Search

Davant la dificultat d'acceptar al País Valencià l'autoritat lingüística de l'IEC i la codificació de la llengua catalana, Fabra reconegué en almenys tres declaracions (1918, 1930 i 1937), que corresponia als escriptors valencians la tasca de depurar i de redreçar la llengua i admeté que la constitució d'un centre d'estudis filològics al País Valencià hi podria ajudar. No es pronuncià sobre les Normes de Castelló, però s'interessà per la seua aplicació i, com a president de l'IEC, mantingué una bona relació amb l'Institut d'Estudis Valencians (1937-1939), creat per Francesc Bosch i Morata a imitació de l'IEC. La creació de l'Institut d'Estudis Valencians (= IEV) fou una aspiració constant del valencianisme polític i cultural a partir dels anys 10 del segle XX, motivada en bona part per l'absència d'una representació valenciana a la Secció Filològica de l'IEC fins al 1961. L'IEV es dotà també d'una Secció Filològica, el secretari, i factòtum de la qual, fou Carles Salvador, alhora secretari de l'IEV. Salvador elaborà un pla lexicogràfic, del qual només es va poder acomplir en la pràctica l'inèdit Vocabulari Castellà-Valencià a ell encarregat. L'IEV és un precedent de l'AVL, però amb diferències notables. | Given the difficulty of accepting the linguistic authority of the IEC and the codification of the Catalan language in the Valencian Country, Fabra acknowledged in at least three statements (1918, 1930 and 1937) that it was the Valencian writers' task to refine and straighten the language and admitted that the establishment of a philological studies center in the Valencian Country could be helpful for such a purpose. He did not comment on the Normes de Castelló, but he was interested in implementing them and, as the president of the IEC, he maintained a good relationship with Institut d'Estudis Valencians (1937-1939), created by Francesc Bosch i Morata as an imitation of the IEC. The creation of the IEV was a constant aspiration of political and cultural Valencianism from the 10th century of the twentieth century, largely due to the absence of a Valencian representation in the SF of the IEC until 1961. A Philological Section was also provided to the IEV, whose secretary and factotum was Carles Salvador, who was also the IEV's secretary. Salvador elaborated a lexicographic plan, of which only the unpublished Spanish-Valencian Vocabulary for which he was responsible could be put into practice. The IEV is a precedent of the AVL, but with significant differences.

Sin resumen

The expression «valenciana prosa» , used from the XVth century onwards by writers like Roís de Corella, Miquel Peres, Bernardí de Vallmanya, and others, has been interpreted in different and sometimes contradictory ways (Rubió i Lluch, Nicolau d'Olwer, Riquer, Fuster, Coromines, etc). The author of this article considers it to be a mere way of outlining the fact that a given text was written in «lengua valenciana», this is to say in the modality of the Catalan Language used in Valencia, and that does not therefore relate to any specific literary style.

En aquest estudi de la Vida de sant Onofre, a través del positivisme històric, donem compte dels precedents de la vida onofriana fins a l’actualitat. Aportem la transmissió copta, grega, oriental, llatina i dins de l’Europa occidental, la catalana. Ens centrem en les diverses manifestacions cultuals i festives del sant arreu de la Corona d’Aragó –especialment a les localitats de patronatge–, a l’Estat espanyol i a l’àmbit internacional, que completem amb la indagació iconogràfica corresponent i la compilació de goigs populars. Acarem el contingut de la versió llatina original, que hem traduït, amb el de les versions catalanes, de les quals analitzem l’edició filològica contrastiva de les dues versions preliminars i més importants que ens han transmés la vida de sant Onofre –la del Ms. 13 de la Biblioteca de Catalunya (1395-1435) i la del postincunable de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València (1501-1510)–, i les primeres manifestacions al Flos sanctorum de l’edició de Barcelona (ca. 1496) i de l’edició de València (1514) amb una atenció especial a l’operació correctora de mossén Catalunya. Argumentem el nostre estudi amb les conclusions generals i la bibliografia que hem fet servir per a la nostra investigació. A l’apèndix, hi palesem l’edició de tots els textos hagiogràfics que hem emprat en aquest treball.

L'expansió de la societat feudal sobre l'Àndalus en el segle XIII derivà en la conformació de senyories territorials al regne de València, constituït aleshores pel Jaume I d'Aragó. El rei Conqueridor atorgà el feu de Rebollet (1240) a un corsari ennoblit per ell mateix, el lígur Carroccio di Alamanno da Costa (Carròs), que s'ocupà d'assentar colons cristians al castell de Rebollet i a la futura vila d'Oliva, vora la qual instal·là una poblada Moreria. Com ell, el seus successors en l'"honor" de Rebollet (baronia des del 1330, amb mer i mixt imperi) destacaren en les guerres d'expansió meditarrània de la Corona d'Aragó. La seyoria millorà amb la fundació del lloc cristià de la Font d'en Carròs (vers 1330), però fou ocupada i saquejada per Pere el Cruel de Castella (1364-1366), cosa que obligà a reconstruir cases i infraestructures, a repoblar-la i a pactar el senyor amb els vassalls una millora de les condicions d'aquests (1368-1379). Per haver-se extingit la nissaga dels Carròs, Oliva-Rebollet passà als seus parents els Riu-sec i, d'aquests, als Centelles/Riu-sec, vers la fi del segle XIV. Els Centelles d'Oliva s'enfrontaren amb els Vilaragut per l'hegemonia política al regne i obtingueren un gran triomf amb l'entronització de Ferran I d'Aragó (1412). Llavors, Bernat de Centelles impulsava, amb tècnics duts de Silícia (1410), la revolució de la canyamel i dels trapgis de sucre a la Safor. Ell i son fill Francesc-Gilabert I contribuïren a l'expansió itàlica d'Alfons el Magnànim, que atorgà títol de comte d'Oliva a Francesc a Nàpols, el 1449. Retornat a València el 1459, el primer comte destacà pels serveis militars a Joan II d'Aragó en la Guerra Civil Catalana, i augmentà el seu patrimoni senyorial amb l'adquisició de noves senyories. El seu fill Serafí, comte lletraferit, i mecenes d'humanistes, poetes i artistes, fou un dels personatges més influents de la Valància dels anys 1480-1530. Fou important el seu paper a l'hora de sotmetre els agermanats durant la Guerra de la Germania (1520-1522). A més, deixà ornada Oliva amb un magnífic palau goticorenaixentista (1505-1512) i una muralla (1529-1531). El seu nebot i successor, Francesc-Gilabert II alçà la fortalesa de Santa Anna (1543-1545) i altres defenses contra l'ofensiva piràtica turcoberber, però el seu fill i successor, Pere de Centelles, perdré el seny i morí sense descendència (1569). S'obri aleshores una disputa entre parents per la successió al comtat, que fou adjudicat finalment a la duquessa consort de Gandia, Magdalena de Centelles; amb la qual cosa, el comtat d'Oliva passaria a integrar-se en el patrimoni dels Borja, ducs de Gandia (1596).

Aquesta investigació analitza les diferents ideologies lingüístiques dels valencians de la segona meitat del segle XIX i principis del XX (concretament entre 1854 i 1906), amb especial atenció a la identitat de la llengua catalana. Per a definir les diferents ideologies lingüístiques s'examinen els aspectes següents: en primer lloc, quina consideració tenen els valencians d'aquesta època sobre la identitat de la llengua catalana (consideren el català com una llengua independent de les altres llengües romàniques? Creuen que el català és un dialecte de l'occità? Consideren el valencià com una llengua diferent del català?); en segon lloc, i com a conseqüència de l'element anterior, quin és el nom amb què es refereixen al conjunt de la llengua catalana i —més concretament— a la llengua catalana del País Valencià; en tercer lloc, quin és l'origen de la llengua catalana (constaten l'origen independent del català i de l'occità? O pensen que el català es va emancipar de la llengua occitana?); en quart lloc, quina és la dimensió identitària de cadascuna de les afirmacions sobre el nom i l'origen de la llengua; en cinqué i últim lloc, quin és el sentiment identitari, l'origen geogràfic, la classe social i la formació intel·lectual de cadascun dels erudits valencians que hi analitzem. Aquest treball no és, per tant, una història de la situació sociolingüística d'aquesta època ni de la consideració social que els valencians tenien de la seua llengua pròpia, sinó més bé una història de les ideologies lingüístiques, en la qual té un paper fonamental la qüestió identitària. Es tracta d’una investigació diacrònica que s’emmarca en la història social de la llengua i, més concretament, en la història de les ideologies, sempre dins l’òptica del positivisme històric. Així, combina el maneig de la filologia, la història social i la història de les ideologies. Encara que l’estudi es circumscriu al País Valencià, en examinar les ideologies lingüístiques dels valencians sobre la llengua pròpia, la investigació també té en compte el conjunt de l’àmbit lingüístic català dins del període comprés entre 1854 i 1906, així com els postulats de la romanística internacional sobre la llengua catalana als segles XIX i XX.

La novel•la cavalleresca Curial e Güelfa, redactada en llengua catalana i en un context italià –segons una vella presumpció, que ajuden a confirmar recents investigacions– ha sigut objecte de controvèrsia per diversos fets: el fet de trobar-se només en un manuscrit, que els codicòlegs relacionen amb Toledo; el fet de presentar un català amb preferències lèxiques valencianes, però hibridat amb italianismes i apartat de l’estil literari dominant a la València de l’època; el caràcter aparentment medieval, però amb molts punts d’influència i de contacte amb l’humanisme italià, etc. La present tesi doctoral pretén resoldre aquestes controvèrsies de manera satisfactòria i més o menys conclusiva. En primer lloc, s’ha estudiat de manera exhaustiva la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, i les biografies de més de 200 dels seus cortesans, prestant atenció especial a les relacions culturals i als interessos literaris d’aquests. De resultes d’aquest estudi, s’han biografiat més específicament alguns dels cortesans del Nàpols alfonsí directament relacionats amb el contingut, els referents culturals, l’onomàstica à clef i altres aspectes del Curial. En segon lloc, s’han estudiat totes les fonts literàries i els referents que s’han pogut documentat en la novel•la anònima, amb una important aportació de novetats, sobretot pel que fa al coneixements de fonts italianes i clàssiques, constatació que faria inexplicable la producció de l’obra a la Península Ibèrica, però que l’explica molt bé a la Península Itàlica. Finalment, s’han desxifrat els noms de tots els personatges de la ficció, els quals es relacionen d’una manera no excessivament encriptada, amb personatges reals de l’Europa de l’època, ben coneguts en l’entorn diplomàtic de la cort del rei d’Aragó. De resultes de tot aquest anàlisi primmirat, aprofitant al màxim els materials bibliogràfics (més de 6.000 referències), arxivístics (documents publicats i inèdits) i literaris (es poden reconstruir perfectament la biblioteca i les preferències de l’anònim autor del Curial), se’ns dibuixa Curial e Güelfa com una novel•la d’aparença medievalitzant (paròdia, en realitat, de l’amor cortés i els llibres de cavalleria), però molt influïda ideològicament –i metodològicament, també: una imitatio petrarquesca– per la cultura humanística italiana. Sembla ser l’obra d’algú molt ben relacionat amb l’estament cavalleresc i amb la vida curial, que s’ha format en àmbit ibèric i en la perifèria gòtica d’Europa (lírica trobadoresca, Tristany i Lançalot, etc.), però que, després d’haver viscut uns anys a Itàlia en contacte amb cenacles humanístics, ha sigut capaç d’incorporar a la seua obra un esperit jocund (facècia erudita, ironia subtil i metaliterària, paròdia, sàtira, etc.) més propi del Renaixement que de l’edat mitjana. Raó per la qual es pot definir el Curial com un text català explicable pel context italià, i catalogable com una creació literària pròpia del que els historiadors de la cultura i de la literatura italianes denominen la cavalleria umanistica. De fet, els patrons culturals sobre els quals dissenya el seu artefacte literari l’anònim escriptor no són tant els propis de la cort alfonsina de Nàpols –on en teoria s’havia de “recitar” l’obra, sembla que en un entorn confidencial– com els de l’humanisme llombard, florentí i ferrarés, al qual deu molt la novel•la.

La tesi doctoral "El Terç del Cartoixà de Joan Roís de Corella. Edició i estudi" fixa el text d'aquest incunable i el compara a doble columna amb el text del qual és deutor, la Vita Christi de Ludolf de Saxònia. La datació de l'obra, entre febrer i març de 1495, i l'atribució a un taller, el de Hagenbach-Hutz a la ciutat de València, es realitza per mitjà de l'anàlisi de dades codicològiques i d'història de la impremta en aquesta ciutat. Aquesta anàlisi permet també situar adequadament el projecte d'edició dels quatre volums que conformen el Cartoixà de Corella a finals del segle XV. La comparació del text català amb el llatí permet descobrir les diferents tècniques usades per l'autor valencià per tal de confegir la seua adaptació de l'obra llatina i descobrir principalment quin és el contingut que Roís de Corella suprimeix, resumeix, amplifica, reestructura i incorpora respecte de la Vita Christi. D'aquesta manera, s'observa que en el Terç del Cartoixà, entés com un manual de devoció, hi ha una preocupació per part de l'autor de reestablir el text sagrat, hi ha la influència de la Postilla litteralis de Nicolau de Lira, autèntica font secundària de l'obra catalana, de les praelectiones que ell, com a mestre en teologia (1482-1484), va elaborar, l'influx també de l'augustinisme del bisbe Jaume Peres de València per mitjà de les doctrines de la justificació i del verus Israhel i la necessitat de proposar com a model soteriològic per als cristians de qualsevol condició un model franciscà basat en la pobresa i la humilitat, i per als cavallers en particular, un model d'arrel lul·lianes que s'incardina en el context del moment per mitjà de la figura del cavaller màrtir. The doctoral thesis "El Terç del Cartoixà Joan Roís de Corella. Edició i estudi" set the text of that incunabula and compares two-column text of which is the source, the Vita Christi of Ludolph of Saxony. The dating of the work, between February and March 1495, and the attribution to a press, the Hagenbach-Hutz press in the city of Valencia, is done through data analysis of the incunabola and the history of the press in this city. This analysis also allows properly date the project to edition of the four volumes comprising El Cartoixà of Corella in the late fifteenth century. Catalan comparison with the Latin text reveals the different techniques used by the Valencian author to make his adaptation of the Latin work and discover what is the content Rois de Corella deletes, sums, amplifies, restructures and includes of the Vita Christi. Thus, we see that in the Terç of Cartoixà, understood as a manual of devotion, there is a concern on the part of the author to reestablish the sacred text, there is the influence of Nicholas of Lyra Postilla litteralis, authentic Catalan secondary source of the work, the influence of the Praelectiones, which he, as a master of theology (1482-1484), was produced, also the influence of the Augustinian Bishop Jaime Perez Valencia, by doctrines of verus Israhel and justification, and the need to propose as a salvation model for Christian of any condition a model based on Franciscan poverty and humility, and for the knights in particular, a model that is rooted in Llull, incardinated in the context of the moment by the figure of the knight martyr.

Aquesta tesi doctoral conté els problemes i entrebancs bàsics als quals s'enfronta l'Administració local valenciana a l'hora de promoure l'ús de la llengua pròpia, així com les actuacions i mesures d'intervenció que es porten a terme per tal d'avançar en els processos de normalització lingüística. A més, s'hi ofereix una anàlisi descriptiva, una visió panoràmica de les accions de política i planificació lingüístiques que repercuteixen en el canvi lingüístic en l'àmbit municipal.El municipi és l'entorn més pròxim i immediat als ciutadans i, per tant, té una importància clau i estratègica per tal d'intentar capgirar el procés de substitució lingüística. Per la proximitat i relació amb la població en general, l'ajuntament, en l'àmbit municipal, ocupa una posició privilegiada per tal de desplegar mesures i accions de política lingüística. Els avanços més importants i destacats en els processos de normalització lingüística que s'han dut a terme en els ens locals al País Valencià s'han produït en aquells ajuntaments o mancomunitats de municipis en què hi ha -o hi ha hagut- una clara i decidida política lingüística, sobretot en aquelles administracions en què hi ha un servei lingüístic encarregat de planificar, programar i donar suport tècnic a l'ús de la llengua.La creació de serveis lingüístics, l'aprovació de reglaments d'usos lingüístics, la normalització en la toponímia i la retolació, la convocatòria de premis literaris, l'exigència del requisit lingüístic, les jornades i les festes per la llengua, l'extensió de l'ensenyament en català, etc. són actuacions positives i fonamentals per tal d'avançar i intentar capgirar la situació actual de subordinació de la nostra llengua. Un treball, però, que també es troba farcit d'obstacles, problemes i dificultats, de contradiccions i paradoxes: toponímia i retolació bilingüe, sentències en contra del requisit lingüístic, informes en contra de l'augment de les línies en català, contraplanificació lingüística, etc.L'objectiu fonamental d'aquest treball de recerca és facilitar una informació completa i ordenada que servisca de referència i eina de consulta, i contribuïsca a establir noves mesures i intervencions estratègiques, fermes i decidides, en política lingüística en l'àmbit municipal, orientades a impulsar i afavorir els canvis necessaris per a la recuperació i la promoció del català en tots els àmbits d'ús: l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació, la cultura, les festes, l'esport, l'empresa..., tot tenint en compte la importància dels ajuntaments i de la societat civil en aquest procés de canvi lingüístic., This doctoral thesis deals with the problems and the pitfalls that Valencian local administration confronts when promoting the usage of the language native to the region (Catalan), as well as the measures of intervention implemented in order to promote use of the language in all areas (linguistic normalisation). Moreover, a descriptive analysis is offered, with a panoramic view of the linguistic policies that affect language shifts on a local scale.The local sphere is the closest and most immediate environment for citizens and therefore has a clear strategic importance in reversing the process of language shift. The establishment of services whose aim is linguistic normalisation, the passing of local regulations determining the usage of the official languages, the «normalisation» of place-names and all the written notices, the establishment of literary awards, the fact that a mastery of Catalan is demanded in the recruitment of civil servants («requisit linguistic»), the festivals and meetings to celebrate and defend the language, the extension of lessons carried out in Catalan, etc., are all proactive policies, that are key in any advance in the process of reversing the present-day situation of Catalan's subordination to Spanish. It is, nevertheless, a task with pitfalls, problems and difficulties, contradictions and paradoxes, such as Catalan place-names signed bilingually (in both Catalan and Spanish) and bilingual road signs, judges ruling against the demand for a mastery of Catalan in the recruitment of civil servants («requisit linguistic»), reports that oppose the increase of subjects taught in Catalan, language counterplanning and so forth.The fundamental aim of this dissertation is to make available a comprehensive, well-ordered documentation that might serve both as a reference and as a consultative tool, and which might help to establish new measures and strategies of intervention, in a steady and determined way, with respect to language-planning on the local scale, intended to encourage and foster the necessary changes for the recovery and the promotion of Catalan in all spheres of usage: administration, education, media, culture, festivities, sport, business, etc., taking into account the importance of local authorities and civil society in this process of language shift.