Search

In the late nineteenth century, Paris is at the origin of an impressive flow of words and multiplied images. The article introduces the principal Catalan modernist artists having made the Bohemian life in Paris and having shown it in Barcelone.Santiago Rusiñol and Ramon Casas show modern painting that comes from the French capital. The visitors are able to discover the subjects of Montmartre’s mythology, an urban landscape quite distinctive and deranged life of women and artists. A second generation begins to hatch in the late 1890s and at the very beginning of the twentieth century, which meet in Els Quatre Gats. Isidre Nonell and Ricard Canals arrived in Paris after the 1897 and they are followed by Pablo Picasso, Carles Casagemas and some other artists, with the unique presence of a woman, Lluïsa Vidal., À la fin du XIX e siècle, Paris est à l'origine d'un flux impressionant de paroles et d'images démultipliées. L'article présente les principaux artistes modernistes catalans ayant vécu la bohème à Paris et l'ayant faite voir à Barcelone. Santiago Rusiñol et Ramon Casas y montrent la peinture moderne de la capitale française. Le public barcelonais découvre les sujets de la mythologie montmartroise, un paysage urbain tout à fait distinctif et la vie detraquée des femmes et des artistes. Une seconde géneration commence à éclore à la fin des années 1890 et au tout début du XX e siècle, celle qui fréquente notamment Els Quatre Gats. Isidre Nonell et Ricard Canals arrivent à Paris en 1897 suivis par Pablo Picasso, Carles Casagemas et quelques autres artistes, avec l'unique présence d'une peintre, Lluïsa Vidal.

De manera significativa, Verdaguer apareix fotografiat sobre un dels dibuixos que un jove Adrià Gual va realitzar el 1892 de L’Atlàntida. El nostre punt de partida és aquesta fotografia, que testimonia una elecció i captura un instant decisiu. Es tracta d’un fotomuntatge d’Antoni Esplugas i Puig, que analitzarem detalladament amb dos retrats del mateix fotògraf, en relació amb el retrat que Ramon Casas va fer en la mateixa època. L’objectiu principal d’aquestes línies és tractar les interpretacions plàstiques dels versos verdaguerians per Adrià Gual, reproduïts al suplement de la revista Joventut, editat amb motiu del XXV aniversari de L’Atlàntida. La presència de Verdaguer al voltant del cercle de Joventut i de la generació que havia protagonitzat l’anomenada «revolta modernista », transfereixen l’esperit del mite atlàntic a través de la reinterpretació omnipresent de la seva poètica. En clau d’estètica simbolista, Josep Maria Xiró il·lustra l’edició monumental de L’Atlàntida publicada el 1906 per Francesc Matheu. L’episodi de l’incendi del Pirineu enllaça amb l’altre llibre èpic, Canigó, que esdevé l’eix vertebrador de la història i l’origen de la Catalunya cristiana. Altrament, sota la direcció escènica de Gual, el poema simfònic Canigó esdevé un càntic a la natura/una natura escenificada, ideal de l’art total, que uneix el sentiment de recuperació de la identitat del poble català, ja en ple període noucentista., Anuari Verdaguer, Núm. 30 (2022)

'Pòrtic' al número de la revista.

El paisaje urbano es una realidad compleja, integrada por componentes culturales y naturales, tangibles e intangibles, cuya imbricación configura un territorio y unas representaciones. En este sentido, las ciudades de Barcelona, Buenos Aires y Puebla brindan una imagen lo suficientemente rica y variada para relacionar múltiples factores de transferencia entre sí. A propósito de las grandes exposiciones de arte celebradas entre los siglos XIX y XX en las tres urbes, los autores de Entre ciudades se centran en panoramas, escenas e identidades como la arquitectura de grandes almacenes, galerías comerciales y fachadas; la escultura en espacios públicos, tarjetas y prensa, o el intercambio de artistas. Con su mirada transcultural, descubren la intensidad de la circulación de ideas, personas, mercancías y prácticas durante un periodo de una gran efervescencia artística., Este libro se inscribe en el proyecto de investigación «Entre ciudades. Paisajes culturales, escenas e identidades (1888-1929)» (HAR2016-78745-P)

Les paraules determinen la manera com interpretem la realitat i poden, per tant, canviar-la; tenen un impacte emocional, intel·lectual i fins i tot físic sobre les persones...

Compàs d'Amalgama és una revista d'Edicions de la Universitat de Barcelona que inicia la seva singladura amb el propòsit d'esdevenir un mitjà de difusió transversal on es convinin gèneres i ritmes de la cultura contemporània.

I-Media-Cities. Innovative e-Environment for Research on Cities and the Media presents the results of an innovative project undertaken by the film archives of Athens, Barcelona, Bologna, Brussels, Copenhagen, Stockholm, Frankfurt, Turin and Vienna, in conjunction with several leading research centres and technological innovators. Together they have developed a digital platform for viewing a wide range of images and motion pictures. More than 1,000 films dating from 1890 to 1989 have been incorporated in the platform, expressly selected to give the project coherence and meaning. Each city is represented both singularly and generally, revealing similarities and differences between them. The producers, actors, directors, places, people, and historical, social and political events are listed to facilitate analysis in areas such as sociology, urban anthropology, town planning, and architectural history, among others. The objective is to propose a new way of disseminating film collections, bringing them to a wider public, and stimulating research into cities in the fields of the humanities., This project has received funding from the European Union's Horizon 2020 research and innovation programme under grant agreement nº 693559

Coordinadores: Teresa-M. Sala i Irene Gras Valero, Aquest quadern aborda la condició de la naturalesa com a font inexhaurible d’inspiració artística i la configuració per part dels creadors d’un imaginari poètic, simbòlic i oníric. En el tombant del segle XIX al XX, en plena època de la industrialització, es definí un nou sentit espiritual de la naturalesa, fruit de la influència del Romanticisme i del simbolisme, i alhora es creà un marc de convivència d’aquesta visió amb una altra de materialista, que reduïa la idea de natura a una dimensió del tot tangible i mesurable. A Poètiques de la natura s’estudia com la necessitat de protegir espais del territori i la reformulació de valors espirituals van ser l’essència d’aquest moment. Així mateix, s’hi mostra un repertori de joguines fabricades a partir d’elements naturals que esdevenen artefactes ecològics de difícil conservació i s’hi destaca la importància que assolí la joguina industrial o econòmica arran del debat entre art i indústria. Clou el volum una reflexió sobre els corrents estètics, que oscil·laren entre dos pols: el concepte de mimesi i el de símbol, amb els quals enllacen les figures de Maurice Maeterlinck i Adrià Gual., Aquest llibre s’inscriu en el projecte de recerca «Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900» (har2012-35927) de la Universitat de Barcelona (2014sgr834), finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Els guanys d’aquesta publicació aniran destinats al Centre d’Art i Natura de Farrera.

Dins del moviment simbolista a Catalunya, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol i altres modernistes van seguir l'ideal de l'època de la Gesamtkunst (obra d'art total). Tots aquests creadors van transitar per la plàstica, la poesia i les arts escèniques, les quals no es poden entendre sense la música. Amb el projecte del Teatre líric català d'Enric Morera, que va comptar amb altres compositors, com Enric Granados i Jaume Pahissa, o l'experiència del Teatre Íntim de Gual, pretenien construir un veritable espectacle popular modern. Entre 1910 i 1914, l'anomenat Teatre de Natura és la simbiosi que ha de tenir lloc entre l'intèrpret i l'espectador. En aquest article partim del que s'ha dit fins ara sobre el tema i, oferint nous continguts, plantegem alguns elements d'anàlisi a partir de les obres Canigó de Jacint Verdaguer, Flors de Cingle d'Ignasi Iglésias i Rondalla bosquetana. La viola d'or d'Apel·les Mestres.

Dins del moviment simbolista a Catalunya, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol i altres modernistes van seguir l’ideal de l’època de la Gesamtkunst (obra d’art total). Tots aquests creadors van transitar per la plàstica, la poesia i les arts escèniques, les quals no es poden entendre sense la música. Amb el projecte del Teatre líric català d’Enric Morera, que va comptar amb altres compositors, com Enric Granados i Jaume Pahissa, o l’experiència del Teatre Íntim de Gual, pretenien construir un veritable espectacle popular modern. Entre 1910 i 1914, l’anomenat Teatre de Natura és la simbiosi que ha de tenir lloc entre l’intèrpret i l’espectador.En aquest article partim del que s’ha dit fins ara sobre el tema i, oferint nous continguts, plantegem alguns elements d’anàlisi a partir de les obres Canigó de Jacint Verdaguer, Flors de Cingle d’Ignasi Iglésias i Rondalla bosquetana. La viola d’or d’Apel·les Mestres., Within the Symbolist movement in Catalonia, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Rusiñol and other Modernista followed the contemporary ideal of the time of Gesamtkunstwerk. All these creators worked in fine arts, poetry and performing arts, which necessarily involved music. With the Catalan Enric Morera’s Lyric Theatre project, other composers such as Enric Granados and Jaume Pahissa, or Gual’s Teatre Íntim, for example, all of them tried to create a Modern popular spectacle. Between 1910 and 1914, the so-called Theatre of Nature saught to exploit the symbiosis that could occur between the performer and the audience.In this article we start with the existing discourse and offer new content, and consider some elements of analysis from the works Canigó by Jacint Verdaguer, Flors de Cingle by Ignasi Iglésias and Rondalla bosquetana. La viola d’or by Apel·les Mestres.

Visions dels Pirineus inicia la col·lecció Quaderns d’Art i Natura amb un recorregut que arrela en la Renaixença i creix durant el Modernisme, moment en què s’origina un determinat relat sobre el territori que té ingredients de descoberta, d’estudi científic i valoració patrimonial, però sobretot de ruta excursionista. Els camins inspiradors que poetes, artistes, excursionistes i científics van recórrer componen una espècie de retaule format per impressions, dibuixos, imatges, fragments literaris, pensaments... En aquestes pàgines l’eix vertebrador són les visions, que tant poden venir del camp de les ciències i les lletres com de les arts, de manera que la selecció discorre per diverses formes de veure i interpretar el paisatge.

Traducció de: Arts i naturalesa : biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, Editor literari: Pere Capellà Simó, Antoni Galmés Martí i Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporanis, editor literari, In the period of Modernisme nature came to the fore as a boundless source of artistic inspiration. Influenced by the cult of nature, creators produced a poetic, symbolic, dreamlike set of images and ideas; at the same time, scientists, experiencing the reper­cussions of Darwinism, were initiating the debate between creationists and evolutionists. Anti-mate­rialistic and idealistic thinking, which in some cases had coincided with the postulates of the theories of evolution, shaped the framework of sensibilities of the Symbolist movement, in which the landscapes of the soul ranged from approaching the unconscious to voyaging to unexplored islands. This book, an in-depth study of the interrelationship between the arts and nature, embraces all of these phenomena from a plural, organic point of view.

Centrem la mirada sobre els Pirineus,espai primigeni i simbòlic entrela història i el mite, la literatura i l’art.Els Pirineus no han estat mai fronteranatural ni històrica i els orígensde Catalunya són pirinencocarolingis.Tanmateix, a partir del Tractatdels Pirineus (1659), que va signar-sepel rei Felip IV sense consultar lesCorts Catalanes, la frontera artificialva esdevenir una frontera política, toti que els territoris afectats van conspirardurant anys per tornar-se a unir alPrincipat. És amb el moviment de laRenaixença quan es crea un determinatimaginari situat a les muntanyespirinenques. Verdaguer narra, amb unromàntic enyorament del passat i unamirada diferent a la natura, els orígensde la Catalunya cristiana a Canigó(1885). Mentre, per la seva banda,Víctor Balaguer escriu una obra dramàticaintitulada Els Pirineus (1891)que situa al segle XIII tot un seguitde personatges històrics i llegendaris,amb el castell de Montsegur crematdurant la croada contra els albigesos, el comte de Foix i els almogàvers. Apartir d’aquest llibre, sota la influènciadel gran sintetitzador de mites que fou Richard Wagner, el compositorFelip Pedrell va realitzar una òperaque va tenir un gran èxit al Liceu. Dela mateixa manera, Massó i Torrentstambé havia escrit el llibret de l’òperaLa Fada (musicada per Enric Morerai estrenada a Sitges a la Quarta FestaModernista). Analitzarem, doncs,imatges artístiques i símbols que elscreadors van generar sobre el Pirineu.

Coordinació: Teresa-M. Sala, In the throes of modernization, the Barcelona of 1900 was buzzing with energy and an unprecedented culture of leisure emerged. The city’s residents made full use of their free time, forging relationships with one another through a highly varied range of initiatives and activities, taking advantage of existing opportunities and creating new ones. In addition to the traditional celebration of civic festivals, popular meals and various types of processions, innovative new forms of cultural consumption sprang up to satisfy all tastes and budgets. Numerous cinemas opened, the first amusement parks threw open their gates and new theatres raised their curtains. Thanks to these developments, the vicinity around the avenue Paral·lel became the epicentre of Barcelona nightlife. This book offers a panoply of images of the diversions, entertainments and hobbies of that fascinating era of contrasts, the turn-of-the-century Barcelona of Modernisme.

Coordinadora: Teresa-M. Sala

L’escrit neix de la interrelació entre la poesia i les imatges, les històries pintades, els universos simbòlics i la creació de naturaleses artificials al llarg del segle XIX. El títol de reminiscències baudelairianes esdevé una síntesi d’intencions, de la recerca de correspondències en un bosc de símbols. L’objectiu fonamental és analitzar un sistema de símbols en un moment en què el culte a la naturalesa va ser un refugi contra les falsedats humanes, contra el positivisme, contra un paisatge cada vegada més industrialitzat. Desentranyar la pròpia singularitat, el caràcter d’allò que simbolitza una altra cosa, que la representa de manera sensible o imaginada. La naturalesa del símbol, el símbol de la naturalesa, centrant-nos en el simbolisme de les flors, el llenguatge de les coses mudes., This article originates from the relation between images and poetry. It explores painted histories, symbolic visions and the construction of artificial natures through the nineteenth century. Its title, Artificial natures, wants to suggest Baudelaire’s ideas about correspondances in a forest of symbols. The main goal is to analyze a system of symbols, in a context where the nature was a refuge from positivism and the industrial landscape. We want to look at singularities: the nature of the symbol, the symbol of the nature. A particular view of the symbolism of flowers, the language of silent things., El artículo nace de la interrelación entre poesía e imágenes, historias pintadas, los universos simbólicos y la creación de naturalezas artificiales a lo largo del siglo XIX. El título de reminiscencias baudelairianas viene a ser como una síntesis de intenciones, de la búsqueda de correspondencias en un bosque de símbolos. El objetivo fundamental es analizar un sistema de símbolos en un momento en que el culto a la naturaleza fue un refugio contra las falsedades humanas, contra el positivismo, contra un paisaje cada vez más industrializado. Desentrañar la propia singularidad, el carácter de aquello que simboliza otra cosa, que la representa de manera sensible o imaginada. La naturaleza del símbolo, el símbolo de la naturaleza, centrándonos en el simbolismo de las flores, el lenguaje de las cosas mudas.

L’escrit neix de la interrelació entre la poesia i les imatges, les històries pintades, els universos simbòlics i la creació de naturaleses artificials al llarg del segle XIX. El títol de reminiscències baudelairianes esdevé una síntesi d’intencions, de la recerca de correspondències en un bosc de símbols. L’objectiu fonamental és analitzar un sistema de símbols en un moment en què el culte a la naturalesa va ser un refugi contra les falsedats humanes, contra el positivisme, contra un paisatge cada vegada més industrialitzat. Desentranyar la pròpia singularitat, el caràcter d’allò que simbolitza una altra cosa, que la representa de manera sensible o imaginada. La naturalesa del símbol, el símbol de la naturalesa, centrant-nos en el simbolisme de les flors, el llenguatge de les coses mudes., This article originates from the relation between images and poetry. It explores painted histories, symbolic visions and the construction of artificial natures through the nineteenth century. Its title, Artificial natures, wants to suggest Baudelaire’s ideas about correspondances in a forest of symbols. The main goal is to analyze a system of symbols, in a context where the nature was a refuge from positivism and the industrial landscape. We want to look at singularities: the nature of the symbol, the symbol of the nature. A particular view of the symbolism of flowers, the language of silent things., El artículo nace de la interrelación entre poesía e imágenes, historias pintadas, los universos simbólicos y la creación de naturalezas artificiales a lo largo del siglo XIX. El título de reminiscencias baudelairianas viene a ser como una síntesis de intenciones, de la búsqueda de correspondencias en un bosque de símbolos. El objetivo fundamental es analizar un sistema de símbolos en un momento en que el culto a la naturaleza fue un refugio contra las falsedades humanas, contra el positivismo, contra un paisaje cada vez más industrializado. Desentrañar la propia singularidad, el carácter de aquello que simboliza otra cosa, que la representa de manera sensible o imaginada. La naturaleza del símbolo, el símbolo de la naturaleza, centrándonos en el simbolismo de las flores, el lenguaje de las cosas mudas.

El artículo intenta ir más allá del habitual estudio descriptivo que se ha venido realizando de forma generalizada en el campo de las artes decorativas. Pretendemos abordar el tema del estilo como un instrumento de interpretación que nos permita comprender y analizar fragmentos de la versátil realidad decimonónica. Partiendo del debate y las polémicas suscitadas en torno al estilo, omnipresentes a lo largo del siglo XIX, no pretendemos hacer un recopilatorio o estado de la cuestión sinó, más bien, mostrar la diversidad de los estilos en el ámbito de la decoración de interiores y situar algunos elementos de reflexión para el estudio de su significación., The article investigate the theme of style in the nineteenth century and the specificity of decorative arts. From an hermeneutic point of view, we examine analytical categories, in order to demonstrate the significance of styles in the interior’s design.

En el artículo abordamos algunos aspectos en torno al tema de la transitoriedad en el arte, que consideramos de vital importancia en la época contemporánea. En un primer estadio planteamos a nivel filosófico y científico cómo ha sido concebida, desde la Antigüedad hasta nuestros días, la cuestión de la comprensión del tiempo. Con la crisis de la racionalidad y del sujeto nos situamos de pleno en la escena de la caducidad. Después, utilizando lametáfora del viaje, trazamos un itinerario reflexivo donde confluyen el arte y el tiempo., The article examines various aspects of the transitory nature of art, which we believe to be a vital feature of the contemporary period. In the first section we consider how time has been interpreted, both by philosophers and scientists, from Antiquity to the present day. following the crisis suffered by rationaiism and the subject, we find ourselves truly ensconced in a scene which has lost al1 validity. Following this, using the metaphor of the journey, we trace a reflective route in which art and time converge

En el artículo abordamos algunos aspectos sobre las ideas de la percepción estética del espacio en la época contemporánea. A partir de la negación de la perspectiva tradicional por parte de El Lissitzky, intentamos evidenciar cual es la voluntad y la necesidad del artista de descubrir formas artísticas que expresen las nuevas ideas de la concepción del espacio. Hemos trazado un conjunto de relaciones entre el arte y la ciencia, estructurando el texto en dos apartados: en el primero realizamos un compendio del proceso que va desde la visión euclidiana del espacio para desembocar en la visión relativista del espacio y el tiempo; y en el segundo reflexionamos sobre el concepto, la conciencia y la imagen del espacio en el movimiento de las vanguardias rusas, centrándonos en la trayectoria de El Lissitky., This article contains come reflections on the perception of the concept of space in the XX century, which cannot be achieved without consideration of the relations between Art and Science. The first part provides a compendium on the evolution of the concept from the Euclidian point of view to the space-time relativistic. The second part is devoted to a specific examination of this matter for the Russian avantgardes, with special emphasis on Lissitky's work and thought.

L'escrit neix de la interrelació entre la poesia i les imatges, les històries pintades, els universos simbòlics i la creació de naturaleses artificials al llarg del segle XIX. El títol de reminiscències baudelairianes esdevé una síntesi d'intencions, de la recerca de correspondències en un bosc de símbols. L'objectiu fonamental és analitzar un sistema de símbols en un moment en què el culte a la naturalesa va ser un refugi contra les falsedats humanes, contra el positivisme, contra un paisatge cada vegada més industrialitzat. Desentranyar la pròpia singularitat, el caràcter d'allò que simbolitza una altra cosa, que la representa de manera sensible o imaginada. La naturalesa del símbol, el símbol de la naturalesa, centrant-nos en el simbolisme de les flors, el llenguatge de les coses mudes.

Sovint resulta dificultós imaginar-se la forma de viure d'èpoques passades, i una de les maneres d'acostar-se a aquest univers de la privacitat por ser mitjançant les imatges reflectides pels artistes o bé a través de les descripcions literàries. No obstant això, una altra possible aproximació als escenaris quotidians es pot donar a partir de l'estudi del mobiliari, el qual sempre ha tingut una funció simbòlica alhora que utilitària. En aquest sentit, el terreny de les arts decoratives -àmbit en què bàsicament centrem les nostres investigacions- és el que més s'acosta als usos i costums d'una societat. Així, el propòsit d'aquestes breus línies és revelar com eren alguns dels mobles i dels interiors que dues famílies destacades de Sabadell, els Gorina i els Turull, van encomanar a la Casa Busquets al llarg del temps, amb l'objectiu d'aportar algunes dades sobre I'estil de vida, els gustos i els costums d'una època.

El Congrés Internacional coupDefouet Barcelona 2013 ha estat una iniciativa de l'Art Nouveau European Route – Ruta Europea del Modernisme, organitzada per l'Institut del Paisatge Urbà de l'Ajuntament de Barcelona i el grup de recerca GRACMON de la Universitat de Barcelona, Coordinació: Lluís Bosch, Mireia Freixa., [eng] In 2013 the magazine coupDefouet reached its first decade of existence. As a way of celebrating this, the Art Nouveau European Route – the association of cities and other local institutions for the promotion and diffusion of Art Nouveau heritage that created the magazine – organised a magnificent international congress as a framework for scientific exchange and raising public awareness. The first coupDefouet International Congress on Art Nouveau was held in Barcelona, the city from which coupDefouet is published and one of the undisputable world capitals of Art Nouveau. This volume of the Singularitats series comprises the proceedings of that event., [cat] L’any 2013 va fer deu anys de l’aparició de coupDefouet, la revista de la Ruta Europea del Modernisme, una associació de municipis i altres entitats locals per a la promoció i la difusió del patrimoni modernista o Art Nouveau. Per commemorar-ho, s’organitzà un congrés internacional amb l’objectiu de contribuir al coneixement científic i la difusió d’aquest moviment artístic. El primer Congrés Internacional coupDefouet se celebrà a Barcelona, la ciutat en què s’edita coupDefouet i una de les capitals indiscutibles de l’Art Nouveau. En aquest volum de Singularitats s’apleguen les actes d’aquell esdeveniment.

[spa] Esta comunicación tiene por objeto la presentación de experiencias y proyectos de Gracmon (Grupo de Investigación en Historia del Arte y del Diseño Contemporáneos, Universitat de Barcelona) en el entorno de las Humanidades Digitales y la transferencia del conocimiento en internet. Se discutirán cuestiones metodológicas y técnicas, con un enfoque fundamentalmente descriptivo y práctico. Desde hace 5 años, Gracmon (cuyos principales objetos de estudio son el modernismo, el noucentisme y la historia del diseño en Cataluña) viene desarrollando su compromiso con el e-research a través de iniciativas de trabajo colaborativo, visualización de datos y divulgación online. Presentaremos dos propuestas: GracmonDocs y Viquimodernisme. GracmonDocs son una serie de microsites monográficos, cada uno de los cuales presenta un tema concreto de la investigación del grupo mediante una visualización interactiva. Las visualizaciones aportan una visión sintética y unas posibilidades de búsqueda y filtrado que las convierten en herramientas útiles en sí mismas para el investigador. Asimismo, por su accesibilidad y sencillez de uso, adquieren un carácter divulgativo. En cuanto a Viquimodernisme (Wikimodernismo), se trata de un proyecto innovador de colaboración de una institución académica con Wikipedia. La iniciativa se propone la mejora y ampliación de los contenidos sobre modernismo en la Wikipedia en catalán. Para ello, se involucra a investigadores, docentes y estudiantes redefiniendo la relación del trabajo académico con Wikipedia., [eng] This paper presents some experiences and projects by Gracmon (Research Unit on the History of Contemporary Art and Design, University of Barcelona) in the field of Digital Humanities and knowledge transfer on the internet. Methodological and technical issues will be discussed in a fundamentally descriptive and practical way. For 5 years, Gracmon (whose main objects of study are modernisme, noucentisme and the history of design in Catalonia) has been developing a commitment to e-research through collaborative online work, data visualization and online outreach initiatives. Two proposals are presented: GracmonDocs and Viquimodernisme. GracmonDocs are a series of monographic microsites, each of which showcases a specific topic of the group's research through an interactive data visualization. They provide a panoramic view of the subject for the general public, while at the same time, via search and filtering options, they can be useful to the researcher. Viquimodernisme constitutes an unprecedented collaboration between an academic institution and Wikipedia. This GLAM wikiproject seeks to improve and expand the contents of modernisme in the Catalan Wikipedia (Viquipèdia). Researchers, professors and graduate and postgraduate students are involved, redefining the relationship of the academic assignment with Wikipedia.

Màster Oficial en Estudis Avançats en Història de l'Art. Facultat de Geografia i Història de la UB. Curs: 2022-2023, Tutor: Dr. Amadeo Serra Desfilis i Dra. Teresa-M. Sala García, El presente trabajo sitúa su objeto de estudio en la ciudad de València y su marco cronológico entre 1865 y 1936. Su motivación principal es pensar sobre las imbricaciones entre el espacio urbano y la modernidad en el marco occidental. Si tomamos como ejemplo El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire, texto angular en la definición de la vida propia de “los nuevos tiempos”, encontramos que las prácticas que en él se describen como propias de esta vida son inseparables de la idea de ciudad que se construye a lo largo del siglo XIX, y que llega al XX como marco desde el que entender la realidad vivida. Este binomio, aparentemente indisoluble, se ha heredado por la historiografía posterior, que ha tendido a analizar desde la idea de la gran metrópoli y la cultura asociada a ella las manifestaciones artísticas y culturales desarrolladas durante los años estudiados en este trabajo. Es evidente que en esta época la conexión entre los diferentes ámbitos globales aumentó considerablemente, facilitando la conformación de una cultura más homogeneizada e imperante a nivel, como mínimo, occidental

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2020-2021, Tutor: Teresa Montserrat Sala Garcia, Si fem una ràpida ullada a la ciutat de Barcelona en el període comprès entre els quinze anys anteriors a 1900 i els primers quinze del segle XX, estarem veient la plenitud del moviment Modernista que hi brillà breument però intensa i irradià entusiàsticament el seu optimisme i desimboltura formal per força indrets de Catalunya i fora d’ella. En aquest auge creatiu el modernisme arquitectònic hi arribà un xic tard, impulsat per la munió d’arquitectes joves que composaren les primeres promocions sorgides de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, que no arribaren a temps de mostrar-se en el marc de l’Exposició de 1888, on hi regnà l’eclecticisme historicista i pre-modernista dels seus mestres – els insignes Rogent, Vilaseca, Martorell...- però serví d’estímul a aquells joves, aleshores ajudants i deixebles entre bambolines, com Sagnier, Gaudí, o Cascante, per fer el pas decisiu, amb l’atreviment propi de la seva joventut sobre una base sòlida, culturalment i tècnica, per a l’experimentació sense timideses. Aquest període de temps, amb tota la seva simetria i simbolisme, s’emmotlla com un guant amb el periple professional de Francesc Berenguer i Mestres (Reus 1866 – Barcelona 1914). Dins d’aquesta galàxia d’artífexs i realitzacions estel·lars, el nostre home no és cap primera figura i, potser i precisament per les circumstàncies que marcaren la seva trajectòria, ni tan sols semblava destinat a poder realitzar-se més enllà de ser un mestre d’obres o simple ajudant d’aquests. Avui dia segurament el trobaríem en els llistats de professionals menors o ni tan sols això. En canvi, Francesc Berenguer ens ha arribat, sempre envoltat per l’ombra del dubte, i pel dubtós privilegi – dubtós per els problemes que li ha comportat a la seva bona memòria – d’haver estat el deixeble, assistent, delineant, epígon i/o col·laborador d’Antoni Gaudí. I no ocasionalment, sinó d’una manera constant i continuada durant vint-i set anys -ningú més hauria pogut acreditar tal cosa-, els que van de 1887 a 1914, els anys que coincideixen, com he dit en començar aquest paràgraf, amb

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2020-2021, Tutor: Teresa Sala, Aquest Treball Final de Grau és un estat de la qüestió, plantejat per ordre temàtic, sobre la moda femenina burgesa de voltants del 1900 a Barcelona. La decisió de centrar-me en les burgeses ha estat perquè són elles les que, degut al seu estatus social, havien de complir amb uns compromisos i amb unes normes d’etiqueta i, per tant eren elles les que fomentaven i consumien moda. A més a més, l’interès perquè sigui la vestimenta del «bello sexo»1 la protagonista d’aquest treball és perquè, a diferència de la masculina, experimenta un canvi important, passant de volums desmesurats i incomoditats, a la llibertat de moviment. Aquesta transformació s'explica a través de factors diversos que s’intentaran anar comentant en aquest treball, com són la relativa emancipació de la dona, la fabricació en sèrie i l’aparició de diferents formes de passar-ho bé. L’interès per la indumentària i la fascinació per la imatge de la dona i per com aquesta ha anat evolucionat al llarg de la història, es fusionen en aquest treball. És molt suggestiu veure com la moda ha tingut tant a veure en aquesta metamorfosi que ha patit la figura femenina a través dels segles.

[spa] El tema de estudio de la presente Tesis Doctoral se centra en la faceta de pintor-escenógrafo de Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 1876-1956), artista catalán que se adentró en múltiples campos, pues fue, además, un destacado ilustrador, pintor de caballete, decorador, coleccionista, anticuario, fotógrafo amateur y viajero cosmopolita de la Barcelona de la primera mitad del siglo XX. De todas las actividades a las que se consagró, una de las principales y que le procuró mayores éxitos y reconocimiento profesional fue la escenografía. No en vano, fue uno de los principales exponentes de la Escuela Catalana de Escenografía Realista, junto con Maurici Vilomara, Fèlix Urgellès, Miquel Moragas y Salvador Alarma, entre otros, continuadores todos ellos de la estela del fundador de la misma: Francesc Soler i Rovirosa. La Tesis se centra en reconstruir su trayectoria profesional en este campo y en analizar la evolución que experimentó su obra desde sus inicios, en los que permaneció fiel a la escuela tradicional en la que se formó, hasta sus últimos trabajos, en los que se aprecian conexiones con tendencias escenográficas más vanguardistas. El marco cronológico en el que nos movemos, por tanto, es el que abarca dicha trayectoria, desde su debut en 1899 trabajando a las órdenes de Adrià Gual, hasta la última escenografía que realizó en 1933 para el Gran Teatro del Liceo. Antes de adentrarnos en la trayectoria escenográfica como tal de Junyent, presentamos el contexto de la escenografía en la Barcelona del momento, abordando, entre otros aspectos, cuál era el procedimiento seguido para crear las escenografías, cómo se organizaban los talleres, y las herramientas y materiales que empleaban los escenógrafos en sus creaciones. Nos referimos, a su vez, a los diferentes agentes que, junto a los escenógrafos, colaboraban en la presentación escénica de la representación. También prestamos una especial atención al viaje que emprendió en 1908, en el que recorrió el mundo y encontró numerosas fuentes de inspiración para las creaciones que llevó a cabo a su regreso. Finalmente, hacemos hincapié en sus proyectos escenográficos fuera de los escenarios teatrales, a través del estudio de dos casos paradigmáticos: su participación en la Exposición Internacional de Barcelona (1929) y los proyectos decorativos que llevó a cabo para diferentes bailes de carnaval del Real Círculo Artístico, entidad a la que estuvo vinculado toda su vida. La Tesis incluye un volumen complementario consistente en un «repertorio de escenografías teatrales» o catálogo en el que se reúnen las fichas de todas aquellas producciones en las que trabajó Junyent y que hemos podido identificar. Este repertorio, además de constituir un compendio minucioso del corpus completo de la obra escenográfica teatral de Junyent, es una herramienta indispensable para poder llevar a cabo el seguimiento de todos los trabajos que analizamos en la Tesis., [eng] The subject of this Doctoral Thesis focuses on the facet of painter-set designer of Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 1876-1956), a Catalan artist who worked on many fields, as he was also an outstanding illustrator, painter easel, decorator, collector, antique dealer, amateur photographer and a cosmopolitan traveler. He was one of the main exponents of the «Escola catalana d’escenografia realista», along with Maurici Vilomara, Fèlix Urgellès, Miquel Moragas and Salvador Alarma, among others, all of them following the steps of the great master Francesc Soler i Rovirosa. The thesis focuses on reconstructing Junyent’s professional career in this field and on analyzing the evolution that his work experienced from its beginnings, in which he remained faithful to the traditional school, until his last works, in which they are appreciated connections with more avant-garde scenery trends. The chronological framework in which we operate, therefore, is the one that encompasses this trajectory, from his debut in 1899 working under Adrià Gual, to the last stage design he made in 1933 for the Gran Teatro del Liceo. We also emphasize his scenographic projects outside theatrical settings, through the study of two paradigmatic cases: his participation in the Barcelona International Exposition (1929) and the decorative projects he carried out for different carnival dances of the «Reial Cercle Artístic de Barcelona», entity to which he was linked all his life. The Thesis includes a complementary volume consisting of a repertoire of theatrical scenographies or a catalog, which gathers all the productions in which Junyent worked that we have been able to identify and it is an indispensable tool to carry out the follow-up of all the works that we analyze in our work.

The landscape of video archives consists of firms that exhibit a wide variation of for-profit models that earn either indirect revenues from advertisers or direct revenues from the visitors, and non-profit models that (partially) obtain public funding. Between the two extreme scenarios of pure for-profit and pure non-profit models, an array of hybrids exist that combine public funding with private revenues. This article describes possible revenue models for archives on the continuum from purely non-profit to purely for-profit institutions. Various adoption scenarios and associated revenue models are estimated based on a quantitative survey among various possible user groups.

[spa] Este trabajo de tesis constituye un recorrido por la trayectoria artística y una propuesta de interpretación de la obra de la pintora Olga Sacharoff (Tiflis 1881 - Barcelona 1967) quien, aparte de algunos textos en catálogos de exposiciones, todavía no contaba con un estudio más completo. A comienzos del siglo XX la artista se trasladó a París donde, hasta la Segunda Guerra Mundial, desarrolló una pintura enmarcada en los lenguajes de vanguardia. Atendiendo a los espacios donde expuso y a los círculos artísticos que frecuentó, este trabajo -a partir de la documentación encontrada-, propone incluirla como un miembro firme de la Escuela de París ya que, fue en este contexto, donde realizó la obra que consideramos más relevante. A partir de 1945 la artista fijó su residencia en Barcelona –donde ya tenía vínculos personales y artísticos- lugar en el que se insertó en el contexto artístico y cultural de posguerra. Esta etapa de su actividad es la más conocida y documentada. No obstante, debido al hecho de su condición femenina en una época donde las mujeres artistas aún eran minoría, la crítica barcelonesa juzgó su producción desde parámetros relacionados con la feminidad y las categorías que el sistema de géneros le atribuía. Esta investigación pretende estudiar su obra utilizando nuevos enfoques metodológicos con los que interpretarla desde otras perspectivas, que permiten aflorar un discurso artístico complejo, así como establecer vías de continuidad entre los periodos de París y de Barcelona, más allá de la visión dual que nos ha quedado de esta pintora. El primer volumen está dividido en dos partes, la primera dedicada al recorrido vital y artístico de Olga Sacharoff y, la segunda, al estudio de su obra. Nota: El volumen II es el catálogo razonado de la obra de Olga Sacharoff, donde hemos incluido más de setecientas fichas en las que se ordena y clasifica su producción artística. Se trata de una catalogación que permanecerá abierta, siendo susceptible de agregar, ampliar y corregir con la nueva información que pueda ser aportada. Por razones de mantener la privacidad de coleccionistas y propietarios, esta parte del trabajo no está disponible en internet., [eng] This Thesis work is about the artistic trajectory of the painter Olga Sacharoff (Tbilisi 1881 - Barcelona 1967) and a proposal to interpret her work which, apart from some texts in catalogues of exhibitions, did not yet dispose of a thorough and complete research. At the beginning of the twentieth century, the artist moved to Paris where, until the Second World War, she developed a style based in the avant-garde languages. Considering the spaces where she exhibited and the artistic circles that she frequented, this work —from the documentation found— proposes to include her as a firm member of the School of Paris because, it was in that context, where she painted her works that are considered the most relevant. Since 1945 the artist established her residence in Barcelona, where she already had personal and artistic links. She merged herself in the post-war artistic and cultural context of that time. This stage of her activity is the most well-known and documented. However, due to the fact of her feminine status at a time when female artists were still a minority, the Barcelona critique judged her production from parameters related to femininity and the categories that the gender system of the time attributed to it. This research aims to study her work using new methodological approaches with which to interpret it from other perspectives that allow a complex artistic discourse to emerge, as well as to establish ways of continuity between the periods of Paris and Barcelona, beyond the dual vision that has been left to us from this painter. The first volume or this Thesis is divided into two parts: the first one is dedicated to the life and artistic path of Olga Sacharoff, and the second part, to the studies of her work. Note: Volume II is the reasoned catalogue of the work of Olga Sacharoff. We have included more than seven hundred index cards of her paintings where her artistic production is organised and classified. This catalogation will remain open in order to add, expand or correct with new information that might come to light in the future. To maintain the privacy of collectors and owners, this part of the work is not available on the Internet.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2017-2018, Tutor: Teresa M. Sala, Tal com és habitual en els estudis picassians, sobre el quadre hi ha diversitat d´interpretacions. Picasso sempre va ser permeable a diferents tipus d´influències, pictòriques i també literàries que, passat un procés feia seves i es traduïen en llenguatges plàstics molt innovadors. L ´objectiu principal d´aquest TFG és buscar tota la informació possible al nostre abast sobre el quadre, estudiar totes les interpretacions, relacionar-les i fer-ne una explicació ordenada cronològicament. A més caldrà tenir presents altres obres molt relacionades amb Família de saltimbanquis i els esbossos previs a l´obra definitiva, que aporten informació sobre alguns dels models i sobre el procés d´execució de l´obra i també poden determinar algunes interpretacions. Un altre objectiu important consisteix en emmarcar l´obra La Família de saltimbanquis en el període rosa, com a síntesi de totes les experimentacions sobre el tema que han obsessionat l´artista durant el 1904-1905.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2017-2018, Tutor: Teresa M. Sala Garcia, El present treball ha estat desenvolupat a partir de diverses aspiracions que parteixen del més personal al més intel·lectual i teòric. El principal motiu per la seva realització ha estat l’interès pel moviment del Modernisme, no només pel que representa a nivell artístic sinó pel que simbolitzà a Catalunya en el sentit més ampli. Sembla fascinant la força amb què va arrelar a tots els àmbits un moviment que englobava en si tants aspectes, esdevenint tant “de la terra” i tant “nostre” encara haver-se iniciat en un altre punt geogràfic. No obstant, és la vessant artística de dit moviment el que suscita més al·licient per desenvolupar aquest treball. L’interès per l’arquitectura modernista, i en concret per la figura de Lluís Domènech i Montaner, han estat el motiu de voler incidir entorn ell i conèixer més a fons la renovació que va portar a terme en aquest àmbit entorn 1900.

L’Illa Blanca és el títol que va donar Santiago Rusiñol a una sèrie de set gloses dedicades a explicar la seva experiència eivissenca, publicades a L’Esquella de la Torratxa a principis de l’any 1913. Aquest títol va fer fortuna i va passar a designar una determinada visió de l’illa. Hem de dir que el mite de l’Illa Blanca és un mite modern, plenament vigent a partir dels anys trenta, quan nombrosos intel·lectuals europeus, sobretot alemanys i espanyols, van passar per l’illa. Nosaltres hem estudiat la gènesi de la construcció del mite, i la seva perdurabilitat, a partir d’unes idees que s’anaven transmetent plàsticament, literàriament i, també, encara que no en tinguem testimonis directes, oralment. Hem demostrat que es va començar a difondre l’imaginari estudiat a partir de finals del segle XIX. El marc cronològic s’ha establert entre 1867, any en que l’arxiduc Lluís Salvador va arribar a l’illa per primera vegada, i 1919, any en que Joaquim Sorolla va visitar Eivissa,. El nostre estudi es centra en les imatges plàstiques i determinats fragments literaris que de forma interrelacionada acaben configurant l’imaginari de l’Illa Blanca. Hem establert un marc d’influències que s’estén més enllà de les disciplines, traçant un teixit de relacions entre unes i altres, i exposant les idees que tenen en comú, sense deixar de banda les diferències. Així el caràcter interdisciplinari de la recerca, es planteja des del terreny de les arts i la literatura, però també es complementa amb l’antropologia, la història i el pensament filosòfic. La nostra posició tracta de trencar el paradigma historicista i estilístic substituint-lo per un pensar en imatges, tal com ja propugnava Aby Warburg a principis del segle XX. El mite de l’Illa Blanca parla d’un lloc evidentment irreal, encara que amb coordenades geogràfiques concretes. En definitiva, el mite de l’Illa Blanca respon al somni de trobar un lloc perfecte o ideal. En moltes ocasions les imatges estudiades es refereixen a una Eivissa irreal que són el resultat d’una mirada superficial que no coneix bé el territori ni la realitat de les persones que l’habiten. En la nostra investigació, no es tractava tant de realitzar un estudi crític sobre la realitat eivissenca al tombant de segle sinó de veure com es construeix un imaginari col·lectiu. L’imaginari eivissenc que ha centrat la nostra recerca estava directament relacionat amb l’experiència del viatge i els primers viatgers. Evidentment, ens han interessat els viatgers que fixaren plàstica o literàriament el seu pas per l’illa. Així, en el període estudiat, hem trobat viatgers il·lustres com l’arxiduc Lluís Salvador o Vicente Blasco Ibáñez, que la van visitar en diferents ocasions, o d’altres –la majoria– que només van fer-hi estada una vegada, com Mary Stuart Boyd o Joaquim Sorolla. També els que, havent conviscut entre els eivissencs una temporada més o menys llarga, van convertir la seva experiència en un relat de caire pintoresc, com Ramón Bordàs i Bages o Víctor Navarro. Així mateix, tenim el cas de Laureà Barrau, que va acabar, anys després de la seva primera visita, instal·lant-se a Santa Eulària des Riu. De fet, tots ells aporten una mirada personal que conflueix en l’elaboració d’un discurs singular i, en certa manera, unitari al voltant de l’illa d’Eivissa. Ens trobem així amb una multiplicitat de mirades que conflueixen en un pou d’imatges comú. Aquestes imatges tenen els seus recorreguts per les geografies mentals de viatgers i turistes, però també de persones que mai no van visitar Eivissa. Configuren un relat col·lectiu que en essència, i adaptant-se als temps, ha arribat fins als nostres dies.

[spa] El objetivo fundamental en esta tesis ha sido demostrar la posible existencia de un retrato específico durante el Simbolismo, especialmente a través del autorretrato y de la imagen del artista como mejores manifestaciones dentro de este género. Para ello, hemos querido explicar sus rasgos más característicos, unos rasgos que los diferenciaran de otros (auto) retratos realizados anteriormente y que permitieron a su vez una renovación en este tema. El posible origen de esta reformulación fue una reflexión sobre cómo siempre se había entendido el retrato como reflejo de una realidad exterior por parte de un movimiento que, a priori, no estaba interesado en ella sino en la introspección. De la conjunción entre la subjetividad del Simbolismo y su interés por todo lo inefable (el alma, el mundo de los sueños, el más allá), y los intereses propios de la época respecto al individuo desde el mundo de la mente, surgió un retrato nuevo que apostaba no tanto por el físico de su modelo como por su vida interior, un aspecto que, en general, había sido descuidado. Para poder plasmar mejor ese mundo interior, se procedió a una renovación iconográfica e incluso estilística, que hemos querido estudiar y dar a conocer. De esta manera, la iconografía de la cabeza cortada, los ojos cerrados y la pose de perfil, por ejemplo, atípicos elementos en la historia de este género por atentar contra los principios fundamentales de representatividad y verosimilitud, fueron desarrollados por estos artistas. Así mismo, los fondos de estas efigies recibieron un nuevo tratamiento. Algunos de los temas fundamentales mediante los cuales pudieron estudiar al individuo moderno desde la subjetividad fueron a su vez intereses propios del Simbolismo: se trata de la fragmentación del yo (abordado en la tesis bajo el tema del doble); la espiritualidad (ante la naciente secularización y frente al paralelo culto al yo y sobre todo del artista, se procedió a la eclosión de un autorretrato teomorfo, donde los creadores pasaban a ser los sustitutos de los santos o Cristo); el paso del tiempo (cuya difícil plasmación visual fue explorada desde el yo a través de diversos autorretratos realizados a lo largo de la vida, o si no mediante ciclos a través de la memoria); y finalmente, de la muerte (que recuperando la tradición, fue asumida y adaptada a la personalidad de cada uno de sus autores). Una posición aparte lo ocupa la importancia de la naciente fotografía en la configuración de una nueva percepción en los modos de ver, especialmente en torno a uno mismo y su corporalidad, pero también sobre otros temas como el tiempo, igualmente abordados en esta tesis., [eng] The aim of this thesis has been to demonstrate the existence of a specific portrait during Symbolism, above all through the self-portrait and image of the artist as best manifestations in this genre. In order to do, we have exposed their main features, different from other (self) portraits made before and which enabled a renewal turn on this issue. The origin of these changes was probably due to a reflection on how the portrait had always been understood as a reflection of an external reality by a movement which, a priori, was not interested in it but introspection. The conjunction between the subjectivity of Symbolism, its interest in the soul or the world of dreams, and the interests of that period on the inner self, allowed a new portrait to emerge, which focused not so much on physical but in the inner life, an aspect that, in general, had been neglected. In order to better reflect this inner world, there was an iconographic and even stylistic renewal. Thus, the motifs of the severed head, eyes closed and profile, for example, atypical in this genre because they were against the main principles of verisimilitude, were developed by the artists. Some of the key issues by which this subjectivity was portrayed in the Symbolism were: the fragmentation of the self (under the topic of the doppelgänger); spirituality (due to the rising secularism and the parallel cult of the self -and especially to the artist-, a new theomorphic self-portrait emerged, where the creators became the new saints or even Christ); overtime (explored from the self through serial self-portraits painted throughout lifetime; or if not, cycles through memory); and finally, death (between tradition and the personality of every artist). The rising importance of photography in shaping a new perception in the ways of seeing, also deserves a special mention in this thesis.

[cat] Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1863 - 1934) va ser un dels escultors més destacats de l’art català entorn del 1900. Figura clau de l’art de finals de segle XIX i les primeres dècades del segle XX, la seva presència esdevindria de gran influència a partir d’aquell moment. Amb alguns estudis antics que presentaven clares mancances, la historiografia artística li devia una monografia el més completa possible. La present tesi doctoral mostra un recorregut per tota la vida i l’obra del citat artista, fent un anàlisi de les diverses tipologies que va anar creant al llarg del seu recorregut professional, tant a nivell iconogràfic com compositiu. A més, inclou un catàleg raonat de tota la seva producció que fa referència, no només a la seva vessant com a escultor, sinó que té en compte altres camps en els quals va destacar com a artífex. Aquest primer gran bloc de la tesi queda dividit, doncs, en tres apartats: la vida, l’obra i el catàleg raonat. Pel que fa a l’anàlisi de la producció de l’artista, els punts que la composen són: La figura femenina; Grups: obra monumental i commemorativa. La tipologia del monument commemoratiu; L’escultura relacionada amb l’arquitectura (L’època Art Total, el Gesamtkunstwer wagnerià); Monuments funeraris; Retrats; Arts de l’objecte; Dibuixos. Dins de cada un d’aquests punts van apareixent altres subtemes que esdevenen grans bàsics dins el llenguatge llimonià, com són la religiositat o el tractament de la figura masculina amb una vessant plena d’aires socials. De la mateixa manera s’accentua la rellevància que tingueren altres produccions com són la creació de medalles, joies, peces de vaixelles i els dibuixos. A banda de l’estudi sobre Josep Llimona, que esdevé l’eix vertebrador i el centre de tota la recerca, per primera vegada s’ha plantejat una connexió entre el mestre i els diversos artistes que van anar passant pel seu taller. En aquest sentit es reflexiona, precisament, sobre el concepte del taller: el seu funcionament, l’organització i els rols establerts. D’aquesta mateixa manera, s’observen alguns dels personatges que van tenir contacte directe amb Llimona. Bona part de la generació que va seguir a la del mestre, encara avui, esdevé un misteri dins la historiografia. En aquesta recerca s’obra una finestra cap a l’estudi d’alguns d’aquests creadors, centrant-nos en les figures de tres artistes: Francesc Juventeny i Boix (Montcada i Reixac, 1906 – Cerdanyola del Vallès, 1990), Antoni Ramon González (La Unión, Múrcia, 1908 – Barcelona, 1980) i Margarita Sans Jordi (Barcelona, 1911 – 2006). Uns primers apunts biogràfics i sobre la seva creació esperen potenciar possibles estudis posteriors, al mateix temps que serveixen per crear un enllaç entre aquests diversos artistes., [eng] Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1863 - 1934) was one of the most important sculptors in Catalonia around 1900. This research studies his life and his production, and includes a catalogue with all Llimona’s pieces which have been found until the moment. In this thesis we analyze some of the themes appearing in Llimona’s works (for example the iconography about female, religion, or workmen) and we discuss about others artistic fields the sculptor worked on besides sculpture. (He created, for example, medals, vases and drawings.) This thesis also explores a part of the generation that was born in the first years of the twentieth century and that had not been studied yet, focusing on some of the artists who worked with Llimona as Francesc Juventeny i Boix (Montcada i Reixac, 1906 – Cerdanyola del Vallès, 1990), Antoni Ramon González (La Unión, Múrcia, 1908 – Barcelona, 1980) and Margarita Sans Jordi (Barcelona, 1911 – 2006).

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2015-2016, Tutor: Teresa M. Sala García, Este estado de la cuestión se origina a partir del interés en comprender el desarrollo artístico y cultural actual. Este interés nos ha llevado a situarnos en el principio del siglo pasado, una época con una situación de crisis de pensamiento que nos ha parecido similar a la actual. A partir de esta idea, pensamos que lo más evidente para llegar a esta comprensión, era hacer un estudio desde el interior de un medio de comunicación gráfica. Para ello, hemos escogido el Magazine D’Ací d’Allà, editado desde el Enero de 1918 hasta el verano del 1936.

[cat] La finalitat principal d'aquesta tesi és la d'abordar el fenomen de l'esgrafiat durant l'època del modernisme a la ciutat de Barcelona. Hem centrat el nostre estudi en les obres conservades, i a partir de la seva catalogació hem abordat un tipus d'estudi que cobreix diferents aspectes. Un d'ells és el de mostrar en què consisteix l'esgrafiat a nivell tècnic, i plantejar posteriorment quins són els seus antecedents a Barcelona previs al modernisme. Això ens serveix per poder establir posteriorment unes diferències amb l'esgrafiat que es conrea llavors. A partir del seu origen, i en tractar-se d'una tècnica de revestiment mural, hem cregut convenient traçar la història que experimenta el treball en la superfície dels paraments, fins arribar al marc cronològic central dins el nostre estudi. Un altre objectiu és el de plantejar la qüestió de quins són els principals factors que permeten la introducció de l'esgrafiat dins el panorama de les solucions decoratives del moment. Un cop ens adonem de la profusió d'esgrafiats en el modernisme, hem abordat els diversos paràmetres que conformen l'obra esgrafiada, per veure d'aquesta manera quines són les seves característiques. Aquest paràmetres són els següents: el procés tècnic i el tractament del color, amb una gamma cromàtica àmplia, propis dels gustos del modernisme; les tipologies arquitectòniques més freqüents on s'empren els esgrafiats; la ubicació concreta en els paraments dels edificis, segons si es tracta de l'exterior o de l'interior; els modes de disposició i distribució dels motius ornamentals sobre el parament; i els repertoris ornamentals composen els programes decoratius, segons els que són més utilitzats i els que menys. Una qüestió a l'entorn dels dissenys dels esgrafiats és precisament la que es refereix a l'autor de la composició que posteriorment s'esgrafia. D'aquesta manera, plantegem les diverses figures professionals que en temps del modernisme poden fer-se càrrec de la creació dels motius que trobem en les arts aplicades del període. A part, també ens acostem a algunes publicacions europees de les que es serveixen els creadors dels esgrafiats a l'hora de prendre models ornamentals. Sobre tema dels executors de les obres, és a dir, dels tallers d’estucadors que treballen en el modernisme, no és una qüestió fàcil d’abordar, principalment per la manca de documentació que ens ha arribat al respecte. Així doncs, oferim una visió força global al respecte, citant algun cas en concret. Essent conscients de la diversitat de gustos i tendències estètiques que es conreen durant el modernisme, un dels objectius que des del principi hem volgut desenvolupar és el de mostrar les diferents opcions formals en les composicions que s’esgrafien. D’aquesta manera, hem establert un recorregut en l’evolució d’aquestes tendències, a través principalment de l’obra dels arquitectes on s’apliquen els esgrafiats. És a partir d’aquest mateix recorregut que es pot fer palesa la qüestió sobre si existeix un o més d’aquests arquitectes que siguin cabdals en la utilització i evolució de la tècnica. Paral·lelament a aquest recorregut, també hem plantejat la qüestió sobre allò que succeeix en l’àmbit europeu, tot establint, quan ha estat factible, connexions entre Barcelona i algun punt de producció important d’Europa. Finalment, hem volgut considerar com ha afectat la destrucció del patrimoni modernista barceloní a la tècnica de l’esgrafiat en particular., [eng] The main purpose of the thesis is to address the artistic phenomenon of the Sgrafitto in Barcelona during the modernista period. The study focuses on the preserved works and, through a process of cataloguing, we analyse the Sgraffito from a technical viewpoint, consider what its previous manifestations are—mainly those of the 18th century— and the differences presented between them, and trace the evolution of the different wall covering solutions leading up to the arrival of the modernista period. From this point, we consider the factors that allow the reintroduction of Sgrafitto as a coating, and analyse their characteristic parameters: the technical process and colour treatment, the architectural typologies where it is used, the location on the wall, the provisions of shapes, and the ornamental repertoires. We also consider the different craftsmen who participate in the development of the design and the application of the Sgraffito, then focussing on the architects who use the Sgraffito technique most abundantly, and in the different stylistic tendencies shown by all of them. At the same time, we also consider the connections of the Barcelonian modernista Sgraffito with other versions in other European Art nouveau cities. Lastly, we make reference to the destruction of the modernist Sgraffito heritage in Barcelona.

Màster Oficial en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, curs: 2014-2015, Tutor: Teresa-M. Sala; Francesca Tugores, A través de l’anàlisi crític de quatre institucions -Son Marroig, Casa Llorenç Villalonga Museu Literari, la Casa de Robert Graves i Can Prunera Museu Modernista- es pretén aportar una clarificació en la tipologia de les cases-museu, tant a nivell teòric i conceptual, com a nivell pràctic, servint de punt de partida per a una millora de la seva situació i gestió. En aquest sentit, la recerca es presenta com una aportació teòrica al camp de la museologia mallorquina, concretant en l’àmbit de les cases-museu, però també com a base per a una posterior actuació pràctica en la seva gestió.

Treball de l'assignatura Museologia dins del programa del Máster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Any: 2014, Tutora: Dra. Teresa-M. Sala García, Des de principis del segle XXI i especialment des que va començar la crisi econòmica mundial, el terme sostenibilitat, que ja portava sonant des de ben bé els anys 80 en relació amb altres sectors com l’industrial, s’ha introduït amb força dins l’àmbit dels museus. La idea de Museu Sostenible, tot i ser molt recent en el marc de la museologia, sembla ben bé que haesdevingut el gran repte museísticde la primera meitat del segle XXI.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutora: Teresa-M. Sala Garcia, El objetivo principal de este trabajo es estudiar la relación entre la Rosa+Cruz y el concepto de andrógino durante el fin de siglo XIX a través de las obras de los artistas donde se trata esta figura. Viendo cómo la teoría influye sobre las formas de representación, siempre teniendo en cuenta la libertad creadora del artista que puede o no adaptar estas formas de manera literal a sus obras. Para entender la totalidad de los dos grandes tema (III y IV) hay en estos bloques temáticos una parte mas introductoria y de teoría como contextos, breves apuntes aclaratorios e historia. El núcleo del trabajo se centra en estos dos temas donde primeramente se presenta al personaje de Péladan y a continuación el grupo de la Rosa+Cruz, con diferentes apartados que dan una visión general de la escena artística que preceden al estudio del primer Salón de la Rosa+Cruz. En el tema IV se trata primero de manera teórica la figura del andrógino y después se ilustra con las imágenes de tres de los participantes de los salones de la Rosa+Cruz. En el apartado final correspondiente al análisis de artistas y obras la secuencia de imágenes escogidas son ilustraciones del propio guión discursivo del trabajo; es decir, no responden a un orden cronológico, una catalogación o repertorio iconográfico completo por la dificultad a la hora de encontrar obras donde explícitamente se reconozca, por el título por ejemplo, a la figura del andrógino.