El tema de la lluita contra el centralisme polític per part de Catalunya durant el període que va des de 1714 i les seves prolongacions fins a l'aparició de la Renaixença ha estat molt poc estudiat. Així, en la bibliografia sobre el setcents a escala espanyola, des de Ferrer del Río a Sarrailh i a Rerr, el problema no mereix cap comentari especial i només el fet de no fer-ho significa, o sembla pressuposar, que el centralisme borbònic no troba cap dificultat en la seva marxa. En la mateixa bibliografia catalana es pot trobar també la mateixa característica, car només trobem referències de passada en Camp, Moliné i Carrera, mentre que els autors de síntesi sobre el període com Soldevila, Mercader i Vicens adopten sobre aquesta qüestió una actitud tradicional, cosa que significa una menysvaloració dels corrents descentralitzadors.