Search

Aquest Projecte de Final de Grau basat en l’estudi de l’evolució històrica, diagnosi, intervenció, proposta de rehabilitació, reforma i canvi d’ús de la masia de “Can Maragall“ de Cornellà de Llobregat, situada al municipi de la comarca del Baix Llobregat. La masia Can Maragall, documentada des del 1276, és un edifici de planta basilical, amb tres pisos sense golfes i dos cossos laterals afegits, amb galeries d’arcades, i una bodega de construcció, on la coberta és a dos vessants. L’edifici actual és del segle XVIII i el seu nom està relacionat amb la família del poeta Joan Maragall, qui estiuejava. En el seu àmbit exterior presenta un bon estat, encara que seria necessari un rentat de la façana provocat pel seu propi l’envelliment i l’existència de vegetació, present arreu del recinte. Degut al seu últim ús com a residència de la tercera edat, el seu interior resulta d’un estat satisfactori. Però com a conseqüència del seu tancament han aparegut tota una sèrie de problemàtiques estudiades i solucionades en el present projecte. Analitzat aquest àmbit, exposem tota la varietat de sistemes constructius que s’han utilitzat en el transcurs de la seva vida útil, alguns de gran importància pera al desenvolupament del projecte. Els objectius principals del projecte se centren en la realització de l’aixecament de plànols de l edifici, ja que no es disposa de cap tipus de documentació gràfica sobre la qual poder treballar, fer un estudi històric de l’edifici i de les lesions existents, i finalment, realitzar una proposta de rehabilitació, reforma i canvi d’ús. Amb aquesta proposta s’intenta donar unes directrius bàsiques per a donar un nou ús a la masia, respectant al màxim el seu estat inicial, i alhora allargant la seva vida útil. La nova funció de l’edificació es determinarà com a centre cívic, degut a les necessitats de la comarca en què ens trobem, ja que complementa i afavoreix l’evolució cultural i lúdica de Cornellà de Llobregat. Des del punt de vista estructural, es planteja reforços en la majoria dels forjats per a així donar compliment a la normativa del nou ús. Els nous forjats es faran amb materials actuals i intentant que siguin el més sostenible possible i incorporant els elements que ens permetin preservar l’aspecte rústic de l’interior de la masia. D’altra banda, aquest projecte intenta retornar la funcionalitat d’un edifici emblemàtic a la població, i també donar la importància deguda del mateix. Gràcies a l’execució d aquest Projecte Final de Grau hem adquirit els coneixements necessaris per comprendre les condicions de vida i història d’una part de la masia Catalana, i la capacitat d’analitzar sistemes constructius, a partir d’informació visual. Determinem aquest últim factor com a condicionant de la dificultat de desenvolupar la memòria, tant descriptiva com constructiva, de l’estat actual de la Masia de Can Maragall. Finalment, el fet de realitzar un projecte de reforma, rehabilitació i canvi d’ús, ens ha aportat tots els aspectes necessaris per a complementar els coneixements adquirits en el transcurs de la carrera, i tots ells aplicats en un cas real.

Aquest Projecte Final de Grau es centra en la Casa Comella de Vic, un edifici modernista construït l’any 1896. És obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà, conegut pel disseny del monument a Cristòfor Colom de Barcelona, i representa un dels exemples més importants del llegat modernista que conserva la ciutat. L’edifici està situat en un indret privilegiat dins del nucli antic i en una de les cantonades de la Plaça Major. La seva façana carregada de detalls, amb quatre figures femenines al·legòriques de les quatre estacions de l’any, és un símbol per a la ciutat. El projecte té un doble objectiu: per una banda es vol realitzar un aixecament arquitectònic complet de l’edifici, i per l’altra banda es pretén realitzar un estudi històric de l’edifici per tal de conèixer el context històric en el moment de la seva construcció. L’aixecament arquitectònic es base en la realització de plànols de plantes amb superfícies i cotes, de seccions, d’alçats de les façanes i de detalls concrets. Els plànols es complementen amb una descripció i un reportatge fotogràfic complet de l’edifici, analitzant tots els seus elements arquitectònics. D’aquesta manera es pretén captar l’essència i la bellesa arquitectònica de l’edifici. Paral·lelament, en l’estudi històric es realitza una breu introducció general sobre la ciutat de Vic. S’analitza la rellevància que va tenir el modernisme a Vic, amb un recull dels edificis modernistes que es conserven actualment. També s’estudia la nissaga de la família Comella, propietària i impulsora de l’edifici. A continuació es realitza una biografia de l’arquitecte Buïgas, es descriu la seva obra cronològicament i s’analitza la seva personalitat. El treball finalitza amb la metodologia de treball seguida per realitzar aquest projecte, les conclusions, la bibliografia i els agraïments. En els annexes s’adjunten dos plànols originals d’alçats de façana fets a mà per Buïgas i tots els plànols realitzats en l’aixecament arquitectònic

Aquest projecte de final de carrera marca l´objectiu d´aprofundir en la història i Arquitectura de l´església del Pi per poder comprendre el seu naixement fins a dia d´avui. Aquests coneixements proporcionaran les dades suficients per poder desenvolupar la posterior documentació gràfica. La metodologia de treball que he fet servir per realitzar aquesta tasca han estat, entrevistes amb persones molt vinculades amb l´església, ja sigui, per motius de la seva tasca o per la seva col·laboració amb l´església, la consulta de documents històrics proporcionats directament per l´arxiu històric de la basílica o altres arxius, consulta de llibres relacionats i per l´aixecament de plànols he fet servir cinta mètrica, mesurador làser i la fotografia digital. El resultat d´aquest treball consta de dues parts. La primera és fruit del desenvolupament de les labors d´investigació en vers la història. En aquesta part es pot dir que aquest temple es va edificar sobre l’anterior de caràcter romànic cap els anys 1319-20 fins el 1391. Les obres es van iniciar per la part de l´absis, el seu estil és un gòtic pur català gairebé sense ornamentació. Consta d´una sola nau central coberta de set trams de creueria ogival, absis poligonal i capelles a cada banda. La nau central té unes dimensions de 54 m de llarg, 16,50 m d´amplada i 28,50 m d´alçada. Destaca la rosassa de dotze braços i deu metres de diàmetre que és una de les més grans del món. Després del incendi de l´any 1936 es va construir de forma més modernista convertint-la en catedral gòtica per la part anterior i neogòtica per la part posterior. La Basílica de Santa Maria del Pi, un dels grans temples gòtics de Barcelona, que juntament amb la Catedral , Santa Maria del Mar i els Sant Just i Pastor, és expressió i testimoni de la prosperitat, la determinació i la sensibilitat artística de la gent de Barcelona al segle XIV. La segona part consta de la documentació gràfica de plànols, seccions, detalls i fotografies que documentaran l´estat actual en que es troba l´església. Com a conclusió, es pot afirmar que la Basílica del Pi és un edifici viu, encara avui dia. Totes les actuacions que es van realitzant són fruit del conjunt d´esforços per part d´estaments oficials, d´entitats socials, de la pròpia església i de la gent del barri. Això és reflexa en cada modificació arquitectònica i en la documentació que encara avui en dia s´està generant.

El present projecte consisteix en un seguiment històric de l’edifici del Casino de Manresa, des dels seus orígens fins a l’actualitat, valorant i analitzant la seva construcció i les intervencions que s’hi ha dut a terme per tal de valorar les possibilitats de millora de l’edifici. Per arribar a les conclusions finals primer s’ha de fer una recerca històrica per tal d’esbrinar el context històric, cultural i econòmic que hi havia al moment de la concepció de l’edifici, un gran edifici modernista en una població mitjana del centre de Catalunya, i els materials i les tècniques constructives que es van utilitzar. Seguir el Casino al llarg de la seva turbulenta història és un pas per comprendre la importància de l’edifici per a la ciutat i és la base per comprendre els motius i les solucions adoptades a les dues grans intervencions que s’hi han realitzat fins a l’actualitat. La descripció i valoració tant de la primera com de la segona intervenció ens permet conèixer els treballs realitzats per enllestir la biblioteca comarcal del Casino i el seu Centre Cultural per tal de poder-lo gaudir com a equipaments culturals de la ciutat. Aquests punts ens permeten valorar les solucions constructives adoptades, els aspectes positius i negatius de l’obra i els canvis realitzats respecte el projecte original. Com a últim punt es realitza un anàlisi del funcionament actual de l’edifici per valorar també la idoneïtat dels canvis realitzats, el seu funcionament sota criteris mediambientals i el seu estat actual. Es proposen les intervencions necessàries per a eliminar les mancances de l’edifici i es tanca el procés de coneixença de l’edifici, tenint en ment el veritable motiu de l’existència de l’edifici, que és el de l’ús com a bé cultural per part dels habitants de la comarca del Bages. Els motius de l’estat de conservació tant lamentable que va arribar a presentar aquest edifici bàsicament van ser una clara falta de manteniment fruit dels problemes econòmics de la societat i una elecció dels materials de construcció sense una garantia clara de la seva durabilitat. La primer intervenció va solucionar temporalment alguns problemes però aquests van sorgir de nou, i la segona intervenció ha resolt de manera satisfactòria la rehabilitació i el canvi d’ús de l’edifici, tot i que existeixen algunes lesions o problemes derivats de canvis de planejament o de manca de previsió que haurien de ser tractats. Tot i aquests punts foscos el Casino de Manresa gaudeix del seu segon moment esplendorós, amb una afluència d’usuaris molt respectable i un manteniment contingut, llevat del seu consum energètic. Espero que aquest Projecte Final de Grau aporti les idees necessàries per tal de solucionar aquests problemes i així poder-ne gaudir molts anys més.

Aquest Projecte Final de Grau té com a objectiu principal realitzar una diagnosi exhaustiva sobre l’estat de l’edifici analitzant les diferents etapes de la seva història i les lesions que té en l’actualitat per poder servir d’ajut a posteriors projectes de rehabilitació que puguin realitzar-se. L’hotel-balneari de Sanillés està situat al municipi de Lles, a la comarca de la Cerdanya. L’edifici es va construir l’any 1876 mitjançant sistemes tradicionals en els quals s’utilitzaven materials de la zona com poden ser pedres de granit o bé fusta de pi silvestre. En aquella època la finca disposava de cinc fonts termals on hi brollava aigua amb diferents tipus de components minerals. Aquesta diversitat de minerals en les aigües va fer que el balneari en pocs anys es convertís en un dels principals racons d’estiueig del Pirineu català. L’any 1946 la família Pascual va adquirir l’edifici i va decidir reformar-lo i ampliar-lo. L’arquitecte que va realitzar el projecte era el senyor Climent Maynés i Gaspar. A partir d’aquest moment l’edifici deixaria de ser un balneari i es convertiria en un hotel. Al cap d’unes dècades, concretament l’any 1993, l’edifici passà a mans de l’Institut Terapèutic Internacional de Catalunya, gestionat pel senyor Hug Coats i la senyora Nadya Coats. En aquell moment l’edifici ja es trobava afectat per algunes lesions produïdes per la falta de manteniment i això va fer que decidissin començar a reformar algunes de les seves zones. Cal dir que la reforma no es va finalitzar i que algunes zones de l’edifici van quedar afectades a causa de les intervencions. Actualment l’edifici està afectat per un gran nombre de lesions, algunes de gran importància. Les més destacables són les filtracions d’aigua provinents de la coberta i l’atac a les bigues d’insectes biòtics. Per poder sanejar les lesions de l’edifici dictarem una sèrie de recomanacions per a futures intervencions que es puguin dur a terme. L’autor que durà a terme aquest estudi és l’ estudiant Miquel Munt Soldevila, del Grau en Enginyeria de l’Edificació de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona.

Finalizando la carrera de Ingeniería de la Edificación vimos en la web de la universidad una propuesta hecha por el profesor Benet Meca que consistía en el levantamiento de la sede social y pistas de un club de tenis centenario. En dicho levantamiento deberían constar los planos de proyecto básico y acotados, además de la recopilación de la historia existente del club, como parte de la investigación histórica. En la propuesta se especificaba que era necesario dos personas que dominasen técnicas gráficas de ordenador como: autocad o similares, photoshop o programas parecidos de levantamientos. Como nos pareció interesante decidimos ponernos en contacto con el profesor Benet Meca para hablar sobre la propuesta. La primera reunión fue satisfactoria, ya que el trabajo era exactamente lo que estábamos buscando, mucho trabajo de campo y de despacho con autocad y photoshop. El profesor Benet Meca nos aconsejó que nos acercásemos al club de tenis antes de darle una respuesta, observáramos detenidamente todo el trabajo que había que hacer, hiciéramos un pequeño reportaje fotográfico y una vez estudiado detenidamente le dijéramos si estábamos interesados o no. No hizo falta ver mucho para acabar de convencernos, era exactamente lo que estábamos buscando. Una vez aceptado el proyecto solo quedaba entregar la propuesta y ponerse manos a la obra con el levantamiento de planos. No obstante, antes de empezar con el levantamiento intentamos buscar información gráfica que nos pudiese ayudar en el trabajo, para ello decidimos ir al Archivo Municipal situado en la C/. Bisbe Caçador, 4 de Barcelona, pero en esta primera visita no encontramos ningún plano, así que nos pusimos manos a la obra partiendo desde cero. Poco a poco fuimos entendiendo la composición del edificio y nos dimos cuenta de que se componía por diferentes fases de construcción y que cada una pertenecía a una fecha diferente, gracias a las sucesivas visitas al Archivo Municipal y a la colaboración de los socios y trabajadores del club, en especial, Sr. Antonio Vallecillos Sánchez, actual gerente, pudimos entender las fases a las que éste había estado sometido y entrelazarlas a la historia de la Sociedad.

L'objectiu d'aquest PFG és estudiar i analitzar la Casa Sagnier, situada al carrer Brusi 51-61, mitjançant l'aixecament arquitectònic i la recerca de la seva història. Actualment és un centre cívic que pertany a l'ajuntament de Barcelona. Hem escollit aquest edifici, més que per la seva arquitectura, pel seu creador, Enric Sagnier, arquitecte desvalorat desde la seva mort. Els autors d'aquest projecte hem aprofitat el treball realitzat per incrementar el nostre coneixement en eines d'expressió gràfica, com són Sutocad, Sketchup o photoshop. D'aquesta manera, hem pogut adquirir més experiència i valors cap a formes constructives i èpoques de segles anteriors.

Notre démarche aborde le débat sur les alternatives constructives, c'est-à-dire, savoir-faire traditionnels et usages de matériaux modernes, en comparant les résultats des calculs d’énergie et d’émissions de gaz a effet de serre, pour effectuer des travaux d’aménagement d’ascenseurs dans des Monuments Historiques. Les résultats permettent conclure que les bâtiments qui ont subi des travaux d’installations selon des techniques de construction traditionnelles ont engendré des émissions de gaz a effet de serre et des consommations d’énergie inferieures, que ceux utilisant des critères d’indépendance du bâtiment et des matériaux de hautes performances. Cette réflexion nous mène donc, à remettre en cause certaines stratégies d’intervention du patrimoine.

El present projecte consisteix en un seguiment històric de l’edifici del Casino de Manresa, des dels seus orígens fins a l’actualitat, valorant i analitzant la seva construcció i les intervencions que s’hi ha dut a terme per tal de valorar les possibilitats de millora de l’edifici. Per arribar a les conclusions finals primer s’ha de fer una recerca històrica per tal d’esbrinar el context històric, cultural i econòmic que hi havia al moment de la concepció de l’edifici, un gran edifici modernista en una població mitjana del centre de Catalunya, i els materials i les tècniques constructives que es van utilitzar. Seguir el Casino al llarg de la seva turbulenta història és un pas per comprendre la importància de l’edifici per a la ciutat i és la base per comprendre els motius i les solucions adoptades a les dues grans intervencions que s’hi han realitzat fins a l’actualitat. La descripció i valoració tant de la primera com de la segona intervenció ens permet conèixer els treballs realitzats per enllestir la biblioteca comarcal del Casino i el seu Centre Cultural per tal de poder-lo gaudir com a equipaments culturals de la ciutat. Aquests punts ens permeten valorar les solucions constructives adoptades, els aspectes positius i negatius de l’obra i els canvis realitzats respecte el projecte original. Com a últim punt es realitza un anàlisi del funcionament actual de l’edifici per valorar també la idoneïtat dels canvis realitzats, el seu funcionament sota criteris mediambientals i el seu estat actual. Es proposen les intervencions necessàries per a eliminar les mancances de l’edifici i es tanca el procés de coneixença de l’edifici, tenint en ment el veritable motiu de l’existència de l’edifici, que és el de l’ús com a bé cultural per part dels habitants de la comarca del Bages. Els motius de l’estat de conservació tant lamentable que va arribar a presentar aquest edifici bàsicament van ser una clara falta de manteniment fruit dels problemes econòmics de la societat i una elecció dels materials de construcció sense una garantia clara de la seva durabilitat. La primer intervenció va solucionar temporalment alguns problemes però aquests van sorgir de nou, i la segona intervenció ha resolt de manera satisfactòria la rehabilitació i el canvi d’ús de l’edifici, tot i que existeixen algunes lesions o problemes derivats de canvis de planejament o de manca de previsió que haurien de ser tractats. Tot i aquests punts foscos el Casino de Manresa gaudeix del seu segon moment esplendorós, amb una afluència d’usuaris molt respectable i un manteniment contingut, llevat del seu consum energètic. Espero que aquest Projecte Final de Grau aporti les idees necessàries per tal de solucionar aquests problemes i així poder-ne gaudir molts anys més.

Per decidir el projecte final de carrera vaig estar pensant en varies possibilitats ja que Terrassa es una ciutat rica amb edificis modernistes, alguns dels edificis varen ser descartats per la seva dificultat per poder-hi accedir, així com cases particulars i bancs. Tenia clar la intenció de fer un projecte final de carrera on les parts importants fossin la historia i la part gràfica. L’ajuntament de Terrassa es un edifici que es troba en el carrer Raval de Montserrat. l’Ajuntament esta format per variïs edificis que al llarg del temps els han anat incorporant a l’edifici antic, antigament aquests edificis eren cases particulars, interiorment estan comunicades entre elles. Cada un dels diferents edificis que composen l’ajuntament estan a diferents desnivells així els ha obligat a comunicar-li-ho per escales, escales fetes posteriorment, i separar les parts en que es divideix els diferents departaments. Cada un dels edificis te un estil característic, el principal es el que disposa de tots els elements ornamentals i els altres son les típiques tipologies d’habitatges. A l’apartat 6 hem dedicaré a explicar la metodologia per dur a terme l’aixecament arquitectònic, tots els instruments utilitzats per poder prendre les mides de plantes i façanes.

En l’àmbit dels països del Mediterrani, el blat ha constituït un element fonamental de la nostre dieta. Els diferents pobles que han anat configurant al llarg de l’historia la cultura mediterrània, s’han servit del blat com element clau en la seva alimentació; els egipcis, ibers, grecs, romans jueus, àrabs... i aquests, han incorporat i desenvolupat diverses tècniques d’elaboració de farines, han donat una visió singular d’aquest producte i de les seves posteriors aplicacions en les respectives gastronomies.La molta del blat, es a dir, la transformació del gra en farina, es un procés mes vell que la pròpia agricultura. Es calcula que pot tindre uns 10.000 anys d’antiguitat. Els primers humans recol·lectaven els grans de blat i altres cereals i els trituraven amb pedres que feien a la vegada de morters. Així no fou fins l’any 3.000 AC., quan es millora el sistema de morter, i es comença a utilitzar la pedra de moldre. Ja s’havia descobert l’agricultura, i naixien les primeres civilitzacions en Àsia Menor. La pedra de moldre constava d’una pedra plana i un altre amb forma de cilindre que triturava el gra sobre la primera.En Grècia, al voltant de l’any 500 AC, es van sobreposar dos pedres planes i rodones que, al girar-les per mitjà d’una nansa, triturava els grans que es col·locaven entre les dues pedres. Des de aleshores, s’ha aprofitat el moviment circular per fer mes eficient la molta dels cereals, entre ells, el blat. L’idea dels grecs es va aplicar massivament a partir de l’any 300 AC., dons es van crear els primers molins circulars que giraven per la força de besties o persones. Alguns d’aquests molins es troben casi intactes en les ruïnes de la ciutat romana de Pompeya.Per augmentar encara mes la producció i millorar la qualitat de la farina, els romans inventaren la roda d’aigua en l’any 200 AC., la qual aprofità l’energia de l’aigua en moviment per girar les pedres del molí. Aquest fet comportà una ubicació concreta del molí i, alhora, l’aparició de l’ofici de moliner (persona que es fa càrrec del manteniment i us del molí). Desprès de la caiguda de l’Imperi Romà, l’art de moldre no va patir grans variacions fins l’aparició dels molins de vent, que durant l’Edat Mitjana van substituir amb èxit als vells molins d’aigua.

Aquest treball basat en el Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar consta de dues parts, una de primera corresponent a la part explicativa de les diferents etapes del Santuari fins arribar a l’edifici que es pot observar avui dia. I una altra part, la corresponent al grafisme, realitzant‐se l’aixecament del mencionat edifici. La primera, és a dir la part d’evolució històrico – constructiva del temple consta de diferents punts, per a independitzar diferents temàtiques, així trobem els antecedents, on s’expliquen els orígens de la població de Canet i la presencia d’una petita esglesiola anomenada Sant Pere de Romaguera. El següent punt fa referència l’autorització per part del Bisbe de Girona per a realitzar la segregació de Canet de la població inicial de Sant Iscle de Vallalta. Amb aquesta autorització es permeté la construcció de la primera església parroquial de Canet de mar, datant‐se al voltant de 1460 i les dècades següents. Al voltant de l’any 1580 s’autoritzà la construcció d’una nova església parroquial. A partir d’aquet fet l’antiga església passà a utilitzar‐se com a ermita, encara que sense el l’advocació de la Misericòrdia. El següent punt correspon a l’augment de fervor de la població de Canet vers aquesta ermita, la multiplicació dels seus guanys i les diferents reformes que se li feren, coincident amb l’època on l’administració fou portada per Mns. Marià Martínez, entre els anys 1720 i 1750 aproximadament. Aquest intentà promoure la construcció d’una nova ermita més adient a la gran afluència de fidels que s’hi adreçaven, obtinguen una negativa per part de les autoritats polítiques i eclesiàstiques de la població, sobretot de les corresponents a la parròquia, per evitar que dit capellà assolís més control sobre la població que els mencionats estaments. Durant la dècada de 1850 a 1860, es posaren d’acord les autoritats eclesiàstiques amb les polítiques per finalment emprendre la construcció d’una nova ermita, el projecte fou a càrrec de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, arquitecte d’origen vigatà però afincat a Barcelona, que d’ente els càrrecs que ostentà figura la d’ Arquitecte municipal de la capital catalana. Es detallen gràcies als documents trobats en arxius públics i particulars canetencs el cost aproximat de la construcció de la nova ermita en estil neogòtic, així com l’aportació com a herència testamental del canetenc afincat a La Habana Carles Pasqual i Puig, fet que impulsà i ajudà quantitativament alhora de solventar la problemàtica econòmica que comportava la construcció d’aquell col·losal edifici. Explicant‐se també la composició interior del temple, així com la rica decoració que aquest posseïa assimilant‐se a l’influencia de Violet‐de‐Duc, i els sistemes constructius emprats per a la seva construcció. Així com l’explicació del pas de l’anomenament de Ermita de la Misericòrdia a Santuari de la Misericòrdia, pel fet de que la Verge fou coronada l’any 1907 i se li atorgà el títol de patrona del maresme. El punt següent correspon a la tragèdia soferta durant les primeres setmanes de la guerra civil de 1936, on Canet perdé a causa de la virulència de les flames els dos edificis religiosos més grossos de la població, i en conseqüència els més rics arquitectònicament i artísticament parlant. El santuari quedà gairebé destruït, sols s’aguantaren en peus les façanes i part del presbiteri. Les voltes baixaren per complert, es cremà tot el mobiliari i es destruí la imatge de la Verge. L’últim punt correspon a la reconstrucció del Santuari en la dècada de 1940, sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Danés i Torras, així com les modificacions sobretot del presbiteri i la construcció de les voltes que dirigí l’arquitecte Pere Domènech i Roura en la dècada dels anys 1950. La reconstrucció detallada amb els materials utilitzats, així com la problemàtica dels anys de post‐guerra de localització de cert tipus de material com ferro o fusta de certes dimensions. I finalment les petites reformes sobretot de caire artístic, de canvi de vitralls i decoració dels paraments que han anat envellit el temple fins arribar a l’actualitat, intentant evocar l’estil originari d’abans de la guerra civil.

El projecte de final de grau “I tinerari s Arqui tectònics de Solsona 1875-1936” neix amb la idea d’ompli r un bui t i aprofundi r sobre l’estudi de l'arqui tectura durant aquest període. Hi havia, i hi ha encara, un vast camp de possibi li tats de recerca de les construccions solsonines del s segles XIX i XX. Sol sona és una ciutat marcada per la història i conserva un rellevant conjunt patrimonial . Per aquest motiu, tradicionalment els estudis sobre arquitectura s’han centrat principalment en el llegat medieval i barroc, deixant de banda l’arquitectura més contemporània. Amb aquesta recerca que presentem, volem aprofundi r en el coneixement històric de l’arqui tectura sol sonina, a parti r de la fi de les guerres carlines. Ho hem fet des d'una perspectiva àmplia, sense descuidar l'anàlisi arqui tectònica, però relacionant-la en tot allò que l'envol ta; en la mesura que podem, fem protagonistes als personatges que han intervingut a la ciutat: per una banda, els arquitectes que per diferents motius hi han reali tzat projectes, i per l’altra, els mestres d’obres i el s diferents oficis relacionats amb la construcció que hi havia a Solsona. Hem cregut mol t enriquidor poder veure aquests personatges dins el llegat solsoní, però també entendre’ls en les obres que han projectat fora de Solsona. Teníem poques guies a seguir (autoria, datació, estudi ) del patrimoni arqui tectònic sol soní . Alguns estudis, informes i llibres havien iniciat el camí, per exemple, el catàleg general del pla urbanístic. Alguns estudiosos havien esmerçat hores de recerca en arxius i havien narrat part de l’arqui tectura i la història local que coneixen (he intentat que les referències bibliogràfiques del text mostrin aquest esforç). Un gest que agraeixo, mol t especialment a Mossèn Enric Bartrina i Jaume Cuadrench. I a Jaume Rosell i Ramon Graus que m’han fet entendre mol ts lligams entre l’arqui tectura particular estudiada i els grans projectes i corrents de país. El treball que teniu a les mans, doncs, és un estudi en bona part inèdi t que suposa aprofundir en una mostra de l’arqui tectura d’aquest període a la ciutat. És un treball fonamentat en la recerca de la documentació arquitectònica textual i gràfica que es conserva d’aquest període. La descoberta realitzada ens permet inventariar l 'arqui tectura d'aquells anys i, a la vegada, conèixer els sistemes constructius d’aquella època, la forma de gestionar els pressupostos i econòmicament l’obra, les patologies del s materials... en defini tiva, el paral·lelisme entre els processos que hem estudiat, uti li tzats a l’actuali tat, amb aquells que s’empraven antigament. Per interveni r en el patrimoni arquitectònic que conservem és fonamental conèixer i comprendre els edificis; els seus materials, les seves formes. Si en coneixem el tot i sabem apreciar el detall, la nostra feina serà mol t més preci sa i posi tiva pel conjunt .

Resumen no disponible.

La Casa Roura o ca la Bianga de Canet de Mar va ser construïda i projectada per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner durant els anys 1889 i 1892 per encàrrec de la seva cunyada Francesca Roura i el seu marit Jacint de Capmany. Aquells van ser els primers anys del nou moviment cultural i arquitectònic anomenat Modernisme que s’estava desenvolupant a Catalunya. Paral•lelament, arreu d’Europa també s’hi estaven produint diferents moviments com l’Art Noveau, la Sezession, el Jugendstil o l’Style Liberty. L’arquitecte va dissenyar una casa - mansió combinant l’estil modernista de l’època i les influències medievals, tot incloent-hi elements fantasiosos i mitològics. Els materials predominants de l’obra són el maó, la ceràmica vidriada policromada i el ferro forjat. Es va projectar un edifici als quatre vents, amb façanes d’obra vista, alts finestrals i una espectacular torre circular de gran diàmetre situada a la cantonada sud. L’interior de l’edifici destaca per l’acurat treball d’ebenisteria, els mosaics originals de tessel•les, els vitralls de colors i la gran xemeneia del saló principal amb una al•legoria al descobriment d’Amèrica. A llarg dels anys l’edifici ha experimentat una sèrie de modificacions i reformes que han alterat l’obra original tot i que no n’han fet desaparèixer l’essència. Actualment, l’edifici està catalogat dins del patrimoni cultural de Canet de Mar i està considerat com un Bé Cultural d’Interès Nacional. Diàriament és objecte de visites de grups organitzats i de curiosos que s’hi endinsen per contemplar la seva bellesa i l’observen amb expectació. La Casa Roura és un edifici ple de llum, colors, bellesa i moviment que ens deixen entreveure el resultat “d’obra d’art total” que va perseguir sempre l’insigne arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

El treball que aquí comença és un estudi i anàlisi de 14 projectes d’edificis d’habitatges en xamfrà a l’Eixample de Barcelona. Poc abans d’haver d’escollir el tema per realitzar el meu treball de fi de carrera vaig assistir a una classe de Xavier Monteys en que explicava les problemàtiques de les cantonades en els edificis. Tot i que la classe parlava de moltes altres coses, va parlar de la problemàtica de construir en el xamfrà de l’Eixample, i això hem va encuriosir especialment. Construir en xamfrà comporta unes problemàtiques particulars i com que existeixen molt poques ciutats que tinguin aquesta ordenació urbanística no hi ha gaires estudis sobre el tema. Dins de la rígida malla ortogonal de l’Eixample Cerdà, el xamfrà va sorgir com a solució de les interseccions dels carrers per augmentar la perspectiva visual en alguns punts i principalment per permetre el gir de futurs transports públics. L’avantatge més important és que el xamfrà no estableix diferencia entre els dos laterals, com succeeix en les cantonades a 90 graus on si que es genera una jerarquia entre les dues façanes. No obstant el xamfrà no resolt els problemes interns de la cantonada. Amb la distribució de les parcel·les perpendiculars als carrers, el xamfrà queda com una parcel·la residual que no s’adapta al tipus d'edificació generalitzat a la resta de la mansana. En la majoria dels casos el xamfrà te només una façana, totalment al contrari que la resta d’edificis de l’Eixample, ja que la façana posterior, si existeix, té unes dimensions molt més reduïdes en comparació a la façana de carrer. La longitud del xamfrà coincideix més o menys amb l’amplada dels carrers formant-se en les cruïlles una plaça ortogonal de 20 m de costat on els xamfrans estan orientats als quatre punts cardinals. El xamfrà és la part més delicada de la mansana que, a més de les dificultats mencionades, és la part mes visible de l’edifici. La plaça que es forma a cada cruïlla permet veure l’edifici frontalment a una distancia de 48 metres mentre que a la resta de carrers la visió frontal és de només 20 metres. Per tant és important parlar d’aquesta tipologia d’edificis ja que són el clar exemple de com una ordenació urbanística determinada afecta a l’exercici de projectar edificis. És ben cert que molts plans urbanístics presenten tipologies concretes d’habitatges. Però després de 150 anys de construcció a la nostra cuitat el panorama a canviat molt i les tipologies que Cerdà pogués presentar en el seu temps ja no satisfan les necessitats actuals. Cal dir que en aquest treball només parlarem d’edificis d’habitatges. A L’Eixample de Barcelona trobem molts edificis corporatius d’empreses en xamfrà, fabriques o altres tipologies d’edificis que també se'n podria derivar un estudi, però en el cas que avui ens trobem, he limitat el meu treball als habitatges ja que és la tipologia on és posen de manifest moltes més problemàtiques . Està demostrat que l’ésser humà, totalment influenciat per la nostra cultura arquitectònica, responem molt millor a les formes ortogonals que a qualsevol altre tipus de geometria. La nostra reacció davant de parets tortes, no alineades i irregulars sol ser de rebuig, encara que només sigui inconscientment. Es per això que és tant difícil construir en xamfrà amb èxit ja que és pràcticament impossible construir un edifici totalment ortogonal dins el xamfrà convencional.

A la coberta: Dossiers de recerca & newsletter En este número monográfico de Arquitectonics sobre "Arquitectura y dialogía", hemos agrupado una serie de trabajos que se aproximan a un análisis de la compleja dimensión dialógica de la arquitectura. En primer lugar, un texto inédito en castellano de Bajtin, como siempre de enorme intensidad intelectual, aunque fuera su último "diálogo", ya muy cerca de su muerte. En segundo lugar, textos de Rita Messori, y míos, sobre la extraordinaria riqueza dialógica y hermenéutica del espacio construido, riqueza todavía por descubrir. En tercer lugar, una serie de referencias a tesis doctorales leídas, y en su gran mayoría publicadas, que empiezan a explorar este inmenso bosque de la naturaleza dialógica del espacio humano que, a buen seguro, nos ofrecerá sorpresas en los próximos años.

El principal objectiu d’aquest projecte és la realització d’un Catàleg de masies i cases rurals i un Inventari de construccions en sòl no urbanitzable, per al terme municipal de Marganell. Aquest catàleg és necessari per a tots els municipis, que disposen de sòl no urbà en el seu terme municipal, per tal d’adaptar-se a la Llei d’Urbanisme de Catalunya. Les raons que la llei marca per incloure o identificar les masies o cases rurals, són per raó dels seus valors arquitectònics, històrics i paisatgístics i que poden ser objecte de preservació i la seva recuperació a través de rehabilitació. L’inventari, tot i no ser de caràcter obligatori, es considera una eina útil per al coneixement i localització de totes les construccions que es troben en el sòl no urbanitzable del municipi.

Documentació histórica sobre Josep Puig Cadafalch i la seva obra. I aixecament gràfic. Josep Puig I Cadafalch es un dels arquitectes q va viure la transicio del Modernisme al Noucentisme. La seva obra es un clar exponent de dos dels corrents més importants de la historia de l'arquitectura catalana. Lligat a la politica per les circunstancies de la época l'arquitecte no només adquireix una dimensió rellevant per la seva maestria en la execució de la seva professió, sino que destaca per la popularitat propia de les figures públiques.

L’objecte del present treball és estudiar-observar el compliment de la normativa vigent en el que fa referència a barreres arquitectòniques i accessibilitat per a persones amb disminució. S’ha de tenir en compte, també, que qualsevol persona pot tenir moments en què se li pugui tractar com a persona amb disminució, tal és el cas de les operacions en extremitats, immobilitzacions temporals,... inclús, es poden afegir les distraccions ocasionals, durant les quals anem com cecs.

Memória gràfica de la Casa Serra i context historic del seu arquitecte Joan Rubió Bellver. Joan Rubió i Bellver. Reus, 24 / 4 / 1870 - Barcelona, 30/11/1952. Una vegada obtingut el títol d’arquitecte a la Universitat de Barcelona, va començar a treballar com a ajudant de Gaudí. Rubió i Bellver va exercir des de ben aviat una projecció pedagògica de l’anomenada teoria del gaudinisme, centrada en la recerca en la natura i en els simbolismes de les formes i els espais i, al mateix temps, en la racionalització de les estructures arquitectòniques.

Emplazado en la montaña del Garraf, dirigiéndonos por la carretera C-32, desde Barcelona a Sitges, nos encontramos con un edificio singular. Se trata de las Bodegas Güell, de Antoni Gaudí y Francesc Berenguer. Limitando con la carretera, y muy próximo a la costa vemos como emerge un edificio especial, de primeros de siglo y con unas formas y una estructura que le convierten en un punto de atracción de la costa del Garraf. Para situarnos sobre el terreno, relataremos una breve historia del lugar, así como los acontecimientos más destacables que allí sucedieron. Se tiene constancia que, sobre el año 1163 Alfonso II obsequió el terreno a un clérigo llamado Juan. El terreno, conocido con el nombre de Campdàsens, seria destinado a la construcción de una basílica y un convento, en honor a San Vicente Mártir. A partir del siglo XV se pierde toda pista acerca del convento, no quedando ningún indicio sobre él. En el siglo XVI se dibujan dos mapas en los que aparecen los restos del convento. Ambos mapas datan del 1571 y 1586 respectivamente, y muestran, con el nombre de Garraf, una casa, una torre (que bien podía ser una construcción anterior) y un cercado; entre la torre circular y la casa serpentea el camino de Sitges a Barcelona.

Este libro recoge trabajos del curso de Doctorado Proyecto y Contexto, coordinado por el profesor Muntañola de varios años.En este caso, la atención se fija en las relaciones entre el uso de las edificaciones como "lectura", y la estructura poética de la obra arquitectónica. Aunque algunos trabajos tienen varios años, con el reciente aumento de interés por la dialógica social, tovadía es importante tenerlos bien presentes.

Recerca històrica, gràfica i constructiva del santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri El santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri és una obra de l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol (1879-1949), que era un gran catòlic i persona devota, propagadora de la religió catòlica i amb vinculació amb entitats religioses, sobretot del camp de Tarragona. Per tant, poder intervenir en edificis religiosos i, no diguem, poder construir-los era una de les seves aspiracions vitals. Aquest santuari no és l’única obra de caire religiós que Jujol va fer a les comarques de Tarragona, també va fer l’església de Vistabella (1918), a més d’infinitats d’intervencions en moltes esglésies i ermites dels pobles de la comarca (ermita de Lloret a Renau, font sortidor al Santuari de Lloret a Bràfim, treballs a les esglésies de Roda de Barà, Creixell i Bonastre, etc).

La construcció catalana dels darrers dos-cents anys no es pot entendre sense parlar del maó. El maó en va ser el material de construcció per excel·lència –amb el qual es bastiren parets, sostres, voltes d’escala, terrats i envans– i, a partir d’un cert moment, va passar a formar part del repertori expressiu de les façanes dels edificis. En aquestes notes ens proposem reflexionar sobre aquest segon punt: el de l‘aparença del maó. Es tracta d'un article introductori per a un llibre mai publicat del grup d’empreses Almirall (2002).