Search

« Goûter la terre » correspond à des sensations et des sentiments inscrits dans des cosmologies, des mystiques et des humanismes du passé et du présent, partout dans le monde. La terre, c'est aussi bien la terre mythique des aïeux que la planète ou la propriété foncière. Mais c'est aussi, depuis les recherches contemporaines sur une « éthique de la Terre », l’ensemble des communautés biotiques dans ce qu’elles ont de territorialisé. Le parcours, le paysage, la ville et la campagne, le territoire, l’agriculture, la souveraineté, le droit ainsi que la créativité artistique sont les principaux motifs abordés ici, du Bouddha à Bachelard, des Pyrénées au Japon. Le colloque « Histoire culturelle et philosophique des éléments : goûter la terre », première étape d’un programme qui portera sur les différents éléments, sans prétendre à l’exhaustivité, a souhaité étudier la terre à travers des spiritualités et des pratiques sociales, corporelles, symboliques, artistiques, qui consacrent son importance.

Des chants singuliers (les goigs) – chantés avec émotion une fois par an – articulent les rapports des gens avec leur petit pays, dans les vallées des Pyrénées catalanes. L’expérience sensible d’unir les voix devant la divinité se décline avec tout un ensemble de gestes, de croyances et de logiques de la vie communautaire et personnelle que, malgré les profondes transformations de tout le siècle dernier, on peut encore observer et essayer de comprendre. Le territoire se chante et reste ainsi ancré dans le sentiment partagé et les convictions qui gèrent les actions quotidiennes.

From the viewpoint of linguistic text pragmatics, the study of sound messages produced in street demonstrations and in stadiums constitutes aviable approach to the study of musical sound events. In this paper, the author analyzes sound modulation resources which do not belong to the structural level but to the greater part of information in a musical event.

Aquest article és una revisió bibliogràfica sobre l’alumnat amb necessitats educatives especials amb relació a les actituds del professorat d’educació física. Els estudis que es descriuen són variables que es relacionen amb l’alumnat i les seves necessitats educatives especials, quant a grau, tipus i competència de l’alumnat. I, d’altra banda, els estudis revisats estudien el professor d’educació física (edat, gènere, experiència, preparació acadèmica i percepció de competència). L’article finalitza amb una anàlisi crítica i possibles línies d’investigació.

La vetlla de la festa de Sant Antoni a Artà (Mallorca), grups de veïns tot cantant es comuniquen informacions que són difícils de transmetre la resta de l'any. Durant la vetllada, al voltant del foc, el cant permet comunicar sentiments ocults i mostrar actituds, expressar opinions i detalls de la vida social i personal que fora d'aquest moment semblarien inoportuns o inadequats per ser dits en públic. ¿Per qué cal que determinades cosas hagin de ser cantades per poder-les expressar? ¿Quins elements prenen un paper rellevant en aquest moment social? La nit salvatge dels dimonis, del foc, del menjar i del beure, esdevé social (i, per tant, personal) gràcies, principalment, al cant. S'ha de cantar allò que no es pot dir: la identidad, els vincles socials, les crítiques, les discrepàncies i els sentiments. En la vigilia de la fiesta de San Antonio en el pueblo de Artà (Mallorca), grupos de vecinos se comunican entre sí cantando informaciones que son difíciles de transmitir el resto del año. Durante la velada, alrededor del fuego, el canto permite comunicar sentimientos ocultos y mostrar actitudes, expresar opiniones y detalles de la vida social y personal que fuera de esa ocasión parecerían inoportunos o inapropiados para ser expresados en público. ¿Porqué se hace necesario que ciertas cosas tengan que ser cantadas para poderlas expresar? ¿Qué elementos juegan un papel relevante en este momento social? La noche salvaje de los demonios, del fuego, de la comida y del alcohol, deviene social (y, por tanto, personal) gracias, principalmente, al canto. Se tiene que cantar lo que no se puede decir: la identidad, los vínculos sociales, las críticas, las discrepancias y los sentimientos. On the eve of the festival of Saint Anthony in the town of Artà (Majorca), groups of neighbours communicate with each other chanting out information that is difficult to transmit the rest of the year. During the evening around the fire, the chant enables hidden feelings to be expressed and to show attitudes, express opinions and details of social and personal life that, outside of this occasion, would seem untimely or inappropriate to be expressed in public. Why is it that some things have to be chanted in order to express them? Which factors play a key role in this social moment? The wild night of devils, fire, food and alcohol becomes social (and therefore personal) due to, mainly, the chant. You have to chant what cannot be said: identity, social links, criticisms, discrepancies and feelings.

Resumen basado en el de la publicación Se ofrecen diversas aportaciones sobre las competencias para el acceso y ejercicio profesional, a la vez que se ofrecen herramientas para repensar la Educación Física teniendo en cuenta los nuevos planteamientos curriculares. Se describen los contenidos curriculares de la asignatura de 'Educación Física' para la Educación Secundaria y el Bachillerato. Se destacan las competencias profesionales del profesorado de Educación Física. Se exponen las experiencias pedagógicas para la adquisición de competencias del currículo. Cada capítulo contiene un apartado de actividades propuestas, fuentes y recurso de consulta, y referencias bibliográficas del tema correspondiente. Madrid Biblioteca de Educación del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; Calle San Agustín, 5 - 3 planta; 28014 Madrid; Tel. +34917748000; biblioteca@mecd.es ESP

En un moment que on els moviments socials agafen més rellevància social i política, i el sistema polític democràtic de representació s’està posant en dubte per col·lectius ciutadans, aquests demanen una participació més directa, el que es podria anomenar democràcia participativa. És en aquest marc sociopolític, i en una societat que viu envoltada de tecnologia (que condiciona tant positivament com negativament les relacions socials, l’equilibri territorial, el medi ambient, entre molts altres aspectes de la societat), on trobem sistemes tecnològics que no compten amb una participació de la ciutadania en l’elecció de les diferents opcions tecnològiques. En aquest treball s’han analitzat els moviments socials cívics de Catalunya que han treballat en la temàtica del servei bàsic de l’aigua: el moviment per la Nova Cultura de l’Aigua i la “guerra de l’aigua” a la perifèria de Barcelona. Aquest treball té com objectiu definir el marc conceptual de participació i d’apoderament tecnològic de la ciutadania, fent una contribució amb la definició d’apoderament tecnològic. S’ha analitzat la societat civil cívica organitzada que ha participat en aquestes mobilitzacions socials on la tecnologia ha estat un element clau per entendre la complexitat de la reclamació i de les propostes alternatives. Dins aquests col·lectius socials analitzarem quin grau de coneixement tècnic tenen del conflicte i la seva capacitat de generar propostes. En definitiva saber el seu grau d’apoderament tecnològic. S’ha fet una anàlisi d’aquests moviments socials, per veure el nivell d’apoderament tecnològic dels ciutadans i ciutadanes que participen activament; com s’ha assolit aquest apoderament entre la gent que hi participa i com han aconseguit sortir i arribar a la població en general. També s’ha estudiat si la participació en moviments socials de l’aigua ha estat una eina d’aprenentatge tecnològic pels seus participants, o si hi ha altres espais per a aquesta formació. El treball s’ha realitzat a partir de la participació de l’autor en els moviments socials, a partir d’altres estudis realitzats sobre la temàtica i sobre un treball de camp amb el membres del col·lectius que han estat els motors de la transformació social. Al final de l’estudi es poden veure les conclusions sobre la importància cabdal que estan assolint els moviments socials en apoderar la població i especialment la importància de l’apoderament tecnològic.

Traiter du flamenco et des Gitans d’Andalousie, c’est toujours aborder un « objet mythique », voire mythifié dans la pensée européenne contemporaine. Lieux communs et arrière-pensées se mêlent dans une image issue du romantisme (exotisme dans un Sud mystérieux de l’Union européenne ; militantisme en faveur de gens méprisés ; liberté et passion de ces « sauvages charmants » qui rejettent les institutions sociale). C’est à cause de ce type de clichés que l’étude des communautés gitanes d’Andalo...

La energía está presente en gran parte de las actividades encaminadas a satisfacer las necesidades elementales de los seres humanos: cocción de alimentos, producción agrícola, acceso y saneamiento de agua, etc. Para profundizar en el conocimiento del papel de la energía en el desarrollo humano existe una cierta oferta de recursos educativos y de formación. L'energia està present en gran part de les activitats encaminades a satisfer les necessitats elementals dels sers humans: cocció d'aliments, producció agrícola, accés i sanejament d'aigua, etc. Per a aprofundir en el coneixement del paper de l'energia en el desenvolupament humà hi ha una certa oferta de recursos educatius i de formació.

Desde mediados de los años ochenta en Cataluña se ha desarrollado una importante actividad musical al entorno de la etiqueta música tradicional. Bajo una retórica que utiliza conceptos de resonancias arcaizantes y en un proceso de aparente folklorización de un supuesto pasado musical, una primera observación de este entorno musical (centrada en las Danses a la Plaça del rei, en Barcelona) nos conduce a una paradoja: en estos bailes se crea una imagen de identificación musical y social que poco tiene que ver con una antigua tradición oral y con los valores que podríamos pensar que están asociados a este "tradicionalismo". Las actitudes sociales que destacan en el grupo de participantes habituales tienen principalmente una voluntad de alternativa; alternativa a diversos aspectos de un modelo social musical considerado hegemónico, tanto en el nivel de las relaciones personales como de las posiciones ideológicas, en una orientación de actitud progresista. An important musical event, labelled traditional or folk music, has been carried out in Catalonia since the mid-eighties. Such musical event uses concepts of archaistic resonance and follows an apparent process of folklorization of a supposed musical past. A first observation of this musical environment (centred in the Danses in Plaça del Rei, in Barcelona) hads us to a paradox: the image of social and musical identification created in those dances does not share much in common with an ancient oral tradition or with the values that could be associated to such "traditionalism". The social attitude of the usual participants is a progressive one, it is one of willing alternative; alternative to different aspects of a social model considered to be hegemonic, as for both personal relationship as well as ideological postures

Los eslógans de manifestación, una expresión verbal-sonora marginal y poco valorada, sirve al autor de «objeto» de estudio para aplicar a la música algunos de los criterios básicos de la lingüística pragmática. La operación consiste en superar los tradicionales análisis de la «forma» musical ¯de resultado fundamentalmente tautológico¯ a partir de la observación de elementos de la modulación sonora que pueden relacionarse con los protagonistas del acto colectivo. El resultado pretende mostrar cómo la modulación de la expresión sonora de los eslógans está completamente vinculada a la imagen de grupo que los manifestantes pretenden ofrecer para alcanzar con éxito su objetivo: la re-presentación callejera del grupo. Demonstration slogans, the marginal and «worthless» speak and sound expressions, are taken by the author as study objets to apply to music some of the basic criteria from pragmatic Linguistic. He tries to overcome the traditional analysis of musical «form», after the observation of elements of the sound modulation related to actors of collective activity. The results try to show how the modulation of slogans are closely linked to the image that the group pretends to offer in order to succesfully reach his aims: the street representation of the group.

La investigació se centra en l’estudi de les lògiques estructurals i sonores de les tonades orals que es fan servir en el cant dels goigs valencians, i en les situacions comunicatives i rituals en què s’entonen. Es parteix des d’una perspectiva etnomusicològica que es recolza en una fonamentació epistemològica i metodològica que ha estat aplicada en l’estudi dels processos de construcció de cants col·lectius i a veus en repertoris semblants, especialment en cants del domini lingüístic compartit; a més, es realitza una aproximació a les estructures rituals dels goigs a partir del paradigma social de la modernitat avançada, que ens permet explicar els processos de transformació que ha sofert una celebració concreta degut a les dinàmiques socials canviants de les últimes dècades, i com aquestes celebracions religioses, junt amb el cant dels goigs, han ampliat el seu camp semàntic per a donar cabuda a una àmplia pluralitat de significats dins la lògica de l’era postcristiana. La revisió i buidatge dels principals fons sonors i audiovisuals amb mostres enregistrades de goigs valencians ha permés confeccionar un corpus ampli de nou-cents cinquanta exemples que, junt amb el material procedent del treball de camp propi i les entrevistes a informants, fa possible una anàlisi sistemàtica i detallada de les tonades orals i els mecanismes expressius dels goigs. Així, ha estat possible identificar l’existència de set patrons de tonada que, amb un nombre distint de variants i una àmplia distribució geogràfica pel país, s’empren en la majoria dels cants dels goigs valencians; a més, també s’analitzen els procediments constructius i interpretatius en les tonades orals distintes dels patrons. Paral·lelament, l’estudi de cinc situacions comunicatives de cant de goigs –a la manera de situacions paradigmàtiques–, ha fet possible aprofundir en l’anàlisi i comprensió de qüestions com la participació, la distribució dels rols i els discursos de gènere, la construcció i reafirmació de les estructures de significat i els processos de revitalització i potenciació en clau identitària, tant en el moment en què s’entonen els goigs com en el ritual en conjunt. La investigación se centra en el estudio de las lógicas estructurales y sonoras de las tona-das orales que se utilizan en el canto de los gozos valencianos, y en las situaciones comu-nicativas y rituales en las cuales se entonan. Se parte desde una perspectiva etnomusico-lógica que se apoya en una fundamentación epistemológica y metodológica que ha sido aplicada en el estudio de los procesos de construcción de cantos colectivos y a voces en repertorios parecidos, especialmente en cantos del dominio lingüístico; además, se realiza una aproximación a las estructuras rituales de los gozos a partir del paradigma social de la modernidad avanzada, que nos permite explicar los procesos de transformación a que ha estado sometida una celebración concreta debido a las dinámicas sociales cambiantes de las últimas décadas, y como estas celebraciones religiosas, junto con el canto de los go-zos, han ampliado su campo semántico para dar cabida a una amplia pluralidad de signifi-cados dentro de la lógica de la era poscristiana. La revisión y vaciado de los principales fondos sonoros y audiovisuales con muestras registrada de gozos valencianos ha permitido confeccionar un corpus amplio de novecientos cincuenta ejemplos que, junto con el material procedente del trabajo de campo propio y las entrevistas a informantes, hace posible un análisis sistemático y detallado de las tonadas orales y los mecanismos expresivos de los gozos. Así, se ha identificado la existencia de siete patrones melódicos que, con un número distinto de variables y una amplia distribución geográfica por el territorio, se utilizan en la mayoría de los cantos de los gozos valencianos; además, también se analizan los procedimientos constructivos e interpretativos en las tonadas orales distintas de los patrones. Paralelamente, el estudio de cinco situaciones comunicativas de canto de gozos –a la manera de situaciones paradigmáticas–, ha hecho posible profundizar en el análisis y la comprensión de cuestiones como la participación, la distribución de los roles y los discursos de género, la construcción y reafirmación de las estructuras de significado y los procesos de revitalización y potenciación en clave identitaria, tanto en el momento en el cual se cantan los gozos como en el ritual en su conjunto. The investigation focuses on the study of the structural and sonorous logics of the oral tunes that are used in the singing of the Valencian ‘goigs’ , and in the ritual and communicative situations in which they are toned. It starts from an ethnomusicological perspective that goes on a methodological and epistemological substantiation that has been applied in the study of the construction process of collective singings and multipart singings in similar repertories, especially in singings of the Catalan linguistic domain, moreover, an approximation to the ritual structures of the ‘goigs’ is carried out using the social paradigm of the advanced modernity, which allows us to explain the transformation processes in which a concrete celebration has been submitted due to the changing social dynamics from the latest decades, and how this religious celebrations, along with the singing of the ‘goigs’ , have expanded their semantic field to include a wide plurality of meanings within the logical of the post-Christian age. The revision and clearing of the main audio-visual and sonorous fonds with registered samples of Valencian ‘goigs’ has allowed to put together a wide corpus of nine hundred and fifty examples that, together with the material coming from the fieldwork and the interviews to informers, make possible a detailed and systematic analysis of the oral tunes and the expressive mechanisms of the ‘goigs’ . With this procedure, the existence of seven melodic patterns that, with a different number of variables and a wide geographical distribution throughout the territory, are used in most of the singings of Valencian ‘goigs’ has been identified, furthermore, the different constructive and interpretative procedures in the oral tuned patterns are also analysed. At the same time, the study of five communicative situations of ‘goigs’ ’ singings -in the way of paradigmatic situations- has made possible to deeper into the analysis and comprehension of issues such as the participation, the distribution of the roles and the gender discourses, the construction and reaffirmation of the meaning structures and the processes of revitalization and potentiation in terms of identity, in both the moment in which the ‘goigs’ are singed and in the ritual as a whole. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

A mitjan del segle XIX Manuel Milà i Fontanals, que havia investigat abastament el gènere dels goigs, va concloure que estaven emparentats amb la dansa trobadoresca. Aquesta afirmació ha estat reproduïda –de vegades amb una visió distorsionada– a bona part de la historiografia del gènere. Amb la finalitat de reconduir el discurs i aportar-hi eines científiques d’anàlisi i crítica, hem pres com a premissa l’afirmació de Milà i Fontanals i hem concretat les relacions entre els goigs actuals i les danses dels segles xiii, xiv i xv. L’anàlisi dels tractats poètics i del repertori líric occitanocatalà de l’època ha estat clau per comprendre aquestes relacions i com l’estructura estròfica pròpia dels goigs moderns no s’hi ajusta completament en qüestions d’extensió, d’argument i del paper de la retronxa. L’encaix perfecte cal situar-lo al final del segle xv a l’entorn literari de Bernat Fenollar i els certàmens literaris de València. La impremta va afavorir des del primer moment la difusió i la creació d’obres del nou gènere que es consolidava. N’hem resseguit les traces en cançoners manuscrits, fulls impresos del segle xvi i en les primeres notacions musicals: una de monòdica i quatre de polifòniques. A Catalunya i a Andorra encara avui es canten diverses lletres de goigs dels segles xv i xvi i s’hi poden reconèixer alguns elements melòdics que ja eren presents a les notacions musicals d’aquells segles. L’aplec d’un corpus de mig miler goigs enregistrats en els darrers quaranta anys, complementat amb un nombre semblant de notacions escrites des de final del segle xix fins a l’actualitat, ha permès confegir per primer cop una síntesi dels models musicals de gran extensió del país. L’anàlisi de les estructures musicals dels goigs enregistrats aporta informacions significatives sobre els mecanismes i característiques musicals orals del gènere, com ara la singular alternança dels versos melòdics, el cant a veus i l’articulació rítmica giusto sil·làbic. L’estudi etnomusicològic aporta una visió global del cants dels goigs a Catalunya i Andorra i, alhora, exemples i eines per a futures recerques. A mediados del siglo XIX Manuel Milà i Fontanals, que había investigado ampliamente el género de los ‘goigs’, concluyó que estaban emparentados con la dansa trobadoresca. Esta afirmación ha sido reproducida –a veces con una visión distorsionada– en buena parte de la historiografía del género. Con la finalidad de reconducir el discurso y aportar herramientas científicas de análisis y crítica, hemos tomado como premisa la afirmación de Milà i Fontanals y hemos concretado las relaciones entre los goigs actuales y las danses de los siglos xiii, xiv y xv. El análisis de los tratados poéticos y del repertorio lírico occitano-catalán de la época ha sido clave para comprender estas relaciones y como la estructura estrófica propia de los ‘goigs’ modernos no se ajusta completamente en cuestiones de extensión, de argumento y del papel de la retroncha. El encaje perfecto lo debemos situar al final del siglo xv en el entorno literario de Bernat Fenollar y los certámenes literarios de Valencia. La imprenta favoreció desde el primer momento la difusión y la creación de obras del nuevo género que se consolidaba. Hemos recorrido sus rastros en cancioneros manuscritos, en hojas estampadas del siglo xvi y en las primeras notaciones musicales: una monódica y cuatro polifónicas. En Cataluña y en Andorra todavía hoy se cantan diferentes letras de ‘goigs’ de los siglos xv y xvi y se pueden reconocer algunos de sus elementos melódicos que ya estaban presentes en las notaciones musicales de aquellos siglos. La recopilación de un corpus de medio millar de ‘goigs’ grabados en los últimos cuarenta años, complementado con un número parecido de notaciones musicales escritas desde finales del siglo xix hasta la actualidad, han permitido confeccionar por primera vez una síntesis de los modelos musicales de gran extensión del país. El análisis de las estructuras musicales de los ‘goigs’ grabados aporta informaciones significativas sobre los mecanismos y características musicales orales del género, como la singular alternancia de los versos melódicos, el canto a voces y la articulación rítmica giusto silábico. El estudio etnomusicológico aporta una visión global del del canto de los ‘goigs’ en Cataluña y Andorra y, a su vez, ejemplos y herramientas para futuras investigaciones. In the mid-nineteenth century, Manuel Milà i Fontanals, who had extensively investigated the genre of ‘goigs’, concluded that they were related to the troubadour dances. This affirmation has been reproduced - sometimes with a distorted vision - in a good part of the historiography of the genre. In order to redirect the discourse and provide scientific tools for analysis and criticism, we have taken the statement of Milà i Fontanals as a premise and we have specified the relationships between the current goigs and the danses of the 13th, 14th and 15th centuries. The analysis of the poetic treatises and the Occitan-Catalan lyrical repertoire of the time has been key to understanding these relationships and how the verse structure proper to modern ‘goigs’ does not fully fit in questions of extension, argument and the role of the retroncha. We must place the perfect fit at the end of the 15th century in the literary environment of Bernat Fenollar and the literary contests of Valencia. The printing press favored from the first moment the diffusion and the creation of works of the new genre that was consolidated. We have traced its traces in handwritten songbooks, on sixteenth-century stamped sheets, and in the earliest musical notations: one monodic and four polyphonic. In Catalonia and Andorra, different lyrics of ‘goigs’ from the 15th and 16th centuries are still sung today and some of their melodic elements that were already present in the musical notations of those centuries can be recognized. The compilation of a corpus of half a thousand ‘goigs’ recorded in the last forty years, complemented by a similar number of musical notations written from the late nineteenth century to the present, have allowed for the first time to make a synthesis of the musical models of great extension of the country. The analysis of the musical structures of the recorded ‘goigs’ provides significant information on the mechanisms and oral musical characteristics of the genre, such as the singular alternation of melodic verses, the singing to voices and the rhythmic articulation giusto syllabic. The ethnomusicological study provides a global vision of the song of the ‘goigs’ in Catalonia and Andorra and, in turn, examples and tools for future research. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

Premi Extraordinari de Doctorat concedit pels programes de doctorat de la UAB per curs acadèmic 2020-2021 Aquesta investigació aborda el repertori, fins ara desconegut, dels cants multipart o polifonies orals de la localitat de Santa María de Ostula, una comunitat d'ètnia nàhua a l'estat de Michoacán, a l'occident de Méxic. Analitza de manera específica el repertori de Quaresma i Setmana Santa en dos vessants: el cant litúrgic en llatí, interpretat exclusivament pels cantores que actuen com els principals especialistes rituals de la comunitat; i el cant en castellà interpretat o liderat per aquests mateixos cantores, però amb la participació col·lectiva de la majoria catòlica de la comunitat. L'estudi aporta elements històrics i de context sociocultural que permeten comprendre qui va introduir a la regió aquestes pràctiques d'origen europeu i com va ser possible que arrelessin en la vida ritual d'un grup cultural amb una cosmovisió i unes característiques particulars. A més d'aquests aspectes històrics, socials i culturals, l'estudi analitza el repertori des de les perspectives èmica i ètica per tal d'establir-ne les característiques principals: cant a dues veus i -en el passat- a tres expressat en contextos religiosos, en llatí i en castellà (amb una altra part del repertori també en llengua náhuatl), la gran majoria sense cap acompanyament instrumental; i musicalment caracteritzats per una lògica modal i per una flexibilitat rítmica principalment salmòdica, aspectes que coincideixen amb altres manifestacions multipart que han estat estudiades a l'Europa mediterrània. A la vegada, assenyala elements musicals i rituals específics que singularitzen las pràctiques d'Ostula en relació a les altres tradicions multipart. Esta investigación aborda el repertorio, hasta ahora desconocido, de cantos multipartes o polifonías orales en Santa María de Ostula, una comunidad de etnia nahua en Michoacán, al occidente de México. Analiza específicamente el repertorio para Cuaresma y Semana Santa en dos vertientes: el canto litúrgico en latín, ejecutado exclusivamente por cantores que fungen como los principales especialistas rituales en la comunidad; y el canto en castellano ejecutado o encabezado por esos mismos cantores pero también de manera colectiva por la mayoría católica de la comunidad. El trabajo aporta elementos históricos y de contexto sociocultural que permiten comprender quiénes introdujeron tales prácticas de carácter europeo en la región y cómo fue que arraigaron en la vida ritual de un grupo con una cosmovisión y características particulares. Además de esos aspectos históricos, sociales y culturales, analiza desde las perspectivas émica y ética el repertorio para establecer sus características principales: cantos a dos y -en el pasado- tres partes ejecutados en contextos religiosos, en latín y en castellano (con otra parte del repertorio tambien en lengua náhuatl), en su gran mayoría sin acompañamiento instrumental; caracterizados musicalmente por una lógica modal y por una flexibilidad rítmica principalmente salmódica, aspectos que coinciden con otras manifestaciones multipartes que han sido estudiadas en la Europa mediterránea. Asimismo señala elementos musicales y rituales específicos que singularizan las prácticas ostulenses frente a aquellas tradiciones multipartes. This research addresses the hitherto ignored repertoire of multipart singing or vocal polyphonies in Santa María de Ostula, a Nahua ethnic community located in Michoacán, in the west part of Mexico. It specifically analyses Lent and Holy Week repertoire in two aspects: liturgical chant in Latin exclusively performed by chanters who serve as the main ritual specialists of the community. And the chant in Castilian led by those same chanters as well as in a collectively way by the Catholic majority of the community. The research provides historical and sociocultural elements that allow to comprehend who introduced those European practices in the area. As well as how they took root in the ritual life of a group with a unique worldview and features. In addition to those historical and sociocultural aspects, it analyses the repertoire from an emic and ethic perspectives in order to establish its main characteristics: chants in two -and in the past- three parts performed in religious contexts both in Latin and in Castilian (with another part of the repertoire sung in Nahuatl language) mostly without instrumental accompaniment. Chants musically characterized by a modal process and by a rhythmic flexibility in the psalm tone, elements that coincide with other multipart manifestations that have been studied in Mediterranean Europe. It also points out specific musical and ritual elements that distinguish the practices of the community from those traditional multivocal chants.

A partir de l’estudi dels músics i d’un corpus de cançons del col·lectiu Els Setze Jutges i Raimon realitzo l’anàlisi estilística del moviment de la Nova Cançó entre 1959 i 1975. L’estil que han aportat a la història de la música popular en català beu d’una part de la Chanson francesa però també, i això ha estat molt menys percebut, de la pròpia tradició musical catalana, i en alguns casos, com el de Raimon, de Modugno, de la Canzone italiana. L’anàlisi detallada de deu peces que avui són populars ha demostrat la diversitat d’elements musicals i socials que les ha fet perdurables i per què s’ha difós alguna cançó internacionalment, com és el cas de “L’estaca” de Lluís Llach. L’altra aportació de la tesi és l’estudi sistemàtic –més enllà de les anècdotes– de la repressió que van patir aquests músics i, especialment, dels mecanismes de la censura. Documentació inèdita i vivències dels protagonistes –censors, policies i funcionaris inclosos, a més d’organitzadors, mànagers discogràfics, públic i músics– permeten reconstruir en detall els procediments i les accions d’aquesta repressió al moviment musical. S’han localitzat els responsables executius de la censura i els corresponents informes i arguments. En l’entremig, es recuperen algunes lletres inèdites de cançons de la Nova Cançó que es prohibiren. Partiendo del estudio de los músicos y de un corpus de canciones del colectivo Els Setze Jutges y de Raimon, he realizado el análisis estilístico del movimiento de la Nova Cançó entre 1959 y 1975. El estilo que han aportado a la historia de la música popular en catalán bebe de la Chanson francesa pero también, aunque eso haya pasado muy desapercibido, de la propia tradición musical catalana, y en algunos casos, como en el de Raimon, de Modugno, de la Canzone italiana. El análisis detallado de diez canciones que hoy son populares, ha mostrado la diversidad de elementos musicales y sociales que las han hecho perdurables y por qué se ha difundido alguna canción internacionalmente, como es el caso de “L'Estaca” de Lluís Llach. La otra aportación de la tesis es el estudio sistemático – más allá de las anécdotas – de la represión que sufrieron estos músicos y, especialmente, de los mecanismos de la censura. Documentación inédita y vivencias de los protagonistas – censores, policías y funcionarios incluidos, además de organizadores, managers discográficos, público y músicos – permiten reconstruir al detalle los procedimientos y las acciones de esta represión al movimiento musical. Se han localizado los responsables ejecutivos de la censura y los correspondientes informes y argumentos. En el proceso se han recuperado algunas letras inéditas de canciones de la Nova Cançó que se prohibieron. Based on the study of the musicians and a song corpus of the group Els Setze Jutges and of Raimon I undertake the stylistic analysis of the movement Nova Cançó between 1959 and 1975. The style with which they have contributed to the history of popular music in Catalan partially drinks from the French Chanson but also, which has been less detected, from the Catalan musical tradition itself and in some cases, such as that of Raimon, also from Modugno, the Italian Canzone. The detailed analysis of ten pieces that are nowadays popular has shown the diversity of the musical and social elements that have made them perdurable and the reasons behind the international success of some, such as is the case of “L’estaca” by Lluís Llach. A second contribution of the thesis is the systematic study - beyond the anecdotes - of the repression suffered by these musicians and, especially, of the mechanisms of censorship. Unpublished documentation and experiences of the protagonists - including censors, police officers and civil servants, as well as music promoters, record managers, the audience and musicians - allow us to reconstruct the mechanisms and results of this repression of the music movement in detail. The executive agents responsible of censorship and their reports and arguments have been identified and documented. The research process also recovers some unreleased lyrics of songs from the Nova Cançó that were banned. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història Comparada, Política i Social

L’Orquestra Simfònica de Girona va presentar-se el 5 de juliol de 1929. La tardor següent va protagonitzar una petita gira per les associacions de música de Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell i Reus. El director va ser el músic militar Ismael Granero, fins que va tornar a les terres valencianes d’on era originari, a finals de 1931. A partir de 1932, el compositor barceloní Ricard Lamote de Grignon es desplaçava periòdicament a Girona per dirigir l’orquestra. En aquesta segona etapa, la formació va renovar el seu repertori i va continuar jugant un paper destacat en la vida cultural de la ciutat. Malgrat els problemes econòmics i la manca de continuïtat, va subsistir fins a la Guerra Civil Espanyola. El propòsit inicial d’aquesta tesi ha estat analitzar des de la perspectiva musicològica la trajectòria d’una entitat que restava per explorar en la majoria dels seus aspectes. La dispersió i la migradesa dels materials que podien proporcionar informació han aconsellat recórrer a tota mena de fonts: documentació oficial, programes de concert, premsa, fons personals, epistolaris i la memòria oral dels qui en van ser testimonis. D’aquesta manera, s’ha pogut resseguir l’evolució de les actuacions, la procedència i el perfil personal dels músics i el món estètic que dibuixava el repertori interpretat, així com els intents previs de fundar agrupacions similars a Girona. A partir d’aquest teixit de dades, l’existència de l’orquestra permet qüestionar a quins interessos responia, quins grups socials van impulsar-la i quins models van inspirar-la. Els lligams amb altres organitzacions cíviques i amb la política local, la presència en l’esfera pública de la ciutat i el recorregut vital dels seus gestors i dirigents demostren, com en d’altres casos, que l’activitat orquestral era una concreció més d’un programa de regeneració de la vida col·lectiva, amb voluntat que fos extensiu a tots els grups socials i que va contribuir a dignificar l’ofici de músic. D’altra banda, l’Orquestra Simfònica de Girona no va ser un cas únic; en altres ciutats catalanes es van crear entitats orquestrals amb un seguit de coincidències que no poden ser casuals. Les iniciatives encaminades a normalitzar les estructures musicals a Catalunya per equiparar-les als models europeus havien començat feia dècades: va ser un procés lent, iniciat a finals del segle xix, i que el programa del noucentisme va assumir com a propi. En un context posterior, entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i els primers temps de la II República, les orquestres poden considerar-se un fruit tardà d’aquell ideari. En un període convuls i canviant, van esdevenir institucions que projectaven una dimensió col·lectiva de la sociabilitat urbana., The Girona Symphonic Orchestra first performed a concert on the 5th of July 1929. The following autumn the orchestra undertook a small tour organized by musical associations in the towns of Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell and Reus. The orchestra’s conductor was Ismael Granero, a military musician who at the end of 1931 was assigned a new post in the Valencia region from where he originated. The new conductor was the composer Ricard Lamote de Grignon from Barcelona, who from summer 1932 onwards visited Girona periodically to conduct the orchestra. With him leading them, the group renewed its repertoire and went on taking part in the cultural life of the city. Despite financial problems and a lack of continuity, the orchestra survived until the start of the Spanish Civil War. The initial aim of this thesis is to analyse, from a musicological perspective, the development of an entity which, although it cannot be considered completely unknown, was unexplored in the majority of aspects. The material which can provide information is so widespread that a whole host of sources have been used: official documentation, concert programmes, press, private collections, letters, and personal memories. In this way, not only the evolution of their performances has been traced, but also the origin and the personal profile of its members together with the aesthetical world seen through the group’s repertoire and previous attempts to create similar orchestras in the same city. Thanks to this data collection about the Girona Symphonic Orchestra we can now study which interests it responded to, which social groups were behind it, and which models served as inspiration. The links it established with other civic organisations and with local politics along with its presence in the public life of the city and the dynamism of those in charge show that orchestral activity was a clear proof of a project of regeneration of collective life with a will extended to other social groups and which helped contribute to the dignification of music as a profession. On the other hand, the Girona Symphonic Orchestra was not an isolated case; in other Catalan cities other orchestral entities which shared a series of chronological and organisational similarities were created, fact that cannot be put down to coincidence. The slow process towards the normalization of musical life in Catalonia to bring it to the level of other European models began at the end of the 19th century, and was taken over later by the Noucentisme movement. Between the end of Primo de Rivera’s dictatorship and the beginning of the 2nd Republic, orchestras can be considered the fruit of that ideology. In a time of upheaval and change, they became institutions that projected a collective dimension of urban sociability.

Al llarg de les tres primeres dècades del segle XX la pianola va representar un autèntic fenomen de masses. La seva història, avui oblidada, ens apropa al naixement de les grans indústries musicals, a la difusió massiva de música enregistrada i al canvi de paradigma que implicà el fet de disposar de la música desitjada en el moment escollit. Aquesta tesi planteja una aproximació al fenomen des de diversos punts de vista. En primer lloc presentem un apropament històric a la pianola fent especial èmfasi en el binomi entre les diverses tecnologies associades a l’instrument i l’ús social que d’elles se’n desprèn. L’estudi dels dos principals sistemes de reproducció dels rotlles de pianola ens permet conèixer uns mercats, unes estètiques i unes actituds que són part del substrat sobre el qual avui conceptualitzem les activitats musicals contemporànies, pràcticament totes vinculades a la relació entre producte i mercat. En segon lloc, i com a conseqüència lògica del que s’exposa al primer capítol, presentem una radiografia sobre la dimensió social del fenomen, endinsant-nos en els discursos mediàtics i les estratègies de màrqueting de les principals empreses del sector, però també en la seva presència a la premsa escrita. El capítol tercer se centra en l’activitat de la indústria de la pianola a Catalunya, activitat liderada de manera indiscutible per l’empresa Rollos Victoria de la Garriga. Les recerques portades a terme en aquest terreny no només han permès documentar qüestions inèdites del passat de la nostra indústria musical ―una indústria d’un abast sorprenent― sinó també localitzar obres inèdites en rotlles de pianola de compositors com Manuel Blancafort, Frederic Mompou o Joaquín Rodrigo. En el decurs del treball, la rellevància d’aquestes troballes, així com la constatació del fet que estàvem obrint un camp d’estudi tant prometedor com desatès per la musicologia, va fer obvia la necessitat de disposar d’un sistema de digitalització especialitzat per a rotlles de pianola. El capítol quart de la tesi, descriu el procés de col·laboració amb diversos equips d’enginyeria fins a arribar a l’obtenció d’aquest sistema amb el qual, actualment, podem plantejar projectes de preservació d’aquest suport sonor. Aquest quart capítol, per tant, és el testimoni d’un procés vers l’obtenció de models de tecnologia aplicada a la preservació d’arxius sonors, un camp indiscutiblement necessari per a la disciplina musicològica. Gràcies als projectes de digitalització engegats durant l’elaboració de la tesi, s’han pogut explotar algunes eines per a l’anàlisi gràfica dels rotlles, eines que es mostren en el capítol cinquè, on, a partir dels materials digitalitzats, es presenten algunes propostes per a l’anàlisi de paràmetres musicals específics. Finalment, el sisè i darrer capítol es val de les eines analítiques proposades en el capítol precedent per a desgranar alguns elements d’interès sobre les troballes més rellevants sorgides de les recerques vinculades a la tesi., During the first three decades of the twentieth century the player piano represented a true mass phenomenon. Its history, now forgotten, talks to us about the birth of the great music industries, the beginnings of the mass distribution of recorded music and the paradigm shift that implies being able to have a particular music in the desired moment. This thesis presents an approach to the player piano phenomenon from various points of view. First we present an historical approach to the player piano emphasizing on the relations between the various technologies associated with the instrument and its social use. The study of the two main systems (player pianos and reproducing pianos) allows us to know about particular intentions, about aesthetics and attitudes that are part of the substrate on which today we conceptualize contemporary musical activities, most of them related to the relationship between product and market. Secondly, and as a logical consequence of that is exposed to the first chapter, we present an overview of the social dimension of the phenomenon, getting into the media discourses, marketing strategies of the major companies and its presence in the press. The third chapter focuses on the activities of the industry in Catalonia, activity led by Rollos Victoria of la Garriga. The research conducted in this area has led not only to document the past of our music industry –surprisingly powerful– but also locate unpublished works by composers Manuel Blancafort, Frederic Mompou and Joaquín Rodrigo. The relevance of these findings, as well as the fact that we were opening a field nearly ignored by musicology, made obvious the need for a specialized scanning system for player piano rolls. The fourth chapter of the thesis describes the process of collaboration with various engineering teams to achieve that system. This fourth chapter, therefore, is the testimony of a process towards obtaining models of technology applied to the preservation of sound files, an interesting field for musicology. Thanks to digitization projects started during the thesis we have been able to work with some tools for graphical analysis of the rolls, tools that are presented in the fifth chapter, where, from the digitized materials we include some proposals for the analysis of specific musical parameters. Finally, the sixth and final chapter uses these analytical tools proposed in the previous chapter to enumerate some interesting elements about the most important findings emerged from the research related to the thesis.