Search

Al juliol del 1873, per primera vegada “un grup que no pertanyia a l’església, ni a l’exèrcit, ni a la classe mitjana”, com diria Gerald Brenan, va protagonitzar una revolució. Va ser a Alcoi, una ciutat fortament industrialitzada i amb una llarg historial d’enfrontaments entre obrers i burgesos des del llunyà episodi luddita del 1821. A les portes del 150 aniversari, podríem pensar que ja s’ha dit tot sobre la insurrecció del “Petrólio”, com la van batejar els seus contemporanis. Però entre la bibliografia abunda més la propaganda que la investigació historiogràfica. Lluny del consens, el mite de la Comuna d’Alcoi (denunciat per Clara Lida) continua tan present avui en dia com quan Maisonnave emprava la revolta per enfonsar el govern de Pi i Margall, del que formava part. Es tracta d’analitzar el “Petrólio”, lluny d’explicacions simplistes, com a conseqüència i espoleta, alhora, d’una inflexió en el model productiu. Tot apunta a una reorganització del treball que implicava una equiparació salarial a la baixa i l’expulsió d’un nombre substancial d’operaris. La culminació d’un procés de centralització i mecanització en detriment de la major autonomia de determinats sectors obrers, però també en perjudici de les condicions laborals del conjunt del proletariat. Un viratge que requeria una domesticació dels obrers en un moment àlgid de l’associacionisme (a Alcoi residia la seu de l’Associació Internacional de Treballadors) i de les onades vaguistes, a tot l’Estat espanyol i arreu d’Europa (a l’ombra de la Commune de París). La repressió planificada i indiscriminada va ser fruit de les necessitats empresarials, on el republicanisme va actuar com a corretja de transmissió dels interessos espuris dels amos. L’anarquisme quedarà marcat per dècades per aquesta “primera batalla al carrer” de l'Aliança, que deia engels Engels, i pel seu brutal aixafament. I per esbrinar tot això és ineludible tornar a les fons primàries. Especialment per desenterrar el procés judicial incoat c