Search

El present Treball de Final de Grau consisteix en un estudi històric-constructiu de l’edifici del Pavelló Ave Maria, del Recinte de la Maternitat, al districte de Les Corts de Barcelona. Per entendre els motius de la seva promoció i construcció, estudiarem l’evolució històrica i social que es van produir a la societat catalana a finals del segle XIX i principis del XX, evolució que influiria en el desenvolupament de la construcció de la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, de la qual formaria part aquest edifici. El Pavelló Ave Maria, s’emmarca dins de l’escola racionalista francesa i va ser construït en un moment en què se li començava a donar molta repercussió a les condicions higièniques que havien de complir els edificis hospitalaris i els centres d’acollida. La selecció dels materials s’ajustariena una sèrie de requisits segons el tipus d’edifici que es volia construir. Camil Oliveras, el seu projectista, li va donar molta importància al grau de detall de descripció dels materials que es farien servir. Dels morters, els quals Olivers va explicar acuradament, es farien servir diferents tipus. Per tal de poder comprovar la composició d’aquests morters s’ha decidit fer un petit estudi, analitzant algunes mostres que s’han pogut recollir.

L’objectiu d’aquest treball és la realització d’un aixecament arquitectònic. Alhora, s’estudiarà també l’arquitecte, els sistemes constructius aplicats i sobretot l’historia ja que l’edifici era un dels pavellons de l’exposició de 1929 a Barcelona. El Palau de la Premsa o antiga Prefactura de la guàrdia urbana, és un edifici de l'avinguda Rius i Taulet de Barcelona, que va servir per acollir els professionals dels mitjans de comunicació durant l'Exposició Internacional de 1929. De titularitat municipal, va ser projectat el 1926 per l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner. Consta catalogat al patrimoni Arquitectònic de la ciutat BCIL protecció B: Bé cultural d'interès local L’aixecament arquitectònic, va ser el tipus de proposta del PFC que més hem va atraure de totes les possibles opcions. Volia fer un edifici característic i singular amb història. Després de buscar edificis entre les meves possibilitats, vaig trobar la casa de la premsa, edifici inclòs al catàleg de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona. A simple vista hem va impactar ja que les façanes recollien gran riquesa arquitectònica i visual barrejant diferents estils (neoromànic, neogòtic i neomudèjar) amb diversos elements característics del modernisme com la totxana a cara vista, la ceràmica o el ferro. Disposa d’una superfície aproximada de 2.000 m2 (600m2 de sòl) repartits entre un soterrani i tres plantes, l’ús original de l’edifici i l’arquitecte Pere Domènech, hem vam fer reafirmar l’elecció. Dintre del marc personal, aquest projecte es podria explicar en dues fases donat que la confecció ha estat realitzada d’aquesta manera. Vaig agafar el projecte amb ganes, prenent les dades in situ, agafant la informació i realitzant el grafisme de les plantes i alçats. Per raons personals va haver una parada d’uns anys i es va reprendre el projecte realitzant les seccions i tota la confecció per aquesta entrega. Cal indicar que no només ha estat important reflectir en els plànols les mides de l’edifici sinó dotar-lo del caràcter que aquest ens transmet. Per a fer-ho, ha estat bàsic entendre l’edifici, la seva construcció, evolució i entorn. Per aquest motiu, a part de la confecció gràfica, es vol detallar la repercussió de l’exposició de 1929, un acostament a una part molt important de l’historia de la nostre ciutat, així com la biografia de l’arquitecte amb la finalitat d’acabar d’entendre aquesta obra.

El pavelló dels Antics Safarejos, es va construir com un edifici amb una funcionalitat especifica, i tot i que no forma part d’una de les parts nobles del conjunt, l’arquitecte li va voler donar una estètica completament en sintonia amb els edificis principals. Tot i que, al ser executat en la segona tanda de creixement del conjunt, va partir modificacions ja abans de ser una realitat., el primer projecte data del 1889, aquí es contemplava la construcció conjunta amb la resta de pavellons que es van edificar inicialment, però hi va haver una modificació en el mur perimetral del recinte en el que la façana posterior del pavelló formava part del llindar del recinte. Al haver-hi un retranqueig del mur respecte al inicial, la façana posterior va ser modificada, creant unes absidioles, on s’hi albergaven les estufes, i se li van fer tot d’obertures per a millorar d’il·luminació i la ventilació del espai. L’any 1893 finalment es va executar i aquí s’ha volgut recollir les modificacions reals, entre el que es va projectar i executar, amb sobretot modificacions estètiques que son les que formen el caràcter del edifici. Posteriorment es van executar fins a dues reformes que van canviar considerablement la morfologia de l’edificació, amb la unió del pavelló de calderes, dipòsit d’aigües i l’adaptació tecnològica amb les maquinàries per a facilitar la feina i la higiene del entorn. L’any 1976 queda en desús, fins que al 1983 es fa la última gran reforma per a transformar-se en el que és actualment, l’arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Gracies al qual s’ha pogut desenvolupar el present projecte, ja que han facilitat tots els projectes originals per a poder consultar, tot de documents que fan referència a la institució de la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona.

En el presente trabajo se intenta analizar el impacto de los cambios de uso en los edificios que forman parte del patrimonio arquitectónico de Barcelona. Si bien imprescindibles para mantener en vida el monumento, los cambios de uso lo transforman. Es lícito preguntarnos, ¿dentro de qué limites debe moverse un cambio de uso? Precisamente se han escogido como estudio de caso a cuatro edificios que ejemplifican muy bien este tipo de intervención en el patrimonio: el Museo Picasso, la Fundación Antoni Tàpies, el CCCB y el CaixaForum. Para abordar cada caso se realizará un análisis desde la concepción y su desarrollo en el tiempo hasta su desuso funcional. Posteriormente se centrará en cada una de las intervenciones propuestas destacando el grado de compatibilidad con los valores arquitectónicos, constructivos e históricos del inmueble. Asimismo cada estudio se verá complementado por unos esquemas analíticos que destacan las intenciones y estrategias usadas por los autores en cada obra.

El treball anomenat El Mètode Objectiu Sistèmic, procediments i criteris aplicats a un cas concret: la Casa Batlló exposa un mètode, elaborat pels professors José Luis González Moreno-Navarro, Albert Casals i Balagué, per afrontar la presa de decisions en obres de restauració d’edificis patrimonials. Aquest mètode encara no està publicat formalment, i em consta que a mitjans del 2017 el col·lectiu podrà gaudir a través d’una publicació de les explicacions i comentaris dels autors.

El treball anomenat El Mètode Objectiu Sistèmic, procediments i criteris aplicats a un cas concret: la Casa Batlló exposa un mètode, elaborat pels professors José Luis González Moreno-Navarro, Albert Casals i Balagué, per afrontar la presa de decisions en obres de restauració d’edificis patrimonials. Aquest mètode encara no està publicat formalment, i em consta que a mitjans del 2017 el col·lectiu podrà gaudir a través d’una publicació de les explicacions i comentaris dels autors.