Search

L’objecte del treball se situa a Finlàndia, un país on l’estreta relació amb la naturalesa influeix significativament en els dissenys arquitectònics i les pràctiques de construcció. Els concursos d’arquitectura són essencials per al desenvolupament urbà i arquitectònic i constitueixen el mitjà principal pel qual es desenvolupen els projectes en aquest país. Fomenten la creativitat i promouen la recerca de solucions enginyoses. A més, es poden presentar arquitectes en totes les etapes de la seva carrera. S’analitza el concurs internacional per a l’ampliació del Museu Gösta Serlachius, de l’any 2011. Està situat a Mänttä-Vilppula, una petita ciutat entre Jyväskylä i Tampere. Els participants, arquitectes d’arreu del món, s’enfronten al repte d’integrar estèticament i funcionalment les seves propostes en l’emplaçament: una zona boscosa a la vora del llac Melasjärvi amb diferents preexistències a considerar. El programa de l’ampliació consisteix a establir sales d’exposició, espais d’emmagatzematge i conservació, oficines, aules, zona d’accés i restaurant-cafeteria. Compta amb una superfície total de 3.000 m2. Ha estat un dels concursos que més participació ha tingut de tot el país, amb un total de 579 propostes. S’ha tingut accés a 54 d’elles i s’ha fet èmfasi a les sis propostes finalistes i vuit que han obtingut mencions. La proposta guanyadora és la del despatx de Barcelona anomenat MX_SI. Es comença amb un estudi de les bases del concurs i del programa. Tot seguit, s’analitza l’entorn urbà i l’emplaçament de la intervenció considerant la topografia i les preexistències. S’examinen les 54 propostes a les quals s’ha tingut accés amb la intenció d’identificar les diferents complexitats i establir relacions jeràrquiques entre elles, especialment pel que fa a la integració amb la casa existent. Finalment, es presta especial atenció a les propostes premiades, estudiant la seva documentació i elements clau que han conduït al reu reconeixement.

Aquest treball de fi de grau investiga la capacitat dels sistemes d'agregació d'aconseguir que els habitatges siguin més eficients, sostenibles i adaptables. S'analitzaran diferents característiques i patrons de diferents projectes, per aconseguir identificar quines són aquelles bones pràctiques per aconseguir els tres principis anteriors i es proposaran recomanacions pels pròxims projectes del futur., Este trabajo de fin de grado investiga la capacidad de los sistemas de agregación de conseguir que las viviendas sean más eficientes, sostenibles y adaptables. Se analizarán diferentes características y patrones de distintos proyectos, para conseguir identificar cuáles son aquellas buenas prácticas para conseguir los tres principios anteriores y se propondrán recomendaciones para los próximos proyectos del futuro., This final degree thesis investigates the ability of aggregation systems to make homes more efficient, sustainable and adaptable. Different characteristics and patterns of different projects will be analysed, in order to identify the best practices to achieve the three previous principles and recommendations will be proposed for future projects.

Mitjançant una anàlisi exhaustiva dels lavabos, banys i vestidors públics, em plantejo com poden ser més inclusius. Històricament, aquests espais han estat una part fonamental de la vida quotidiana i social de les persones, també en la història de Barcelona. El seu disseny ha evolucionat al llarg del temps, adaptant-se a les tendències de la societat que els utilitzava. Avui en dia, la manca de lavabos públics a la nostra ciutat, provocada per la seva privatització, genera dificultats d’accés a aquest servei bàsic per als ciutadans. Aquests espais, com qualsevol altre que habitem, reflecteixen les estructures socials, les jerarquies i les discriminacions presents en la nostra societat. El disseny actual ve determinat per manuals de disseny que tampoc estan absents d’ideologia. Especialment, quan es tracta del disseny de lavabos, els manuals es basen en l’estudi i dimensionament del cos. Doncs és un espai de servei i se centra a donar-nos mesures que responen a les necessitats físiques de l’usuari. Però en l’ús de qualsevol espai, l’experiència de l’usuari és el resultat de les satisfaccions de la totalitat de les seves necessitats, no només les immediatament corporals. D’aquesta manera, em plantejo quines són les necessitats no lligades al cos s’han de complir perquè un espai sigui inclusiu. L’accessibilitat i el gènere són els dos elements pel qual se segrega els banys i vestidors d’ús públic, amb un objectiu proteccionista. Però la segregació es contraria a la inclusió, ja que aquesta última s’obté a través de la convivència.

Manresa és una ciutat amb una història que es remunta a èpoques molt antigues, i ha estat un punt de trobada de cultures i tradicions al llarg dels segles. Destaca així per la seva riquesa històrica i patrimonial, combinant elements medievals amb una influència industrial que ha marcat el seu desenvolupament. Des dels inicis l’emplaçament dels primers pobladors va ser estratègica, aprofitant al màxim elements naturals, com les topografies que afavorien la pròpia defensa, o la proximitat a rius i cabals per tal d’aprofitar els beneficis de l’aigua. És així com Manresa es va desenvolupant de manera adjacent al riu Cardener i a dos torrents, el dels Predicadors i el del Mèder, també conegut com a torrent de Sant Ignasi. Així en aquest treball s’estudiarà la relació que va tenir el torrent de Sant Ignasi amb la ciutat, en com va ser un dels eixos motrius principals per al progrés de la societat de diferents èpoques, tant per la pagesia, com pels primers tallers o els recintes fabrils. Sobretot, enfocant-me en com en els últims anys, ha estat un dels eixos de la ciutat que ha canviat més dràsticament, fins al punt de cobrir-lo. Una presència d’aigua que va quedar esborrada, juntament amb altres construccions arquitectòniques i urbanístiques, i que han suposat canvis socials i econòmics. Actualment, una traça de la ciutat, la via de Sant Ignasi, amaga la història d’un torrent, que per culpa de l’home i l’economia capitalista, va ser extingit. No obstant això, encara hi queden restes, un patrimoni amagat que cada cop passa més desapercebut, però que aquest estudi, preté recuperar i documentar per tal de preservar la memòria de què havia estat el torrent de Sant Ignasi.

Aquest projecte de cohousing sènior pretén oferir una alternativa atractiva, sostenible i integral a les necessitats emocionals, socials, econòmiques i de benestar per a les persones grans. Això es realitza a partir d'una arquitectura que fa front a les diverses situacions ambientals i condicionants que planteja l'emplaçament.

Aquest projecte neix de la necessitat de donar resposta a una situació complexa: moltes persones que requereixen tractaments mèdics especialitzats com quimioteràpia, hemodiàlisi o rehabilitació sovint viuen lluny dels hospitals, la qual cosa suposa un gran repte en el seu dia a dia. L’objectiu és proporcionar-los un lloc on puguin residir temporalment, oferint-los un entorn de calma i benestar en moments de vulnerabilitat. El lloc escollit es troba immers en una zona natural de gran valor, amb una connexió directa al paisatge fluvial. El projecte inclou un edifici amb dos tipus d’ús: una residència per als pacients i un centre sanitari on poder rebre els tractaments que necessiten. Amb una estreta vinculació amb la vegetació i el paisatge, l’edifici es fon amb el parc fluvial que l’envolta, creant un espai on la natura esdevé un element terapèutic. Aquest parc, que actua com la porta d’entrada a Cerdanyola del Vallès, articula la nova avinguda metropolitana i enllaça les dues voreres d’aquesta. En aquest context, el projecte respon a les necessitats funcionals dels usuaris i aporta qualitat de vida i benestar, convertint-se en la peça final d’un barri de nova construcció., Este proyecto nace de la necesidad de dar respuesta a una situación compleja: muchas personas que requieren tratamientos médicos especializados como quimioterapia, hemodiálisis o rehabilitación a menudo viven lejos de los hospitales, lo cual supone un gran reto en su día a día. El objetivo es proporcionarles un lugar donde puedan residir temporalmente, ofreciéndoles un entorno de calma y bienestar en momentos de vulnerabilidad. El lugar escogido se encuentra inmerso en una zona natural de gran valor, con una conexión directa al paisaje fluvial. El proyecto incluye un edificio con dos tipos de uso: una residencia para los pacientes y un centro sanitario donde poder recibir los tratamientos que necesitan. Con una estrecha vinculación con la vegetación y el paisaje, el edificio se funde con el parque fluvial que lo rodea, creando un espacio donde la naturaleza se convierte en un elemento terapéutico. Este parque, que actúa como la puerta de entrada en Cerdanyola del Vallès, articula la nueva avenida metropolitana y enlaza las dos aceras de esta. En este contexto, el proyecto responde a las necesidades funcionales de los usuarios y aporta calidad de vida y bienestar, convirtiéndose en la pieza final de un barrio de nueva construcción., This project was born out of the need to respond to a complex situation: many people who require specialised medical treatments such as chemotherapy, haemodialysis or rehabilitation often live far from hospitals, which is a great challenge in their day-to-day lives. The aim is to provide them with a place where they can reside temporarily, offering them an environment of calm and well-being in times of vulnerability. The chosen site is immersed in a natural area of great value, with a direct connection to the river landscape. The project includes a building with two types of use: a residence for patients and a health centre where they can receive the treatment they need. With a close connection to the vegetation and the landscape, the building blends into the surrounding river park, creating a space where nature becomes a therapeutic element. This park, which acts as the gateway to Cerdanyola del Vallès, articulates the new metropolitan avenue and links the two pavements of the avenue. In this context, the project responds to the functional needs of the users and provides quality of life and well-being, becoming the final piece of a newly built neighbourhood. Translated with DeepL.com (free version)

El projecte de rehabilitació de l'antiga fàbrica de la Capella sobre la N-150 a Barberà del Vallès té com a objectiu aprofitar els espais disponibles dins del teixit urbà existent, com solars buits i edificacions en mal estat, per recompondre i revitalitzar el teixit urbà i reconfigurar l'espai públic. Aquest projecte busca alinear-se amb les necessitats ambientals i socials, utilitzant les característiques del lloc per adaptar-se al canvi climàtic., El proyecto de rehabilitación de la antigua fábrica de la Capella sobre la N-150 en Barberà del Vallès tiene como objetivo aprovechar los espacios disponibles dentro del tejido urbano existente, como solares vacíos y edificaciones en mal estado, para recomponer y revitalizar el tejido urbano y reconfigurar el espacio público. Este proyecto busca alinearse con las necesidades ambientales y sociales, utilizando las características del lugar para adaptarse al cambio climático., The rehabilitation project of the old Capella factory on the N-150 in Barberà del Vallès aims to make use of available spaces within the existing urban fabric, such as vacant lots and buildings in poor condition, to restore and revitalize the urban fabric and reconfigure public space. This project seeks to align with environmental and social needs, utilizing the characteristics of the location to adapt to climate change.

Archigram, un grupo de arquitectura vanguardista de la década de 1960, introdujo una serie de propuestas innovadoras que exploraron conceptos de flexibilidad, adaptabilidad, movilidad y la integración de tecnologías emergentes en el diseño de viviendas. Conocidos por sus proyectos especulativos y futuristas, desafiaron las normas arquitectónicas convencionales, imaginando entornos habitables dinámicos y adaptativos que pudieran evolucionar junto con las necesidades de la sociedad. La investigación profundiza en el contexto histórico y cultural que influyó en sus ideas revolucionarias, examinando cómo estos conceptos audaces fueron una respuesta a los avances tecnológicos y los cambios sociales de su tiempo. También explora la relevancia continua de estas ideas en la arquitectura contemporánea, especialmente en la resolución de desafíos modernos como la urbanización rápida, la sostenibilidad y la necesidad de soluciones innovadoras de vivienda. La tesis destaca la influencia perdurable de Archigram, sugiriendo que su enfoque experimental y visionario sigue siendo un recurso valioso para dar forma al diseño contemporáneo, ayudando a crear espacios habitables adaptables y sostenibles en un mundo en constante cambio., Archigram, a vanguardist architectural group from the 1960s, introduced a series of groundbreaking proposals that explored concepts of flexibility, adaptability, mobility, and the integration of emerging technologies in housing design. Known for their speculative and futuristic projects, they challenged conventional architectural norms, envisioning dynamic and responsive living environments that could evolve alongside societal needs. The research delves into the historical and cultural context that influenced their groundbreaking ideas, examining how their bold concepts were a response to the technological advances and social changes of their time. It also explores the ongoing relevance of these ideas in contemporary architecture, particularly in addressing modern challenges such as rapid urbanization, sustainability, and the need for innovative housing solutions. The thesis highlights Archigram’s enduring influence, suggesting that their experimental and forward-thinking approach remains a valuable resource for shaping contemporary design, helping to create adaptable, sustainable living spaces in an ever-changing world.

El present projecte final de màster explora la revitalització urbana a través d’un fil conductor essencial: la gastronomia com a eix transformador de l'espai públic. En el cor de Barberà del Vallès, el Mercat Municipal 11 de Setembre, actua com un pol d’atracció, no només comercial, sinó social i cultural. Més enllà de ser un lloc de compra, el mercat representa una trobada d'històries, sabors i tradicions, un espai on la vida comunitària es fon amb el batec quotidià de la ciutat. Aquest projecte busca aprofundir en aquest potencial, transformant l'entorn del mercat mitjançant la implantació de petits equipaments gastronòmics que no només alimentin el cos, sinó també l'ànima col·lectiva del barri. La proposta de centre gastronòmic, que contempla un espai polivalent, una escola gastronòmica i un bar-restaurant, vol crear un espai on les persones puguin reconnectar amb la terra, amb els aliments, i amb les seves pròpies arrels, fomentant la sostenibilitat, la cohesió social i la revitalització de l'entorn, amb nous espais que esdevinguin llocs de trobada, diàleg i convivència. Amb la conservació d'algunes estructures existents com a teló de fons, el projecte vol que cada plat servit, cada conversa compartida, i cada pas pels seus carrers reformulats contribueixin a un teixit urbà més ric i més humà. Així doncs, aquest nou conjunt gastronòmic es convertirà en la recepta per a un futur més sostenible i integrador, revitalitzant la vida comunitària i l'entorn del Mercat 11 de Setembre de Barberà del Vallès.

La antigua nave industrial 'La Capella', ubicada en Barberá del Vallés junto a la N-150, será rehabilitada para convertirse en un centro cívico que integrará a la comunidad educativa de la localidad. Esta transformación revitalizará el edificio, convirtiéndolo en un nuevo eje neurálgico del barrio, fomentando la cohesión social y redefiniendo su relación con el entorno urbano.

En el context de transformació de la N-150 en la futura Avinguda del Vallès, es proposa la rehabilitació de las naus industrials que originalment eren la seu de la coneguda empresa Uralita. Ens trobem amb una arquitectura noucentista envoltada de polèmica pel seu passat obscur en relació a les patologies generades als treballadors a causa de l'exposició continua al fibrociment. Amb aquesta preexistència material i realitat social, es planteja la transformació d'aquestes naus en espais saludables per les persones i sostenibles a nivell mediambiental, així com la incorporació d'un programa dirigit a tota la població centrat en tres grups programàtics: l'activitat física, la cultura i la gent jove. Es conserven les tres naus perpendiculars a la N-150, així com la galeria que les uneix, obrint dos grans espais urbans mitjançant l'enderroc de la resta d'edificacions. D'aquesta manera aquestes obertures urbanes permeten la relació amb l'Avinguda del Vallès, alhora que organitzen els accessos a les naus de projecte. La proposta entén les virtuts de l'arquitectura industrial i aposta per mantenir i ressaltar valors arquitectònics com l'alçada lliure o les vistes llargues. S'incorpora una estructura de fusta CLT, afegint una alçada que permet donar cabuda al programa, des d'una perspectiva sostenible i respectuosa amb la preexistència., En el contexto de transformación de la N-150 en la futura Avenida del Vallès, se propone la rehabilitación de las naves industriales que originalmente eran la sede de la conocida empresa Uralita. Nos encontramos con una arquitectura novecentista rodeada de polémica por su pasado oscuro en relación a las patologías generadas a los trabajadores a causa de la exposición continúa al fibrocemento. Con esta preexistencia material y realidad social, se plantea la transformación de estas naves en espacios saludables por las personas y sostenibles a nivel medioambiental, así como la incorporación de un programa dirigido a toda la población centrado en tres grupos programáticos: la actividad física, la cultura y la gente joven. Se conservan las tres naves perpendiculares a la N-150, así como la galería que las une, abriendo dos grandes espacios urbanos mediante el escombro del resto de edificaciones. De este modo estas aperturas urbanas permiten la relación con la Avenida del Vallès, a la vez que organizan los accesos a las naves de proyecto. La propuesta entiende las virtudes de la arquitectura industrial y apuesta para mantener y resaltar valores arquitectónicos como la altura libre o las vistas largas. Se incorpora una estructura de madera CLT, añadiendo una altura que permite dar cabida en el programa, desde una perspectiva sostenible y respetuosa con la preexistencia., In the context of the transformation of the N-150 into the future Avenida del Vallès, the rehabilitation of the industrial buildings that were originally the headquarters of the well-known company Uralita is proposed. We find a noucentist architecture surrounded by controversy due to its dark past in relation to the pathologies generated by workers due to continuous exposure to fiber cement. With this material preexistence and social reality, the transformation of these buildings into healthy spaces for people and sustainable at an environmental level is proposed, as well as the incorporation of a program aimed at the entire population focused on three programmatic groups: physical activity, culture and young people. The three industrial units perpendicular to the N-150 are preserved, as well as the gallery that joins them, opening two large urban spaces through the rubble of the rest of the buildings. In this way, these urban openings allow the relationship with Avenida del Vallès, while organizing access to the project buildings. The proposal understands the virtues of industrial architecture and is committed to maintaining and highlighting architectural values ​​such as free height or long views. A CLT wooden structure is incorporated, adding a height that allows it to accommodate the program, from a sustainable perspective and respectful of the pre-existence.

La societat humana des dels seus orígens en les comunitats primitives ha dut una vida compartida i amb un gran sentit de la comunitat on la privacitat era inexistent. Aquesta vida en comunitat ha anat evolucionant i s’ha anat adaptant a les necessitats de la societat, un fenomen que, juntament amb la gran dificultat que suposa adquirir un habitatge propi, ha provocat que la manera en què habitem i compartim els espais hagi anat canviant i desenvolupant-se fins que actualment gran part dels joves es troben compartint pis o ho han fet en algun moment de la seva vida, donant una gran importància tant a l’espai privat i comunitari com a la manera en què es comparteix. Aquesta tesi investiga com ha anat evolucionant la forma de vida comunitària i quines són les causes que han portat a gran part de la població a compartir habitatge. També s’analitzaran diferents tipus d’habitatge col·lectiu i la relació, transició i flexibilitat que hi ha entre els diferents espais privats i compartits. Finalment, s’estudia quins són els factors per aconseguir una bona convivència i el benestar dels inquilins. La recerca té com a objectiu analitzar els diferents graus de privacitat que es generen tant en les estances privades com en les compartides; com la jerarquia de l’habitatge tradicional familiar i l’ocupació al llarg del dia afecten el pis i els seus inquilins; i com es produeix la bona convivència en un grup de joves amb diferents necessitats. Aquest estudi s’ha realitzat a dotze pisos de Barcelona a través d’entrevistes i documentació gràfica., La sociedad humana desde sus orígenes en las comunidades primitivas ha llevado una vida compartida y con un gran sentido de la comunidad donde la privacidad era inexistente. Esta vida en comunidad ha ido evolucionando y se ha ido adaptando a las necesidades de la sociedad fenómeno que junto a la gran dificultad que supone adquirir vivienda propia, ha provocado que la forma en la que habitamos y compartimos los espacios haya ido cambiando y desarrollándose hasta que actualmente gran parte de los jóvenes se encuentre compartiendo piso o lo haya hecho en algún momento de su vida dando una gran importancia tanto al espacio privado y comunitario como la forma en la que se comparte. Esta tesis investiga cómo ha ido evolucionando la forma de vida comunitaria y cuáles son las causas que han llevado a gran parte de la población a compartir vivienda También se analizarán diferentes tipos de vivienda colectiva y la relación, transición y flexibilidad que hay entre los diferentes espacios privados como compartidos. Finalmente, se estudia cuáles son los factores para conseguir una buena convivencia y el bienestar de los inquilinos. La investigación tiene como objetivo analizar los diferentes grados de privacidad que se generan tanta en las estancias privadas como compartidas; cómo la jerarquía de la vivienda tradicional familiar y la ocupación a lo largo del día afectan al piso y sus inquilinos; y cómo se produce la buena convivencia en un grupo de jóvenes con diferentes necesidades. Este estudio se ha realizado a doce pisos de Barcelona a través de entrevistas y documentación gráfica., Human society, from its origins in primitive communities, has lived a shared life with a strong sense of community where privacy was nonexistent. This communal way of living has evolved and adapted to the needs of society. This phenomenon, combined with the great difficulty of acquiring one's own home, has caused the way we inhabit and share spaces to change and develop. As a result, a large portion of young people today find themselves sharing an apartment or have done so at some point in their lives, placing great importance on both private and communal spaces, as well as on how these spaces are shared. This thesis investigates how communal living has evolved and the causes that have led a significant portion of the population to share housing. It also analyzes different types of collective housing and the relationship, transition, and flexibility between private and shared spaces. Finally, it examines the factors necessary for achieving good coexistence and the well-being of the tenants. The research aims to analyze the different levels of privacy generated in both private and shared spaces; how the hierarchy of traditional family housing and daily occupancy affect the apartment and its tenants; and how good coexistence is achieved among a group of young people with different needs. This study was conducted in twelve apartments in Barcelona through interviews and graphic documentation.

El verd ha estat present en la construcció des dels inicis, utilitzat per les primeres tribus nòmades com a mètode d’aïllament tèrmic. Al llarg de la història, la seva evolució ha estat progressiva, amb un marcat increment en els últims anys. Actualment, la implementació del verd en façanes ha passat de ser un simple complement a convertir-se, en molts casos, en l’element central del projecte arquitectònic. Aquest projecte té com a objectiu aprofundir en la consolidació dels jardins vegetals, en relació amb la implementació de mitgeres verdes per assolir els objectius de l’Agenda ODS (1) 2030. Per això, entendre com es pot integrar el verd de manera efectiva és essencial per consolidar un jardí vertical. L’estudi present pren com a referència sis projectes capdavanters en el món de l’arquitectura, que serveixen com a exemples clau en l’aplicació de la vegetació en estructures urbanes. Aquests projectes destaquen per la seva innovació en l’ús de façanes verdes, demostrant com la vegetació pot ser integrada de manera funcional i duradora en el context urbà., Greenery has been present in construction since the earliest times, used by the first nomadic tribes as a method of thermal insulation. Throughout history, its evolution has been progressive, with a marked increase in recent years. Today, the implementation of greenery on façades has transitioned from being a simple complement to becoming, in many cases, the central element of architectural projects. This project aims to delve into the consolidation of vertical gardens, particularly in relation to the implementation of green party walls to achieve the goals of the 2030 Agenda for Sustainable Development (SDGs). Understanding how greenery can be effectively integrated is essential for consolidating a successful vertical garden. The present study takes as a reference six leading architectural projects worldwide, serving as key examples of how vegetation can be applied to urban structures. These projects stand out for their innovation in the use of green façades, demonstrating how vegetation can be functionally and durably integrated into the urban context., Award-winning

Aquest Treball final de Màster busca, a través de l’arquitectura, resignificar l’espai que ocupen les antigues fàbriques d’Uralita amb la intenció de canviar la percepció que pesa sobre aquestes en l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Mitjançant una exploració profunda de l’entorn físic i històric d’aquestes naus s’aspira a redefinir-les com a elements integrats i significatius en el paisatge urbà del municipi. Així doncs, aquesta no és només una proposta per la intervenció sobre el patrimoni material sinó també sobre la seva re-conceptualització simbòlica, sempre posant en relleu la seva importància històrica i cultural en la identitat de la comunitat., Este Trabajo final de Máster busca, a través de la arquitectura, resignificar el espacio que ocupan las antiguas fábricas de Uralita con la intención de cambiar la percepción que pesa sobre estas en el imaginario colectivo de la ciudad. Mediante una exploración profunda del entorno físico e histórico de estas naves se aspira a redefinirlas como elementos integrados y significativos en el paisaje urbano del municipio. Así pues, esta no es solo una propuesta por la intervención sobre el patrimonio material sino también sobre su re-conceptualización simbólica, siempre poniendo de relieve su importancia histórica y cultural en la identidad de la comunidad., This Master's Final Project seeks, through architecture, to re-signify the space occupied by the former Uralita factories with the aim of changing the perception that weighs on them in the collective imagination of the city. Through a deep exploration of the physical and historical environment of these buildings, the goal is to redefine them as integrated and meaningful elements within the urban landscape of the municipality. Thus, this is not only a proposal for intervention on the material heritage but also on its symbolic re-conceptualization, always highlighting its historical and cultural importance in the community’s identity.

Aquest projecte porta el nom de “Al Llindar de Collserola” perquè simbolitza l’entrada a aquest parc natural. És el punt de partida de diversos itineraris que es dirigeixen cap a Collserola, oferint així una porta d’accés privilegiada als visitants. A més, aquest espai es presenta com un replà, un lloc de transició i preparació abans d’endinsar-se en la riquesa natural i la biodiversitat del parc. Al Llindar de Collserola no només és una entrada física, sinó també un preludi a les meravelles naturals i els camins per descobrir dins del parc. Es tracta d’un aulari ambiental construït a partir d’una estructura metàl·lica, que actua com a connector entre els dos costats de la riera. Aquesta estructura no només facilita la circulació, sinó que també crea una connexió harmònica amb les zones verdes que l’envolten. Així, El Llindar de Collserola es converteix en un punt d’unió que integra la infraestructura humana amb el paisatge natural, promovent l’educació ambiental i l’accés a la natura per a tots els visitants., Este proyecto lleva el nombre de “Al Umbral de Collserola” porque simboliza la entrada a este parque natural. Es el punto de partida de varios itinerarios que se dirigen a Collserola, ofreciendo así una puerta de acceso privilegiada a los visitantes. Además, este espacio se presenta como un rellano, un sitio de transición y preparación antes de adentrarse en la riqueza natural y la biodiversidad del parque. En el Umbral de Collserola no sólo es una entrada física, sino también un preludio en las maravillas naturales y los caminos por descubrir dentro del parque. Se trata de un aulario ambiental construido a partir de una estructura metálica, que actúa como conector entre los dos lados de la riera. Esta estructura no sólo facilita la circulación, sino que también crea una conexión armónica con las zonas verdes que la rodean. Así, El Umbral de Collserola se convierte en un punto de unión que integra la infraestructura humana con el paisaje natural, promoviendo la educación ambiental y el acceso a la naturaleza para todos los visitantes., This project is called ‘Al Umbral de Collserola’ because it symbolises the entrance to this natural park. It is the starting point of several itineraries that lead to Collserola, thus offering a privileged gateway for visitors. Moreover, this space is presented as a landing, a place of transition and preparation before entering the natural wealth and biodiversity of the park. At the Umbral de Collserola is not only a physical entrance, but also a prelude to the natural wonders and paths to be discovered inside the park. It is an environmental classroom built from a metal structure, which acts as a connector between the two sides of the stream. This structure not only facilitates circulation, but also creates a harmonious connection with the surrounding green areas. Thus, El Umbral de Collserola becomes a point of union that integrates human infrastructure with the natural landscape, promoting environmental education and access to nature for all visitors.

El projecte intervé en una parcel·la amb unes naus preexistents de la fàbrica de La Capella, a Barberà del Vallès, fent front a l'avinguda del Vallès. La rehabilitació d'aquestes naus es veu complementada amb una nova edificació per tal de donar cabuda a un Centre de Formació Professional, un taller obert i un hub d'empreses, tots relacionats en l'àmbit de la fusta, per tal de generar unes sinergies que enriqueixin l'activitat dels usuaris. Gràcies a les grans dimensions de la parcel·la, el projecte també recull el tractament de l'espai públic de la zona per a la ciutadania, junt amb el tractament de la secció de la nova avinguda., El proyecto interviene en una parcela con unas naves preexistentes de la fábrica de La Capilla, en Barberà del Vallès, haciendo frente en la avenida del Vallès. La rehabilitación de estas naves se ve complementada con una nueva edificación para dar cabida en un Centro de Formación Profesional, un taller abierto y un hub de empresas, todos relacionados en el ámbito de la madera, para generar unas sinergias que enriquezcan la actividad de los usuarios. Gracias a las grandes dimensiones de la parcela, el proyecto también recoge el tratamiento del espacio público de la zona para la ciudadanía, junto con el tratamiento de la sección de la nueva avenida., The project intervenes on a plot with pre-existing warehouses from the La Capella factory, in Barberà del Vallès, facing Av. del Vallès. The rehabilitation of these buildings is complemented by a new building to accommodate a Vocational Training Center, an open workshop and a business hub, all related to the field of wood, in order to generate synergies that enrich the activity of users. Thanks to the large dimensions of the plot, the project also includes the treatment of the public space of the area for citizens, together with the treatment of the section of the new avenue.

El projecte de rehabilitació del conjunt fabril de La Capella, ubicat a Barberà del Vallès, respon a les necessitats futures generades per la transformació de la carretera N-150 en una avinguda més sostenible, verda i metropolitana. L'objectiu principal és transformar aquest espai en un punt de trobada dinàmic per als ciutadans, facilitant l'intercanvi d'idees i impulsant la cohesió social. El projecte se centrarà en dues àrees clau: d'una banda, la promoció laboral i el foment de l'emprenedoria, i oferirà eines i recursos per millorar competències i crear noves oportunitats econòmiques; i de l'altra, un centre cultural dedicat a la gent gran, amb activitats recreatives, educatives i culturals dissenyades per enriquir la seva participació a la comunitat. Amb el seu enfocament multifuncional i inclusiu, La Capella cerca crear un espai col·laboratiu i intergeneracional, tot fomentant la integració i l'intercanvi d'experiències entre emprenedors i gent gran. Aquesta interacció contribuirà a l'enfortiment del teixit social i la millora de la qualitat de vida al barri., El proyecto de rehabilitación del conjunto fabril de La Capella, ubicado en Barberà del Vallès, responde a las necesidades futuras generadas por la transformación de la carretera N-150 en una avenida más sostenible, verde y metropolitana. El principal objetivo es transformar este espacio en un punto de encuentro dinámico para los ciudadanos, facilitando el intercambio de ideas e impulsando la cohesión social. El proyecto se centrará en dos áreas clave: por un lado, la promoción laboral y el fomento del emprendimiento, ofreciendo herramientas y recursos para mejorar competencias y crear nuevas oportunidades económicas; y por otro, un centro cultural dedicado a las personas mayores, con actividades recreativas, educativas y culturales diseñadas para enriquecer su participación en la comunidad. Con su enfoque multifuncional e inclusivo, La Capella busca crear un espacio colaborativo e intergeneracional, fomentando la integración y el intercambio de experiencias entre emprendedores y personas mayores. Esta interacción contribuirá al fortalecimiento del tejido social y a la mejora de la calidad de vida en el barrio., The project to rehabilitate the La Capella factory complex, located in Barberà del Vallès, responds to the future needs generated by the transformation of the N-150 highway into a more sustainable, green and metropolitan avenue. The main objective is to transform this space into a dynamic meeting point for citizens, facilitating the exchange of ideas and promoting social cohesion. The project will focus on two key areas: on the one hand, job promotion and the encouragement of entrepreneurship, offering tools and resources to improve skills and create new economic opportunities; and on the other, a cultural centre dedicated to the elderly, with recreational, educational and cultural activities designed to enrich their participation in the community. With its multifunctional and inclusive approach, La Capella seeks to create a collaborative and intergenerational space, encouraging integration and the exchange of experiences between entrepreneurs and the elderly. This interaction will contribute to strengthening the social fabric and improving the quality of life in the neighbourhood.

Aquest projecte neix gràcies a la futura Avinguda del Vallès: l’actual carretera N-150 en un tram de 6,5 km entre Barberà del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac. Un nou eix cívic, comercial i verd, que pretén transformar aquesta carretera en una via pacificada i amb connexions de transport públic. Una avinguda metropolitana que ocupa una posició estratègica i que serà una de les grans vies de referència garantint una mobilitat sostenible, incentivant una combinació d’usos i generant espais públics de qualitat. I és a Barberà del Vallès on en aquesta avinguda existeix una antiga fàbrica de productes derivats de cautxú anomenada “La Capella”. Aquesta edificació fabril construïda l’any 1947 té un alt valor sociocultural, i tot i no ser catalogat, és un símbol de riquesa cultural que crea una identitat conjunta i un sentiment de pertinença entre els ciutadans. Així doncs, el projecte de rehabilitació d’aquest edifici vol respondre a seguir amb el llegat històric de La Capella, donant lloc al Centre d’Investigació i Difusió del Cautxú - La Capellla. Un edifici que estudiarà el cautxú en totes les seves besants: des de la més natural en el creixement de les especies vegetals productores del cautxú fins a la creació de materials derivats més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient. Tot això, lligat amb la formació d’empreses i entitats que en facin ús d’aquest material. A més a més, aquest projecte dona la oportunitat de jugar un paper molt important relacionant-se amb l’Avinguda del Vallès, creant un refugi climàtic que durant els mesos de més calor, proporcioni confort tèrmic, descans i seguretat a la població de Barberà del Vallès i voltants. El projecte vol donar valor a tres conceptes clau: ― La rehabilitació de les naus industrials de La Capella. ― L’estudi de la sostenibilitat del cautxú com a material investigat en el Centre d’Investigació. ― La transformació de l’actual N-150 en l’Avinguda del Vallès.

El present treball final de màster parteix del repte de transformació de l'antiga nacional n-150 en una nova avinguda metropolitana, convertint l'espai en un eix més verd, cívic, humà i sostenible, creant així un nou model de ciutat. El projecte treballa en un punt concret d'aquesta nova via, prop d'on s'ubicarà el nou Hospital comarcal del Vallès. Aquest nou equipament vol impulsar l'entorn de la Redosa, caracteritzada per ser una àrea periurbana, fragmentada i aïllada per les infraestructures existents. El nou hospital i els diversos CAP de l'entorn convertiran el nou barri en un pol sanitari. El projecte proposa la construcció d'un nou equipament que complementi l'oferta dels serveis sanitaris amb una funció docent. Es planteja la creació d'un centre dedicat a la formació sanitària. Serà un espai on crear sinergies entre professionals i estudiants. A més, l'edifici acollirà un seguit de serveis comunitaris, fent d'ell un punt de trobada., El presente trabajo final de máster parte del reto de transformar la antigua carretera nacional N-150 en una nueva avenida metropolitana, convirtiendo el espacio en un eje más verde, cívico, humano y sostenible, creando así un nuevo modelo de ciudad. El proyecto se centra en un punto concreto de esta nueva vía, cerca de donde se ubicará el nuevo Hospital comarcal del Vallès. Este nuevo equipamiento pretende impulsar el entorno de la Redosa, caracterizado por ser un área periurbana, fragmentada y aislada por las infraestructuras existentes. El nuevo hospital y los diversos CAP del entorno convertirán el nuevo barrio en un polo sanitario. El proyecto propone la construcción de un nuevo equipamiento que complemente la oferta de los servicios sanitarios con una función docente. Se plantea la creación de un centro dedicado a la formación sanitaria. Será un espacio donde se generen sinergias entre profesionales y estudiantes. Además, el edificio albergará una serie de servicios comunitarios, convirtiéndose en un punto de encuentro., The present master's thesis takes on the challenge of transforming the old N-150 national road into a new metropolitan avenue, turning the space into a greener, more civic, human, and sustainable axis, thus creating a new city model. The project focuses on a specific section of this new route, near where the new Vallès regional hospital will be located. This new facility aims to revitalize the Redosa area, which is characterized by being a peri-urban zone, fragmented and isolated by existing infrastructures. The new hospital and the various health centers (CAPs) in the area will turn the new neighborhood into a healthcare hub. The project proposes the construction of a new facility that will complement the existing healthcare services with an educational function. It envisions the creation of a center dedicated to healthcare training. It will be a space where synergies between professionals and students can be fostered. In addition, the building will host a range of community services, making it a meeting point.

El projecte del centre d’investigació i innovació agro-alimentària té un caràcter d’àmbit metropolità. És un centre d’investigació adreçat principalment a estudiants de màster, doctorands, emprenedors, start-ups vinculats amb el sector agroalimentàri. A més també és un centre d’aplicació directa de la investigació agroalimentària amb l’objectiu d’impulsar el desenvolupament experimental i la investigació seguint les línies de la sostenibilitat, la producció local i la sobirana alimentaria. Al centre es pretén posar en contacte el món acadèmic, la emprenedoria i la investigació de l’àmbit agrícola, per tal de poder aplicar i posar a proba i en funcionament noves tecnologies i aplicacions. Focalitzant els esforços i desenvolupant el progrés sostenible, on es produeixi la transferència tecnològica i aplicació de la recerca realitzada al mateix centre amb els productors locals.

Nou equipament sociosanitari en el context de la nova avinguda metropolitana a l'altura de Cerdanyola del Vallès. Residència per a gent gran i centre de dia que es basa en els principis de la naeuroarquitectura per generar un entorn idoni per als seus usuaris i les seves necessitats, a la vegada que esdevé un refugi climàtic i compta amb una petjada de carboni tan baixa com sigui possible., Nuevo equipamiento sociosanitario en el contexto de la nueva avenida metropolitana a la altura de Cerdanyola del Vallès. Residencia para gente mayor y centro de día que se basa en los principios de la naeuroarquitectura para generar un entorno idóneo para sus usuarios y sus necesidades, a la vegada que acontece un refugio climático y cuenta con una huella de carbono tan baja como sea posible., New social and health facility in the context of the new metropolitan avenue at the height of Cerdanyola del Vallès. Residence for the elderly and day center that is based on the principles of naeuroarchitecture to generate a suitable environment for its users and their needs, while it becomes a climate refuge and has a carbon footprint as low as possible.

Conviure amb verd és un projecte que busca donar resposta a una demanda creixent, la necessitat d'habitatge segur i confortable per a la gent gran, creant espais privats, amb serveis comunitaris, que permetin les relacions personals, la realització d'activitats... amb vigilància i un servei sanitari. Aprofitant els espais comuns, es crea un centre de dia, possibilitant la realització d’un major nombre d’activitats, promovent les relacions personals i reforçant el sentiment de barri. La resposta a aquestes demandes es realitza a través d'un edifici que tracta el verd com un element molt important en totes les escales, des de endinsar el verd del parc del Poblenou a la ciutat, passant per crear espais verds exteriors, en façana i coberta, fins a incloure elements verds en els espais d'ús diari, com són les zones de circulació, o les sales comuns. Tot això materialitzat en un edifici que ha de disposar-se al costat dels Tupolevs, unes torres preexistents amb caràcter propi, que marquen l’entorn immediat del projecte, i que presenten marques clares del pas del temps. En el present projecte es busca, una contraposició (no perdre importància davant dels imponents Tupolevs) i a la vegada una relació amb aquests edificis, que s’incorporen com un element més de disseny., “Conviure amb verd” es un proyecto que busca dar respuesta a una demanda creciente, la necesidad de vivienda segura y confortable para la gente mayor, creando espacios privados, con servicios comunitarios, que permitan las relaciones personales, la realización de actividades... con vigilancia y un servicio sanitario. Aprovechando los espacios comunes, se crea un centro de día, posibilitando la realización de un mayor número de actividades, promoviendo las relaciones personales y reforzando el sentimiento de barrio. La respuesta a estas demandas se realiza a través de un edificio que trata el verde como un elemento importante en todas las escalas, desde adentrar el verde del parque del Poblenou a la ciudad, pasando por crear espacios verdes exteriores, en fachada y cubierta, hasta incluir elementos verdes en los espacios de uso diario, como son las zonas de circulación, o salas comunes. Todo ello materializado en un edificio que debe disponerse junto a Tupolevs, unas torres preexistentes con carácter propio, que marcan el entorno inmediato del proyecto, y que presentan marcas claras del paso del tiempo. En el presente proyecto se busca, una contraposición (no perder importancia frente a los imponentes Tupolevs) ya la vez una relación con estos edificios, que se incorporan como un elemento más de diseño., “Conviure amb verd” is a project that seeks to respond to a growing demand, the need for safe and comfortable housing for older people, creating private spaces, with community services, that allow personal relationships, carrying out activities... with surveillance and a health service. Taking advantage of the common spaces, a day center is created, making possible to carry out a greater number of activities, promoting personal relationships and promoting the feeling of neighborhood. The response to these demands is carried out through a building that treats green as an important element in all scales, from bringing the green of the Poblenou park into the city, through creating exterior green spaces, on the façade and roof, to include green elements in spaces of daily use, such as circulation areas or common rooms. All of this materialized in a building that must be arranged next to Tupolevs, pre-existing towers with their own character, which mark the immediate surroundings of the project, and which present clear marks of the passage of time. In this project, a contrast (not to lose importance compared to the imposing Tupolevs) and, at the same time, a relationship with these buildings is sought, The Tupolevs are incorporated as another design element of the project.

El estudio del diseño biofílico en los espacios educativos des de jardines de infancia a espacios universitarios. Como afecta el diseño biofílico a estos espacios y que beneficios aporta.

El projecte tracta d'intervenir en un edifici existent que té valor patrimonial, la Fabrica Sallarés situada a Sabadell. Aquesta intervenció busca respectar al màxim l'edifici, però a la vegada recuperar-lo i aprofitar-lo per a un nou ús com són espais de formació i espais de treball i d'emprenedoria. En l'àmbit urbà busca obrir el conjunt fabril al barri, tant visualment com físicament, permeabilitzant l'illa i creant espais de relació. I finalment es proposa un espai intermedi entre les dues naus que actua com a coixí tèrmic entre l'exterior i l'interior, captant energia solar, a partir d'un hivernacle.

El projecte es desenvolupa a les vores de la C-31 al seu pas per Sant Adrià de Besòs, se centra en la regeneració del teixit existent, reactivant diferents pols d’atracció. S’aprofita un lloc d’oportunitat entre edificis de gran alçada, actualment ocupat per petites edificacions i espais en desús, per tal de crear un nou edifici que s’integra en el teixit existent i un espai públic adequat a les necessitats del moment. L’edifici aglutina Habitatges Socials i un Equipament que donen servei al barri., El proyecto se desarolla en los alrededores de la C-31 a su paso por Sant Adrià de Besòs, se centra en la regeneración del tejido existente, reactivando diferentes polos de atracción. Se aprovecha un lugar de oportunidad entre edificios de gran altura, actualmente ocupado por pequeñas edificaciones y espacios en desuso, con el fin de crear un nuevo edificio que se integra en el tejido existente y un espacio público adecuado a las necesidades del momento. El edificio aglutina Viviendas Sociales y un Equipamiento público que da servicio al barrio.

Despues del derribo de los muros de la plaza soller por ayuntamiento, se plantea nuevo equipamiento en el lugar. La biblioteca y centro social del barrio, la idea de crear nuevos equipamentos que puede atraer más gente del barrio, creando espacios de confort tanto en el interior como el espacio exterior jardín, y una integracion de lo verde con la arquitectura.

Aquest projecte final de carrera parteix de la proposta de la assignatura Projectes V, que va ser impartida al llarg de la carrera. En aquesta assignatura, es va demanar al alumnat que triessin un emplaçament a partir d’un anàlisi crític del corredor ferroviari que s’estén des de Sant Boi del Llobregat fins a Santa Coloma de Cervelló. En aquell moment, l’objectiu del projecte era trobar solucions infraestructurals per als nuclis urbans que rondallen aquest corredor, com ara Sant Boi, Ciutat Cooperativa, Colònia Güell i Santa Coloma de Cervelló. En aquest àmbit s'identifiquen dos grans problemes que són, la carretera comarcal BV-2002 i els FGC ( via de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), tots dos actuen com a una barrera divisòria entre el parc agrari del Baix Llobregat i la ciutat. Aquesta barrera és una problemàtica que cal abordar amb una solució efectiva., Este proyecto final de carrera parte de la propuesta de la asignatura Proyectos V, que fue impartida a lo largo de la carrera. En esta asignatura, se pidió al alumnado que eligieran un emplazamiento a partir de un análisis crítico del corredor ferroviario que se extiende desde Sant Boi del Llobregat hasta Santa Coloma de Cervelló. En aquél momento, el objetivo del proyecto era encontrar soluciones infraestructurales para los núcleos urbanos que rondalan este corredor, como Sant Boi, Ciudad Cooperativa, Colonia Güell y Santa Coloma de Cervelló. En este ámbito se identifican dos grandes problemas que son, la carretera comarcal BV-2002 y los FGC ( vía de ferrocarriles de la Generalidad de Cataluña), ambos actúan como una barrera divisoria entre el parque agrario del Baix Llobregat y la ciudad. Esta barrera es una problemática a abordar con una solución efectiva., This final degree project is based on the proposal of the subject Projects V, which was taught throughout the course. In this subject, the students who chose a location based on a critical analysis of the railway corridor which extends from Sant Boi del Llobregat to Santa Coloma de Cervelló. In that moment, the aim of the project was to find infrastructural solutions for the cores urban areas that surround this corridor, such as Sant Boi, Ciutat Cooperativa, Colònia Güell and Santa Coloma de Cervelló. In this area, two major problems are identified: the county road BV-2002 and the FGC (railways of the Generalitat de Catalunya), both act as a dividing barrier between the Baix Llobregat agricultural park and the city. This barrier is a problem that needs to be addressed with an effective solution.

La reflexió que desenvoluparé en aquest treball es basa en la lectura i anàlisi de dos importants textos sobre l'arquitectura contemporània, és a dir, de finals del segle XX a principis del segle XXI. El primer text: «Paradigmes de fi de segle: Els noranta, entre la fragmentació i la compacidad» escrit per Rafael Moneo i publicat en 1999 en Arquitectura Viva, tracta de definir els estils i moviments arquitectònics dominants en els últims trenta anys explicant els seus orígens filosòfics, teòrics, artístics o polítics, referint-se a obres arquitectòniques per a justificar-se. Mentre que el segon text: «Formes fortes: Valors arquitectònics d'una dècada» escrit per Juan Antonio Cortés i publicat en 2011 en El Croquis, és molt més descriptiu a nivell arquitectònic. Analitza l'arquitectura dominant dels últims anys però basant-se en una sèrie de projectes que categoritza segons criteris precisos. Aquestes dues formes d'explicació permeten tenir un panorama complex de l'arquitectura actual. Els dos autors comparteixen una anàlisi comuna de l'arquitectura contemporània. Segons ells, existeixen dues grans famílies: l'arquitectura sense forma i l'arquitectura que té forma. Per a Moneo, l'arquitectura sense forma estaria composta per projectes que busquen la inestabilitat amb formes fragmentades i discontínues o suaus i fluides. Cortès, explica que la sense forma seria més una arquitectura on el procés és més important que la forma final i per això les eines paramètriques es converteixen en protagonistes per a crear aquesta arquitectura que no té límits clars. Per a l'arquitectura que té forma Rafael Moneo la defineix com una alternativa basada en la compacidad, és a dir, una arquitectura regular, unitària en relació al seu context però amb un espai interior autònom. Per a Cortès, l'alternativa seria l'arquitectura que té Formes Fortes. És a dir, que tenen una claredat visual formal sumada a una complexitat perceptiva., La reflexión que desarrollaré en este trabajo se basa en la lectura y análisis de dos importantes textos sobre la arquitectura contemporánea, es decir, de finales del siglo XX a principios del siglo XXI. El primer texto: «Paradigmas de fin de siglo: Los noventa, entre la fragmentación y la compacidad» escrito por Rafael Moneo y publicado en 1999 en Arquitectura Viva, trata de definir los estilos y movimientos arquitectónicos dominantes en los últimos treinta años explicando sus orígenes filosóficos, teóricos, artísticos o políticos, refiriéndose a obras arquitectónicas para justificarse. Mientras que el segundo texto: «Formas fuertes: Valores arquitectónicos de una década» escrito por Juan Antonio Cortés y publicado en 2011 en El Croquis, es mucho más descriptivo a nivel arquitectónico. Analiza la arquitectura dominante de los últimos años pero basándose en una serie de proyectos que categoriza según criterios precisos. Estas dos formas de explicación permiten tener un panorama complejo de la arquitectura actual. Los dos autores comparten un análisis común de la arquitectura contemporánea. Según ellos, existen dos grandes familias: la arquitectura sin forma y la arquitectura que tiene forma. Para Moneo, la arquitectura sin forma estaría compuesta por proyectos que buscan la inestabilidad con formas fragmentadas y discontinuas o suaves y fluidas. Cortés, explica que la sin forma sería más una arquitectura donde el proceso es más importante que la forma final y por eso las herramientas paramétricas se convierten en protagonistas para crear esta arquitectura que no tiene límites claros. Para la arquitectura que tiene forma Rafael Moneo la define como una alternativa basada en la compacidad, es decir, una arquitectura regular, unitaria en relación a su contexto pero con un espacio interior autónomo. Para Cortés, la alternativa sería la arquitectura que tiene Formas Fuertes. Es decir, que tienen una claridad visual formal sumada a una complejidad perceptiva., The reflection I will develop in this paper is based on the reading and analysis of two important texts on contemporary architecture, that is, from the end of the twentieth century to the beginning of the twenty-first century. The first text: «Paradigms of the end of the century: The nineties, between fragmentation and compactness» written by Rafael Moneo and published in 1999 in Arquitectura Viva, tries to define the dominant architectural styles and movements in the last thirty years explaining their philosophical, theoretical, artistic or political origins, referring to architectural works to justify themselves. While the second text: «Formas fuertes: Valores arquitectónicos de una década» written by Juan Antonio Cortés and published in 2011 in El Croquis, is much more descriptive at the architectural level. It analyzes the dominant architecture of recent years but based on a series of projects that he categorizes according to precise criteria. These two forms of explanation make it possible to have a complex panorama of current architecture. The two authors share a common analysis of contemporary architecture. According to them, there are two large families: architecture without form and architecture that has form. For Rafael Moneo, formless architecture would be composed of projects that seek instability with fragmented and discontinuous or smooth and fluid forms. Cortés, explains that the formless would be more an architecture where the process is more important than the final form and that is why parametric tools become protagonists to create this architecture that has no clear limits. For the architecture that has form Moneo defines it as an alternative based on compactness, that is, a regular architecture, unitary in relation to its context but with an autonomous interior space. For Cortés, the alternative would be architecture that has strong forms. That is, that have a formal visual clarity coupled with a perceptual complexity., Award-winning

La presencia de espacios productivos en localizaciones cada vez más céntricas en las ciudades presentan una oportunidad para re-pensar la metrópolis. La memoria urbana, la identidad, y el papel fundamental que juegan estos lugares en la ciudad del presente y del futuro son un interesante foco de discusión. Desde que “a partir de los años 80 del s. XX la desindustrialización se impuso como proceso dominante en las regiones de tradición industrial de nuestro entorno, las viejas fábricas, naves, talleres y solares abandonados –lo que convenimos en llamar ruinas industriales–, generaron oportunidades de manera generalizada y extendida en todos los países europeos que fueron escenario de la primera y segunda revolución industrial.” El trabajo aborda el estudio de algunos casos, en ciudades españolas, en las que viejos sectores industriales iniciaron su transformación para convertirse en partes de la ciudad mixta integradas con los tejidos urbanos de su entorno. El estudio de casos se contrasta con el caso de l’Hospitalet, objeto de análisis principal del trabajo, con la intención de aportar una visión crítica del proceso emprendido mediante el PRAIH (Plan de Regeneración de Áreas Industriales de l’Hospitalet). La investigación pretende poner en discusión las herramientas urbanísticas y de diseño que permiten abordar con garantías la transformación de sectores industriales en nuevos fragmentos de la ciudad mixta, de manera que esa transformación aporte beneficios a los tejidos urbanos de su entorno., The presence of productive spaces in increasingly central locations in cities presents an opportunity to rethink the metropolis. Urban memory, identity, and the fundamental role that these places play in the city of the present and the future are an interesting focus of discussion. Since “from the 1980s onwards, deindustrialization imposed itself as the dominant process in the regions of industrial tradition around us, old factories, warehouses, workshops and abandoned lots -what we agree to call industrial ruins-, generated opportunities in a generalized and widespread manner in all the European countries that were the scene of the first and second industrial revolution.” The paper deals with the study of some cases, in Spanish cities, in which old industrial sectors began their transformation to become parts of the mixed city integrated with the surrounding urban fabric. The case studies are contrasted with the case of l’Hospitalet, the main object of analysis of the work, with the intention of providing a critical view of the process undertaken through the PRAIH (Plan de Regeneración de Áreas Industriales de l’Hospitalet). The research aims to discuss the urban planning and design tools that allow to address with guarantees the transformation of industrial sectors in new fragments of the mixed city, so that this transformation brings benefits to the surrounding urban fabric., Award-winning

La densidad edificatoria ha aumentado notablemente en los últimos años en nuestras ciudades, por lo que, actualmente es complicado encontrar solares vacíos donde construir. Hoy en día es un hecho la necesidad de evitar este incremento masivo de las edificaciones para crear ambientes urbanos agradables. El presente proyecto trata de adaptar un edificio construido en Madrid durante la década de los 70 a las normativas y requerimientos actuales. Prima el interés por evitar los grandes impactos ambientales provocados por los edificios de obra nueva y remarcar la importancia de la rehabilitación en la época en la que vivimos. Por estos motivos, se intenta reducir al máximo la huella ecológica de la construcción tanto en la fase obra como en los sistemas y estrategias ambientales que se añaden a la preexistencia.

A l’entrada de Barcelona, a la vora del Riu Besòs i entre tota la trama d’infraestructures, sobreviu la última explotació agrícola de la ciutat. A pocs metres, en mig d’una zona boscosa, també ho fa la Granja del Ritz. La mateixa que fa uns anys proveïa d’aliments frescos a la ciutat i que ara amenaça runa. Aquest projecte proposa recuperarla com a símbol d’identitat del barri i integrarla en el futur eix d’equipaments com a escola de cuina i restaurant. Els jardins d'accés consolidaran el final d’eix i seran el reclam cap a aquest petit oasis ., En la entrada de Barcelona, al lado del Riu Besòs y entre toda la trama de infraestructuras, sobrevive la última explotación agrícola de la ciudad. A pocos metros, en medio de una zona boscosa, también lo hace la Granja del Ritz. La misma que hace unos años abastecía de alimentos frescos a la ciudad y que ahora amenaza ruina. Este proyecto propone recuperarla como símbolo de identidad del barrio e integrarla en el futuro eje de equipamientos como escuela de cocina y restaurante. Los jardines de acceso consolidarán el acceso y serán el reclamo hacia este pequeño oasis ., At the entrance of Barcelona, next to the Besòs River and amidst the whole infrastructure network, the city's last agricultural exploitation survives. Just a few meters away, in the middle of a wooded area, so does the Granja del Ritz. It used to supply the city with fresh food a few years ago, but now it faces the threat of ruin. This project proposes to reclaim it as a symbol of the neighborhood's identity and integrate it into the future axis of facilities, such as a culinary school and a restaurant. The entrance gardens will reinforce access and serve as an attraction to this little oasis.

Valldoreix és una població molt disgregada amb l'espai, sense cap centralitat, i amb una diversitat social gran. El projecte busca crear un espai públic, interior i exterior, que permeti satisfer les neccessitats dotacionals de Valldoreix, amb un centre cívic, per a gent gran i infants, una escola de música i una sala polivalent per a esdeveniments artístics, ja siguin de caire musical, museïstic o escènic. A la part posterior hi ha un gran espai públic que connecta amb la plaça posterior de l'ajuntament. Aquest espai servirà com a parc, però també com a plaça del mercat entre d'altres. D'aquesta manera es busca una nova centralitat a Valldoreix per tal de generar una ciutat més connectada, amb millors serveis i més unida.

Nos situamos en uno de los antiguos secaderos dentro del recinto industrial de la Colonia Güell, donde se propone la reutilización y aprovechamiento de este edificio dentro del marco del programa de Fabricas de creación, promovido por el ajuntament de Barcelona, pero extrapolado al entorno del Baix Llobregat. Estamos delante de un edificio singular que plantea unos retos y oportunidades que deberán adaptarse a la actual crisis medio-ambiental, donde las estrategias serán fundamentales para intentar mitigar los grandes cambios que se están viviendo y apostar por un modelo sostenible. La propuesta parte desde una mirada de todo el conjunto y que busca poner en concordancia un posible plan director que coordine todas las estrategias para la recuperación del recinto industrial como un eje de referencia cultural y educativo de toda la comarca.

En l'àmbit de l'arquitectura, dues figures influents, José Antonio Coderch i César Manrique, comparteixen un fil conductor comú en l'èmfasi de la sensibilitat cap a l'entorn i una profunda connexió amb la natura en les seves obres respectives. Tot i que les seves formes arquitectòniques poden diferir significativament, els seus objectius i preocupacions compartits fan que la seva comparació sigui intrigant. La filosofia arquitectònica de José Antonio Coderch gira entorn de la creació de dissenys que harmonitzen amb el paisatge natural utilitzant materials simples i d'origen local. El seu treball, exemplificat per la casa Rozes a Empordà, Espanya, demostra un profund diàleg amb l'entorn circumdant, fusionant-se de manera natural amb ell, com una extensió natural. D'altra banda, César Manrique es centra en preservar l'arquitectura tradicional de Lanzarote a les Illes Canàries. El seu objectiu és evitar la creació d'entorns que perdin la seva essència i vitalitat a causa d'influències arquitectòniques estrangeres. La Casa del Volcà de Manrique encarna aquest enfocament en incorporar característiques i materials autòctons, preservant la identitat única de l'illa i respectant l'entorn. Tot i les diferències en les seves formes arquitectòniques, tots dos arquitectes comparteixen el compromís de respectar i celebrar els entorns naturals en què treballen. En comparar dues de les seves cases icòniques, com la casa Rozes i la casa de Manrique a Lanzarote, es poden obtenir idees valuoses sobre la importància de dissenyar arquitectura que complements i realci els entorns naturals. En resum, aquesta exploració subratlla la importància de l'arquitectura específica del lloc i la necessitat de preservar els paisatges naturals sense alterar-los., En el ámbito de la arquitectura, dos figuras influyentes, José Antonio Coderch y César Manrique, comparten un hilo conductor común al enfatizar la sensibilidad hacia el entorno y una profunda conexión con la naturaleza en sus respectivas obras. Aunque sus formas arquitectónicas pueden diferir significativamente, sus objetivos y preocupaciones compartidos hacen que su comparación sea intrigante. La filosofía arquitectónica de José Antonio Coderch se centra en la creación de diseños que armonicen con el paisaje natural utilizando materiales simples y de origen local. Su trabajo, ejemplificado por la casa Rozes en Empordà, España, demuestra un profundo diálogo con el entorno circundante, fusionándose de manera natural con él, como una extensión natural. Por otro lado, César Manrique se enfoca en preservar la arquitectura tradicional de Lanzarote en las Islas Canarias. Su objetivo es evitar la creación de entornos que pierdan su esencia y vitalidad debido a influencias arquitectónicas extranjeras. La Casa del Volcán de Manrique encarna este enfoque al incorporar características y materiales autóctonos, preservando la identidad única de la isla y respetando el entorno. A pesar de las diferencias en sus formas arquitectónicas, ambos arquitectos comparten el compromiso de respetar y celebrar los entornos naturales en los que trabajan. Al comparar dos de sus casas icónicas, como la casa Rozes y la casa de Manrique en Lanzarote, se pueden obtener ideas valiosas sobre la importancia de diseñar arquitectura que complemente y realce los entornos naturales. En resumen, esta exploración subraya la importancia de la arquitectura específica del lugar y la necesidad de preservar los paisajes naturales sin alterarlos., In the realm of architecture, two influential figures, José Antonio Coderch and César Manrique, share a common thread of emphasizing sensitivity to the environment and a deep connection to nature in their respective works. While their architectural forms may differ significantly, their shared objectives and concerns make for an intriguing comparison. José Antonio Coderch's architectural philosophy revolves around creating designs that harmonize with the natural landscape while utilizing simple and locally sourced materials. His work, exemplified by the Rozes house in Empordà, Spain, demonstrates a profound dialogue with the surrounding environment, seamlessly blending into it like a natural extension. On the other hand, César Manrique's focus lies in preserving the traditional architecture of Lanzarote in the Canary Islands. His goal is to prevent the creation of environments that lose their essence and vitality due to foreign architectural influences. Manrique's Volcano House embodies this approach by incorporating indigenous characteristics and materials, preserving the island's unique identity while respecting the environment. Though their architectural forms differ, both architects share a commitment to respecting and celebrating the natural environments in which they work. By comparing two of their iconic houses, such as the Rozes house and Manrique's house in Lanzarote, one can gain valuable insights into the importance of designing architecture that complements and enhances the natural surroundings. In essence, this exploration underscores the significance of place-specific architecture and the imperative of preserving the untouched landscapes

Como ciudadana de Esplugues de Llobregat he podido ver cómo a causa de un seguido de malas decisiones se ha transformado un gran espacio público en un lugar olvidado y cerrado al público. En 2011 por falta de presupuesto fueron paradas las obras del proyecto del Teatro-Auditorio. Después de haber invertido 3 millones de euros en la excavación de una hueco de 15m, dejando a la vista diferentes plataformas de hormigón, muros pantallas y armaduras de esperas, además de una gran superficie vallada e inutilizada. Hoy en día este espacio sigue estando en las mismas condiciones en las que fue abandona la obra, por eso mi proyecto se centra en recuperar ese espacio olvidad, reaprovechando la construcción existente y creando un nuevo núcleo, para ello se a diseñado un Centro Cívico orientado a la Tercera Edad pero siendo versátil, ya que se podrá utilizara por personas de todas las edades. Además se urbanizara el espacio exterior dotándolo de diferentes zonas de ocio, como un skeatpark o zona para realizar espectáculos o actividades al aire libre, de esta forma pretendo ceder este espacio para uso y disfrute de los ciudadanos.

Akelarre, és un refugi dissenyat amb un propòsit fonamental: brindar suport integral i un refugi segur a dones i, en alguns casos, als seus fills i filles, que han estat víctimes de violència de gènere. Més enllà de ser un simple refugi, Akelarre representa un nou començament i resiliència en temps difícils. Aquest projecte arquitectònic que es troba en el barri de Neukölln a Berlín, cerca ser una profunda exploració de com l'arquitectura pot ser una aliada en situacions física i psicològicament complicades. Es planteja la pregunta fonamental de com un espai físic pot contribuir al procés de recuperació i sanació de les usuàries, i com pot ser dissenyat per a proporcionar suport emocional, assessorament personalitzat i un entorn segur i d'acompanyament que promogui la reconstrucció de vides trencades. La intimitat, la seguretat, l'horitzontalitat i l'acompanyament són vertebradors que s'entrellacen de manera crucial en el disseny i funcionament de Akelarre., Akelarre, es un refugio diseñado con un propósito fundamental: brindar apoyo integral y un refugio seguro a mujeres y, en algunos casos, a sus hijos e hijas, que han sido víctimas de violencia de género. Más allá de ser un simple refugio, Akelarre representa un nuevo comienzo y resiliencia en tiempos difíciles. Este proyecto arquitectónico que se encuentra en el barrio de Neukölln en Berlín, busca ser una profunda exploración de cómo la arquitectura puede ser una aliada en situaciones física y psicológicamente complicadas. Se plantea la pregunta fundamental de cómo un espacio físico puede contribuir al proceso de recuperación y sanación de las usuarias, y cómo puede ser diseñado para proporcionar apoyo emocional, asesoramiento personalizado y un entorno seguro y de acompañamiento que promueva la reconstrucción de vidas quebradas. La intimidad, la seguridad, la horizontalidad y el acompañamiento son vertebradores que se entrelazan de manera crucial en el diseño y funcionamiento de Akelarre., Akelarre is a shelter designed with a fundamental purpose: to provide comprehensive support and a safe shelter for women and, in some cases, their children, who have been victims of gender-based violence. More than just a shelter, Akelarre represents a new beginning and resilience in difficult times. This architectural project, located in the Berlin neighborhood of Neukölln, seeks to be a profound exploration of how architecture can be an ally in physically and psychologically complicated situations. It asks the fundamental question of how a physical space can contribute to the recovery and healing process of their users, and how it can be designed to provide emotional support, personalized counseling, and a safe and accompanying environment that promotes the reconstruction of broken lives. Intimacy, safety, horizontality and accompaniment are crucially interacting in the design process and operation of Akelarre.

La representación del proyecto de arquitectura abarca un campo extremadamente amplio de conocimientos técnicos y expresivos. Como instrumento hace posible la descripción analítica de las características proyectuales, constructivas y de las operaciones necesarias para pasar del proyecto a la realización. Por lo tanto, el grado de comunicación que requiere es preciso y especializado y utiliza lenguajes, códigos y convenciones específicos para aquello que se quiera representar. Este trabajo se centra en el uso de las maquetas como herramienta proyectual en el desarrollo del proyecto, en el papel que juegan dentro de los estudios de arquitectura contemporánea. Un campo que aunque esté perdiendo fuerza y siendo sustituido por maquetas virtuales y nuevas técnicas emergentes, cómo tratan con ellos los arquitectos que aplican su uso en la vida diaria, como herramienta para pensar, diseñar y realizar el proyecto. A través de un viaje a lo largo de los años para comprender la evolución y situación actual de los modélos tridimensionales en la arquitectura contemporánea, propongo analizar la importancia y el papel que juergan los prototipos en los cuatro estudios locales, entre españa y Barcelona. Estudios en los que la maqueta es un instrumento que participa en el proceso de diseño, no solo como herramienta representativa, y que a su vez sus maquetas tienen gran reconocimiento. Son: TAKK Architecture, Jorge Vidal Studio, Flores & Prats Arquitectes y MAIO. Para ello, estudio las maquetas de estos despachos y el rol que tienen en su despacho, así como la presencia a la hora de afrontar el proyecto., The representation of the architectural project covers an extremely wide field of technical and expressive knowledge. As an instrument, it makes possible the analytical description of the constructive and design characteristics, as well as the necessary operations to conduct the project. Therefore, it requires a precise and specialized degree of communication and it uses specific codes, languages and conventions to what is to be representated. This paper focuses on the use of models as a design tool in the development of the project, in the role they play in contemporary architectural studies. A field that although it is losing strength and being replaced by virtual models and new emerging techniques, how they deal with them architects who apply their use in everyday life, as a tool for thinking, designing and implementing the project. Through a journey over the years to understand the evolution and current situation of three-dimensional models in contemporary architecture, I propose to analyze the importance and the role played by prototypes in the four local studios, between Spain and Barcelona. Studios in which the model is an instrument that participates in the design process, not only as a representative tool, and that in turn their models have great recognition. They are: TAKK Architecture, Jorge Vidal Studio, Flores & Prats Arquitectes and MAIO. For this, I study the models of these firms and the role they have in their office, as well as their presence when facing the project., Award-winning

Actualment, el càncer és una de les causes de mort més freqüents i té una gran repercussió en la vida de les persones que la pateixen. Una de les discriminacions patides és el codi postal. Això es deu al fet que molts dels tractaments necessaris per guarir la malaltia només es realitzen en hospitals de referència en les principals comarques, per tant, moltes persones es veuen obligades a fer desplaçaments freqüents i llargs fins a poder arribar-hi i seguir amb vida. El projecte "guarir el jardí" busca connectar, a partir de la vegetació i l'edifici, el barri amb el Turó de la Rovira des de l'hospital de Sant Pau i planteja la solució a dos problemes: el sanar de les persones amb càncer i un lloc de treball per a les persones que busquen una cura, els investigadors oncològics, tenint en el centre el benestar dels dos principals usuaris a partir de l'ús de materials adequats i la presa de decisions de projecte per pair la situació d'emergència climàtica patida avui dia., Currently, cancer is one of the most common causes of death and has a significant impact on the lives of those who suffer from it. One of the discriminations experienced is based on postal codes. This is because many of the necessary treatments to cure the disease are only available in reference hospitals in the main regions. Therefore, many people are forced to make frequent and long journeys to reach these hospitals and continue living. The "guarir el jardí" project aims to connect the neighborhood with the Turó de la Rovira through vegetation and the building, starting from the Sant Pau hospital. It proposes a solution to two problems: the healing of cancer patients and providing employment for those seeking a cure, oncology researchers. The project places the well-being of these two main users at its core, using suitable materials and making project decisions to address the climate emergency situation experienced today.

El present treball parteix de l’estudi d’un cas centrat en una família d’origen andalús, concretament de Còrdova. Que davant la necessitat i la idea d’obtenir una millor vida, va emigrar cap a Barcelona als anys seixanta. L’arribada de migrants a qualsevol ciutat provoca un canvi i una evolució d’aquesta, es contemplen noves maneres d’entendre l’habitatge. És per això, que des d’aquesta història concreta, però expositiva del que van passar moltes persones en aquella època, es pot arribar a entendre una part de l’evolució de l’habitatge a Barcelona, tant com les conseqüències directes en les persones que arriben a un nou lloc, desconegut, i sense un sostre digne. Però l’objectiu d’aquest treball no és redundar en qüestions socials, polítiques o econòmiques, sinó que la raó i columna vertebral serà investigar sobre els espais on aquests migrants van confiar la seguretat i confort de la seva llar. Es narra la trajectòria de migració del camp a la ciutat, així com s’analitzen les diferents “cases” que van habitar. Des de la casa familiar del poble, fins a l’habitatge que van aconseguir comprar a Ciutat Meridiana, passant per una barraca al Camp de la Bota, un pis compartit, i una feina a Via Augusta que els va donar també, un lloc per viure. Això es fa des de la veu pròpia d’en Juan (91 anys), partint de converses banals, però també profundes, mirant de contextualitzar-ho amb fets històrics, recerca biogràfica, bibliografia i consultes a l’arxiu municipal., The following paper is based on the case study of a family of Andalusian origin, from Córdova to be concrete. Who in front of the need and desire to obtain a better life, emigrated to Barcelona in the sixties. The arrival of migrants to any city induces it to change and evolve, and new ways to understand housing are taken into account. This is why, parting from this particular story, which is also telling of what a lot of people had to go through at that time, we can begin to understand a part of Barcelona’s housing evolution, as well as the direct consequences on the people that settle in a new unknown place without a dignified roof. However, the aim of this paper is not to dwell on social, political or economic questions, instead, the reason and backbone will be the investigation of the spaces in which these migrants entrusted their security and comfort of their homes. Narrated will be the journey of migration from the countryside to the city, along with the analysis of the different “houses” where they resided. From the family home in the village to the dwelling they managed to afford in Ciutat Meridiana, passing through a shanty in Camp de la Bota, a shared flat, and a job at Via Augusta that also gave them a place to live. All this is done through the experience of Juan (91 years old), starting with banal but also deep conversations, trying to contextualise it with historical facts, biographical research, bibliography and consultations to the municipal archive.

El “Umbral Verde” és un marc urbà com a càpsula climàtica i social. Té dues actuacions, una a escala urbana i una altra com a equipament públic. Primerament, genera un eix verd que relaciona les vies del tren de Madrid, que creuen el barri del Pacífic, amb el gran Parc del Retir. Es converteix així en un punt de referència arquitectònic a l'interior d'una illa verda en un barri on falten refugis climàtics. La col·locació urbana consisteix en una porta, un llindar, un pas cap a aquest nou bosc urbà, un bosc que marca l'inici d'un nou eix verd. La idea urbana és traslladada a l'interior del projecte, amb la qual cosa, fa del nou edifici un refugi climàtic en si. Un volum amb unes condicions climàtiques que no sols aporten qualitats beneficioses per a la ciutat, sinó que per als propis usuaris de l'edifici. Seguint el mateix fil, en la qüestió social, partim d'un punt de referència com a lloc urbà verd, així doncs, la pròpia arquitectura representa un model sostenible a seguir, utilitzant materials i tècniques sostenibles. Finalment, el seu ús també està vinculat per complet amb la idea de promoure la sostenibilitat i les 3R (Reciclar, Reutilitzar i Reduir)., El Umbral Verde es un marco urbano como cápsula climática y social. Tiene dos actuaciones, una a escala urbana y otra como equipamiento público. Primeramente, genera un eje verde que relaciona las vías del tren de Madrid, que cruzan el barrio del Pacífico, con el gran Parque del Retiro. Se convierte así en un punto de referencia arquitectónico en el interior de una manzana verde en un barrio donde faltan refugios climáticos. La colocación urbana consiste en una puerta, un umbral, un paso hacia este nuevo bosque urbano, un bosque que marca el inicio de un nuevo eje verde. La idea urbana es trasladada al interior del proyecto, con lo cual, hace del nuevo edificio un refugio climático en sí. Un volumen con unas condiciones climáticas que no solo aportan cualidades beneficiosas para la ciudad, sino que para los propios usuarios del edificio. Siguiendo el mismo hilo, en la cuestión social, partimos de un punto de referencia como lugar urbano verde, así pues, la propia arquitectura representa un modelo sostenible a seguir, utilizando materiales y técnicas sostenibles. Finalmente, su uso también está vinculado por completo con la idea de promover la sostenibilidad y las 3R (Reciclar, Reutilizar y Reducir)., The “Umbral Verde”is an urban framework as a climatic and social capsule. It has two actions, one on an urban scale and the other as a public facility. First, it generates a green axis that connects the Madrid train tracks, which cross the Pacifico neighborhood, with the large Retiro Park. It thus becomes an architectural landmark within a green block in a neighborhood where there is a lack of climatic refuges. The urban placement consists of a door, a threshold, a step towards this new urban forest, a forest that marks the beginning of a new green axis. The urban idea is transferred to the interior of the project, thus making the new building a climatic shelter in itself. A volume with climatic conditions that not only provide beneficial qualities for the city, but also for the users of the building. Following the same thread, in the social issue, we start from a point of reference as a green urban place, so the architecture itself represents a sustainable model to follow, using sustainable materials and techniques. Finally, its use is also completely linked to the idea of promoting sustainability and the 3Rs (Recycle, Reuse and Reduce).

Una escola superior de dansa a Madrid amb allotjaments temporals amb suport puntual per a persones amb malalties de salut mental., Una escuela superior de danza en Madrid con alojamientos temporales con suporte puntual para personas con enfermedades de salud mental., A superior dance school based in Madrid with temporal housing with puntual suport for people with mental health conditions.

La preocupación por el emergente cambio climático da lugar a un proyecto que afronta la sostenibilidad en la construcción desde diferentes ámbitos. Un centro de diagnóstico y recuperación de lesiones, una residencia de deportistas y un centro de investigación y docencia conviven juntos generando sinergias favorables entre ellos.

Centre intergeneracional al recinte de Can Ricart, Centro intergeneracional en el recinto de Can Ricart

Aquesta temàtica neix d’una recerca personal sobre una determinada concepció de l’existència vinculada a l’experiència sensorial i que busca allunyar-se de les imposicions (externes i internes) que van lligades a un mode de viure anclat a una existència excessivament racional, aferrant-se a idees preconcebudes de l’habitar vinculades a una existència pronosticable i una ment discursiva. En relació a aquest plantejament destaca el “pensament fenomenològic”. Aquest està dirigit a rescatar la capacitat d’explicar i/o concebre el mòn, allunyant-se de l’hegemónica constitució del objectivisme positivista.

La infravivienda en todas sus formas ha afectado sistemáticamente a las ciudades, obligándolas a tomar medidas al respecto y mejorar la calidad de vida de aquellos quienes no pueden optar a una vivienda con unos mínimos estándares de calidad. Desde finales del siglo XIX y hasta la década de los 90 del siglo XX en Barcelona este fenómeno, conocido como Barraquismo, tomó una fuerza importante como consecuencia de múltiples oleadas migratorias que el parque de viviendas de la ciudad no pudo asumir. La inacción de las autoridades enquistó la situación hasta llegar a límites insostenibles a mediados de siglo. Es a partir de entonces cuando los llamados polígonos de viviendas se convirtieron en el principal instrumento para construir masivamente viviendas donde realojar a los barraquistas. Se llevaron a cabo múltiples proyectos que influyeron notablemente en el desarrollo e imagen de la ciudad y su periferia. Los resultados de estas operaciones, no obstante, no fueron tan satisfactorios como cabía esperar suscitando una imagen muy negativa de los polígonos. Este trabajo se propone estudiar la cuestión del barraquismo en Barcelona y analizar hasta qué punto los polígonos de vivienda fueron cruciales para su erradicación, supusieron una mejora objetiva de las condiciones de vida de sus habitantes y contribuyeron a forjar el desarrollo del Área Metropolitana. Además, se pretende extraer una serie de claves que ayuden a hacer frente al actual resurgimiento de la infravivienda en la ciudad y su periferia de manera más eficaz. Para ello se emplea el caso de Sant Boi de Llobregat, municipio cercano a la ciudad, donde se construyeron cuatro barrios de estas características, prestando especial atención a la Unidad Vecinal de Absorción de Cinco Rosas, paradigma de polígono de realojo de barraquistas., Substandard housing in all of its variants has systematically affected our cities, making them take measures in order to improve the standard of living of those unavailable to find acceptable accommodation. From the end of the 19th century to the early 90’s in Barcelona this phenomenon, known as “Barraquismo”, gained strength as a consequence of several migratory floods that the housing stock could not face. By the fifties, authorities’ inaction had aggravated the problem beyond acceptable limits. From then on, social housing estates became the main tool to rehouse slum dwellers on a massive scale. Multiple projects were accomplished and had an important affectation in the city’s image and development. However, the results were not as good as thought, and the reputation of these housing significantly dropped. This work’s aim is to study the “barraquismo” phenomenon and analyse to what extend social housing estates were key to eradicate it, were an improvement compared to it and contributed to build the current metropolitan area image. Moreover, the work intends to extract some keys out of this experience in order to face the current housing problem in the city. All these issues will be developed about the case of Sant Boi de Llobregat, a municipality near Barcelona, where four social estate housing projects were built. Special attention will be paid to Cinco Rosas’s “neighbourhood absortion unit”, paradigm of a slum dwellers rehousing.

A Espanya el 52% dels edificis són anteriors al 1980, és a dir, la majoria d’edificis tenen més de 45 anys i són propensos a quedar obsolets davant els canvis de normatives i el canvi de vida de la societat actutal. A Madrid concretament, el parc edificatori data del 1967, és a dir, és anterior a qualsevol normativa que regulés l’edificació i que, per tant, garantís un confort i una seguretat pels usuaris (Normas Básicas de la Edificación, 1977). El 90% dels edificis d’Espanya és anterior al codi tècnic i el 60% és anterior a la pirmera a normativa que introduïa uns criteris mínims d’eficiència energètica. La rehabilitació d’edificis sempre ha sigut un tema d’interès per mi, la rehabilitació és el futur de l’edificació i la construcció actualment. Crec que en el moment en el qual estem, no només és important el fet de rehabilitar estructuralment edificis existents, sinó rehabilitar-los energèticament perquè siguin el més eficients i sostenibles. Aprofitat un edifici existent, suposa un gran estalvi energètic, d’emissions de CO2 i de materials. Això és el que es planteja en aquest projecte, rehabilitar un edifici existent del 1970 per adequar-lo a la normativa actual i les necessitats actuals i fer-lo sostenible, tot i partir d’una estructura de formigó, i amb una petita ampliació dotar-lo d’espais més diàfans per fer activitats que degut a l’estructura actual no serien possibles i ajudar a reduir la demanda energètica de l’edifici. Un altre repte del projecte és el fet de treballar a Madrid, al llarg de la carrera sempre s’han fet projectes a Catalunya, per tant, el fet de construir a Madrid, em permet treballar en un context diferent i posar-me nous reptes. La demanda d’estudis de formació professional ha augmentat molt durant els últims anys, concretament en els últims dos anys, ha augmentat un 40% en els últims dos anys. Augmenta la demanda, però no augmenten les places, el sindicat CCOO es queixava que quasi 33.000 alumnes no tindrien places en centres públics

La proposta d’intervenció en el conjunt industrial de Can Ricart pertén crear un centre amb mixticitat d’usos que, tot i dividir-se en sis espais i cinc línies de treball ben diferenciades, es conformi com a una única entitat en la defensa dels drets de les persones en situació de vulnerabilitat. Aquest equipament públic es centrarà en unes àrees de treball concretes que s’aniran vinculant a través de l’espai públic que envolta el conjunt o a partir de les diverses activitats que s’hi realitzaran, tant de l’àmbit professional com del lleure. L’acollida dels usuaris i la gestió de l’accés als espais del centre, l’allotjament de les persones en situació de risc, el servei de menjador comunitari i conscienciació sobre l’alimentació, la integració sociolaboral i la formació, conjuntament amb la sensibilització mediambiental i la lluita contra l’obsolescència programada són algunes de les tasques que es realitzaran en el centre. Per tal de complir aquests objectius, serà condició necessària la interacció amb les entitats, col·lectius, veïnes i veïns del barri per tal de generar sinergies, trencar estigmes i teixir una nova xarxa de vincles i relacions.

A causa del canvi climàtic, cada cop és més freqüent experimentar episodis d'onades de calor a les ciutats. Barcelona ha establert una xarxa d'espais refugi climàtic juntament amb altres mesures que busquen introduir zones verdes de qualitat a l'entorn urbà per protegir la població durant aquests períodes. El projecte es troba a Can Ricart a Poblenou, entre dos d'aquests refugis, que actualment estan poc utilitzats perquè són poc coneguts pels veïns i la ciutadania en general. Aquest treball neix com a resultat d'una crítica a la planificació existent per a aquest complex, que proposa la densificació de l'interior de l'illa, augmentant la superfície pavimentada i, amb això, incrementant les conseqüències de l'efecte illa de calor en aquest lloc. Es proposa la rehabilitació de les naus existents, la creació d'un edifici de nova construcció que continuï la façana de l'illa i la renovació i renaturalització de l'interior de l'illa. La finalitat d'aquest projecte consisteix a crear un passatge verd protegit que connecti els dos refugis climàtics existents i es relacioni amb l'equipament situat a la planta baixa i amb les vivendes col·lectives, amb la finalitat de dinamitzar aquesta illa i incentivar l'interès públic per aquest tipus de refugis i per la verd urbà de qualitat i proximitat., Debido al cambio climático, cada vez es más frecuente experimentar episodios de olas de calor en las ciudades. Barcelona ha establecido una red de refugios climáticos junto con otras medidas que buscan introducir áreas verdes de calidad en el entorno urbano para proteger a la población durante estos periodos. El proyecto se ubica en Can Ricart en Poblenou, entre dos de estos refugios, que en la actualidad se encuentran subutilizados debido a que son poco conocidos por los vecinos y la ciudadanía en general. Este trabajo surge como resultado de una crítica al planeamiento existente para este complejo, que propone la densificación del interior de la manzana, aumentando la superficie pavimentada y, con ello, incrementando las consecuencias del efecto isla de calor en este lugar. Se propone la rehabilitación de las naves existentes, la creación de un edificio de obra nueva que continúe el frente de manzana y la reurbanización y renaturalización del interior de la manzana. La finalidad de este proyecto consiste en crear un pasaje verde protegido que conecte los dos refugios climáticos existentes y que se relacione con el equipamiento ubicado en la planta baja y con las viviendas colectivas, con el propósito de dinamizar esta manzana e incentivar el interés público por este tipo de refugios y por el verde de calidad y proximidad., Due to climate change, experiencing heatwaves in cities is becoming increasingly common. Barcelona has established a network of climate shelters along with other measures aimed at introducing quality green areas in the urban environment to protect the population during these periods. The project is located in Can Ricart in Poblenou, between two of these shelters, which are currently underutilized because they are not well-known among residents and the general public. This work arises as a result of criticism of the existing planning for this complex, which proposes densification within the block, increasing the paved surface and, thereby, exacerbating the consequences of the urban heat island effect in this location. The rehabilitation of existing warehouses, the creation of a new building that continues the block's facade, and the redevelopment and renaturalization of the block's interior are proposed. The purpose of this project is to create a protected green passage that connects the two existing climate shelters and connects with the facility located on the ground floor and the collective housing, with the aim of revitalizing this block and encouraging public interest in this type of shelter and high-quality, nearby green spaces.

Aquest projecte respon al nom de "Ròtula" entès com el punt mitjà de connexió entre el futur eix verd i el parc del Retiro de Madrid. La intervenció consisteix en un equipament tèxtil que pretén, de forma amable, resoldre la inacabada illa dotant d'un lloc de descans amb un ús de refugi climàtic d'ombra. Un dels objectius del projecte consisteix a introduir el sistema de reciclatge tèxtil dins d'un teixit dens de ciutat, vinculant i creant un sistema d'osmosi entre el projecte, els edificis existents i els veïns. La volumetria de tres edificis, dos d'ells de nova planta i un d'existent, respon a un equipament que barreja un centre educatiu, un espai creatiu i una zona de fàbrica de reciclatge tèxtil, per donar una nova vida al producte i reduir els residus de la zona. El projecte fomenta l'aparició d'espais de relació i genera una gran porta d'entrada al jardí públic d'interior d'illa. Pel que fa a la materialitat, s'usen diferents tècniques aprofitant les màximes prestacions de cada material, optant per a una construcció sostenible i de proximitat. A partir d'una unitat modular, s'empra el formigó per als forjats, l'acer per a l'estructura principal i la fusta per a la façana interior evitant la humitat. Tanmateix, s'utilitzen sistemes bioclimàtics passius per disminuir la demanda energètica, aprofitant les condicions climàtiques exteriors i reduint les emissions de CO₂ a l'atmosfera., Este proyecto responde al nombre de "Rótula" entendido como el punto medio de conexión entre el futuro eje verde y el parque del Retiro de Madrid. La intervención consiste en un equipamiento textil que pretende, de forma amable, resolver la incompleta isla dotando de un lugar de descanso con un uso de refugio climático de sombra. Uno de los objetivos del proyecto consiste en introducir el sistema de reciclaje textil dentro de un tejido denso de ciudad, vinculando y creando un sistema de ósmosis entre el proyecto, los edificios existentes y los vecinos. La volumetría de tres edificios, dos de ellos de nueva planta y uno existente, responde a un equipamiento que combina un centro educativo, un espacio creativo y una zona de fábrica de reciclaje textil, para dar una nueva vida al producto y reducir los residuos de la zona. El proyecto fomenta la aparición de espacios de relación y genera una gran puerta de entrada al jardín público de interior de manzana. En cuanto a la materialidad, se utilizan diferentes técnicas aprovechando las máximas prestaciones de cada material, optando por una construcción sostenible y de proximidad. A partir de una unidad modular, se emplea el hormigón para los forjados, el acero para la estructura principal y la madera para la fachada interior, evitando la humedad. Igualmente, se utilizan sistemas bioclimáticos pasivos para disminuir la demanda energética, aprovechando las condiciones climáticas exteriores y reduciendo las emisiones de CO₂ a la atmósfera., This project responds to the name of "Rótula" understood as the midpoint of connection between the future green axis and the Retiro Park in Madrid. The intervention consists of a textile equipment that aims, in a friendly way, to solve the incomplete island by providing a resting place with a use of shade climatic shelter. One of the objectives of the project is to introduce the textile recycling system within a dense fabric of the city, linking and creating an osmosis system between the project, the existing buildings and the neighbors. The volumetry of these three buildings, two of them new and one existing, responds to an equipment that combines an educational center, a creative space and a textile recycling factory area, to give a new life to the product and reduce waste in the area. The project encourages the emergence of spaces of relationship and generates a large gateway to the public garden of interior block. In terms of materials, different techniques are used taking advantage of the maximum performance of each material, opting for a sustainable and proximity construction. From a modular unit, concrete is used for the slabs, steel for the main structure and wood for the interior facade avoiding humidity. Likewise, passive bioclimatic systems are used to reduce energy demand, taking advantage of outdoor climatic conditions and reducing CO₂ emissions to the atmosphere.