Quan la mar es glaça

És ben sabut que l’expressió de la identitat, tant de gènere com afectivosexual, ha estat una qüestió tradicionalment marginada de l’estudi acadèmic, com també la manera com s’ha plasmat, sense embuts ni pretensions encriptadores, a les obres literàries. A partir dels anys setanta, a nivell social, comença a palesar-se un canvi de paradigma que, paulatinament, aconsegueix esbossar una realitat subordinada, encara hui, a l’heteropatriarcat i al binarisme heterosexual cisgènere. Aquesta progressiva visibilització social té el seu respectiu ressò en els productes culturals, com és el cas de la literatura, la qual reflecteix la realitat social imperant. La relaxació de la censura, l’ampliació de les llibertats d’índole sexual i un gran moviment de conscienciació i reivindicació socials són algunes de les claus que afavoreixen la desestigmatització d’algunes realitats humanes. En aquest sentit, aquest article, centrat en l’estudi del lesbianisme en la literatura, parteix d’aquest context per analitzar el tractament del tema de l’amor entre dones a partir d’unes obres separades diacrònicament per tal de veure quina n’ha estat l’evolució. Els objectes de l’anàlisi són, d’una banda, els contes homònims dels reculls primerencs de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977), com també la narració «Qui portava flors a na Glòria?» (inclosa en la primera obra esmentada), textos que podem considerar un punt d’inici (anys 70); d’altra banda, estudiaré com es palesa aquesta temàtica a la novel·la Permagel (2018) d’Eva Baltasar, a fi de contrastar-ho amb una representació literària actual més desinhibida. It is known that the expression of gender and sexual identity is a matter that has traditionally been marginalised from academic studies, as well as how it has been expressed in literary works, without any tricks or cryptic pretensions. From the 1970s onwards, there was a social paradigm shift which started to take place and gradually managed to outline a reality that is still subordinated to an extended heteropatriarchy and a common heterosexual cisgender binarism. This progressive social development of visibility is also seen in cultural products, such as literature, which reflects the current prevailing social reality. There are a few clauses that favour the de-stigmatisation of some human realities, such as the loosening of censorship, the expansion of sexual freedom, or the great social awareness and vindication movements. In this sense, according to the current state of the study of lesbianism in literature, this article aims to use these contexts with the purpose of comparing the handling of love between women, based on diachronically distant literary works, to analyse the evolution that could be therefore found. The subjects of the analysis are, on the one hand, the stories of the same name from Carme Riera’s first collection Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) and Jo pos per testimoni les gavines (1977), as well as the narrative «Qui portava flors a na Glòria?» (included in the first named work). These texts can be used as a starting point (from the 1970s). On the other hand, the approach to this topic in the novel Pergamel (2018) by Eva Baltasar will be observed in order to compare it with a more uninhibited current literary representation.