Search

L’article ressegueix i analitza la incidència dels diversos processos de descolonització i moviments d’alliberament nacional ocorreguts durant la segona meitat del segle XX en el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), a través dels articles publicats durant els primers quinze anys del seu portaveu oficial, la revista Lluita. La creació de la formació el 1969 convergí amb els efectes del Maig francès i altres processos revolucionaris i descolonitzadors. Això determinà l'ideari inicial d'un partit que es reclamava obertament marxista i es va emmirallar en la lluita anticolonial i antiimperialista que duien a terme diverses guerrilles revolucionàries i grups armats arreu del món. L’aparició del PSAN a les acaballes dels anys seixanta en un context internacional convuls va afavorir l’arribada de nous referents i conceptes, com l’assumpció del terme “alliberament nacional” fins aleshores inèdit en l'independentisme català contemporani, que caracteritzaran el discurs de la formació en els seus inicis.

La extrema derecha española, superada por la muerte del dictador y la Transición, trató de renovarse para adaptarse al nuevo contexto político. Desde finales de los años setenta aparecieron diversas organizaciones que intentaron aglutinar dicho entramado ideológico. Su fracaso electoral propició la aparición del neofascismo, persistente en la idea de homologar la realidad española a su entorno. Así, se sucedieron desde la concreción de los primeros grupos nacional-revolucionarios, hasta el impacto que supuso la irrupción de los cabezas rapadas neonazis o la emergencia de colectivos identitarios. Más allá de describir su evolución, planteamos —como respuesta al artículo “O neofascismo no Brasil, do local ao global” de Odilon Caldeira­— las similitudes y desemejanzas existentes en relación al desarrollo de las extremas derechas de España y Brasil y también si ambas corroboran el carácter transnacional del neofascismo.

Since the emergence of the ultra-Egyptian movement at the beginning of the 21st century, following in the footsteps of their Tunisian counterparts, the stadium stands have become one of the few places where the country’s authorities could be criticised. By means of choreographies devised by organized radical fans, the fans made visible their malaise, both against Mubarak and against the military. Banners, chants and flags became the most effective vehicle of expression and protest. Their songs added to the soundtrack of the revolution that overthrew Mubarak in 2011 after three decades as president. Experienced in the confrontations with the police, the Egyptian ultras were the shock force that safeguarded the revolt. Subsequently, they maintained the pulse of the military. How did the transit of depoliticized supporters to guarantors of the revolution take place? Why were the Egyptians ultras involved in the Arab Spring? These are the hypotheses that we intend to answer in our article.