Search

The goal of this paper is to show how different aspects of the meter such as the syllable count, the rhyme and the rhythmic patterns, can be used to obtain information about the linguistic variation from other periods. The study analyzes certain formal variants in the poems of Ausiàs March (1397–1459) which serve to meet the metric requirements of the line. Regarding the syllable count, we have focused on the variable treatment, as hiatuses or as diphthongs, of vowel sequences with decreasing sonority: despite the overwhelming majority of hiatuses, the data suggest that some current constraints were already active at that time, such as the tendency to avoid diphthongs in vowel sequences close to the main stress. On the other hand, rhyme and rhythm often orientate us on the appropriate pronunciation and spelling for some dubious words, such as the quality of mid vowels or the stress location in doublets like ésser/esser ‘to be’. Finally, the analysis of rhythm reveals the need of a certain relativity in the concept of tonicity, based on the behavior of rhythmically ambiguous elements, including the relative què ‘which’. In this case, though, the information also flows in the other direction, from the language to the meter, since the distribution of ambiguous elements, with a clear tendency to gravitate toward low-prominence positions, helps us to apprehend the prominence relationships among the different parts of the verse. El objetivo de este trabajo es mostrar que varios aspectos de la métrica como el cómputo de sílabas, la rima y los patrones rítmicos, nos pueden ayudar a extraer información sobre la variación lingüística de otras épocas. El estudio analiza algunas variantes formales presentes en los poemas de Ausiàs March (1397-1459) que sirven para satisfacer los requerimientos métricos del verso. En cuanto al cómputo de sílabas, nos hemos centrado en el tratamiento doble, como hiatos o como diptongos, de las secuencias vocálicas decrecientes: a pesar de la abrumadora mayoría de formas con hiato, los datos dejan entrever que en aquel tiempo ya actuaban algunas de las restricciones vigentes en la actualidad, como la tendencia a inhibir la formación de diptongos en secuencias de vocales próximas al acento principal. Por otra parte, la rima y el ritmo a menudo nos orientan sobre la pronunciación y la grafía adecuada para palabras dudosas, como en la selección del timbre de las vocales medias o en la ubicación del acento en dobletes como ésser/esser ‘ser’. Finalmente, el análisis del ritmo aconseja presumir una cierta relatividad en el concepto de tonicidad, a partir del comportamiento de elementos rítmicamente ambiguos como el relativo què. En este caso, sin embargo, la información también fluye en la otra dirección, desde la lengua hasta la métrica, ya que la distribución de los elementos ambiguos, con una tendencia clara a gravitar hacia posiciones poco prominentes, nos ayuda a comprender las relaciones de prominencia que se establecen entre las diferentes partes del verso. L’objectiu d’aquest treball és mostrar quediversos aspectes de la mètrica com el recompte sil·làbic, la rima o els patrons rítmics, ens poden ajudar a extreure informació sobre la variació lingüística d’èpoques anteriors. L’estudi analitza algunes variants formals presents en els poemes d’Ausiàs March (1400–1459) que serveixen per a satisfer els requeriments mètrics del vers. Pel que fa al recompte de síl·labes, ens centrem en el tractament de les seqüències vocàliques decreixents com a hiats o com a diftongs: tot i l’aclaparadora majoria de formesamb hiat, les dades deixen entreveure que en la llengua de March ja actuaven algunes de les restriccions vigents en l’actualitat, com la tendència a evitar la formació de diftongs en seqüencies de vocals pròximes a l’accent principal. La rima i el ritme sovint ens orienten també sobre la pronúncia i la grafia escaient per a mots dubtosos, com en la selecció del timbre de les vocals mitjanes o en la ubicació de l’accent en doblets com ésser~esser. Finalment, l’anàlisi del ritme aconsella presumir una certa fluïdesa en el concepte de tonicitat, atès el comportament d’elements rítmicament ambigus com el relatiu què. En aquest cas, però, la informació flueix també en l’altra direcció, des de la llengua fins a la mètrica, ja que la distribució dels elements ambigus, amb una tendència clara a gravitar cap a posicions poc prominents, ens ajuda a copsar les relacions de prominència que s’estableixen entre les diferents parts del vers.

L’objectiu d’aquesta recerca és analitzar les estratègies discursives, relacionades amb el registre col·loquial, que caracteritzen la poesia de Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater i Miquel Martí i Pol, per tal de comparar el discurs dels tres poetes. L’obra poètica d’autors com Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater i Miquel Martí i Pol ha contribuït a la construcció d’una identitat pròpia de la literatura catalana i, més concretament, de la poesia catalana contemporània. Així mateix, tots tres poetes, a banda de compartir un context sociopolític i unes determinades circumstàncies de producció, tenen en comú la preocupació per la llengua i per l’estil dels seus textos. De fet, tots ells valoren positivament l’ús de mots corrents en els textos poètics (en efecte, a partir dels anys seixanta del segle xx el llenguatge poètic va adquirir un to més directe i, fins i tot, col·loquial). Així i tot, s’ha comprovat que la presència d’elements del registre col·loquial és major en la poesia de Ferrater, en comparació amb Vinyoli, en part perquè Ferrater fa un ús més recurrent de l’estil directe; i ho és encara més en la poesia de Martí i Pol, que és de vegades força col·loquial i fa servir sovint l’al·literació. Per tant, es podria considerar que hi ha una gradació entre els tres poetes a partir de l’ús que fan del registre col·loquial. The aim of this research is to analyze the discursive strategies, related to the colloquial register, that characterize the poetry of Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater and Miquel Martí i Pol, in order to compare the discourse of the three poets. The poetic work of authors such as Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater and Miquel Martí i Pol has contributed to the construction of an identity specific to Catalan literature and, more specifically, to contemporary Catalan poetry. Likewise, all three poets, apart from sharing a socio-political context and certain circumstances of production, have in common a concern for the language and the style of their texts. In fact, all of them positively value the use of common words in poetic texts (indeed, from the sixties of the 20th century poetic language acquired a more direct and even colloquial tone). Even so, it has been verified that the presence of elements of the colloquial register is greater in Ferrater’s poetry, compared to Vinyoli, in part because Ferrater makes more frequent use of the direct style; and it is even more so in the poetry of Martí i Pol, which is sometimes quite colloquial and often uses alliteration. Therefore, it could be considered that there is a gradation between the three poets based on their use of the colloquial register.

[cat] Els autògrafs conservats de Canigó, en els quals Jacint Verdaguer va donar forma al seu poema, contenen una gran quantitat d'informació sobre la seva composició. No sols inclouen versions inicials de versos i passatges, sinó també assajos finalment desestimats. En diversos esborranys localitzem referències a un volcà latent a sota del massís de Canigó, que no va arribar a la versió impresa l'any 1886. I al darrer foli del ms. 375/2 de la Biblioteca de Catalunya trobem, a més d'esborranys de dues de les tres darreres estrofes de «Los dos campanars», un seguit de versos que componen dues estrofes alternatives, amb un final diferent de l'epíleg i, per tant, de Canigó , fins ara no advertit, en el qual té un paper destacat el volcà inèdit., [eng] Handwritten drafts of Jacint Verdaguer's Canigó reveal much about the author’s writing process. These autographs include both first versions of verses and passages from the poem and drafts that were finally rejected. Multiple drafts include mentions of a latent volcano beneath the Canigó massif that were not included in the 1886 printed edition. The last sheet of ms. 375/2, housed at the Biblioteca de Catalunya, includes drafts of two of the three final stanzas of the poem's epilogue, “Los dos campanars”, and a series of verses that constitute two alternative stanzas, with a different ending to the epilogue – and therefore to Canigó as a whole – in which the volcano plays a prominent role. This alternative ending had gone unnoticed until now.

Màster Universitari de Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Facultat d'Educació, Universitat de Barcelona. Curs: 2022-2023. Tutora: Laia Masó Maresma, [cat] El currículum ocult present en l'educació mixta transmet continguts acadèmics androcèntrics que promouen els rols de gènere entre l’alumnat. Per això, aquest treball té l’objectiu de proposar una manera estratègica d'introduir, des de la matèria de català, la perspectiva de gènere als cursos de batxillerat. Així, la investigació planteja la incorporació, per mitjà de la intertextualitat, de petites dosis de poesia actual amb relació als textos canònics que es veuen durant el curs en diferents matèries (Llengua i Literatura Catalanes, Literatura Universal i Història de l’Art), amb la finalitat d’oferir a l’alumnat la mirada reinterpretativa i reveladora de les escriptores contemporànies sobre el caràcter masculí de la tradició clàssica, literària i pictòrica. D’aquesta manera, el treball elabora un marc teòric que investiga els reptes i els avantatges de la combinació d’intertextualitat i de la poesia d’ara respecte de l’objectiu inicial, i confecciona una antologia exemplificativa i diversa d’un total de quaranta-un poemes actuals de catorze poetes diferents. Tot plegat, les noves mirades entorn del llegat clàssic recollides en el treball fan possible la transmissió d’una tradició literària catalana més completa i representativa, i permeten treballar la perspectiva de gènere en diverses matèries, tenint en compte les demandes del currículum i el format educatiu del batxillerat.

Treballs Finals de Grau de Filologia Catalana, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, Curs: 2021-2022, Tutor: Jordi Marrugat Domènech, [cat] Aquest treball pretén ser una primera aproximació a l’anàlisi de la simbologia de la poètica de Joan Vinyoli en la primera etapa d’escriptura (1937-1963), que abasta els cinc primers poemaris de l’autor: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), El Callat (1956) i Realitats (1963). La lectura i l’anàlisi dels poemaris s’ha dut a terme des de l’enfocament de la poètica postsimbolista, definida i caracteritzada sistemàticament en la tesi doctoral «Josep Carner i el postsimbolisme» de Jordi Marrugat. Els símbols escollits per l’anàlisi giren entorn de l’aigua —aquest són, el riu, la font, el gorg, la deu i el mar— i de la terra —aquests són, l’arbre i la campana., [eng] This project aim to be an approach to Joan Vinyoli’s symbolism in the first stage of his writing (1937-1963), which includes the author’s first five books of poems: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), El Callat (1956) i Realitats (1963). The interpretation and analysis of the poems has been carried out from the perspective of post-symbolist poetics, definied and characterized in the doctoral thesis «Josep Carner i el postsimbolisme» by Jordi Marrugat. The chosen symbols revolved around the water —that is, the river, the fountain, the gorge, the spring and the sea— and the land —that is, the tree and the bell.

Treballs Finals de Grau de Filologia Catalana, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, Curs: 2021-2022, Tutor: Josep M. Domingo Clua, [cat] El present treball vol ser una primera endreça i dissecció de tota la informació que s’ha pogut anar reunint sobre un poeta inconegut, el manresà Ferran Puigdellívol i Corrons, que morí jove, i el seu únic poemari, el pòstum Cementiri d’estels (1982). Comença amb un repàs del panorama històric, cultural i literari de la Manresa de principis de segle XX, apartat imprescindible per entendre el següent sobre les influències i els condicionants de la vida de Puigdellívol. L’estudi clou amb una breu anàlisi de la seva poesia, la seva biblioteca personal i uns quants escrits esparsos., [eng] The present work aims to be a first handling and dissection of all the information that has been collected regarding an unknown poet, the Manresan Ferran Puigdellívol i Corrons, who died young, and his single book of poems, the posthumous Cementiri d’estels (1982). It begins with a review about the historical, cultural and literary outlook of Manresa at the beginning of the 20th century, an essential part in order to comprehend the next one about the influences and determining factors of Puigdellívol’s life. The study closes with a brief breakdown of his poetry, his personal library and some distinct writings.

Treballs Finals de Grau de Filologia Catalana, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, Curs: 2021-2022, Tutor: Josep Maria Domingo Clua, [cat] El Montseny és una de les muntanyes més reivindicades de la geografia dels Països Catalans, de manera que ha esdevingut una de les fites literàries més comunes en els poetes de parla catalana, fins al punt que ha acabat adquirint un univers simbòlic particular que el vincula a tota la tradició literària i vital d’una comunitat que el reclama com a propi. Verdaguer i Guerau de Liost són els màxims exponents de la tradició geoliterària al voltant d’aquesta muntanya, de manera que amb el present estudi hi ha la voluntat de discernir quines són les aportacions que n’han fet i com s’ha creat aquest univers simbòlic des de poètiques del tot diferenciades, però amb una objecte en comú., [eng] Montseny is one of the most claimed mountains of the geography of Catalan Countries, so it has become one of the most common literaries milestone in the catalan-speaking poets, to the point that it has ended up acquiring a particular symbolic universe that binds him to the whole literary and vital traditions from a comunity that proclaim it as own. Verdaguer and Guerau de Liost are two of the maximum exponents of the geoliterary tradition around this mountain, so the aim of this work is to discern which are the contributions that they have made and how this symbolic universe has been created from entirely diferent poètics, but with a common object.

L’objectiu d’aquest treball és mostrar quediversos aspectes de la mètrica com el recompte sil·làbic, la rima o els patrons rítmics, ens poden ajudar a extreure informació sobre la variació lingüística d’èpoques anteriors. L’estudi analitza algunes variants formals presents en els poemes d’Ausiàs March (1400–1459) que serveixen per a satisfer els requeriments mètrics del vers. Pel que fa al recompte de síl·labes, ens centrem en el tractament de les seqüències vocàliques decreixents com a hiats o com a diftongs: tot i l’aclaparadora majoria de formesamb hiat, les dades deixen entreveure que en la llengua de March ja actuaven algunes de les restriccions vigents en l’actualitat, com la tendència a evitar la formació de diftongs en seqüencies de vocals pròximes a l’accent principal. La rima i el ritme sovint ens orienten també sobre la pronúncia i la grafia escaient per a mots dubtosos, com en la selecció del timbre de les vocals mitjanes o en la ubicació de l’accent en doblets com ésser~esser. Finalment, l’anàlisi del ritme aconsella presumir una certa fluïdesa en el concepte de tonicitat, atès el comportament d’elements rítmicament ambigus com el relatiu què. En aquest cas, però, la informació flueix també en l’altra direcció, des de la llengua fins a la mètrica, ja que la distribució dels elements ambigus, amb una tendència clara a gravitar cap a posicions poc prominents, ens ajuda a copsar les relacions de prominència que s’estableixen entre les diferents parts del vers The goal of this paper is to show how different aspects of meter, such as syllable count, rhyme and rhythmic patterns, can be used to obtain information about linguistic variation during earlier periods. The study analyses certain formal variants in the poems of Ausiàs March (1400–1459) which serve to meet the metric requirements of the line. Regarding syllable count, we focus on the treatment of vowel sequences with decreasing sonority as hiatuses or diphthongs: despite the overwhelming majority of hiatuses, the data suggest that some modern-day constraints were already active in March’s time, such as the tendency to avoid diphthongs in vowel sequences close to the main stress. Rhyme and rhythm may also indicate the correct pronunciation and spelling for some dubious words, such as the quality of mid vowels or the stress location in doublets like ésser~esser‘to be’. Finally, the analysis of rhythm reveals the need for a certain relativity in the concept of tonicity due to the behaviour of rhythmically ambiguous elements, including the relative què‘which’. In this case, though, the information also flows in the opposite direction, i.e., from the language to the meter, since the distribution of ambiguous elements, with a clear tendency to gravitate toward low-prominence positions, helps us to understand the relationships of prominence among the different parts of the verse.

Joan Maragall was the main reference of the two great models of Catalan poetry that followed him, Josep Carner and Carles Riba, who insisted on the expression «postmaragallian poets» to refer to modern Catalan poets. This is because Maragall tackled with full awareness for the first time in Catalan language all the issues that characterized modern Western poetry. This article systematizes these issues and shows how Maragall addressed and resolved them. It then analyzes how this promoted him the main reference of Carner and Riba in a double direction: they took up all the problems he established, but they contradicted all the solutions he proposed. As a conclusion, the answers given by Carner and Riba to the poetic questions raised by Maragall are systematized, thus showing the opposition between their poetics. Keywords: modern poetry, Catalan poetry, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba

Aquest article presenta la relació entre la mirada i la corporalitat en les obres de tres poetes en llengua catalana del segle XXI. El text se centra en els vincles amb els afectes, el paper de les xarxes socials i el món digital, l’explotació dels cossos, el desig i la creació d’identitats. Aquests elements permeten formular un marc interpretatiu pels textos i posar-los en relació amb les principals qüestions teòriques preponderants del període, així com fer una radiografia de tres noms cabdals i una reflexió sobre el moment actual i la consolidació i continuïtat d’aquestes temàtiques en la poesia catalana, que s’enriqueix cada cop més amb veus noves i amb més estils, propostes i aproximacions diverses que no deixen d’augmentar., This article presents the relationship between the gaze and corporeality in the works of three 21st century Catalan poets. The text focuses on the links with affect, the role of social media and the digital world, the exploitation of bodies, desire and the creation of identities. These elements make it possible to formulate an interpretive framework for the texts and relate them to the main preponderant theoretical questions of the period, as well as to offer an x-ray of these three important figures and a reflection on the current moment, consolidation and continuity of these topics in Catalan poetry, which is increasingly enriched with new voices and with more diverse styles, proposals and approaches that continue to increase., Este artículo presenta la relación entre la mirada y la corporalidad en las obras de tres poetas en lengua catalana del siglo XXI. El texto se centra en los vínculos con los afectos, el papel de las redes sociales y el mundo digital, la explotación de los cuerpos, el deseo y la creación de identidades. Estos elementos permiten formular un marco interpretativo para los textos y ponerlos en relación con las principales cuestiones teóricas preponderantes del período, así como realizar una radiografía de tres nombres primordiales y una reflexión sobre el momento actual, la consolidación y continuidad de estas temáticas en la poesía catalana, que se enriquece cada vez más con nuevas voces y con más estilos, propuestas y aproximaciones diversas que no dejan de aumentar.

Ausiàs March est unanimement reconnu comme le plus grand poète de langue catalane de tous les temps. Son œuvre poétique a suscité l’admiration de ses contemporains et a traversé les siècles jusqu’à nos jours, inspirant les plus grands poètes ibériques, tel Garcilaso de la Vega au xvie siècle. Mais si l’œuvre est connue, l’homme l’est moins. Les seuls témoignages qui nous restent sont ceux des documents d’archives (jugements, testament…) ainsi que des échanges poétiques avec des écrivains vale...

Depuis le renouveau des études marchiennes par Josep Torras i Bages et par Amédée Pagès, affirmer que l’anthropologie médiévale, et plus particulièrement la psychologie aristotélico-thomiste, informe totalement la poésie marchienne est devenu un lieu commun. Mais ni Josep Torras i Bages ni Amédée Pagès n’en donnent des preuves convaincantes : ils se limitent à un repérage de vers, souvent hors contexte, qui illustrent des idées qu’ils assimilent, parfois trop vite, à saint Thomas et, par son ...

Au terme de notre lecture, un lourd sentiment de tragédie s’est installé. La quête d’amour du moi s’est révélée être la quête ontologique d’un moi déshumanisé, d’un moi exclu par sa propre faute du monde dont il est issu et par rapport auquel il se pense. Condamné à lui-même, le moi est seul, et son écriture poétique semble n’être que l’appel obsessionnel lancé en apparence aux autres, mais surtout, à lui-même. De fait, Dieu est absent de cet univers poétique, tout comme sont absents la dame ...

La poésie d’Ausiàs March est un univers poétique sombre. Écrite à la première personne, elle est habitée par un moi qui, tel un nouvel Adam, s’est révolté contre son Créateur en lui préférant sa dame et l’amour tout charnel qu’il lui porte. Par ce nouveau péché originel, le moi devient « amador » : son être en est profondément modifié, et il mérite le châtiment de ceux qui osent contre- venir à l’ordre divin. Déchu de son humanité, il se sait condamné. Pourtant, chez lui, dans un mouvement d’orgueil stupéfiant, le châtiment sera auto-dispensé et auto-imposé : l’être marchien sera exclu du monde des hommes et ne trouvera plus d’existence que par sa parole, douloureusement lucide et puissante, obsessionnelle et exclusive. La poésie marchienne se révèle ainsi comme le seul lieu d’existence possible pour un moi à l’orgueil hyperbolique, capable par son cri poétique de dresser à travers les siècles, pour l’éternité, son être d’« amador ». Ausiàs March, el poeta más importante en lengua catalana del siglo XV, nos ha legado una obra inmensa cuya aparente heterogeneidad se resuelve en una exploración incesante de la naturaleza humana. La grandeza de su poesía, de una belleza ruda y violenta, consiste en haber mostrado, mediante imágenes sombrías y poderosas, las fallas y las insuficiencias de la antropología medieval y en haber sabido aportar, con esos mismos procedimientos poéticos, una respuesta no teórica sino poética, de una potencia sin igual.

La conception marchienne de l’amour Depuis que Josep Torras i Bages écrivit que March chantait l’amour humain, et qu’Amédée Pagès abonda en ce sens en le qualifiant de « troubadour attardé », la critique s’est accordée à considérer que March est le poète de l’amour. Et pourtant, si l’amour est sans conteste le centre névralgique de la poésie marchienne, le but d’Ausiàs March n’est pas d’en faire une présentation versifiée, d’en exposer la science et en donner les règles. Il s’agit pour lui, a...

Pour saint Augustin, la rébellion des passions et l’obscurcissement de la raison qui s’ensuit constituaient le châtiment mérité par le péché originel. Pour March, le châtiment du moi, coupable d’un deuxième péché originel, se met en place à plusieurs niveaux. L’« home escindit » : impuissance pratique et toute-puissance théorique Nous avons déjà eu l’occasion de le souligner, le fondement de la scission du moi est ontologique. Pour le moi, la conséquence première du péché est le déchirement a...