Back to Search Start Over

La forma, lo informe, lo compacto: análisis de dos textos de Rafael Moneo y Juan Antonio Cortés

Authors :
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics
Peñín Llobell, Alberto
Navarro Delgado, Isidro
Salazar Junyent, Albert
García-Escudero, Daniel
Bardí Milà, Berta
Lardy, Paul
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics
Peñín Llobell, Alberto
Navarro Delgado, Isidro
Salazar Junyent, Albert
García-Escudero, Daniel
Bardí Milà, Berta
Lardy, Paul
Publication Year :
2023

Abstract

La reflexió que desenvoluparé en aquest treball es basa en la lectura i anàlisi de dos importants textos sobre l'arquitectura contemporània, és a dir, de finals del segle XX a principis del segle XXI. El primer text: «Paradigmes de fi de segle: Els noranta, entre la fragmentació i la compacidad» escrit per Rafael Moneo i publicat en 1999 en Arquitectura Viva, tracta de definir els estils i moviments arquitectònics dominants en els últims trenta anys explicant els seus orígens filosòfics, teòrics, artístics o polítics, referint-se a obres arquitectòniques per a justificar-se. Mentre que el segon text: «Formes fortes: Valors arquitectònics d'una dècada» escrit per Juan Antonio Cortés i publicat en 2011 en El Croquis, és molt més descriptiu a nivell arquitectònic. Analitza l'arquitectura dominant dels últims anys però basant-se en una sèrie de projectes que categoritza segons criteris precisos. Aquestes dues formes d'explicació permeten tenir un panorama complex de l'arquitectura actual. Els dos autors comparteixen una anàlisi comuna de l'arquitectura contemporània. Segons ells, existeixen dues grans famílies: l'arquitectura sense forma i l'arquitectura que té forma. Per a Moneo, l'arquitectura sense forma estaria composta per projectes que busquen la inestabilitat amb formes fragmentades i discontínues o suaus i fluides. Cortès, explica que la sense forma seria més una arquitectura on el procés és més important que la forma final i per això les eines paramètriques es converteixen en protagonistes per a crear aquesta arquitectura que no té límits clars. Per a l'arquitectura que té forma Rafael Moneo la defineix com una alternativa basada en la compacidad, és a dir, una arquitectura regular, unitària en relació al seu context però amb un espai interior autònom. Per a Cortès, l'alternativa seria l'arquitectura que té Formes Fortes. És a dir, que tenen una claredat visual formal sumada a una complexitat perceptiva.<br />La reflexión que desarrollaré en este trabajo se basa en la lectura y análisis de dos importantes textos sobre la arquitectura contemporánea, es decir, de finales del siglo XX a principios del siglo XXI. El primer texto: «Paradigmas de fin de siglo: Los noventa, entre la fragmentación y la compacidad» escrito por Rafael Moneo y publicado en 1999 en Arquitectura Viva, trata de definir los estilos y movimientos arquitectónicos dominantes en los últimos treinta años explicando sus orígenes filosóficos, teóricos, artísticos o políticos, refiriéndose a obras arquitectónicas para justificarse. Mientras que el segundo texto: «Formas fuertes: Valores arquitectónicos de una década» escrito por Juan Antonio Cortés y publicado en 2011 en El Croquis, es mucho más descriptivo a nivel arquitectónico. Analiza la arquitectura dominante de los últimos años pero basándose en una serie de proyectos que categoriza según criterios precisos. Estas dos formas de explicación permiten tener un panorama complejo de la arquitectura actual. Los dos autores comparten un análisis común de la arquitectura contemporánea. Según ellos, existen dos grandes familias: la arquitectura sin forma y la arquitectura que tiene forma. Para Moneo, la arquitectura sin forma estaría compuesta por proyectos que buscan la inestabilidad con formas fragmentadas y discontinuas o suaves y fluidas. Cortés, explica que la sin forma sería más una arquitectura donde el proceso es más importante que la forma final y por eso las herramientas paramétricas se convierten en protagonistas para crear esta arquitectura que no tiene límites claros. Para la arquitectura que tiene forma Rafael Moneo la define como una alternativa basada en la compacidad, es decir, una arquitectura regular, unitaria en relación a su contexto pero con un espacio interior autónomo. Para Cortés, la alternativa sería la arquitectura que tiene Formas Fuertes. Es decir, que tienen una claridad visual formal sumada a una complejidad perceptiva.<br />The reflection I will develop in this paper is based on the reading and analysis of two important texts on contemporary architecture, that is, from the end of the twentieth century to the beginning of the twenty-first century. The first text: «Paradigms of the end of the century: The nineties, between fragmentation and compactness» written by Rafael Moneo and published in 1999 in Arquitectura Viva, tries to define the dominant architectural styles and movements in the last thirty years explaining their philosophical, theoretical, artistic or political origins, referring to architectural works to justify themselves. While the second text: «Formas fuertes: Valores arquitectónicos de una década» written by Juan Antonio Cortés and published in 2011 in El Croquis, is much more descriptive at the architectural level. It analyzes the dominant architecture of recent years but based on a series of projects that he categorizes according to precise criteria. These two forms of explanation make it possible to have a complex panorama of current architecture. The two authors share a common analysis of contemporary architecture. According to them, there are two large families: architecture without form and architecture that has form. For Rafael Moneo, formless architecture would be composed of projects that seek instability with fragmented and discontinuous or smooth and fluid forms. Cortés, explains that the formless would be more an architecture where the process is more important than the final form and that is why parametric tools become protagonists to create this architecture that has no clear limits. For the architecture that has form Moneo defines it as an alternative based on compactness, that is, a regular architecture, unitary in relation to its context but with an autonomous interior space. For Cortés, the alternative would be architecture that has strong forms. That is, that have a formal visual clarity coupled with a perceptual complexity.<br />Award-winning

Details

Database :
OAIster
Notes :
east=-1.9783249; north=43.3243096; name=Zurriola Hiribidea, 1, 20002 Donostia, Gipuzkoa, Espanya, east=5.361082500000001; north=43.2966941; name=7 Prom. Robert Laffont, 13002 Marseille, França, application/pdf, Spanish
Publication Type :
Electronic Resource
Accession number :
edsoai.on1397548775
Document Type :
Electronic Resource