La Ciutat rugosa : sobre la forma i apropiació de la ciutat

Aquest treball pretén traçar un discurs entre la forma, entesa com a pura topologia de superfícies i espais, i el seu grau d’apropiació en mà dels cossos que l’habiten o, contràriament, l’efecte de control que pot arribar a exercir sobre els mateixos individus. La perspectiva general de l’article s’inspira en la mirada crítica de Michel Foucault i Richard Sennett sobre la ciutat, que posa el cos al centre de l’anàlisi. S’obre l’argument amb l’exemple del nomadisme gitano, la seva relació amb les formes construïdes que habiten i la manera en com subverteixen la normativitat de l’espai. És clau la idea de nomadisme ‒d’apropiació itinerant de l’espai‒ en contraposició a la noció d’Estat, en tant que estructura de control. S’aborda el tema de la forma a partir de la interpretació els conceptes de «espacio liso» i «espacio estriado» de Guilles Deleuze i Félix Guattari. Aquests espais conceptuals oposats guien la lectura crítica de la forma de la ciutat i l’arquitectura a través de diversos projectes del segle XIX i XX: des de les percées d’Haussmann i l’Eixample de Cerdà fins a les propostes urbanes de després de la Segona Guerra Mundial. L’objectiu final del treball és fer visible la implicació política que té la forma de l’entorn construït sobre els cossos que l’habiten i determinar diverses característiques formals clau que poden facilitar l’apropiació de la ciutat en mans dels seus habitants. Aquesta forma girarà entorn del concepte de rugositat en arquitectura. Este trabajo pretende trazar un discurso entre la forma, entendida como pura topología de superficies y espacios, i su grado de apropiación en manos de los cuerpos que la habitan o, contrariamente, el efecto de control que puede llegar a ejercer sobre los mismos individuos. La perspectiva general del artículo se inspira en la mirada crítica de Michel Foucault y Richard Sennett sobre la ciudad, que pone el cuerpo al centro del análisis. Se inicia el argumento con el ejemplo del nomadismo gitano, su relación con las formas construidas que habitan y la forma en que subvierten la normatividad del espacio. Es clave la idea de nomadismo ‒apropiación itinerante del espacio‒ en contraposición a la noción de Estado, en tanto que estructura de control. Se aborde el tema de la forma a partir de la interpretación de los conceptos de espacio liso y espacio estriado de Guilles Deleuze y Félix Guattari. Estos espacios conceptuales opuestos guían la lectura crítica de la forma de la ciudad y la arquitectura a través de varios proyectos del siglo XIX y XX: desde las percées de Haussmann y el Ensanche de Barcelona Cerdà hasta las propuestas urbanas de después de la Segunda Guerra Mundial. El objetivo final del trabajo es hacer visible la implicación política que tiene la forma del entorno construido sobre los cuerpos que lo habitan y determinar varias características formales clave que pueden facilitar la apropiación de la ciudad en manos de sus habitantes. Esta forma girará alrededor del concepto de rugosidad en arquitectura. This work aims to outline a discourse between form, understood as a pure topology of surfaces and spaces, and its degree of appropriation in the hands of the things that inhabit it or the contrary effect of control that it can exert on the individuals themselves. The general perspective of the argument is inspired by Michel Foucault and Richard Sennett’s critical view of the city, placing the body at the centre of the analysis. The argument opens with the example of gypsy nomadism, their relationship with the built forms they inhabit and the way in which they subvert the normativity of space. The idea of nomadism ‒itinerant appropriation of space‒ is key, in opposition to the notion of the State as a structure of control. The form is approached from the concepts of “smooth space” and “striated space” by Gilles Deleuze and Félix Guattari. These opposing conceptual spaces guide the critical reading of the form of the city and architecture through various projects of the 19th and 20th centuries: from Haussmann’s perches and Cerdà’s Eixample to the urban proposals after the Second World War. The aim of the paper is to make visible the political implication that the form of the built environment has on the things that inhabit it and to determine different formal characteristics that can facilitate the appropriation of the city at the hands of its inhabitants. Such an aproach will be established through the concept of coarsness in architecture.