Search

Historical analyses of the appearance of the earliest crop and livestock farming societies on the Catalan coast have always been the focus of debate within the overarching topic of the arrival of new settlers who came by sea and/or land to bring knowledge associated with the production economy based on the adoption of crop and livestock farming. In order to examine this topic, we consider the archaeological documents that make it possible to identify the places these groups lived and frequented, along with the records from their funerary practices. All of this data, coupled with the associated materials, are considered essential in analysing the evolution and diversity of the different types of settlements of these crop or livestock farmers within the timeframe of the sixth to fourth millennia BCE in the stretch of land running along the extensive Catalan coastline.

La relació de Picasso amb Catalunya és un tema conegut i divulgat però, tot sovint, s’ha focalitzat més aviat en el seu vessant biogràfic o fins i tot sentimental. Si bé aquest enfocament és correcte, i es correspon amb els testimonis que ens han arribat, volem incidir en els resultats plàstics d’aquesta vinculació. Les estades en terres catalanes van donar lloc a una producció d’una extraordinària singularitat, de manera que algunes de les obres creades en territori català es corresponen amb alguns dels períodes més brillants de l’artista. Per exemple, les millors obres de l`època blava foren pintades a Barcelona i, pel que fa al Cubisme, les creacions a Horta, Cadaqués o Ceret suposen moments culminants del moviment d’avantguarda més revolucionari en termes artístics del segle XX. Per tant, més enllà de la vinculació sentimental amb Catalunya, admesa pel mateix artista, cal posar en relleu la dimensió internacional de les creacions que sorgiren d’aquestes estades, la majoria escampades per les millors pinacoteques del món.

This text analyses the main characteristics of the Cort General de Catalunya (General Court of Catalonia) in the late Middle Ages, an entity which served as the venue where the universitas and the monarchy—the two general institutions that represented Catalonia politically and shaped this nation’s unique political dualism—met to discuss the affairs of the land. This institution became the core of Catalan pactism, and its constitutional importance is based not only on the approval of general laws and the creation of a new state’s taxation, but also on the creation of dynamics meant to ensure the rule of law, along with the establishment of institutions like the Diputació del General of Catalonia, which played a key political and social role in Catalonia’s institutional system until the Bourbons’ Nueva Planta Decree imposed in the early eighteenth century dictated that it be eliminated.

La influència de l’Estat i de les institucions en el creixement econòmic és un camp d’estudi que ha gaudit d’un notable èxit en els darrers anys. En les properes pàgines repassarem la influència que tingueren algunes reformes empreses pels governs de l’Espanya borbònica en el creixement econòmic que experimentà Catalunya durant el segle XVIII. Per fer-ho, contrastarem els estudis existents sobre cadascun dels àmbits d’acció de l’Estat en l’aparell fiscal i productiu català. Així mateix, per valorar l’abast real del seu impacte, descriurem quins foren els fonaments més profunds i determinants de la transformació de l’economia catalana del moment.

This article offers a comparative analysis of the brotherhoods (germanies1) and their respective revolts (also called Germanies) in Valencia and Mallorca from the historical, historiographic and memorialist vantage points. The most salient aspects of both movements within the historical context of the early 1520s are highlighted.

La historiografia sobre el franquisme ha experimentat un important desenvolupament en aquest primer terç del segle XXI, reflectit en nombroses investigacions i publicacions. En els darrers temps, excel·leix l’interès pels anys del desarrollismo i del tardofranquismo, amb notables aportacions i la incorporació de noves línies de recerca.

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou el líder de la Confederació Nacional del Treball (cnt) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge fou combatiu a la vegada que conciliador, la qual cosa va convertir-lo en un blanc de la patronal. De formació autodidàctica, era partidari d’educar la classe treballadora com a pas previ a la revolució social contra el capitalisme. Dues idees, la cultura com a palanca d’alliberament personal i el sindicat com a eina d’alliberament col·lectiva, van modelar el seu ideari. La seva concepció original del paper dels sindicats en la vida pública podria haver obert escenaris interessants per al desenvolupament de la cnt en un context democràtic. No obstant això, el projecte de Seguí es va veure truncat a causa de la seva precoç defunció. Quan només tenia trenta-cinc anys, el 10 de març de 1923, va caure assassinat per pistolers dels Sindicats Lliures, tot indica que a sou de la patronal. Desapareixia així un dirigent que havia encarnat la voluntat unitària d’un anarcosindicalisme de negociació sense perdre de vista l’objectiu revolucionari a llarg termini.

A más de cuatro décadas del inicio de la última dictadura iniciada en 1976 y a dos de la reapertura de los juicios por delitos de lesa humanidad en Argentina, la disponibilidad creciente de archivos de la represión permite cotejar los propios modos en los que se informaba la denominada lucha contra la subversión. Esta exploración parte de la consulta a los archivos resguardados en el Archivo Provincial de la Memoria de Córdoba, bajo la serie Memorándums de la delegación local de la Policía Federal Argentina. El artículo se interroga por cómo se informaba puertas adentro la lucha antisubversiva, cuáles eran los tópicos, modalidades, frecuencias y contenidos de la acción informada por la inteligencia federal y sus aportes a la historia de la represión, en base a los Memorandos Reservados producidos entre septiembre de 1975 y diciembre de 1976. El artículo demuestra que la fuente aporta a identificar temporalidades y modalidades de la represión, avanzar en una caracterización del proceso de conversión de un/a detenido/a detenida en subversivo/a, establecer las recurrencias en el perfilado de los denominados “subversivos”, y caracterizar la propia lectura y valoración que de acontecimientos claves tenía la fuerza.

Las historias contemporáneas de la deportación de miles de españoles al campo de concentración de Mauthausen son escasas, especialmente en comparación con el cuerpo de estudio sobre el Holocausto, la Segunda Guerra Mundial y la Guerra Civil Española.

El VI Congreso de Historia Galeusca se celebró del 28 al 29 de octubre de 2021 en el Campus Catalunya de la Universitat de Tarragona y el centro de lectura de Reus. Allí durante esos dos días se reunieron 51 académicos pertenecientes a las universidades de las comunidades que conforman Galeusca (Galicia, Catalunya, País Vasco, Illes Balears y País Valencià). Sus trabajos dan forma el libro que se presenta, en total son cincuenta y un trabajos escritos en castellano, catalán, gallego y valenciano. Este congreso precedió a los celebrados en 2019 en Gernika (Bizkaia), Barcelona en 2017.

Recientemente el más que notable libro La cultura arquitectónica en los años de la Transición, coordinado por Carlos Sambricio, se veía reconocido con uno de los premios nacionales de edición universitaria. El acontecimiento editorial resulta lo suficientemente relevante como para que, intentando superar unas inevitables carencias de formación en la materia, este historiador especializado en el mundo contemporáneo se decida a redactar una reseña sobre dicha obra.

David Ginard nos ha ido ofreciendo, en los últimos años, una serie de biografías que constituyen otras tantas pequeñas joyas en su profusa obra como investigador. Además de glosar la trayectoria vital del historiador Josep Massot o del periodista anticlerical Ateu Martí, su atención se ha centrado especialmente en militantes del comunismo español, personajes como Heriberto Quiñones, Aurora Picornell o Matilde Landa.

In 2018, Italy’s newly formed government, which included the far right League, raised concerns among European political and financial elites. The international press portrayed the parties that won the elections as the (Eurosceptic) barbarians ready to besiege the city walls of Rome. In this article, I argue that hard-line anti-immigration policies were their most visible characteristic. In particular, I demonstrate that the League’s xenophobic approach was not new, as its precursors already promoted discrimination, and that the party moved from regionalism to the far right side of the political spectrum. I also question the party’s recent national(ist) shift, which seems to have been made uncritically and for pragmatic, electoral reasons. The article thus contributes to the history of the far right since the 1980s while demonstrating the usefulness of a historical methodology for scholars from other disciplines who work on right-wing prejudice.

A lo largo de las siguientes páginas, será diseccionado el contenido de las dos obras que protagonizan la presente reseña. Cada una está centrada en diferentes modalidades de trabajo forzado durante el franquismo, pero ambas guardan una clara relación mediante el nexo común de una represión de características similares, con consecuencias e investigaciones paralelas

La tuberculosis es una de las enfermedades con mayores tasas de mortalidad en España en gran parte del siglo XX y que más ha perdurado hasta conseguir reducir su incidencia. Durante el primer franquismo fue la primera causa de mortalidad de la población española. Ni siquiera los esfuerzos por aumentar el número de sanatorios del Patronato Nacional Antituberculoso consiguió que la mortalidad por esta causa disminuyese. El cambio de tendencia vino de la mano de otros factores, como la introducción en el país de la estreptomicina, un antibiótico muy costoso de conseguir durante los primeros años de la dictadura o la introducción de campañas de higiene y vacunación. El último esfuerzo del franquismo para frenar esta enfermedad fue la creación del Plan Nacional de Erradicación de la Tuberculosis, cuyos resultados son cuestionables. El objetivo de este trabajo es incidir en la cuantificación y evolución de los sanatorios del Plan Nacional, dibujar su papel en la estrategia de lucha antituberculosa en este periodo y analizar su decadencia y cambio de funcionalidad de muchos de ellos en los últimos años del franquismo.

Con la victoria de Fratelli d’Italia en las elecciones políticas del 25 de abril de 2022, el partido heredero de la “fiamma tricolore” del Movimento Sociale Italiano se ha encumbrado por primera vez en el poder. En este artículo analizamos las raíces ideológicas del partido liderado por Giorgia Meloni, su reivindicación de la figura de Giorgio Almirante y su colocación en el surco postfascista, nacionalista y conservador del panorama político italiano y europeo. Después examinaremos la concepción de la historia de Fratelli d’Italia que bascula entre la exaltación del 4 noviembre 1918 como fecha de la victoria italiana en la Gran Guerra y el desprecio disimulado hacia el 25 de abril de 1945, efeméride símbolo de la liberación de Italia del nazi-fascismo. En este sentido, el principal partido de la derecha italiana impugna los valores de la tradición y de la autoridad, menospreciando la Ilustración y exaltando las raíces griego-romanas y judeo-cristianas del Continente europeo. En este marco, la utilización de los mitos fascistas se circunscribe únicamente al Risorgimento y al papel de Italia en la Primera Guerra Mundial. Sin embargo, demostraremos como, a pesar de presentarse como un moderno partido de la derecha nacional-conservadora, Fratelli d’Italia sigue teniendo lazos inconfesables con la extrema derecha neofascista italiana, al tiempo que, a través de sus exponentes más representativos, continúa exhibiendo palabras y gestos de veneración publica hacia el Régimen mussoliniano.

En este número de «Segle XX» continuamos con el compromiso de presentar una sección dedicada al diálogo entre especialistas, con la finalidad de ofrecer a los lectores una herramienta ágil y útil a la vez para profundizar y poner sobre la mesa cuestiones relativas a distintos ámbitos y finalidades del estudio de la Historia. Con el propósito de contribuir a sondear el campo de la Historia Ambiental desde perspectivas y procedencias nacionales diferentes, en julio de 2023 celebramos el debate que presentamos en esta ocasión y que tuvo como protagonistas dos historiadores de reconocida trayectoria como Marco Armiero (Institut d’Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona & Institución Catalana de Investigación y Estudios Avanzados-ICREA) y David Soto Fernández (Centro de Investigación Interuniversitario de los Paisajes Atlánticos Culturales-CISPAC, Universidade de Santiago de Compostela).

Este artículo estudia la actuación del reputado historiador de la educación Brian Simon al frente del Comité Nacional Cultural del Partido Comunista de Gran Bretaña. Tras la crisis provocada por la invasión de Hungría por la urss en 1956, Simon se puso al servicio del partido para contrarrestar los efectos del nacimiento de la New Left. En 1957 entró en el Comité Nacional Cultural junto con James Klugmann y Arnold Kettle, y lo dirigió a partir de 1962. Al frente del grupo intelectual conocido como los “humanistas socialistas”, Simon lideró la renovación ideológica del comunismo británico a lo largo de los años sesenta, desde la ortodoxia estalinista hasta posiciones cercanas al eurocomunismo. Un hito en esta evolución ideológica fue la publicación en 1967 de Questions of Ideology and Culture.

Los gobiernos civiles constituyeron la principal institución de la dictadura franquista para asegurar el control social y desplegar sus políticas en las provincias, y el Gobierno Civil de Barcelona fue, sin duda, el de mayor relevancia. Por ello la historiografía ha dedicado una especial atención a la significación y la gestión de los gobernadores-jefes provinciales, que gozaban de extensas competencias y una amplia discrecionalidad. Sin embargo, no conocemos mucho sobre cómo se producían los ceses y, sobre todo, los nombramientos de los gobernadores, cómo y quiénes seleccionaban los posibles candidatos y qué factores se valoraban en este tipo de decisiones. Con el objetivo de atender estas cuestiones, este artículo se centra en los procesos de relevo y nombramiento de gobernadores de Barcelona que se gestaron durante los años iniciales e intermedios de la década de 1960, usando para ello documentación inédita de archivo procedente del Ministerio de la Gobernación. Con ello, se pretende conocer mejor estos procesos, las relaciones entre Gobernación y la dirección del partido único (FET-JONS), los candidatos valorados y los motivos para todo ello. Los resultados pueden contribuir a entender mejor el funcionamiento de las lógicas internas de poder en la dictadura, atendiendo a las pugnas y las interrelaciones entre proyectos y culturas políticas, instituciones y clientelas.

A mesura que els colpistes conquerien territori, s’agreujaren els problemes de subministres a la rereguarda republicana, sent especialment crucial l’escassetat d’aliments. Des de les conselleries de Proveïments i d’Economia, Joan Comorera posà en marxa menjadors populars i restaurants econòmics. I, atesa la vulnerabilitat dels infants, organitzà menjadors infantils en els cines de Barcelona. L’experiència s’estengué a altres poblacions industrials i repercutí en les rutines de les dones, compromeses en realitzar el treball dels homes que estaven al front. El sosteniment dels menjadors infantils corria a càrrec d’unitats de l’Exèrcit Popular, amb l’objectiu de vincular el front i la rereguarda, sense deixar de banda la vessant educativa i els propòsits revolucionaris de l’endemà.

Las fosas comunes constituyen uno de los elementos más característicos de la represión franquista tanto a nivel estatal como a nivel regional. Castilla-La Mancha no constituye una excepción: las cinco provincias que la componen acogen en su territorio numerosos ejemplos de estos enterramientos de víctimas de la violencia franquista. Conocer su localización y características es clave para, en primer lugar, comprender mejor el fenómeno de la represión franquista en la región, y, en segundo lugar, resulta imprescindible para plantear futuras actuaciones sobre dichas fosas. Realizar este balance es una cuestión compleja tanto por la escasez de información sobre lo acontecido con estos enterramientos durante la dictadura y la Transición y la confusión que reina en lo relativo a las actuaciones que tuvieron lugar ya en el nuevo milenio. Este artículo propone una nueva forma de contabilizar las fosas del franquismo que evite confusiones y traza la historia de estos enterramientos desde su apertura hasta nuestros días, con el propósito de poner orden en un conocimiento imprescindible para la comprensión de un fenómeno clave en la historia de la región y de facilitar el cumplimiento de los principios de verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición que guían las políticas de memoria democrática.

El artículo aborda el impacto de la violencia política en determinadas culturas políticas de izquierda que fueron protagonistas de la Transición: el socialismo, el comunismo y la izquierda radical. El objetivo es ahondar en la trascendencia de este fenómeno en el proceso de cambio político, su carácter de centralidad y sus mecanismos de operatividad, tanto a nivel simbólico y mnemónico, como a partir de las manifestaciones concretas producidas en dicho periodo –terrorismos, violencias policiales, golpismo–. El carácter performático de la violencia, que moduló discursos, estrategias y prácticas políticas de los sujetos analizados, condicionó, en consecuencia, el desarrollo mismo del proceso de democratización y se convirtió en un actor político de considerable importancia que ha calibrarse con mayor precisión a la hora de analizar y explicar la Transición.

L’articolo analizza l’evoluzione della censura in Italia nel secondo dopoguerra, attraverso lo studio della legislazione prodotta tra il 1943 e il 2017. Particolare attenzione sarà data agli anni che vanno dal 1948 al 1962, periodo caratterizzato dalla maggiore continuità nell’azione censoria rispetto al precedente regime fascista. Successivamente, a partire dall’approvazione della legge n. 161/1962, l’azione censoria muta lentamente di segno. La fine della fase più acuta della guerra fredda, insieme all’avvento dei consumi culturali di massa, favoriscono un diverso uso della censura da parte della Democrazia cristiana. Da un lato, vi è un rilassamento dell’azione repressiva; dall’altro, la censura diviene un tassello di una più ambiziosa politica culturale. A partire dagli anni Sessanta la Dc riuscirà così a sfruttare la modernizzazione dei consumi culturali mantenendo un rapporto con il più tradizionale messaggio cattolico, in una linea di continuità con una visione della cultura in chiave pedagogica e moralizzatrice.

L’any 1995, Barcelona declarà Sarajevo Districte 11 de la ciutat, fou la consolidació d’una procés de cooperació i solidaritat que havia començat amb l’inici de la guerra a Bòsnia i encara continua avui. L’objectiu d’aquest article és explicar les principals claus polítiques que van impulsar la cooperació i el compromís de Barcelona amb Sarajevo, i demostrar com aquesta experiència, es va convertir en l’impuls de l’acció internacional de Barcelona al Mediterrani i en el símbol d’una idea política d’Europa, on les ciutats i el municipalisme havien de ser la seva pedra angular. Una idea que sintetitza el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall a Europa i a la mediterrània

Normes de presentació dels originals

Ressenya de Frédéric Monier, Lluís Ferran Toledano, Joan Pubill i Gemma Rubí (eds.), Las sombras de la transparencia: Secreto, corrupción y «Estado profundo» en la Europa contemporánea, Granada, Comares, 2022, 270 p.

Ressenya de Miquel González i Sugranyes, La República a Barcelona, 1873-1874, edició i estudi introductori de Jordi Roca Vernet i presentació de documents i biografies de Ginés Puente, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 p.

Ressenya de Maitane Ostolaza, Landscape and identity in the modern Basque country, 1800 to 1936, Nova York, Routledge, 2023

Ressenya de Xavier Andreu, España o la hija de un jornalero. Wenceslao Ayguals de Izco y el primer republicanismo, Madrid, Marcial Pons, 2021.

Sumari

Ressenya de Mónica Vázquez Astorga, Panorama de Madrid y sus cafés como espacios para la práctica de la sociabilidad pública (1765-1939), Madrid, Trea, 2022.

Este artículo examina los esfuerzos realizados por Florentino Pérez-Embid, director general de Bellas Artes, para mejorar las relaciones de Pablo Picasso y Joan Miró con la dictadura de Franco. En este texto me detengo en dos objetivos del político e intelectual andaluz. En primer lu­gar, estudio las negociaciones emprendidas por el gobierno para traer el Guernica de Estados Unidos a España. En segundo lugar, analizo cómo Pérez-Embid llegó a un acuerdo con Miró. La principal aportación del artículo procede de la consulta de documentos inéditos del protagonista, conservados en el Archivo General de la Universidad de Navarra.

Ressenya de Pedro Rújula, Religión, rey y patria: Los orígenes contrarrevolucionarios de la España contemporánea, 1793-1840, Madrid, Marcial Pons, 2023

L’objectiu de l’article és analitzar les primeres eleccions al Parla­ment de Catalunya el 1980 per copsar la seva rellevància i el canvi històric que van representar tant per al sistema polític com per a les lògiques domi­nants a l’interior de les forces polítiques catalanes. Des d’una perspectiva que comprèn la disputa política com una disputa per l’hegemonia en el sentit gramscià, concebent també les dinàmiques de classe com un element rellevant per entendre allò polític, s’estudien els termes en què es desenvo­lupa la disputa política durant aquelles eleccions i se n’estudien els agents principals, l’evolució i el perquè dels seus plantejaments, les variacions i els decantaments que van produir-se en l’equilibri i la correlació de forces existents entre ells, i els condicionaments provinents del context en el qual es dona tot aquest procés. El plantejament també pretén escriure una his­tòria política de la consolidació del sistema democràtic a Espanya i de la crisi i la refundació del capitalisme global durant els anys setanta i vuitanta des de Catalunya.

Les condicions imposades per la revolució social que esclatà a Catalunya després del 19 de juliol de 1936 obligaren totes les organitzacions de treballadors a adherir-se a un dels dos sindicats majoritaris: la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tots els oficis que fins aleshores no havien vist la necessitat de sindicar-se, hagueren de crear les estructures mínimes per satisfer la sindicació obligatòria. Aquest era el cas dels escriptors. Entre les últimes setmanes de juliol i les primeres d’agost hi hagué diversos intents de portar a terme aquesta sindicació dels autors literaris, però l’únic d’aquests intents que clarament va reeixir va ser el de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (AEC). L’AEC va aprofitar una estructura associativa prèvia, el Club dels Novel·listes, per adaptar-se als nous temps revolucionaris i adherir-se a la UGT. L’encaix d’un col·lectiu com el dels escriptors en una estructura sindical no podia ser senzill. A partir de l’octubre del 1936, el Departament d’Edicions de la Secretaria de Treball Col·lectiu (UGT-CNT) començà a llançar admonicions clares contra l’AEC i a qüestionar alguna de les seves activitats principals. Per sortir d’aquest atzucac, els escriptors iniciaren un viratge d’aproximació ràpida al Departament de Cultura, ja que sol·licitaren al conseller la creació del Comitè d’Edicions Catalanes i el transformaren immediatament en la Comissió de les Lletres Catalanes, preludi de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Aquest article se centra en l’estudi de la figura de Manuel Sacristán Luzón (1925-1985), considerat per alguns el pensador espanyol més gran de la segona meitat del segle xx (Jesús Mosterín). Hi ha dues línies preferents d’actuació de Sacristán, interconnectades, que centren l’anàlisi d’aquesta aportació: la tasca d’introductor a les llengües hispàniques d’alguns intel·lectuals marxistes europeus, principalment com a traductor de les seves obres d’assaig, i la seva connexió amb aquests intel·lectuals. Les fonts utilit­zades són les contingudes en el Fons personal de Manuel Sacristán, de la Universitat de Barcelona, així com les bibliogràfiques.

La rellevància que tingué, des de finals del segle xix i fins a la Guerra Civil espanyola (1936-39), l’avinguda del Paral·lel, a Barcelona, contrasta amb el desinterès historiogràfic posterior per aquest espai. La seva importància depassa l’àmbit estrictament cultural, ja que constituí un epicentre interclassista de trobada social, d’oferta del nou oci de masses i que facilità la formació d’una nova «consciència barcelonina». Amb algunes excepcions i malgrat la persistència d’una certa mística bohèmia i el record popular d’aquells anys. Recentment han aparegut investigacions historiogràfiques més sistemàtiques sobre la socialització dels barcelonins al Paral·lel. És possible que aquest silenci sigui degut a una concepció força classista d’una sèrie d’intel·lectuals i professionals liberals, provinents majoritàriament del Noucentisme, que estigmatitzaren aquest espai i la seva producció cultural, però també s’hi ajunten una sèrie de factors menys explícits, com ara el menor desenvolupament de la història de la sociabilitat a Catalunya i a Espanya. Les fonts a partir de les quals s’ha investigat fins ara el Paral·lel són essencialment literàries: memòries, diaris, etc. Malgrat la seva evident importància, però, cal treballar amb altres tipologies de fonts per tal de complementar una informació que no deixa de ser subjectiva, una característica reforçada per la preferència del relat de l’experiència i la força de conceptes d’antropologia en la historiografia cultural actual. És per aquest motiu que l’autor aposta en aquest article per trobar un punt d’equilibri en la recerca sobre el Paral·lel o altres «districtes de plaer»: donar major importància a les fonts de caràcter quantitatiu i proposar una contenció més gran a l’hora de donar preferència a elucubracions de caire més teòric i antropològic. Ara bé, l’estudi d’aquesta mena de sociabilitat que es donava al Paral·lel, de caràcter tan informal, és un hàndicap important a l’hora d’estudiar-la, ja que les evidències són fragmentàries i no tan abundants com les que deixa una sociabilitat de caire formal, com la dels ateneus o les associacions.

Editorial

En el primer franquisme, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta, la dura repressió política, social i cultural marginà completa­ment les expressions públiques del mallorquinisme, amb la qual cosa el relegà a l’àmbit privat i clandestí. La supervivència d’aquest anomenat mallorquinisme es degué, aleshores, sobretot al manteniment de la llengua i les tradicions autòctones per part de les famílies. Sorgiren, però, diverses pràctiques culturals que fomentaren un procés de construcció nacional sorgit del mateix poble i que configuraren la renaixença del mallorquinis­me cultural (no polític) als anys seixanta i principis dels setanta. Des de publicacions d’obres i autors referents del passat i d’aquell present, fins a l’impacte de la música catalana, passant per l’aprenentatge i la consciencia­ció sobre la llengua, la cultura i la identitat popular, s’anà configurant un despertament cultural en clau nacional que promogué, més que no pas el rebuig de la cultura espanyola, la reivindicació i la normalització de la cul­tura i la llengua pròpies, existents molt abans del franquisme però molt minoritzades per la seva repressió.

By the second half of the third century, Christianity had taken root in the coastal cities of the eastern Tarraconense, especially among common folk, as shown by the Passio Fructuosi and the archaeological finds in Tarraco, Barcino and Gerunda. By the fourth century, Christianity had also reached the potentiores, and bishops like Himerius of Tarragona and Pacianus of Barcelona, who had strong culture and theological education, managed to christianise the social customs and transform the topography of cities. The Church’s actions sought to restore order in the wake of the theological dissentions (Arianism and Priscillianism). Monasticism had reached Hispania by the second half of the fourth century.

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies

This article sets out to examine the figure, work and literary and political significance of Joan Fuster on the centennial of his birth and 30 years after his death. Joan Fuster, the most important essayist in Catalan in the twentieth century, cut from the same cloth as Eugeni d’Ors and Josep Pla, is a polyhedric personality with many faces: man of letters, civil intellectual, poet, scholar, literary critic, historian of literature and culture, translator, editor, newspaper columnist, thinker, civic referent, cultural and political activist, father of the Catalan Lands… This article makes a brief survey of his literary and public career as a writer, from the biographical and historical circumstances of his entrée into Catalan literature and culture to the continued relevance of his literary output and political proposals.

During the first third of the twentieth century, the socialists did not have a positive stance towards the Catalan demand for autonomy, and the dependence on the socialist leadership in Madrid hindered their expansion in Catalonia, where anarcho-syndicalism predominated until 1936. After the unification of socialists and communists in Catalonia at the beginning of the Civil War, the unified party and its trade union became a central force until the republican defeat in 1939. After the Franco regime, socialism became an important force in Catalonia until it started to govern the Generalitat in 2003 and contributed to the re-Catalanisation of the country.

The death of King Martin the Humane on 31 May 1412 left the throne of the Crown of Aragon without a direct heir, despite the diferent degrees of kinship of those aspiring to inherit it. The predisposition of the kingdoms’ political society to participate in an investigation into their rights until the best candidate was determined ushered in a new stage in the development of mediaeval parliamentarism. Simultaneously, the aspirants and their supporters among the nobility, urban elites and regents of the governing institutions participated in an increasing wave of violence and even open warfare over the years of the interregnum in an effort to secure the crown.

Studies on much of the Catalan sculpture from the Romanesque period have naturally been closely associated with studies on the architecture from the same period. The historiographic story presented here is organised through a series of relevant themes that we believe have marked the research, especially on architectural sculpture: the eleventh century and the start of sculptural decoration of churches in both stone and stucco; the knowledge we have about the materials used and reused and aspects of the workshops’ work processes; the historiographic creations by the supposed masters, in a scene without the names of artists; the iconographic programme in its context; and the reality of many sculptural sets which at a some point were pillaged or disassembled and are now dispersed and decontextualised. This article ends with a section on furniture.