Search

Es tracta d'una exploració i investigació de casos d'ocupacions sota viaductes urbans, per tal de recobrar l'activitat a la zona i recosir la continuïtat del traçat urbà.

Des de mitjans del segle XVIII, la indústria tèxtil esdevé un dels motors de l’activitat econòmica de la ciutat de Mataró, només per darrere de la pesca i altres activitats marítimes. Els obrers omplien les filatures, fàbriques de teles, indianes i estampats que suposaven un percentatge important de l’activitat econòmica de la ciutat. L’any 1839, la instal·lació de la primera fàbrica de vapor, la Vapor Gordils, canviarà per complet la indústria tèxtil de Mataró i modularà un paisatge urbà que durant la segona meitat del segle XVIII es tenyirà de negre a causa del fum negre que exhalen les xemeneies de les fàbriques que dominen la ciutat. Gairebé dos segles després, xemeneies i fàbriques són el vestigi d’aquest passat tèxtil de la ciutat que els últims anys s’està intentant recuperar, però suposen un repte a l’hora de donar un nou ús a aquests edificis que, després de molts anys abandonats, esdevenen una oportunitat per a la rehabilitació. Així doncs, aquest estudi té com objecte analitzar els casos d’èxit on l’arquitectura ha sigut capaç de donar un nous ús, a través de la rehabilitació, a les fàbriques tèxtils de Mataró, i alhora, aplicar una mirada crítica davant dels casos on el llegat arquitectònic s’ha perdut o han quedat desvirtuats els valors històrics i identitaris. From the middle of the 18th century, the textile industry became one of the engines of economic activity in the city of Mataró, only behind fishing and other maritime activities. The workers filled the spinning, cloth and printed factories that accounted for a significant percentage of the city’s economic activity. In 1839, the installation of the first steam factory, Vapor Gordils, will completely change the textile industry of Mataró and modulate an urban landscape that during the second half of the 18th century will be dyed black due to black smoke exhalated by the chimneys of the factories of the city. Almost two centuries later, chimneys and factories are the vestige of this textile past of the city that in recent years is trying to recover, but they represent a challenge when it comes to giving new use to these buildings which, after been abandoned many years, become an opportunity for rehabilitation. So, this study aims to analyse the successful cases where architecture has been able to give a new use, through rehabilitation, to the textile factories of Mataró, and at the same time, to apply a critical look to the cases where the architectural legacy has been lost or the historical and identity values have been distorted.

Una manera senzilla de definir què és una llar és descriure’n les parts; descompondre-la en una seqüència de cambres concatenades amb proporcions i mides variants, connectades a través de portes o llindars. Aquest escrit tractarà sobre un dels espais que participen d’aquesta seqüència, que permet agafar aire i gaudir d’un espai exterior dins d’un habitatge en altura: La peça del balcó. En certa manera, podem entendre’l com la reducció d’un jardí a la seva essència més pura, una representació de la domesticació de la natura dins les ciutats. Som éssers que necessitem la llum del sol i l’aire dels arbres, i disposar d’una porció d’espai exterior connectat a l’habitatge ens és essencial per sobreviure. Un balcó és també un element que conforma la façana, i així ha estat definit durant molts anys. Es tracta d’un espai que es troba a cavall entre l’exterior i l’interior, entre la ciutat i la casa, i com a tal, té la capacitat de domesticar els carrers amb les preocupacions d’una societat canviant. És a través dels objectes que cadascú exhibeix al seu balcó que decideix com es mostra cap als altres; i és a través de la instal·lació de banderes o pancartes que es pot percebre l’estat d’ànim col·lectiu d’una ciutat. Històricament, els balcons han estat plataformes des de les quals dirigir-se a grans masses de caràcter religiós o profà, a la vegada que també són capaços de transformar un edifici residencial en un públic in potentia. Aquest escrit tractarà d’aquestes qüestions i d’altres que en derivin, des d’una òptica personal i intencionada. Entenent que aquesta peça disposa sempre de dues cares, partirem del balcó entès com a component de la façana, la cara de la ciutat, i a poc a poc ens endinsarem en el seu costat més íntim, per acabar estudiant les possibilitats que ofereix entendre’l com una estança més dins la seqüència espacial de la casa. Una forma sencilla de definir qué es un hogar es describir sus partes; descomponerlo en una secuencia de estancias concatenadas con proporciones y tamaños variantes, conectadas a través de puertas o umbrales. Este escrito tratará sobre uno de los espacios que participan de esta secuencia, que permite tomar aire y disfrutar de un espacio exterior dentro de una vivienda en altura: La pieza del balcón. En cierto modo, podemos entenderlo como la reducción de un jardín a su esencia más pura, una representación de la domesticación de la naturaleza en las ciudades. Somos seres que necesitamos la luz del sol y el aire de los árboles, y disponer de una porción de espacio exterior conectado a la vivienda nos es esencial para sobrevivir. Un balcón también es un elemento que conforma la fachada, y así ha sido definido durante muchos años. Se trata de un espacio que está a caballo entre el exterior y el interior, entre la ciudad y la casa, y como tal, tiene la capacidad de domesticar las calles con las preocupaciones de una sociedad cambiante. Es a través de los objetos que cada uno exhibe en su balcón que decide cómo se muestra hacia los demás; y es a través de la instalación de banderas o pancartas que puede percibirse el estado de ánimo de una ciudad. Históricamente, los balcones han sido plataformas desde las que dirigirse a grandes masas de carácter religioso o profano, a la vez que también son capaces de transformar un edificio residencial en un público in potentia. Este escrito tratará de estas cuestiones y de otras que deriven, desde una óptica personal e intencionada. Entendiendo que esta pieza dispone siempre de dos caras, partiremos del balcón entendido como elemento de fachada, la cara de la ciudad, y poco a poco nos adentraremos en su lado más íntimo, para acabar estudiando las posibilidades que ofrece entenderlo como una estancia más en la secuencia espacial de la casa. One of the ways in which we can define what a home is, is by describing its parts; a sequence of concatenated rooms with varying proportions and sizes connected through doors and thresholds. This paper will address one of the spaces that participate in this sequence and allows the inhabitant to take a breath of fresh air in an outdoor space within a high-rise dwelling: The balcony. In a sort of way, the balcony can be conceived as the reduction of a garden to its purest essence, a representation of the domestication of nature in urban settlements. As human beings, we need the access to sunlight and the breeze from trees, and having a portion of outdoor space connected to our house is essential for our health. A balcony is also a component of the facade and has long been regarded as such. It is a space that lies between the exterior and the interior, between the city and the house, and it has the power to fill the streets with the concerns of a changing society. The items that the citizens display on their balcony show how they decide to show themselves to others. It is through the installation of flags or banners that the mood of a city can be perceived. Historically, balconies have been used as platforms from which to address large religious or profane crowds, while also being able to transform a residential building into a public in potentia. This research will address these issues and many others that might be related from a personal and intentional perspective. Considering that the balcony can always be regarded from two sides, we will begin by studying the balcony as a facade component, the face of the city, and we will thereafter slowly dive into its more intimate side, and explore the possibility to envision it as one more room, that contributes to the spatial organization of the house. Award-winning

A Josep Maria Sostres se l’ha reconegut per ser un arquitecte que projecta a partir d’arquitectures ja existents: ell no inventava, ell reproduïa, combinava i posava en pràctica el que ja es va fer en un moment, allò que algun cop va ser nou, i deixava constància d’això en els seus dibuixos. En els croquis inicials de les seves obres ens regala la prova de que ha visitat el passat, tant un passat llunyà com un passat més recent (ja que també es fixava en obres contemporànies a la seva època) en més d’una ocasió, de que l'ha examinat i assimilat, i de que ha sabut demostrar que el projecte és l’anàlisi i la reconstrucció d’una arquitectura ja construïda. L’objectiu d’aquest treball és estudiar aquests esborranys, classificar-los per projectes i crear un arxiu gràfic dels referents de Sostres. Un cop fet això es reuneixen tots els dibuixos i es reagrupen i reorganitzen de manera que se’n pugui extreure una guia visual del pensament de l’arquitecte, endinsar-se en la seva manera de projectar i poder categoritzar els seus mentors segons les estratègies projectuals en les que es fixava. Aquest anàlisi inclou també una reflexió sobre el dibuix, concretament sobre la importància dels croquis en el procés projectual d’un arquitecte, degut a que es consideren l’inici de tota activitat creadora. La paraula croquis engloba un seguit d’atributs que poden semblar arbitraris a simple vista, però no ho són, com per exemple la rapidesa o l’escala amb la que s’ha dibuixat. A Josep Maria Sostres se lo ha reconocido para ser un arquitecto que proyecta a partir de arquitecturas ya existentes: él no inventaba, él reproducía, combinaba y ponía en práctica lo que ya se hizo en un momento, aquello que alguna vez fue nuevo, y dejaba constancia de esto en sus dibujos. En los croquis iniciales de sus obras nos regala la prueba de que ha visitado el pasado, tanto un pasado lejano como un pasado más reciente (puesto que también se fijaba en obras contemporáneas a su época) en más de una ocasión, de que lo ha examinado y asimilado, y de que ha sabido demostrar que el proyecto es el análisis y la reconstrucción de una arquitectura ya construida. El objetivo de este trabajo es estudiar estos borradores, clasificarlos por proyectos y crear un archivo gráfico de los referentes de Sostres. Una vez hecho esto se reúnen todos los dibujos y se reagrupan y reorganizan de manera que se pueda extraer una guía visual del pensamiento del arquitecto, adentrarse en su manera de proyectar y poder categorizar sus mentores según las estrategias proyectuales en las que se fijaba. Este análisis incluye también una reflexión sobre el dibujo, concretamente sobre la importancia de los croquis en el proceso proyectual de un arquitecto, debido a que se consideran el inicio de toda actividad creadora. La palabra croquis engloba una serie de atributos que pueden parecer arbitrarios a simple vista, pero no lo son, como por ejemplo la rapidez o la escala con la que se ha dibujado. Josep Maria Sostres has been recognized for being an architect who projects from existing architectures: he did not invent, he reproduced, combined and put into practice what had already been done in a moment, what once was new, and he left evidence of this in his drawings. In the initial sketches of his works, he gives us proof that he has visited the past, both a distant past and a more recent past (since he also looked at works contemporary to his time) on more than one occasion, that he has examined and assimilated it, and that he has been able to demonstrate that the project is the analysis and reconstruction of an already built architecture. The aim of this work is to study these drafts, classify them by projects and create a graphic archive of Sostres references. Once this is done, all the drawings are gathered, regrouped and reorganized so that a visual guide of the architect’s thinking can be extracted, delving into his way of projecting and being able to categorize his mentors according to project strategies in which he was focused on. This analysis also includes a reflection on drawing, specifically on the importance of sketches in the design process of an architect, due to the fact that they are considered the beginning of all creative activity. The word sketch includes a series of attributes that may seem arbitrary at first glance, but they are not, such as the speed or the scale with which it has been drawn.