual, así como los mecanismos que permiten este juego, también han sido definidos y descritos. A pesar de la dificultad de añadir nuevas reflexiones y perspectivas a esta cuestión, este Trabajo de Fin de Grado propone demostrar que la capilla de Ronchamp es una crítica implícita a la orientación lumínica de las iglesias cristianas de cruz latina. También se explora el papel de la luz y de la orientación solar en la génesis del proyecto. Por un lado, analizando la documentación que testimonia el desarrollo de la iglesia y, por otro lado, perfilando la evolución tipológica de la planta basilical para comprender qué papel juega la iglesia preexistente y su trazado a la hora de proyectar la nueva, aparentemente radicalmente opuesta., The Chapel of Notre Dame-du-Haut in Ronchamp, designed by Le Corbusier and inaugurated in 1955, is undoubtedly one of the most important architectural works of the 20th century and the history of architecture. Its construction represents a turning point, not only in the life and work of the architect, but also in the construction of churches and worship spaces. The treatment of light and its central role in the building has been analysed countless times. Its use to convey space and elevate architecture to the spiritual realm, as well as the mechanisms that enable this interplay, have also been defined and described. Despite the difficulty of adding new reflections and perspectives to this matter, this Thesis aims to demonstrate that the Ronchamp chapel is an implicit critique of the lighting orientation of latin cross churches. It also explores the role played by light and solar orientation in the genesis of the project. On one hand, by analysing the documentation that testifies the development of the church, and on the other hand, outlining the typological evolution that has led to the basilica plan in order to understand the role played by the pre-existing church and its layout in the design of the new one, which appears to be radically opposed.

L’habitatge té un rol important en una societat en transformació constant on les necessitats dels habitants canvien al llarg del temps. A causa de l’increment dels preus dels lloguers i a la gestió mercantilitzada que s’ha desenvolupat entorn el parc d’habitatges en els darrers anys, cada vegada es fa més notòria la necessitat de trobar i impulsar noves maneres de viure i conviure per garantir un dret bàsic com és tenir un sostre. Així doncs, el tema tractat en aquest treball és l’habitatge comunitari analitzat des d’una mirada social i abordat des de diferents escales projectuals. L’estudi es duu a terme sobre tres projectes residencials de Ralph Erskine, un arquitecte entregat a la ciutadania i al desenvolupament sostenible de la vida comunitària. La selecció dels tres casos es realitza a partir d’una sèrie de requisits tipològics que configuren aquests projectes sorgits amb l’objectiu de modificar i incentivar el creixement social en noves àrees residencials. A través de l’estudi, es podrà apreciar com partint d’una tipologia base, aquesta pot evolucionar i ser modificada per donar resposta a l’entorn. D’aquesta manera es posaran en comú qualitats de la vida en comunitat des de tres projectes de naturalesa diferent que van ser dissenyats a partir de la participació ciutadana. Per tal d’incentivar aquesta manera de viure i posar èmfasi en la col·lectivitat i els elements que l’afavoreixen, s’incorpora el llibre d’Habitar en comunidad, per establir un vincle dels casos d’estudi amb les necessitats d’avui. A través de tota aquesta recerca, es vol transmetre i exposar les qualitats de l’habitatge cooperatiu com a eina per solucionar part de les problemàtiques d’habitatge actual i impulsar aquest model d’habitatge com a transformador social de futur., Housing plays an important role in a society in constant transformation where the needs of the inhabitants change over time. Due to the increase in rental prices and the commercialised management that has developed around the housing stock in recent years, the need to find and promote new ways of living in order to guarantee the basic right to a livelihood is becoming more and more significant. Therefore, the subject of this work is community housing, analysed from a social perspective and approached from different project scales. The study is carried out on three residential projects by Ralph Erskine, an architect dedicated to citizenship and the sustainable development of community life. The selection of the three cases is based on a series of typological requirements that shape these projects, which were created with the aim of modifying and encouraging social growth in new residential areas. Through the study, it will be possible to appreciate how, starting from a basic typology, this can evolve and be modified to respond to the environment. In this way, qualities of community life will be brought together in three projects of different nature that were designed on the basis of citizen participation. In order to encourage this way of living and place emphasis on the collective and the elements that promote it, the book Habitar en comunidad is incorporated to establish a link between the case studies and the needs of today. Through all this research, the aim is to transmit and expose the qualities of cooperative housing as a way to solve some of today's housing problems and to promote this housing model as a social transformer for the future., Award-winning

La mort com a tabú i l’efecte sentimental negatiu de la pèrdua d’éssers estimats, fa que ens trobem força allunyats com a societat de l’arquitectura funerària. La privatització d’aquests serveis i la falta d’interès en visitar voluntàriament arquitectura d’aquest caràcter, acaba creant un distanciament real i quasi irònic del nostre ser amb la mort, que no deixa de ser una relitat que succeeix dia a dia. Sorprenentment, aquest tipus d’arquitectura pot arribar a ser molt delicada, no només per als usuaris, sinó per als arquitectes que han de pensar els espais des de la pell del dol. Els recorreguts entre aquests espais i l’ús estratègic de llum seran conceptes que conviuran i es combinaran de maneres molt diferents per a crear diferents graus de privacitat per als usuaris. La comparació a escala dels casos d’estudi escollits, ens ajudaran a entendre el pensament dels arquitectes per a projectar un programa esticte i acotat en les circumstàncies d’emplaçaments variats i d’envergadures diferents. En tots ells veurem com influeix, sobretot, l’entrada de llum, ja sigui a través de patis, lluernaris, entre altres, en diversos tanatoris d’àmbit europeu, per a que els espais agafin un caràcter òptim per acompanyar els usuaris en el dol i apropar-los a la mort., Death as a taboo and the negative sentimental effect of the loss of loved ones means that we are quite distant as a society from funerary architecture. The privatization of these services and the lack of interest in voluntarily visiting architecture of this nature ends up creating a real and almost ironic distancing of our being from death, which is still a reality that happens every day. Surprisingly, this type of architecture can become very delicate, not only for the users, but for the architects who have to think about the spaces from the skin of grief. The paths between these spaces and the strategic use of light will be concepts that will coexist and be combined in very different ways to create different degrees of privacy for users. The scaled comparison of the chosen study cases will help us understand the thinking of the architects to project a straight and limited program in the circumstances of varied locations and of different scopes. In all of them we will see how, above all, the entrance of light influences, either through patios, skylights, among others, in several funeral homes in Europe, so that the spaces take on an optimal character to accompany the users in the grief and bring them closer to death.

Una manera senzilla de definir què és una llar és descriure’n les parts; descompondre-la en una seqüència de cambres concatenades amb proporcions i mides variants, connectades a través de portes o llindars. Aquest escrit tractarà sobre un dels espais que participen d’aquesta seqüència, que permet agafar aire i gaudir d’un espai exterior dins d’un habitatge en altura: La peça del balcó. En certa manera, podem entendre’l com la reducció d’un jardí a la seva essència més pura, una representació de la domesticació de la natura dins les ciutats. Som éssers que necessitem la llum del sol i l’aire dels arbres, i disposar d’una porció d’espai exterior connectat a l’habitatge ens és essencial per sobreviure. Un balcó és també un element que conforma la façana, i així ha estat definit durant molts anys. Es tracta d’un espai que es troba a cavall entre l’exterior i l’interior, entre la ciutat i la casa, i com a tal, té la capacitat de domesticar els carrers amb les preocupacions d’una societat canviant. És a través dels objectes que cadascú exhibeix al seu balcó que decideix com es mostra cap als altres; i és a través de la instal·lació de banderes o pancartes que es pot percebre l’estat d’ànim col·lectiu d’una ciutat. Històricament, els balcons han estat plataformes des de les quals dirigir-se a grans masses de caràcter religiós o profà, a la vegada que també són capaços de transformar un edifici residencial en un públic in potentia. Aquest escrit tractarà d’aquestes qüestions i d’altres que en derivin, des d’una òptica personal i intencionada. Entenent que aquesta peça disposa sempre de dues cares, partirem del balcó entès com a component de la façana, la cara de la ciutat, i a poc a poc ens endinsarem en el seu costat més íntim, per acabar estudiant les possibilitats que ofereix entendre’l com una estança més dins la seqüència espacial de la casa., Una forma sencilla de definir qué es un hogar es describir sus partes; descomponerlo en una secuencia de estancias concatenadas con proporciones y tamaños variantes, conectadas a través de puertas o umbrales. Este escrito tratará sobre uno de los espacios que participan de esta secuencia, que permite tomar aire y disfrutar de un espacio exterior dentro de una vivienda en altura: La pieza del balcón. En cierto modo, podemos entenderlo como la reducción de un jardín a su esencia más pura, una representación de la domesticación de la naturaleza en las ciudades. Somos seres que necesitamos la luz del sol y el aire de los árboles, y disponer de una porción de espacio exterior conectado a la vivienda nos es esencial para sobrevivir. Un balcón también es un elemento que conforma la fachada, y así ha sido definido durante muchos años. Se trata de un espacio que está a caballo entre el exterior y el interior, entre la ciudad y la casa, y como tal, tiene la capacidad de domesticar las calles con las preocupaciones de una sociedad cambiante. Es a través de los objetos que cada uno exhibe en su balcón que decide cómo se muestra hacia los demás; y es a través de la instalación de banderas o pancartas que puede percibirse el estado de ánimo de una ciudad. Históricamente, los balcones han sido plataformas desde las que dirigirse a grandes masas de carácter religioso o profano, a la vez que también son capaces de transformar un edificio residencial en un público in potentia. Este escrito tratará de estas cuestiones y de otras que deriven, desde una óptica personal e intencionada. Entendiendo que esta pieza dispone siempre de dos caras, partiremos del balcón entendido como elemento de fachada, la cara de la ciudad, y poco a poco nos adentraremos en su lado más íntimo, para acabar estudiando las posibilidades que ofrece entenderlo como una estancia más en la secuencia espacial de la casa., One of the ways in which we can define what a home is, is by describing its parts; a sequence of concatenated rooms with varying proportions and sizes connected through doors and thresholds. This paper will address one of the spaces that participate in this sequence and allows the inhabitant to take a breath of fresh air in an outdoor space within a high-rise dwelling: The balcony. In a sort of way, the balcony can be conceived as the reduction of a garden to its purest essence, a representation of the domestication of nature in urban settlements. As human beings, we need the access to sunlight and the breeze from trees, and having a portion of outdoor space connected to our house is essential for our health. A balcony is also a component of the facade and has long been regarded as such. It is a space that lies between the exterior and the interior, between the city and the house, and it has the power to fill the streets with the concerns of a changing society. The items that the citizens display on their balcony show how they decide to show themselves to others. It is through the installation of flags or banners that the mood of a city can be perceived. Historically, balconies have been used as platforms from which to address large religious or profane crowds, while also being able to transform a residential building into a public in potentia. This research will address these issues and many others that might be related from a personal and intentional perspective. Considering that the balcony can always be regarded from two sides, we will begin by studying the balcony as a facade component, the face of the city, and we will thereafter slowly dive into its more intimate side, and explore the possibility to envision it as one more room, that contributes to the spatial organization of the house., Award-winning

Des de mitjans del segle XVIII, la indústria tèxtil esdevé un dels motors de l’activitat econòmica de la ciutat de Mataró, només per darrere de la pesca i altres activitats marítimes. Els obrers omplien les filatures, fàbriques de teles, indianes i estampats que suposaven un percentatge important de l’activitat econòmica de la ciutat. L’any 1839, la instal·lació de la primera fàbrica de vapor, la Vapor Gordils, canviarà per complet la indústria tèxtil de Mataró i modularà un paisatge urbà que durant la segona meitat del segle XVIII es tenyirà de negre a causa del fum negre que exhalen les xemeneies de les fàbriques que dominen la ciutat. Gairebé dos segles després, xemeneies i fàbriques són el vestigi d’aquest passat tèxtil de la ciutat que els últims anys s’està intentant recuperar, però suposen un repte a l’hora de donar un nou ús a aquests edificis que, després de molts anys abandonats, esdevenen una oportunitat per a la rehabilitació. Així doncs, aquest estudi té com objecte analitzar els casos d’èxit on l’arquitectura ha sigut capaç de donar un nous ús, a través de la rehabilitació, a les fàbriques tèxtils de Mataró, i alhora, aplicar una mirada crítica davant dels casos on el llegat arquitectònic s’ha perdut o han quedat desvirtuats els valors històrics i identitaris., From the middle of the 18th century, the textile industry became one of the engines of economic activity in the city of Mataró, only behind fishing and other maritime activities. The workers filled the spinning, cloth and printed factories that accounted for a significant percentage of the city’s economic activity. In 1839, the installation of the first steam factory, Vapor Gordils, will completely change the textile industry of Mataró and modulate an urban landscape that during the second half of the 18th century will be dyed black due to black smoke exhalated by the chimneys of the factories of the city. Almost two centuries later, chimneys and factories are the vestige of this textile past of the city that in recent years is trying to recover, but they represent a challenge when it comes to giving new use to these buildings which, after been abandoned many years, become an opportunity for rehabilitation. So, this study aims to analyse the successful cases where architecture has been able to give a new use, through rehabilitation, to the textile factories of Mataró, and at the same time, to apply a critical look to the cases where the architectural legacy has been lost or the historical and identity values have been distorted.

Es tracta d'una exploració i investigació de casos d'ocupacions sota viaductes urbans, per tal de recobrar l'activitat a la zona i recosir la continuïtat del traçat urbà.

A Josep Maria Sostres se l’ha reconegut per ser un arquitecte que projecta a partir d’arquitectures ja existents: ell no inventava, ell reproduïa, combinava i posava en pràctica el que ja es va fer en un moment, allò que algun cop va ser nou, i deixava constància d’això en els seus dibuixos. En els croquis inicials de les seves obres ens regala la prova de que ha visitat el passat, tant un passat llunyà com un passat més recent (ja que també es fixava en obres contemporànies a la seva època) en més d’una ocasió, de que l'ha examinat i assimilat, i de que ha sabut demostrar que el projecte és l’anàlisi i la reconstrucció d’una arquitectura ja construïda. L’objectiu d’aquest treball és estudiar aquests esborranys, classificar-los per projectes i crear un arxiu gràfic dels referents de Sostres. Un cop fet això es reuneixen tots els dibuixos i es reagrupen i reorganitzen de manera que se’n pugui extreure una guia visual del pensament de l’arquitecte, endinsar-se en la seva manera de projectar i poder categoritzar els seus mentors segons les estratègies projectuals en les que es fixava. Aquest anàlisi inclou també una reflexió sobre el dibuix, concretament sobre la importància dels croquis en el procés projectual d’un arquitecte, degut a que es consideren l’inici de tota activitat creadora. La paraula croquis engloba un seguit d’atributs que poden semblar arbitraris a simple vista, però no ho són, com per exemple la rapidesa o l’escala amb la que s’ha dibuixat., A Josep Maria Sostres se lo ha reconocido para ser un arquitecto que proyecta a partir de arquitecturas ya existentes: él no inventaba, él reproducía, combinaba y ponía en práctica lo que ya se hizo en un momento, aquello que alguna vez fue nuevo, y dejaba constancia de esto en sus dibujos. En los croquis iniciales de sus obras nos regala la prueba de que ha visitado el pasado, tanto un pasado lejano como un pasado más reciente (puesto que también se fijaba en obras contemporáneas a su época) en más de una ocasión, de que lo ha examinado y asimilado, y de que ha sabido demostrar que el proyecto es el análisis y la reconstrucción de una arquitectura ya construida. El objetivo de este trabajo es estudiar estos borradores, clasificarlos por proyectos y crear un archivo gráfico de los referentes de Sostres. Una vez hecho esto se reúnen todos los dibujos y se reagrupan y reorganizan de manera que se pueda extraer una guía visual del pensamiento del arquitecto, adentrarse en su manera de proyectar y poder categorizar sus mentores según las estrategias proyectuales en las que se fijaba. Este análisis incluye también una reflexión sobre el dibujo, concretamente sobre la importancia de los croquis en el proceso proyectual de un arquitecto, debido a que se consideran el inicio de toda actividad creadora. La palabra croquis engloba una serie de atributos que pueden parecer arbitrarios a simple vista, pero no lo son, como por ejemplo la rapidez o la escala con la que se ha dibujado., Josep Maria Sostres has been recognized for being an architect who projects from existing architectures: he did not invent, he reproduced, combined and put into practice what had already been done in a moment, what once was new, and he left evidence of this in his drawings. In the initial sketches of his works, he gives us proof that he has visited the past, both a distant past and a more recent past (since he also looked at works contemporary to his time) on more than one occasion, that he has examined and assimilated it, and that he has been able to demonstrate that the project is the analysis and reconstruction of an already built architecture. The aim of this work is to study these drafts, classify them by projects and create a graphic archive of Sostres references. Once this is done, all the drawings are gathered, regrouped and reorganized so that a visual guide of the architect’s thinking can be extracted, delving into his way of projecting and being able to categorize his mentors according to project strategies in which he was focused on. This analysis also includes a reflection on drawing, specifically on the importance of sketches in the design process of an architect, due to the fact that they are considered the beginning of all creative activity. The word sketch includes a series of attributes that may seem arbitrary at first glance, but they are not, such as the speed or the scale with which it has been drawn.