Search

In this lecture, I wish to speak about the faithless analyst. This is an analyst without fixed religious notions, without specific preferences with regard to religious faith and practice, without religious commitments or attachments of the kind that would influence the course of the analysis. Is this possible? Analysts like everyone else grow up in specific cultures that are deeply entangled with religious traditions. Can analysts shed this formation when they enter the consulting room? Should they? Values come with religious faith and practice. Should the analyst shed such religiously based values for the sake of absolute neutrality? I want to think about such faithlessness as an impossible ideal for analytical practice and how to work with failures to remain faithless in the presence of different faiths or the absence of faith among patients. [ABSTRACT FROM AUTHOR]

Copyright of Journal of Analytical Psychology is the property of Wiley-Blackwell and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Olaf RAHMSTORF bietet in seinem Buch eine umfassende Analyse der Wikipedia als soziales und technisches Phänomen, das im Kontext der Digitalisierung betrachtet wird. Er entwickelt eine "Theorie der Wikipedia", um die besonderen Merkmale dieser digitalen Enzyklopädie zu untersuchen, einschließlich ihrer Arbeitsorganisation, Entscheidungsprozesse und Wissensproduktion. RAHMSTORF diskutiert die Rolle der Neutralität, die soziale Dynamik der Wikipedia-Community und die strukturellen Spannungen, die durch kulturelle Unterschiede und externe Normen entstehen. Er verbindet qualitative Methoden wie teilnehmende Beobachtung und Textanalyse mit theoretischen Ansätzen aus der Argumentationstheorie und der Soziologie, um die komplexen Diskurse innerhalb der Wikipedia zu entschlüsseln. Das Buch endet mit einer Reflexion über die Ambivalenzen der Wikipedia als (Gegen-)Teil des modernen Plattformkapitalismus und als Raum für einen rationalen, normativen Diskurs.

Copyright of Journal of Language & Law / Revista de Llengua i Dret is the property of Revista de Llengua i Dret and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Journal of Language & Law / Revista de Llengua i Dret is the property of Revista de Llengua i Dret and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Journal for Religion in Education / Religionspädagogische Beiträge is the property of Arbeitsgemeinschaft Katholische Religionspadagogik & Katechetik (AKRK) and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

El llenguatge inclusiu des de la perspectiva de gènere ha cobrat importància en les societats modernes com a mesura política per potenciar la igualtat de gènere. Els canvis necessaris per parlar de maneres no masclistes han despertat consciències però també resistències. Una posició que ha aconseguit una influència especial en contextos institucionals per a algunes llengües (inclòs el català) és que les formes masculines són la forma neutra de les llengües on el masculí coincideix amb l’arrel lèxica. Així, des del significat convencional que té per al treball acadèmic com a absència d’una marca morfològica, el terme no marcat s’extrapola i s’utilitza com a argument de neutralitat semàntica, comunicativa, sociocultural i simbòlica. L’argument nega o, en el millor dels casos, ignora la natura dinàmica de les relacions entre llenguatge, cognició i societat. Aquest article revisa el coneixement acumulat sobre aquestes dinàmiques en estudis empírics que desafien la pretesa neutralitat de les formes masculines i avaluen els mitjans lingüístics que poden contrarestar el biaix de gènere i com es revesteix de naturalitat en les nostres societats.

Copyright of Journal of Language & Law / Revista de Llengua i Dret is the property of Revista de Llengua i Dret and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Der Beitritt Österreichs zur Europäischen Union mit 1. Jänner 1995 wie auch die Mitgliedschaft in der EU bereiteten einige Probleme und verliefen nicht immer spannungsfrei. Probleme wurden und werden unter anderem im Bereich der Behauptung der eigenstaatlichen Souveränität, der Außenpolitik, der Neutralität, der Vereinbarkeit mit dem österreichischen Staatsvertrag 1955, der Beteiligung an Sanktionen sowie an Operationen der EU, der Beziehung zu Südtirol, der Transitbelastung, der Frage der Atomenergie sowie des Hochschulzugangs identifiziert oder zumindest behauptet. Doch weist das System der EU genügend Flexibilität auf, um diese Probleme auch unter Berücksichtigung der Interessen Österreichs zu bewältigen.

Die in der vorliegenden Arbeit dargestellten Untersuchungsergebnisse sind Teil eines internationalen Forschungsprojektes, welches die Konstruktion nationaler Identitäten durch die Medien im Europa der Nachkriegszeit (1945-1996) untersucht. Mittels eines einheitlichen Untersuchungsdesigns wird die Mainstream-Presse in Österreich, Deutschland und der Schweiz sowie in Finnland und Estland inhaltsanalytisch ausgewertet. Die hier referierten Befunde beruhen auf der österreichischen, der deutschen und der schweizerischen Teilstudie, auf einer vergleichenden Analyse österreichischer, deutscher und schweizerischer Printmedien sowie auf einer Sekundäranalyse des in diesen Studien erhobenen Datenmaterials und auf einer vergleichenden Analyse xenophober vs. multikultureller Aspekte der Identitätskonstruktion in der österreichischen, schweizerischen, deutschen, finnischen und estnischen Presse. Dabei geht es nicht so sehr darum, was österreichische Identität ist, als vielmehr darum, wie diese Identität von der österreichischen Mainstream-Presse konstruiert wurde. Im Zentrum der Untersuchung stehen die Themenkomplexe • Geschichtsinterpretationen und Patriotismus, • Demokratische Kultur, • Neutralität sowie • Ausländerfeindlichkeit und Rassismus. Die Ergebnisse der Untersuchung zeigen, wie die österreichische Presse jenem geistigen Klima Vorschub geleistet hat, welches es Haider ermöglichte, sich einer ursprünglich linken Systemkritik zu bedienen, um sie im Mix mit Fremdenhass und dem Appell an dumpfe Volksgemeinschaftsinstinkte in ein rechtspopulistisches Erfolgsrezept umzumünzen. Das Entstehen dieses Meinungsklimas ist vor allem auch dem Populismus der österreichischen Medien geschuldet, die über Jahrzehnte hinweg jegliche kritische Auseinandersetzung vermieden und im Wettbewerb um Auflagenzahlen stattdessen eine dumpfe Unzufriedenheit in der Bevölkerung bedient haben. In der Konstruktion nationaler Identität seitens der österreichischen Printmedien kommt eine symbiotische Entfremdung der Bevölkerung von ihrer Nation zum Ausdruck. Diese wird in der Vermeidung einer ernsthaften Auseinandersetzung mit der eigenen Geschichte ebenso erkennbar wie im Fehlen eines demokratischen Diskurses um aktuelle politische Streitfragen, in der Harmonisierung von Konflikten durch Wegschauen ebenso wie in verniedlichender Selbstgerechtigkeit, die mit wachsender Unzufriedenheit gepaart ist. Nicht zuletzt auch die - mit dem beginnenden Aufstieg der FPÖ zusammenfallende - Zunahme offen ausländerfeindlicher Tendenzen in der österreichischen Presse gegen Ende des Untersuchungszeitraums zeigt deutlich, wie der Populismus der österreichischen Medien diesen Aufstieg gefördert hat.

El terme net neutrality (NN) s'ha convertit avui dia en un lloc comú i en un dels eixos de qualsevol debat sobre la regulació de la Xarxa i dels continguts, serveis i aplicacions que hi circulen. La idea d'NN incideix, essencialment, en els termes en què els ISP intervenen en els intercanvis i comunicacions que es produeixen entre, d'una banda, usuaris finals, i de l'altra, aquells operadors que utilitzen la plataforma d'Internet per a subministrar tot tipus de serveis i continguts. El debat sobre l'NN no és solament un debat econòmic que es mou exclusivament en el terreny de la defensa de la lliure competència en el mercat. Tal com s'ha advertit anteriorment, l'NN pot presentar també un clar vessant de control de continguts i per això d'incidència en l'exercici del dret fonamental a la llibertat d'expressió i d'informació.

L'impacte dels avenços tecnològics sobre la xarxa radioelèctrica ha donat lloc a la revisió del model de gestió tradicional de command and control per altres formes de gestió orientades a una eficiència i flexibilitat més grans. Un dels eixos bàsics d'aquestes reformes és la introducció dels principis de neutralitat tecnològica i de serveis, l'aplicació dels quals suposa que les autoritats de regulació deixen de fixar la tecnologia i els serveis que cal prestar en una determinada banda de l'espectre radioelèctric. A la Unió Europea, aquests principis es consoliden com a principis de regulació amb la reforma del marc regulador de les comunicacions electròniques del 2009. A partir de llavors els principis esmentats inspiren l'activitat normativa de les autoritats de regulació dels estats membres.

L’estudi de l’estatut jurídic de les confessions minoritàries a Espanya i la seva valoració crítica des de la perspectiva constitucional exigeix, com a pas previ, considerant que la laïcitat és l’única garantia realment eficaç de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, la resposta a aquestes dues preguntes: El model d’Estat pel qual opta la Constitució del 78 inclou com a principi bàsic la laïcitat? Què significa que un Estat sigui laic? L’article respon a aquestes dues preguntes segons la doctrina del TC. A la primera amb sentit afirmatiu. A la segona mostrant que són exigències característiques de la laïcitat la separació sense confusió de subjectes, de funcions o d’objectius i la neutralitat com a garantia de la igualtat i no discriminació de tots els ciutadans per motiu de les seves conviccions, creences, idees o opinions. Ambdues característiques són comunes a ambdós models només pel que fa a la cooperació. A la nostra Constitució la cooperació és obligatòria únicament en els supòsits en què és necessària perquè la igualtat i la llibertat siguin reals i efectives. En el cas francès és només legítima, però no obligada; en aquest model regeix el principi general de prohibició de cooperar en altres casos. En el cas espanyol no existeix aquesta prohibició. El dret ordinari, tanmateix, no està sempre d’acord amb la Constitució. No sempre és neutral ni ofereix el mateix tracte jurídic a totes les confessions. L’accés al Registre d’entitats religioses, que atribueix nous drets i en deixa altres de lliures que ja tenien per al seu exercici, sembla una cursa d’obstacles per a l’exercici col·lectiu de la llibertat religiosa, i l’estatut jurídic de les confessions inscrites sembla respondre al principi de confessionalitat historicosociològica. Els acords de cooperació s’han convertit en un factor de desigualtat, en alguns casos perquè atribueixen privilegis injustificats i altres vegades perquè són l’única via d’accés a l’exercici de drets lligats a la mera inscripció. Hi ha tres nivells: Església catòlica, confessions minoritàries amb acords de cooperació i la resta de confessions inscrites. S’analitzen els supòsits de desigualtat en les qüestions més significatives: inscripció, autonomia, finançament, règim fiscal, ensenyament religiós, assistència religiosa, etc. Pel que fa a la manca de fonament objectiu per a la discriminació, es comenten dos aspectes: la perversa inversió hermenèutica que parteix de la hipòtesi que allò estipulat en el dret ordinari és constitucional i el paràmetre de constitucionalitat que condiciona la interpretació de la LOLR i de la pròpia Constitució, i la força d’atracció que sobre la resta d’acords han exercit els acords amb la Santa Seu, concebuts com un sistema basat en el principi de la confessionalitat historicosociològica estipulat en l’Acord de 1976.

Aquest comentari sobre la jurisprudència constitucional a l’entorn de la llibertat religiosa s’organitza a partir de tres aspectes fonamentals del dret: l’aconfessionalitat de l’Estat i les relacions de cooperació, el vessant subjectiu del dret fonamental de llibertat religiosa, i el límit de l’ordre públic. El model de relacions de l’Estat espanyol amb les confessions religioses es defineix com d’aconfessionalitat positiva. Això significa que, malgrat que es prohibeix la confusió entre funcions estatals i funcions religioses i malgrat que els valors religiosos no són paràmetre per mesurar la legitimitat dels actes dels poders públics, els poders públics han de cooperar amb les confessions religioses. Tanmateix, el deure de cooperació no deriva directament del vessant subjectiu del dret fonamental, sinó que ha de ser desenvolupat pel legislador, i d’aquí la importància dels acords de cooperació celebrats entre l’Estat i les diferents confessions religioses. En aquest sentit, destaquen les diferències entre els acords celebrats amb l’Església catòlica, amb rang de tractat internacional, i els acords celebrats amb les altres confessions no catòliques, més tardans i amb rang de llei ordinària. Quant a la configuració constitucional de la llibertat religiosa, destaca el marcat caràcter de dret d’autonomia que li confereix el Tribunal Constitucional, que nega que tingui una faceta prestacional; en canvi, la consideració de l’accés al Registre d’entitats religioses com una facultat integrada en el dret incideix directament en aquest aspecte. S’observa també una ampliació de la noció de creences religioses, d’acord amb els tractats i la jurisprudència internacional, i s’analitza la vinculació entre la llibertat religiosa, la llibertat ideològica i la llibertat de consciència. Finalment, conforme a la interpretació constitucional, l’ordre públic que limita l’exercici del dret s’integra principalment pel respecte als drets dels altres, i, especialment, per l’estatut jurídic dels menors.

Les relacions entre l'Estat francès i les esglésies, i en concret l'Església catòlica, s'han caracteritzat des de la Revolució del 1789 per una successió de conflictes, que han desembocat en una laïcització de la societat, en la separació de les esglésies i l'Estat el 1905, i finalment en la proclamació constitucional de la laïcitat de l'Estat. La República Francesa és laica des del 1946. Aquesta confirmació constitucional s'ha fet de manera consensuada. El seu significat polític es pot diferenciar de la seva significació jurídica. En dret, la laïcitat és sinònim de neutralitat o imparcialitat que s'imposa en matèria filosòfica i religiosa a l'Estat, als serveis públics en general i, en concret, a l'ensenyament públic. Va parella a una llibertat de consciència i religió que des del 1789 no s'ha posat en dubte i, per tant, el respecte ha dut a adoptar el principi de separació. L'abast del principi de laïcitat ha evolucionat molt malgrat que la noció no tenia, a priori, una consistència jurídica concreta. D'aquesta manera, malgrat el principi de separació, es va acceptar i es va estendre un finançament públic indirecte de les despeses cultuals. A partir del 1905, es va adaptar igualment l'exercici dels poders de policia a fi de respectar l'autonomia dels cultes. Finalment, si el principi de separació té com a conseqüència no reconèixer els cultes, no exclou que els poders públics els coneguin i els tinguin presents. L'Estat laic està lluny de ser indiferent respecte a les esglésies. Probablement, és un dels àmbits on l'evolució ha estat més sensible, fins i tot en l'àmbit de l'ensenyament públic, i podria seguir en el sentit d'una obertura més àmplia.

El model espanyol de relacions entre l’Estat i el fenomen religiós és un model complex conformat per un conjunt de factors que té com a objectiu superar el problema religiós. La Constitució de 1978 estableix un sistema nou que no té precedents en el dret constitucional espanyol. La irrupció dels drets i llibertats es combina amb el principi de laïcitat, que s’infereix d’una declaració de no estatalitat de cap confessió, i amb un mandat als poders públics de cooperar amb les confessions religioses. Aquest conjunt d’elements, aparentment contradictoris, s’han d’interpretar d’acord amb el seu context històric i social i segons la seva significació constitucional. La llibertat religiosa és el primer element del sistema. La laïcitat, per altra banda, és un element que el Tribunal Constitucional concreta en l’exigència de neutralitat als poders públics i en la separació entre l’Estat i les confessions religioses. A més, la jurisprudència constitucional incorpora un criteri dinàmic al principi de laïcitat evolucionat, com és el de la laïcitat positiva. El joc combinat dels diferents components del model permet definir-lo com un sistema de laïcitat, més cooperació, amb uns paràmetres constitucionals, als quals s’ha de subjectar, que són la llibertat religiosa, la igualtat, la separació, la neutralitat i la cooperació. Aquest sistema es desenvolupa mitjançant la Llei orgànica de llibertat religiosa, que constitueix Dret especial per a la llibertat religiosa, de naturalesa diversa i, d’altra banda, amb un conjunt de diferents pactes amb les confessions religioses, els quals, tot i no excloure altres possibilitats de cooperació, signifiquen un element central per a la definició del model. Aquests pactes plantegen algunes dificultats relacionades amb l’aplicació del principi d’igualtat de tracte per a les confessions religioses, però els acords amb l’Església catòlica plantegen, a més, problemes d’adequació constitucional. Ara bé, tot el sistema i, sens dubte, la cooperació, com a element de la laïcitat, s’ha de contemplar de manera integrada i subjecte als fonaments que li serveixen de base. Per això, seria necessari buidar el sistema de residus confessionals, si se’n detecten, i adaptar especialment el sistema de pactes a les exigències d’una cooperació plenament integrada en el sistema constitucional.

Book review