Search

Ressenya del llibre Mireia Freixa i Mar Léniz, El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926, Barcelona, Museu d’Història de Barcelona - Ajuntament de Barcelona, 2019., Book review of Mireia Freixa i Mar Léniz, El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926, Barcelona, Museu d’Història de Barcelona - Ajuntament de Barcelona, 2019., Reseña del libro Mireia Freixa i Mar Léniz, El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926, Barcelona, Museu d’Història de Barcelona - Ajuntament de Barcelona, 2019.

Aquí se pretende analizar la influencia de los diferentes historicismos en la arquitectura doméstica del siglo XIX a través de las diferentes capitales europeas. Así, se observa cómo la influencia de los estilos históricos, tan importante en la arquitectura oficial y representativa, se limita al uso de algunos elementos estilísticos concretos, pero sin llegar nunca a reproducciones completas de edificios históricos. Paralelamente se observa un proceso de distanciamiento formal entre ambas categorías de edificios, que en el caso de la arquitectura doméstica conducirá a la gestación del lenguaje Art Nouveau, un estilo propio de la arquitectura privada, que así se desliga de los modelos impuestos por la arquitectura oficial., In this article, we analyse the influence of different revivalist styles on domestic architecture during the nineteenth century, looking at different European capitals. Thus, we can see how the influence of historical styles (so important in official and representative architecture) is reduced to the limited use of some concrete stylistic elements, without amounting to complete reproductions of whole historical buildings. Parallel to this, we notice a process of formal separation process between both architectural categories which, in the case of domestic architecture, will lead to the gestation of the artistic language of Art Nouveau (an individual style of private architecture which in this way frees itself from the models imposed by official architecture).

Aquesta tesi se centra en l'estudi de l'arquitectura domèstica de l'Eixample entre 1860-1888 tenint-ne en compte dos aspectes: l'interior dels edificis, centrant-nos en les solucions de distribució i circulació dels habitatges; i l'evolució "estilística" de les façanes. En ambdós casos intentem buscar els lligams amb els precedents autòctons i establir paral.lelismes amb realitzacions europees, així com fer una interpretació des de diferents punts de vista: social, històric, econòmic....La part I recull la Presentació i l'Estat de la Qüestió; la II ens situa en l'àmbit europeu a través de l'estudi del tema que ens ocupa a les ciutats de Viena, Berlin i París; i les III i IV ens introdueixen ja en el context de la Barcelona del segle XIX, endinsant-nos en qüestions de tipus urbanistic i referents a l'arquitectura pública de l'época, com el Pla Cerdà, sobre el qual s'aixecà I'Eixample, les Ordenances Municipals i la pròpia realització del Pla durant els anys que ens interesen, passant de la vessant teòrica a la vessant pràctica i posant de relleu sobretot tot allò que es desvia dels propòsits iniciats del Pla i que incompleix les Ordenances. Pel que fa a les qüestions arquitectòniques. adjuntem una breu ressenya de l'evolució de la gran·arquitectura catalana del segle XIX, per poder comptar amb elements de comparació a l'hora de valorar l'arquitectura domèstica.En la part IV estudiem ja l'arquitectura domèstica barcelonina, però ens centrem en aquella inmediatament anterior a l'estudiada. Aqul se'ns estableixenels precedents i el punt de partida de l'arquitectura de l'Eixample. deutora, com succeeix a la majoria de ciutats europees. dels models locals anteriors a ella.D'aquesta manera arribem ja al bloc central, on s'analitza amb més profunditat tot el volum d'informació recollida, i que es divideix en nou parts, tenint en compte els paràmetres espai i temps. Pel que fa al primer, vam obtar per dividir el territori de l'Eixample en tres·zones bo i considerant qüestions que fan referéncia a la seva ubicació respecte al nucli consolidat de Ciutat Vella, aixi com envers al tipus i qualitat de les realitzacions arquitectòniques observades:"l'Eixample Central" (l'àrea més cèntrica de l'època), la "Zona de Contacte" (la petita àrea de coincidència de l'Eixample i Ciutat Vella) i "l'Eixample Perifèric" (totes les àrees més allunyades del centre i de Ciutat Vella)Pel que fa a la divisió temporal, s'han establert tres etapes: la primera entre 1860 i 1870/71; la segona entre 1870/71 i 1885; i la tercera des de 1885 fins a 1888. Les tres zones s'estudien, detingudament, agrupant els edificis per les diferents tipologies existents, contemplant-les alhora des de tres punts de vista: el funcional, representat pels interiors dels edificis, l'estétic, observat en les façanes, i un de més global, intentant superar la divisiò entre els dos anteriors i relacionant els diferents tipus d'interiors amb les diferents solucions de façanes; amb aquest estudi per etapes, zones i tipologies no només ens és possible presentar la situació en cadascun d'aquests llocs i moments, sinó també establir amb més claredat no només termes comparatius, sinó també una línia evolutiva que entroca "per baix" amb les realitzacions de Ciutat Vella, i "per dalt" amb obres plenament modernistes.En les conclusions destaca l'observació de diverses tendències en l'arquitectura domèstica barcelonina que afecten diferentment als interiors i als exteriors dels edificis: quan als primers és significativa la homogeneïtzació tipològica, passant de 3 tipologies bàsiques i 5 subtipologies, observades a la primera etapa, a únicament 2 tipologies bàsiques Ide les quals en domina una) i 2 subtipologies a la tercera etapa; això s'aconsegueix gràcies a: la sistematització dels mecanismes d'accés, la racionalització en la distribuciÓ de patis interiors relacionant-se amb els citats mecanismes d'accès, la racionalització dels esquemes distributius i circulatoris, assolint la total independència de les diferents habitacions, i la reducció dels programes d'habitacions, limitant-se cada cop més a aquelles imprescindibles, Quan als exteriors. Observem un clar procés de diversificació de l'aspecte de les façanes, inversament proporcional al procés d'homogeneïtzació de les tipologies, passant-se de solucions inicials sòbries, sense estructuració, de volumetria definida i amb l'ús contingut d'elements estilístics, a un .enriquiment ornamental, caracteritzat pels "ritmes decoratius" i l'aplicació indiscriminada d'elements "estillstics" locals I foranis, poc canònics i d'elements del repertori dels mestres d'obres, amb façanes divides en zones verticals i cossos horitzontals. Estillsticament s'arriba a tres sortides que culminen el procés: electicisme "Beaux arts" afrancesat; historicismes menys localistes amb influéncies estrangeres (gran desenvolupament del neo-gòtic nòrdic dels anys 90); i solucions proto-modernistes, superant l'eclecticisme i els historicismes.Així podem parlar de 3 tendències generals observades en l'arquitectura domèstica de l'Eixample: a) una voluntat de dignificar l'arquitectura domèstica; b) la definició de la qualitat de l'edifici a través de la façana i no de la tipologia (homogeneïtzació); i c),l'entroncament amb les preocupacions de l'arquitectura pública (car s'hi vol equiparar) per la recerca d'un estil típic del segle XIX (Cal especificar que aquests processos només es completen a l'Eixample Central i parts de la zona de contacte, al Perifèric ens quedem igual que a la primera Etapa, amb solucions lligades a l'arquitectura de la Barcelona Vella).Com a conclusió final podem afirmar que l'arquitectura domèstica de l'Eixample parteix de models locals, presents a Ciutat Vella, observant-se un esforç d'adaptació d'aquests models pensats per a una trama medieval a la nova trama Cerdà, paral-lel a l'esforç per trobar una tipologia única senzilla i funcional que s'adapti a la nova situació urbanistica, però tambè social i econòmica, suficientment flexible per poder-la utilitzar tan en vivendes modestes, com riques, i suficientment racional per poder-la construir ràpida i econòmicament, d'acord amb les necessitats de , la nova ciutat industrial. Aixó es reflecteix en l'homogeneïtzació tipològica, que fa necessari diferenciar els edificis a través de la riquesa de llurs façanes. Aquests processos coincideixen amb els observats en d'altres capitals europees per la qual cosa Barcelona entre 1860 i l'Exposició de 1888, s'equipara finalment amb les noves grans ciutats industrials, fruit dels canvis socials i econòmics que caracteritzaren el segle XIX europeu., This doctoral thesis focuses on .he domestic architecture of the "Eixample" (city expansion of Barcelona) between 1860 and 1888. The research is based on a double approach: functionality and aesthetics. On the one hand, it considers the interior of the buildings, particularly as refers to distribution and circulation. On the other hand, special attention has been paid to the "stylistic" evolution of façades. All these features have been analyzed trying to work out the links with local precedents, establishing parallelisms with the European architecture of the time and interpreting facts from social, historical and economic points of view.The thesis consists of three large blocks of information. The first block -parts I to IV- is an introduction, the second block -parts V to VIII· presents the actual analysis of the buildings and, finaly, the third block -parts X to XI- including the catalogue and a bibliography- gathers together the materials of the research.The core of the research is divided into nine pans describing three areas (the Centre of the "Eixample", the Contact Area and the Periphery- at three different periods of time (1860-1870/1, 1870/71-1885 and 1885-1888) and grouping the buildings under different types.A significant homogenization of the types of building and a decrease in the number of types and subtypes can be observed throughout the study. However, as the types of building become more homogeneous, there is a diversification process in the appearance of façades. There is an evolution from the initially sober solutions to an ornamental enrichment leading to three clearly differentiated styles: a Frenchfied "Beaux arts" eclecticism, a less narrow-minded historicism with foreign influences, and a proto-modernist movement surpassing both eclecticism and historicism.Ultimately, the research shows how these processes coincide with those observed in other European cities and how Barcelona before the Universal Exhibition of 1888 is finally placed among the new large industrial cities fruit of the social and economic changes that characterize the 19th century in Europe.

Es tracta d'un estudi sobre les variacions sòcio-econòmiques que es van detectar en la Comarca arran de l'aparició de l'empresa ENHER a mitjans del segle passat. S'avaluen els condicionants des de principis de segle fins l'aparició de l'Empresa, la transformació que aquesta causa en la zona i les anàlisis dels principals components en els que es basa l'economia de la zona.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2019-2020, Tutor: Joan Molet i Petit, El primer objectiu és fer un estat de la qüestió sobre l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, a partir dels testimonis escrits dels seus contemporanis, així com dels experts i historiadors de l'art i l'arquitectura fins l'actualitat. En segon lloc, esbrinar com es va establir la relació de Vilaseca amb els germans Àngel, Enric i Pia Batlló i Batlló, membres de la saga de fabricants tèxtils, i estudiar les obres que li varen encarregar, objecte d'aquest treball: la seva funció, l'estil, així com la simbologia dels elements decoratius. Malgrat que, per les limitacions d'espai, no es pot estudiar aquí tota la producció de Vilaseca, sí que es pretén fer un breu resum de la seva vida i obra i reflectir l'evolució del seu estil sota les influències arquitectòniques de l'època, així com establir el status de Vilaseca en vida i el reconeixement posterior.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet, El present treball neix de la melancolia, la tristesa, la serenor, la suavitat i la bellesa de les escultures de Josep Llimona, especialment del Desconsol (1907), la primera obra de l’autor que vaig conèixer a l’estudiar-la a batxillerat i que a l’hora de triar el tema pel treball em venia repetidament al pensament. L’estructura del treball és molt clara i respon a la creença que per poder respondre a la pregunta del títol cal conèixer què és el Modernisme i el Simbolisme i quines són les seves característiques, sense deixar de banda l’obra escultòrica de Josep Llimona, l’autèntica protagonista. D’aquesta manera el treball es desenvolupa en tres apartats que es poden consultar independentment fins a arribar a les conclusions, que exerceixen de nexe entre els tres blocs i resposta final a la pregunta inicial...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet Petit, A començament del segle passat, viatjar esdevingué un fet natural pels artistes. La modernització dels mitjans de transport possibilità el desplaçament a qualsevol racó de la terra en només qüestió de setmanes i l'aparició d'infraestructures cada vegada més sofisticades permeté al gran nombre de viatgers avançar cap al seu destí sense obstacles. Entre 1900 i 1914, molts artistes joves emprengueren viatges a terres llunyanes, després d'haver visitat els importants centres d'art europeus sense trobar-hi el que buscaven. La perspectiva d'un viatge s'obria davant seu com un camí, no només per superar les velles convencions acadèmiques de l'art, sinó també per superar estils d'avantguarda recent, com el realisme, l'impressionisme i el neoimpressionisme, que consideraven massa preocupats per la modernitat. Destinacions com l'Orient, el Nord d'Àfrica, Tunísia o l'Índia es convertiren aviat en perfectes alternatives a la tradicional estada a Roma o París. Alguns d'aquests artistes abandonaren Europa atrets per l'art i la cultura dels pobles indígenes, llavors anomenats “pobles primitius”, en els que trobaven una autenticitat que els semblava mancar tant en l'art com en l'estil de vida del seu temps. Emil Nolde (1867-1956) fou un d'ells. En el curs de la seva vida, passà llargues temporades a Suïssa, Dinamarca, França i Itàlia, a més de visitar Suècia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, els Països Baixos i el sud d'Espanya, on freqüentà els assentaments gitanos.3 A finals de 1913, a l'edat de quaranta-sis anys, la seva voluntat de cercar els orígens de l'home, de l'art i de la vida, el portà a prendre part en una expedició medico-demogràfica a les colònies alemanyes de Nova Guinea, on esperava trobar la naturalesa en el seu estat primordial. Aquest viatge, que s'estengué al llarg d'un any, fou una de les experiències centrals de la seva vida...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet i Petit, L’objectiu d’aquest treball és analitzar les relacions que s’estableixen entre la tipologia arquitectònica “parlament” al llarg del segle XIX i la situació política de cada país, així com el seu context històric i social. La metodologia emprada, ha estat construir el discurs a partir de deu exemples representatius de la tipologia, de països europeus i nord americans. Aquests han estat ordenats cronològicament, i separats en dos grups, prenent com a model les divisions establertes per l’historiador Eric Hobsbawm. D’aquesta manera, es situaria l’inici del període el 1789 amb la Revolució Francesa, i un segon moment a partir de les revolucions de 1848. Cada exemple es desenvolupa a partir del context de la seva construcció, el seu aspecte exterior i els seus espais representatius interiors; sempre tenint en compte les posteriors modificacions, remodelacions i restauracions que hagi pogut patir...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2012-2013 Any: 2013, Tutor: Joan Molet, Con cincuenta años de diferencia, y a uno y otro lado del Atlántico fueron proyectados los ensanches de Barcelona y Nueva York. Los dos proponían un plano ortogonal para articular el crecimiento urbano, una cuadrícula que en ambas ciudades se convertiría en elemento identificativo y configurador de su fisonomía moderna. Aunque con el Commissioners' Plan y el Eixample de Barcelona partimos de realidades muy diferentes, que consecuentemente desarrollaron proyectos de naturaleza diferente, ambos encuentran muchos puntos en común. El presente trabajo tratará de analizar las diferencias y similitudes que encontramos en las formulaciones de ambos proyectos. Primero a través del estudio separado de cada plan y luego con una comparativa de ambos.