Search

[eng] Low fertility and mortality rates combined with the retirement of the generation of “baby boomers” bring about dramatic population ageing and are projected to reverse the demographic pyramid in many advanced economies. The main implication derived from the population ageing concerns the public finance of the major public intergenerational transfers (i.e., pensions and education). Ageing makes the political clout of the elderly stronger and more inclined to support transfers towards their retirement, intensifying the intergenerational conflict between young and old. In parallel, an increasing income inequality constitutes another major trend in developed countries. This trend aggravates the intragenerational conflict between rich and poor over the redistribution and the size of the welfare state. This Ph.D. thesis investigates the interplay between the public finance of intergenerational transfers (i.e., pensions and education), population ageing and income inequality within a political economy framework. The main purpose of the second chapter is to conduct an empirical investigation on the effect of current and future population ageing on education spending taking into account the strategic intergenerational link that exists in a system with a pay-as-you-go (PAYG) pension structure. The design of the PAYG pension system provides the appropriate incentives for the working age generation to invest in public education of young “today” in order to “reap” future benefits “tomorrow” in terms of higher taxable income, social security contributions and returns on savings. We conduct a panel analysis on OECD countries over an extended period in order to test the effect of ageing on education spending in total and per educational level. Findings suggest that the intergenerational conflict is present however it depends on the level of total level of pension spending, indicating that in times of limited fiscal resources ageing has a negative effect on education spending. Furthermore, when we consider the intergenerational link projected (future) population ageing has a positive effect on education spending that seems to be driven by non-mandatory educational levels (pre-primary and tertiary). Better quality pre-primary schooling can increase the participation rate and liberate parents from a time intensive task of raising children, and hence can generate a substantial boost in parental productivity that is directly linked to the current pensions. Second, an increase in the quality of early-education for children could have a significant effect on their future productivity and therefore on future taxable income. In the same vein, higher quality tertiary education would lead to higher future productivity, and thereby higher taxable income that is linked with the pensions of current middle-aged workers. In the third chapter, taking into account the aforementioned intergenerational link between working age and young we aim to evaluate whether a system of public intergenerational transfers – both to the elderly and to the young – can be politically sustained. In other words, we investigate whether the electorate would choose to provide publicly intergenerational transfers (pensions and education) if this decision per se was put under voting? To examine this question we employ the unique dataset taken from the National Transfers Accounts project -that provides a coherent accounting framework of economic flows from one age group to another- and a theoretical framework for the political viability of public intergenerational transfers developed in the literature. We find that most of the developed countries meet the conditions to have a politically sustained system of pensions and education and that ageing contributes positively to the political viability of such a system. In the fourth chapter, we develop an overlapping generations model with heterogeneous agents with respect to their position in the income distribution, endogenous fertility and probabilistic voting to investigate how the size of public pensions and education is decided and how it is affected by population ageing and income inequality. The contribution is to include in a model with private and public education the dimension of pensions that are linked to the general level of education of the previous generation. This allows us to consider simultaneously both intragenerational and intergenerational conflicts as well as the intergenerational link. The model predicts that an increase in income inequality increases the income of the agent indifferent between public and private education, and thus decreases the participation in public education. This reduces the share of voters caring for public education through altruism for their children, which reduces the total public education spending (which in turn decreases taxes and increases pensions). However, the number of children attending public education decreases faster than the total spending, which leads to an increase in per student spending on public education. The mechanism in the case of an increase in the number of retirees works in a similar fashion: The increase in the number of pensioners increases the political weight of the retirees, increasing total pension spending (which increases taxes and decreases per student public education spending). The number of pensioners increases faster than the total pension spending, thus the per pensioner pension is decreasing. In both cases we find a positive relationship between per student public education spending and pensions through the budget constraint. Empirical evidences derived from a panel analysis of OECD countries seem to support our theoretical predictions. To sum up, this thesis reviews the existing literature on the effect of population ageing on pensions and on education, and explores empirically and theoretically the intergenerational link between these intergenerational transfers. This link between the adults and the young generation plays a crucial role in the analysis of both the effect of population ageing and the effect of income inequality on public finance of pensions and education. As we observe, ageing pressure in financial health of the PAYG pensions system indicates a conflict between financial and political sustainability. Nevertheless, if population ageing fosters political support for both public pensions and education, this can create some positive feedback improving future financial prospects of the PAYG system. Using the findings from this thesis and previous theoretical research we can suggest that it might be a useful reform to require legislation to vote on pensions and education as a unique social policy package in order to boost the sustainability of both public intergenerational transfers. The main policy conclusion is that the debate on pension reform should be widen to consider the comprehensive action of public policy along the life cycle, i.e. the joint role of forward (from parents to children) and backward (from adults to elderly parents) intergenerational transfers. This will offer a more complete view of the incentives given to agents in decisions like savings, fertility and education.

[eng] Nevertheless, this peculiarity of the Spanish political system did not eliminate the incentives for governments to use pork-barrel policies. On the one hand, despite electoral results being centrally planned, Madrid’s limited capacity to intervene in society implied that elections outcomes had to be negotiated with the local elites, who demanded compensations (such as public funds) for their districts’ electoral support. On the other hand, the two-party system may be seen as a duopoly regime, in which opposition districts were actually those which did not respect the alternation system, and voted for either the dynastic party that was going to lose the election or for a third political force. Restoration Spain provides therefore an interesting case of a political system in which a dominating duopoly used pork-barrel strategies to persuade the electorate to change the sign of their votes in every electoral call. In this setting, two kinds of political economy models may be relevant to analyze pork-barrel in Restoration Spain. One can see the Spanish Restoration as a semi-democratic regime ruled by a duopoly that furthered its political goals by using the geographical allocation of public resources. More specifically, governments showered resources on those districts that were loyal to the alternation system, and starved the rebellious ones. This would be similar to a typical semi-democratic system, although one in which the hegemonic political force was not a single party but a duopoly. On the other hand, given the importance of local elites, non-partisan motivations may also offer a partial description of the political process. In non-partisan models, the distribution of public funds reflects the influence and ability of individual MPs, who compete for administrative resources to reinforce their links with their electorates. Indeed, bringing home the pork increases MPs’ reputation with local elites (Levitt and Snyder, 1995; Levitt and Poterba, 1999; Milligan and Smart, 2005).

En los últimos años, el sistema universitario está experimentando numerosos e importantes cambios. Son muchos los esfuerzos que se han dedicado hacia la generalización del acceso al sistema y, como consecuencia, a la captación de estudiantes intentando dar respuesta, por ejemplo, al descenso demográfico que se ha hecho patente. Existen múltiples perspectivas desde las que desarrollar los efectos de los últimos años de modificación del sistema de Educación Superior y, por tanto, parece necesario comenzar a evaluar los cambios no sólo desde una perspectiva política, también desde una perspectiva científica y, en especial, desde la Economía Social. Así pues, con la adaptación al Espacio Europeo de Educación Superior las diferencias entre países se han hecho aún más evidentes, motivo por el cual la evaluación de las consecuencias de este proceso está suscitando el interés en las instituciones y, además, se convierte en objeto de atención científica. Medir y evaluar el impacto que provocan las inversiones realizadas en cada uno de los países, las diferencias entre ellos, el poder de arrastre de la Educación Superior, las distintas velocidades con las que los países son capaces de asimilar los cambios, se convierten en preguntas básicas con necesidad de respuesta. El objetivo de esta tesis es analizar y modelizar el gasto público universitario europeo desde un ámbito empírico, de forma que sea posible conocer y contrastar la existencia de diferencias entre países. Para ello, se construyen modelos matemáticos y estadísticos con la finalidad de ayudar al colectivo de gestores y legisladores universitarios en su tarea de programar y detectar necesidades ulteriores en la regulación o relativas a los factores de contexto relacionados con los presupuestos públicos. En conexión con el gasto que se invierte en el sistema universitario europeo, resulta interesante analizar tanto su rendimiento como algunas de las ineficiencias como puede ser el absentismo como hecho social. Realizar una aproximación tanto teórica como empírica a este suceso ayuda a conocer cuáles son las verdaderas causas y, de esta manera, es posible establecer propuestas de cambio y mejora en el sistema para combatir esta salida de recursos invertidos y no productivos., In recent years, the university system is undergoing several important changes. Many efforts have been devoted to widespread access to the system and, therefore, the recruitment of students trying to answer. for example, the demographic decline has become apparent. There are many perspectives from which to develop the effects of recent years to modify the system of higher education and, therefore, seems necessary to begin to assess changes not only from a political perspective, also from a scientific perspective, and especially since Social Economy. So, with adaptation to the European Higher Education Area differences between countries has become even more obvious, reason why the evaluation of the consequences of this process is raising the interest in institutions and also becomes the object of scientific attention. Measure and evaluate the impact that investment in each country, the differences between them: the pulling power of higher education, the different rates at which countries are able to assimilate the changes, they become questions basic need of response. The objective of this thesis is to analyze and model the European university spending from empirical field, so that it is possible to know and test the existence of differences between countries. To this end, mathematical and statistical models constructed with the aim of helping the group of university managers and policy makers in their task of programming and identify further needs in the regulation or on the contextual factors related to government budgets. In connection with the expenditure invested in the European university system, it is interesting to analyze both their performance as some of the inefficiencies such as absenteeism as a social fact. Making a theoretical and empirical approach to this event helps to know what the real causes and, thus, it is possible to establish proposals for change and improvement in the system to combat this outflow of resources invested and non productive.

OBJETIVO GENERAL:Aportar conocimiento, mediante la integración de la edad y el género en los sistemas de información, del patrón de uso de medicamentos y cuantificar la influencia de estos factores sobre la prescripción de medicamentos, con la finalidad de identificar áreas de mejora en los estándares de prescripción en el ámbito de la atención primaria del Institut Català de la Salut.OBJETIVOS ESPECÍFICOS:- Determinar la prevalencia de utilización de medicamentos y productos sanitarios por grupos de edad y género.- Analizar el patrón de utilización de medicamentos y productos sanitarios. - Identificar la influencia que tiene la edad y el género en el conjunto de la prescripción de medicamentos y productos sanitarios.- Identificar la influencia que tiene la edad y el género en los grupos terapéuticos.METODOLOGÍA:Estudio descriptivo transversal. Se incluyó en el análisis los registros de facturación de recetas asociado a los datos administrativos del paciente (edad y género), de un total de 5.474.274 pacientes asignados, durante el período de 1 de enero a 31 de diciembre de 2002. Se establecieron 20 categorías edad-género. Las variables estudiadas fueron la edad, el género, el número de prescripciones y el coste. Pruebas estadísticas: Análisis de la varianza; modelo de regresión de Poisson ajustado por edad y género para el cálculo del riesgo relativo del número de prescripciones por paciente; modelo de regresión lineal multivariable para determinar la asociación entre el coste promedio por paciente, la edad y el género.RESULTADOS:La prevalencia de uso de medicamentos fue del 74,5% (mujeres 80,9; hombres 67,8). Fue más elevada en los grupos de 0-4 años, y en los ≥55 años. La edad resultó ser más significativa (pEl riesgo de prescripción fue un 23% más elevado en las mujeres que en los hombres (RR 1,23, IC95% 1,11-1,37, pEl número de prescripciones y los costes por paciente asignado se incrementaron con la edad, en particular a partir de los 64 años, en donde fueron muy superiores a cualquier otro grupo de edad. Esta misma tendencia se observó en el análisis a nivel de los grupos terapéuticos, con la excepción del grupo de edad de 0-4 años. El incremento fue más pronunciado a las edades de 55-84 años, en la mayoría de grupos terapéuticos, siendo el cardiovascular el grupo que presentó el mayor coste por paciente y la mayor variación entre grupos de edad. Se observaron diferencias en el coste medio por paciente asignado entre hombres y mujeres en el sistema nervioso central, el músculo-esquelético y tracto alimentario y metabolismo. CONCLUSIONES:Se confirmó la edad y el género como condicionantes de los patrones de prescripción en el ámbito de la atención primaria del Institut Català de la Salut. La variabilidad observada en el número de prescripciones y en los costes por paciente asignado en los diferentes grupos de edad y grupos terapéuticos sugiere la conveniencia de realizar ajustes por edad y género en los procesos de evaluación de la prescripción en la atención primaria., To determine the prevalence and usage patterns of prescription drugs according to patients' age and gender, and to identify their relative importance in the prescription costs, in primary health care within the Catalan Health Institute.METHODS:This was a cross-sectional study using computerized pharmacy dispensing records for 5 474 274 members registered, during 2002. Twenty age-gender categories were established. Use of a drug group was defined as filling at least one prescription. The variables studied were age, gender, number of prescriptions and net cost. The prevalence of use, the number of prescriptions and cost issued to each age category were reported.RESULTS:The overall prevalence of drug use was 74.53% (women 80.9%, men 67.8%). This was higher in the group of 0-4 year-olds, and in the ≥ 55 year-olds. Age (P < 0.001) produced a statistically more significant effect than gender (PThe most used therapeutic groups were analgesics (30.5%), nonsteroidal anti-inflammatory drugs (28.4%), antiulcer drugs (14.4%), anxiolytics (13.8%), expectorants and mucolytics and amoxicillin-clavulanate (11.5%). The number of prescriptions and costs per patient rose with age and showed great variation in the use of these groups for patients in different age groups. The risk of prescription in women was 23% higher than in men (RR 1.23, 95% CI 1.11, 1.37, P < 0.001).The prescribing based rates / cost for specific therapeutic groups showed great variation in their use in different age-gender group. For the majority of therapeutic groups the prescription rates increased with age, except for the 0 to 4 year-old age group. This increase was much more pronounced in the groups ranged from 55 to 84, across all the therapeutic groups, but particularly so for men in the cardiovascular system group and women in the nervous system.CONCLUSIONS:The majority of subjects were exposed to one or more drugs. The variability in the number of prescriptions and in the prescribing cost per patient between the different age groups suggests that adjustments should be made for age in practitioners' prescription evaluation processes in primary health care.

L'objectiu bàsic d'un sistema de subvencions d'anivellament consisteix en garantir que els diferents governs regionals o locals puguin prestar un nivell raonablement similar de serveis públics sempre que actuïn amb un nivell d'eficiència similar i realitzin el mateix esforç fiscal. És a dir, amb l'aplicació d'una subvenció anivelladora es pretén evitar que factors aliens a la voluntat del govern regional - e.g.: una major capacitat tributària o una major dimensió dels grups de població que requereixen uns nivells d'atenció superiors - impossibilitin l'accés de ciutadans que resideixen en territoris diferents a uns serveis públics d'una qualitat comparable. Per tal d'aconseguir aquest objectiu, les subvencions anivelladores han de distribuir-se en proporció inversa a la capacitat fiscal de les regions o localitats i en proporció directa a les seves necessitats de despesa.L'aplicació pràctica d'aquest concepte d'equitat territorial requereix realitzar la tasca prèvia de definir i mesurar de forma adequada el conceptes capacitat fiscal i necessitats de despesa. Pel que fa a la quantificació de la capacitat fiscal, tant la literatura econòmica com l'experiència comparada ha desenvolupat una metodologia que ha esdevingut estàndard. L'anivellament explícit de les necessitats de despesa és menys comú en el sistema comparat i hi ha menys consens sobre les tècniques més apropiades per la seva mesura. La mesura de les necessitats de despesa en termes absoluts - i.e.: unitats monetàries necessàries per proveir un determinat nivell de servei - és molt complexa, doncs requereix definir el nivell de provisió que es vol garantir en tot el territori. Per aquesta raó, el procediment emprat sol consistir en el càlcul d'un índex de necessitats de despesa per habitant, expressat respecte a la mitjana. És a dir, les necessitats de despesa es calculen en termes relatius. Afortunadament, aquesta informació és suficient per calcular una subvenció anivelladora.L'objectiu d'aquesta Tesi Doctoral és proposar un marc conceptual i metodològic per estimar les necessitats de despesa dels governs subcentrals, i realitzar una aplicació pràctica del mateix al cas dels municipis espanyols. L'aplicació pràctica té, per una banda, la finalitat de mostrar en detall el funcionament del procediment proposat. Per altra banda, però, també pretén aportar evidència empírica rellevant sobre l'impacte de determinats factors sobre les necessitats de despesa municipals, i proposar un procediment concret per tenir en compte aquests factors en la fórmula d'una subvenció anivelladora municipal.

[spa] Uno de los hechos que están en el origen de buena parte de los conflictos sociales en la sociedad actual es la constatación de que los beneficios del crecimiento económico no se distribuyen entre todos los miembros de la sociedad en la misma proporción. Como ha señalado Albert O. Hirschman (1973), el conflicto tiende a desatarse en las fases de mcrecimiento cuando los sectores menos favorecidos, que aguardan confiados su turno para beneficiarse de las mejoras en el bienestar que perciben en los demás, llegan a tener la sensación de que aquél nunca llegará. En ese momento, de forma más o menos organizada en función del grado de estructuración de la sociedad, y una vez perdida la esperanza de que se reduzcan las desigualdades, «habrá inevitablemente problemas y quizá desastres.» Dado que esta opinión es mantenida por otros especialistas, no podemos por menos que sorprendernos de la poca atención que los investigadores han dedicado al estudio de los problemas distributivos. En España no abundan los estudios sobre la distribución de la renta y sobre los impactos redistributivos de las políticas que se realizan con esa finalidad. La mayoría de ellos se refieren a aspectos muy parciales, aunque existen algunos que abordan el problema desde una perspectiva más global. En el intervalo entre 1980 y 1990 el INE ha publicado varias Encuestas Continuas de Presupuestos Familiares, que se diferencian de las Restantes en el menor tamaño de la muestra y en una metodología menos rigurosa, aunque siempre dentro de los elevados estándares a los que nos tiene acostumbrados la institución. Sobre los datos de la EPF correspondiente a 1990/91, aparecida cuando se empiezan a escribir estas líneas, se llevará a cabo el análisis de incidencia del gasto social que constituye el objetivo central de esta tesis.

El problema de la despesa pública és una constant historica. Quant es gasta, qui ho gasta i com és gasta, són qüestions sempre pertinents. Un cas de gran interes és la despesa de la Diputació del General, institució que, a més de ser la principal de Catalunya, era rica. Hom calcula que els seu s ingressos anual s'aproximaven al voltant del 1600, a les 170.000 lliures, de les quals unes 80.000 corresponien a la despesa ordinaria i les restants 90.000 a la despesa extraordinaria. Amb l'afegitó que no s'acostumava a quedar cap quantitat en reserva i els ingressos es consumien en elevades despeses extraordinaries l. Entre els capítols més importants de despeses hi havia les de representació, sempre notóries i molt més en una societat basada en l'honor, on el rang de persones i d'institucions es manifestava i sustentava en una serie de signes externs, entre els quals la quantitat i la qualitat de l'alimentació tenien un paper rellevant. A finals del segle XVI les despeses de la Diputació havien assolít xifres molt altes, fins al punt que provocaven escandol general. El canonge Antoni Vila escrivia al capítol de Vic, el 12 de juliol de 1599, denunciant 'lo gran desordre que los diputats han fet en gastar la generalitat amb gran descarament

Els nexes d'unió entre la Hisenda Pública i la Política Social han tingut un reconeixement explícit, que s'ha posat de manifest en entrar en conflicte els dos conceptes, degut a l'evolució i l'allunyament dels seus objectius. Un reconeixement implícit ja existia des que els drets socials varen ser contemplats en les cartes magnes dels països democràtics i en les directrius i recananacions dels organismes internacionaIs. Els països han disenyat en llurs constitucions polítiques de benestar social i els organismes internacionals han promogut objectius comuns de progrés social (desenvolupament humà, atencions socials, millora dels estàndars de vida), que han estat signats i ratificats per les nacions membres o afiliades. Això ha portat a aquests països a garantir, amb càrrec a les finances públiques, els esrrentats drets socials que, per aquests convenis, han adquirit la categoria de bens de caràcter públic. Aquests compromisos inicials han tingut una evolució que acompanyava un contexte de desenvolupament econòmic i social. Però, en el moment en que la crisi ha deturat el creixement general, el nivell d'aquests serveis ha posat en situació límit l'activitat financera de l'Estat. Aquesta situació ha portat a un reexamen del punt en que es situa el caràcter públic d'un bé o servei (producció, provisió, consum), que faci inqüestionable el seu finançament per la hisenda comunitària i quin nivell de la mateixa (central, regional, local), la lògica i les possibilitats d'una provisió compartida (sector públic-sector privat-sector social), o l'adscripció a un dels dos últims sectors, segons que la fòrmula adient o desitjada sigui "amb guanys" ("profit") o "sense guanys" ("non-profit"), que caracteritzen, respectivament, als sectors privat i social. El propòsit d'aquesta tesi és, al capítol I, donar una pauta per poder situar i qualificar els serveis socials entre les alternatives privacitat-publicitat, en base a la tipologia establerta en la teoria dels bens públics, dins d'un esquema del procés oferta-demanda. Al capítol II, es desenvolupen formes de provisió de serveis socials aplicables als tres sectors -públic, privat i social-, tant pel que fa a la prestació dels serveis can al seu finançarrent, com a pauta per utilitzar el sistema adient en cada cas, segons el resultat de la contrastació d'un servei amb l'esquena esmentat. Les formes de finançarrent estàn estretament lligades als sistemes de prestació dels serveis; és adient, per tant, l'anàlisi dessagregada dels dos processos, que es fa a l'esmentat capítol, per treure'n les implicacions sobre els nivells d'oferta i demanda que cada sistema comporta, i oferir la possibilitat de variar les relacions existents, per arribar a aquelles que ofereixin un major equilibri entre la satisfacció d'unes necessitats i les formes de subvenció d'uns serveis. Com s'ha demostrat repetidament en els últims temps, el finançament públic dels serveis socials i de benestar és el causant principal de l'elevació de la despesa pública. Però sota aquesta afirmació genèrica hi ha una actuació diferent dels conceptes que configuren la despesa social. Per això, al capítol III s'analitza, per una selecció de països dels quals s'ha disposat de l'informació necessària, l'estructura i composició interna de la despesa, en especial la despesa social, i es dona compte, també, del contingut d'obligacions socials adquirides per compromisos legals, que les han convertit en "economies de transferència". Al capítol IV es veu que, malgrat la crisi i la depresió econòmica, que han provocat una recesió general, les societats que havien superat la fase industrial i estaven en l'etapa industrial avançada, continuen la seva evolució cap a una nova forma de societat, anomenada post-industrial. Això comporta una adequació d'objectius, polítiques i finances als recursos escassos existents, endagant una racionalització de les activitats socials per tal que, de l'eficàcia tècnica i l'eficiència econànica, en resulti un rendiment social elevat. De la proolemàtíca originada pel binomi nivell d'evolució assolit-grau d'insuficiència de recursos disponibles, ja s'en ocupen els països afectats amb mesures encaminades a l'objectiu immediat de contenció de la despesa pública i, també, els organismes intemacionals dels que formen part aquelles nacions, amb l'estudi de canvis substancials d'aplicació a més llarg termini, que són analitzats i contrastats a l'esmentat capítol IV. En els capítols III i IV es fa evident que, per poder endegar el futur, tant els països can els organismes internacionals parteixen del coneixement de la realitat existent. Per això, al capítol V es presenta la situació dels serveis socials a Catalunya, que comprèn els serveis sota la competència de la Generalitat i adscrits a la Direcció General de Serveis Socials. Es fa un balanç dels recursos públics assignats, per determinar la seva importància relativa i la distribució de la responsabilitat financera entre la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments, contrastant, al final, aquest comportament amb la tònica observada en l'anàlisi comparat del capítol III. Encara que el futur de la delimitació de l'àmbit, competències. i responsabilitats financeres dels serveis socials a Catalunya està pendent, bàsicament, de dues lleis que, avui, encara s'estan perfilant (Llei de Serveis Socials i Llei Reguladora de Bases de Règim Local), la distribució actual, exposada al capítol V, permet assenyalar les transferències de la Generalitat (ajudes individuals i subvencions a centres de serveis socials) com la part més important del dispendi públic en serveis socials a Catalunya. Per tant, l'anàlisi de la seva distribució, que es fa al capítol VI, junt amb el coneixement del seu origen, han de permetre l'aplicació de les mesures adoptades i els canvis estudiats pels països avançats, que es creguin convenients per aconseguir els resultats que la nostra economia permet i la nostra societat es mereix. Així, encara que el nivell de serveis socials assolit a Catalunya sigui inferior al que gaudeixen els països esmentats, es poden conduir millor cap a un creixement equilibrat i racional, si se’ls aplica, alhora, un criteri econòmic i social que conjugui possibilitats d'elecció individual amb assignació eficient de recursos, ajustant el nivell de la demanda per mitjà d'elements reguladors i racionalitzant l'oferta perquè contribueixi a la contenció de la despesa.

La teoría pura del gasto público adquiere su formulación moderna a partir de las aportaciones iniciales de Samuelson (1954, 1955 y 1968) y la sistematización de Musgrave {1959). La tradición anglosajona en este carnpo había sido hasta entonces relativarnente escasa. La tradición continental, en cambio, había experimentado un cierto desarrollo a partir de la teoría del cambio voluntario formulada por autores nórdicos como Wicksell y Lindahl, e italianos como Mazzola, De Viti de Marco y Pantaleoni. En sus formulaciones iniciales, Samuelson (1954 y 1955) no conoce suficientemente la tradición continental, a la que apenas se refiere. De hecho, los antecedentes inmediatos a los que debe remitirse son Bowen (1943 y 1948) y Musgrave (1939), y el propio Samuelson (1968) da a entender más tarde que sus aportaciones seminales eran fruto, prácticarnente, de una casualidad. De un "móvil" afortunado, como era el de demostrar, cuando la ocasión se le presentó, en otro contexto, el valor de las matemáticas en el campo de la economía, tomando la teoría del gasto público come un ejemplo para hacer comprender mejor el provecho que se podría extraer de los métodos formalizados. La primera sistematización se produce en sus aportaciones de 1954 y 1955, en donde establece las condiciones de optimalidad en la provisión de bienes públicos -caracterizados por el hecho de que el consumo que figura come argumento en todas las funciones de utilidad individuales es el mismo­ consistentes en que la suma de las relaciones marginales de sustitución de todos los individuos debe igualar la relación marginal de transformación del bien público (o coste marginal expresado en unidades de numerario). De este modo, se formalizaron por vez primera aspectos esenciales de la teoría de los bienes públicos. Es, sobre todo, a partir de aportaciones recientes relacionando la teoría pura del gasto público de raíz samuelsoniana con el análisis de los mecanismos institucionales de toma de decisiones colectivas, cuando surge un cuerpo teórico propio, capaz de elaborar proposiciones y modelos susceptibles de ser contrastados empíricamente. A grandes ragos, podemos decir que los estudios empíricos sobre el gasto público se clasifican en dos grandes grupos, según tengan o no el propósito de contrastar unas proposiciones teóricas previas. A partir de todas estas consideraciones, el objetivo de esta tesis es doble. En primer lugar, se trata de analizar los estudios empíricos explicativos del gasto publico, a la luz tanto de su consistencia con la teoría económica como de la bondad de los resultados obtenidos. En segundo lugar, se persigue seleccionar y desarrollar una aproximación empírica a los factores explicativos del gasto publico, a partir de las conclusiones fundamentales que se desprenden del punto anterior. Esta aproximación consiste en la contrastación de dos modelos -uno de factores determinantes y otro de base analítica- empleando como muestra datos comparativos internacionales.