Search

Aquest PFC vol explicar el Pla d’Eixample de 1927, contextualitzant-lo en el moment sòcio-econòmic i cultural en el que es va projectar. Amb la voluntat, no només d’explicar un pla urbanístic sinó també les seves circumstàncies, s’inicia el treball amb una breu explicació de la formació urbana de La Seu, entenent que la ciutat existent va condicionar la nova realitat, punt 2. Continua l’exposició amb una breu nota biogràfica del personatge intentant entendre com un professional lliberal amb despatx a Barcelona acaba treballant a les llunyanes comarques del Pirineu, punt 3. En l’apartat d’antecedents, 4.1, es fa una petita ressenya dels corrents de pensament de l’ època que pogueren influir més en les idees urbanístiques de Joan Bergós. També s’explica com era La Seu en aquell temps, les condicions de vida, la demografia i els aspectes econòmics. Tot això va condicionar la proposta urbanística per La Seu d’en Bergós. Més endavant, es fa la descripció del Pla d’Eixample de 1927, 4.2, i també del Pla de Reforma Interior, 4.3. Es ressenyen les propostes i es valora el seu grau d’acompliment, 4.4. Per últim, en el punt 5, s’ha realitzat un inventari de l’obra arquitectònica que Joan Bergós va fer a La Seu d’Urgell. S’ha fet un buidatge del registre de les llicències d’obres de l’ajuntament que es conserven a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell (ACAU).

Església, Claustre i Sala Capitular de Santa Anna. Història i Arquitectura.

L’objecte d’aquest Projecte és la realització d’un aixecament arquitectònic de la Casa Lleó i Morera de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, així com una breu investigació històrica de l’edifici. Des del principi, tenia clar que volia fer un projecte en la seva major part pràctic que no pas de teòric. Aleshores vaig començar a buscar les propostes que hi estaven penjades a l’Intranet de l’escola, vaig veure varies propostes del meu tutor, Benet Meca Acosta, on es proposaven treballs d’aquesta indole, aixecaments arquitectònics de les obres de Domènech i Montaner a Canet de Mar, aleshores va ser quan li vaig plantejar de fer aquest projecte, ja què mitjançant uns coneguts podia contactar amb la Directora del Departament de Patrimoni de Núñez y Navarro, propietaris de l’edifici, i després de posarme en contacte amb ella em va donar facilitats per poder visitar l’edifici. A més és un edifici que em va impressionar la primera vegada que hi vaig posar un peu a dins seu, això va ser la nit del 10 de setembre de 2009, quan es va obrir per primera vegada al públic durant unes hores, amb motiu d’una jornada cultural organitzada per Televisió de Catalunya anomenada la Nit 10. Per començar el Projecte Final de Carrera em vaig plantejar els aspectes que volia executar. Els punts eren els següents: · Trobar tota la informació gràfica existent. · Realitzar els plànols de plantes, seccions i façana de l’edifici. · Realitzar un resum històric de la Casa Lleó i Morera. Desprès d’obtenir la informació gràfica, em vaig dedicar a agafar dades mitjançant croquis i fotografies. Tot seguit, vaig plasmar tota la pressa de dades amb un programa informàtic amb el que vaig realitzar l’aixecament complet de la Casa Lleó i Morera. Paral·lelament vaig anar buscant la informació històrica de l’edifici per aconseguir entendre l’obra i el procés constructiu de l’edifici, així com la seva evolució en el temps.

Analitzar com Rafael Benet, des d’aquesta mentalitat noucentista, moderada, però influïda per l’aparició de les avantguardes, intenta encaixar la figura d’un arquitecte d’un talent molt gran i d’un estil molt singular com és Antoni Gaudí. I d’aquesta manera Rafael Benet resultaria un reflex i alhora un testimoni de com es va viure i entendre aquest període històric pels intel•lectuals noucentistes, d’aquest moment, agafant com a data de referència la de la mort de Gaudí el 10 de juny de 1926.

L'objectiu d'aquest PFG és estudiar i analitzar la Casa Sagnier, situada al carrer Brusi 51-61, mitjançant l'aixecament arquitectònic i la recerca de la seva història. Actualment és un centre cívic que pertany a l'ajuntament de Barcelona. Hem escollit aquest edifici, més que per la seva arquitectura, pel seu creador, Enric Sagnier, arquitecte desvalorat desde la seva mort. Els autors d'aquest projecte hem aprofitat el treball realitzat per incrementar el nostre coneixement en eines d'expressió gràfica, com són Sutocad, Sketchup o photoshop. D'aquesta manera, hem pogut adquirir més experiència i valors cap a formes constructives i èpoques de segles anteriors.

Per decidir el projecte final de carrera vaig estar pensant en varies possibilitats ja que Terrassa es una ciutat rica amb edificis modernistes, alguns dels edificis varen ser descartats per la seva dificultat per poder-hi accedir, així com cases particulars i bancs. Tenia clar la intenció de fer un projecte final de carrera on les parts importants fossin la historia i la part gràfica. L’ajuntament de Terrassa es un edifici que es troba en el carrer Raval de Montserrat. l’Ajuntament esta format per variïs edificis que al llarg del temps els han anat incorporant a l’edifici antic, antigament aquests edificis eren cases particulars, interiorment estan comunicades entre elles. Cada un dels diferents edificis que composen l’ajuntament estan a diferents desnivells així els ha obligat a comunicar-li-ho per escales, escales fetes posteriorment, i separar les parts en que es divideix els diferents departaments. Cada un dels edificis te un estil característic, el principal es el que disposa de tots els elements ornamentals i els altres son les típiques tipologies d’habitatges. A l’apartat 6 hem dedicaré a explicar la metodologia per dur a terme l’aixecament arquitectònic, tots els instruments utilitzats per poder prendre les mides de plantes i façanes.

Este proyecto final de grado pretende realizar un estudio de la bodega situada en Rocafort de Queralt. Realizada en diferentes fases, en los años 1918, 1931 y 1948, bajo la dirección del arquitecto Cèsar Martinell i Brunet. El objetivo de este proyecto es documentar histórica y arquitectónicamente el edificio modernista de uso agrario proyectado por el arquitecto Cèsar Martinell, conocido como el arquitecto de las catedrales del vino. La bodega de Rocafort de Queralt es la primera bodega proyectada por Cèsar Martinell, sirviéndole de referencia para el resto de bodegas que realizó posteriormente, concretamente más de cuarenta bodegas de estilo modernista entre los años 1917 y 1924. La creación de tantas bodegas en ese periodo coincide y está relacionado con la creación en Cataluña de la Mancomunitat de Catalunya, institución que ayudó a mejorar tecnológica y económicamente a la agricultura, promoviendo la creación de sindicatos y cooperativas agrícolas.

Aquest treball basat en el Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar consta de dues parts, una de primera corresponent a la part explicativa de les diferents etapes del Santuari fins arribar a l’edifici que es pot observar avui dia. I una altra part, la corresponent al grafisme, realitzant‐se l’aixecament del mencionat edifici. La primera, és a dir la part d’evolució històrico – constructiva del temple consta de diferents punts, per a independitzar diferents temàtiques, així trobem els antecedents, on s’expliquen els orígens de la població de Canet i la presencia d’una petita esglesiola anomenada Sant Pere de Romaguera. El següent punt fa referència l’autorització per part del Bisbe de Girona per a realitzar la segregació de Canet de la població inicial de Sant Iscle de Vallalta. Amb aquesta autorització es permeté la construcció de la primera església parroquial de Canet de mar, datant‐se al voltant de 1460 i les dècades següents. Al voltant de l’any 1580 s’autoritzà la construcció d’una nova església parroquial. A partir d’aquet fet l’antiga església passà a utilitzar‐se com a ermita, encara que sense el l’advocació de la Misericòrdia. El següent punt correspon a l’augment de fervor de la població de Canet vers aquesta ermita, la multiplicació dels seus guanys i les diferents reformes que se li feren, coincident amb l’època on l’administració fou portada per Mns. Marià Martínez, entre els anys 1720 i 1750 aproximadament. Aquest intentà promoure la construcció d’una nova ermita més adient a la gran afluència de fidels que s’hi adreçaven, obtinguen una negativa per part de les autoritats polítiques i eclesiàstiques de la població, sobretot de les corresponents a la parròquia, per evitar que dit capellà assolís més control sobre la població que els mencionats estaments. Durant la dècada de 1850 a 1860, es posaren d’acord les autoritats eclesiàstiques amb les polítiques per finalment emprendre la construcció d’una nova ermita, el projecte fou a càrrec de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, arquitecte d’origen vigatà però afincat a Barcelona, que d’ente els càrrecs que ostentà figura la d’ Arquitecte municipal de la capital catalana. Es detallen gràcies als documents trobats en arxius públics i particulars canetencs el cost aproximat de la construcció de la nova ermita en estil neogòtic, així com l’aportació com a herència testamental del canetenc afincat a La Habana Carles Pasqual i Puig, fet que impulsà i ajudà quantitativament alhora de solventar la problemàtica econòmica que comportava la construcció d’aquell col·losal edifici. Explicant‐se també la composició interior del temple, així com la rica decoració que aquest posseïa assimilant‐se a l’influencia de Violet‐de‐Duc, i els sistemes constructius emprats per a la seva construcció. Així com l’explicació del pas de l’anomenament de Ermita de la Misericòrdia a Santuari de la Misericòrdia, pel fet de que la Verge fou coronada l’any 1907 i se li atorgà el títol de patrona del maresme. El punt següent correspon a la tragèdia soferta durant les primeres setmanes de la guerra civil de 1936, on Canet perdé a causa de la virulència de les flames els dos edificis religiosos més grossos de la població, i en conseqüència els més rics arquitectònicament i artísticament parlant. El santuari quedà gairebé destruït, sols s’aguantaren en peus les façanes i part del presbiteri. Les voltes baixaren per complert, es cremà tot el mobiliari i es destruí la imatge de la Verge. L’últim punt correspon a la reconstrucció del Santuari en la dècada de 1940, sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Danés i Torras, així com les modificacions sobretot del presbiteri i la construcció de les voltes que dirigí l’arquitecte Pere Domènech i Roura en la dècada dels anys 1950. La reconstrucció detallada amb els materials utilitzats, així com la problemàtica dels anys de post‐guerra de localització de cert tipus de material com ferro o fusta de certes dimensions. I finalment les petites reformes sobretot de caire artístic, de canvi de vitralls i decoració dels paraments que han anat envellit el temple fins arribar a l’actualitat, intentant evocar l’estil originari d’abans de la guerra civil.

L’objectiu d’aquest treball és recollir el màxim possible d’informació (plànols, fofografies, documents escrits, bibliografia,…) per arribar a entendre com es va fer el projecte i quiins sistemes constructius s’utlitzaven a la seva època per la construcció del Palau d’Alfons XIII. El Palau d’Alfons XIII (originàriament Palau d’Art Modern) que estudiem va ser pensat per formar part de la secció espanyola de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques de Barcelona, que mai es va dur a terme. Sí que va servir per acollir-hi exposicions de Finlàndia, Francia i Japó, que no tenien pavelló propi, a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Tant aquest Palau com el Palau Victòria Eugènia (originàriament Palau Industrial) van ser dissenyats per Josep Puig i Cadafalch. El primer es va construir entre 1918 i 1923 i el segon entre 1922 i 1923. Van ser inaugurats totalment acabats el 13 de setembre de 1923 per acollir-hi l’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors. Tot i això, la primera exposició que va tenir lloc al Palau d’Alfons XIII va ser la II Exposició de l'Automòbil durant el maig i juny del 1922, encara que només estigués totalment acabat el seu interior. La seva superície d’exposicions és d’uns 14.000 m2 i amb un soterrani utilitzat com a magatzem d’uns 4.800 m2.

La finalitat d’aquest projecte no es altre que la de realitzar un estudi d’algunes de les tècniques més comuns utilitzades a finals del segle XIX per donar acabats als sostres, paviments i paraments verticals. Per tal de fer això, ens hem basat en l’obra d’un arquitecte que mimava molt aquest tema dels acabats i els últims retocs, ens referim a Josep Oriol Mestres i Esplugues. I com a obra seva hem escollit la Casa Antònia Peix i Traveria, o legalment coneguda com a Casa Jover. Hem triat aquest edifici per dues raons, la principal és que encara continua en peu i amb alguns acabats interiors sense moltes variacions o modificacions; i la segona és perquè dins de lo complicat, és la que menys impediments ens han posat, encara que no ha sigut gens fàcil. El procés que hem seguit ha sigut el següent: en primer lloc vam realitzar la primera visita a l’edifici, tant per dins, com per fora, per comprovar si tenien suficient material i tema per realitzar l’estudi corresponent. Vam arribar a la conclusió que hi havia diferents tècniques a estudiar i podríem treure molt de suc.

El objetivo de éste proyecto es realizar un levantamiento gráfico de la bodega modernista que César Martinell i Brunet construyó en el pueblo de Nulles. Es un edificio modernista de estilo neogótico construido entre 1918 y 1919. También se incluye una reseña histórica del mismo, una memoria constructiva y un apartado fotográfico. Los métodos de trabajo empleados en este proyecto han sido muy diversos. Para la toma de datos nos desplazamos a Nulles en numerosas ocasiones. Realizando diversos croquis y mesurando el edificio con ayuda de herramientas de medida (metro, cinta métrica, metro láser), también en nuestras visitas a Nulles llevamos a cabo la realización de croquis y fotografías. Tras la toma inicial de datos se comenzaron a realizar los planos en AutoCAD, completándolos tras cada visita a la bodega. Una vez completados los planos en CAD, con la ayuda del photoshop se han coloreado algunos de ellos, para darles un aspecto más artístico o realista. Las memorias histórica y constructiva se fueron realizando a la vez que los planos, con ayuda del libro Las Catedrales del Vino de la historiadora Raquel Lacuesta, y de material extraído de Internet. Los resultados de este proyecto han sido una recopilación de planos, historia y memoria arquitectónica del edificio estudiado, que ayudan a comprenderlo y van a formar parte del Archivo Patrimonio Arquitectónico de Cataluña que dirige nuestro director de proyecto Benet Meca. La conclusión principal de este proyecto es que nos encontramos ante un edificio de estilo neogótico muy especial, con una fachada monumental que le concede el titulo de Catedral del Vino.

En este proyecto se procede al análisis patrimonial de una finca situada en la mencionada Plaza Real, concretamente en el número 15 que hace esquina con la c/ Nou de Zurbano. El edificio es una construcción de 1856. Consta de Planta Sótano + Planta Baja + Planta Altillo + 4Plantas Piso. Los locales comerciales serán actualmente habilitados como restaurante y los pisos serán viviendas. Estudiaremos los elementos singulares de esta edificación del S.XIX, sus materiales, su función y morfología para la que fueron construidos, para llegar a una opción de restauración lo más respetuosa posible con la idea y objetivos originales. Además debido a que los locales se utilizarán como restaurante deberemos adaptarlo para cumplir con las normativas de Seguridad frente a Incendios del local, así como a los aislamientos acústicos y CTE que tan difíciles son de cumplir en casos de restauración. Se negociará con el Ayuntamiento y con Bomberos de Barcelona para acordar las soluciones más adecuadas con el fin de interferir lo mínimo en la arquitectura original del edificio y sobre todo en sus elementos más emblemáticos. Los elementos a analizar son los siguientes: 1. Fachada: zócalo 8m de altura, losas de balcones y marcos ventanas de piedra de Montjuic; estuco de cal, cenefas de esgrafiados, barandillas de fundición ornamentadas, carpinterías correderas y persianas mallorquinas. 2. Cubierta: plana catalana transitable con pequeña vivienda ático adosada, claraboyas de hierro y baldosa de vidrio armado con barandillas con macollas de plomo ornamentales 3. Estructura: 18 pilares de fundición, 8 de los cuales se encuentran en Planta Baja y tienen capiteles y bases ornamentados de gran valor patrimonial, vigas y jácenas de madera de pino melis, bóvedas de ladrillo macizo 4. Pavimentos: tarima de roble americano en forma de espiga con piezas de 2,5cm de grosor, toba.

L’objectiu del projecte, és realitzar un aixecament gràfic de la masia de Can Mariner. Edifici emblemàtic del barri d’Horta. Ja duia temps pensant sobre què enfocar el meu projecte final de carrera, però no trobava cap idea que m’acabés de convèncer o complís els nivells mínims d’exigència com per fer un projecte. Finalment un dia mirant les propostes de PFC’s al web de l’escola vaig veure que el professor Benet Meca proposava l’aixecament de les masies presents a Barcelona. Jo, per sort, visc en un barri on les masies encara han pogut sobreviure al dens entramat urbà. Aquest aspecte i el repte d’afrontar una feina que no és de les més conegudes en el meu entorn de treball en van empènyer a decidir-me per fer aquest projecte. La darrera decisió era quina de les masies triar entre les presents al barri. Can Cortada, Can Travi Nou, Can Fargas, Can Mariner... totes elles podien ser dignes d’estudi, però potser el fet que la de Can Mariner fos la més accessible ja que és un espai públic, una biblioteca per ser exactes, i que ha patit una gran reforma interior per a convertir-se en biblioteca, em motivaren a triar aquesta per recordar el seu passat i fins i tot explicar com es produí aquesta reforma.

La comunicación que presentamos examina la formación del tejido residencial del Eixample de Barcelona durante el período comprendido entre las últimas décadas del siglo XIX y la Guerra Civil. Con el fin de mostrar la gradual definición y la diversidad de los edificios de viviendas que fueron configurando la trama urbana diseñada por Ildefons Cerdà. Para ello nos valemos del análisis de la organización global de los edificios, la composición de las viviendas que debían contener, las infraestructuras y servicios con que debían estar equipados, y la adecuada relación con la trama viaria racionalizada. Nuestra comunicación quiere dar cuenta de algunos de los procesos de este género que se dan en cuatro sectores del Eixample bien diferenciables y que muestran la diversidad tanto cronológica como social que se da durante el período analizado.