Search

La relació entre periodisme i literatura és un tema que es tracta des de fa anys, tot i que preferentment s’ha fet des del punt de vista, acadèmicament parlant, de l’anàlisi de l’obra dels escriptors que també van ser periodistes, que també van escriure als diaris, o la influència de les tècniques literàries en la redacció periodística. Són menys, en canvi, els estudis que s’enfoquen des del punt de vista de la literatura sobre periodisme i periodistes. En aquest article tractarem, precisament, d’aquesta perspectiva. Sobretot, tindrem en compte la primera literatura sobre periodistes i informadors, la dels segles XVII i XVIII. Esmentarem també algunes obres clau del segle XIX. Alhora, es tracta de fer una llista de les obres que cal tenir en compte, una primera classificació d’aquestes, i de proposar alguns primers passos vers la formació d’una biblioteca crítica de la literatura sobre periodisme., The relationship amongst journalism and literature has been researched decades ago, and it has been done from scholarly analysing the works of those who have been writers and journalist, those who have published daily chronicles or articles, and the influence of literature on newswriting. A vision of literature on journalism is a subject lesser researched. In this article we propose, in fact, this perspective. We will analyse the first fictional works on journalism and journalists (17th and 18th centuries, and some important works of the 19th century as well). At the same time, we will offer a list of those works, a first classification of them, and a proposal towards a construction of a digital critical library of literature on journalism.

Edició i estudi de Magí Sunyer Aquest primer volum compta amb un llarg estudi introductori –més de seixanta pàgines– de Magí Sunyer Molné, professor titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili en què estudia el conjunt representatiu del teatre menys conegut del Vuit-cents català, la de les societats d’aficionats i la que divertia el públic menestral i obrer. S’han de subratllar la dimensió del teatre polític de Rossend Arús i, sobretot, la importància superior dels seus drames realistes contemporanis i en prosa, en l’escriptura dels quals va ser pioner.

Similar to literature or the performing arts, the cinema and, in particular, the narrative film constitutes a useful artistic and textual source which can throw light on the construction of old age and its (mis)representations. As noted by Sally Chivers in The Silvering Screen, the permanence of ageing boomers in commercial cinema has started “changing the ‘face’ of Hollywood.” (2011: xv) Yet, misconceptions of old age or superficial portraits of the process of ageing continue to appear in contemporary manifestations of popular culture, including mainstream films. Therefore, it is important to pay attention to those cinematic studies of old age which highlight the diverse realities of ageing and which, by doing so, especially demystify ageist conceptions. Two contemporary examples of European cinema, Manoel de Oliveira’s I’m Going Home (2001) and Roger Michell’s Venus (2006), can be regarded as filmic creations that may contribute to the discourse of cultural gerontology −both through the complex portrayal of their male ageing figures, and through their common use of the theatre as a metaphor whereby the process of ageing itself can be both understood and deconstructed. At the same time, these Franco-Portuguese and English productions reproduce the two primary themes which Robert E. Yahnke observed in the depiction of aging in films one decade ago, namely, regeneration and intergeneration, (1992: 293) both of which continue to serve an anti-ageist agenda.

El present treball tracta de les pràctiques realitzades al Teatre Nacional de Catalunya, dins de l'Epicentre Àngel Guimerà. Durant l'estada, a partir de la descoberta de cartes adreçades a Guimerà, es va seguir una línia d'investigació per provar la tesi de l'homosexualitat de l'autor d'El Vendrell. Seguidament s'exposa el procés i fruits de la investigació, així com una valoració tant de les pràctiques com de la recerca. El presente trabajo trata de las prácticas realizadas en el Teatro Nacional de Cataluña, dentro del Epicentre Àngel Guimerà. Durante la estancia, a partir del descubrimiento de cartas dirigidas a Guimerà, se siguió una línea de investigación para probar la tesis de la homosexualidad del autor de El Vendrell. Seguidamente se expone el proceso y frutos de la investigación, así como una valoración tanto de las prácticas como de la investigación. Bachelor thesis for the Catalan Language and Literature program on Catalan Philology.

L’article fa un estudi comparatiu entre dos traductors de teatre, Josep M. Poblet (1897-1980) i Bonaventura Vallespinosa (1899-1987), que tradueixen obres de teatre al català a la postguerra espanyola a partir de 1948, en un temps molt difícil a causa de la censura i les prohibicions. L’article assenyala les semblances i diferències entre tots dos: Vallespinosa no ha de guanyar-se la vida amb les traduccions i no està sotmès a les lleis del mercat, mentre que Poblet ha de seguir els dictats del públic i els empresaris en un temps que el gust teatral a Barcelona era ínfim. Això s’evidencia en la nòmina de títols i autors traduïts per un i altre. Al marge de la tria, però, els traductors han de recórrer al seu geni lingüístic en una època que el català literari no tenia model perquè era absent de la vida pública., The article is a comparative study between two theatral translators: Josep M. Poblet (1897- 1980) and Bonaventura Vallespinosa (1899-1987). Both authors have translate several plays to catalan during the Spanish post-war, since 1948, in a very difficult period due to censoring and banning. The article point out both the similarities and differences between the two authors. Vallespinosa do not makes a living doing translations and is not subdue by mercantil laws. Poblet needs to follow both the public and the entrepreneurs dictates in a time in which the theatral pleasure in Barcelona was negligible. This fact is evidenced in the kind of titles and authors translated by either. Regardless of the choice, however, the translators need to resort to their linguistic genius in a moment in which the literary catalan has not a model, because it is absent from the public life.

Treballs Finals de Grau de Filologia Catalana, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, Any: 2012-2013, Tutors: Anna Maria Villalonga i Ramon Pla, El motiu pel qual m'he decidit a fer aquest treball ha estat l'interès per conèixer la figura d'Antoni Frau Sans i la seva breu obra teatral, que, malgrat pertànyer a la meva història familiar, ignorava profundament. El fet que es tractés del meu repadrí i la desconeixença del material amb què em trobaria —concretament el seu nivell de qualitat— em varen suscitar certes reticències, i fins un cert pudor, però Ramon Pla i Anna Maria Villalonga varen trobar que el material d'estudi era pertinent i em varen animar a tirar endavant. Més tard, un cop encetada la feina, vaig llegir una reflexió de l'Anna Maria que em va servir per entendre i dissoldre els meus escrúpols. Villalonga (2010: 26-27) opina que el teatre breu ha patit «una implacable desqualificació estètica com a teatre no subjecte a normes i de poc valor», i que això és una «una idea preconcebuda, que malauradament ha arribat fins als nostres dies», derivada de la «creença, òbviament obsoleta, que no és possible relacionar els gèneres habitualment anomenats menors amb l'autèntic concepte de literatura». També ens recorda que, a pesar de totes les crítiques, «el seu èxit a l'època resultà imparable», i que, malgrat haver estat relegat a un humil segon lloc, «actualment podem assegurar que […] representa el substrat de la posterior dramatúrgia en llengua catalana».

Este trabajo se ha realizado en el marco del proyecto de investigación TESAL16. Documentación, edición, estudio y propuestas de representación del teatro del siglo XVI en Salamanca (Junta de Castilla y León SA155A11-1 y MICINN FFI2011-25582). La consideración de algunas de las circunstancias de la fijación de los textos teatrales en el silencioso mundo del manuscrito o el impreso muestra el proceso de pérdida implicado en la «institucionalización» de un género concebido inicialmente para el bullicioso espacio de la representación. Este trabajo repasa algunos de los mecanismos implicados en el paso del teatro representado al texto fijado en manuscritos o impresos referentes al teatro español de la primera mitad del siglo xvi. The analysis of various circumstances related to how theatrical texts were fixed in the silent realm of manuscripts or printed books shows the losses entailed by the «institutionalization » of a genre that was originally conceived for noisy stages. This paper reviews some of the mechanisms by which theatrical performances become manuscripts or printed books through the first half of the 16th century Spanish drama.

Dramatis personae. Acto primero. Acto segundo. Acto tercero.

Dramatis personae. Acto primero. Acto segundo. Acto tercero.