Search

Aquest treball analitza la recepció dels postulats de la filologia romànica in - ternacional sobre l'origen, la identitat i el nom de la llengua catalana en el conjunt de la catalanofonia entre 1854 i 1906. Al segle XIX es situa l'inici de la filologia romànica, i cada vegada més erudits cataloguen i estudien les diferents llengües romàniques. Progressivament, en aquest període els romanistes prenen en consideració la llengua catalana, i realitzen afirmacions sobre el seu origen -compartit amb la llengua occitana o independent des de l'inici-, la seua identitat -subordinada a l'occità o autònoma com la resta de llengües romàniques- i el nom amb què cal referir-s'hi. L'objectiu d'aquesta investigació és, doncs, esbrinar com van reaccionar els escriptors i erudits de la catalanofonia als postulats de la romanística internacional sobre l'origen, la identitat i el nom de la llengua catalana. This paper analyses the reception of the postulates of the international Romance studies about the origin, the identity and the name of the Catalan language among the Catalan Countries between 1854 and 1906. Romance philology emerged in the 19th century and scholars started to categorize and study different romance languages. Progressively, during this period, Romanists took into consideration the Catalan language and made statements about its origin ―shared with the Occitan language or independent from the beginning―, its identity ―subordinated to Occitan or autonomous as the other romance languages― and the name of the Catalan language. The objective of this research is to discover the reception of the Catalan-Speaking writers and scholars to the postulates of the international romance philology about the origin, the identity and the name of the Catalan language.

Ressenya del llibre de Josep Massot i Muntaner, «Els mallorquins i la llengua catalana. Segles XIII-XXI», Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat («Col·lecció Biblioteca Serra d’Or», 500), 2018, 171 pp., ISBN: 978-84-9883-963-0.

Aquesta investigació analitza les diferents ideologies lingüístiques dels valencians de la segona meitat del segle XIX i principis del XX (concretament entre 1854 i 1906), amb especial atenció a la identitat de la llengua catalana. Per a definir les diferents ideologies lingüístiques s'examinen els aspectes següents: en primer lloc, quina consideració tenen els valencians d'aquesta època sobre la identitat de la llengua catalana (consideren el català com una llengua independent de les altres llengües romàniques? Creuen que el català és un dialecte de l'occità? Consideren el valencià com una llengua diferent del català?); en segon lloc, i com a conseqüència de l'element anterior, quin és el nom amb què es refereixen al conjunt de la llengua catalana i —més concretament— a la llengua catalana del País Valencià; en tercer lloc, quin és l'origen de la llengua catalana (constaten l'origen independent del català i de l'occità? O pensen que el català es va emancipar de la llengua occitana?); en quart lloc, quina és la dimensió identitària de cadascuna de les afirmacions sobre el nom i l'origen de la llengua; en cinqué i últim lloc, quin és el sentiment identitari, l'origen geogràfic, la classe social i la formació intel·lectual de cadascun dels erudits valencians que hi analitzem. Aquest treball no és, per tant, una història de la situació sociolingüística d'aquesta època ni de la consideració social que els valencians tenien de la seua llengua pròpia, sinó més bé una història de les ideologies lingüístiques, en la qual té un paper fonamental la qüestió identitària. Es tracta d’una investigació diacrònica que s’emmarca en la història social de la llengua i, més concretament, en la història de les ideologies, sempre dins l’òptica del positivisme històric. Així, combina el maneig de la filologia, la història social i la història de les ideologies. Encara que l’estudi es circumscriu al País Valencià, en examinar les ideologies lingüístiques dels valencians sobre la llengua pròpia, la investigació també té en compte el conjunt de l’àmbit lingüístic català dins del període comprés entre 1854 i 1906, així com els postulats de la romanística internacional sobre la llengua catalana als segles XIX i XX.

Aquest treball analitza la reacció dels erudits i escriptors valencians davant els postulats de la filologia romànica sobre el català entre els anys 1858 i 1906, agrupant-los segons les seues respostes al tema del nom i de la identitat filològica del català. A més, tractem de relacionar les posicions d'aquests valencians amb el conjunt del moviment reinaixencista i amb la consciència de comunitat lingüística compartida amb catalans, balears i nordcatalans. A partir de la meitat del Vuitcents els romanistes germànics funden la filologia romànica i constaten que el català és el nom de la llengua pròpia dels territoris de llengua catalana, diferent de l'occità i sense res a veure amb el llemosí amb què era conegut des de principis del segle XVI. Aquests postulats respecte a la identitat i el nom de la llengua catalana són ràpidament rebuts i acceptats a Catalunya; i a les Illes Balears i a la Catalunya del Nord foren rebuts positivament amb molt poques excepcions. Però no així al País Valencià, on Teodor Llorente i Constantí Llombart, entre d'altres, s'hi van oposar. This paper analyzes the reaction of Valencian scholars and writers next to the postulates on the Catalan Romance philology between 1858 and 1906, grouping them according to their responses to the issue of the name and identity of Catalan philology. In addition, this work tries to relate these positions with the Reinaixença Valenciana movement and their awareness of linguistic community shared with Catalan speakers from Catalonia, the Balearic Islands and North Catalonia. From the middle of the nineteenth century the German romanists found the Romance philology. They establish that Catalan is the name of the language of the Catalan-speaking areas, which is different from Occitan and which has nothing to do with Limousin what was known since the early sixteenth century. These assumptions regarding the identity and the name of the Catalan language are quickly received and assumed in Catalonia; in the Balearic Islands and North Catalonia they were received positively with very few exceptions. But not in Valencia, where Teodor Llorente and Constantí Llombart, among others, showed their disagreement with it.

In the middle of the 19th century the German romanists found the Romance philology. They established that Catalan is the name of a language of the Catalan-speaking areas, which is different from Occitan and which has nothing to do with Limousin, something known since the early 16th century. This paper analyzes the opinion of Italian romanists about the name, beginning and identity of the Catalan language between 1808 and 1906.

This paper analyses the reaction of the Valencian writer Rafael Ferrer i Bigné against postulates on the Catalan Romance philology in the middle of the nineteenth century. In addition, this work tries to relate the Ferrer i Bigné position with the others scholars and writers of the Reinaixença Valenciana movement and the awareness of linguistic community shared with Catalan speakers from Catalonia, the Balearic Islands and North Catalonia. From the middle of the nineteenth century the German romanists found the Romance philology. They establish that Catalan is the name of the language of the Catalan-speaking areas, which is different from Occitan and which has nothing to do with Limousin what was known since the early sixteenth century. These assumptions regarding the identity and the name of the Catalan language are quickly received and assumed in Catalonia; in the Balearic Islands and North Catalonia they were received positively with very few exceptions. But not in Valencia, where Rafael Ferrer i Bigné ¿among others¿ showed his disagreement with it for his identity feelings.

This paper analyzes the contribution of Valencian Vicent Boix Ricarte to the recovery of Valencian people's linguistic awareness. To this end, we study all of his texts written in Catalan, as well as those Spanish texts that deal with linguistic aspects. The analysis reviews Boix's claims about the origin, evolution and unity of the Catalan language, the onomastics problem and the social and literary uses of the Catalan language.

La publicació d'estudis sobre Curial e Güelfa ha crescut molt considerablement en els darrers anys, sobretot a partir de l'edició filològica d'Antoni Ferrando publicada l'any 2007 per l'editorial francesa Anacharsis (Toulouse). Amb l'objectiu de projectar internacionalment aquesta magnífica novel·la anònima de mitjan segle XV, l'Institut Virtual Internacional de Traducció (IVITRA) de la Universitat d'Alacant està duent a terme nombroses activitats, com la promoció de nombroses traduccions a partir de l'edició de Ferrando (2007): al francés (Jean-Marie Barberà, 2007), a l'espanyol (M. Àngels Fuster, 2009), a l'anglés (Max W. Wheeler, 2011), a l'italià (Cesáreo Calvo i Anna Giordano, 2012) i al portugués (Ricardo da Costa, 2012).

The onomastic fragmentation and the linguistic particularisms of the Catalan language from the time of the creation of the Spanish monarchy have in Marc Antoni d'Orellana an ideologist who justified (using Valencian phonetics and the incorporation of Castilian words into Valencian) the separation of 'Valencian' from the rest of the Catalan (llemosina) language.

Ressenya a Antoni Ferrando (ed.) Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa. Novel·la cavalleresca anònima del segle xv en llengua catalana, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, 2012, 2 vol., 1193 pp. ISBN 978-90-272-4009-5