Search

L'autora de l'artícle determinà les transformacions que es produïren en els interiors de l'arquitectura privada en aquest període, a la conferència realitzada a la sala de la Biblioteca Víctor Balaguer el 23 de gener de 2011, dins d'un cicle de conferències sobre la importància de la preservació de la ciutat del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XIX, organitzat per l'associació d'amics d'Unesco

Descripció del recurs: 21 de febrer del 2012 Treball realitzat dins del projecte de recerca HAR 2010-19160 atorgat pel Ministerio de Ciencia e Innovación Aquesta monografia sobre les Vivendes del Congrés Eucarístic forma part d'un treball de recerca sobre la formació del teixit residencial de la Barcelona contemporània que s'està elaborant d'ençà de l'any 2007, amb l'ajut de dos projectes de recerca successius, concedits pel Ministeri de Ciència i Innovació. En aquest treball de recerca, s'examina com, en el període comprès entre les operacions de creació massiva d'habitatge que es produeixen encara dins el nucli murallat de la ciutat a partir de mitjan segle XIX, fins a les actuacions dels anys vuitanta del segle XX, la necessitat d'adequar Barcelona a les dinàmiques de creixement modernes i de satisfer els requeriments d'habitatge dels seus ciutadans (o, si més no, els d'uns sectors prou diversos i significatius) ha fet necessari plantejar-se, de manera ininterrompuda, l'organització del teixit residencial de la ciutat, la configuració dels edificis que el constitueixen, les tipologies dels habitatges que contenen aquests edificis, els sistemes constructius que els fan possibles, les formes de promoció a què responen i la relació que han establert amb la trama viària. Les Vivendes del Congrés Eucarístic constitueixen un dels sectors que han estat objecte del treball de recerca de referència, i la manera com s'ha dut a terme aquest treball ens permet ara que una de les parts que el constitueixen pugui aparèixer sense gaire distorsions com una monografia autònoma que es justifica plenament per l'atractiu i l'interès d'aquesta part de la nostra ciutat.

La comunicación presenta la experiencia de una investigación en torno a la influencia de los medios de comunicación en la construcción de la cultura, de la crítica y de la teoría de la arquitectura. El estudio de las diversas estrategias de difusión destinadas a transmitir los principales valores de la arquitectura moderna, no se limita únicamente al análisis del discurso textual sino que, especialmente, intenta comprender su relación con el proceso de construcción de un imaginario particular, vinculado a la producción y al consumo popular del espacio doméstico. En este sentido, el trabajo destila una obstinada voluntad por equiparar el valor de las imágenes al de las palabras, afirmando la convicción de que únicamente una interpretación conjunta, ayudará a descifrar las claves de una ideología moderna del habitar construida bajo la forma de intensa tutela. // The paper introduces the experience of a research on the influence of the media in the construction of culture, criticism and theory of architecture. The study of various outreach strategies designed to convey the core values of modern architecture is not limited to textual discourse analysis but, especially, tries to understand their relationship with the process of building a particular imagery linked to the production and mass consumption of domestic space. In this sense, the work exudes a stubborn desire to equate the value of images to words, affirming the conviction that only a joint interpretation, will help to decipher the key to a modern ideology of dwelling built in the form of an intense guardianship.

La comunicació que proposem vol examinar la formació del teixit residencial de Barcelona en el cas de l’Eixample de Cerdà i en el període comprès entre els anys finals del segle XIX i la Guerra Civil Espanyola. Dins d’aquest context, volem mostrar la gradual definició i diversitat dels edificis d’habitatges que configuraren l’Eixample. En el seu intent d’esdevenir una metròpoli moderna a partir de mitjan segle XIX, Barcelona va haver d’efectuar un conjunt d’estratègies diferents i complementàries en el que la definició del seu teixit residencial va tenir un paper molt significatiu. La necessitat de dotar Barcelona d’uns edificis residencials adequats a les dinàmiques de la ciutat moderna i als requeriments dels seus habitants (o almenys a les d’uns sectors prou diversos i significatius) va fer necessari que s’hagués d’anar plantejant de manera ininterrompuda l’organització general d’aquests edificis, les tipologies dels habitatges que havien de contenir, les infraestructures i serveis amb què havien d’estar equipats i l’adient relació que havien de mantenir amb una trama viària racionalitzada i funcional. Sens dubte, la formació del teixit residencial de Barcelona va obeir a impulsos, idees i models similars als que es troben en moltes de les ciutats occidentals. Així i tot, creiem que posar de manifest les particularitats que es poden detectar en el teixit barceloní és un dels camins que ens permeten d’entendre, d’una banda, la manera específica amb què la ciutat s’ha inserit en el procés de formació de les metròpolis modernes, i de l’altra, les connexions que manté amb els plantejaments teòrics i les estratègies a les quals responen aquestes metròpolis. El nostre examen vol contribuir a la reflexió sobre les estratègies d’inserció i interconnexió de Barcelona com a metròpoli moderna que planteja el Congrés, i alhora, ajudar a comprendre com, per sobre de les manifestacions estilístiques, a l’Eixample es realitzà un treball pacient i continu, el resultat del qual és un teixit residencial molt coherent que permet de donar una resposta flexible a requeriments molt diferenciats.

La cuidada traducción al castellano de los Entretiens sur l’architecture de Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc realizada recientemente nos ha acercado un texto influyente y polémico de la segunda mitad del siglo XIX. Un escrito donde el autor reflexiona acerca del estatuto de la arquitectura en relación al arte, la técnica, la historia y la enseñanza de la arquitectura. El artículo rastrea la génesis del libro, vinculándolo con la biografía y el pensamiento de Viollet; según Sir John Summerson unos de los faros de la arquitectura moderna.

L’exposició “La Casa Escofet, Mosaics per als interiors:1900” realitzada al Col•legi d’Aparelladors i inaugurada el 27 de noviembre de 2008, il•lustra els trenta primers anys de l’empresa, entre 1886 i 1916. La producció de la Casa Escofet, fundada l’any 1886 per Jaume Escofet i Milà, s’exposa per mitjà dels catàlegs de mosaic hidràulic realitzat durant aquests anys. Els terres són una metàfora de les catifes per als interiors dels habitatges de l’Eixample barceloní i de molts altres indrets del nostre país. La cultura del fundador, provinent d’una nissaga pagesa, era la comuna a la personalitat emprenedora que caracteritza la Catalunya del segle XIX. Com remarca Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya, els valors eren: la casa, l’eina i la feina, la cultura del treball i de l’ofici. El procés de fabricació del mosaic hidràulic era molt complex i requeria un ofici de virtuós per assolir l’excel•lència del material. Jaume Escofet fou un gran coneixedor de l’ofici i va posar a punt la necessària infraestructura industrial. Si calia una capacitat industrial amb el primor de l’ofici, també calia transcendir el material del mosaic, el morter, mitjançant la simbiosi amb les arts. Fou l’època d’esplendor del Modernisme quan s’inicià l’empresa Escofet, des de bon començament en Jaume Escofet i, a partir de 1905, el seu nebot Emili Farré i Escofet que el va rellevar al capdavant de l’empresa, van entendre que era fonamental vincular la qualitat del material amb l’aportació dels millors dibuixants, pintors i arquitectes. La feliç simbiosi entre art i ofici, entre arquitectura i indústria donà lloc a un material que excel•lia la tècnica i esdevenia el mirall de l’evolució de les arts. The exhibition “La Casa Escofet, Mosaics per als interiors:1900” (the Escofet Company, mosaics for interiors: 1900) which was inaugurated at the Col•legi d’Aparelladors (Association of Architectural Engineers) on 27 November 2008, shows the company’s first thirty years, from 1886 to 1916. The products manufactured by the Escofet Company, which was founded in 1886 by Jaume Escofet i Milà, are displayed in its catalogues of hydraulic mosaic produced during these years. The floors, which have the appearance of carpets, were designed for the homes in the Eixample district of Barcelona and other parts of the country. The philosophy of the founder, a country man, is typical of many entrepreneurs living in 19th-century Catalonia. Jaume Vicens Vives in Notícia de Catalunya, described his values as those of: home, tools and work, the culture of work and craftsmanship. The manufacturing process for hydraulic mosaics was extremely complex and highly-skilled craftsmen were required to achieve a quality product. Jaume Escofet had extensive knowledge of this craft and incorporated all the necessary industrial infrastructure into it. He not only combined industrial expertise with the craftsman’s delicate touch but also turned the material (mortar) into a work of art. The Escofet Company was founded during the flourishing of the Art Nouveau period. From its beginnings under the management of Jaume Escofet and, from 1905 on, under the leadership of his nephew, Emili Farré i Escofet, the company understood the importance of combining quality materials with the work of the finest draftsmen, painters and architects. The happy marriage of art and craft, architecture and industry, produced the finest examples of the technique, reflecting the developments in the different artistic movements of that time.

En la comunicació que presentem ens proposem mostrar, posant en paral·lel els interiors de l’arquitectura de l’habitatge al voltant del canvi de segle XIX al XX i la producció de mosaics hidràulics de la Casa Escofet, els valors que s’esmercen en aquests interiors i el debat entorn a la qualitat de la producció industrial que caracteritza aquest període. Ens cenyim al període comprés entre 1886, l’any en que es funda la Casa Escofet, i 1916, any en que la Casa Escofet publica dos catàlegs, un que segueix la línia dels catàlegs anteriors i l’altre que mostra uns models completament nous.

A partir de les dècades centrals del segle XIX, l’habitatge de l’alta burgesia barcelonina esdevé un reflex de la posició adquirida per una classe social que s’ha enriquit arran de la seva participació activa en el desenvolupament econòmic. L’interior de l’habitatge els permet mostrar que, alhora que s’ha produït un enriquiment econòmic, es va accedint a un món cultivat, sensible a les arts, a la moda i a les normes del gust. El luxe i l’enriquiment es palesen a partir del joc d’estímuls sensorials i de la presència d’objectes evocadors de la nova sensibilitat cultural. Cap a final de segle la valoració de l’experiència sensible s’incrementa i adquireix una força esclatant. El joc cromàtic es fa més intens, els estímuls lumínics i tàctils es reforcen i es multipliquen. Aquests estímuls els proporciona tot l’arranjament de l’estança, des dels paviments, les cortines i el mobiliari, fins als objectes i els records que, alhora que proporcionen referents sensorials, tenen un marcat caràcter autobiogràfic. Aquest procés d’intensificació de la voluntat expressiva dels interiors coincideix amb un període de fort creixement de l’Eixample. Amb aquest es configura a Barcelona un centre burgès més compacte, degut, per una banda, a les noves ordenances de 1891, que permeten augmentar l’edificabilitat i, per l’altra, al fet que en aquest moment tant la classe benestant com les classes mitjanes i els professionals s’hi traslladen decididament. El ventall d’habitatges esdevé molt més ampli, des del propi de les elits fins al més estandarditzat. En uns i altres s’hi troba ara la voluntat de gaudir dels valors expressius dels interiors. Per donar resposta a aquesta demanda són necessaris uns sistemes de producció que proporcionin un ampli ventall de solucions, des de les de gran categoria fins a les més assequibles. En aquest sentit, artesans i artistes revitalitzen tècniques tradicionals i s’impliquen en la seva renovació formal, alhora que la indústria assumeix solucions més estandarditzades i, amb la incorporació d’artistes en el procés del disseny, també assumeix aquella renovació formal. La indústria és la que proporciona els materials necessaris, com ara paviments, papers pintats, teixits, etc., assequibles per molta més gent. Per mostrar algunes de les aportacions de la indústria, ens centrem, en primer lloc, en dues solucions per a paviments, el mosaic de gres monocrom, conegut com mosaic Nolla, i el mosaic hidràulic; en segon lloc, recollim algunes de les aportacions que es fan en paper pintat; i, finalment, analitzarem l’aportació de les rajoles de cartró pedra.

La present publicació recull una part dels treballs realitzats a partir dels projectes de recerca La arquitectura de la vivienda en Barcelona. HUM 2007-64221 y La arquitectura de la vivienda en Barcelona: entre la autarquía y el desarrollismo, 1939-1976. HAR 2010-19160. Els treballs que ara donem a conèixer són els que corresponen als estudis referents al període comprès entre 1840 i 1936. Paral·lelament, amb la publicació de la monografia Les Vivendes del Congrés Eucarístic de Barcelona hem començat a donar a conèixer la part dels treballs actualment en curs i centrats en el període posterior a la Guerra Civil.

La comunicación que se presenta reconstruye la recepción en nuestro país del imaginario de la vida moderna generado por la iconografía doméstica norteamericana. Se analizarán representaciones provenientes de los medios de masas -especialmente de la publicidad, pero también de otras fuentes de impacto audiovisual- que nutren las esperanzas de progreso en la primera edad del consumo. Ilusiones y ficciones de modernidad para interpretar cómo la mitología del "american way of life" construye la escenografía de lo inmediatamente posible en el parco panorama de la vida cotidiana española.

La comunicació que proposem estudia els diversos equipaments hotelers que es van posar en marxa en el període comprès entre les dues exposicions universals/internacionals (1888 i 1929). A inicis del segle XX, el turisme va jugar un paper fonamental com a motor de modernització de la ciutat de Barcelona, va ser un dels mecanismes per a fer de la ciutat una metròpoli i fou un argument –entre d’altres– per a revalorar el patrimoni arquitectònic de la ciutat, per endegar algunes transformacions urbanes i per posar a punt nous serveis. El turisme, a més, afavorí la creació d’espais urbans significatius i identificadors. Per a assumir el turisme que venia, també calia dotar la ciutat d’equipaments hotelers adequats a les exigències de confort, higiene i singularitat arquitectònica existents en altres ciutats europees. El punt de partida d’aquesta comunicació és l’Exposició Universal de 1888, quan s’aixecà l’Hotel Internacional, que només es justificava a partir de l’efemèride en qüestió i d’aquí el seu caràcter efímer. Per contra, al final del recorregut, ens trobem amb l’Exposició Internacional de 1929, amb uns hotels que van esdevenir alguna cosa més que simples equipaments de serveis per passar a formar part de les mateixes icones turístiques de la ciutat, fins al punt que la imatge d’un gran hotel es mostrava com a referent de modernitat i de progrés a la ciutat: el cas més emblemàtic fou el Gran Hotel Colón. Aquest treball ens permet constatar, d’una banda, l’evolució de l’arquitectura hotelera en els aspectes tipològics i de serveis, i de l’altra, seguir el procés de revaluació del turisme, com es va anar prenent consciència que la seva presència significava un estímul per a la modernització i un reconeixement de la ciutat en l’entorn europeu.

La comunicación que se presenta reconstruye la recepción en nuestro país del imaginario de la vida moderna generado por la iconografía doméstica norteamericana. Se analizarán representaciones provenientes de los medios de masas -especialmente de la publicidad, pero también de otras fuentes de impacto audiovisual- que nutren las esperanzas de progreso en la primera edad del consumo. Ilusiones y ficciones de modernidad para interpretar cómo la mitología del "american way of life" construye la escenografía de lo inmediatamente posible en el parco panorama de la vida cotidiana española.

La comunicación recoge los ecos de una singular polifonía crítica en torno a las dos principales revistas españolas de arquitectura de la segunda mitad del siglo XX. La atención a este episodio concreto no sólo permite revisar históricamente los términos en los que se producía el debate arquitectónico en estos medios sino que, especialmente, se dirige a señalar la vigencia de algunas de aquellas propuestas y a situar el problema de la difusión como una cuestión fundamental para comprender las derivas ideológicas de la arquitectura en el tiempo.

La comunicación que presentamos examina la formación del tejido residencial del Eixample de Barcelona durante el período comprendido entre las últimas décadas del siglo XIX y la Guerra Civil. Con el fin de mostrar la gradual definición y la diversidad de los edificios de viviendas que fueron configurando la trama urbana diseñada por Ildefons Cerdà. Para ello nos valemos del análisis de la organización global de los edificios, la composición de las viviendas que debían contener, las infraestructuras y servicios con que debían estar equipados, y la adecuada relación con la trama viaria racionalizada. Nuestra comunicación quiere dar cuenta de algunos de los procesos de este género que se dan en cuatro sectores del Eixample bien diferenciables y que muestran la diversidad tanto cronológica como social que se da durante el período analizado.