Search

La reforma aplicada l'any 2000 a la Llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional, mitjançant la Llei orgànica 1/2000, de 7 de gener, va modificar l'article 33 de la LOTC per introduir una via de negociació bilateral entre el Govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics, prèvia a l'eventual interposició de recursos d'inconstitucionalitat per les parts contra normes ¿estatals o autonòmiques¿ amb rang de llei. Aquest procediment, útil per a supòsits de discrepàncies competencials, ha generat en el cas català tota una casuística d'interès jurídic durant vint anys, que ja suma més de cent negociacions i dotzenes d'acords adoptats. L'objecte d'aquest article és examinar l'aplicació d'aquest procediment a Catalunya els darrers vint anys, mitjançant l'anàlisi quantitativa i qualitativa de les tendències i singularitats que s'hi observen. Finalment, s'exposen consideracions derivades de la dinàmica recent del procediment, com a via de pacte per a la concreció competencial entre els diferents nivells de govern de l'Estat. Paraules clau: Comissió Bilateral; bilateralitat; conflictivitat; acord prejudicial; recurs d'inconstitucionalitat; controvèrsia competencial; negociació; article 33.2 LOTC

Tot i estar fundat en els drets universals dels seus ciutadans, el concepte de l'estat liberal encara s'assembla a l'estat nació monista quan s'intenta aplicar a una comunitat política. Conseqüentment, el plurinacionalisme posa en qüestió la viabilitat de la teoria liberal a l'hora de justificar raonadament una comunitat política amb ciutadans lliures i iguals. Més enllà d'això, sorgeix un dilema normatiu central en la teoria liberal. D'una banda, el liberalisme emfatitza el paper actiu de la ciutadania en la formulació de les seves condicions de llibertat. Al mateix temps, denfesa la seva protecció de l'esfera pública com a subjecte passiu de drets humans. En conseqüència, la teoria liberal es divideix en una visió més contextualitzada en accions socials i una consideració atomística de la societat basada en un reconeixement positiu de drets abstractes. Davant d'aquesta aparent dicotomia, aquest treball utilitza una "tercera via" entre la teoria tradicional liberal-democràtica i aproximacions més "comunitaristes" subratllant la importància de l'estat com a garant de la comunitat legal comuna, el qual ha de tractar els seus afers legislatius en la seva condició individual i col·lectiva. Els coneixements obtinguts arran del debat sobre el plurinacionalisme contribuiran a reconciliar aquests enfocaments aparentment oposats. Està demostrat que ambdues visions - enlloc de ser concepcions enfrontades - són més aviat dues cares de la mateixa moneda., Although it is founded on the universal rights of its citizens, the concept of the liberal state still resembles the monist nation state when focusing on its application in a political community. Consequently, pluri-nationalism questions the feasibility of liberal theory for the reasoned justification of a political community with free and equal citizens. Further, it addresses a central normative dilemma in liberal theory. On the one hand, liberalism emphasizes citizens’ active role in shaping their conditions for freedom. At the same time, it defends their protection from the public sphere as passive subjects of human rights. As a consequence, liberal theory divides up into a more contextualized view on social actions and an atomistic consideration of society based on positive recognition of abstract rights. In the face of this apparent dichotomy, this paper employs a “third way” between traditional liberal-democratic theory and more “communitarianist” approaches by stressing the significance of the state as the guarantor of a common legal community, which has to address its subjects of law in their individual and collective nature. The insights gained from the discussion on pluri-nationalism will contribute to reconcile these apparently oppositional approaches. It is demonstrated that both – instead of being competing conceptions – are rather two sides of the same coin., A pesar de estar fundado en los derechos universales de sus ciudadanos, el concepto del Estado liberal todavía se parece al Estado nación monista cuando se intenta aplicar a una comunidad política. Consecuentemente, el plurinacionalismo pone en cuestión la viabilidad de la teoría liberal a la hora de justificar razonadamente una comunidad política con ciudadanos libres e iguales. Más allá de eso, surge un dilema normativo central en la teoría liberal. Por una parte, el liberalismo enfatiza el papel activo de la ciudadanía en la formulación de sus condiciones de libertad. Al mismo tiempo, denfesa su protección de la esfera pública como sujeto pasivo de derechos humanos. En consecuencia, la teoría liberal se divide en una visión más contextualizada en acciones sociales y una consideración atomística de la sociedad basada en un reconocimiento positivo de derechos abstractos. Ante esta aparente dicotomía, este trabajo utiliza una "tercera vía" entre la teoría tradicional liberal-democrática y aproximaciones más "comunitaristas" subrayando la importancia del Estado como garante de la comunidad legal común, el cual tiene que tratar sus asuntos legislativos en su condición individual y colectiva. Los conocimientos obtenidos a raíz del debate sobre el plurinacionalismo contribuirán a reconciliar estos enfoques aparentemente opuestos. Está demostrado que ambas visiones - en lugar de ser concepciones enfrentadas - son más bien dos caras de la misma moneda.

El 2014, les disposicions de la Constitució relatives al Senat van ser revisades per canviar tant la composició com els poders de la segona Assemblea Parlamentària Federal. El resultat és decebedor.Pel que fa a la composició del nou Senat, l'objectiu de fer-ne una segona cambra que representés a cadascuna de les entitats federades, respectant-ne les peculiaritats, no s’ha assolit. Certament, 50 dels 60 senadors són elegits pels parlaments de la comunitat i de la regió. Però, d'una banda, el Senat es configura al voltant de la distinció entre flamencs i francòfons, que reflecteix la distribució de senadors entre dos grups lingüístics i, d'altra banda, la distribució de senadors entre aquests dos grups lingüístics correspon a la distribució entre la població belga, com en la Cambra de representants. Això planteja la pregunta sobre el sentit del bicameralisme.Pel que fa a les competències del nou Senat, han quedat tan reduïdes que, ara per ara, és la institució parlamentària més feble del Regne. La llista de les lleis en què el Senat pot intervenir o ha de fer-ho s’ha limitat considerablement., The provisions of the Constitution relating to the Senate were revised in 2014, in order to introduce significant changes in the composition and powers of the Federal Parliament’s second chamber. The result is disappointing.As regards the composition of the new Senate, the aim of making it a second chamber representing each of the federal entities, and respecting their particular features, has not been achieved. Admittedly, 50 of the 60 senators are elected by the community and regional parliaments. But the configuration of the Senate is based on a distinction between Flemish and French speakers, reflecting the fact that senators are divided into two language groups, and it corresponds to the division at the heart of the Belgian population, as in the Chamber of Representatives. That poses the question of the real meaning of bicameralism.As far as the powers of the new Senate are concerned, these have been reduced to the point where, today, it is the weakest parliamentary institution in the Kingdom. The list of laws that the Senate can, or must, intervene in has been considerably restricted., En el 2014, las disposiciones de la Constitución relativas al Senado fueron revisadas para cambiar tanto la composición como los poderes de la segunda Asamblea Parlamentaria Federal. El resultado es decepcionante.Con respecto a la composición del nuevo Senado, el objetivo de hacer una segunda cámara que representara a cada una de las entidades federadas, respetando las peculiaridades, no se ha alcanzado. Ciertamente, 50 de los 60 senadores son elegidos por los parlamentos de la comunidad y de la región. Pero, por una parte, el Senado se configura en torno a la distinción entre flamencos y francófonos, que refleja la distribución de senadores entre dos grupos lingüísticos, y por otra parte, la distribución de senadores entre estos dos grupos lingüísticos corresponde a la distribución entre la población belga, como en la Cámara de representantes. Eso plantea la pregunta sobre el sentido del bicameralismo.Con respecto a las competencias del nuevo Senado, han quedado tan reducidas que, hoy por hoy, es la institución parlamentaria más débil del Reino. La lista de las leyes en que el Senado puede intervenir o tiene que hacerlo se ha limitado considerablemente., En 2014, les dispositions de la Constitution relatives au Sénat ont été révisées, afin de modifier en profondeur à la fois la composition et les attributions de la seconde assemblée parlementaire fédérale. Le résultat est décevant. S’agissant de la composition du nouveau Sénat, l’objectif d’en faire une seconde chambre représentative de chacune des entités fédérées, dans le respect de ses particularités, n’est pas atteint. Certes, 50 des 60 sénateurs sont élus par les parlements de communauté et de région. Mais, d’une part, le Sénat est configuré autour de la distinction entre Flamands et Francophones, ce que reflète la répartition des sénateurs entre deux groupes linguistiques, et d’autre part, la répartition des sénateurs entre ces deux groupes linguistiques correspond à la répartition au sein de la population belge, comme à la Chambre des représentants. Cela pose la question de la signification même du bicaméralisme. S’agissant des compétences du nouveau Sénat, elles ont été à ce point réduites que ce dernier est aujourd’hui l’institution parlementaire la plus faible du Royaume. La liste des lois pour lesquelles le Sénat doit ou peut intervenir a été considérablement limitée.

Aquest article examina quatre decisions del Tribunal Suprem dels EUA preses durant el període 2011-2013 sota la direcció del president John Roberts en relació amb el federalisme dels EUA. Tot i que és massa aviat per fer avaluació definitiva de la jurisprudència federal del Tribunal, aquestes decisions suggereixen que el Tribunal continuarà, o fins i tot intensificarà, la construcció restrictiva del poder federal afavorida pel seu predecessor, el Tribunal de Rehnquist. En efecte, sembla just dir que el Tribunal de Roberts està desenvolupant una jurisprudència federal que persegueix no sols limitar el poder federal, sinó protegir la «dignitat» dels estats com a sobirans conjuntament amb el govern federal.Els quatre casos considerats són: National Federation of Independent Business contra Sibelius, que ratificava majoritàriament la legislació d'assistència sanitària del president Obama (però no sota el poder ampli de la Clàusula del Comerç i la Clàusula Necessària i Justa de la Constitució); Shelby County contra Holder, que va derogar les provisions clau de la Llei del Dret a Vot de 1965 per tal que el Congrés no pogués imposar, llevat que estigués justificat per condicions vigents, a alguns estats (que tenien una trajectòria de discriminació en el vot) càrregues no suportades per altres; els Estats Units contra Windsor, que va dictaminar que el Congrés no pogués definir el matrimoni de manera que exclogués els matrimonis entre persones del mateix sexe sense tenir en compte les lleis estatals, i Arizona contra els Estats Units, que va considerar que la llei federal tenia prevalença sobre l’estricte estatut d'immigració d'Arizona perquè l'estat «no pot seguir polítiques que minen la llei federal»., This article examines four decisions of the US Supreme Court rendered in the period 2011-2013 under the leadership of Chief Justice John Roberts relating to the issue of US federalism. While it is too soon to offer a definitive appraisal of the Court’s federalism jurisprudence, these decisions suggest that the Court will continue, if not deepen, the narrowing construction of federal power favoured by its predecessor, the Rehnquist Court. Indeed, it seems fair to say that the Roberts Court is developing a federalism jurisprudence which seeks not only to limit federal power but to protect the “dignity” of the states as dual sovereigns with the federal government.The four cases considered are: National Federation of Independent Business v. Sibelius, which upheld most of President Obama’s health care legislation (but not under the broad power of the Commerce or Necessary and Proper Clauses of the Constitution); Shelby County v. Holder, which struck down key provisions of the Voting Rights Act of 1965 because Congress could not, unless justified by current conditions, impose on some states (which had a history of discrimination in voting) burdens not borne by others, United States v. Windsor, which ruled Congress could not define marriage to exclude same sex marriages regardless of state law; and Arizona v. United States, which held that the strict Arizona immigration statute was preempted by federal law because the state “may not pursue policies that undermine federal law.”, Este artículo examina cuatro decisiones del Tribunal Supremo de los EE.UU. tomadas durante el periodo 2011-2013 bajo la dirección del presidente John Roberts en relación con el federalismo de los EE.UU. Aunque es demasiado pronto para hacer evaluación definitiva de la jurisprudencia federal del Tribunal, estas decisiones sugieren que el Tribunal continuará, o incluso intensificará, la construcción restrictiva del poder federal favorecida por su predecesor, el Tribunal de Rehnquist. En efecto, parece justo decir que el Tribunal de Roberts está desarrollando una jurisprudencia federal que persigue no sólo limitar el poder federal, sino proteger la «dignidad» de los estados como soberanos conjuntamente con el gobierno federal.Los cuatro casos considerados son: National Federation of Independent Business contra Sibelius, que ratificaba mayoritariamente la legislación de asistencia sanitaria del presidente Obama (pero no bajo el poder amplio de la Cláusula del Comercio y la Cláusula Necesaria y Justa de la Constitución); Shelby County contra Holder, que derogó las provisiones clave de la Ley del Derecho al Voto de 1965 a fin de que el Congreso no pudiera imponer, a menos que estuviera justificado por condiciones vigentes, a algunos estados (que tenían una trayectoria de discriminación en el voto) cargas no soportadas por otros; los Estados Unidos contra Windsor, que dictaminó que el Congreso no pudiera definir el matrimonio de manera que excluyera los matrimonios entre personas del mismo sexo sin tener en cuenta las leyes estatales, y Arizona contra los Estados Unidos, que consideró que la ley federal tenía prevalencia sobre el estricto estatuto de inmigración de Arizona porque el estado «no puede seguir políticas que minan la ley federal».

El dret públic alemany s'ha desenvolupat sota les influències estrangeres, particularment de França, en els últims dos segles. Tanmateix, les seves particularitats han estat modelades per les condicions específiques de la història alemanya. Això és vàlid tant per a la configuració de l'estructura federal, com per al paper central dels drets fonamentals en el sistema judicial, així com, finalment, per a la plena protecció jurídica contra qualsevol forma d'acte de sobirania de l'Estat, tant per part dels òrgans d'administració, com pels tribunals constitucionals. Saber si es pot mantenir aquesta identitat constitucional de la República Federal d'Alemanya en el curs d'una major integració a nivell europeu, i és més, si es pot parlar encara d'estatalitat, quan cada vegada funcions més importants de l'Estat es transfereixen a la Unió Europea, és una de les grans preguntes davant de les quals es troba el dret públic tant en la teoria com a la pràctica i a la qual tard o d'hora s'ha de trobar una resposta.

L’experiència del desenvolupament de l’autonomia al llarg dels darrers 25 anys mostra una reducció notable de les competències de la Generalitat respecte de les expectatives inicials i un procés persistent d’erosió, per diverses vies, que ha limitat la qualitat de l’autonomia política. La interpretació que l’Estat ha fet de la seva competència per establir les bases, sancionada en gran part pel Tribunal Constitucional, l’ús abusiu del concepte d’interès general, sota diverses formulacions, juntament amb el caràcter expansiu dels títols competencials de caràcter horitzontal, com ara els relatius a l’ordenació general de l’economia o la igualtat en les condicions bàsiques d’exercici de drets, entre altres motius, estan a la base d’aquest procés d’erosió de l’autonomia política. Per recuperar, o assolir, la integritat de les competències autonòmiques, per garantir la qualitat de l’autonomia política i establir un àmbit ben delimitat de responsabilitat i per evitar que l’autonomia es degradi, sotmesa com està a les nombroses i molt poderoses pressions centralitzadores que existeixen en l’actualitat, es poden dissenyar estratègies diverses, que poden estar amb més o menys consonància amb el paradigma autonòmic de delimitació de poders. L’article examina tres d’aquestes estratègies possibles (la garantia estatutària de la integritat de les competències autonòmiques; l’apel·lació als drets històrics i la determinació dels poders del centre), i fa una anàlisi més detallada de la primera, que és per la qual ha optat la Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya i presentada a les Corts Generals. En aquest sentit, s’examinen els principals elements d’aquesta estratègia, que s’ha denominat el blindatge de les competències, i es fan diverses consideracions sobre la seva viabilitat i alguns dels problemes o dificultats que planteja.