Search

Aquest article tracta de l’edifici de la Central Catalana de Electricidad, construït per Pere Falqués a Barcelona a finals del segle xix, el qual és concebut d’una manera molt diferent, donant una importància a l’aspecte estètic i simbòlic que no trobem en construccions contemporànies similars, com ara la central elèctrica del Paral·lel de l’empresa rival, la Compañía Barcelonesa de Electricidad, de línies senzilles.A més d’analitzar la complexa gènesi constructiva de l’edifici, volem destacar que Falqués hi conjuga els valors de funcionalitat amb la voluntat de crear una arquitectura que «expressi» el que significa l’electricitat com a paradigma de modernitat en el tombant de segle, i alhora que satisfaci la necessitat de representativitat de la nova companyia, entrant en competència amb els majestuosos edificis on s’havien instal·lat les seus corporatives d’altres empreses d’energia com ara la Compañía de Gas Lebon i la Catalana de Gas., This article is focussed on the power plant building of the new electric company Catalana de Electricidad, built by the architect Pere Falqués in Barcelona in the late nineteenth century. This building was conceived in a very original way, as the aesthetic and symbolic aspects have an outstanding importance not seen in other similar buildings of that time, such as the power plant that the Compañía Barcelonesa de Electricidad had built in the Avinguda del Paral·lel a few years previously.Thus, we not only analyse the complex building process, but also highlight how Pere Falqués, the architect, was able to combine the functional and aesthetic aspects, with the aim of creating an architecture that expressed the meaning of electricity as a symbol of modernity at the end of the nineteenth century, and an architecture that fulfilled the new company’s necessity of representativeness, and that rivaled the monumental corporate buildings of the gas companies in the very centre of Barcelona.

Este artículo plantea algunas reflexiones sobre la cuestión de la autoría de las obras arquitectónicas mediante el análisis de la trayectoria profesional del que fuera uno de los más controvertidos arquitectos municipales de Barcelona, Pere Falqués i Urpí, y su relación con los llamados firmones, es decir, los profesionales que firman las obras ajenas por encargo de su legítimo autor. Por motivos poco claros Falqués pidió a otro arquitecto y a un maestro de obras que firmaran algunos de sus proyectos más importantes, lo que nos ha obligado a revisar en parte el catálogo de las obras atribuidas tradicionalmente a éste, para verificar su autoría. Comprobaciones que han terminado por contradecir lo que se desprendería de la documentación oficial, poniéndose en duda una de las principales fuentes de información de la que disponemos a la hora de estudiar la arquitectura del siglo XIX., This article raises some issues concerning the question of the author in architectural works, by means of the analysis of the career of Pere Falqués, one of the most controversial City Council Architects of Barcelona, and his relationship with the so-called firmones, i.e. professionals who signed projects that were not their own at the request of the genuine author. Because of hidden reasons, Falqués asked other architects to sign some of his more important projects, which made it necessary to reexamine an important part of his traditionally accepted catalogue of works in order to verify if he was the real author. The results of that verification contradict the information contained in official documents, and so one of the most reliable information sources for researchers of 19th-century architecture has become seriously questioned.

Aquesta tesi se centra en l'estudi de l'arquitectura domèstica de l'Eixample entre 1860-1888 tenint-ne en compte dos aspectes: l'interior dels edificis, centrant-nos en les solucions de distribució i circulació dels habitatges; i l'evolució "estilística" de les façanes. En ambdós casos intentem buscar els lligams amb els precedents autòctons i establir paral.lelismes amb realitzacions europees, així com fer una interpretació des de diferents punts de vista: social, històric, econòmic....La part I recull la Presentació i l'Estat de la Qüestió; la II ens situa en l'àmbit europeu a través de l'estudi del tema que ens ocupa a les ciutats de Viena, Berlin i París; i les III i IV ens introdueixen ja en el context de la Barcelona del segle XIX, endinsant-nos en qüestions de tipus urbanistic i referents a l'arquitectura pública de l'época, com el Pla Cerdà, sobre el qual s'aixecà I'Eixample, les Ordenances Municipals i la pròpia realització del Pla durant els anys que ens interesen, passant de la vessant teòrica a la vessant pràctica i posant de relleu sobretot tot allò que es desvia dels propòsits iniciats del Pla i que incompleix les Ordenances. Pel que fa a les qüestions arquitectòniques. adjuntem una breu ressenya de l'evolució de la gran·arquitectura catalana del segle XIX, per poder comptar amb elements de comparació a l'hora de valorar l'arquitectura domèstica.En la part IV estudiem ja l'arquitectura domèstica barcelonina, però ens centrem en aquella inmediatament anterior a l'estudiada. Aqul se'ns estableixenels precedents i el punt de partida de l'arquitectura de l'Eixample. deutora, com succeeix a la majoria de ciutats europees. dels models locals anteriors a ella.D'aquesta manera arribem ja al bloc central, on s'analitza amb més profunditat tot el volum d'informació recollida, i que es divideix en nou parts, tenint en compte els paràmetres espai i temps. Pel que fa al primer, vam obtar per dividir el territori de l'Eixample en tres·zones bo i considerant qüestions que fan referéncia a la seva ubicació respecte al nucli consolidat de Ciutat Vella, aixi com envers al tipus i qualitat de les realitzacions arquitectòniques observades:"l'Eixample Central" (l'àrea més cèntrica de l'època), la "Zona de Contacte" (la petita àrea de coincidència de l'Eixample i Ciutat Vella) i "l'Eixample Perifèric" (totes les àrees més allunyades del centre i de Ciutat Vella)Pel que fa a la divisió temporal, s'han establert tres etapes: la primera entre 1860 i 1870/71; la segona entre 1870/71 i 1885; i la tercera des de 1885 fins a 1888. Les tres zones s'estudien, detingudament, agrupant els edificis per les diferents tipologies existents, contemplant-les alhora des de tres punts de vista: el funcional, representat pels interiors dels edificis, l'estétic, observat en les façanes, i un de més global, intentant superar la divisiò entre els dos anteriors i relacionant els diferents tipus d'interiors amb les diferents solucions de façanes; amb aquest estudi per etapes, zones i tipologies no només ens és possible presentar la situació en cadascun d'aquests llocs i moments, sinó també establir amb més claredat no només termes comparatius, sinó també una línia evolutiva que entroca "per baix" amb les realitzacions de Ciutat Vella, i "per dalt" amb obres plenament modernistes.En les conclusions destaca l'observació de diverses tendències en l'arquitectura domèstica barcelonina que afecten diferentment als interiors i als exteriors dels edificis: quan als primers és significativa la homogeneïtzació tipològica, passant de 3 tipologies bàsiques i 5 subtipologies, observades a la primera etapa, a únicament 2 tipologies bàsiques Ide les quals en domina una) i 2 subtipologies a la tercera etapa; això s'aconsegueix gràcies a: la sistematització dels mecanismes d'accés, la racionalització en la distribuciÓ de patis interiors relacionant-se amb els citats mecanismes d'accès, la racionalització dels esquemes distributius i circulatoris, assolint la total independència de les diferents habitacions, i la reducció dels programes d'habitacions, limitant-se cada cop més a aquelles imprescindibles, Quan als exteriors. Observem un clar procés de diversificació de l'aspecte de les façanes, inversament proporcional al procés d'homogeneïtzació de les tipologies, passant-se de solucions inicials sòbries, sense estructuració, de volumetria definida i amb l'ús contingut d'elements estilístics, a un .enriquiment ornamental, caracteritzat pels "ritmes decoratius" i l'aplicació indiscriminada d'elements "estillstics" locals I foranis, poc canònics i d'elements del repertori dels mestres d'obres, amb façanes divides en zones verticals i cossos horitzontals. Estillsticament s'arriba a tres sortides que culminen el procés: electicisme "Beaux arts" afrancesat; historicismes menys localistes amb influéncies estrangeres (gran desenvolupament del neo-gòtic nòrdic dels anys 90); i solucions proto-modernistes, superant l'eclecticisme i els historicismes.Així podem parlar de 3 tendències generals observades en l'arquitectura domèstica de l'Eixample: a) una voluntat de dignificar l'arquitectura domèstica; b) la definició de la qualitat de l'edifici a través de la façana i no de la tipologia (homogeneïtzació); i c),l'entroncament amb les preocupacions de l'arquitectura pública (car s'hi vol equiparar) per la recerca d'un estil típic del segle XIX (Cal especificar que aquests processos només es completen a l'Eixample Central i parts de la zona de contacte, al Perifèric ens quedem igual que a la primera Etapa, amb solucions lligades a l'arquitectura de la Barcelona Vella).Com a conclusió final podem afirmar que l'arquitectura domèstica de l'Eixample parteix de models locals, presents a Ciutat Vella, observant-se un esforç d'adaptació d'aquests models pensats per a una trama medieval a la nova trama Cerdà, paral-lel a l'esforç per trobar una tipologia única senzilla i funcional que s'adapti a la nova situació urbanistica, però tambè social i econòmica, suficientment flexible per poder-la utilitzar tan en vivendes modestes, com riques, i suficientment racional per poder-la construir ràpida i econòmicament, d'acord amb les necessitats de , la nova ciutat industrial. Aixó es reflecteix en l'homogeneïtzació tipològica, que fa necessari diferenciar els edificis a través de la riquesa de llurs façanes. Aquests processos coincideixen amb els observats en d'altres capitals europees per la qual cosa Barcelona entre 1860 i l'Exposició de 1888, s'equipara finalment amb les noves grans ciutats industrials, fruit dels canvis socials i econòmics que caracteritzaren el segle XIX europeu., This doctoral thesis focuses on .he domestic architecture of the "Eixample" (city expansion of Barcelona) between 1860 and 1888. The research is based on a double approach: functionality and aesthetics. On the one hand, it considers the interior of the buildings, particularly as refers to distribution and circulation. On the other hand, special attention has been paid to the "stylistic" evolution of façades. All these features have been analyzed trying to work out the links with local precedents, establishing parallelisms with the European architecture of the time and interpreting facts from social, historical and economic points of view.The thesis consists of three large blocks of information. The first block -parts I to IV- is an introduction, the second block -parts V to VIII· presents the actual analysis of the buildings and, finaly, the third block -parts X to XI- including the catalogue and a bibliography- gathers together the materials of the research.The core of the research is divided into nine pans describing three areas (the Centre of the "Eixample", the Contact Area and the Periphery- at three different periods of time (1860-1870/1, 1870/71-1885 and 1885-1888) and grouping the buildings under different types.A significant homogenization of the types of building and a decrease in the number of types and subtypes can be observed throughout the study. However, as the types of building become more homogeneous, there is a diversification process in the appearance of façades. There is an evolution from the initially sober solutions to an ornamental enrichment leading to three clearly differentiated styles: a Frenchfied "Beaux arts" eclecticism, a less narrow-minded historicism with foreign influences, and a proto-modernist movement surpassing both eclecticism and historicism.Ultimately, the research shows how these processes coincide with those observed in other European cities and how Barcelona before the Universal Exhibition of 1888 is finally placed among the new large industrial cities fruit of the social and economic changes that characterize the 19th century in Europe.