Search

El modernisme arriba a Sabadell a finals del segle XIX i es desenvolupa a principis del segle XX, en un moment de gran expansió econòmica. Aquest moviment va ser una forma de representació artística que va influir a totes les ramificacions de l’art, encara que en l’arquitectura és notable amb gran diferència. Un dels arquitectes més destacats és Josep Renom, arquitecte que redissenya la Casa Arimón al 1911 convertint-la en un edifici modernista. Amb l’intent de donar-li vida a edificis modernistes, sorgeix la idea d’adaptar i canviar l’ús de l’espai interior dels edificis. En aquest projecte es realitza l’adaptació i transformació interior de la Casa Arimón de Sabadell destinant-la a un nou espai i ús, un hotel amb encant. S’ha dut a terme un estudi i un aixecament exhaustiu de l’edifici mitjançant una investigació, recerca de coneixements històrics i arquitectònics assolits per analitzar els diferents elements i indrets d’aquest. De l’edifici podem destacar els esgrafiats amb motius florals, l’arc trilobulat a la porta de la façana, els mosaics, els vitralls, la ceràmica verda vidriada que decora les façanes i la teulada de la torre, la façana amb ferro forjat a les reixes, els arcs en el seu interior i els estucats. El motiu d’elecció d’aquest edifici és pel fet de pertànyer a la ciutat on vaig néixer i per ser un dels més emblemàtics de la ciutat. El projecte es presenta amb un anàlisis històric explicant breument el modernisme, la biografia de l’arquitecte que redissenya la Casa Arimón amb les seves obres i un anàlisis de l’edifici en qüestió. Posteriorment, es projecta una proposta dividida en dues parts clarament diferenciades, la documentació escrita i la documentació gràfica. A la part escrita hi ha la memòria descriptiva que fa referència a la situació de l’edifici i descriu el projecte amb el compliment de la normativa del Codi Tècnic de l’Edificació, la Ley de Ordenación de la Edificación i els aspectes de la Llei d’Accessibilitat. A la documentació gràfica es projecta, en plànols d’AutoCat, les zones distribuïdes, les seccions, els alçats, els detalls constructius de tancaments, els paviments i les instal!lacions de les diferents plantes de l’edifici. Cal destacar que es proposa un nou element constructiu de vidre, una vidriera, a la planta segona. En general, l’adaptació i canvi d’ús de la Casa Arimón s’ha pogut plasmar gràcies a l’aportació d’idees de professionals, recerca d’informació i normativa aplicable, i coneixements assolits.

Éste proyecto de Final de Grado consiste en el estudio de una masía rural, para poder realizar una reforma completa y un cambio de uso al espacio. El motivo de realizar el cambio de uso, ha sido la idea de devolver la Masía a uno de sus orígenes, ya que cuando los primeros propietarios de la Masía empezaron a vivir en ella en 1791, ofrecían hospedaje a los pastores que pasaban por zona con sus ganados. Para hacer posible el estudio de la masía, y como base de este proyecto, se ha realizado un levantamiento de planos del conjunto, incluyendo los caminos de acceso. El terreno consta de una superficie total de 1.260 m2 una superficie total construida en planta baja de 524.40 m2. A nivel volumétrico el conjunto consta de un cuerpo central, que se compone de 3 plantas, una zona cubierta acabada con unos arcos de piedra natural un antiguo garaje y un porche de reciente construcción. La idea de la reforma se basa en realizar un espacio hotelero en el cuerpo central, ocupando las 3 plantas e incluyendo en él una zona de piscina interior, una zona de comedor o restaurante en la cubierta con las arcadas de piedra y la vivienda de los propietarios en el antiguo garaje, dotándoles así de total privacidad. El mismo terreno consta de unos patios exteriores a la masía con una zona de piscina exterior, ya existentes y en buen estado, que quedarán igual en la reforma. En el entorno de la masía nos encontramos con un paisaje totalmente agrícola, rodeando de campos de cereales, almendros y frutales, algunos de los cuales propiedad de los dueños de la masía. Es el paisaje típico que se puede encontrar en la zona, ya que la masía está situada en el término municipal de Santa Margarida de Montbui, cerca de la urbanización del Saió, en l’Anoia, Cataluña. A nivel de diseño se intentado mantener la idea rural del conjunto mezclada con unas líneas de diseño más básico y minimalista, creando así un cruce de estilos. Por lo que a nivel estructural hace referencia, la masía está construida con un sistema de vigas de madera, que se ha mantenido casi en la totalidad del conjunto, aunque reforzando los forjados para poder soportar las cargas actuales. Los espacios de nueva construcción y forjados que se han remplazado, mantienen la tipología de diseño pero con materiales actuales, dejando de banda la estructura de madera. Se han realizado nuevas aperturas tanto en fachada como en paramentos verticales interiores

El presente documento contiene una propuesta de reforma y cambio de uso de dos viviendas unifamiliares construidas en suelo urbano residencial, situado en el casco antiguo del municipio de Sudanell en la comarca del Segrià (Cataluña). La construcción de las viviendas fecha del s.XVIII, según testimonios de la población. El proyecto se divide en dos bloques, en este primer bloque se definen los aspectos geográficos e históricos sobre el municipio y los edificios a tratar. Se describe y se define las características del estado actual de la edificación, así como su funcionalidad, distribución, sistema constructivo, estructural y de las instalaciones de que dispone. Se realiza una diagnosis del estado actual para definir las diversas patologías obtenidas, así como su propuesta de intervención para subsanarlas. Todo el estado actual del edificio queda reflejado en los correspondientes planos adjuntos. En el segundo bloque de este proyecto final de grado, se define y se realiza la propuesta de cambio de uso de las edificaciones para adaptarlas al nuevo uso de biblioteca municipal y guardería infantil. En la rehabilitación se tendrá en cuenta y se realizará según las exigencias del Código Técnico de la Edificación y la normativa actual de aplicación, teniendo siempre en cuenta criterios medioambientales.

L’objectiu del present projecte és l’estudi de la masia Can Planes, situada al municipi de Palau-solità i Plegamans per tal de saber com ha evolucionat al llarg dels anys, l’estat actual en el que est troba i les lesions que la afecten, així com proposar una sèrie d’intervencions per tal de millorar l’estat en el que es troba i adaptar-la a un futur ús com a granja-escola. Aquest projecte és la continuació del Treball Final del DAC de Rehabilitació, per tant ja teníem suficients coneixements de l’edifici abans de decidir que aquest seria el projecte escollit. Tot i tenir prou informació es va decidir tornar a repetir els mètodes d’estudi complerts, de l’edifici, que es van utilitzar a la realització del treball del DAC. Primer de tot es van realitzar diverses visites a la masia per tal de dur a terme novament l’aixecament arquitectònic per tal de conèixer de forma més precisa la distribució, la situació de murs i envans, de sostres i cobertes així com les seves dimensions i superfícies. Aquest aixecament ens va permetre a l’hora plantejar les hipòtesis d’evolució de la masia. Alhora que realitzàvem l’aixecament arquitectònic es va dur a terme la confecció d’unes fitxes de tipologies de sostre on es classifiquen tots els que trobem a la masia, aportant dades essencials (dimensions de bigues, número, intereixos, etc.) i que han estat utilitzades posteriorment com a base del càlcul estructural de sostres. Un cop realitzat l’aixecament i plantejada l’evolució es va procedir a dur a terme una campanya de prospeccions i assaigs comprovant l’estat dels murs i de les bigues i biguetes que conformen els sostres. Aquesta campanya va servir com a punt de partida per a la diagnosi de l’edifici, basada en l’aixecament gràfic de lesions que ens va permetre fer la posterior etiologia d’aquestes. Cal dir que, al tractar-se de la continuació d’un treball realitzat anteriorment, això ens ha permès observar l’evolució de les lesions que pateix la masia al llarg de gaire bé un any i mig. Recopilades totes les dades obtingudes, és a dir, la diagnosi i els càlculs dels elements estructurals horitzontals i verticals, murs i sostres, s’ha pogut comprovar que l’estat dels sostres i d’alguns murs de càrrega no és suficientment estable com per a garantir una seguretat estructural total. Per tant amb aquests resultats es pot concloure que és necessari dur a terme tota una sèrie de propostes d’intervenció per tal de millorar l’estat en el que es troba i d’aquesta manera poder donar-li un ús segur i recuperar el valor històric i patrimonial de la masia Can Planes.

Este proyecto final de grado esta vinculado al convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, cuyo título es "Melilla Modernista: Historia y Arquitectura. Volumen VIII". Melilla es una ciudad con gran patrimonio arquitectónico, cuenta con más de 500 edificios catalogados como estilo modernista. La fundación Melilla Ciudad Monumental pretende conseguir que Melilla sea patrimonio arquitectónico de la Humanidad, y esta es la razón fundamental de este proyecto, el cual se enviará junto a los volúmenes de los años anteriores a la UNESCO. El Volumen VIII consistirá, como los últimos años, en hacer el levantamiento y estudio de 9 fachadas de carácter modernista de la ciudad. Para ello nosotros, los estudiantes, junto con los tutores del proyecto estuvimos en Melilla durante una semana para realizar las mediciones. El proyecto contendrá los siguientes documentos: -Introducción del proyecto y memoria del trabajo. -Memoria Histórica. -Memoria Fotográfica. -Memoria Arquitectónica. -Memoria de lesiones y propuesta de rehabilitación.

Este proyecto final de grado esta vinculado al convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, cuyo título es "Melilla Modernista: Historia y Arquitectura. Volumen VIII". Melilla es una ciudad con gran patrimonio arquitectónico, cuenta con más de 500 edificios catalogados como estilo modernista. La fundación Melilla Ciudad Monumental pretende conseguir que Melilla sea patrimonio arquitectónico de la Humanidad, y esta es la razón fundamental de este proyecto, el cual se enviará junto a los volúmenes de los años anteriores a la UNESCO. El Volumen VIII consistirá, como los últimos años, en hacer el levantamiento y estudio de 9 fachadas de carácter modernista de la ciudad. Para ello nosotros, los estudiantes, junto con los tutores del proyecto estuvimos en Melilla durante una semana para realizar las mediciones. El proyecto contendrá los siguientes documentos: -Introducción del proyecto y memoria del trabajo. -Memoria Histórica. -Memoria Fotográfica. -Memoria Arquitectónica. -Memoria de lesiones y propuesta de rehabilitación.

[ES] Este TFG consiste en la representación de una distribución de espacios y cambio de uso del edificio de la antigua sede de la Editorial Montaner y Simón partiendo del proyecto original, fechado en 1879. El edificio escogido para el desarrollo del proyecto, actualmente sede de la Fundació Antoni Tàpies, se encuentra situado en el distrito de Eixample, concretamente en la Calle Aragón nº 255. El proyecto se fundamenta en dos partes. La primera parte de trabajo, se ocupa de la investigación y recapitulación de toda la información necesaria para la representación gráfica del edificio de la Editorial Montaner y Simón. Para ello, se han realizado una serie de visitas a archivos históricos, bibliotecas y a los archivos de la propia Fundació Tàpies. La segunda parte del trabajo plantea diferentes opciones de ampliación y reordenación estructural del programa y circulaciones del edificio. El edificio estará destinado como sede de la actual Fundació Antoni Tàpies, cuyo principal uso es cultural. Se procura intervenir lo mínimo posible en la estructura original y, ante todo, dejar la fachada intacta, debido a su gran interés arquitectónico. Una vez concretada la distribución definitiva, se procede a realizar el resto de trabajos gráficos, instalaciones, detalles y perspectivas. Para acabar de definir aquellos aspectos que no se esclarecen en el trabajo gráfico, se dispone de una parte escrita en la que se ha realizado una memoria descriptiva, memoria constructiva y de justificación del cumplimiento de la normativa. Además de un análisis histórico del edificio y del arquitecto de la obra., [EN] This Bachelor's Thesis consists of the representation of a distribution of spaces together with change in the use of the building of the former headquarters of the Editorial Montaner i Simon based on the original project, dated 1879. The building chosen for the development of the project, now headquarters of the Fundació Antoni Tàpies, is located in the Eixample district, specifically on 225th Aragon St. The project consists of two parts: a first part of research and summing up all the necessary information for the graphic representation of the Editorial Montaner i Simon building. For this purpose, several visits to historical archives, libraries and archives of the Fundació Tàpies have been made. The second part of the project is performed considering different options for the expansion and structural rearrangement of the building's program and circulations. The building will be intended as the site of the current Fundació Antoni Tàpies, whose main use is cultural. We seek to intervene as little as possible in the original structure and, above all, leave the façade intact due to its great architectural interest. Upon completion of final distribution, we proceed to perform the rest of graphic works, facilities, details and perspectives. To further define those aspects that aren't clarified in the graphic work, there is a written part in which a descriptive memory, a constructive memory and justification of compliance can be found, as well as a historical analysis of the building and its architect.

Aquest projecte consisteix en dur a terme l'aixecament gràfic, la rehabilitació i el posterior canvi d'ús de l'antic habitatge del Cap de Dipòsit i dormitori d'agent de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i que data de l'any 1910. L'objectiu final d'aquest projecte es habilitar l'edifici actualment deshabitat a la seu museistica de la Fundació per a la preservació del Patrimoni Ferroviari i industrial, decisió que es va pendre gràcies a l'interès i demanda d'un edifici amb aquest ús.

El següent projecte consisteix en una rehabilitació i remodelació d’un centre cultural històric de l’Hospitalet, construït en el 1874, anomenat Casino del Centre de l’Hospitalet. Es farà una proposta de reforma, tant a nivell d’instal·lacions com d’estructuració dels accessos i estances, amb la finalitat de garantir i millorar la qualitat d’ús de l’edifici per als seus ocupants. La reforma es presentarà de forma escrita i gràfica, aportant la documentació necessària que s’ha hagut d’usar per a dur-la a terme, tot i que es tracta d’un avantprojecte, en el qual no s’explicarà profundament el procés constructiu d’aquesta. OBJECTIU L’objectiu del treball és desenvolupar un projecte de millora de les qualitats del centre, després d’un anàlisi exhaustiu de l’edifici, per tal d’aconseguir un millor aprofitament de les aules, reparar les patologies existents, millorar l’accessibilitat i el rendiment energètic, i amb això últim també aconseguir una reducció en el consum econòmic i energètic del centre. La màxima finalitat serà preservar la identitat cultural del centre, dotant-lo de més opcions per a dur a terme les seves activitats diverses. ESTRUCTURA DEL TREBALL Estudi històric de l’entitat Es farà una presentació de l’edifici i de l’entitat des de la seva creació l’any 1873 i els canvis per els quals va haver de passar al llarg de la seva història. Anàlisi de l’estat actual de l’edifici Per a una bon projecte de rehabilitació caldrà primer conèixer bé l’edifici en quan a possibilitats i objectes de millora, tant en els materials i construcció com en les necessitats del client per a la distribució. Es farà un anàlisi exhaustiu de l’edifici. Estudi de la reforma A partir de l’estat actual de l’edifici, s’analitzaran les possibles patologies d’aquest i els canvis que haurem de fer per poder dur a terme la proposta del projecte. Estudi de la proposta Coneixent les necessitats del client i els objectius del projecte, es fa una proposta de reforma mitjançant documentació escrita i gràfica, a partir de la qual s’ha creat la base del treball. S’explicarà constructivament els punts claus de la reforma.

L’objectiu d’aquest treball és explicar l’evolució històrica de la masia Cal Mata i del seu entorn, analitzar quin és el seu estat actual, realitzar l’aixecament gràfic inexistent fins ara i realitzar una proposta de rehabilitació encarada a un canvi d’ús de l’actual masia a una masia rural. La masia Cal Mata ha estat dividida en dues zones. Una zona més antiga, que correspondria a la part oest, on hi trobem a la planta baixa els trasters per guardar material i a la planta pis les habitacions, i una zona més recent, la zona est, de garatges de maquinària a la planta baixa i amb un menjador i una cuina a la planta pis. El treball s’ha estructurat en tres grans eixos: - Història: S’analitza l’evolució de la masia catalana al llarg dels anys. Per a realitzar-lo s’han consultat diversos llibres i sobretot l’ Estudi de la masia catalana fet per Josep Danés i Torras. Seguidament, s’explica l’evolució històrica de la masia en particular i dels seus usos a través de la informació proporcionada pel propietari. - Estat actual: Es realitza un aixecament gràfic de la masia, tan a nivell de plantes, com de façanes i seccions, i s’analitza la seva estructura i els seus acabats. Aquest aixecament i el posterior anàlisi, s’ha fet mitjançant diverses visites a la masia, en les quals s’han fet fotografies i s’han pres mides amb l’ajuda d’un distanciòmetre làser i d’un nivell. - Rehabilitació i proposta de canvi d’ús: S’han analitzat totes aquelles lesions trobades a la masia i s’ha proposat una intervenció per tal de donar-li solució. Aquesta diagnosi s’ha fet amb l’ajuda d’unes fitxes ens les quals es descriu la lesió, la seva causa,la gravetat d’aquesta i la seva localització. Finalment s’ha iniciat una proposta de canvi d’ús on s’han reorganitzat espais, tenint en compte que els propietaris seguiran realitzant les seves activitats i s’ha reservat un espai d’ús privat. Aquesta reorganització sempre ha estat d’acord amb la normativa vigent de masies rurals. Aquest treball ha servit per aconseguir un arxiu gràfic de la masia, i per veure com la masia, que actualment està infrautilitzada perquè moltes de les seves estances estan buides o només plenes de material agrícola, es pot convertir en quelcom més que una vivenda sense deixar de banda l’activitat agrícola dels propietaris.

Localitzada a Reus, a la Província de Tarragona, de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i del decorador Gaspar Homar. Reus és bressol natal del Mestre Antoni Gaudí, encara que aquest aquí mai hi construí. Tanmateix, el comerç de l'aiguardent va provocar un fort creixement i Reus es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes. Al vell mig de la ciutat, a la Plaça Mercadal número 7, hi ha un dels edificis més emblemàtics que ha marcat sempre el perfil de la població: La Casa Navàs. Tot i que mutilada per la guerra l'any 1938, quan es destruí la torreta i bona part del segon pis -ara reconstruït-, es pot dir amb orgull que és de les poques obres que ha arribat als nostres dies tal i com es va estrenar. La situació és immillorable: al cor del centre històric i de l'activitat comercial de la ciutat. La plaça Mercadal deixa respirar la façana principal, on també es troba l'Ajuntament. Ara també s'hi troba el Centre Gaudí, un espai social de referència on es pot entendre millor les obres de l'arquitecte. La Casa Navàs és, per tant, una joia, entre tantes altres que tenim a Catalunya, del Modernisme Català. Durant molt de temps va estar a punt de perdre’s, degut al ruïnós estat de conservació. És per això que mereix una especial atenció, perquè no es perdi en l'oblit i es conservi a través dels anys. La meva proposta és d'adaptar-la i transformar-la en un annex a l'Ajuntament, que es troba a la mateixa plaça, de manera que convertim la casa en un museu a l’abast de la població, doncs el patrimoni i la cultura han d’estar a l’abast de tots. Un centre on fer-hi exposicions i, al mateix temps, admirar la casa i els seus detalls. La casa està distribuïda en Planta baixa i Soterrani, pel comerç, i planta primera i segona per l'habitatge. Són nombrosos els elements en els que val la pena parar atenció. Tots sabem que l'arquitectura pot ser tractada despullada o com un art més de tota l'obra. Corrents com la BAUHAUS o el mateix MODERNISME van tractar les seves obres com un tot i totes les arts, majors i menors, tenen importància dins del conjunt. Des del mateix edifici fins als elements de fusteria, els mobles i l’ebenisteria -de Gaspar Homar-, els mosaics -de Lluís Bru- , les ceràmiques -de Pujol i Bausis-, vitralls -de Rigalt i Granell- i un llarg etcètera difícil de resumir són les parts que van sumant el tot de la Casa Navàs. La Casa Navàs és, per tant, un dels altres molts exemples que val la pena conservar i, encara més, quan podem veure que és un document històric que es troba amb les mateixes condicions en que es va estrenar. El pas del temps, evidentment, s’ha fet notar, però fins i tot podem trobar-hi encara ara els tapissos, la roba de la llar i els documents dels costos de l'obra, la ceràmica, mosaics i mobles, etc. D'aquesta manera, i de cap altra, podrem entendre què fou el Modernisme en tot un conjunt i de ben segur que valdrà la pena continuar conservant-lo, com un document vivent que ens permet remuntar a aquesta època en que l'art i la cultura estaven en un moment esplèndid. Però, què vol dir conservar? mantenir l'edifici com era? transformar-lo i deixar-lo viu? Hi ha defensors de tot tipus però intentarem conservar aquest edifici mantenint-lo viu. Ara mateix només - que ja és molt- s'utilitza la part comercial. En canviarem l'ús, amb intervencions que intentin mantenir-ne l'essència al màxim i respectant el que Lluís Domènech i Montaner va voler expressar en aquesta obra. No volem deixar La Casa Navàs a la seva sort, pretenem que sigui viva per tal de no perdre-la. Però, els temps canvien i, això vol dir, que les cases també. Els estereotips familiars són diferents (són més comuns els pisos petits per solters o divorciats) i les necessitats de les persones també són unes altres. Adaptar la casa a les noves tecnologies sense malmetre la seva essència no és una tasca senzilla. Donat que la casa és d’interès cultural, se’ns ha acudit que podria passar a tenir un ús social, formant part de l’ajuntament, que també es troba a la mateixa plaça. Tanmateix, La Casa Navàs podria ser també encertada per fer un petit hotel al bell mig de la ciutat o un restaurant on s’hi celebressin esdeveniments. De fet, un lloc amb tanta història pot ser perfecte per molts usos. Però abans de canviar l’ús d’aquest edifici, hem de reflexionar sobre ell i el perquè és tan important. El modernisme fou un moment d’explosió cultural a nivell Europeu, no només català. Entendre el moment en que es construí i el per què de l’emplaçament és vital perquè entenguem la importància de conservar el nostre patrimoni. Així doncs, comencem amb una mica d’història, analitzant el modernisme a nivell europeu general i passant a nivell local, a Reus, una ciutat que curiosament ens sorprendrà.

El presente estudio trata sobre la adaptación y el cambio de uso de tres edificios a un hotel, estas construcciones se ubican en el recinto de “La Casa de la Maternitat i Expòsits” situado en el Distrito de Les Corts, Barcelona. Previamente, se estudian los antecedentes históricos en base a la evolución del recinto y las funciones de sus pabellones, se expone una breve biografía de la vida del arquitecto Josep Goday i Casals y se reflejan los aspectos básicos de la arquitectura novecentista. Dicho arquitecto y arquitectura son propios del edificio principal del estudio, el pabellón Rosa. Se describen las características de localización, datos de registro y urbanísticos, el uso funcional de hotel, su geometría y superficies, los baremos de calidad de hotel. Se tratan aspectos referentes al cumplimiento de normativa constructiva, así como propuestas constructivas aplicadas al hotel. Para finalizar la parte escrita, se explican las instalaciones propuestas en este proyecto. En cuanto a la documentación gráfica, hemos realizado el grafiado de planos de los tres pabellones Rosa, Ponent y Llevant, mostrando sus respectivas plantas, secciones y alzados de fachada. Se analiza la propuesta de distribución grafiando dormitorios, bar-café, salas polivalentes, comedor, zonas de personal y otros usos complementarios como gimnasio, pistas deportivas, piscina, sauna y urbanización básica de la parcela del establecimiento hotelero. Por último, gráficamente, se presentan las instalaciones generales de los pabellones. Finalmente, se concluye el estudio aportando observaciones referentes a la consecución de los objetivos planteados.

El projecte de diagnosi i proposta d'intervenció de l’església de Sant Julià de Solanell, no va ser la primera opció de PFG. Mentre buscava a la xarxa possibles propostes per presentar el projecte final de grau, vaig trobar un projecte de llarg recorregut, aquest projecte s’anomena REVIURE SOLANELL, està dirigit per un arquitecte, Saül Garreta, el qual primerament va conèixer el poble de Solanell a través d’un encàrrec professional per a realitzar una rehabilitació i a mesura que va avançar el temps, el que era un rutinari encàrrec professional, passaria a ser quelcom que el faria sentir-se orgullós, d’ un projecte social i col·lectiu.

Con este proyecto se pretende dar a conocer la historia y arquitectura de la casa Can Tinturé, actual museo de la colección de azulejo muestra de Salvador Miquel, mediante el estudio histórico y arquitectónico de la obra y el levantamiento gráfico del edificio. Can Tinturé se encuentra ubicado en la calle de la Esglèsia, en el término municipal de Esplugues de Llobregat. La obra, de autoría del arquitecto Claudi Duran i Ventosa, data de 1898, fue un encargo de su primer propietario Joan Tinturé Campreciós, prohombre y posterior alcalde de Esplugues (1910-1915). El edificio, de tendencias arquitectónicas eclécticas de finales de siglo XIX, está configurado como un cuerpo de tres crujías, desarrollándose en una planta baja, planta piso y planta cubierta plana, con el cuerpo de las escaleras en un extremo, rematado por una torre con cubierta a cuatro aguas. La edificación se sitúa en un espacio conformado por un jardín con una gran variedad de especies arbóreas

El present projecte te com a estudi la masia “Can Pahïssa, situada a Sant Feliu de Llobregat, en aquest treball, s’explica inicialment l’entorn de l’edifici i la seva evolució històrica des de que es va consolidar (1577), no s’ha trobat gaire informació respecte “Can Pahïssa”però podem fer-nos una idea de com funcionava al llarg de la seva vida. Seguidament s’explica com va executar-se l’edifici i el seu sistema estructural mitjançant plànols en planta i seccions. També s’han estudiat les lesions més crítiques de la masia, on podem dir que l’estructura vertical no presenta gaires problemes, sinó el que realment ens preocupa és l’estructura horitzontal, ja que trobem atac per insectes, pudrició i l’incendi, que va cremar moltes de les Bigues fent que alguns trams perdessin el forjat o la coberta. S’ha redactat un diagnòstic per a valorar l’estat be les lesions i decidir si son realment lleus, greus o molt greus. Finalment, s’ha projectat una proposta de rehabilitació, on la masia passa a tenir l’ús d’habitatge intentem que la masia torni als seus orígens, eliminant alguns cossos i fent d’altres més confortables, complint amb els mínims que ens marca el decret d’habitabilitat i les normatives vigents En els annexos trobarem tota la documentació gràfica i memòria de càlculs.

El present projecte final de grau tracta del canvi d’ús de la Casa Pérez Samanillo (actualment seu del club privat Círculo Ecuestre), a un hotel boutique. Un concepte d’hotel caracteritzat per la seva marcada personalitat, realitzat habitualment en mansions històriques o edificis amb un alt valor arquitectònic. Construïda l’any 1910, d’un modernisme eclèctic i afrancesat, pertany al Patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat de Barcelona, com a bé cultural d’interès local. Va ser projectada com a residencia unifamiliar aïllada seguint l’alineació de la cantonada formada per l’ Avinguda Diagonal i el carrer Balmes, en ple Eixample. Formada per planta soterrani, planta baixa, dues plantes pis i planta sota coberta. Amb el pas dels anys ha estat objecte d’algunes mutilacions les més destacades de les quals han estat la pèrdua del jardí i de l’accés principal, així com d’una torre de planta quadrada acabada amb una preciosa coberta de pissarra. En el seu lloc, posteriorment va construir-se un edifici adjacent i per tant, l’edifici va deixar d’estar exempt i es va perdre tota la perspectiva visual d’aquesta magnífica obra. És per això, que una altra de les finalitats principals d’aquest projecte és que l’edifici recuperi visualment l’efecte d’estar aïllat, mitjançant la proposta de modificació dels dos edificis adjacents a ell. Per recuperar la seva escència. Perquè la seva bellesa no passi desapercebuda a causa de la densitat de l’Eixample barceloní. Per tal d’adaptar l’edifici al seu nou ús i unir-l’ho a aquests edificis annexes, es contempla una sèrie de desconstruccions parcials i la redistribució d’algunes de les divisòries interiors, sent aquestes mínimes, amb l’objectiu de respectar al màxim la construcció original. En la proposta d’aquests edificis annexes, es seguirà en tot moment el Codi Tècnic de l’Edificació i les normatives específiques, així com els requisits de la Generalitat de Catalunya per a edificis d’allotjament hoteler i turístics. En resum, el resultat del projecte és un hotel, el nucli del qual el forma un edifici de més de 100 anys d’història, guanyador del Concurs anual d’edificis artístics de la ciutat de Barcelona l’any 1911, i la proposta d’unió dels seus edificis adjacents per tal de guanyar capacitat, i alliberar visualment una façana digne de ser ressaltada.

El ‘Forn de Raig’ del Centro de Arte Contemporáneo y Sostenibilidad de Calders (El Bages) es una tipología de horno de cal de eje vertical continuo de llama corta. Hasta el momento no ha habido indicios ni del año de construcción ni del tiempo en que estuvo en funcionamiento. La tipología de horno de la que estamos hablando es poco conocida en el territorio catalán, así como en el resto de España. Lo que conocemos de estos hornos, lo sabemos por los antiguos tratados de construcción y arquitectura. No obstante, como veremos más adelante, la técnica del manejo de estos hornos sí que perduras hasta nuestros días en la fabricación de cal. Con esto se puede decir que ha evolucionado la tecnología, pero la técnica sigue siendo la misma. El tema principal de este trabajo será la elaboración del proyecto de restauración del horno, ya que actualmente se encuentra en un estado medio derribado. Para la elaboración de este proyecto se han tenido que realizar unos trabajos previos consistentes en la búsqueda de información y documentación en archivos históricos de la comarca para poder datarlo y determinar con un poco más de exactitud cuál fue su funcionamiento práctico y durante cuánto tiempo estuvo funcionando. Así pues, puedo decir que una gran parte de este trabajo consistirá en ver, mediante el análisis de las diferentes muestras extraídas y encontradas en el horno, esta serie de fechas que iremos descubriendo poco a poco. Con las conversaciones mantenidas con las fuentes vivas, la extracción de piedra de la cantera, los restos del yacimiento, las probetas de las paredes interiores del horno y los restos encontrados en la excavación arqueológica, se han podido elaborar los estudios y ensayos pertinentes para cada caso, resultando valores positivos, como veremos más adelante. Finalmente se planteará una propuesta de restauración del horno, con el fin de preservar esta pieza perteneciente al patrimonio industrial de Cataluña y quién sabe, si también para una puesta en marcha. Con todo esto se demuestra que con el esfuerzo y estudio profundo de una ciencia determinada, podemos llegar a determinar los objetivos propuestos al inicio de un proyecto; y concretamente para este trabajo, puedo decir que se han asimilado los objetivos fundamentales del mismo. Y veremos entonces el fruto de ese esfuerzo y trabajo, y el fruto de nuestros antepasados calcinando piedras, que un día sirvieron para construir y otro para comer.

El present Projecte Final de Grau (PFG) te per objecte desenvolupar el projecte de rehabilitació de patologies i millora de prestacions energètiques de “Casa Jambrú” un edifici plurifamiliar de l’any 1868, intentant mantenir el estil de l’època i conservant el seu ús, que continuarà essent, com a residencial. . L’estructura de l’edifici està realitzada amb parets de càrrega i forjats formats per bigues de fusta i revoltons ceràmics. La coberta, es ventilada a la catalana amb acabat ceràmic i pintura bituminosa. L’edifici té una superfície construïda d’uns 700m2 aprox. i consta de planta baixa en la qual i trobem 2 locals i quatre plantes pis en les quals trobem dos pisos, menys el 4rt que en té un. Façana principal acabada amb morter monocapa i els brancals de les finestres i balcons de la façana principal son realitzats amb pedra natural. La façana posterior es troba sense arrebossar degut al pas del temps i la seva manca de manteniment. L’estudi de l’origen i historia de l’edifici ha fet que s’hagi pogut entendre el sentit de la construcció actual, de manera que la utilització de diferents materials de construcció i disseny arquitectònic han sigut aspectes importants a tenir en compte en la posterior redacció de l’estudi de lesions i intervenció. En el projecte s’elaborarà un anàlisi del sistema constructiu de l'edifici existent , de les seves patologies i les solucions de les mateixes , tant en el punt de vista estructural com constructiu ,incidint especialment en l'apartat de l'envolvent (façanes i cobertes) amb la finalitat de millorar la sostenibilitat i l’eficiència energètica de l'edifici . Per aquest motiu, i tenint en compte que des de l’1 de juny per orde del Reial decret 253/2013 s’aprova el procediment bàsic per a la certificació de l'eficiència energètica dels edificis (que implica tenir el certificat de qualsevol habitatge o local existent que es vulgui vendre o llogar) realitzarem la certificació energètica en el estat actual en el que es troba l’edifici, i desprès altre cop una vegada haguem aplicat les millores estudiades, amb el fi de veure les conseqüències que aquestes comporten.

L’objectiu principal d’aquest treball és la rehabilitació funcional i energètica d’un conjunt edificat a Broto, un poble del Pirineu de Huesca. Aquest conjunt està format per una Casa i una Borda. Per a poder portar a terme la proposta s’han realitzat uns estudis previs, una diagnosi, que consten de: - L’estudi de la zona, de les normatives municipals i de la historia de les masies. - L’aixecament gràfic. Al tractar-se d’una edificació de finals del segles XX no s’han pogut trobar documents gràfics del conjunt, així que s’ha realitzat un aixecament gràfic. - Un estudi arquitectònic i constructiu necessaris per a conèixer les característiques de les edificacions i poder entendre-les. - L’estudi de les lesions de l’edifici per determinar-ne les causes. - Una comprovació estructural, un peritatge, per determinar la necessitat de reforç de l’estructural actual, tan de la casa com de la borda. - Una avaluació i diagnosi energètica per a poder determinar les necessitats mínimes per a poder gaudir durant tot l’any les dues peces del conjunt. Un cop realitzada la diagnosi teníem recollides totes les dades de l’estat actual, i per tant, vam poder entrar en el principal objectiu d’aquest treball, fer una proposta de rehabilitació funcional i energètica del conjunt. Per a portar a terme aquesta proposta primer de tot ens hem marcat uns criteris de rehabilitació que ens han dut a unes decisions específiques d’actuació, com és el cas del criteri que més hem valorat, el de la mínima intervenció, respectant al màxim l’herència del pas del temps del conjunt edificat. Hem volgut respectar les construccions antigues i a la vegada dotar-les de prestacions que responen a les necessitats actuals d’ocupació. Així doncs, amb aquestes premisses, el primer pas va ser el de proposar possibles solucions per reparar les lesions i eliminar les seves causes. Com a resultat del peritatge estructural, hem realitzat una intervenció en l’estructura de la Borda, que representava un risc de col·lapse estructural. La rehabilitació funcional en la Casa ha passat per la creació d’una sala de caldera i d’una zona d’estar comú, les dues a Planta Baixa. A l’edifici de la Borda vam proposar un canvi funcional integral, d’estable i magatzem d’eines agrícoles a espai polivalent. És l’edifici que presentava majors lesions. La proposta de rehabilitació energètica es va revelar imprescindible per assegurar que es dotaria la Casa de condicions d’habitabilitat òptimes durant totes les èpoques de l’any. Això s’ha aconseguit amb un seguit d’actuacions de caire constructiu i amb la introducció d’instal·lacions tèrmiques amb combustibles sostenibles. A la Borda la proposta de rehabilitació energètica va ser preparar els tancaments per que puguin respondre segons la normativa tèrmica en el moment en el que es decideixi el seu ús polivalent. S’ha definit llavors un espai polivalent habitable però no condicionat.

El proyecto que presentamos tiene como objetivo el estudio y levantamiento gráfico de la Granja Vella de Martí Codolar, actualmente Residencia Salesiana Martí-Codolar de Horta., situada en la Avenida Cardenal Vidal Barraquer, 15. La construcción original del edificio estudiado, se sitúa alrededor de 1800, aunque es difícil concretar la fecha exacta. Des de finales del siglo XIV han ido pasando por estas tierras monjes y jerónimos de la Vall d’Hebrón, payeses y hasta llegar a manos de los nuevos burgueses. Los primeros burgueses que ocuparon estas tierras y construyeron la primera torre, que constituye hoy la base primitiva de la actual edificación, fueron los Milà de la Roca en 1803. A lo largo de los años ha ido sufriendo distintas modificaciones que le han ido dando el aspecto que luce actualmente, los cuales serán estudiados a continuación. La propiedad de estas tierras fue pasando por distintas manos hasta llegar en 1900 a la familia de Martí Codolar, quienes le dan el mayor cambio al recinto y a quienes le dedicaremos la mayor parte de la historia. Con este trabajo queremos que se conozca el proceso de trabajo realizado para un proyecto final de carrera el cual ha pasado por diferentes fases: un primer trabajo de búsqueda de información sobre el edificio, una toma de datos con diferentes visitas para poder crear los planos finales y así hasta poder llegar hasta el resultado final del proyecto tras varios meses de dedicación y esfuerzo.

El presente trabajo es el trabajo final de investigación del Grado en Ingeniería de Edificación, llamado Proyecto Final de Grado. Ha sido elaborado dentro de las actividades programadas en el plan de estudios de 2004, englobado dentro del tratado de Bolonia, llevado a cabo por la UPC (Universidad Politécnica de Cataluña) y cursado en la EPSEB (Escuela Politécnica Superior de Edificación de Barcelona). Dicho proyecto está constituido por 24 créditos, el cual se realiza una vez cursados 216 créditos de los 240 créditos ECTS que forman los estudios. Cada crédito ECTS tiene una equivalencia a 25 horas de trabajo por parte de los estudiantes, generando un total de 6000 horas de trabajo en total, divididas en créditos obligatorios, troncales, optativos y el proyecto final de grado. Una vez finalizados los créditos obligatorios, optativos, y troncales, nos encontramos con la necesidad de realizar el proyecto final de grado, para finalizar los estudios. Para llevarlo a cabo, el primer paso es buscar un tema a estudiar, un profesor tutor que aceptará dirigirlo y entregar una instancia administrativa a la escuela (EPSEB) que nos permitiera matricular dicho proyecto. Una vez marcados los objetivos, definida por la rama en la que se está interesado, todo estudiante empieza su particular búsqueda llamando a la puerta de los profesores que pueden ser interesantes para confeccionar el proyecto. En nuestro caso dicho camino fue un poco atípico, ya que nosotros teníamos claro que queríamos trabajar en un proyecto que tocara temas de Patrimonio, y encontramos una oferta del departamento de Expresión Gráfica, proponía el levantamiento y estudio de 15 edificios de estilo modernista en la Ciudad de Melilla, buscaba 4 alumnos con experiencia y conocimientos de dibujo asistido por ordenador, levantamientos de elementos constructivos y cierta soltura para el trabajo en equipo, en dicha oferta requería el currículo, y grupos de dos personas, ya que se realizaba una fase de selección y el trabajo se realizaría en grupos de dos. Por motivos académicos y normativos, ya que el proyecto se debe realizar dentro del nuevo Espacio Europeo de Educación, la confección del proyecto final debe realizarse de forma individual, aunque excepcionalmente se nos permitía entregar en parejas, debido a la gran extensión del trabajo a realizar y la complejidad del mismo, otra de las necesidades que nos requerían para la ejecución de este documento fue la presentación parcial de parte del proyecto en una tercera lengua, la cual decidimos que fuera el inglés. Una vez finalizada la fase de selección, recibimos la noticia de ser las parejas seleccionadas. Fuimos convocados los cuatro componentes, Judit y Cristina y Patricia y Alejandro, a una reunión para presentarnos y hacer una pequeña entrevista con los tutores Benet Meca y Luis Gueilburt. En dicha entrevista se nos preguntó sobre nuestra experiencia e intereses, Judit se mostró muy interesada en el arte y el diseño, Cristina por dibujo y el trabajo a pie de obra, Patricia denoto su interés por abrirse nuevos caminos dentro de la profesión y Alejandro comento su interés por la arquitectura y el diseño, habiendo cursado todos estudios de formación profesional relacionados con el sector de la construcción y habiendo ejercido previamente en despachos de diseño y a pie de obra. Benet y Luis nos introdujeron en la trayectoria del proyecto, este surge del convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, siendo el nuestro el séptimo año consecutivo en que se realizaba este trabajo. Este hecho, nos aportaba grandes ventajas y desventajas simultáneamente, por un lado gozábamos de tutores experimentados que nos podían dar apoyo y ejemplos de otros años, pero por otro lado pudimos denotar que las ediciones anteriores eran de gran calidad, y sorprender a los lectores de este proyecto sería más complejo que en ediciones anteriores, debido entre muchas cosas a que ya se han estudiado más de 90 edificios y los más ricos a nivel de patrimonio ya habían sido estudiados. Para situarnos en la historia de este proyecto tenemos que remontarnos al primero de todos, este se realizó en el año 2005, siete años atrás, con la intención de realizar los planos de las fachadas que componen el “Catálogo de Arquitectura de Melilla”. A finales del año 2011, se contaba ya con seis volúmenes que contienen la labor de los correspondientes seis grupos de estudiantes en esta dirección. La Fundación Melilla Ciudad Monumental tiene como objetivo, además de la difusión de sus riquezas culturales, la obtención del reconocimiento por parte de la UNESCO de El Modernismo en Melilla como Patrimonio de la Humanidad. La fundación recurre a la UPC para recibir dicho apoyo, ya que el centro de difusión mundial de esta tendencia dentro de la edificación es Cataluña Si bien este no apareció en Melilla como una evolución estilística a partir del eclecticismo o del historicismo, sino que su aparición se debió a una exportación de formas de la arquitectura de la época de Barcelona, principalmente a manos del arquitecto catalán Enrique Nieto, que tras finalizar sus estudios en la Escuela de Barcelona, emigró a Melilla en 1909. El inicio del modernismo en Melilla, coincide con una época de euforia económica y crecimiento demográfico, debido a que muchos españoles de clases sociales adineradas emigran a Melilla con la intención de volcar su capital hacia el comercio con el Protectorado Marroquí, estas clases burguesas, son en gran parte, las responsables del triunfo y proliferación de este estilo arquitectónico.

El presente trabajo es el trabajo final de investigación del Grado en Ingeniería de Edificación, llamado Proyecto Final de Grado. Ha sido elaborado dentro de las actividades programadas en el plan de estudios de 2004, englobado dentro del tratado de Bolonia, llevado a cabo por la UPC (Universidad Politécnica de Cataluña) y cursado en la EPSEB (Escuela Politécnica Superior de Edificación de Barcelona). Dicho proyecto está constituido por 24 créditos, el cual se realiza una vez cursados 216 créditos de los 240 créditos ECTS que forman los estudios. Cada crédito ECTS tiene una equivalencia a 25 horas de trabajo por parte de los estudiantes, generando un total de 6000 horas de trabajo en total, divididas en créditos obligatorios, troncales, optativos y el proyecto final de grado. Una vez finalizados los créditos obligatorios, optativos, y troncales, nos encontramos con la necesidad de realizar el proyecto final de grado, para finalizar los estudios. Para llevarlo a cabo, el primer paso es buscar un tema a estudiar, un profesor tutor que aceptará dirigirlo y entregar una instancia administrativa a la escuela (EPSEB) que nos permitiera matricular dicho proyecto. Una vez marcados los objetivos, definida por la rama en la que se está interesado, todo estudiante empieza su particular búsqueda llamando a la puerta de los profesores que pueden ser interesantes para confeccionar el proyecto. En nuestro caso dicho camino fue un poco atípico, ya que nosotros teníamos claro que queríamos trabajar en un proyecto que tocara temas de Patrimonio, y encontramos una oferta del departamento de Expresión Gráfica, proponía el levantamiento y estudio de 15 edificios de estilo modernista en la Ciudad de Melilla, buscaba 4 alumnos con experiencia y conocimientos de dibujo asistido por ordenador, levantamientos de elementos constructivos y cierta soltura para el trabajo en equipo, en dicha oferta requería el currículo, y grupos de dos personas, ya que se realizaba una fase de selección y el trabajo se realizaría en grupos de dos. Por motivos académicos y normativos, ya que el proyecto se debe realizar dentro del nuevo Espacio Europeo de Educación, la confección del proyecto final debe realizarse de forma individual, aunque excepcionalmente se nos permitía entregar en parejas, debido a la gran extensión del trabajo a realizar y la complejidad del mismo, otra de las necesidades que nos requerían para la ejecución de este documento fue la presentación parcial de parte del proyecto en una tercera lengua, la cual decidimos que fuera el inglés. Una vez finalizada la fase de selección, recibimos la noticia de ser las parejas seleccionadas. Fuimos convocados los cuatro componentes, Judit y Cristina y Patricia y Alejandro, a una reunión para presentarnos y hacer una pequeña entrevista con los tutores Benet Meca y Luis Gueilburt. En dicha entrevista se nos preguntó sobre nuestra experiencia e intereses, Judit se mostró muy interesada en el arte y el diseño, Cristina por dibujo y el trabajo a pie de obra, Patricia denoto su interés por abrirse nuevos caminos dentro de la profesión y Alejandro comento su interés por la arquitectura y el diseño, habiendo cursado todos estudios de formación profesional relacionados con el sector de la construcción y habiendo ejercido previamente en despachos de diseño y a pie de obra. Benet y Luis nos introdujeron en la trayectoria del proyecto, este surge del convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, siendo el nuestro el séptimo año consecutivo en que se realizaba este trabajo. Este hecho, nos aportaba grandes ventajas y desventajas simultáneamente, por un lado gozábamos de tutores experimentados que nos podían dar apoyo y ejemplos de otros años, pero por otro lado pudimos denotar que las ediciones anteriores eran de gran calidad, y sorprender a los lectores de este proyecto sería más complejo que en ediciones anteriores, debido entre muchas cosas a que ya se han estudiado más de 90 edificios y los más ricos a nivel de patrimonio ya habían sido estudiados. Para situarnos en la historia de este proyecto tenemos que remontarnos al primero de todos, este se realizó en el año 2005, siete años atrás, con la intención de realizar los planos de las fachadas que componen el “Catálogo de Arquitectura de Melilla”. A finales del año 2011, se contaba ya con seis volúmenes que contienen la labor de los correspondientes seis grupos de estudiantes en esta dirección. La Fundación Melilla Ciudad Monumental tiene como objetivo, además de la difusión de sus riquezas culturales, la obtención del reconocimiento por parte de la UNESCO de El Modernismo en Melilla como Patrimonio de la Humanidad. La fundación recurre a la UPC para recibir dicho apoyo, ya que el centro de difusión mundial de esta tendencia dentro de la edificación es Cataluña Si bien este no apareció en Melilla como una evolución estilística a partir del eclecticismo o del historicismo, sino que su aparición se debió a una exportación de formas de la arquitectura de la época de Barcelona, principalmente a manos del arquitecto catalán Enrique Nieto, que tras finalizar sus estudios en la Escuela de Barcelona, emigró a Melilla en 1909. El inicio del modernismo en Melilla, coincide con una época de euforia económica y crecimiento demográfico, debido a que muchos españoles de clases sociales adineradas emigran a Melilla con la intención de volcar su capital hacia el comercio con el Protectorado Marroquí, estas clases burguesas, son en gran parte, las responsables del triunfo y proliferación de este estilo arquitectónico.

El presente trabajo es el trabajo final de investigación del Grado en Ingeniería de Edificación, llamado Proyecto Final de Grado. Ha sido elaborado dentro de las actividades programadas en el plan de estudios de 2004, englobado dentro del tratado de Bolonia, llevado a cabo por la UPC (Universidad Politécnica de Cataluña) y cursado en la EPSEB (Escuela Politécnica Superior de Edificación de Barcelona). Dicho proyecto está constituido por 24 créditos, el cual se realiza una vez cursados 216 créditos de los 240 créditos ECTS que forman los estudios. Cada crédito ECTS tiene una equivalencia a 25 horas de trabajo por parte de los estudiantes, generando un total de 6000 horas de trabajo en total, divididas en créditos obligatorios, troncales, optativos y el proyecto final de grado. Una vez finalizados los créditos obligatorios, optativos, y troncales, nos encontramos con la necesidad de realizar el proyecto final de grado, para finalizar los estudios. Para llevarlo a cabo, el primer paso es buscar un tema a estudiar, un profesor tutor que aceptará dirigirlo y entregar una instancia administrativa a la escuela (EPSEB) que nos permitiera matricular dicho proyecto. Una vez marcados los objetivos, definida por la rama en la que se está interesado, todo estudiante empieza su particular búsqueda llamando a la puerta de los profesores que pueden ser interesantes para confeccionar el proyecto. En nuestro caso dicho camino fue un poco atípico, ya que nosotros teníamos claro que queríamos trabajar en un proyecto que tocara temas de Patrimonio, y encontramos una oferta del departamento de Expresión Gráfica, proponía el levantamiento y estudio de 15 edificios de estilo modernista en la Ciudad de Melilla, buscaba 4 alumnos con experiencia y conocimientos de dibujo asistido por ordenador, levantamientos de elementos constructivos y cierta soltura para el trabajo en equipo, en dicha oferta requería el currículo, y grupos de dos personas, ya que se realizaba una fase de selección y el trabajo se realizaría en grupos de dos. Por motivos académicos y normativos, ya que el proyecto se debe realizar dentro del nuevo Espacio Europeo de Educación, la confección del proyecto final debe realizarse de forma individual, aunque excepcionalmente se nos permitía entregar en parejas, debido a la gran extensión del trabajo a realizar y la complejidad del mismo, otra de las necesidades que nos requerían para la ejecución de este documento fue la presentación parcial de parte del proyecto en una tercera lengua, la cual decidimos que fuera el inglés. Una vez finalizada la fase de selección, recibimos la noticia de ser las parejas seleccionadas. Fuimos convocados los cuatro componentes, Judit y Cristina y Patricia y Alejandro, a una reunión para presentarnos y hacer una pequeña entrevista con los tutores Benet Meca y Luis Gueilburt. En dicha entrevista se nos preguntó sobre nuestra experiencia e intereses, Judit se mostró muy interesada en el arte y el diseño, Cristina por dibujo y el trabajo a pie de obra, Patricia denoto su interés por abrirse nuevos caminos dentro de la profesión y Alejandro comento su interés por la arquitectura y el diseño, habiendo cursado todos estudios de formación profesional relacionados con el sector de la construcción y habiendo ejercido previamente en despachos de diseño y a pie de obra. Benet y Luis nos introdujeron en la trayectoria del proyecto, este surge del convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, siendo el nuestro el séptimo año consecutivo en que se realizaba este trabajo. Este hecho, nos aportaba grandes ventajas y desventajas simultáneamente, por un lado gozábamos de tutores experimentados que nos podían dar apoyo y ejemplos de otros años, pero por otro lado pudimos denotar que las ediciones anteriores eran de gran calidad, y sorprender a los lectores de este proyecto sería más complejo que en ediciones anteriores, debido entre muchas cosas a que ya se han estudiado más de 90 edificios y los más ricos a nivel de patrimonio ya habían sido estudiados. Para situarnos en la historia de este proyecto tenemos que remontarnos al primero de todos, este se realizó en el año 2005, siete años atrás, con la intención de realizar los planos de las fachadas que componen el “Catálogo de Arquitectura de Melilla”. A finales del año 2011, se contaba ya con seis volúmenes que contienen la labor de los correspondientes seis grupos de estudiantes en esta dirección. La Fundación Melilla Ciudad Monumental tiene como objetivo, además de la difusión de sus riquezas culturales, la obtención del reconocimiento por parte de la UNESCO de El Modernismo en Melilla como Patrimonio de la Humanidad. La fundación recurre a la UPC para recibir dicho apoyo, ya que el centro de difusión mundial de esta tendencia dentro de la edificación es Cataluña Si bien este no apareció en Melilla como una evolución estilística a partir del eclecticismo o del historicismo, sino que su aparición se debió a una exportación de formas de la arquitectura de la época de Barcelona, principalmente a manos del arquitecto catalán Enrique Nieto, que tras finalizar sus estudios en la Escuela de Barcelona, emigró a Melilla en 1909. El inicio del modernismo en Melilla, coincide con una época de euforia económica y crecimiento demográfico, debido a que muchos españoles de clases sociales adineradas emigran a Melilla con la intención de volcar su capital hacia el comercio con el Protectorado Marroquí, estas clases burguesas, son en gran parte, las responsables del triunfo y proliferación de este estilo arquitectónico.

El presente trabajo se centra en el análisis de la finca modernista conocida como Can Armet, edificada entre 1898 y 1900 en Sant Cugat del Vallès, Barcelona. Los objetivos perseguidos se centran en cuatro parámetros. En primer lugar poder suplir la falta de información y documentación perteneciente a la finca (planos, fotografías y textos escritos). En segundo lugar, dar a conocer el interior por primera vez al público de la construcción anteriormente nombrada. Seguidamente, probar la atribución de esta edificación al arquitecto modernista catalán Ferran Romeu i Ribot. Y por último, mostrar cómo una construcción tradicional catalana hace uso de equipamientos tecnológicos como: suministro completo de agua potable (haciendo a la vivienda autosuficiente) y de una viga Fink. El proyecto aquí presente ha sido creado mediante una metodología basada en triple análisis. Los métodos utilizados son: 1. Análisis Histórico: Situación histórica-social de la finca y arquitecto. 2. Análisis Arquitectónico: Levantamiento gráfico. 3. Análisis Constructivo: Técnicas y materiales utilizados. Como resultados del proyecto se ha obtenido, el levantamiento grafico completo, poder atribuirle con fiabilidad la obra al arquitecto confirmando así la hipótesis y acreditándole modernidad tecnológica a una finca de construcción tradicional.

Aquest Projecte Final de Grau es centra en la Casa Comella de Vic, un edifici modernista construït l’any 1896. És obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà, conegut pel disseny del monument a Cristòfor Colom de Barcelona, i representa un dels exemples més importants del llegat modernista que conserva la ciutat. L’edifici està situat en un indret privilegiat dins del nucli antic i en una de les cantonades de la Plaça Major. La seva façana carregada de detalls, amb quatre figures femenines al·legòriques de les quatre estacions de l’any, és un símbol per a la ciutat. El projecte té un doble objectiu: per una banda es vol realitzar un aixecament arquitectònic complet de l’edifici, i per l’altra banda es pretén realitzar un estudi històric de l’edifici per tal de conèixer el context històric en el moment de la seva construcció. L’aixecament arquitectònic es base en la realització de plànols de plantes amb superfícies i cotes, de seccions, d’alçats de les façanes i de detalls concrets. Els plànols es complementen amb una descripció i un reportatge fotogràfic complet de l’edifici, analitzant tots els seus elements arquitectònics. D’aquesta manera es pretén captar l’essència i la bellesa arquitectònica de l’edifici. Paral·lelament, en l’estudi històric es realitza una breu introducció general sobre la ciutat de Vic. S’analitza la rellevància que va tenir el modernisme a Vic, amb un recull dels edificis modernistes que es conserven actualment. També s’estudia la nissaga de la família Comella, propietària i impulsora de l’edifici. A continuació es realitza una biografia de l’arquitecte Buïgas, es descriu la seva obra cronològicament i s’analitza la seva personalitat. El treball finalitza amb la metodologia de treball seguida per realitzar aquest projecte, les conclusions, la bibliografia i els agraïments. En els annexes s’adjunten dos plànols originals d’alçats de façana fets a mà per Buïgas i tots els plànols realitzats en l’aixecament arquitectònic

Aquest Projecte Final de Grau té com a objectiu principal realitzar una diagnosi exhaustiva sobre l’estat de l’edifici analitzant les diferents etapes de la seva història i les lesions que té en l’actualitat per poder servir d’ajut a posteriors projectes de rehabilitació que puguin realitzar-se. L’hotel-balneari de Sanillés està situat al municipi de Lles, a la comarca de la Cerdanya. L’edifici es va construir l’any 1876 mitjançant sistemes tradicionals en els quals s’utilitzaven materials de la zona com poden ser pedres de granit o bé fusta de pi silvestre. En aquella època la finca disposava de cinc fonts termals on hi brollava aigua amb diferents tipus de components minerals. Aquesta diversitat de minerals en les aigües va fer que el balneari en pocs anys es convertís en un dels principals racons d’estiueig del Pirineu català. L’any 1946 la família Pascual va adquirir l’edifici i va decidir reformar-lo i ampliar-lo. L’arquitecte que va realitzar el projecte era el senyor Climent Maynés i Gaspar. A partir d’aquest moment l’edifici deixaria de ser un balneari i es convertiria en un hotel. Al cap d’unes dècades, concretament l’any 1993, l’edifici passà a mans de l’Institut Terapèutic Internacional de Catalunya, gestionat pel senyor Hug Coats i la senyora Nadya Coats. En aquell moment l’edifici ja es trobava afectat per algunes lesions produïdes per la falta de manteniment i això va fer que decidissin començar a reformar algunes de les seves zones. Cal dir que la reforma no es va finalitzar i que algunes zones de l’edifici van quedar afectades a causa de les intervencions. Actualment l’edifici està afectat per un gran nombre de lesions, algunes de gran importància. Les més destacables són les filtracions d’aigua provinents de la coberta i l’atac a les bigues d’insectes biòtics. Per poder sanejar les lesions de l’edifici dictarem una sèrie de recomanacions per a futures intervencions que es puguin dur a terme. L’autor que durà a terme aquest estudi és l’ estudiant Miquel Munt Soldevila, del Grau en Enginyeria de l’Edificació de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona.

Finalizando la carrera de Ingeniería de la Edificación vimos en la web de la universidad una propuesta hecha por el profesor Benet Meca que consistía en el levantamiento de la sede social y pistas de un club de tenis centenario. En dicho levantamiento deberían constar los planos de proyecto básico y acotados, además de la recopilación de la historia existente del club, como parte de la investigación histórica. En la propuesta se especificaba que era necesario dos personas que dominasen técnicas gráficas de ordenador como: autocad o similares, photoshop o programas parecidos de levantamientos. Como nos pareció interesante decidimos ponernos en contacto con el profesor Benet Meca para hablar sobre la propuesta. La primera reunión fue satisfactoria, ya que el trabajo era exactamente lo que estábamos buscando, mucho trabajo de campo y de despacho con autocad y photoshop. El profesor Benet Meca nos aconsejó que nos acercásemos al club de tenis antes de darle una respuesta, observáramos detenidamente todo el trabajo que había que hacer, hiciéramos un pequeño reportaje fotográfico y una vez estudiado detenidamente le dijéramos si estábamos interesados o no. No hizo falta ver mucho para acabar de convencernos, era exactamente lo que estábamos buscando. Una vez aceptado el proyecto solo quedaba entregar la propuesta y ponerse manos a la obra con el levantamiento de planos. No obstante, antes de empezar con el levantamiento intentamos buscar información gráfica que nos pudiese ayudar en el trabajo, para ello decidimos ir al Archivo Municipal situado en la C/. Bisbe Caçador, 4 de Barcelona, pero en esta primera visita no encontramos ningún plano, así que nos pusimos manos a la obra partiendo desde cero. Poco a poco fuimos entendiendo la composición del edificio y nos dimos cuenta de que se componía por diferentes fases de construcción y que cada una pertenecía a una fecha diferente, gracias a las sucesivas visitas al Archivo Municipal y a la colaboración de los socios y trabajadores del club, en especial, Sr. Antonio Vallecillos Sánchez, actual gerente, pudimos entender las fases a las que éste había estado sometido y entrelazarlas a la historia de la Sociedad.

En l’àmbit dels països del Mediterrani, el blat ha constituït un element fonamental de la nostre dieta. Els diferents pobles que han anat configurant al llarg de l’historia la cultura mediterrània, s’han servit del blat com element clau en la seva alimentació; els egipcis, ibers, grecs, romans jueus, àrabs... i aquests, han incorporat i desenvolupat diverses tècniques d’elaboració de farines, han donat una visió singular d’aquest producte i de les seves posteriors aplicacions en les respectives gastronomies.La molta del blat, es a dir, la transformació del gra en farina, es un procés mes vell que la pròpia agricultura. Es calcula que pot tindre uns 10.000 anys d’antiguitat. Els primers humans recol·lectaven els grans de blat i altres cereals i els trituraven amb pedres que feien a la vegada de morters. Així no fou fins l’any 3.000 AC., quan es millora el sistema de morter, i es comença a utilitzar la pedra de moldre. Ja s’havia descobert l’agricultura, i naixien les primeres civilitzacions en Àsia Menor. La pedra de moldre constava d’una pedra plana i un altre amb forma de cilindre que triturava el gra sobre la primera.En Grècia, al voltant de l’any 500 AC, es van sobreposar dos pedres planes i rodones que, al girar-les per mitjà d’una nansa, triturava els grans que es col·locaven entre les dues pedres. Des de aleshores, s’ha aprofitat el moviment circular per fer mes eficient la molta dels cereals, entre ells, el blat. L’idea dels grecs es va aplicar massivament a partir de l’any 300 AC., dons es van crear els primers molins circulars que giraven per la força de besties o persones. Alguns d’aquests molins es troben casi intactes en les ruïnes de la ciutat romana de Pompeya.Per augmentar encara mes la producció i millorar la qualitat de la farina, els romans inventaren la roda d’aigua en l’any 200 AC., la qual aprofità l’energia de l’aigua en moviment per girar les pedres del molí. Aquest fet comportà una ubicació concreta del molí i, alhora, l’aparició de l’ofici de moliner (persona que es fa càrrec del manteniment i us del molí). Desprès de la caiguda de l’Imperi Romà, l’art de moldre no va patir grans variacions fins l’aparició dels molins de vent, que durant l’Edat Mitjana van substituir amb èxit als vells molins d’aigua.

Aquest treball basat en el Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar consta de dues parts, una de primera corresponent a la part explicativa de les diferents etapes del Santuari fins arribar a l’edifici que es pot observar avui dia. I una altra part, la corresponent al grafisme, realitzant‐se l’aixecament del mencionat edifici. La primera, és a dir la part d’evolució històrico – constructiva del temple consta de diferents punts, per a independitzar diferents temàtiques, així trobem els antecedents, on s’expliquen els orígens de la població de Canet i la presencia d’una petita esglesiola anomenada Sant Pere de Romaguera. El següent punt fa referència l’autorització per part del Bisbe de Girona per a realitzar la segregació de Canet de la població inicial de Sant Iscle de Vallalta. Amb aquesta autorització es permeté la construcció de la primera església parroquial de Canet de mar, datant‐se al voltant de 1460 i les dècades següents. Al voltant de l’any 1580 s’autoritzà la construcció d’una nova església parroquial. A partir d’aquet fet l’antiga església passà a utilitzar‐se com a ermita, encara que sense el l’advocació de la Misericòrdia. El següent punt correspon a l’augment de fervor de la població de Canet vers aquesta ermita, la multiplicació dels seus guanys i les diferents reformes que se li feren, coincident amb l’època on l’administració fou portada per Mns. Marià Martínez, entre els anys 1720 i 1750 aproximadament. Aquest intentà promoure la construcció d’una nova ermita més adient a la gran afluència de fidels que s’hi adreçaven, obtinguen una negativa per part de les autoritats polítiques i eclesiàstiques de la població, sobretot de les corresponents a la parròquia, per evitar que dit capellà assolís més control sobre la població que els mencionats estaments. Durant la dècada de 1850 a 1860, es posaren d’acord les autoritats eclesiàstiques amb les polítiques per finalment emprendre la construcció d’una nova ermita, el projecte fou a càrrec de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, arquitecte d’origen vigatà però afincat a Barcelona, que d’ente els càrrecs que ostentà figura la d’ Arquitecte municipal de la capital catalana. Es detallen gràcies als documents trobats en arxius públics i particulars canetencs el cost aproximat de la construcció de la nova ermita en estil neogòtic, així com l’aportació com a herència testamental del canetenc afincat a La Habana Carles Pasqual i Puig, fet que impulsà i ajudà quantitativament alhora de solventar la problemàtica econòmica que comportava la construcció d’aquell col·losal edifici. Explicant‐se també la composició interior del temple, així com la rica decoració que aquest posseïa assimilant‐se a l’influencia de Violet‐de‐Duc, i els sistemes constructius emprats per a la seva construcció. Així com l’explicació del pas de l’anomenament de Ermita de la Misericòrdia a Santuari de la Misericòrdia, pel fet de que la Verge fou coronada l’any 1907 i se li atorgà el títol de patrona del maresme. El punt següent correspon a la tragèdia soferta durant les primeres setmanes de la guerra civil de 1936, on Canet perdé a causa de la virulència de les flames els dos edificis religiosos més grossos de la població, i en conseqüència els més rics arquitectònicament i artísticament parlant. El santuari quedà gairebé destruït, sols s’aguantaren en peus les façanes i part del presbiteri. Les voltes baixaren per complert, es cremà tot el mobiliari i es destruí la imatge de la Verge. L’últim punt correspon a la reconstrucció del Santuari en la dècada de 1940, sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Danés i Torras, així com les modificacions sobretot del presbiteri i la construcció de les voltes que dirigí l’arquitecte Pere Domènech i Roura en la dècada dels anys 1950. La reconstrucció detallada amb els materials utilitzats, així com la problemàtica dels anys de post‐guerra de localització de cert tipus de material com ferro o fusta de certes dimensions. I finalment les petites reformes sobretot de caire artístic, de canvi de vitralls i decoració dels paraments que han anat envellit el temple fins arribar a l’actualitat, intentant evocar l’estil originari d’abans de la guerra civil.

Memória gràfica de la Casa Serra i context historic del seu arquitecte Joan Rubió Bellver. Joan Rubió i Bellver. Reus, 24 / 4 / 1870 - Barcelona, 30/11/1952. Una vegada obtingut el títol d’arquitecte a la Universitat de Barcelona, va començar a treballar com a ajudant de Gaudí. Rubió i Bellver va exercir des de ben aviat una projecció pedagògica de l’anomenada teoria del gaudinisme, centrada en la recerca en la natura i en els simbolismes de les formes i els espais i, al mateix temps, en la racionalització de les estructures arquitectòniques.

Emplazado en la montaña del Garraf, dirigiéndonos por la carretera C-32, desde Barcelona a Sitges, nos encontramos con un edificio singular. Se trata de las Bodegas Güell, de Antoni Gaudí y Francesc Berenguer. Limitando con la carretera, y muy próximo a la costa vemos como emerge un edificio especial, de primeros de siglo y con unas formas y una estructura que le convierten en un punto de atracción de la costa del Garraf. Para situarnos sobre el terreno, relataremos una breve historia del lugar, así como los acontecimientos más destacables que allí sucedieron. Se tiene constancia que, sobre el año 1163 Alfonso II obsequió el terreno a un clérigo llamado Juan. El terreno, conocido con el nombre de Campdàsens, seria destinado a la construcción de una basílica y un convento, en honor a San Vicente Mártir. A partir del siglo XV se pierde toda pista acerca del convento, no quedando ningún indicio sobre él. En el siglo XVI se dibujan dos mapas en los que aparecen los restos del convento. Ambos mapas datan del 1571 y 1586 respectivamente, y muestran, con el nombre de Garraf, una casa, una torre (que bien podía ser una construcción anterior) y un cercado; entre la torre circular y la casa serpentea el camino de Sitges a Barcelona.

Recerca històrica, gràfica i constructiva del santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri El santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri és una obra de l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol (1879-1949), que era un gran catòlic i persona devota, propagadora de la religió catòlica i amb vinculació amb entitats religioses, sobretot del camp de Tarragona. Per tant, poder intervenir en edificis religiosos i, no diguem, poder construir-los era una de les seves aspiracions vitals. Aquest santuari no és l’única obra de caire religiós que Jujol va fer a les comarques de Tarragona, també va fer l’església de Vistabella (1918), a més d’infinitats d’intervencions en moltes esglésies i ermites dels pobles de la comarca (ermita de Lloret a Renau, font sortidor al Santuari de Lloret a Bràfim, treballs a les esglésies de Roda de Barà, Creixell i Bonastre, etc).

Sense cap mena de dubte, l’emplaçament geogràfic, juntament amb el condicionant climatològic, és el factor que més influeix sobre els aspectes de distribució i organització de les masies. La masia tradicional s’adapta al terreny on s’emplaça i s’aixeca amb els materials del seu entorn, d’aquí la seva integració en el paisatge que l’envolta. Varis factors influeixen en el seu emplaçament: possibilitat d’aconseguir aigua, proximitat als conreus i boscos, el relleu,...

Este proyecto final de grado esta vinculado al convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, cuyo título es "Melilla Modernista: Historia y Arquitectura. Volumen VIII". Melilla es una ciudad con gran patrimonio arquitectónico, cuenta con más de 500 edificios catalogados como estilo modernista. La fundación Melilla Ciudad Monumental pretende conseguir que Melilla sea patrimonio arquitectónico de la Humanidad, y esta es la razón fundamental de este proyecto, el cual se enviará junto a los volúmenes de los años anteriores a la UNESCO. El Volumen VIII consistirá, como los últimos años, en hacer el levantamiento y estudio de 9 fachadas de carácter modernista de la ciudad. Para ello nosotros, los estudiantes, junto con los tutores del proyecto estuvimos en Melilla durante una semana para realizar las mediciones. El proyecto contendrá los siguientes documentos: -Introducción del proyecto y memoria del trabajo. -Memoria Histórica. -Memoria Fotográfica. -Memoria Arquitectónica. -Memoria de lesiones y propuesta de rehabilitación.

El presente trabajo es el trabajo final de investigación del Grado en Ingeniería de Edificación, llamado Proyecto Final de Grado. Ha sido elaborado dentro de las actividades programadas en el plan de estudios de 2004, englobado dentro del tratado de Bolonia, llevado a cabo por la UPC (Universidad Politécnica de Cataluña) y cursado en la EPSEB (Escuela Politécnica Superior de Edificación de Barcelona). Dicho proyecto está constituido por 24 créditos, el cual se realiza una vez cursados 216 créditos de los 240 créditos ECTS que forman los estudios. Cada crédito ECTS tiene una equivalencia a 25 horas de trabajo por parte de los estudiantes, generando un total de 6000 horas de trabajo en total, divididas en créditos obligatorios, troncales, optativos y el proyecto final de grado. Una vez finalizados los créditos obligatorios, optativos, y troncales, nos encontramos con la necesidad de realizar el proyecto final de grado, para finalizar los estudios. Para llevarlo a cabo, el primer paso es buscar un tema a estudiar, un profesor tutor que aceptará dirigirlo y entregar una instancia administrativa a la escuela (EPSEB) que nos permitiera matricular dicho proyecto. Una vez marcados los objetivos, definida por la rama en la que se está interesado, todo estudiante empieza su particular búsqueda llamando a la puerta de los profesores que pueden ser interesantes para confeccionar el proyecto. En nuestro caso dicho camino fue un poco atípico, ya que nosotros teníamos claro que queríamos trabajar en un proyecto que tocara temas de Patrimonio, y encontramos una oferta del departamento de Expresión Gráfica, proponía el levantamiento y estudio de 15 edificios de estilo modernista en la Ciudad de Melilla, buscaba 4 alumnos con experiencia y conocimientos de dibujo asistido por ordenador, levantamientos de elementos constructivos y cierta soltura para el trabajo en equipo, en dicha oferta requería el currículo, y grupos de dos personas, ya que se realizaba una fase de selección y el trabajo se realizaría en grupos de dos. Por motivos académicos y normativos, ya que el proyecto se debe realizar dentro del nuevo Espacio Europeo de Educación, la confección del proyecto final debe realizarse de forma individual, aunque excepcionalmente se nos permitía entregar en parejas, debido a la gran extensión del trabajo a realizar y la complejidad del mismo, otra de las necesidades que nos requerían para la ejecución de este documento fue la presentación parcial de parte del proyecto en una tercera lengua, la cual decidimos que fuera el inglés. Una vez finalizada la fase de selección, recibimos la noticia de ser las parejas seleccionadas. Fuimos convocados los cuatro componentes, Judit y Cristina y Patricia y Alejandro, a una reunión para presentarnos y hacer una pequeña entrevista con los tutores Benet Meca y Luis Gueilburt. En dicha entrevista se nos preguntó sobre nuestra experiencia e intereses, Judit se mostró muy interesada en el arte y el diseño, Cristina por dibujo y el trabajo a pie de obra, Patricia denoto su interés por abrirse nuevos caminos dentro de la profesión y Alejandro comento su interés por la arquitectura y el diseño, habiendo cursado todos estudios de formación profesional relacionados con el sector de la construcción y habiendo ejercido previamente en despachos de diseño y a pie de obra. Benet y Luis nos introdujeron en la trayectoria del proyecto, este surge del convenio establecido entre la Fundación Melilla Ciudad Monumental y la Universidad Politécnica de Cataluña, siendo el nuestro el séptimo año consecutivo en que se realizaba este trabajo. Este hecho, nos aportaba grandes ventajas y desventajas simultáneamente, por un lado gozábamos de tutores experimentados que nos podían dar apoyo y ejemplos de otros años, pero por otro lado pudimos denotar que las ediciones anteriores eran de gran calidad, y sorprender a los lectores de este proyecto sería más complejo que en ediciones anteriores, debido entre muchas cosas a que ya se han estudiado más de 90 edificios y los más ricos a nivel de patrimonio ya habían sido estudiados. Para situarnos en la historia de este proyecto tenemos que remontarnos al primero de todos, este se realizó en el año 2005, siete años atrás, con la intención de realizar los planos de las fachadas que componen el “Catálogo de Arquitectura de Melilla”. A finales del año 2011, se contaba ya con seis volúmenes que contienen la labor de los correspondientes seis grupos de estudiantes en esta dirección. La Fundación Melilla Ciudad Monumental tiene como objetivo, además de la difusión de sus riquezas culturales, la obtención del reconocimiento por parte de la UNESCO de El Modernismo en Melilla como Patrimonio de la Humanidad. La fundación recurre a la UPC para recibir dicho apoyo, ya que el centro de difusión mundial de esta tendencia dentro de la edificación es Cataluña Si bien este no apareció en Melilla como una evolución estilística a partir del eclecticismo o del historicismo, sino que su aparición se debió a una exportación de formas de la arquitectura de la época de Barcelona, principalmente a manos del arquitecto catalán Enrique Nieto, que tras finalizar sus estudios en la Escuela de Barcelona, emigró a Melilla en 1909. El inicio del modernismo en Melilla, coincide con una época de euforia económica y crecimiento demográfico, debido a que muchos españoles de clases sociales adineradas emigran a Melilla con la intención de volcar su capital hacia el comercio con el Protectorado Marroquí, estas clases burguesas, son en gran parte, las responsables del triunfo y proliferación de este estilo arquitectónico.

El siguiente proyecto tiene como objetivo la descripción, tanto técnica como gráfica, de algunas de las técnicas constructivas empleadas en el Templo de la Sagrada Familia, más concretamente las que fueron utilizadas en la construcción comparando los materiales y las herramientas de las que se disponía desde el inicio de las obras en 1882 hasta día de hoy.

Documentacio historica sobre Domènech Estapà i la seva obra. I aixecament gràfic del Observatori Fabra de Domènech Estapà. Josep Domènech Estapà naixia a Tarragona el 7 d’octubre de 1858. La seva vida professional va transcórrer però en la seva major part a Barcelona, on es traslladà de ben jove. Cursà els estudis d’arquitectura a Barcelona, on va obtenir el títol l’any 1881 amb la qualificació d’excel.lent i es nomenat pel claustre de professors com l’alumne més distingit del curs. L’obra de Josep Domènech Estapà representarà un intent més de trencar amb el classicisme i l’historicisme acadèmics, i fins i tot amb l’arquitectura que s’ha volgut denominar de la “Renaixença”. L’edifici de Observatori Fabra, de Josep Domènech Estapà va ser construït entre 1902 i 1904 quan va ser inaugurat el 7 d’abril pel rei Alfons XIII. L’edifici constituït per tres cossos és el resultat de l’eclecticisme característic de Domènech Estapà.

El present document consisteix en el projecte final de carrera de l’alumne Pol Giménez Cuevas, i tracta sobre l’adaptació i canvi d’ús de l’edifici modernista “Acondicionamiento Tarrasense” a dependències municipals destinades als àmbits socials, culturals i esportius. Aquest projecte consta de dues parts molt diferenciades: la documentació escrita, elaborada en tres capítols en forma de memòries (Memòria històrica, Memòria descriptiva i Memòria Constructiva); i la documentació gràfica, que consta d’una revisió de l’estat actual de l’edifici en qüestió i una posterior adaptació proposada per l’autor d’aquest projecte. El títol del projecte inclou el nom en castellà de l’edifici perquè és el que apareix a la façana principal, però d’ara en davant i a tots els efectes, les al·lusions directes a l’edifici i per extensió l’entitat que representava, es faran en català, sent la traducció oficial: Condicionament Terrassenc. El Condicionament Terrassenc va ser un edifici que va esdevenir un símbol de la Terrassa de principis de segle XX, és per això que s’ha aprofundit en el context històric més que en altres apartats. De tot el complex original, format per l’edifici principal, un annex i quatre naus industrials, només s’ha treballat la proposta sobre les dues primeres parts per motius d’extensió i rellevància històrica. Així doncs, degut a que l’edifici principal i l’annex es troben separats per un pati de descàrrega d’uns vint metres de longitud, s’ha dotat d’una passarel·la a nivell de planta pis per tal d’afavorir la comunicació horitzontal entre aquestes plantes, fent d’aquesta manera més fluïda la comunicació entre edificis. També s’han instal·lat ascensors hidràulics a tots dos edificis amb capacitat per a deu persones, ja que el nou ús és de pública concurrència. El marc normatiu en el que es desenvolupa aquest projecte segueix les indicacions del Codi Tècnic de l’Edificació, la “Ley de Ordenación de la Edificación” i les pròpies dels elements comercials que s’han inclòs.

Tot i haver passat infinitat de vegades per davant de l’Alqueria Cloèlia, mai m’havia parat a observar i apreciar les característiques singulars d’aquest edifici. Va ser anys més tard, ja iniciats els meus estudis d’arquitectura tècnica, que em vaig apuntar a una de les rutes guiades que s’organitzen des del Museu Tomàs Balbey de Cardedeu per mostrar l’arquitectura i estil de vida de l’anomenat “Modernisme d’Estiueig”. Fou llavors quan redescobrí l’edifici de l’Alqueria Cloèlia, del qual em va cridar molt l’atenció el blau de les peces ceràmiques que es van repetint per la façana. Anys més tard, alhora de plantejar quin havia de ser el meu projecte final de grau sabia que, a banda d’una vesant tècnica, volia tractar també temes relacionats amb l’art i la història. Per aquest motiu em vaig decidir per l’estudi d’un edifici singular del municipi. D’altra banda, parlant amb l’Arquitecte municipal de Cardedeu, em va comentar que una de les problemàtiques que tenien aquests tipus d’edificis era la manca de manteniment deguda a una normativa urbanística i de patrimoni, potser excessivament restrictiva, la qual complicava molt qualsevol obra de rehabilitació, reforma o manteniment, i els limitava els seus usos a quasi exclusivament el de residencial. Així dons, vist que ja tenia tres bones raons per fer l’estudi l’Alqueria Cloèlia: la raó històrica i arquitectònica, la raó tècnica, i la raó d’intentar trobar un ús diferent a l’edifici per tal que la propietat tingués la possibilitat de treure un rendiment econòmic que revertís en la conservació i manteniment de l’edifici. Va ser a través de la directora del museu que em vaig posar en contacte amb la propietària de la casa, la Sra. Ma Teresa, qui em va rebre molt amablement per escoltar la meva proposta. Desprès d’un parell de preguntes raonable sobre el treball, em va guiar per mostrar-me la casa, per la qual cosa vaig entendre que acceptava el meu oferiment. Va ser a partir d’aquell moment que vaig començar a treballar en l’estudi que segueix a continuació.

El Masnou és un poble costaner de la comarca del Maresme amb un gran nombre de construccions modernistes, sobretot de cases aixecades pels estiuejants de l’època, totes elles construïdes per coneguts arquitectes, com per exemple Gaietà Buïgues o Bonaventura Bassegoda i Amigó. Aprofitant que visc a El Masnou, i que tenia ganes de conèixer el seu patrimoni arquitectònic, vaig decidir realitzar el meu projecte final de carrera sobre una construcció modernista del poble, concretament el Casino del Masnou, de Bonaventura Bassegoda i Amigó. A banda de ser un dels edificis més emblemàtics del poble, li tinc un especial estima degut a que he passat allà gran part de la meva infància. A més, l’estudi d’aquesta edificació també m’ha permès buscar informació del Masnou en aquella època, per tenir un context històric sobre el qual ubicar la construcció d’aquest edifici modernista. Una vegada fets els tràmits necessaris al departament d’expressió gràfica de la EPSEB per poder realitzar el projecte, i amb el permís del Casino del Masnou per poder accedir a les seves instal·lacions per tal d’obtenir totes les dades necessàries per realitzar l’aixecament arquitectònic, vaig començar amb l’elaboració d’aquest treball.

El projecte es realitza a una masia anomenada Can Frontanyà, situada al terme de Sant Jaume de Frontanyà, comarca de Berguedà i província de Barcelona. La finalitat del següent treball es la realització d’un aixecament arquitectònic de la masia mitjançant els coneixements obtinguts durant la carrera, i aplicar-los a la pràctica. En primer lloc s’ha estudiat la historia de Sant Jaume de Frontanyà per tal d’ubicar la masia a seu entorn històric i així poder entendre millor la seva evolució i construcció. Gràcies a la col·laboració del propietari de la masia, s’ha aconseguit suficient informació per realitzar un resum i estudi de la evolució històrica des del seus inicis fins arribar a l’època actual i les seves conseqüències. El següent pas es realitzar es fer el propi aixecament, fent una breu descripció a la memòria i traslladant les mides, cotes i detalls a la documentació gràfica. Una vegada fet l’aixecament tal com ens hem trobat la masia, es realitza un anàlisis exhaustiu de l’estat global del tot els elements que composen la masia, com son l’estructura, mobiliari, fusteria, etc., i s’estudia les patologies existents. Per acabar es proposa una distribució pensada per transformar-la com a hotel rural. Dintre de tota la informació per realitzar aquest aixecament, s’han inclòs croquis empleats per captar la major informació possible per plasmar-la en els plànols, i una selecció d’algunes fotos realitzades que ens ajuden a entendre l’estat actual de la masia. En resum podríem dir que hem seguit el següent criteri a l’hora de realitzar aquest treball: HISTORIA AIXECAMENT PROPOSTA

El present Projecte Final de Grau consisteix en la rehabilitació del Mas Conjuntura. Al llarg del treball s'exposen una sèrie d'actuacions per adequar aquesta edificació, que actualment està en un estat precari de conservació, en un espai habitable. La casa va ser construïda l’any 1851, tenint en compte aquest paràmetre es tracta de retornar a l'edifici prestacions abandonades amb el temps, adaptant-lo a les noves circumstàncies actuals sense perdre l'essència que contenia en el moment de la seva execució i introduint nous usos als seus espais i millorant-los per crear el màxim confort. És a dir, mantenir la seva identitat històrica, preservant la casa com a testimoni de l’arquitectura tradicional, deixant entreveure l'encant rural català, i potenciant-ne el manteniment al llarg del temps. La propietat disposa d’una superfície de 4755 m² de terreny en un entorn que gaudeix d’una gran riquesa natural a Llorà, a la comarca del Gironès. La masia és aïllada i composta per tres nivells d'alçada. El canvi d'ús de l'edificació requereix el replanteig dels espais en funció de les noves necessitats que se'n deriven. Per aquest motiu, es recuperen algunes estances que actualment es troben en mol mal estat, com per exemple les corts. S'ha adoptat la solució de crear dos habitatges dins del mas, fet que ha condicionat en gran mesura en el replanteig i la nova distribució. L'inici del projecte ve motivat per la recerca històrica del mas, des del punt de vista general i més concretament del mas en qüestió. Tenint en compte que la masia no disposa de cap plànol, paral·lelament es realitza l'aixecament gràfic d'aquesta, la presa de mides i el traçat dels plànols. El contacte directe amb la casa permet fer un estudi acurat de l'estat actual de l'edifici, així com també les seves patologies per trobar-ne possibles solucions i finalment realitzar una proposta de rehabilitació i reforma. Així doncs, a termes generals s'ha intentat aprofitar l' ubicació de la casa per crear un espai obert i que la sensació d'espai i les vistes siguin un al·licient important, amb la voluntat d'integrar els elements i materials moderns de manera que s'adaptin sense crear impacte i que tinguin en compte la petjada mediambiental. Des del punt de vista estructural, es planteja la substitució dels forjats malmesos i l'aplicació de reforços en aquells forjats que es puguin aprofitar. Els nous forjats es faran amb la tecnologia actual i intentat la màxima sostenibilitat incorporant els elements que ens permetin preservar l'aspecte rústic a l'interior de la masia. Els requeriments de confort que s'imposen actualment fan que es replantegin els tancaments dels habitatges, així doncs, s'afegeixen aïllaments, es reforcen els tancaments i es creen noves obertures a les façanes i murs. També es substitueixen les finestres actuals per fusteries i vidres de millors prestacions. Es té molta cura en l’elecció dels materials, procurant sempre utilitzar productes substitutius d’altres d’ús més habitual i menys nocius pel medi ambient. Finalment s’obté una nova envolvent de l’edifici que, mantenint l’estructura bàsica i l’estil original, respon a les necessitats que s'estableixen avui en dia. Finalment s'estudia la part d'interiorisme amb la manipulació del volum espacial i el tractament superficial pensant en l'elecció dels materials i colors que ens ofereix el paisatge.

En aquest projecte s'hi pot trobar un anàlisi històric i de l'entorn del mas Terrers situat a Arbúcies, al Montseny. També s'hi presenta una descripció arquitectònica del mateix mas desgranant element per element alhora que s'analitzen les lesions que pateix Terrers. I per donar un tret diferencial al projecte també s'hi pot trobar un estudi energètic que mostra la "intel·ligència" constructiva i també com els usuaris interactuaven amb el mas buscant sempre el seu màxim profit tenint en compte els mínims recursos dels quals disposaven, explicat en primera persona per un antic masover del mas. L’anàlisi històric i de l'entorn, anomenat Contextualitzant Terrers, mostra informació sobre la situació del mas, de la població on es troba, Arbúcies, i concretament de la zona de Cerdans on Terrers destaca per sobre de la resta de Masies juntament amb el Mataró i amb el Serrat. També s'hi poden trobar documents antics del llarg de la història que es remunten fins al 1118 dC on ja hi trobem citat el Mas Terrers. També hi destaca un document sobre la vida al mas confeccionat arran de les converses mantingudes amb Ramon Garriga, antic masover del mas, sobre el seu dia a dia a Terrers. I per acabar aquest anàlisi històric, es presenta una hipòtesi de l'evolució constructiva del mas tant vertical com horitzontalment. En l’anàlisi constructiu es "desgrana" un per un tots els elements del mas de la següent manera: estructura vertical i horitzontal, comunicació vertical, acabats, obertures, elements decoratius i instal·lacions. Prèviament es classifica la masia segons la classificació que ens ofereix Ramon Ripoll en el seu llibre Les masies de les comarques gironines. Tanmateix, un cop analitzat constructivament el mas es procedeix a identificar les lesions que pateix aquest en la façana, coberta, sostre, paviment, partició interior, tancament i escales. El tret més diferencial del projecte, que no l'únic, el posa l'estudi energètic del mas. Aquest consta de tres apartats com són el mapa de proximitat i les característiques i la funcionalitat "intel·ligents". En el primer es mostra un esquema sobre els materials de proximitat del mas i demostra com en el propi entorn del mas trobem la pràctica totalitat dels materials que formen el mas. En els dos darrers apartats es pretén explicar l'enorme aprofitament dels pocs recursos dels que disposaven tant a l'hora de construir el mas, ja sigui amb la inèrcia tèrmica d'aquest o la seva disposició per aprofitar l'impacte del medi ambient, com a l'hora d’interactuar amb el mas funcionalment amb exemples com el de tenir bestiar a l'interior per guanyar escalfor o fer vida a la cuina on hi havia la llar de foc i el forn que mantenia calents als usuaris. A tot això se li ha de sumar l'aixecament de plànols complert amb plànols de distribució, lesions, cotes, seccions, detalls, estructurals i d'acabats.