Search

Aquest article tracta de l’edifici de la Central Catalana de Electricidad, construït per Pere Falqués a Barcelona a finals del segle xix, el qual és concebut d’una manera molt diferent, donant una importància a l’aspecte estètic i simbòlic que no trobem en construccions contemporànies similars, com ara la central elèctrica del Paral·lel de l’empresa rival, la Compañía Barcelonesa de Electricidad, de línies senzilles.A més d’analitzar la complexa gènesi constructiva de l’edifici, volem destacar que Falqués hi conjuga els valors de funcionalitat amb la voluntat de crear una arquitectura que «expressi» el que significa l’electricitat com a paradigma de modernitat en el tombant de segle, i alhora que satisfaci la necessitat de representativitat de la nova companyia, entrant en competència amb els majestuosos edificis on s’havien instal·lat les seus corporatives d’altres empreses d’energia com ara la Compañía de Gas Lebon i la Catalana de Gas., This article is focussed on the power plant building of the new electric company Catalana de Electricidad, built by the architect Pere Falqués in Barcelona in the late nineteenth century. This building was conceived in a very original way, as the aesthetic and symbolic aspects have an outstanding importance not seen in other similar buildings of that time, such as the power plant that the Compañía Barcelonesa de Electricidad had built in the Avinguda del Paral·lel a few years previously.Thus, we not only analyse the complex building process, but also highlight how Pere Falqués, the architect, was able to combine the functional and aesthetic aspects, with the aim of creating an architecture that expressed the meaning of electricity as a symbol of modernity at the end of the nineteenth century, and an architecture that fulfilled the new company’s necessity of representativeness, and that rivaled the monumental corporate buildings of the gas companies in the very centre of Barcelona.

El presente trabajo surge principalmente como consecuencia del actual momento que se vive a nivel global con un aumento del tráfico de mercancías y en consecuencia en el ámbito marítimo, lo que conlleva a una necesidad de modernizaci6n de todos los agentes implicados en este tipo de transporte. Cada vez es más relevante la necesidad de ejecutar los movimientos de manera automatizada, no solo por el elevado coste de la mano de obra, especialmente en países industrializados, sino también por la necesidad de mejorar las productividades de las cadenas de suministro y distribución de mercancía.

Este artículo plantea algunas reflexiones sobre la cuestión de la autoría de las obras arquitectónicas mediante el análisis de la trayectoria profesional del que fuera uno de los más controvertidos arquitectos municipales de Barcelona, Pere Falqués i Urpí, y su relación con los llamados firmones, es decir, los profesionales que firman las obras ajenas por encargo de su legítimo autor. Por motivos poco claros Falqués pidió a otro arquitecto y a un maestro de obras que firmaran algunos de sus proyectos más importantes, lo que nos ha obligado a revisar en parte el catálogo de las obras atribuidas tradicionalmente a éste, para verificar su autoría. Comprobaciones que han terminado por contradecir lo que se desprendería de la documentación oficial, poniéndose en duda una de las principales fuentes de información de la que disponemos a la hora de estudiar la arquitectura del siglo XIX., This article raises some issues concerning the question of the author in architectural works, by means of the analysis of the career of Pere Falqués, one of the most controversial City Council Architects of Barcelona, and his relationship with the so-called firmones, i.e. professionals who signed projects that were not their own at the request of the genuine author. Because of hidden reasons, Falqués asked other architects to sign some of his more important projects, which made it necessary to reexamine an important part of his traditionally accepted catalogue of works in order to verify if he was the real author. The results of that verification contradict the information contained in official documents, and so one of the most reliable information sources for researchers of 19th-century architecture has become seriously questioned.

The abdication of Amadeo I precipitated the proclamation of the First Spanish Republic, on February 11, 1873, two and a half months before the solemn inauguration of the Universal Exhibition in Vienna. The new republican government, despite being overwhelmed by the Cantonalistas uprisings and the Third Carlist War did not renounce the participation of Spain in this great international event. But this presence was not exploited by the new regime to project a different identity of the country. The change of political system and its consequences did not find any relevance in the official chronicles of the exhibition and went completely unnoticed by visitors to the Spanish installation., L’abdicació d’Amadeu I va precipitar la proclamació de la I República Espanyola, l’11 de febrer de 1873, dos mesos i mig abans de la solemne inauguració de l’Exposició Universal de Viena. El nou govern republicà, tot i estar desbordat per les sublevacions cantonalistes i per la tercera Guerra Carlina, no va renunciar a la participació d’Espanya en el gran esdeveniment internacional. Aquesta presència, però, no fou aprofitada en absolut pel nou règim per projectar una imatge diferent del país, fins al punt que el canvi de sistema polític i les seves conseqüències no van trobar cap ressò en les cròniques oficials de l’exposició i van passar totalment desapercebuts als visitants de la instal·lació espanyola., La abdicación de Amadeo I precipitó la proclamación de la I República Española, el 11 de febrero de 1873, dos meses y medio antes de la solemne inauguración de la Exposición Universal de Viena. El nuevo gobierno republicano, pese a estar desbordado por las sublevaciones cantonalistas y por la tercera Guerra Carlista, no renunció a la participación de España en el gran acontecimiento internacional. Pero esta presencia no fue aprovechada por el nuevo régimen para proyectar una imagen diferente del país, hasta el punto en que el cambio de sistema político y sus consecuencias no encontraron ninguna relevancia en las crónicas oficiales de la exposición y pasaron totalmente desapercibidos a los visitantes de la instalación española.

Con este artículo nos proponemos rescatar un legado arquitectónico ignorado e incomprendido: la arquitectura ecléctica catalana. A través de un repaso de las obras más importantes del eclecticismo en Cataluña, pretendemos organizar una primera clasificación, definiendo las diferentes tendencias así como introduciendo un intento de cronología. También se destacan aspectos como la relación entre el eclecticismo y los nuevos materiales del siglo XIX, mostrando que no es un estilo tan “anacrónico” como se ha pretendido, así como la asimilación de las influencias europeas, principalmente francesa y germánica, en la obra de nuestros arquitectos. Finalmente pretendemos hacer hincapié en que junto a la deslumbrante arquitectura modernista, el atractivo actual del paisaje urbano de Barcelona se debe en buena parte al conjunto de edificios eclécticos construidos entre 1875 y 1910., This article aims to rediscover a little-known area of Catalonia’s architectural heritage: eclecticism. Reviewing the most important work of Catalan eclectic architecture, we present a rough classification, define the various tendencies, and tentatively suggest a chronology. The article focuses on questions such as the relationship between eclecticism and the new building materials in 19th century to show that the style is not so anachronistic as is sometimes claimed, and on the arrival of European influences, primarily from France and the German-speaking area, in Catalonia. We stress that, in addition to the brilliance of its modernist buildings, the urban landscape of Barcelona offers a fine ensemble of the eclectic style, dating from the period between 1875 and 1910.

Aquí se pretende analizar la influencia de los diferentes historicismos en la arquitectura doméstica del siglo XIX a través de las diferentes capitales europeas. Así, se observa cómo la influencia de los estilos históricos, tan importante en la arquitectura oficial y representativa, se limita al uso de algunos elementos estilísticos concretos, pero sin llegar nunca a reproducciones completas de edificios históricos. Paralelamente se observa un proceso de distanciamiento formal entre ambas categorías de edificios, que en el caso de la arquitectura doméstica conducirá a la gestación del lenguaje Art Nouveau, un estilo propio de la arquitectura privada, que así se desliga de los modelos impuestos por la arquitectura oficial., In this article, we analyse the influence of different revivalist styles on domestic architecture during the nineteenth century, looking at different European capitals. Thus, we can see how the influence of historical styles (so important in official and representative architecture) is reduced to the limited use of some concrete stylistic elements, without amounting to complete reproductions of whole historical buildings. Parallel to this, we notice a process of formal separation process between both architectural categories which, in the case of domestic architecture, will lead to the gestation of the artistic language of Art Nouveau (an individual style of private architecture which in this way frees itself from the models imposed by official architecture).

Este artículo analiza el proceso de planificación y realización del Bebauungsplan o «ensanchen berlinés, entre 181 5 y 1896. Esta actuación difiere en gran parte de la mayoría de los grandes planes urbanísticos de la época, aplicados a capitales europeas como Londres, París o Viena, dado que fue pensado en función de la fuerte implantación de grandes complejos industriales y ferroviarios, sin tener en cuenta la creación de espacios representativos del nuevo poder burgués, como había sucedido en las otras ciudades. Así en los proyectos diseñados sucesivamente por Joseph Schmidt, Josef Lenn6 y James Hobrecht, se dará prioridad a la ubicación de canales, fábricas, almacenes, viviendas humildes, en detrimento de les grandes avenidas perspectivísticas, de las plazas dedicadas a edificios públicos, de los jardines ornamentales y de la vivienda burguesa que se concentrará, hasta principios del siglo XX, en el centro histórico de la ciudad, construido bajo la monarquía absolutista en el siglo XVIII. Además, vemos como la propia dinámica constructiva de la ciudad, que fue siempre por delante de la planificación, obliga a los urbanistas a plantear y replantear sus proyectos una y otra vez., This article analyzes the process of planning and execution of the Bebauungsplan or Berliner city expansion between 181 5 and 1896. This process differed from the majority of great city-planning projects of that period applied to European capitals such as London, Paris and Vienna, in that it was based on the large-scale introduction of big industrial and railroad buildings, without taking into consideration the design of spaces representativeof new middle-class power, as had happened in other cities. Thus, in the projects that were successively designed by Joseph Schmidt, Josef Lenné and James Hobrecht, priority was given to the location of canals, factories, warehouses and housing for the working classes rather than to long wide avenues, town squares dedicated to public buildings, ornamental gardens and the middle-class housing, which became concentrated, until the beginning of the 20th Century, in the historic city centre, built under the absolutist monarchy in the 18th Century. Besides, we will see how the constructive force of the city itself, rather than planning, forced the city-planning experts to restate their projects time and again.

Aquesta tesi se centra en l'estudi de l'arquitectura domèstica de l'Eixample entre 1860-1888 tenint-ne en compte dos aspectes: l'interior dels edificis, centrant-nos en les solucions de distribució i circulació dels habitatges; i l'evolució "estilística" de les façanes. En ambdós casos intentem buscar els lligams amb els precedents autòctons i establir paral.lelismes amb realitzacions europees, així com fer una interpretació des de diferents punts de vista: social, històric, econòmic....La part I recull la Presentació i l'Estat de la Qüestió; la II ens situa en l'àmbit europeu a través de l'estudi del tema que ens ocupa a les ciutats de Viena, Berlin i París; i les III i IV ens introdueixen ja en el context de la Barcelona del segle XIX, endinsant-nos en qüestions de tipus urbanistic i referents a l'arquitectura pública de l'época, com el Pla Cerdà, sobre el qual s'aixecà I'Eixample, les Ordenances Municipals i la pròpia realització del Pla durant els anys que ens interesen, passant de la vessant teòrica a la vessant pràctica i posant de relleu sobretot tot allò que es desvia dels propòsits iniciats del Pla i que incompleix les Ordenances. Pel que fa a les qüestions arquitectòniques. adjuntem una breu ressenya de l'evolució de la gran·arquitectura catalana del segle XIX, per poder comptar amb elements de comparació a l'hora de valorar l'arquitectura domèstica.En la part IV estudiem ja l'arquitectura domèstica barcelonina, però ens centrem en aquella inmediatament anterior a l'estudiada. Aqul se'ns estableixenels precedents i el punt de partida de l'arquitectura de l'Eixample. deutora, com succeeix a la majoria de ciutats europees. dels models locals anteriors a ella.D'aquesta manera arribem ja al bloc central, on s'analitza amb més profunditat tot el volum d'informació recollida, i que es divideix en nou parts, tenint en compte els paràmetres espai i temps. Pel que fa al primer, vam obtar per dividir el territori de l'Eixample en tres·zones bo i considerant qüestions que fan referéncia a la seva ubicació respecte al nucli consolidat de Ciutat Vella, aixi com envers al tipus i qualitat de les realitzacions arquitectòniques observades:"l'Eixample Central" (l'àrea més cèntrica de l'època), la "Zona de Contacte" (la petita àrea de coincidència de l'Eixample i Ciutat Vella) i "l'Eixample Perifèric" (totes les àrees més allunyades del centre i de Ciutat Vella)Pel que fa a la divisió temporal, s'han establert tres etapes: la primera entre 1860 i 1870/71; la segona entre 1870/71 i 1885; i la tercera des de 1885 fins a 1888. Les tres zones s'estudien, detingudament, agrupant els edificis per les diferents tipologies existents, contemplant-les alhora des de tres punts de vista: el funcional, representat pels interiors dels edificis, l'estétic, observat en les façanes, i un de més global, intentant superar la divisiò entre els dos anteriors i relacionant els diferents tipus d'interiors amb les diferents solucions de façanes; amb aquest estudi per etapes, zones i tipologies no només ens és possible presentar la situació en cadascun d'aquests llocs i moments, sinó també establir amb més claredat no només termes comparatius, sinó també una línia evolutiva que entroca "per baix" amb les realitzacions de Ciutat Vella, i "per dalt" amb obres plenament modernistes.En les conclusions destaca l'observació de diverses tendències en l'arquitectura domèstica barcelonina que afecten diferentment als interiors i als exteriors dels edificis: quan als primers és significativa la homogeneïtzació tipològica, passant de 3 tipologies bàsiques i 5 subtipologies, observades a la primera etapa, a únicament 2 tipologies bàsiques Ide les quals en domina una) i 2 subtipologies a la tercera etapa; això s'aconsegueix gràcies a: la sistematització dels mecanismes d'accés, la racionalització en la distribuciÓ de patis interiors relacionant-se amb els citats mecanismes d'accès, la racionalització dels esquemes distributius i circulatoris, assolint la total independència de les diferents habitacions, i la reducció dels programes d'habitacions, limitant-se cada cop més a aquelles imprescindibles, Quan als exteriors. Observem un clar procés de diversificació de l'aspecte de les façanes, inversament proporcional al procés d'homogeneïtzació de les tipologies, passant-se de solucions inicials sòbries, sense estructuració, de volumetria definida i amb l'ús contingut d'elements estilístics, a un .enriquiment ornamental, caracteritzat pels "ritmes decoratius" i l'aplicació indiscriminada d'elements "estillstics" locals I foranis, poc canònics i d'elements del repertori dels mestres d'obres, amb façanes divides en zones verticals i cossos horitzontals. Estillsticament s'arriba a tres sortides que culminen el procés: electicisme "Beaux arts" afrancesat; historicismes menys localistes amb influéncies estrangeres (gran desenvolupament del neo-gòtic nòrdic dels anys 90); i solucions proto-modernistes, superant l'eclecticisme i els historicismes.Així podem parlar de 3 tendències generals observades en l'arquitectura domèstica de l'Eixample: a) una voluntat de dignificar l'arquitectura domèstica; b) la definició de la qualitat de l'edifici a través de la façana i no de la tipologia (homogeneïtzació); i c),l'entroncament amb les preocupacions de l'arquitectura pública (car s'hi vol equiparar) per la recerca d'un estil típic del segle XIX (Cal especificar que aquests processos només es completen a l'Eixample Central i parts de la zona de contacte, al Perifèric ens quedem igual que a la primera Etapa, amb solucions lligades a l'arquitectura de la Barcelona Vella).Com a conclusió final podem afirmar que l'arquitectura domèstica de l'Eixample parteix de models locals, presents a Ciutat Vella, observant-se un esforç d'adaptació d'aquests models pensats per a una trama medieval a la nova trama Cerdà, paral-lel a l'esforç per trobar una tipologia única senzilla i funcional que s'adapti a la nova situació urbanistica, però tambè social i econòmica, suficientment flexible per poder-la utilitzar tan en vivendes modestes, com riques, i suficientment racional per poder-la construir ràpida i econòmicament, d'acord amb les necessitats de , la nova ciutat industrial. Aixó es reflecteix en l'homogeneïtzació tipològica, que fa necessari diferenciar els edificis a través de la riquesa de llurs façanes. Aquests processos coincideixen amb els observats en d'altres capitals europees per la qual cosa Barcelona entre 1860 i l'Exposició de 1888, s'equipara finalment amb les noves grans ciutats industrials, fruit dels canvis socials i econòmics que caracteritzaren el segle XIX europeu., This doctoral thesis focuses on .he domestic architecture of the "Eixample" (city expansion of Barcelona) between 1860 and 1888. The research is based on a double approach: functionality and aesthetics. On the one hand, it considers the interior of the buildings, particularly as refers to distribution and circulation. On the other hand, special attention has been paid to the "stylistic" evolution of façades. All these features have been analyzed trying to work out the links with local precedents, establishing parallelisms with the European architecture of the time and interpreting facts from social, historical and economic points of view.The thesis consists of three large blocks of information. The first block -parts I to IV- is an introduction, the second block -parts V to VIII· presents the actual analysis of the buildings and, finaly, the third block -parts X to XI- including the catalogue and a bibliography- gathers together the materials of the research.The core of the research is divided into nine pans describing three areas (the Centre of the "Eixample", the Contact Area and the Periphery- at three different periods of time (1860-1870/1, 1870/71-1885 and 1885-1888) and grouping the buildings under different types.A significant homogenization of the types of building and a decrease in the number of types and subtypes can be observed throughout the study. However, as the types of building become more homogeneous, there is a diversification process in the appearance of façades. There is an evolution from the initially sober solutions to an ornamental enrichment leading to three clearly differentiated styles: a Frenchfied "Beaux arts" eclecticism, a less narrow-minded historicism with foreign influences, and a proto-modernist movement surpassing both eclecticism and historicism.Ultimately, the research shows how these processes coincide with those observed in other European cities and how Barcelona before the Universal Exhibition of 1888 is finally placed among the new large industrial cities fruit of the social and economic changes that characterize the 19th century in Europe.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2018-2019, Tutor: Joan Molet Petit, Rafael Guastavino i Moreno, mestre d’obres que ens ha deixat un alt nombre de projectes a Catalunya, tot i ser valencià i finalitzar la seva trajectòria de major renom als Estats Units, és potser una de les figures dins del món de l’arquitectura més internacionals del nostre país, alhora que una de les persones que més ha influït, amb la seva tècnica i obra, en el desenvolupament del Modernisme, considerant-se, inclús, un precursor d’aquest, tal i com la pròpia generació de modernistes admetrà en diverses ocasions. No obstant això, dins del panorama català, excloent figures concretes, com podrien ser Joan Bassegoda i Nonell en els anys 70 o Jaume Rosell, Salvador Tarragó i Benet Oliva més recentment, entre algunes altres més que anirem coneixent en aquest treball, no s’ha desenvolupat teòricament com mereixeria. En l’àmbit valencià, també hi hagut intents de donar-lo a conèixer i estudiar-lo, trobant, en certa manera, una interessant pugna, doncs ha suposat que ja en el segle XXI s’hagin publicat nombrosos articles i estudis, entre valencians i catalans sobre l’apropiament del personatge de Guastavino.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2020-2021, Tutor: Joan Molet i Petit, [cat] Al segle XX va sorgir a Europa un gran interès per les arquitectures vernaculars. Aquest treball té la intenció de donar a conèixer la relació simbiòtica entre l'arquitectura popular, més concretament l'arquitectura tradicional del Mediterrani, i els arquitectes del Moviment Modern a les primeres dècades del segle XX a Espanya. Per tractar aquest tema s'han escollit les figures de Fernando García Mercadal, Alfredo Baeschlin, els integrants del grup est del GATEPAC— el GATCPAC— i les seves respectives publicacions., [eng] In the early decades of the 20th century a larger interest in the vernacular architecture emerged in Europe. This essay intends to show the symbiotic relation between the popular architecture of the Mediterranean and the architects of the Modern Movement in Spain. Publications on Mediterranian architecture by Fernando García Mercadal, Alfredo Baeschlin, and the GATCPAC will be at the center of this study

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2019-2020, Tutor: Joan Molet i Petit, El primer objectiu és fer un estat de la qüestió sobre l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, a partir dels testimonis escrits dels seus contemporanis, així com dels experts i historiadors de l'art i l'arquitectura fins l'actualitat. En segon lloc, esbrinar com es va establir la relació de Vilaseca amb els germans Àngel, Enric i Pia Batlló i Batlló, membres de la saga de fabricants tèxtils, i estudiar les obres que li varen encarregar, objecte d'aquest treball: la seva funció, l'estil, així com la simbologia dels elements decoratius. Malgrat que, per les limitacions d'espai, no es pot estudiar aquí tota la producció de Vilaseca, sí que es pretén fer un breu resum de la seva vida i obra i reflectir l'evolució del seu estil sota les influències arquitectòniques de l'època, així com establir el status de Vilaseca en vida i el reconeixement posterior.

Màster Oficial en Estudis Avançats en Història de l'Art. Facultat de Geografia i Història de la UB. Curs: 2015-2016, Tutor: Joan Molet Petit, El principal objetivo de la investigación será establecer y analizar qué conceptos económicos, estéticos e ideológicos encontramos en la revista Reconstrucción como base para la obra ejecutada por la DGRD, los cuales responden a la necesidad que establece el Régimen franquista, durante el periodo de postguerra, por crear una cultura nueva representante del Nuevo Orden. Así mismo, la realización del presente estudio conlleva el establecimiento de otros objetivos secundarios, de carácter general y transversal que serán necesarios para alcanzar el principal y demostrar la hipótesis defendida.

[spa] Los discursos de la modernidad arquitectónica a finales del siglo XIX en España fundamentados en el Eclecticismo como tendencia internacional han sido poco analizados hasta la fecha. Las tensiones entre propuestas continuistas y la irrupción de estilos como el Modernisme en el panorama barcelonés no han focalizado los estudios debido a la importancia, originalidad y ruptura que supuso el segundo, que ha protagonizado una gran profusión de estudios monográficos eludiendo un contexto creativo más complejo y amplio. Precisamente en ese contexto de cambio, tensión y estilo en la Barcelona finisecular se centra esta tesis doctoral, con el objetivo último de aportar nuevos datos y conocer en profundidad subtendencias y creadores que hasta la fecha habían permanecido a la sombra de autores como Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner. La investigación focaliza un caso de estudio muy particular y desconocido, el del arquitecto José Doménech y Estapá y su producción arquitectónica. A partir de documentación inédita exhumada de diversos archivos, sus posicionamientos político y artístico son abordados al detalle, así como su doctrina arquitectónica y su corpus productivo. En este sentido, se ha realizado el primer catálogo de obras completas de este autor con un total de 106 casos. La importancia de Doménech y Estapá radica en, además de encargarse de obras de gran relevancia en el núcleo barcelonés como el Palacio de Justicia y la Prisión Modelo entre otros, que se trata de un personaje paradigmático como representante del antimodernismo de algunos actores del panorama arquitectónico español de finales del siglo XIX y principios del XX. Su propuesta intelectual y artística, sustentada en el Eclecticismo decimonónico junto al interés de afrontar la modernidad de un modo más racional y fuera del pintoresquismo modernista, derivará en una estética y discurso proyectivo muy particular, un estilo unipersonal de gran complejidad conceptual que hemos denominado Estapismo y que desarrollamos en los diferentes bloques de la investigación., [eng] The researches of the architectural modernity at the end of the 19th century in Spain based on the Eclecticism like international style have been little analysed up to the date. The tensions between the tradition and the irruption of styles like the Modernisme in the Barcelonian panorama, they have not focused the studies due to the importance, originality and break that there supposed the second one, which has led a great profusion of monographic studies eluding a more complex creative and wide context. Precisely in this context of change, tension and style on Barcelona at the end of the 19th century, it’s the center of this doctoral thesis, with the last aim to contribute new information and to know more about other styles and creators who up to the date had remained in the shade of authors like Antoni Gaudí or Lluís Domènech i Montaner. The research focuses a very particular and unknown case : the architect José Doménech y Estapá and his architectural production. From unpublished documentation exhumed of diverse files, his political and artistic positions are approached to the detail, as well as his architectural doctrine and his productive corpus. In this sense, there has been realized the first catalogue of complete works of this author by a total of 106 cases. Doménech y Estapá was the author of notable works in Barcelona as the Courthouse Palace or the new Prison and he was a paradigmatic personage as representative of the antimodernism of some Spanish architects of the end of the 19th century and beginning of the XXth. His intellectual and artistic offer sustained in the nineteenth-century Eclecticism close to the interest to confront the modernity of a most rational way and out of the picturesque Modernisme, will derive in an aesthetics and architectural design very particularly, an individual style of great conceptual complexity that we have named Estapismo and that we develop in the different blocks of the research.

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet, El present treball neix de la melancolia, la tristesa, la serenor, la suavitat i la bellesa de les escultures de Josep Llimona, especialment del Desconsol (1907), la primera obra de l’autor que vaig conèixer a l’estudiar-la a batxillerat i que a l’hora de triar el tema pel treball em venia repetidament al pensament. L’estructura del treball és molt clara i respon a la creença que per poder respondre a la pregunta del títol cal conèixer què és el Modernisme i el Simbolisme i quines són les seves característiques, sense deixar de banda l’obra escultòrica de Josep Llimona, l’autèntica protagonista. D’aquesta manera el treball es desenvolupa en tres apartats que es poden consultar independentment fins a arribar a les conclusions, que exerceixen de nexe entre els tres blocs i resposta final a la pregunta inicial...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet Petit, A començament del segle passat, viatjar esdevingué un fet natural pels artistes. La modernització dels mitjans de transport possibilità el desplaçament a qualsevol racó de la terra en només qüestió de setmanes i l'aparició d'infraestructures cada vegada més sofisticades permeté al gran nombre de viatgers avançar cap al seu destí sense obstacles. Entre 1900 i 1914, molts artistes joves emprengueren viatges a terres llunyanes, després d'haver visitat els importants centres d'art europeus sense trobar-hi el que buscaven. La perspectiva d'un viatge s'obria davant seu com un camí, no només per superar les velles convencions acadèmiques de l'art, sinó també per superar estils d'avantguarda recent, com el realisme, l'impressionisme i el neoimpressionisme, que consideraven massa preocupats per la modernitat. Destinacions com l'Orient, el Nord d'Àfrica, Tunísia o l'Índia es convertiren aviat en perfectes alternatives a la tradicional estada a Roma o París. Alguns d'aquests artistes abandonaren Europa atrets per l'art i la cultura dels pobles indígenes, llavors anomenats “pobles primitius”, en els que trobaven una autenticitat que els semblava mancar tant en l'art com en l'estil de vida del seu temps. Emil Nolde (1867-1956) fou un d'ells. En el curs de la seva vida, passà llargues temporades a Suïssa, Dinamarca, França i Itàlia, a més de visitar Suècia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, els Països Baixos i el sud d'Espanya, on freqüentà els assentaments gitanos.3 A finals de 1913, a l'edat de quaranta-sis anys, la seva voluntat de cercar els orígens de l'home, de l'art i de la vida, el portà a prendre part en una expedició medico-demogràfica a les colònies alemanyes de Nova Guinea, on esperava trobar la naturalesa en el seu estat primordial. Aquest viatge, que s'estengué al llarg d'un any, fou una de les experiències centrals de la seva vida...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: Joan Molet i Petit, L’objectiu d’aquest treball és analitzar les relacions que s’estableixen entre la tipologia arquitectònica “parlament” al llarg del segle XIX i la situació política de cada país, així com el seu context històric i social. La metodologia emprada, ha estat construir el discurs a partir de deu exemples representatius de la tipologia, de països europeus i nord americans. Aquests han estat ordenats cronològicament, i separats en dos grups, prenent com a model les divisions establertes per l’historiador Eric Hobsbawm. D’aquesta manera, es situaria l’inici del període el 1789 amb la Revolució Francesa, i un segon moment a partir de les revolucions de 1848. Cada exemple es desenvolupa a partir del context de la seva construcció, el seu aspecte exterior i els seus espais representatius interiors; sempre tenint en compte les posteriors modificacions, remodelacions i restauracions que hagi pogut patir...

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2012-2013 Any: 2013, Tutor: Joan Molet, Con cincuenta años de diferencia, y a uno y otro lado del Atlántico fueron proyectados los ensanches de Barcelona y Nueva York. Los dos proponían un plano ortogonal para articular el crecimiento urbano, una cuadrícula que en ambas ciudades se convertiría en elemento identificativo y configurador de su fisonomía moderna. Aunque con el Commissioners' Plan y el Eixample de Barcelona partimos de realidades muy diferentes, que consecuentemente desarrollaron proyectos de naturaleza diferente, ambos encuentran muchos puntos en común. El presente trabajo tratará de analizar las diferencias y similitudes que encontramos en las formulaciones de ambos proyectos. Primero a través del estudio separado de cada plan y luego con una comparativa de ambos.

El Barrio Gótico de Barcelona fue construido en las décadas centrales del siglo XX. De hecho, su nombre también es una creación moderna, ya que tradicionalmente el espacio era conocido como barrio de la Catedral. Aunque en teoría los monumentos históricos nos remiten a épocas pasadas, en muchos casos han sido fabricados recientemente, tanto en su forma como en su función social. La medievalización del centro histórico de Barcelona transformó físicamente el barrio institucional de la ciudad, dotándolo de nuevos significados simbólicos y de una apariencia antigua que hasta entonces no poseía. Si desde mediados del siglo XIX Barcelona comenzó a adaptarse a las necesidades del nuevo sistema productivo, su transformación no sólo afectó a la nueva ciudad extramuros que proyectaría Cerdà, sino que al mismo tiempo iniciaría la modificación del viejo núcleo que hasta 1854 había estado amurallado, y que pocos años más tarde comenzaría a ser llamado «ciutat vella». La burguesía industrial, ante la necesidad de circulación, control e higiene destruiría el trazado urbano medieval y todos los edificios históricos que allí se encontraban, pero ante la necesidad de signos de identificación colectiva comenzaría a planificar la exhibición de su propia historia. Este proceso se inició con la construcción de la fachada de la Catedral entre 1887 y 1912, y concluiría con la monumentalización historicista de todo el barrio que la rodea, aproximadamente entre 1927 y 1970. Pero si en un principio la monumentalización de la ciudad histórica fue un proyecto de la burguesía local con el fin de exhibir la arquitectura nacional catalana, en la práctica las obras sólo pudieron justificarse por los ingresos que generaría el nuevo turismo urbano, el cual gusta de contemplar edificios de apariencia antiguos, sean o no originales. Por lo tanto, la tesis analiza el uso político del pasado y su posterior conversión en una mercancía cualquiera, enmarcando el análisis dentro del llamado «marketing urbano», cuyo objetivo es crear marcas con las ciudades para posicionarse en el mercado internacional que compite por la atracción de inversiones y turistas. En este sentido, para atraer visitantes se requiere un espacio seguro y cautivador, en donde los conflictos sociales, si existen, deben estar escondidos. Tanto la apertura de la vía Layetana como la construcción del Barrio Gótico supusieron operaciones de higiene urbana y social, encaminadas a revalorizar una zona degradada. Por un lado, la sustitución de viviendas populares por entidades financieras, oficinas, hoteles y restaurantes junto a un barrio de apariencia medieval, provocó el desplazamiento de los habitantes tradicionales que no pudieron pagar el nuevo valor del suelo, siendo sustituidos por una incipiente clase media. Pero por otro lado, en una ciudad industrial y con un importante movimiento obrero como lo era Barcelona, el monumento o la creación de espacios monumentales fueron pensados como una manera de potenciar el orgullo cívico. Si en el «lugar de memoria» se comparten significados, es decir, es la creación de un punto de encuentro para una comunidad cualquiera y que toma como referencia un pasado supuestamente común, al mismo tiempo el lugar suele fomentar un vínculo puramente emocional, de manera que el ciudadano lo perciba como propio y presuma de ello. Es un sistema de gobernabilidad basado en valores compartidos, utilizado por el poder con el fin de impulsar la creencia de que el desarrollo de la ciudad beneficia a todos sus habitantes. En términos de gestión urbana contemporánea se conoce como «patriotismo cívico», de manera que si el ciudadano estima a su ciudad tanto como a su patria aceptará más fácilmente trabajar por ella., The Barcelona Gothic Quarter was built in the twentieth century. Although theoretically, the historic monuments reference past epochs, in many cases they were constructed recently, both in their form and their social purpose. The industrial bourgeoisie destroyed many buildings in the medieval quarter in order to facilitate improved circulation, social control and sanitation, however, the redevelopment of the quarter was used as an opportunity to exhibit and emphasise their own history. This process started with the construction of the cathedral facade between 1887 and 1912, and ended with the historic monumentalisation of the whole quarter, which occurred approximately between 1927 and 1970.The beginning of the monumentalisation of the historic city was a local bourgeoisie project to promote national Catalan architecture, but the redevelopment was self-financing from increased income generated from urban tourism with its appreciation of buildings with an ancient appearance, irrespective of whether they are original. This thesis analyses the political use of the past and its subsequent commoditisation alongside city marketing, whose aim is to create a distinctive brand for the city in the international tourism market so that it successfully competes for tourism and inward investment. In this sense, to attract tourism and inward investment, the city has to be safe and captivating and successfully conceal any socials conflicts. The redevelopment of the city was also a social engineering operation which helped to regenerate a dilapidated area. The change of building use from dwellings to financial institutions, offices and hotels caused the displacement of existing residents, who could not pay the new land value. Monuments were also justified as one way of promoting civic pride, so other citizens would raise their own appreciation of the city and help to promote it. In urban design, this is called «civic patriotism», if the citizen appreciates and feels proud of their city alongside their national patriotism, they would be more willing to accept working for it.